dijous, 30 de juny del 2016

Ara què? Ara com?


Es cert que hi ha gent que li fa por o no la vol la independència de Catalunya. També es cert que, no pas poca gent, se sent més catalana que espanyola o tant catalana com espanyola i honestament recolzaria un referèndum sobre la independència de Catalunya. Si tinguéssim un estat espanyol plenament democràtic no hi hauria problema, els independentistes i aquest altre sector, que son conjuntament l’àmplia majoria de la societat catalana podríem decidir lliurament el nostre futur. Malauradament no és així i l’estat -el govern present i futur i els 244 diputats sobre 350 al Congrés- no ho permetran.


Si no podem fer el referèndum pactat amb l'estat, aleshores què fem i com? El què, passaria per empoderar l'espai de sobirania que representa als catalans, el Parlament,  i el com per a crear les condicions per a que es pugui decidir lliurament la independència sense el permís d’un estat que mai ens el donarà. Cal que el Parlament aprovi les lleis que permetin desconnectar-se de l’estat  i construir els instruments garantistes per a que la decisió dels ciutadans sigui efectiva. Aquestes  lleis de desconnexió i transitorietat jurídica són imprescindibles.

Ens caldrà en aquest període molt de diàleg entre ambdós sectors, sent conscients que el futur estat català, la futura república, ha de representar el millor de tothom i que l’enfrontament amb unes institucions espanyoles , corruptes i autoritàries, ens demanarà sacrificis, especialment dels electes i dels polítics responsables d’aquest procés. El judici de l’antic president i de dos conselleres solament serà una petita mostra del que ens espera.

Mai res s’aconsegueix sense donar exemple, si el setembre la moció de confiança es guanya, esperem que amb la més amplia majoria possible, els fets seran imprescindibles i la desobediència necessària.  Mai se'ns ha de poder acusar de no haver arribat fins al final, donant el màxim de tots nosaltres. Fa 39 anys vàrem passar de la dictadura a la democràcia, s’han fet moltes coses, de bones i no tant bones, l’autonomia que aconseguirem s’ha esgotat, ara toca República Catalana.

dimarts, 28 de juny del 2016

Govern a Espanya? Quin govern?


Diuen que és molt aviat per a fer un anàlisi del resultat electoral  i, arriscant-me, el vaig fer a la matinada següent a la jornada, no tinc avui més elements per a millorar-lo. El que observo, dels que es fan i es desfan, es que encara som presoners de la campanya electoral. El perill es que hi continuem, com va passar després de la del desembre i ens impedeixin un veritable diàleg entre les forces més afins per a compartir anàlisi i acció. L’amenaça d’un nou govern Rajoy ens hauria d’ajudar...no se pas si serà possible.


M’arriscaré a dir quelcom de la formació del govern. Un govern en minoria o noves eleccions? Tot fa pensar que aquest cop Rajoy acceptarà l’encàrrec del rei, però els números no surten, ni amb l’ajuda inestimable dels canaris que necessiten d'un PNB, que no crec que arrisqui a les portes de les eleccions que veritablement els interessen, les basques de la tardor. Aleshores o es desdiu el PSOE i s’absté o noves eleccions!

Gairebé ningú al gener creia en noves eleccions, ara pot ser que hi hagi menys gent incrèdula, tot i que se’ns fa difícil creure que el PSOE, fruit dels moviments tectònics que produeixen els barons, no faciliti la formació del govern, tot i quedar-se a l’oposició. Ja ha aparegut el president d’Extremadura amb aquesta cantarella.

Si al final es forma govern es produirà una situació mai vista, com és governar en minoria a Espanya. Derogacions de lleis injustes, proposicions de llei i debat pressupostari pot donar-nos als que estem en l’oposició força joc. També espero que la lluita comuna contra el PP, amb els d’En comú Podem, faciliti un procés de confiança que ens aproximi també a Catalunya. No serà pas fàcil, però la voluntat del meu grup a Madrid ja ho va demostrar en la legislatura passada i perseverarem en el propòsit.

   

dissabte, 25 de juny del 2016

La “voluntat de comprendre” m’ha acompanyat tota la campanya.


