dimecres, 30 de maig del 2012

Les tres Alemanyes

Font: 20minutos.es

Fa un temps es parlava de les dues Alemanyes, per a referir-nos a les creades pel teló d’acer, la occidental i la oriental. Ara no em referiré a aquestes que porten temps desaparegudes, sinó a les noves tres alemanyes, una de les quals es troba en la direcció econòmica d’aquest país i l'està tornant a fer odiosa i perillosa per Europa.

L’Alemanya 1 és l'Alemanya del Bundesbank: la part del país que conserva fins avui dia fòbies enormes davant la possible reaparició de la inflació a l’estil de Weimar dels anys 30 i continua pensant de manera gairebé teològica en una moneda forta. És l’Alemanya de les "finances" com déu mana i de la "disciplina monetària". En el fons del seu cor, a molts d’ells, l’Euro no els preocupa gaire i els encantaria probablement tornar al patró or com a sistema internacional.

L’Alemanya 2 és el sector internacionalista del país, liderada en el seu dia per Helmut Kohl, democràcia cristiana i socialdemòcrates, més tard Verds. Kohl i els seus successors són probablement els més destacats exponents de la idea que Europa pot alliberar-se del "problema alemany" d’una vegada per sempre, si Alemanya es compromet fermament amb els "Estats Units d’Europa" i segueix impulsant institucions que vagin construint la UE. Ja no trobem aquesta visió en la democràcia cristiana i en la senyora Merkel, la dels coneixements escassos en geografia i moltes altres mancances. Ara, aquesta i el seu partit, són fidels propagandistes de l’Alemanya de tota la vida, “Uber Alles”. L’Alemanya 1.

Es fàcil percebre la tensió inherent entre aquestes dues Alemanyes. L'Alemanya del Bundesbank i la que defensen avui els Verds i bona part de la socialdemocràcia i “die Linke” en menor mesura, que són els que mantenen la bandera europea.

Hi ha una tercera variable clau en la política alemanya: l’Alemanya 3, la industrial, la de Siemens, Daimler, Volkswagen, de les grans empreses siderúrgiques i químiques, dels fabricants de béns de capital. És evident que aquestes empreses s’han beneficiat enormement d’un mercat europeu completament obert i integrat, destí de la major part de les seves vendes.

Molts analistes d’aquesta Alemanya industrialitzada són conscients que més enllà de las queixes sobre "el cost" que té per a Berlín "rescatar" contínuament a la "perifèria malbaratadora", la realitat és que a Alemanya li ha anat excepcionalment bé amb la zona euro i li continua anant bé.

No ens en sortirem fins que l’Alemanya del Bundesbank i del govern Merkel que li fa d’escolanet, siguin substituïts per l’Alemanya 2, l’europea. Les eleccions dels lands, els seus resultats, van per aquí, però encara ens resta més d’un any per les eleccions generals, massa temps, és possible però que l’Alemanya 3, aprofitant l’impuls Hollande, ajudi a avançar en aquest camí, seria bo per Alemanya i Europa.

dimarts, 29 de maig del 2012

La policia no hi ha de fer res a la Universitat!

Font: raulmuxach.wordpress.com

Les universitats avui es troben en el pitjor moment dels darrers trenta anys, no solament per les retallades o per les decisions autoritàries del ministre Werth, que sens dubte han trencat els principis de suficiència financera i d'igualtat d’oportunitats. També ho estan en la seva democràcia interna i en la manca de consens en uns objectius comuns entre professorat, PAS i estudiants.

Què està passant per a què siguin tan poques les veus del professorat capaces de fer un relat del moment que viu la universitat i d’engrescar a la comunitat universitària en defensa de la Universitat Pública i de Qualitat? El professorat ha estat i és peça determinant per a catalitzar un moviment universitari d’ampli abast.

Veig un tret comú entre el professorat universitari i els d’altres àmbits educatius, des de fa anys ens han fet sentir, fruit d’una campanya de desprestigi, com uns privilegiats amb la feina segura, fet que qualsevol demanda de millors condicions o fins i tot de no tenir-les pitjor, ens crea com una autocensura. N'hi ha tants que estan pitjor! Això ens impedeix no solament una acció de reivindicació laboral massiva sinó també la reclamació d’una educació digna davant de la seva constant degradació.

En les darreres mobilitzacions universitàries, la de Girona l’he pogut observar de prop, ha reviscolat el moviment estudiantil com a protagonista, encara poc organitzat i amb llacunes en determinades facultats, però el professorat gairebé no s’ha fet sentir. Aquest darrer dividit en categories professionals, compartimentat en departament i instituts de recerca, no ha sabut o no ha pogut trobar un canal d’expressió del malestar que en els molts contactes personals que he tingut m’han manifestat.

La tancada al rectorat de la UdG ha catalitzat aquestes mancances. Aquest acte voluntarista i cívic, en lloc de ser un revulsiu, com volien els estudiants, per a un moviment més ampli, ha enrocat posicions, ha generat reaccions conservadores i defensives per part del govern universitari i ha portat de nou, com el desembre passat, a una decisió inoportuna i que demostra impotència, fer que la policia intervingui en el recinte universitari!

diumenge, 27 de maig del 2012

Marató, pobresa i responsabilitats davant les desigualtats

Font: llibertat.cat

El divendres escrivia al bloc sobre la Marató i em situava en una posició crítica. Pel carrer i a la xarxa he rebut felicitacions i crítiques. Sempre he pensat que s’aprèn més de les darreres, doncs et fan modificar plantejaments equivocats o et refermen, si s’escau matisant, en les teves opinions.

Deixant clar que tota ajuda a les entitats socials és bona, em refermo en que una acció mediàtica com la Marató permet que s'hi amaguin empreses que estan creant pobresa i es difuminin responsabilitats de les administracions que redueixen despeses en una magnitud molt superior al que es pugui recaptar en aquest acte.

