dijous, 31 d’octubre del 2013

Noves ordenances, velles idees!


Han passat ja uns dies de l’aprovació provisional de les ordenances fiscals per al 2014, el que des d’aquest bloc denunciava prèviament, s’ha produït. Una estrany triangle CiU-PP-PSC ha permès una plàcida aprovació d'aquestes, la prova del nou era el somriure satisfet a l’alcalde. Poc més d’una hora i feina acomplerta.

Tot torna a la normalitat, la que es va trencar amb l’espantada socialista de fa un any, encara recordo les dures recriminacions per incompliment de pactes enter uns i altres i la confusió generada en el ple que ens va portar a un nou ple extraordinari.


D’aquell caos va sortir un camí nou, el que ens havia de portat a unes ordenances més progressives el 2014, però per que anar per un camí tant difícil i complicat, i a més a contracor, forçat per les circumstàncies, si una reconciliació podia portar al govern pel camí de tota la vida?

Les excuses dels "pactaires" i les seves recriminacions als opositors enmascaren el pensament dèbil davant d’unes circumstàncies socials que ens obliguen a canvis en profunditat, però no volen. Una subvenció a uns, unes rebaixes a altres, una congelació amunt, una excepció avall, permet omplir els minuts de la intervenció en el Ple, però ho deixa tot igual, es a dir pitjor.

Cada cop més, des del meu grup,  som conscients de que hi una mena de fer política esgotada, que en l’època de les vaques grasses va marcar època, però que ara, ni corregida, s’adequa a la nova realitat. Alguns fan que no va amb ells, qui sap si no poden o no volen, o pot ser que ja els hi està bé per que ja els hi va bé. Nosaltres anem per un altre camí. Adéu, molt bones!

diumenge, 27 d’octubre del 2013

El Pacte CiU-PSC trenca la possibilitat d’unes ordenances municipals progressives


L’any passat com a resultat de l’espantada del PSC, pocs minuts abans del Ple, en que es va desdir dels acords amb CiU i de la necessitat de marcar perfil independentista de l’Alcalde per rentar-se la cara d’haver pactat les primeres ordenances i pressuposts de la legislatura amb el PP, es va donar una circumstància extraordinària l’obertura d’un diàleg extens i intens amb la CUP i ICV-EUiA que va obrir les portes per primer cop a la negociació a entitats socials, la Mesa d’entitats.

Fou un diàleg complex, difícil, però amb uns resultats que obrien les portes a un nou model d’ordenances on la progresivitat fiscal, és a dir pagar en proporció a la renda, a la riquesa de cadascú, en fou el principi general. A curt termini ja es va aplicar en els preus de les escoles bressol municipals que en  l’anterior pacte amb el PP s’havien apujat un 50%.


Aquestes línies de present i sobretot de futur van portar-nos a l’abstenció, amb condicions, s’obrien unes comissions que estudiessin la progresivitat i ens marcàrem la taxa de residus com l’objectiu clau per al 2014, ja que no ens donava temps a aplicar-ho en les del 2013.

En el pressupostos, els canvi d’opinió, un altre cop, del PSC, va produir, al nostre parer, un canvi d’objectius per part del govern de CiU. Un PSC, sotmès a una crisi d’identitat, en ple retrocés, i presoner de la vella política, era un aliat molt més còmode.

Enguany tot torna a la vella estabilitat, PSC i PP, que no pretenen cap canvi de model. Aquests esdevenen de nou els aliats preferents de CiU. No s’han complert els compromisos de treballar en la via de la progresivitat, els vells prejudicis conservadors, al·legant la complexitat i dificultats del procediment, esdevenen de nou barreres al canvi que la justícia social ens demana. Ells s'ho faran! Nosaltres continuarem treballant per un model d’ordenances més just i equitatiu per a Girona.

dissabte, 26 d’octubre del 2013

La Fundació Felipe González, la candidata Chacón i el cas Palau.


Algú es pot sorprendre del títol pensant que he barrejat tres temes molt diferents, caldrà que llegiu la meva argumentació per canviar o no d’opinió.
En primer lloc Felipe, així li agradava que el nomenessin en els seus vells bons temps, tornant avui de nou a donar la talla al crear-se en vida una fundació, que ha de glosar la seva trajectòria, i tots presidint-la, assegurar que el mite passi per història.

Mitificar, tergiversar, amagar... en la línia de l’anomenada transició on ell en lloc de completar-la, fer el canvi que li demanava el poble atorgant-li la més amplia majoria absoluta, la va capar. Ja ho havia fet en el partit, desarrelant-lo del seu passat, el marxisme, també en la política internacional, marejant-nos amb l’OTAN no, bé, d’entrada no i finalment, ja que hi som, si.


Chacón es filla d’aquestes arrels, ministra d’habitatge en el pitjor moment de l’especulació, ministra de defensa en el moment de la més gran bombolla d’inversions a crèdit per al ministeri de Defensa i avui demanant-nos amnèsia per a tot el seu passat. Es reconverteix, ara, en la fotocopia, en blanc i negre, de la seva antiga companya de partit, la Rosa Diez, la de la UPiD, la del “casticisme” nacionalista espanyol. Chacon sembla voler ser, de gran, la nova “Carmen de España”. Miami marca caràcter!