En un dia de reflexió innecessari, herència del passat, os vaig prometre que anunciaria el meu “llibre de campanya”, que no és altre que el darrer de Xavier Antich: “La voluntat de comprendre”. L’he gaudit, en un munt de moments  intermitents, -entre acte i acte, porta a porta i mercat a mercat- on el seu format organitzat en breus articles m’ha anat com anell al dit. Si bé es subtitula com a filosofia en minúscula, per a mi ha estat un bàlsam per fer-me pensar i contextualitzar, un moment i unes circumstàncies, en les que he necessitat de la voluntat que et dona comprendre.


És més que un recull d’articles, el seu repensament com a llibre li ha permès una nova estructura en que més enllà de la vida pròpia de cadascun s'encadenen dialècticament en un nou marc. Jo, els altres: nosaltres; és el segon de cinc apartats que m’ha fascinat i seguint el fil d’un dels articles comparteixo el “Nusque est, qui ubique est”, es a dir: no és enlloc qui és pertot.

Bé, no penso fer més “spoiler” i qui a bé ho tingui que el compri o el cerqui a la primera biblioteca que trobi. No dubto que les gironines, de gran eficàcia, el tindran a la vostra disposició. Aprofitaré però el que em resta del dia de reflexió, per a delectar-me amb les darreres 36 planes que em queden per acabar-lo.

Reivindico que la política ha de ser llegida i no acceptaria mai algú que es dediques al servei públic que no llegís. Atenció descarto ”Marca” o similar com a lectura homologable, malgrat hem patit un  president que n’era devot. Així ens ha anat. Malfieu-vos del polític que diu que no te temps per a llegir, perquè dubteu, aleshores, que el tingui per a pensar!

dijous, 23 de juny del 2016

Les “clavegueres” tanquen la campanya electoral


Per fi sabem qui és el veritable “Marcelo”, el presumpte àngel de la guarda del ministre i candidat Fernández Diaz, és, ni més ni menys,  l’actual director de l’oficina antifrau de Catalunya, el “caporal ”De Alfonso”. Seria un acudit de l’inimitable Eugenio si no fos una tragèdia que l’estat espanyol continuï estant dirigit per aquests miserables. Recordin també Corcuera i tant altres que han fet de l’obsessió per l’Espanya imperial un instrument del crim organitzat.



No es tracta d’un sol home, ni de dos, ni de cent. Formen part de l’essència del vell estat espanyol immutable en el seu autoritarisme i agressiu fins a la paranoia contra tots aquells que posin en perill el seu model. La “cal viva” de posseir i manipular la informació i els aparells de l’estat sense escrúpols depassa el correcte funcionament mental d’un ministre hiperventilat o d’un jutge corrupte.

La resposta no pot ser altre que enfortir les opcions polítiques que més li fan mal. Les que poden en perill avui i ara el seu poder i el seu castell de cartes “constitucionals”. ERC esdevé el seu pitjor enemic, perquè representa el contrari dels seus principis, de la seva tríada constitucional: Monarquia, unidad d’Espanya i capitalisme extractiu. I, a més, està lliure de corrupció, malgrat tots els esforços, com hem vist en les gravacions, no han trobat ni un bri que els hi permeti continuar la seva guerra bruta!

El diumenge perdrà el PP, no tant perquè sigui possible un recanvi en el poder. Perdrà si hi ha un grup nombrós al Congrés dels diputats i al Senat de republicans independentistes, nets de pols i palla, amb les armes afilades de les conviccions i les paraules. Catalans, a votar! Visca la República catalana!


dimarts, 21 de juny del 2016

El Tribunal Constitucional és un tigre de paper!


Mao Zedong que ha passat a la història com el reunificador de la Xina després de 100 anys de desgavell, deia que els EE.UU eren un “tigre de paper” quan, en plena guerra freda, els hi etzibaven amenaces dia si, dia també. El tribunal Constitucional espanyol ens amenaça constantment als catalans però curiosament qui incompleix més les seves resolucions és el mateix govern espanyol. El darrer capítol: el traspàs de les beques universitàries a la Generalitat. Tres resolucions favorables i tres incompliments, el darrer aquesta setmana! Encara recordo la votació fa dos mesos al Congrés oposant-se a la transferència el trio “calamidad”: PSOE-PP-Ciudadanos.


