dijous, 30 de març del 2017

Educació i acció parlamentària.


Dies intensos al Congrés parlant d’educació, tot i que la multiplicitat de tasques en un grup petit t’obliga a fer altres papers de l’auca. A voltes tens dos i tres reunions a la mateixa hora. Has de fer tot el que pots i més. Però mai m’ha preocupat la intensitat en el treball, el límit el posa fer-ho bé. Esmerçar tots els esforços per aconseguir aprovar una proposició no de llei que afecta a la seguretat vial del baix Ebre i el Montsià, la 340, no es incompatible amb cantar-li al ex-ministre i a l’actual ministre d’educació les quaranta.


Intervenir en trobar mesures  per pal·liar el patiment que la política del PP ha produït entre els dependents i criticar alhora la tebior i subordinació del PSOE en polítiques socials és treball parlamentari. Tot forma part del que fem ací amb la brúixola en direcció cap a la sobirania i l’estat propi. Si estem en aquets espai és per a aconseguir fins a l´últim segon el millor per a la nostra gent i ser alhora una veu clara i potent de la independència com a camí i de la república com a solució.

Paraula, acció i gestos, també. El que hem fet aquest matí al absentar-nos del Ple com a protesta perquè la presidència no ha donat la paraula al portaveu del PDCat. Les explicacions del perquè al bell mig d’una sessió parlamentaria s’ha expulsat a un diputat no ha tingut resposta en el lloc que pertoca, que és la seu parlamentaria. Penseu que tot i que tenim Ple tres dies es considera un de sol.

Soc conscient de la responsabilitat que he adquirit amb els electors que han fet possible la meva presència al Congrés, la meva feina amb encerts i errors són l'únic que m’avala, espero que al final d’aquets període la nostra satisfacció sigui mútua. No defallirem!


diumenge, 26 de març del 2017

Inhabilitacions i Congrés



Aquesta setmana que comença s’obrirà en el Congrés l’execució de la sentencia del tribunal suprem que ha inhabilitat al diputat Homs per un any i un mes. La maquinària de la mesa amb majoria PP-Ciudadanos y amb la col·laboració entusiasta del PSOE ho precipitarà, es flaire a l’hemicicle aquesta voluntat majoritària d’exclusió. Un cop més el “cierrra España!” s’imposarà.


Res serà igual, a Madrid ja no se sent allò de que sense violència tot és legítim. La indiferència amb la que intentaven difuminar el ampli moviment popular que des del 2012 remou la societat catalana s’ha anat transformant en hostilitat. No passa dia que en una o altre intervenció algú agiti la majoria amb crides a la unitat de España i contra el separatisme.

A voltes no reparen en adjectius  arribant a l’esperpent i al ridícul. En aquets cursa els diputats del PP i de Ciudadanos escollits a Catalunya fan un concurs de mèrits a veure qui la diu més grossa. Suposo que per a guanya punts i demostrar que son “cristianos viejos” no contaminats pels heretges independentistes. L’astracanada fins i tot tindria certa gràcia, si no fossin els seus caps els que tenen tot el poder que els hi dona governar un estat.

No se que farà el PDCat amb l’escó d’Homs, si el deixarà vuit, contravenint el reglament o l’ocuparà altri. Jo al menys penso usar el faristol per a recordar que hi mancarà un diputat escollit pel poble de Catalunya. No callarem, no atorgarem legitimitat a decisions polítiques que contaminen la independència judicial.

dimecres, 22 de març del 2017

Un ministre d’educació mentider!


Pensava, després del ministre Wert, estar curat d’espants, però no! Avui, en seu parlamentària, l’actual ministre ha mentit. A la pregunta de si continuaria fent pagar a la Generalitat 6000 euros per plaça a la privada als pares que volen escolaritzar els seus fill en castellà, em diu que no és cert, que l’addicional 38 de la LOGSE no contempla aquest pagament. Menteix i ell ho sap!


Amb posat prepotent i verb groller, ha mantingut la seva mentida i m’ha acusat de mentider a mi. Creu el lladre...He de confessar-vos que m’ha agafat per sorpresa, malgrat l’experiència d’anys en política mai m’havia trobat amb una mentida tant gruixuda i un mentider tant descarat! De tot s’aprèn i ja tindré l’oportunitat per a tornar-li.

