dissabte, 31 de desembre del 2011

Més que una felicitació de cap d’any



Estem a punt d’acabar el 2011. Ha estat un any de canvis a l’Ajuntament de Girona: de govern, de formes de fer, de polítiques públiques i d’aliances entre partits. El 22 de maig CiU guanyava les eleccions i amb un mes de retard per l’escrutini, que donava per molt poc que ERC quedés fora de l’Ajuntament, es formava l’executiu municipal amb menys suport electoral i institucional de tot el període democràtic.

Passats sis mesos el govern no ha presentat un Pla de Mandat, no es pot donar aquest nom al que han anomenat Pla de Govern, que és un recull del seu programa electoral sense cap mena de prioritat, pressupost ni cronograma.

Les polítiques van girant cap a la dreta i cap al gris, per moltes llums de Nadal que es posin: bloqueig de les inversions socials en gent gran i pobresa extrema, paràlisi de la política de barris, inacció en la lluita contra l’atur, frenada quan no involució en les polítiques mediambientals. Per acabar-ho d’adobar, ja s’ha evidenciat l’acord CiU-PP en les ordenances. Una aliança feta des de la coincidència entre les dues dretes de la ciutat, sí; però també des de la feblesa del govern.

De la forma com han quedat les ordenances sembla que el PP tingui més regidors/es que CiU.

ICV-EUiA hem confrontat i hem articulat alternatives. Des del diàleg i la proximitat amb la ciutadania i les lluites socials. Els últims Plenaris de l’any n’han estat testimoni.

L’any 2012 serà difícil per a la majoria. Els governs de CiU i del PP seguiran exercint de defensors dels poderosos i castigant als més febles, afeblint drets i reforçant privilegis. Però la ciutadania seguirà lluitant, amb força i esperança. I nosaltres, la gent d’ICV-EUiA, procurarem continuar teixint complicitats, a l’Ajuntament i als barris, amb tota la força i totes les esperances.

Ni callarem ni perdrem la il.lusió.

Que tingueu una bona entrada d’any, amb felicitat. I que el 2012 no renunciem a una Girona millor en un món més just.

dimecres, 28 de desembre del 2011

La indiferència, una malaltia social


En aquests temps de pensament dèbil i que sovint, de tant líquids, les propostes polítiques semblen incolores, inodores i insípides, val la pena detenir-se en l’obra d’un pensador i polític, com ho fou Antonio Gramsci (1891-1937) de qui Ariel Ediciones acaba de publicar una breu selecció d’escrits titulada Odio a los indiferentes.(1)

Fundador del Partit Comunista italià, en aquests textos ens trobem a Gramsci en els seus inicis, quan treballava de periodista a un diari de Torí i contemplava els horrors de la Primera Guerra Mundial, en la que Itàlia havia pres una part activa (els escrits estan datats en torn al 1917). En aquest Odio a los indiferentes, el pensament de Gramsci, encara no s’ha definit cap a l’opció revolucionària, però dóna voltes amb gran frescor intel·lectual a les opcions que en aquell moment s’estan plantejant. La fundació del partit no tindrà lloc fins a l’any 1921.

Fent un resum del que hi trobareu ve a dir que la indiferència és el pes mort de la història. La indiferència opera potentment en la història. Opera passivament, però opera. És la fatalitat; allò amb que no es pot comptar. Desnaturalitza els programes, i arruïna els plans més ben concebuts. És la matèria bruta desbaratadora de la intel·ligència. El que succeeix, el mal que es desferma sobre tots, esdevé perquè la massa dels homes abdica de la seva voluntat, permet la promulgació de lleis, que després solament una revolta pot derogar; accepta passivament l’accés al poder d'homes, que solament després de titànics esforços pot després derrocar.

Insisteix en que la massa ignora per despreocupació; i aleshores sembla cosa de la fatalitat que tot i a tots ens atropelli: al qui consent, igual que el que dissenteix, al que sap com al que no sap, l’actiu, el mateix que a l'indiferent. Alguns rondinaran, d’altres renegaran, però cap ni un o molt pocs es preguntaran si hagués tractat de fer quelcom hauria passat tot el que ha passat?

Reflexions que es poden aplicar a aquets guerra econòmica en la que ens hem trobat, no en té la culpa la indiferència de molts?

(1) Antonio Gramsci . Odio a los indiferentes. Ariel, Madrid.2011. 109 pp.


dilluns, 26 de desembre del 2011

De Nit Bona a Nit Vella

Aquests dies ens retrobarem amb la família i compartirem l’alegria que dóna sentir-nos part d’una nissaga que va superant entrebancs amb treball i amor. No totes les famílies, però, disfrutaran del caliu de la llar, no pocs el perden per la cobdícia que no para ni en aquestes dates. D’altres, la caiguda dels ingressos els portarà a rebaixar desitjos i despeses.