De l'enèsima negativa del traspàs de les beques universitàries, sabeu que em va doldre més ? Doncs, que el ponent del PSOE per a votar en contra fossi l'únic diputat que els hi resta per Tarragona! Un cop més un català usat - i deixant-se usar- contra Catalunya! Que no em vinguin a cantar “Milongas” com diu la meva companya de grup la uruguaiana-catalana Ana Surra. Reconèixer la singularitat de Catalunya, au va!

L’argument de fons que tenien per a incomplir les sentències del TC, en paraules d’aquest personatge abans esmentat, era que no confiaven en el bon ús que la Generalitat faria de la competència. “No hace falta decir mas!”. Fa pocs dies em trobava amb representants del Consell d’estudiants de la UdG amb els que compartia la meva experiència sobre aquest tema, obrint relacions futures per a posar en comú els canvis necessaris en la futura universitat de la república catalana.

Per tant si el govern espanyol en fa cas omís de les resolucions del TC perquè nosaltres els hem de fer cas? El braç judicial de la catalanofòbia, el de l’estratègia separadora del govern central, resta doncs com un tigre de paper! A voltes el que cal per aconseguir la llibertat es no fer cas als que te la volen treure!

dilluns, 20 de juny del 2016

Un joc de miralls



Una campanya es com un joc de miralls, en un et veus gras i en l’altre prim...sensacions que et poden portar de l’eufòria a la depressió mística. És també un joc d’aparences en la que sovint has d’amagar la panxa cap en dins per a semblar més esvelt. Alguns ho portem més bé –un xic d’escepticisme i sentit de l’humor, ajuda-, en altres casos es passa a una mena de febre en el que et pots creure qualsevol cosa. Afortunadament, el dia després del 26 J, tots i totes tindrem que tocar de peus a terra.


Es similar a quan participes en un Congrés especialment disputat, entres amb una gent de la que no ets especialment rival i en surts tots emprenyats. Em sobta aquest “mode rondinaire” a la que molts candidats rivals s’entesten en fer la campanya i reparteixen, a tort i a dret, pensant que així faran més partidaris. O, si més no, encoratjaran a la pròpia parròquia dient les maldats de les rivals.

El carrer és un bon antídot i les reunions o mítings, a les que van solament el teus, un pur verí. Les xarxes han corregit i augmentat l’abast de la malaltia. És cert que no tinc twiter, m’he resistit al consell de tots els assessors de campanya haguts i per haver, perquè no m’agrada barallar-me amb desconeguts, dels que no en ser res i pot ser ni son el que diuen que son. Uso Facebook i tot i que te un perill semblant, com decideixo jo qui és “amic” i qui no, em fa creure que el diàleg és sincer. També penjo el meu bloc en els mitjans que em deixen.

Però insisteixo, el carrer, cara a cara amb la persona que et critica o et dona suport, és, al meu parer, el vehicle més adequat per a contrastar el que fas i veure’t amb altres ulls. Des d’aquest bloc os faig arribar el que sento i com ho sento. De fet, he abandonat un xic el publicar en la premsa escrita, perquè aquest vehicle em permet més immediatesa entre el que escric i els que voleu llegir-me. Bé, la campanya continua...fins al proper post.

dissabte, 18 de juny del 2016

El secret del meu somriure.


Com qui diu, resten "quatre dies" de campanya electoral; em trobo amb ànims i bon humor. Si la campanya la visc intensament -no ho sabria viure d’una altre manera- os he de confessar que tinc un secret, més enllà de la preparació de xerrades i el que ara s’anomenen “inputs”, tinc un llibre de capçalera de campanya, que llegeixo en moments –sempre n’hi han- en que pots relaxar-te i ho aprofito per alimentar-me de idees que no siguin eminentment polítiques. Bé, el dia de reflexió os anunciaré el llibre que estic llegint...


