diumenge, 16 de juny del 2019

De pactes i majories municipals




Més enllà de les majories absolutes, cada cop més escasses, el que es juga en unes eleccions municipals és la continuïtat o la renovació. Continuïtat d’un govern - que portant pocs o molts anys-  pot generar,  si no te majoria absoluta, prou contestació per a que  una aliança de dos o més partits el puguin fer fora. Les circumstàncies són eminentment locals, tot i que les nacionals la poden condicionar, però difícilment determinar. Si seguim aquest raonament podrem entendre bona part del que ha succeït el dia 15 en l’elecció de batlles i batllesses a les nostres contrades.

Sempre hi han excepcions a aquesta regla, el cas de Barcelona i Girona serien dues excepcions a estudiar. En una el factor personal i en l’altre el nacional han determinat el resultat. Si us fixeu en els altres casos més polèmics, el canvi s'ha produït davant de coal·licións que governaven molt de temps i el desgast ha estat el determinant. Es cert que podem trobar ambicions personals en altres llocs, però sovint catalitzen alguna mena de descontentament o excés de confiança de qui es qüestionat.


Breument sobre Barcelona. L’alcaldessa reconeix la nit electoral la seva derrota i 24 hores després es deixa estimar per una oferta, inesperada però mai gratuïta, dels vots de Valls, del polític a les antípodes del seu programa. Una condició però, que pacti amb el PSC de Collboni. I faig referència al nom, perquè ha reconstruït aquest partit en decadència amb ma ferma i personal. Un veritable parany però amb un esquer imbatible: l’alcaldia. Poca cosa a fer per part d’ERC i Maragall, ho han intentat tot, però el factor humà ha passat per davant de tot. La governança de l’artefacte Barcelona en Comú, ho ha fet fàcil, l’hiperlideratge ho és tot en aquest grup, com podia ella perdre una consulta amb les bases quan es preguntava si calia que continués Ada com alcaldessa o no?

Però deixeu-me parlat de Girona, la meva ciutat, repeteix Marta Madrenas, malgrat tenir un regidor menys. La pèrdua és de fet més gran al passar l’Ajuntament de 25 a 27 regidors. No tenia una alternativa clara? La lògica ens hauria portat, com en altres indrets de Catalunya, que hagués estat ERC, possiblement amb aliança amb la CUP, l'alternativa…però  ERC a Girona ha patit una implosió i una explosió alhora, que solament en els darrers mesos el coratge del nou cap de llista i d’un equip cohesionat ha impedit que fos esborrada de l’Ajuntament. Per a mostra uns quants botons, dos dels quatre regidors del grup sortint son ara en dos grups municipals teòricament antagònics i la que era portaveu, al darrer dia de la campanya, va deixar el carnet i demanà el vot per a una altre candidatura!!! Ni fet a posta, o si? 

L’alternativa restà en bona part en mans de Guanyem, un artefacte electoral que era la CUP però no ho era del tot. Malgrat el bon resultat s’ha quedat molt lluny de Marta Madrenas, l’excés d’expectatives pot fer d’una victòria una derrota.
I aquí entra el factor nacional com a determinant a Girona. Girona una de les ciutats que va patir més la repressió l’1-O, de la que el president a l’exili fou alcalde! Com es podia ni plantejar una aliança en la que el PSC en formés part, fins i tot accedint a l’alcaldia dos anys! O com es podia pensar ingènuament que el PSC, sense res a canvi, posaria un independentista a l’alcaldia  per molt d’esquerres que fos? Resultat el que no pot ser no pot ser.

Ara bé, una alcaldia tant dèbil com la que surt del dia 15 es una mala noticia pel gironins. Perquè molt em temo que el govern de concentració de les forces republicanes i independentistes que proposava Quim Ayats no surti, per desconfiances i conservadorismes variats. Ara bé, permeteu-me parar ací, el que passi en el futur serà objecte d’altres articles.

dimarts, 11 de juny del 2019

Amics per sempre!



Ahir fou un dia important, que començà amb una llarga trobada de persones que estimo, fruit d’un període difícil però enormement ric al Congrés de Diputats. Els que ens trobàrem ja no hi som a Madrid, però el que vàrem viure ha forjat una sòlida amistat. No es fàcil fer compatible les agendes de les dues conselleres, Teresa Jordà i Ester Capella,  i de Joan Tarda… la meva era més fàcil. Però ahir la conjunció astral fou possible. S’hi afegiren al dinar l’estimat Quim Ayats, que renuncià al Senat per a defensar ERC des de l’Ajuntament i dos persones més, dels que es coneixen poc, però son imprescindibles per a fer política parlamentaria, el ex-assessor Èric i el Ramon, que els coordina al Congrés i al Senat.