L’individualisme forçat, allunyat de la creativitat de la persona, que cerca béns poc duradors i presoner de la propaganda, emmascarada de falsa objectivitat, ens fa menys lliures. I en aquesta crisi encara som més vulnerables davant els depredadors. Humanitzar-nos significa construir col·lectivament, camí que en la família hem aprés.


Aquest difícil 2012 ens en podrem sortir si refem vincles, si ens adonem que més enllà dels nostre nas, hi ha gent que té els nostres problemes i ens en podrem sortir si anem plegats. Margaret Thatcher, una de les inspiradores del model econòmic i polític que ens està destruint, deia que “no existeix la societat, solament els individus”. Així ens ha anat seguint aquesta llei de la selva.


Refem ponts aquest proper 2012 per fer una societat d’individus lliures.

divendres, 23 de desembre del 2011

Crònica del darrer Ple (3): la moció d’ICV-EUiA pel compromís de la ciutat en la lluita contra el canvi climàtic

Quan vàrem presentar la moció érem conscients que s’estava produint una involució en les polítiques de lluita contra el canvi climàtic des del nou govern i especialment pel responsable del tema i primer tinent d’Alcalde.
D’ací que aprofitant el context de Durban, on els interessos dels poderosos bloquejaven els canvis, vàrem presentar una bateria molt concreta de propostes per a la nostra ciutat per a refer el temps perdut i avançar en les polítiques que en els darrers anys tant de positiu en aquest tema s’han fet.
En obtenir una majoria de vots, el govern ha hagut de fer marxa enrere, o endavant segons com es vegi,  i afegir-se a la moció per no quedar aïllat i donar una imatge de perdedor.




dimarts, 20 de desembre del 2011

Cal una política municipal d’habitatge que s’enfronti als desnonaments




La normativa hipotecària no preveu la dació en pagament i la llei del desnonament exprés, impulsada per CiU amb el suport del PSOE i el PP, no ha activat els lloguers, però ha fet més vulnerables els llogaters i més fràgil el dret a l’habitatge. PSOE, CiU i PP han articulat una mena de guàrdia pretoriana dels interessos de la patronal, dels bancs i de la propietat immobiliària.

Tot això té una forta dimensió local. A Girona, al llarg del mandat passat es van fer tots els possibles, amb la incomprensió a voltes del partit majoritari, per a crear una política d’habitatge mitjançant l’Oficina Municipal d’Habitatge, creant una xarxa de pisos de mediació, obrint un àmbit d’Habitatges per a la Inclusió i les prestacions econòmiques de serveis socials per al pagament del lloguer. No eren respostes amb capacitat de fer front a la dimensió global dels problemes, però és va avançar en el camí.

I el nou govern municipal de CiU, com ha entomat aquests reptes? Amb timidesa i contradiccions. Quan es va presentar una moció sobre el tema, CiU i PP no van votar els apartats que comprometien a l’Ajuntament. No s’ha constituït una Comissió de Desnonaments amb presència de bancs i jutges, fet, proposta necessària que no es va aprovar. A més d’això caldrien passes qualitatives endavant per tal de fer front a una situació social agreujada. Des de ICV-EUiA farem arribar al govern municipal una proposta d’ambició i coherència concretada en 5 punts:

1. Dació en pagament i derogació del desnonament exprés
2. Mediació preceptiva amb entitats financeres i propietaris per evitar desnonaments
3. Cessió de pisos buits a la Borsa de Lloguer Social: polítiques actives i lloguer forçós
4. Pressupost 2012 per noves convocatòries d’ajuts socials al lloguer (cap retallada)
5. Increment del parc públic de lloguer social per a persones en situació d’exclusió.

Caldrà que seguim treballant des de l’acció social i la institucional. Des de les pràctiques resistencials, prepositives i de reallotjament impulsades per la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca; i des de les institucions, exigint i promovent polítiques estructurals d’inclusió residencial. Polítiques que deixin de blindar els bancs, com passa ara; i passin a blindar el dret social a l’habitatge. S’han de fer realitat els canvis normatius; i s’han de fer nous salts endavant qualitatius en les polítiques municipals.

De Tot això parlarem avui dimarts a les 8 a la Farinera, esteu tots convidats.

dissabte, 17 de desembre del 2011

Els incidents d'ahir a la UdG demanen una rectificació

No és això!  S’han fet masses equivocacions per a que tota la culpa recaigui en els que TV3 anomenà repetidament “agitadors”.

Primera equivocació: la convocatòria. No es pot fer com si es tractés d’un acte mig amagat. Si representava una celebració de la comunitat universitària havia d’estar oberta a ella. I si els temps per a la UdG no son bons i hi ha contestació, l’acte havia de ser un reflex de la situació.

Segona equivocació: la prevenció. Tot acte ha de tenir les condicions de seguretat adequades, deixar una porta que dóna a Sant Domènec sense cap mena de reforç per impedir que s’obrís accidental o volgudament és un error de planificació i no dels que l’obriren sense cap dificultat.