No em trobo còmode, però, en la deriva que les campanyes han portat els darrers temps. El “reality show” ha guanyat l’espai polític central i el monòleg al debat. Possiblement per aquesta raó m’he bolcat a fer carrer, a parlar amb la gent, ha rebre relats incòmodes però també ànims generosos. La meva evolució política cap a l’independentisme, sense moure’m de les meves altres conviccions, es corresponen al que han fet també una bona quantitat de ciutadans-electors.

Després de tant anys de fer política activa, però gairebé mai amb dedicació exclusiva m’ha permès conèixer gent, compartir feina amb persones molt diferents. La tolerància, el respecte, l’aconseguim treballant colze a colze amb aquells que poden tenir conviccions molt allunyades de les teves però objectius comuns. No hi ha cap feina sòlida que s’aconsegueixi amb la bronca i el retret.

Llegir, compartir, treballar, són el fonaments de viure la política com l’exercici d’un dret, dels pocs, a l’abast de tota la gent. Acabaré la campanya amb els mateixos adversaris que tenia, però possiblement amb més amics que al començar. Si em veieu somriure a les fotos de campanya ja sabeu el secret. Però per a saber el llibre que llegeixo, caldrà esperar al dia de reflexió.

dijous, 16 de juny del 2016

Vull ser lliure!


Cada cop tinc més clar que per a ser lliures cal sortir de la subordinació mental a la que hem estat lligats anys i panys. Curiosament dos coneguts amb opcions antagòniques, un independentista i l’altre no, em preguntaven el mateix: que hi anem a fer a Madrid si som independentistes? La resposta fou la mateixa per als dos –fet en política cada cop més excepcional- “Per a caminar sols, per a ser independents, no vull que altri digui que em representa i manipuli el meu vot”. D’aquesta mena ja n’hem tingut masses amb un resultat nul per a Catalunya.


Si alguna cosa posa dels nervis als candidats espanyols es que no formem part de les quatre opcions, abans dos, en les que els sistema vol que ens sentim representats. Si alguna cosa els fa por és la independència de Catalunya, especialment si es fa sota bases socialment progressistes, que posi en dubta l’immobilisme de l’estat espanyol.

Clar que tenim la ma oberta amb aquells que arreu de l’estat vulguin justícia social i llibertat, però solament des de la sobirania, des del tracte d’igual a igual, podem fer camí en allò que mútuament ens convingui. Ni ells em representen ni jo he de formar part de la seva representació, diluït en un marc que no és el meu.

Gairebé a l’equador de la campanya hem de caminar carrer per carrer, plaça per plaça convencent als nostres compatriotes per a que no es quedin a casa el 26J. Cal anar a votar amb el cor i el cervell, pel que més ens convé com a individus i com a nació. Sense independència continuarem subordinats - ens estrenyeran el llaç amb menys o més força- sempre depenent que altri decideixi el que és millor per nosaltres. Ara, sense permís, decidirem un altre camí.

dimarts, 14 de juny del 2016

Catalunya i República, substantius o adjectius?


L’ús de les paraules no és mai casual, darrera hi ha conceptes i el seu ús manifesta unes idees determinades, és a dir ideologies concretes. Trobareu en molts programes electorals el mot/concepte de Catalunya, en menys el de República. No pas pocs subordinen aquests conceptes a d’altres, Espanya i monarquia, convertint Catalunya en un adjectiu dels primers, un toc de color, un bri de “diversitat”. I com a molt subordinen i posposen la República a un temps indeterminat. La Catalunya que es fa respectar i la República que volem, substantius i no adjectius, es defensen des de la independència com a objectiu i com a forma d’actuar republicana.


Venim de lluny, tenim una història plena de derrotes i d’esperances que tornen a reeixir per la tossuderia del fets en el que es fonamenten les lluites per la llibertat i la igualtat. Les derrotes sovint son el resultat de la força de l’adversari, de força bruta n’hem patit mantes vegades al llarg de la nostra història. Però a voltes som nosaltres el que ens les hem autoinfrigit per baralles internes. La diversitat, necessària en tot projecte majoritari, significa cessió de allò que és particular a la síntesi general, nacional.