Catalunya avui, el seu govern, és el que menor despesa social fa en relació al PIB de totes els comunitats autònomes de l’estat. L’estat espanyol destina a aquest objectiu el 16,3 % del PIB, gairebé quatre punts per sota de la mitjana de la Unió Europea, que està un xic per sobre del 20%. I això malgrat que les prestacions per atur han hagut de pujar per la destrucció d’ocupació que s’està produint. Molt llunys de països com Dinamarca que hi destinen el 25,1% del PIB.

Si acceptem que la pobresa no es un càstig diví pels nostres pecats sinó que es genera pel fet de prioritzar la recerca del benefici particular, és evident que l’estat, la Generalitat, com a garant dels drets que tenim com a ciutadans, ha de disposar dels recursos necessaris per a cobrir els mínims i assegurar una subsistència digna.

Hem d’analitzar les raons que ens estan portant a la fractura social del que la pobresa és un efecte, no la causa. Algunes són fruit del model socioeconòmic dominat cada cop més per una minoria que cerca el benefici màxim a curt termini, sense importa-li el més mínim esclafar els més febles. També d’una manca de moral privada que no troba en els àmbits públics fre. L’evasió d’impostos, l’economia submergida o l’abús del lloc públic per a l’enriquiment personal. El cas BANKIA és el darrer i paradigma d’una manera d’entendre el poder polític i econòmic que destrueix el país per a que uns pocs, el saquegin, sense que els hi passi res.

Si la Marató vol treure diners per a la pobresa, malgrat aquesta necessitat innegable, cal de forma encara més urgent, modificar els valors personals i les institucions públiques perquè la mesquinesa i la corrupció no consolidin una societat desigual on la pobresa es cronifiqui.

divendres, 25 de maig del 2012

Marató de TV3, no a la caritat 2.0 i sí a les polítiques socials!

Font: radiocanet.cat

Tenim la “Marató per a la pobresa” aquest proper 27 de maig, una institució finançada amb diners públics, TV3, que fa d’amfitrió a un bon nombre d’empreses no massa conegudes pel seu compromís ètic però ben connectades amb el poder i deleroses per la propaganda que els hi representa el “prime time” a TV3.

Conec els problemes que tenen avui les entitats socials per manca de finançament. Entenc que molta gent de bona voluntat es senti compromesa per a fer una aportació, una ajuda als qui menys tenen. Estic segur que tots els projectes presentats es mereixen el finançament.

Comparteixo la necessita de lluitar, no tant "per", sinó "contra" la pobresa, però aquesta lluita té un responsable, l’administració, que té una obligació indelegable que ha de concretar en les inversions pressupostàries adequades per assolir aquest objectiu.

No és de rebut amagar incompliments, defugir responsabilitats per les retallades socials que generen pobresa com mai, i fer com si la Marató fós la gran solució. Aquesta hipocresia és la que rebutjo.

Les subvencions que fins ara rebien moltes entitats de l’administració pública no eren una gràcia, un premi, una almoina, eren el resultat de programes pactats en els que la iniciativa del tercer sector i la pública es coordinaven per a donar un millor servei als que menys tenen. Cal mantenir aquests serveis que no poden ser substituïts per programes de caritat 2.0.

Perquè la lluita “contra” la pobresa és una responsabilitat col.lectiva, un assumpte de tots i en primer lloc dels governs que ens representen.

dimecres, 23 de maig del 2012

L’educació pública té qui la defensa!


Ha estat una jornada de mobilització, una jornada per la dignitat de l’escola pública. Important pel seu abast, pràcticament tots els sectors educatius de l’estat, i per la claredat de les reivindicacions que anaven més enllà de la restitució d’un poder adquisitiu molt minvat i unes condicions de treball precaritzades. Hem defensat un model educatiu, un sistema escolar democràtic que doni oportunitats i no que l’aboqui a la subsidiarietat de l’escola privada.

A aquestes alçades del curs, els descomptes, el maltracte i el cansament, no han estat fàcils les reunions a les escoles i instituts per a preparar la vaga. El sentiment d’injustícia era unànime, la forma era més discutida i el que cada persona li passa realment pel cap, en una societat que ha viscut una immersió individualista tant forta, un misteri.

Però el 22 a les sis de la tarda hem fet els ensenyants, la comunitat educativa a Girona, una gran manifestació, més enllà de les dades de la vaga, hi ha una gran indignació i un sentiment de que no pararem fins que no es retorni a l’escola pública i als seus docents els mitjans i la dignitat que ens mereixem.

Avui al meu Institut ens tornarem a trobar els companys i les companyes, uns hem fet vaga, els altres no, molts ens hem trobat a la manifestació. No ens dividirem, no ens farem retrets, cercarem fórmules per anar plegats en properes mobilitzacions.

Perquè cal que el ministre i la consellera ho tinguin clar: no ens deixarem trepitjar, no callarem. Que ho tinguin clar ell i ella, en el ministeri i la conselleria, sortiran del seu càrrec i nosaltres des dels nostres centres de treball aconseguirem el que ens proposem, perquè és bo per a la societat i no per a uns pocs, una escola pública de qualitat.

dimarts, 22 de maig del 2012

Avui l’educació crida fort contra les retallades!

Font: dretsocialeixample.wordpress.com

Avui molts professors i professores estem fent vaga. Des d’infantil fins a la Universitat estem patint un menysteniment de la nostra feina, un empitjorament de les condicions laborals i una minva constant de recursos. Som conscients de les dificultats que moltes de les famílies dels nostres alumnes estant patint. Però la nostra vaga no és indiferent a aquesta situació, ans al contrari, menys educació i en pitjors condicions tindran en aquells que eduquem el pitjor dels efectes.