Tercera equivocació: les formes. No deixar expressar la discrepància. S’hauria d’haver pactat la discrepància i si el protocol de presidència no ho acceptava prescindir –ne. És més important la lliure expressió en el si de la Universitat que un acte protocol·lari.

Quarta la equivocació: la policia. Deixar entrar la policia a la Facultat de Lletres. Res ho justificava. Una simple observació ocular ho confirma. No es podia enviar als antiavalots i deixar-los  intervenir en un lloc tancat sense control de la direcció universitària. Com a mal menor un senzill cordó que impedís l’accés a la porta n’hi havia prou. L’actuació violenta i desproporcionada és una taca per als que ho decidiren.

Cal convocar un Claustre extraordinari i demanar disculpes. Per refer la convivència i el sentit fonamental que té la Universitat de lliure exercici de les idees i les opinions, per a no trencar un vell i actual principi de que la policia no pot ni ha de formar part dels instruments de convivència universitaris.  Sempre he tingut un gran concepte de l’actual rectora, tothom al mig de la tensió del moment es pot equivocar, però ara en fred rectificar és de savis. Rectificar és exercir el rectorat de la comunitat universitària gironina, per a què no es trenqui.



divendres, 16 de desembre del 2011

20 anys de la UdG, entre l’orgull i la ràbia.

Ara fa vint anys de la creació de la UdG pel Parlament de Catalunya, no estaré avui a l’acte central de la commemoració perquè a la mateixa hora tinc classe i sempre he pensat que la millor manera d’ensenyar és l’exemple i, abans que les obligacions representatives, està la feina per la que et paguen, fins ara, a final de més.

He estat molts anys membre del Consell Econòmic primer i del Consell Social després, a proposta de les organitzacions sindicals, va ser una tasca compartida amb gent de molta mena rigorosa i engrescadora, recordo el paper de Jaume Casademont com una persona compromesa i entranyable.

Com a primer Síndic de la Universitat vaig conèixer bé en els cinc anys del meu mandat els punts forts i punts dèbils de la casa i en vaig sortir,allunyant-me volgudament després d’un compromís intens.

El futur avui es presenta amb clars i  obscurs. Dels primers, l’empenta de la seva gent, el coneixement acumulat. Del segon la poca implicació del diner privat gironí, sempre temorenc i cercant guanys immediats, també d’una Generalitat massa barcelonina que ha mirat masses vegades per sobre l'espatlla a la nostra comunitat universitària.

Si avui pugués intervenir ho faria possiblement molt diferent que l’actual alcalde, seria molt crític amb els representants de la Generalitat, em posaria al costat d’estudiants i personal docent i no docent contra les retallades i demanaria austeritat per dalt i un major implicació del diner privat especialment en el parc tecnològic.

Amb orgull i esperança, però amb fermesa i compromís, encaro aquest vint aniversari de la UdG.

dijous, 15 de desembre del 2011

Crònica del darrer Ple (2). Dos mocions sobre el Modern innecessàries.

Foto: M. Lladó
Fa ja dos plens que el PSC va fer una moció demanant que es continués el procés de  construcció d’un centre cívic al modern, fet que havia paralitzat el nou govern. La forma no ens va agradar massa però, al considerar una necessitat l’esmentat centre cívic, li donàrem suport. El PP i la CUP hi votaren en contra reclamant un procés participatiu per dictaminar quan i a on s’havia de fer i si el Modern era l’espai indicat. 
 
Com no en sabíem res més, el PSC va justificar el presentar un vegada més aquesta moció en el darrer PLe. En la comissió informativa l’alcalde ens va presentar un breu document de tres pàgines on s’inclinava per convertir el Modern  en un nou espai cultural i les Voltes d’en Roses , que s’ha paralitzat com a pisos assistits per a Gent Gran, com a seu del nou Centre Cívic.  Vam quedar que ho estudiaríem.


La sorpresa va saltar quan la CUP, poc abans de Ple, va presentar una moció que venia a dir una mica el mateix que la proposta de CiU però situant un finançament, que de fet, ja tenim des del pressupost del 2010, com a inversions en els propers dos anys , és a dir 0 euros de més,  cosa que feia impossible construir un equipament i menys dos.
 
A voltes treballar a cop de mocions pot tenir aquestes conseqüències negatives si no coneixes bé els temes, de ben  segur aquestes no eren volgudes per la CUP,  per això, un cop retirada la moció del PSC vaig intentar sense èxit fer avinent al portaveu de la CUP que CiU els estava enredant. L’aprovació per CiU i CUP de la moció serà, al meu parer,  intranscendent perquè visualitza un acord que no existeix, ja que encara no hem començat el camí.

 
Els perjudicats lamentablement , els veïns i veïnes del barri vell-Mercadal que hauran d’esperar encara més per gaudir del seu Centre Cívic.

dimecres, 14 de desembre del 2011

Crònica del darrer Ple (1) : la Devesa.