Ara tenim doncs un doble repte, vertebrar una majoria plural pel canvi cap a una República independent i cap a una Catalunya sobirana, refer els ponts que s’han trencat i ampliar l’abast del projecte; per altra banda, explicar per la via dels fets que el nostre projecte no és insolidari, que no som indiferents al patiment d’altres pobles amb els que en uneixen llaços fraternals.

Les candidatures republicanes a Madrid tenen aquest doble vesant i ho hem demostrat aquests darrers mesos des dels nostres grups parlamentaris al Congrés i al Senat. És la via més directe per a ser representat dignament el moviment independentista, socialment compromés i solidari. En la correlació de forces el dia després de les eleccions no defallirem en la lluita per Catalunya i la República, aquest és el nostre contracte amb la ciutadania. No defallirem!

diumenge, 12 de juny del 2016

Pàtria? Quina pàtria?


Hi ha qui s’entesta en considerar que Catalunya no és una nació i ara apareixen els que diuen que tampoc és una pàtria. En un cas i en un altre creuen que solament hi ha una nació i una pàtria i aquesta és Espanya. El nacionalisme espanyol excloent contamina bona part de la política espanyola, abans i ara. Ens deixarem entabanar per la promesa d'un referèndum, sense precisar ni quan, ni com, ni amb qui es farà? Com ja fa uns anys pel caducat “apoyaré el estatuto que apruebe el parlamento de Catalunya?”


Sense Catalunya, sense els seus vots, no hi ha majoria en el Congrés dels diputats per una alternativa d’esquerres a Espanya, això ho sabia el vell PSOE i ara la “nova socialdemocràcia”, ara bé per que aquets es produeixi cal entabanar a una part de l’electorat abans autonomista i ara independentista perquè surtin els números.

Diuen que els humans som capaços d’ensopegar més d’un cop en la mateixa pedra, seria lamentable que els catalans fóssim els que més ho féssim de tots els humans. Hi han records que em voldria estalviar perquè ens perjudiquen i ens aclaparen en la pura i simple marginalitat.

Veure els diputats catalans de la confluència amb Podemos, sotmesos a la disciplina del seu grup estatal, en fa mal de panxa. Ho vaig veure com, a contracor, ho feien abstenint-se en una miserable proposició del PP-Ciudadanos-PSOE, contra el govern de Veneçuela, al ple del Congrés, per tactisme del seu líder carismàtic.

Si els darrers federalistes i/o autonomistes creuen que cal caure en el parany, ho lamento, després del 26J, en tornarem a parlar per a construir quelcom junts ací, a Catalunya. Però independentistes que ho facin, si us plau... 

divendres, 10 de juny del 2016

No ens cal el seu permís!


Avui hem començat la Campanya - bé, l’oficial- resten quinze dies, el de reflexió –quina tonteria- i el de la votació. Polarització a Madrid, vents de Madrid a Catalunya sota promeses conegudes –un cop més...fins quan?- que creuen que ens donaran permís. Bé, qui vulgui veus independentistes a Madrid, que no demanin més permís, ja sabeu el que cal fer i aquells que encara dubten els hi ho recordarem amb la vostra ajuda.


Qui cregui que el “sorpasso” és la solució, quan és més aviat el recanvi del PSOE, s’empotarà un fort desengany quan les forces del sistema desactivin el perill. La Constitució està dissenyada per aguantar situacions com aquesta, el Congrés i el Senat és com un sistema de trinxeres on les anomenades forces del canvi perderen tota força, aïllades pels interessos i els interessats en que res important canviï. La Constitució de 1878 va desaparèixer per un acte revolucionari el 1931, després d’anys i panys d’intents de reformes fracassades.

Avui, mal que els hi pesi a alguns que es creuen més revolucionaris que ningú, l’epicentre del moviment que pot deixar obsoleta la Constitució de 1978 es troba a Catalunya. Per això, ara més que mai cap independentista es pot quedar a casa, ni cap d'ells votar opcions que encara juguen al vell joc de demanar permís.

