Soc d’una
generació que per nosaltres la vila de Perpinyà ha estat símbol de llibertat. Passàvem
la fronterera per la Jonquera o el Pertús i semblava que es respirava millor. Anàvem
al cinema, a les llibreries, a les exposicions i ens sentíem part d’una societat
democràtica, europeus de ple dret i en desempallegàvem de la caspa del
franquisme.
Del gris i
negre al color, veure la senyera al castellet, escoltar parlar català als
gitanos del barri vell, era tot un conjunt de contrastos positius, després de
la transició he mantingut el vincle i he matisat l’entusiasme a redós del
caciquisme municipal i de la xenofòbia dels “pied noirs”. Però continua essent positiu
el vincle, que s’eixampla a tot el territori de mar i muntanya, amb una especial
predilecció, ho os he de confessar, per Cotlliure.
Per tot
això m’espanta que l’extrema dreta xenòfoba hagi crescut tant electoralment a
la ciutat, i que l’alternativa Pujol sigui l’única per para-li els peus. Que
les esquerres plurals hagin estat incapaces de plantar cara, que les capelletes
puguin més que els conviccions. Bé, que els hi puc demanar si ací no ens som pas
un exemple!