Esdevindrà un clàssic d’aquest mandat que l’apartat de mocions sigui més important que el de l’acció de govern? Per ara tot apunta a que si i això diu poc de la iniciativa i eficàcia del nou govern.


A destacar l’inici del Pla especial de la Devesa que curiosament és el resultat d’una moció. Amb aquest tràmit s’obre un procés irreversible en el que la temptació d’edificar en el parc restarà impossible d’executar. Els maldecaps i pressions que vam patir en el govern anterior quan els nostres socis de govern s’entestaren en voler construir, per fi troben una solució que els compensen. A ningú se li escapa que si no haguéssim lluitat des de dins i la societat civil des de fora aquest pavelló seria ara una realitat no desitjada però irrevocable.


La intervenció de Ramon Ceide en nom del PSC ho deixava palès, fins i tot els hereus dels impulsors de la proposta deixen clar amb el seu vot que el pavelló és història i el malson no es tornarà a repetir.


En aquests anys he après molt a cops d’errors i encerts, el governar sovint passa per no abandonar mai els principis que et porten a fer política, però alhora aprofitar tots els recursos per a fer possible els canvis que creus necessaris o impedir allò que perjudicaria a la comunitat, tal com tu ho veus.


Aquesta experiència és bona també per a fer oposició i els resultats de la moció, convertida en proposta de Pla especial així ho avala.

dissabte, 10 de desembre del 2011

A l’espera del pressupostos. El govern de la ciutat pacta amb el PP i flirteja amb la CUP.

Foto: Diari de Girona

Governar en temps de crisi no és fàcil, ho sé perquè la meitat del temps que he estat al govern de la ciutat m’ha tocat viure aquesta situació. Governar en coalició quan no hi ha tradició i la majoria es confon amb la prepotència tampoc ho és. Ho he viscut en primera persona i el dubtes d’haver continuat en el govern encara avui els tinc.

Tot i això quan més temps passa del nou govern, més m’adono que la tasca feta aquets darrers anys amb els seus clars i obscurs ha estat positiva.  Matissadament positiva pels errors propis i d’aquells que compartien amb nosaltres el govern. Però penso que és millor equivocar-se per fer que no per a no fer. Si fas pots rectificar, si no fas el resultat és anar enrere.

Són gairebé sis mesos que, des de l’oposició estant, hem intentat no caure en la crítica fàcil. Som conscients que el resultat electoral feia del nou govern com l’únic possible. Pot ser que d’això els electors no n’eren conscients, però els resultats són incontestables. Per això la governabilitat ens interessa tant com al propi govern.

Ara bé, de les promeses de parlar amb tothom s’ha passat a unes relacions preferents amb el PP per a les coses de fons, ordenances- pressupostos, i a una relació més matissada  amb la CUP,  com  instrument de descontaminació de les anteriors relacions. La senyera, el no fer d’amfitrions el dia de la constitució i altres accions, té a veure més amb un rentat de cara que a situar-se en la via de la independència i conseqüentment enfrontar-se amb el PP. CiU i PP ho saben, per això la seva discussió no va més enllà d’algunes declaracions cara a la galeria i , al dia següent,  tornen a negociar.

La crisi, però, és persistent i en les futures prioritats del govern, les explícites, els pressupostos, ens trobarem.  Ja queda menys, segons paraules de la regidora d’hisenda, abans d’acabar el gener del 2012 els haurem de discutir.

dijous, 8 de desembre del 2011

En temps de crisi hi ha massa estúpid al timó (ni que sigui penjat a la paret)

Com a conseqüència del post que vaig escriure sobre el llibre de John Lanchester l’1 de desembre passat, he rebut diferents preguntes sobre el llibre de Cipolla (1),  del que citava una frase. Aquest ja fa anys que el vaig llegir, però fa pocs dies el vaig tornar a rellegir i em va semblar encara més bo. Sempre he pensat que la ironia i el sentit de l’humor és una arma carregada de futur i en temps com aquests que uns quants ens el volen amargar, paga la pena.

Aquest llibre, divertit però seriós, es composa de dos breus assajos en clau d’humor. El primer és El Papel de las Especias (i  de la Pebre en particular) en el Desenvolupament Econòmic de la Edat Mitjana,  i no és més que (a part del que proposa el títol) una sàtira del simplisme amb el que no poques voltes els historiadors de l’economia en particular i  historiadors en general abasten l'explicació de fenòmens que en realitat són molt més complexos del que ens volen fer creure.

El segon assaig , que té per títol  Las Leyes Fundamentales de la Estupidez Humana, és  una divertida sàtira en la que es determinen aquestes lleis fonamentals i s’ analitzen mitjançant mètodes científics els efectes de l’estupidesa.

El que fa aquest text sorprenent és que té la forma totalment asèptica , totalment científica, com si de l'estudi d’un tema sociològic o econòmic es tractés. Aquestes lleis,  ja veureu, són totalment aplicables al món real i, a més, Cipolla ens proporciona una classificació que no deixarà indiferent sobre els éssers humans: tots podem classificar-nos, sense excepció, en incauts, intel·ligents, malvats i estúpids. I tot això, per si no ho creieu, l’autor ho demostra en unes poques pàgines.