No es fàcil perquè plou sobre mullat i s'han anat desprestigiant els mestres i posant en qüestió la seva autoritat, tot destil·lant sobre la opinió pública tots els tòpics i esperpents que tant agraden a la dreta quan parla de l’esfera pública. Al posar en dubte compromís i la seva feina, es cerca el desànim del professorat i fer-lo sentit incomprès i aïllat de la societat a la que fa el servei d'educar als seus nens i joves.

Aconseguit l'objectiu de desanimar al professorat i desprestigiar el servei públic d'educació, ara ens volen donar el cop definitiu i aconseguir el que explícitament no s'han atrevit, fins ara, a verbalitzar: convertir l'ensenyament públic en subsidiari del privat i impedir l'accés a la Universitat dels sectors socials que han sigut peça clau per a democratitzar l'educació i la societat.

Cal combatre el desànim i atiar la solidaritat, molts companys nostres es quedaran sense feina, no perquè no siguin necessaris, ara ho són més que mai, ho fan per estalviar recursos diuen, mentre que sempre en troben per tapar forats milionaris dels amics i per aquells poderosos que els manen.

Ens veurem avui al carrer, amb les veus clares dels que diuen la veritat, amb els ulls plens de decisió i amb un gest de fraternitat per a tots els que pateixen. No ens pararan!

dilluns, 21 de maig del 2012

Quan més manca ens feien les caixes ens hem quedat sense!


Font: finanziero.blogspot.com


A Catalunya s’ha passat de 15 caixes a només 3. En canvi existeixen dues entitats amb un paper preponderant al sistema bancari espanyol: Caixabank, primera entitat financera a Espanya, i Banc de Sabadell, que ha absorbit la CAM i és el 4 del rànquing.

L’any 2009 teníem les caixes següents: -Amb seu a Barcelona: la Caixa, Caixa d’Enginyers, Caixa d’Arquitectes, Caixa d’Advocats, Catalunya Caixa, Caixa del Penedès, Caixa Terrassa, Caixa Sabadell, Caixa Manresa, Caixa Manlleu, Caixa Laietana. –Seu a Tarragona: Caixa de Tarragona. –Seu a Lleida: Caixa de Guissona , Caixa Rural de Sant Fortunat. –Seu a Girona: Caixa de Girona.

Què ha succeït? Caixa de Girona absorbida per Caixabank. Caixa de Catalunya, Tarragona i Manresa pendents de ser subhastades. Igualment, el grup de caixes de Sabadell, Terrassa i Manresa (Unnim). Caixa Laietana, absorbida per BANKIA, ara nacionalitzada. Caixa del Penedès forma part del Banc Mare Nostrum. Caixa d’Advocats absorbida per Caixa Rural Aragonès i dels Pirineus. Finalment Caixa Sant Fortunat (una única oficina) absorbida per les caixes rurals de Burgos, Segòvia i Fuentepelayo.

Quan més manca fan entitats de crèdit de proximitat -ben gestionades, que coneguin el món de l’empresa i els projectes de territori- la nefasta gestió d’uns aprofitats i els consells interessats dels gestors del sistema financer espanyol que havien d’acabar amb una competència incòmoda, ens han deixat al caprici de grans corporacions financeres que, causants de la crisi, l’únic que els interessa és eixugar els seus balanços i amagar les responsabilitats.

I ens queda una pregunta que, en el futur, un govern honest haurà de recollir. Com pot ser que els directius de les entitats que han fet fallida, malgrat rebre milers de milions de tots els ciutadans, se’n vagin cap a casa amb indemnitzacions multimilionàries, quan el normal seria que molts d’ells, d’aquí de Girona uns quants, anessin a la presó?

dissabte, 19 de maig del 2012

L’AP7 és la nostra N2 de pagament. Demà a les 12 protestem davant dels peatges!


El dilluns passat una moció oportuna de la CUP de suport a la campanya “no vull pagar", ens va permetre argumentar sobre l’abús dels peatges i la vergonya de la N2. També els “partits  d’ordre” després d’alambicades argumentacions van votar en contra.
Bé, anem per pams. A la pregunta de per què amb governs tant del PSOE com del PP, recolzats per CiU, tots aquests anys no s’ha desdoblat la N2? Aquests partits obviaven la resposta més senzilla, una autovia al costat de l’AP7 feia desaparèixer el negoci del segle per a Abertis! Tampoc responien a una altra obvietat, si l’AP7 està més que amortitzada per què no la convertim en l’autovia N2?
El sistema de partits “d’ordre” ha estat més amatent als lobbys, que han finançat les seves campanyes, que a la ciutadania. I la seva hipocresia ha estat un dels factors de la pèrdua de credibilitat de la política i els polítics pels ciutadans. Aquets sistema de partits fundat en la transició, basat en una llei electoral injusta que prima el bipartidisme i un sistema de finançament volgudament opac, ara es demostra un dels causants dels problemes que tenim.
La votació del dilluns demostra l’estreta complicitat de CiU i PP amb el “món dels negocis” i la enorme distància del PSC, anys llum, del projecte “Hollande”.
Aquest diumenge els que militem en partits, que ara la dreta, econòmica i mediàtica,  torna a anomenar “radicals” farem costat als ciutadans que de forma autònoma han dit que ja n’hi ha prou! I els peatges serien allò de “com a mostra un botó”.
Els gran canvis comencen quan els ciutadans diuen prou i impulsen una renovació o una refundació dels partits que els representen.  O els fan desaparèixer!


divendres, 18 de maig del 2012

El Centre de Menors de Montilivi, una altra víctima de les retallades

Font: el Punt Avui.