No serà fàcil sortir del bombardeig de la polarització, de l’embafament de les televisions espanyoles, abassegadorament majoritàries a Catalunya. Però ho podem fer, si ens desvetllem, som prou per a fer arribar un missatge fort i clar: a Catalunya la decisió del nostre futur rau en els catalans i no ens cal permís.  

dimecres, 8 de juny del 2016

Ni un pas enrere!


Emprenyat però no cansat, decebut però no derrotat, així és com em sento davant de la decisió d’una majoria, pels pèls, del consell polític de la CUP. Soc conscient i aprecio tot l’esforç que han fet els cupaires derrotats, pels pèls, per a fer possible un pressupost necessari. Però la lluita continua, ens ho fan més difícil i els enemics de la independència avui es freguen les mans i proclamen per tots el mitjans la mort de la legislatura i la derrota del procés. És el que volen, no és doncs el que hem de fer. Acabem les lleis de desconnexió, ajustem-nos el cinturó i en 14 mesos, o menys, acabem la feina i convocarem eleccions sí, però constituents! El mandat del 27S continua vigent!


Els que volen eleccions ja, que volen realment? Matar el procés, per raons diferents, però acabar i adaptar-se al vell autonomisme. Ha costat molt arribar fins ací i l’estat espanyol encara avui està sense govern, no ho oblidem! Les eleccions del 26J son claus per continuar situant el “fet català” com a determinant. Els errors de la majoria, pels pèls, de la CUP no ens pot portar a cometre el mateix error i deixar la iniciativa a Madrid i aquells que ací li fan l’onada.

Espero de Puigdemont-Junqueras proves de determinació i resistència, negociar no ha estat una debilitat, sinó sentit de país i responsabilitat amb el mandat popular. Aguantarem el ruixat i enormes pressions, de fora sobretot, els mitjans als serveis dels poderosos cridaran fort per a eleccions ja, i des de dins, alguns que enyoren els vells bons temps del peix al cove, uns i altres provaran de fer-nos acceptar la rendició.

Res és fàcil, quan més a prop estem de culminar un ampli moviment, que surt de la gent i fa de la gent protagonista i actiu clau. Aguantarem el ruixat, no defugirem responsabilitats i ens exigirem força i avançar. L’independentisme a arribat per a quedar-se, però no a per a quedar-se a les portes, sinó per travessar-les cap a la República Catalana. Ni un pas enrere!

dilluns, 6 de juny del 2016

Sucursalisme i autodeterminació? Un miratge!


La campanya electoral comença el dia 10, aquesta afirmació no s’aguanta el més mínim a la llum del que està succeint des de la dissolució de les Corts. Si és que no va començar el dia després del 20D. La hipocresia dels que la volien retallar i s’aprofiten de la discrecionalitat dels mitjans estatals, per a no dir la seva manipulació, per a reduir-la a quatre partits, de la mateixa manera que abans ho feien a dos. Perquè més enllà del repartiment a quatre saben del pes decisiu que tenen les forces sobiranes de les nacions no reconegudes pel centralisme.


D’escarni ha estat els quatre debats de TVE, la 1, a la una de la matinada d’un dia laborable, per a complir l’expedient de estar representats tots el grups parlamentaris, que no son4 sinó 7, si excloem el grup mixt. I que dir de les privades que han transformat el debat polític en una versió dels “reality shows”, en el que la sexta s’ha especialitzat cercant una falsa serietat desmentida per les bronques dels convidats.

Valentí Almirall, el 1886, ja advertia, en el seu llibre “Lo catalanisme”, que el sucursalisme dels catalans en els partits espanyols negava una veritable representació política als ciutadans de Catalunya i cridava a crear partits propis “no sucursalistes”. Tot i que el miratge de que votant partits espanyols pots influir més a Espanya, malgrat que la realitat, tossuda, ho desmenteix, avui dos dels 7 grups parlamentaris al Congrés i al Senat son d’estricta obediència catalana.