Carlo M. Cipolla ha estat, un dels grans historiadors del segle XX, un home que a més d’intel·ligent tenia un sentit de l’humor tant fi com per regalar-nos  aquest  Allegro ma non Troppo.

(1) Carlo M. Cipolla. Allegro ma non Troppo. Ed. Crítica. Barcelona, 2007 [1988]

dimarts, 6 de desembre del 2011

Reflexions entorn al 33 aniversari de la Constitució de 1978.

Sóc d’una generació, dels més joves de la meva, que solament coneixia les constitucions pels llibres i per les converses, sovint molts callaven, en la privacitat de la família.

La negre nit del franquisme enfosquia el futur dels que volíem viure sota la llum de la llibertat. No tots ho necessitaven pel que recordo. No sé si eren molts o pocs. A mi em semblaven molts els que et miraven malament si et manifestaves, els que omplien els  carrers quan venia a Girona el dictador, fins i tot els que et denunciaven a la policia. No és estrany que molts dels fills i néts d’aquests recordin el franquisme de forma molt diferent que jo  i que avui encara el vegin com un sistema que no va anar tant malament, per a ells.


Quan l'altre dia vaig anar a l’acte de la commemoració de la Constitució de 1978, hi pensava en tot això, en el que va costar instaurar un sistema de llibertats, que havia de ser el principi d’un camí. Penso que precisament els que no la volien en el seu moment han estat els principals responsables de la seva sacralització i de l’immobilisme en que ha caigut el seu desenvolupament.
Sovint la vida et porta a cruïlles i contradiccions. Jo, que la vaig votar en el seu moment,  la considero obsoleta i penso que el pas del temps no la ha conservat en bon estat. Que cal, o canviar-la o prescindir-ne, com a fruit d’un nou procés constituent on la sobirania de Catalunya es pugui exercir. 



Paradoxalment els que governaran avui  amb majoria absoluta són els hereus dels que no la volien o com a mínim en foren molt reticents. Aneu a l’hemeroteca i llegiu les actituds i declaracions de “Alianza Popular” en tot el període constituent.

Cal anar més lluny i cal que siguem molts. La majoria dels nostres conciutadans amb dret a vot no el podien exercir per edat o no havien nascut el 1978. Cal nous camins i el que era bo el 1978, obrir portes i deixar parlar als ciutadans, també ho és ara. Això és el que commemoro quan penso en la Constitució.

dissabte, 3 de desembre del 2011

Amb la gent d’ASTRID 21

Foto: Diari de Girona

Ahir vaig fer costat a ASTRID 21 en el sopar que anualment fan a prop de la nostra ciutat. M’emociona veure els nois i noies que superen les seves limitacions i ens donen una lliçó d’esforç i sensibilitat. Comparteixo l’orgull dels seus pares i familiars.  I constato que els éssers humans som capaços del millor si ens embolcalla el context adequat.
Aquesta associació ha sabut trobar el camí, la sensibilitat i dedicació de la seva presidenta hi ha ajudat molt. Hi ha coses com la proximitat i la sensibilitat amb el que es desenvolupen els projectes que solament poden donar entitats d’aquesta mena.
Ara bé, massa sovint les administracions han delegat responsabilitats damunt d’aquestes entitats que no els hi corresponen. Que són personals i intransferibles de les administracions. No solament  calia i cal convertir les subvencions en contractes programa, perquè és de justícia, doncs estem parlant d’ accions de llarga durada, de tota una vida, de totes les vides d’aquests nois i noies.
La responsabilitat de les administracions és vetllar també per un entorn que faciliti la integració, la cohesió. Això és el que està en perill. A redós de la crisi, el parany seria delegar  allò que és responsabilitat pública i amagar-se darrera aquestes iniciatives, en lloc de treballar plegats.
Espero i desitjo que els propers mesos, quan veiem els pressupostos de les diferents administracions anem per bon camí. Si no es així molts farem tots els esforços per  redreçar-ho.  Si no són conseqüents, com la seva presència ahir els obliga, espero que se’ls caigui la cara de vergonya.

divendres, 2 de desembre del 2011

Unes llums de NADAL fetes amb poques llums!

D’un dia per l’altre ens hem trobat els carrers de la ciutat amb tot un seguit d’andròmines penjades de balcons i fanals. Són les llums de Nadal! que s’encendran properament i, al parer de l’actual equip de govern, seran un reclam miraculós per a fer pujar les vendes dels comerciants aquests Nadal . Encara no sé el volum de despesa que significarà pel pressupost municipal però hi anirà bona part de l’estalvi corrent que havia fet l’anterior govern.

No seré jo el que negui la necessitat d’una major col·laboració del comerç gironí i l’ajuntament. Tenim una causa comuna en una ciutat de serveis i que viu en bona part d’aquests. Però les apostes precipitades i de forat a les butxaques no són el millor camí.