He fet noves gestions que confirmen el que jo deia i desmenteixen al ministre, 38 resolucions personalitzades enviades pel ministeri confirmant la matricula en centres privats. Espero còpia amb el nom esborrat per a adjuntar-la a un pregunta per escrit en el següents termes: ¿Porque ha faltado a la verdad, señor ministro, en sede parlamentaria?

Però de tot s’aprèn i em confirma el que ja sabia, la poca altura moral d’un govern disposat a tot per a mantenir-se amb els seus privilegis. D’un govern on la mentida es el menor del seus defectes. Els que hem vist la guerra bruta contra l’independentisme ens reforcem davant les dificultats i no defallirem deixant en evidencia la baixesa moral i política dels que es parapeten en el govern espanyol.

divendres, 17 de març del 2017

Rajoy i l’estiba!


Que el PP perdi la convalidació d’un Reial Decret és de fet la única derrota efectiva del govern des de que soc diputat al Congrés. El disseny constitucional atorga un predomini abusiu a l’executiu, solament aquestes petites escletxes posen en qüestió un sistema de govern abusiu. El fet que el TC estigui en mans dels dos grans partits, el qüestiona com àrbitre imparcial per a impedir o moderar aquest disseny poc equilibrat de la divisió de poders a Espanya.


El ministre més “pijo”, no ha estat l’interlocutor més apropiat per a negociar amb els estibadors, un gremi molt qüesionat que recorden les estructures d’ajuda mútua dels artesans, tant denostades pels ultraliberals del segle XIX que les van desmantellar quasi totes per a abaratir fins a la misèria el treball remunerat i aconseguir maximitzar beneficis.

Aquesta idea “tant especial” que els beneficis alts o els alts sous del executius son “normals”, però una bona remuneració dels treballadors és “exorbitada”, forma part del que s’anomena hegemonia de les idees dels que ens governen i ens han governat anys i panys. El “pijo-ministre” s’ecandalitzava per uns sous amb els qual ell no podria viure, però ja se sap ell es d’una altra mena...

Trencar aquest paradigma, al meu parer, és tant important com la derrota en si mateixa d’un govern corrupte, que ens governa no per mèrits propis sinó per demèrits dels adversaris. Perquè els assalariats no poden esperar uns bons sous si el sistema productiu del que formen part els pot sostenir? Perquè s’han de conformar que les rendes del treball en relació a les del capital disminueixin, com ho han fet en els darrers trenta anys? Doncs, au!

diumenge, 12 de març del 2017

Qui son els militaristes?


La resposta a l’enunciat es clara, determinats civils. Al participar a la comissió de defensa del Congrés, he tingut que relacionar-me amb militars d’alta graduació, entre els que he trobat una actitud entre curiosa i retinguda, sempre dialogant. Curiosament però hi ha un espècimen de diputat i senador, del PP i Ciudadanos especialment, amb bandereta “rojaygualda” al canell, que es trencaven l’espinada saludant amb “miGeneral” amunt “miGeneral” avall, més militaristes que el militars!



Es la vella història espanyola del militarisme, l’ús i l’abús, dels militars per part de les oligarquies, civils, per a objectius d’ordre públic i polítics. Els “espadones” com s’anomenaven els militars que tenien alts càrrecs polítics en el segle XIX. Militars i civils convivien en uns partits on el militarisme era moneda corrent, sistema que va tenir en el franquisme, i el seu partit únic, el seu màxim exponent.

En una d’aquestes converses que hem tingut, sota l’acord tàcit que en les quatre parets en dins es pot parlar de tot, he trobat gent preparada, amb carreres universitàries, idiomes i viatjats, molt diferents del que recordo quan vaig fer la mili a la segona meitat dels setanta. Amb un gran respecte per la democràcia.Empeltats de nacionalisme espanyol amb més o menys intensitat si grataves un xic, cert, però amb un convenciment de que la política partidista no contaminés l'exercit. En definitiva que els polítics eren els que havia de solucionar els problemes amb la política.