No es estrany, doncs, la voluntat de marginar i fer desaparèixer en els mitjans el que es una realitat incòmode. Pel centralisme espanyol, més o menys autonomista per a “les regions”, la presència de grups forts a Madrid no estatals els molesta i molt sovint els condiciona. En aquests darrers mesos veus com les de Joan Tardà o Gabriel Rufian s’han fet sentir i molt! Avís per a independentistes i autodeterministes de debò, no badeu!

dissabte, 4 de juny del 2016

Campanades a mort?


S'escolten campanades a mort i els que les toquen tenen molt clar, pel que sembla, el que no volen, però sabem realment que és el que volen veritablement? Alguns òbviament creuen que amb la derrota i el desencant de l’independentisme ressorgirà una mena d’autonomisme 2.0, d'altres esperen en aquestes eleccions del 26J una revolució a Madrid, si, que Podemos guany al PSOE o fins i tot al PP, que el PSOE vegi la llum i s’uneixi al canvi, i finalment, en un clima de fraternitat mai vist en la història d’Espanya, permetin uns i altres un referèndum en el que es voti entre una amplíssima autonomia financera i política a Catalunya o la independència. I ens diuen als independentistes que enganyem a la gent, au va!


No em diguis il·lús perquè tinc una il·lusió! Em poden contestar el que creuen en el canvi a Espanya, partint de la reforma de la Constitució a partir d’una minoria al Congrés i al Senat. Però viure en la il·lusió i vendre-la com a certitud si que ens porta al fracàs.

Tenim a Catalunya una minoria majoritària en vots i majoria en escons al Parlament. Si s’afegissin la gent autodterminista de Catalunya si es pot, en la que alguns es diuen independentistes, tindríem una amplia majoria en vots i escons que ni podem somniar aconseguir res semblant al Congrés espanyol i encara menys al Senat. Perquè no ho fem! La responsabilitat és de qui no vol.

Bé, passaran les properes eleccions i es votarà més o menys com el 20D...si això es així les campanes a mort tocaran per a constatar que no hi haurà cap mena de canvi substancial a Espanya. Aleshores estarem a temps de fer el que cal fer a Catalunya?  Per part dels independentistes sí... benvinguts als altres a la dura realitat.

dijous, 2 de juny del 2016

Sense permís!


Hi ha qui perd els nervis i també qui ens els vol fer perdre. Soc dels que sempre ha pensat que aconseguir els objectius del procés endegat a Catalunya no és gens fàcil, però en la mesura en que ens acostem a un camí sense retorn les dificultats augmenten exponencialment, perquè qui te més a perdre i menys a guanyar, creu que se li en va de les mans. Com a mitjà de pressió per aconseguir avantatges econòmiques dins del poder espanyol ja els hi anava bé una mica de fressa, a més com l'estat  no vol ni volia donar res de res alguna cosa calia fer. Ara, però, com hem anat massa lluny, tot si val per frenar-ho.


És si més no curiós que els mateixos que van fer de capça de ressonància de les contradiccions del tripartit i promovien mentides i exageracions per a desprestigiar-lo, ara usen uns procediments, que tant bon resultat els hi donaren, contra el primer govern independentista de Catalunya i la fràgil aliança parlamentaria que li dona suport.

Em dol que la gent de Catalunya si es Pot no se’n adoni, obcecats encara per l’odi a Mas, que l’enemic el tenen al seu voltant, en els bancs de l’oposició i en el poder mediàtic que juga a quan pitjor millor. Espero que després del 26J i expulsats de qualsevol possible govern espanyol per la Santa Aliança, estiguem a temps d’enfortir l’únic procés de ruptura democràtica existent a l’estat espanyol.

Necessitem  a Junts pel Sí i a la Cup, però també a la gent d’En Comú, sent conscients que cap govern espanyol dels que avui son possibles, ni cap majoria parlamentària al Congrés i al Senat, ens donarà permís per a res més que maquillar el que ja tenim, que ens es totalment insuficient. Ens cal un pressupost per tirar endavant les lleis per a la desconnexió i d’ací 14 mesos eleccions constituents! Sense permís, ni de Madrid ni de l’oligarquia catalana que li dona suport!