A més  s’estrenaran en el mateix moment que a Durban (Àfrica del Sud) es discuteix del canvi climàtic i de la necessitat d’una major coherència i estalvi en la despesa energètica. Aquesta lluminària, em refereixo a les llums i a qui ha pensat aquest despropòsit, s’ha deixat pel camí el Pla Energètic municipal, aprovat per unanimitat a l’anterior mandat, i oblidant-se del baix consum, ha tirat la casa, el Pla,  per la finestra.

Un govern que ens ha acostumat a deixar de fer i parar coses, vet ací que les coses que fa se les podria estalviar!

dijous, 1 de desembre del 2011

Per què tothom deu a tothom i ningú pot pagar!


Em van recomanar un llibre de John Lancaster(1) que explica les causes històriques, polítiques i fins i tot psicològiques de la desfeta  financera del 2008 que ara encara patim . En 272 pàgines, no és molt, ens descriu els crims financers executats amb una enorme sofisticació. Això té els seus problemes, però no us preocupeu si us costa o és difícil d’arribar a entendre amb precisió cadascun dels objectius especulatius, com diu l’autor, el mateix els hi va passar als seus inventors i administradors. Pel que sembla mai ningú va tenir una idea clara del que tenia a les seves mans.
De fet el llibre ens explica un determinat estat d’esperit d’alguns humans, de quan no hi ha límit per a l’ambició de diner i tampoc hi ha llei ni normativa que controli el gangsterisme benestant. Si ho llegiu, us trobareu unes empreses, els bancs i tots els seus gestors, els financers, que al costat de l’entorn polític es sentien tot poderosos jugant amb veritables bombes de neutrons econòmiques.

L’autor, és un sorprenent novel·lista, i no un catedràtic d’aquests neoliberals a sou, però té un profund coneixement d’aquest món financer,  de fet és fill de banquer, dels antics, però sap fer comptes perfectament.

Com bé explica, el neoliberalisme financer sap transformar un fet productiu o un servei  (una necessitat humana) valorat en 100 en una múltiple i complexa bola de neu de deute que arriba a multiplicar per cent mil la xifra inicial. Senzillament estem davant un món econòmic fictici que funciona mentre ningú se’n dóna compte. El resultat no és neutral doncs quan explota la bola i sempre acaba explotant, el dany el paga qui cap culpa té. El causants són massa poderosos, massa amics per acabar a la presó o per a pagar els deutes.

Em ve al cap una altre autor Carlo M. Cipolla, professor d’economia italià, que va fer una excel·lent i irònica descripció de l’estupidesa humana, afirmava que l’estupidesa és una actitud que implica fer mal a altri i a un mateix. En aquest cas és un xic diferent, sol fa mal als altres.
(1) John Lanchester. ¡Huy! Por qué todo el mundo debe a todo el mundo y nadie puede pagar. Anagrama 2010

dimecres, 30 de novembre del 2011

Venen temps encara més durs, però ni callarem ni fallarem a la gent


Venen temps encara més durs. La doble majoria de dretes, CiU a Catalunya i PP a l’estat, aprofundirà les polítiques de retallades i desmuntatge de drets. El silenci de Rajoy és la calma que precedeix a la tempesta. La hiperactivitat de Mas representa l’aprenent que vol ser tingut en compte en la taula dels adults.

Molt em temo que s’avançarà en l’estratègia de reescriure de forma unilateral i autoritària el pacte social que ha anat fonamentant la construcció lenta i insuficient del nostre estat de benestar.

No restarem callats, caldrà enfortir les capacitats socials i polítiques de confrontació i generació d’alternatives. De desmentir el mantra que sols hi ha una solució, la seva.

Els bons resultats electorals de les forces que més hem lluitat contra les retallades obre espais d’esperança. Hi haurà un Congrés menys bipartidista i amb més presència de les esquerres alternatives. Espero que es sabrà crear un grup plural que representi aquesta diversitat i permeti fer sentir amb força la veu de la Catalunya que no es conforma.

Caldrà molta coherència i compromís en la lluita per una democràcia real, al costat de la gent; per la sobirania de la ciutadania enfront els mercats, i de Catalunya enfront l’estat.



Però els temps són difícils, caldrà seguir treballant al màxim i repensant moltes coses. Des de Girona estant, volem convertir el nostre grup municipal, el d’ICV-EUiA, en un espai central per a la gent d’esquerres de la nostra ciutat. A Girona, els resultats del 20 de novembre ens esperonen encara més en la feina que fem.



El govern de Carles Puigdemont, més enllà de les seus gestos sobiranistes,  s’ha instal.lat en el pacte amb el PP per fer polítiques de dretes i per donar cobertura política a les retallades i els seus impactes sobre la gent i els barris de Girona. Cal més ICV-EUiA que mai, per plantar cara i per generar horitzons alternatius de futur. Ni callarem, ni fallarem a la gent.

dilluns, 28 de novembre del 2011

Un any de govern Mas. Estem pitjor que fa un any.