Obeiran, perquè la disciplina i la cadena de comandament forma parta del seu ADN, però no pas amb entusiasme i si els fiquen en un jardí pel que no estan preparats, no en sabem les conseqüencies Un em deia que si l’exercit te una bona qualificació en les enquestes es perquè s’ha mantingut allunyat de la política en els darrers quaranta anys. I no tenen pas ganes de trencar aquesta situació. Ara bé el perill ve dels de les banderetes, dels que incapaços de fer política creuen que la força és autoritat, perquè ni tenen autoritat ni arguments.


dijous, 9 de març del 2017

Jornada parlamentària



En la mesura que la legislatura va avançant més son les responsabilitats que vas assumint, fer de portaveu de 5 comissions i de dos subcomissions es una part poc visible de la feina com a diputat. Te l’interès de fer que s’aprovin iniciatives pròpies i ajudar a que s’aprovin o no de les presentades per altri. Temps de presència i de preparació de l’argumentari. Temps a les comissió per a escoltar les compareixences d’associacions o personalitats que t’informen i et formen en aspectes imprescindibles per a poder decidir amb fonament.


Els grups petits ens hem de multiplicar i alhora podem caure en errors que ens permet ser més savis al rectificar, però que els vius amb duresa. Aquest apartat es apassionant però el més difícil doncs no podem ser indiferents ni al patiments que depèn de solucions avui per avui estatals ni acceptar un marc competencial que allunyi les decisions de Catalunya. I en això estem. Sabent que a voltes poden sortir a la llum els nostres errors més que els nostres encerts. Però ningú em va dir que era fàcil. Òbviament si treballes!

L’altre besant es el rebre col·lectius que s’adrecen per a manifestar una opinió o una proposta , com també posar-te en coneixement de la feina que fa. Més enllà de les que tens en el territori i que coordinadament fem diputats i senadors, les que ara em porten mes temps son les federacions o associacions estatals que tenen un àmbit d’actuació on el seu punt de referència legislatiu es el Congrés.

Sempre de forma transversal amb la nostra manera d’escoltar, de tractar i empatitzar amb els que s’adrecen a tu hi ha l’explicació sobre la situació  que vivim a Catalunya que sempre en un moment o altre surt a la conversa. Aquesta vesant pedagògica penso que es molt important per entendre gent que no viu el que vivim i que ens entenguin. I al bell mig els Plens, quan les intervencions  esdevenen ja habituals, però d’això en parlarem un altre dia.


diumenge, 5 de març del 2017

El procés s’acaba, la República es a punt!


He llegit que els anys èpics per fi s’acaben, però ho deia no algú que ha lluitat sinó un que fa la crònica per un diari que com els seu cap Cebrián ha fet una viatge d’anada i tornada a l’autoritarisme centralista habitual en la història contemporània espanyola. Quan diu que s'acaben, vol dir que serem els demòcrates derrotats. Una crònica, o contra-crònica a l’acte que ERC, amb gran sobrietat, protagonitzà multitudinàriament a Barcelona ahir. Desitjos d’uns pocs versus realitat construïda amb moltes i moltes mans!


El d’ahir no era un acte aïllat, culminava centenars d’actes amb el nom de la República que volem, on sectorialment i per tot el país s’han anat engranant propostes i perspectives de futur. Ha servit per a mobilitzar un actiu imprescindible en els temps que s’acosten. Un cop més la realitat publicada s’allunya de la realitat social, tant més quan més lluny està aquesta de la ciutat de Barcelona i del seus mitjans.

Quants coneixen que la Garrotxa és avui una de les comarques més industrials i exportadores de Catalunya? A Madrid no en tenen ni idea, os ho puc assegurar, però i a Barcelona? Ensimismament de l’opinió publicada i d’una part important de la vella i nova classe política. Catalunya va molt més enllà de les línies de metro que conflueixen a la plaça de Catalunya de Barcelona. És un país divers, mutifacètic i acollidor, treballador i actiu, amb unes enormes ganes de prosperar i alhora solidari.

Avui la mobilització popular, si POPULAR, com va deixar molt clar Joan Tardà, protagonitza el més gran moviment europeu per la llibertat i la democràcia. Si, no agrada al poder, el d'allà i el que talla el bacallà ací, als que el tenen o en viuen a redós, però les seves il·lusions, que aquest desapareixi, xoca amb la dura i crua realitat, ja os podeu posar fulles, la lluita per al independència de Catalunya té més bona salut que mai!