Un servei costa molt d’obrir, encara més consolidar-ho. Doncs bé, el Departament de Justícia ha decidit tancar el centre de menors Montilivi de Girona, després de més de vint anys de feina, adduint raons “d'optimització i de racionalització”, paraules claus que serveixen per a emmascarar el sentit real d’aquesta decisió, retallar com a resultat d’una decisió preconcebuda que afecta un cop més un servei públic.

Aquesta decisió es farà efectiva a primers de juny. Es redistribuiran pels altres centres de menors de Catalunya, tot i que diuen cap dels treballadors, la plantilla del centre de Montilivi està formada per 53, es quedarà sense lloc de treball. Els representants dels treballadors no ho tenen tan clar.

Qui digui que la delinqüència juvenil ha disminuït o menteix o és un ignorant. Qui cregui que l’objectiu de rehabilitar que té, en aquesta edat especialment, l’acció d’aquesta mena de centres no té importància o que l’amuntegament per a optimitzar recursos no l’afecta, és un irresponsable.

Estem cremant serveis i recursos que ens han costat molt i que si en el futur els hem de tornar a endegar costaran encara més. La frivolitat del discurs dominant, emmascarat per una falsa solemnitat que usa la imatge i el discurs de la por per a fer empassar a la ciutadania com inevitable el que és tan sols una decisió discutible.

dimecres, 16 de maig del 2012

El Ple del dilluns (2), el tren

Font: Diari de Girona

En el joc de despropòsits que ja fa temps ha esdevingut el culebrot dels trens, TAV i convencional en el seu pas per Girona, al Ple de dilluns vam veure un capítol que afortunadament va restar inacabat.

L’origen rau en les declaracions de l’inefable Morlán, antic president d’ADIF i actual diputat per Osca, que declarava fa pocs dies a un diari gironí que des del 2008 tenien el projecte constructiu del soterrament del convencional però no havien considerat oportú entregar-lo a l’Ajuntament de Girona. Plovia sobre mullat, la flamant diputada pel PP Veray ens havia dit no fa pas gaire que no existia, i els socialistes locals es contradeien de si era un projecte bàsic molt complert i sobre qui el tenia.

Per posar més llenya al foc i després d’un viatge llampec a Madrid de l’Alcalde per a veure el nou president d’ADIF, fent-li d’amfitriona la regidora-diputada del PP, Veray, sense dir-nos gaire res als portaveus, es va treure una moció de la butxaca i ens emplaçava al Ple del dilluns per a conèixer què li havien dit a Madrid. Poc abans del Ple el PSC ens va sorprendre amb una contra moció, amb tants punts que gairebé abastava fins a la mort del General Prim, personatge per cert del que tenim una placa al saló de Plens i que des del meu escó la veig com una advertència de que això de fer la pilota als governants des de casa nostra no és nou.

Així d’esquenes als ciutadans es volia obrir un fals debat entre CiU/PP i PSC per veure qui ho havia fet pitjor i tenir-nos entretinguts o en el meu cas amb vergonya aliena en un moment i amb uns arguments que no donen cap sortida al problema que avui en aquest tema tenim a la ciutat.

Vaig intervenir per a què es retirés i els companys de la CUP ho recolzaren amb la seva intervenció. Afortunadament l’Alcalde va tenir prou cintura per veure que entràvem en un camí sense sortida i no va caure amb la provocació d’un llarg monòleg que la portaveu socialista no se li va ocórrer res més que etzibar-nos.

Ara hem de ressituar aquesta qüestió i més enllà de reclamar ja el projecte i suggerir als socialistes que demanin excuses i/o exigeixin responsabilitats a qui ens ha enganyat, també a ells suposo, penso que el lloc adient per a fer una nova fulla de ruta és la propera Audiència Pública, perquè no solament els partits representats a l’Ajuntament han de treballar units, si és possible, cal que la ciutadania estigui present en el moll de l’os de les decisions. Bé, els propers dies en continuarem parlant.

dimarts, 15 de maig del 2012

El Ple d’ahir: La defensa del programa de vacances, arguments contra demagògia

Font: Diari de Girona

La defensa del programa de vacances que va fer ahir la regidora Nuria Terés estava carregada d'arguments. Va anar desgranant com, sota el mateix títol del programa, se’l buidava de contingut i d’un model on l’objectiu de la cohesió social, de la igualtat d’oportunitats dels nens i nenes de la ciutat, es passa a un de dues velocitats on molts han de pagar més per a substituir el menor esforç econòmic que fa ara l’ajuntament i els que no poden han de passar un a un per la beneficència.

És un canvi de model, es passa d’un d’èxit on més de 3.000 nens i nenes han gaudit d’una política de lleure a les vacances integradora a un model obsolet, antiquat, que posa per davant de tot el menor cost per a les arques municipals.

Al govern i al seu aliat, el PP, en temes socioeconòmics, no li va agradar sentir els arguments i les dades que es proporcionaven i, com no, varen fugir d’estudi. La d’Artanyan del PP llançava estocades dialèctiques sense punteria, però com sempre fent molta fressa i el portaveu de CiU protegit darrera seu postil·lava tot repetint la paraula demagògia, mot refugi del que no té arguments per contrarestar els de l’adversari.

Darrerament massa sovint en aquest ple, el govern i la seva parella de fet, el PP, usa la paraula demagògia quan no li agraden els arguments del contrari, perqué ahir la única que donava arguments era a la qui acusaven injustament del contrari.

dilluns, 14 de maig del 2012

Podeu seguir el ple de Girona en directe

Avui és el primer dia després de mesos que no retransmetrem el ple. L'ajuntament va acabar el període de proves fa un mes i entenem que la nostra feina en aquest sentit ha finalitzat, tot i que sempre que sigui possible seguirem retransmetent Fòrums, Audiències i tots aquells actes rellevants per a la ciutadania on veiem que és possible fer un pas més per la transparència.