Com passa el temps! Ara fa un any CiU guanyava les eleccions. Guanyava en minoria, però no hi havia una alternativa que sumés.
Estem més bé, s’ha notat en positiu aquets nou govern? La imatge que vol donar és de que sap on va, però portem un any de retrocessos, mai havíem tingut tants parats a Catalunya ni la moral havia estat tant baixa. Algú em pot dir que no és solament culpa del govern, ni principalment. Però bé que quan eren a l’oposició ho deien de l’anterior govern i els mitjans de comunicació del Sr. Godó bé que els hi feien ressò, tant com ara callen.
La veritat aquets govern fa l’efecte de voler ser el millor de la classe, fer la pilota al professor. Si no vols tassa, tassa i mitja...El problema és que la professora Merkel poc que sembla saber on va. I el millor alumne, l’actual Generalitat, de retruc tampoc.
Se'ns diu que hem de ser austers, però es treu l’impost de successions i el diferencial impositiu de les rentes de treball i les de capital cada cop és més favorable als darrers. No hi pot haver austeritat real sense una major igualtat.
El desànim, el baixar el cap davant d’unes mesures restrictives i injustes que paralitzen l’economia, és la conseqüència, possiblement volguda, de l’actual govern. És la conseqüència més important del balanç d’aquest any.
Un país necessita un relat, una causa que el mobilitzi, que l’il.lusioni malgrat les dificultats. El catalanisme en els pitjors moments l’ha tingut, aquest govern no el té, ni el cerca. Es conforma en ser gestor, alumne aplicat d’altra de fora. I es diuen nacionalistes?

dissabte, 26 de novembre del 2011

Traçant camins. La solidaritat amb els sense llar

Aquesta setmana estem celebrant un seguit d’activitats a la ciutat per donar a conèixer la problemàtica de la gent sense llar a la nostra ciutat. Ja és el quart any que a iniciativa de “La Sopa”, el consorci gironí que treballa amb els més necessitats, s’ha anat visibilitzant  aquest  fet , la pobresa extrema, i les seves conseqüències. I amb valentia situar solucions on hi participen els propis afectats.
Aquest divendres he estat testimoni de la lectura d’un manifest, redactat i explicat per usuaris de “La Sopa”, que colpia per la seva sinceritat i cruesa, en l’exposició de fets i alternatives. També es va presentar tres dies abans un estudi, que vaig encarregar quan era regidor de polítiques socials, que explica de forma qualitativa la situació d’aquests col·lectius a la ciutat.
La presentació de l’associació de suport a les persones sense llar, anomenada “Traçant Camins”, és la culminació d’un procés de consolidació i suport d’una institució, que l’any passat celebràvem els seus cent anys, i que des de la Plaça Lledoners fa una feina callada i imprescindible.
En moments com els que vivim, més que mai necessitem d’una ciutat amb cor, que es commogui per les desigualtats i es mogui per a superar-les. Aquesta associació ha de ser un referent per a implicar-nos en un projecte que té ànima.
No ha de substituir ni la implicació econòmica de les administracions, per això vam triar la figura de consorci i no la de fundació privada, ni el protagonisme del professionals,en un tasca tant complexa.
El que farà aquesta associació és promoure la realització d’activitats encaminades a la capacitació personal i social per tal d’aconseguir el major nivell d’autonomia possible de les persones en risc d’exclusió social. Procurarà una major consciència cívica que permeti fer realitat la solidaritat amb el col·lectiu de persones sense llar i denunciarà les situacions injustes que són causa de pobresa i d’exclusió social.

Si en voleu ser part, adreceu-vos a l’Associació Traçant Camins. Centre d’Acolliment La Sopa. Plaça Lledoners, 1. 17004 Girona. Telèfon 972204250.

Hem de ser molts!

divendres, 25 de novembre del 2011

25N. Per una Girona lliure de violència masclista.


El 25 de Novembre, dia internacional per l’eradicació de la violència masclista, recordem les diferents formes que pren la violència masclista com a expressió d’una discriminació que arriba a nivells d’extrema gravetat, absolutament intolerables, que evidencien la necessitat de transformar l’ordre social i els patrons socials i culturals de les societats del segle XXI.

L’eradicació de la violència no pot ser un ideal utòpic, cal treballar incansablement pel dret a la seguretat i la llibertat de totes les dones. I cal continuar treballant per la necessària transformació social,  intervenint en  les causes estructurals de la discriminació per a eradicar-ne el sexisme.

Malgrat els avenços produïts durant els últims anys d’aplicació de la Ley Integral contra la Violencia de Género i de la Llei del Dret de les Dones a Eradicar la Violència Masclista, que han comportat millores significatives i una major consciència social sobre el problema de la violència que s’exerceix contra les dones, cal ser conscients que queda un llarg camí a recórrer per eradicar aquesta xacra social.

