Governar no és pas fàcil i menys en temps de
pandèmia, però el que sembla una obvietat a voltes no ho és tant en la mesura
que els canvis, sovint necessaris per adaptar-se a aquesta realitat, resten
llastrats pel síndrome de campanya electoral permanent a la que aquest temps que
vivim ens te acostumats. La incompetència, és a dir la manca de preparació
per a realitzar una activitat, pot romandre pel temor a que el canvi necessari
pot ser interpretat com una debilitat política i conseqüentment bloqueja la substitució
necessària.
És cert que governar és més una acció col·lectiva
que no pas individual, però el paper de dirigir equips si que ho és d’individual.
I no pas tothom en tot moment ho sap exercir de forma eficient. El responsable ha
de ser polític? probablement, però no qualsevol tipus de polític. No li ha de
fer por prendre aquelles decisions, un cop escoltat el seu equip, que a curt
termini poden tenir la contestació de sectors influents i en no pocs casos la pressió
del seu propi partit. Les bones decisions sobre temes importants no es noten
mai a curt termini com a molt a mitjà i sovint a llarg termini.
La impaciència per obtenir resultats ràpids
porta a decisions contradictòries i a la desconfiança de la població a la que
vols adreçar-te. Ser rigorós tot perseverant en l’objectiu marcat i flexible en les
formes és un binomi difícil d’aconseguir i encara més de mantenir. El secret està
en qui pren les decisions i en l’experiència que tingui en resolució de
problemes. L’experiència és imprescindible però no suficient si no saps
escoltar i dirigir equips amb gent tant o més qualificada que tu mateix.
Si observem que estan fent els governs de tots els països front a la COVID19 trobarem més desconcert que eficiència, més por que seguretat, més autoritarisme que confiança, això ens podria
consolar al no ser una excepció negativa, pot ser, però un sempre
voldria que en el seu país predominés més l’autocrítica que la comparació
enganyosa de lo malament que ho fan els altres.