Us deixo un quadre que enllaça al twitter i que permet seguir les piulades entorn del ple d'avui.

 


Westerwelle i Rajoy amenacen. Però Europa desperta

Font: zimbio.com

Potser no coneixen a Guido Westerwelle, el ministre alemany de Relacions Exteriors. Aquest home llençava dures amenaces contra França i Grécia el mateix dia que perdien les eleccions al “lander” més poblat d’Alemanya, on presentaven al ministre de medi ambient que ha tornat a Berlin sense acomiadar-se dels electors, un prova que Alemanya cada dia és menys Merkel.

Aquest Westerwelle doncs amenaçava a França i Grècia exigint-los respectar el pacte d’estabilitat europeu i complir amb les promeses i reformes establertes en el mandat de dos governants, Nicolas Sarkozy y Lucas Papademos, que els seus ciutadans han fet fora obrint un altre camí. La democràcia ha parlat.

És el mateix dogmatisme amb el que amenaça Mariano Rajoy a Catalunya i a les altres autonomies que flairant els vents de canvi a Europa li adverteixen del camí erroni i catastròfic al que està portant al país.

En la campanya electoral, Hollande ja va manifestar que no comparteix ni donaria continuïtat a moltes de les polítiques i mecanismes econòmics implementats en el període de l’administració de Sarkozy. També va proposar renegociar la política econòmica europea en un sentit diferent al seguit fins ara.

A Grècia l’esquerra en alça, Siritza, no entra en el joc del partits que han perdut estrepitosament les eleccions i una nova convocatòria la pot portar a governar Grècia en una via semblant a la Francesa.

A Catalunya hem de donar un tomb, Mas ha de deixar de fer d’escolanet de Rajoy, de voler aparentar ser el primer de la classe dels neoliberals. Això ja no es porta a Europa i pot quedar lligat de peus i mans a un govern del PP que acabi d’afogar Catalunya per a salvar els bancs dels seus amics. Si no sap què fer que convoqui eleccions i que el poble català decideixi.

dissabte, 12 de maig del 2012

Girona temps de flors, que també ho sigui d’esperança

Font: directa.cat

Avui inaugurem “Girona, temps de flors”. És una bona oportunitat per a redescobrir indrets que els gironins sovint els hi prestem poca atenció, ja sigui perquè la reiteració empobreix o perquè en alguns casos, per exemple bona part dels patis del barri vell, estan tancats per a la majoria bona part de l’any.

Probablement acompanyats per amics de fora, a través dels seus ulls i comentaris, ens adonarem de l’especial bellesa que combina la pedra de Girona i les composicions plurals de molts artistes que combinen la flor amb molts altres recursos. La cultura i l’art són realitats que ens fan més feliços i en els moments que vivim ens cal aquest bri d’esperança que ens porta el fruir de la sensibilitat i la bellesa.

Ara bé, en plena setmana de les flors no s’estranyin de que parli també de pobresa, de pobresa a la nostra ciutat. Els indicadors no són bons a Catalunya, tampoc a Girona. La crisi es perllonga en el temps i està desencaixant bona part dels instruments que, per a combatre-la, havíem anat construint aquests darrers anys, especialment des del 2008 quan aquests es desencadenaren.

Cal una reacció més clara dels governs, el de la nostra ciutat també, per a mobilitzar el conjunt de la societat contra aquest enemic, la pobresa, que s’estén com una taca d’oli entre els més febles. A la nostra ciutat, una de cada cinc persones es troba en situació de pobresa, però aquesta proporció és d’una de cada quatre entre els joves.

No ens escandalitzi si aquets dies veiem joves i no tant joves reivindicant una societat més justa i criticant, malgrat que alguns no els agradin les formes, els governs i els partits, exigint canvis en les formes de fer i en els objectius de govern. Si no es donen oportunitats la protesta anirà a més!

divendres, 11 de maig del 2012

SOS: retallades en polítiques d’ocupació!

Els pressupostos generals de l’Estat rebaixen un 57% els programes de polítiques actives d’ocupació. Molts dels que em llegiu potser no sabeu que sota aquest epígraf es troben els ajuts a les empreses d’inserció laboral, els centres especials de treball que donen feina a persones amb disminucions físiques o psíquiques o els plans municipals d’ocupació dels que la ciutat de Girona ha estat un exemple de bones pràctiques.

Molts d’aquests programes quedaran cancel·lats per manca de fons ja aquest any alguns centres especials de treball o bé reduiran sensiblement la seva activitat o es veuran obligats a tancar.

L’impacte en el nostre ajuntament ens portarà a cancel·lar els plans d’ocupació, un dels instruments clau de la nostra política d’ocupació i dels pocs mitjans que tenien els nostres treballadors socials per articular un pla de treball amb la gent que se li atansava amb risc d’exclusió.

Això ho fan no per ignorància, ho fan per arrogància de classe! De la mateixa manera que els seus avis varen destruir la democràcia per a no perdre privilegis, per a no perdre’ls ara ho fan amb la cohesió social que tant ens ha costat de construir.

Em deia, fa pocs dies, un responsable d’una organització del tercer sector catòlica, “es tracta d’una política sense ànima”. Quina paradoxa uns governants que presumeixen de conviccions morals i ens donen lliçons a tots, que poc les practiquen!

Font: serrallaberia.cat

dijous, 10 de maig del 2012

El registre de parelles de fet a Girona no pot desaparèixer

Font: marcel-web.net

El govern ens ha sorprès amb la proposta de suprimir el registre de parelles de fet aprovat per unanimitat el 27 de març de 2003 com a resultat d’una moció del grup municipal d’ICV-EUiA. L’argumentació es fonamenta en la modificació del codi civil del 2010, on es modifiquen alguns articles donant per fi entrada a les parelles de fet, sempre la llei va al darrera de la realitat!