En els dos mandats anteriors vam fer des de l’Ajuntament de Girona un gran esforç per crear programes i recursos destinats a la lluita contra la violència masclista.  L’equip d’Intervenció en violència de Gènere ha estat i és un referent. La creació del SIAD ens va permetre millorar la comunicació i atenció a les dones. Sempre he pensat en que les administracions de proximitat, com són els ajuntaments, han de ser els principals agents impulsors de polítiques destinades a garantir els drets de les dones a viure lliures de violència. Calen, però, recursos que sols la Generalitat pot donar i que en el govern anterior l’esforç fou important, cosa que no es pot dir de l’actual on les tisores hi han entrat a bona part dels programes.

La crisi no hauria de servir d’excusa per a retallar els drets socials, ni els drets de les dones a viure lliures de violència. Des d’aquest bloc faig una crida a totes i a tots a participar en els actes que aquests dies moltes associacions de la ciutat protagonitzaran en el camí d’una ciutat sense violència masclista. 

dimecres, 23 de novembre del 2011

Reflexions del present per construir el futur

Foto: Photothema.gr

Ja han passat 48 hores del resultat electoral i l’allau blau no ha acontentat els mercats, al contrari continuaran demanant més i més.


Farem oposició però hem de preparar l’alternativa i amb una certa distància vista l’experiència contradictòria del tripartit hem de reformular com governar des de postulats d’esquerres en un moment de grans canvis en l’estructura econòmica per combatre la desocupació i l’exclusió social.


En aquesta campanya ja s’han formulat alternatives programàtiques d’interès. S’ha dit que cal impedir que l’economia segueixi segrestant la política i per això cal mesures fortes per regular els mercats financers especulatius. S’ha afirmat que solament amb una reforma fiscal en profunditat que lluiti contra els paradisos fiscals avançarem en un repartiment equitatiu de les càrregues per a sortir de la crisi.


En aquest sentit no ens cal menys sinó més Europa. Els que volem una Europa més unida i solidària, que lluiti contra el canvi climàtic i defensi els drets humans, hem de combatre els dictats del binomi Merkel Sarkozy que van en direcció contrària. Cal utilitzar el BCE com un instrument de reactivació econòmica i no com garantia de les polítiques conservadores de l’esmentada parella.


El món està canviant a gran velocitat, amb una esquerra institucional que ha fracassat, descol·locada davant d’una economia que ha estat incapaç de controlar i se l’ha acabat menjant.


S’obre una situació de majoria forta del PP i de democràcia dèbil. El grans bancs i els mercats que no tenen ànima ni pàtria volen acabar amb l’estat del benestar i fins i tot amb els governs escollits si no els fan costat.


Cal un front ampli per lluitar i avançar. Una esquerra nacional forta a Catalunya i una ample política d’aliances amb les forces veritablement d’esquerres i progressistes en el marc del Congrés de Diputats. Des d’avui hem de construir el demà.

dilluns, 21 de novembre del 2011

No podia anar pitjor, perquè cal fer-ho millor


Mai he cregut que quan pitjor, millor.  Els resultats de la dreta espanyola i catalana són especialment preocupants. Els que a casa han fet retallades i els qui no ho han dit però les faran a l’Estat tenen més que mai les mans lliures.  Ens costarà Déu i ajuda parar en el carrer el que amb la legitimitat dels vots es creuran lliures per fer.
No és un consol el càstig a aquells que des del govern han fet el contrari del que van prometre i ara a la campanya han promès el contrari del que han fet.
No és un consol el creixement d’ICV-EUiA que ens ha portat a tres diputats per Barcelona, és un èxit i merescut, en Joan Coscubiela ha fet una excel·lent campanya. A Girona també hem pujat significativament. Però continuem orfes fora de la circumscripció de Barcelona on calen amplies coalicions per treure diputats i fer front als efectes de la llei electoral en circumscripcions petites on els partits grans es mengen els petits.
Caldrà molta energia i coratge en els anys que venen i que els ciutadans que rondinen, però els costa mobilitzar-se, es treguin la son del ulls.
Caldrà repensar els somnis per a sortir del malson que representarà quatre anys de majoria absoluta del PP. Social i nacionalment  hem de fer un relat on molts, molts més dels que ara ens hi sentim identificats amb els valors d’esquerres i formem part. ICV hi ha de contribuir però també altres forces que han de sortir del cercle tancat dels fonamentalismes i de la discussió continua de què som i a on anem.
Amaiur té d’exemple amb com ha aglutinat organitzacions i gent molt diversa sense necessitat d’abandonar res, sumant sense perdre identitats diferents. Essent un projecte propi, resultat de les seva situació nacional concreta.
Nosaltres no hem de copiar però sí inspirar-nos en que cal unitat en la diversitat i un projecte comú nacional i social que ens doni esperança per a sortir d’aquets atzucac.
Quant pitjor, pitjor, però no ens hem de lamentar sinó superar-ho i avançar.