Diuen que la política i l’amistat son incompatibles, discrepo. La bona política, al meu parer, no es pot fer sense l’amistat dels que la practiquen. Sí, ja se que el que transcendeix és el contrari. Puc admetre que hi ha molts casos d’oportunisme i graponeria, però conec també molts casos de bones pràctiques i, com és el cas que os comento, de bona feina i amistat. Es cert que el pas per Madrid en una època d’excepció, el fet de conviure moltes hores en un ambient hostil, genera un teixit de confiança i solidaritat ben especial. Passàvem moltes hores junts i ens necessitarem els uns altres per a sobreviure a la pressió constant.

Dels nou que començarem aquesta travessia solament tres eren militants d’ERC, proveníem de tradicions i experiències vitals molt diferents, el que podia haver estat una font de conflictes va esdevenir el contrari. La plena llibertat de pensament i decisió en les nostres àrees, el dret a parlar de tot i de tothom, el completarem amb l’obligació d’escoltar-nos. Aquest és el secret del nostre grup,  una profunda confiança i una gran cohesió. Poc a poc, de forma natural i personal molts anaren assumint la militància. Al final del mandat solament quedarem com independents en Joan Capdevila -el Capi- i jo.

Ahir vaig deixar al Capi sol. Se que m’ho perdonarà! Fruit d’una llarga reflexió, ajudat pels molt amics i amigues que he fet entre la militància de les comarques gironines d’ERC, vaig completar el pas. La veritat es que els republicans m´ho han posat molt fàcil, al seu acolliment i escalf aquets darrers anys, no hi podia correspondre d’una altre manera que essent “un dels seus”. La vida es llarga, però un te molt més passat que futur, ara bé dels anys que em queden, una part els poso al servei de la comunitat, com he fet tota la meva vida. Sense organització no hi ha canvi social ni nacional. A l’amistat des d’ahir li sumo la militància.


divendres, 7 de juny del 2019

Em refermo en la decisió que vaig prendre ara fa quatre anys.




Pocs dies després de les eleccions municipals del 2015 abandonava ICV. Molts dubtes i una profunda recança que havia anat arrastrant durant tot el mandat anterior. Quan la conferència de Sabadell, trencava el que fins el 9N havia estat la estratègia d’ICV -amb dubtes i incerteses, es cert- inequívocament sobiranista, que volia aplegar independentistes i federalistes, ho vaig tenir clar. Veure la direcció en pes votant en contra de l’esmena sobiranista que vaig defensar en el ple de Sabadell -amb un 27% de vots a favor- va fer la meva decisió d’anar-me’n, irreversible. Vaig deixar molts amics, no pocs adversaris i algun enemic. No pocs del amics han anat deixant aquests darrers anys també l’organització.


La irrupció de Podemos i Colau va sacsejar aquest espai, per a mi ja distant però no indiferent. La meva amistat amb Xavi Domenech al Congrés i la bona relació amb la majoria dels Comuns em portaven a un cert optimisme. De fet en el Congrés treballarem i votarem plegats en moltes coses. Algun núvol com el govern amb els socialistes a Barcelona s’esvaïen amb la seva expulsió pel 155. Contradiccions moltes, però davant la repressió i la defensa dels drets de Catalunya ens trobàvem junts.  Els costos interns per a aquesta formació foren grans. En Xavi se’n va anar i posteriorment els sector més sobiranista també.

El fràgil equilibri dels partits, o del moviment en aquets cas, depenen molt de la correlació de forces i uns mals resultats del Comuns a les municipals, - Barcelona perden- sembla que han fet escorar cap als braços dels socialistes a la majoria. Més enllà del suport de Valls-Ciudadanos, impensable fa poc temps, posaria l’accent amb el model de socialisme avui existent amb el que volen pactar. Collboni és l’antítesi del PSC de fa uns anys i te a veure més amb el sanchisme, es a dir, el poder és la fi de totes les coses i anar a l’esquerra o al centre està en funció d’aconseguir-lo. Ideologia o principis estan al servei del que els “Spin doctors” analitzant les enquestes els aconsellin.

Vist el que ha passat, arribo a la conclusió de que vaig prendre la decisió adequada ara fa quatre anys, però això no treu el profund desencís i un punt de ràbia pels que havien, amb cura, de fer créixer el que en usdefruit havien rebut, un moviment que tenia les seves arrels en el PSUC i que cada dia que passa es fa més difícil de reconèixer.