Ara bé, aquests canvis no plantegen ni registres alternatius als municipals ni adeqüen procediments que facilitin a la ciutadania l’exercici del seu dret. Per tant cal considerar com a mínim precipitada i innecessària la supressió de l’esmentat registre.

La manca avui de cap altre registre, ni autonòmic ni estatal i la manca de desenvolupament del codi civil on es va incloure els canvis que donarien peu a l’esmentada proposta del govern, deixarien a les parelles de fet de Girona sense la seguretat jurídica i objectivitat que amb el registre actual tenen.

El suggeriment que fa el defensor de la ciutadania en l’informe annex a l’expedient ho deixa clar: “Per tal d’evitar l’afectació negativa dels drets de famílies afectades per tal supressió, especialment amb temes d’estrangeria i seguretat social, caldria la creació d’un registre estatal administratiu de parelles de fet, vinculat al padró, o bé impulsar la modificació de la llei de registre civil per tal de donar cabuda a la realitat social de parelles de fet, amb seguretat jurídica i objectivitat.”

Tot i estar adjuntat a l’expedient, sembla que no se l'hagin llegit. A la comissió informativa, l’Alcalde davant de les meves reticències a la seva proposta em va dir "llegeix l’informe del defensor de la ciutadania!". El dubte que un cop llegit em queda és que, com deia abans, o fa una “lectura diferent” o no s’ho ha llegit.

Cal deixar aquesta proposta sobre la taula, és a dir, que fins que una de les dos propostes que fa el defensor, registre estatal o modificació del registre civil, no s’implementi, cal que es mantingui l’actual sistema de registre de aparelles de fet a la ciutat de Girona.



dimecres, 9 de maig del 2012

Vaga de neteja per les flors? Un conflicte que es pot solucionar


Font: Diari de Girona

En les relacions laborals el conflicte col·lectiu és el darrer recurs quan el diàleg no es produeix o es trenca per alguna de les parts. En els serveis públics el conflicte, quan porta a la vaga, genera problemes no solament a treballador i empresa, sinó també a la ciutadania que no rep els serveis i en pot sortir perjudicada.

Sovint es carrega als representants dels treballadors tota la responsabilitat, se’ls acusa de xantatgistes com a mínim... sense tenir present que són dues parts les que són responsables si un conflicte no es soluciona.

Com a sindicalista he estat a un cantó de la taula i quan exercia responsabilitats de govern a l’altre. Sempre he intentat ser ferm amb les conviccions, flexible en les formes i conseqüent amb les responsabilitats que en cada moment em pertocava.

En els conflictes dels darrers anys que han tingut com a protagonista el servei de neteja i recollida de residus a la nostre ciutat hi ha hagut moments de tota mena. El resultat ha estat unes condicions de treball raonablement dignes, per a la duresa de la feina i la responsabilitat que té. Sempre hi ha gent que troba que la feina de l’altre és millor i més ben pagada i sovint és gratuït denigrar i malparlar dels que treballen en els serveis públics. Desgraciadament l’enveja i el ressentiment són excessivament presents en la nostra societat.

El darrer dels conflictes que vaig viure en el govern tenia a veure amb les condicions que el nou contracte de neteja comportava com a resultat de la unificació en una sola empresa de tota la feina de neteja viària i recollida de brossa, tant la selectiva com el rebuig. L’acord fou raonable, en el futur la nova contrata havia d’assegurar les mateixes condicions laborals per a tots per a la mateixa feina.

El conflicte actual que posa en perill el bon funcionament d’un dels aconteixements més emblemàtics de la nostra ciutat, rau en el no compliment d’aquest acord per part de l’empresa, re interpretant un compromís signat.

Cal desencallar aquest tema i permetre en calma avançar en els altre punts, és de sentit comú. El contracte i la baixa soferta respecte al pressupostat deixa un marge suficient a la negociació.

M'ha arribat la bona noticia que s'ha aconseguit a un acord, hem estat a temps.

dilluns, 7 de maig del 2012

França, Grècia, Espanya i Catalunya: volem un canvi de debò!

Font: Reuters.

França comença una nova etapa, un camí no pas fàcil però, al meu parer, és mil vegades millor la incertesa dels canvis que la seguretat de les desgràcies. Sarkozi, com Zapatero, va passar de la defensa de les polítiques d’inversions, recorden allò de “refundar el capitalisme”, a crear el binomi “Merkozi”, amb un paper subsidiari de França respecte Alemanya.

El mateixos que obligaren a Zapatero a fer un gir de 180 graus en la seva política tenien fil directe amb “Sarko”. L’empobriment de la majoria per a salvar els poderosos mitjançant les polítiques d’austeritat ha estat la norma i el poble de França li ha passat factura.

A Espanya, desgraciadament el PSOE s’emmirallava amb un altre partit socialista al govern, Portugal. I ens ha acabat passant com a Portugal, els socialistes cremats i desprestigiats han donat pas a la dreta pura i dura. A Grècia van pujar els socialistes en plena crisi, amb una majoria absolutíssima, per acabar traïnt el seu programa i governant amb la dreta sota un tecnòcrata posat per “Merkozi”. Així els ha anat el diumenge a uns i altres.

El millor que pot passar a França és que Hollande, a diferència dels altres socialistes esmentats, no li tremolin les cames i, conseqüent amb qui l’ha posat al govern, l’esquerra plural, explori noves vies de progrés per a sortir de la crisi i reconstruir el model europeu, en estat agònic pel deplorable lideratge de Merkel.

El pitjor que pot passar a Grècia és que Nova Democràcia i el PASOK puguin formar govern, la llei electoral dona 50 diputats més al primer partit (malgrat ND tregui un raspat 20%). Quan se li redueixen els aliats a la Merkel aquesta trista parella li donaria oxigen.

Ara bé, un nova convocatòria d’eleccions que portés a la unió de les esquerres seria una llum d’esperança. Sense el PASOK les tres forces a la seva esquerra superen el 30% i l’electorat socialista podria exigir una renovació de la seva trista direcció i contribuir al canvi.

Cal una nova manera d’entendre Europa, França ha donat un pas important. Els nostres socialistes treuen pit i sembla que no hagin, al governar, fet tot el contrari. Bé, llàstima que no demanin perdó, que no jubilin als responsables, que no es renovin... Bé, seran benvinguts per a fer fora a la dreta catalana i espanyola. Però, si no volem que tornin a fer de les seves, cal crear un pol d’esquerres plural i sòlid. A Catalunya les esquerres nacionals, social i ecològicament rupturistes, han de construir una aliança, un front, no importa el nom, que faci el tomb ací i a Europa, i que quan el faci no ens el desmuntin ni des de dins ni des de fora...

diumenge, 6 de maig del 2012

No hi ha una única Europa possible

Font: hablamosdeEuropa.es

Sovint es tracta la UE com si fós un espai despolititzat, purament tècnic, aïllat dels judicis de valor, dels interessos de part, de la controvèrsia ideològica. Com si “Europa” fos un espai tècnic que decideix des de la independència què està bé i què no.

Europa avui és un camí per a construir un espai polític, hegemonitzat ara pels sectors dretans anomenats populars i liberals. Artur Mas i Mariano Rajoy formen part d’aquestes mateixes famílies polítiques europees. I no han mostrat mai cap desacord sobre les seves propostes i decisions. Ni han actuat mai políticament de manera que deixessin entendre la seva discrepància amb l’enfocament amb què conservadors i liberals estan gestionant la crisi a la UE.

No poden doncs, sense enganyar a la ciutadania, pretendre que es limiten a seguir els mandats d’una UE infal·lible i tècnica, o que ells declinarien diferentment algunes de les receptes. Mas i Rajoy són els representants de la dreta europea a Catalunya i Europea. De la mateixa que la Foment del Treball i la CEOE són els representants a Catalunya i Espanya de les associacions empresarials europees que estan animant aquestes decisions des de la seva proximitat als actuals dirigents de la UE. Que ningú vulgui amagar-se darrera d’Europa.

Cal dir també que la socialdemocràcia europea ha col·laborat activament amb el programa de l’austeritat i les reformes estructurals, allà on ha governat. El PASOK a Grècia, Giorgio Napolitano des de la presidència de la República Italiana i, sobretot, el PSOE a Espanya, tots ells han estat participants actius, i no simples objectes passius, en la formulació, implementació, defensa i legitimació de les polítiques de la dreta. La socialdemocràcia no ha expressat mai cap posicionament crític ni amb aquestes polítiques ni amb l’arquitectura institucional que les fa possibles (i que fa virtualment impossible cap política alternativa).

Només els socialistes francesos i alguns exponents del grup socialista del Parlament Europeu (és a dir: sempre socialistes sense responsabilitats de govern) han mostrat la seva oposició de fons al rumb de les polítiques dissenyades per conservadors i liberals durant els darrers anys de crisi.

Cal doncs endegar un gir polític que es preocupi no només d’abordar la resolució de la crisi, que ha de ser en aquests moments (i probablement durant encara bastant de temps) la preocupació clau, sinó també reorientar el procés de construcció europea cap a un projecte federal que permeti la recuperació per a la UE de la sobirania que el sector públic ha enviat cap als mercats. Que converteixi la UE en un factor de redistribució de la riquesa, d’incentivació de l’ocupació i d’impuls i reorientació de l’economia cap a formes de producció i consum sostenibles ambiental i socialment. Si a la nova presidència d’Hollande no li tremolen les cames al govern, si els laboristes recuperen espais, si els socialdemòcrates alemanys es deixen de punyetes i governen amb verds i “Die Linke”... Si nosaltres reaccionem, aquest camí es possible.

dissabte, 5 de maig del 2012

De nou parlem del tren soterrat a Girona, del foc a les brases

Font: araGirona.cat

Poques novetats a la comissió de seguiment del TAV. Em preocupa un cert fatalisme que s’està apoderant dels interlocutors polítics i tècnics que ens pot fer caure en conformisme i passivitat cara endins i declaracions buides cara en fora. CiU comentava abans de les eleccions que no servia l’esmentada comissió, fins i tot se’n va anar, ara amb la seva presidència funcionem igual. Potser tenien raó i ara, amb el que cau, potser caldria transformar-la. Sense presència de les entitats no te gaire sentit i aquestes avui son el nervi que necessitem per a impulsar les mobilitzacions necessàries en el futur si volem desencallar el projecte.

El dia 8 de juny estarà el primer informe de la viabilitat de la tercera via convencional pel túnel del TAV soterrat a Girona. Cada dia que passa veig que aquest pla B, si és viable, pot ser l’únic factible en els propers anys.

No admeto la passivitat ni les excuses del PP en tirar endavant la partida pressupostària 2012 i el compromís 2013. Però tampoc és de rebut el maximalisme del PSC-PSOE, ara! Després de tenir en un calaix el projecte del convencional, haver ignorat sobiranament a l’Ajuntament de Girona i no pressupostar ni l’estació ni la connexió. La gent està cansada de politiquejos, de "i tu més"!

Sóc conscient que no és una bona noticia retardar fins a la primera quinzena de juny l’Audiència, però ho seria més fer-la ara buida de contingut! Ara bé, cal exigir-nos al representants municipals que fem els deures pendents: un sembla que estarà el vuit de juny, l’estudi preliminar de la tercera via, ara queden les modificacions del pressupost de l’estat i l'entrevista amb la consellera.

A partir del 15 de juny entrarem en una nova fase, aclarir les incerteses i mobilitzar a la ciutadania em sembla l’únic camí. No ens han deixat una altre via, cal que la ciutadania en sigui conscient.

divendres, 4 de maig del 2012

Qui defensa els ajuntaments, qui defensa Girona?

Les retallades que provoquen les anomenades polítiques d’austeritat afecten fonamentalment els serveis públics i d’aquests els que surten més tocats són els serveis a les persones. Durant anys i panys els ajuntaments han assumit una bona part d’aquests serveis i d’altres que ara anomenem impropis però que han estat claus per a la qualitat de vida de les nostres viles i ciutats.

Si observem les grans xifres de dèficit públic en relació al PIB, veurem que aproximadament un 60% del desfasament es produeix a l’Estat, prop d’un 25% a les CC.AA. i ni arriba al 15 % a l’Administració Local.

Algú sent la veu dels alcaldes i alcaldesses de les ciutats més importants, en les que incloc Girona, reivindicant com un corcó les necessitats imperioses dels seus ciutadans i ciutadanes? Què ha passat a les federacions i associacions de municipis que no se les sent?

Les eleccions del maig de l’any passat produïren un tomb en la major part d’aquests municipis, mitjans i grans, i la gavina del PP a Espanya i l'“smile” de CiU governen des d'aleshores les ciutats més importants. La crisi del 2008 havia produït un important desgast als governs d’esquerres i la dreta amb programes de canvi, tot dient que amb menys farien més! Mobilitzaren el seu electorat, alhora que el d’esquerres en bona part engreixava l’abstenció.

Un cop al timó dels ajuntaments s’han trobat que els seus correligionaris també han accedit al govern de les comunitats autònomes i darrerament al govern de Madrid. A partir d’aquest moment han canviat com un mitjó i les alcaldies han paralitzat projectes, acceptat retallades enormes en les transferències de les altres dues administracions i, fent el contrari del que predicaven, augmentant sensiblement taxes, preus públics i impostos.

Els instruments de participació popular dels que ens hem dotat en els darrers anys, centres cívics, taules de participació, audiències públiques, la veu de les entitats al plens... i la mobilització ciutadana, hauran de ser, ara més que mai, la força de la raó que impulsi als electes municipals i a les alcaldies a assumir responsabilitats, a defensar amb fermesa els ajuntaments, també a la ciutat de Girona.

Font: Iniciativa.cat

dimecres, 2 de maig del 2012

Si no s’escolta el carrer ens portaran a la confrontació


Una nova onada de manifestacions a les que caldrà afegir a les riuades que es van veure el dia de la vaga general. En el cas de Girona els dia de la vaga fou possiblement la més important dels darrers trenta anys, la de ahir la més nombrosa dels darrers 1 de maig.

Han transcorregut amb tranquil·litat però es palpa ràbia continguda. No paren les decisions dels governs de Madrid i Barcelona que malmeten les condicions de vida de milions de persones. En una cursa per veure qui la fa més grossa el govern del PP s’ha avançat a CiU, el govern que ha patentat el terme retallades i que fa més d’un any ens ha convertit als ciutadans catalans en espècimens de laboratori per a quedar bé amb els “mercats”.

El PP amb un desvergonyiment característic de la dreta més rància i una retòrica de “NO-DO” franquista, fa el contrari del que deia abans i durant les eleccions i ho fa com si hagués rebut aquestes instruccions de retallar del mateix Jehovà al mont Sinaí. Despreciant l’oposició política i ignorant als sindicats, està dividint el país i provocant la confrontació.

Sembla que el PP no ha aprés res a l’oposició i la mateixa confrontació per destruir al govern anterior, ara la usa, no tant per sortir de la crisi, com per a impedir qualsevol acord que li resti protagonisme o poder.

CiU ha quedat com a convidat de pedra, comparteix la metodologia econòmica del govern i alhora és una víctima perquè el que defensen ambdós econòmicament lamina l’autogovern de Catalunya. Als mercats els importa tres pitos Catalunya, el que vol és fer beneficis dels problemes dels altres.

Caldrà, si no rectifiquen, preparar-nos per a una confrontació encara més dura, social i nacional. Com CiU no ens pot enganyar més, caldrà que els altres estiguem a l’alçada. Unim les esquerres, en primer lloc les esquerres nacionals i plantem cara al carrer i creem les condicions per a guanyar unes probables eleccions anticipades a Catalunya.

dimarts, 1 de maig del 2012

Visca l'1 de maig!!




Avui és 1 de maig, la diada de les treballadores i els treballadors. El dia en el qual a començaments del segle XX el món sindical va fer confluir les lluites per l’emancipació a tot el món.

Hi ha moltes raons per sortir avui al carrer, evidentment cal protestar contra la política econòmica dels governs Mas i Rajoy, que ens empobreix i provoca l’atur més gran mai vist.

Però també has de sortir per tu. Per la memòria dels teus que lluitaren per deixar-te una societat millor que la seva. Per als teus fills per a què no els hi deixis un món pitjor del que tu t’has trobat. I per tu mateix, per dignitat, per autoestima, per no donar la raó a aquells que a les teves esquenes o el que és el pitjor davant dels teus morros se’n riuen de tu i dels teus.

Tots junts, plurals però amb unitat, amb opinions diverses del present i del futur, però amb respecte perquè els que estem al carrer, lluitem pel mateix.

Venim del nord, venim del sud, de terra endins, de mar enllà, però ens uneix un mateix crit: llibertat!
Visca el 1 de maig, ecologia, socialisme i llibertat..