I, com no, la tercera pota de la “taula-camilla” del sistema que fins ara ens ha governat,  l’afer Millet-CiU el posa en evidència, la punta d’un gran iceberg, que el representa amb nota. La trama que amb els governs PSOE-PP a Espanya i CiU a Catalunya, ha reforçat la vella economia extractiva de les classes dirigents, ací amb accent català. La de la impunitat, la de enriquiu-vos no importa com. La dels governs autonòmics i el peix al cova, la de “Pujol espanyol del año”, pel diari ABC. 

Cal doncs que tinguem memòria i en el nou procés constituent, que cal abordar, no ens tornin a enredar amb les mateixes cançons, i els morts vivents tant abundants en la vella política que restin com a personatges de còmic “gore”, en blanc i negre, lluny de la imatge d’estadistes que es van i volen continuar fabricant. La història no els absoldrà!

divendres, 25 d’octubre del 2013

L’escola es defensa!


Ahir moltes professores i professors vam fer vaga. Molts alumnes hi van participar. Les AMPES es pronunciaren favorablement. Una vaga notable.  una participació alta en  l’assemblea de les 11 a la plaça Constitució. Una de les manifestacions més multitudinàries que han trepitjat els carrers de Girona.


Tot un conjunt de afirmacions que reforcen les raons que ahir es varen portar a l’acció i que ens encoratgen per mantenir la pressió per una escola catalana i de qualitat. Per què ahir el detonant fou la imminent aprovació de la LOMCE, la llei Wert, però també hi era present la insatisfacció amb la llei catalana, la LEC, i la seva aplicació amb doloroses retallades i l’empitjorament de les condicions de treball dels docents.

Les vagues, com les d’ahir, sovint no tenen uns efectes immediats, els governants peninsulars d’una cantó i l’altre del Ebre, sordegen i son contraris a acabar amb privilegis i desconfien de l’escola pública, massa igualitària per a les seves opinions conservadores. Però aquesta lluita desarticula les raons dels governants i els qüestionen davant de l’opinió pública. Si no els hi fessin tant de mal per què tanta mala baba en contra de les vagues!

Ahir molts també sortien per a que no se’ls comptés com a “majoria silenciosa”, ara tant de moda, a la que un cop més s’hi ha referit avui la secretària general del ministeri d’educació espanyol. La millor manera de superar el cansament i desconcert del professorat és com ahir aprofitar la vaga per organitzar-nos millor. Fer una assemblea fou un encert. Per una propera vaga, si s’escau, organitzar assemblees prèvies comarcals o locals el mateix dia, confluir després amb comitives a Girona i cloure amb una assemblea on representants de les zones intervinguin i culmini tot en una manifestació, pot fer millorar la nostra organització i la confiança amb el que fem. Junts avançarem. Junts podem!

dimecres, 23 d’octubre del 2013

Qui defensa al defensor/a?


La figura del defensor o síndic va néixer a Suècia fruit d’una societat democràtica consolidada i després de dècades d’estat del benestar. Apareix com a conseqüència d’un fet llargament observat de que la llei, al ser aplicada per homes i dones, en la seva aplicació cas per cas pot se injusta i cal una institució que així ho faci veure i proposi solucions a les administracions per a solucionar-ho.

L’aplicació a societats com la nostra en que sovint la justícia és lenta i feixuga i l’administració burocràtica i arbitrària, encara semblava més necessària aquesta figura. Però cal una cultura prèvia, democràtica, que sovint ens manca en cultures com la nostra en que molts no es conformen amb la mediació, volen que se’ls hi doni la raó, si i si.


El defensor/a no és un tribunal, no te un paper executiu, recomana a altri que canviï, que escolti, que respongui, però no pot obligar. És jutge sense jutjar i fiscal sense acusar. En molts casos pot facilitar solucions, sobre tot si les administracions que l’han creat son conseqüents i es senten obligats per les seves resolucions.

Però pot succeir i més en un país com el nostre, en que les institucions estan en crisi, algunes administracions facin desaparèixer la figura per molesta, com ha passat en alguns indrets de l’estat espanyol o que afectats per una injustícia li reclamin a la figura més del que pot donar i la considerin inútil.

A Girona, aquesta institució ha estat positiva, l’actual defensor ha fet una tasca extensa i intensa, no ha satisfet a tothom, ha enfurismat a uns quants, demandants i demandats, però ha tractat amb cura i honestedat cas per cas.

Aquest dies se l’ha qüestionat, al defensor de la ciutadania de Girona, per un afer privat, legal però discutible, alguns consideren que l’invalida com a defensor i l’han denunciat públicament. Declaracions i contra declaracions han enterbolit i no aclarit la qüestió. I em pregunto a qui beneficia? No ho se, però si se a qui no. Gens ni mica a la PAH, que ho denuncia, i encara menys a la persona i a la figura del Defensor. No se com acabarà, però em conformaria que en lloc de cercar vencedors i vençuts i contar partidaris d’un i altre, cerquéssim una solució i sobretot una lliçó. Sovint de les equivocacions, si saps que ho son, s’aprèn molt.

dimarts, 22 d’octubre del 2013

Una taula (pel dret a decidir) que era més aviat una tarima


Soc un professor que ja fa molt de temps vaig deixar la tarima, aquell esglaó que teníem al costat de la pisarra per deixar clar al alumnes qui era qui a l’aula. No m’ha donat mal resultat tenir una relació més propera i obrir-me a ensenyar a aprendre i no tant a pensar que l’educació es fa en una sola direcció el que ensenya, parla, i els que rep, i escolta.

Ahir assistint a la “taula ciutadana pel dret a decidir” em semblava tornar amb el túnel del temps a èpoques de tarima i lliçó magistral, o no tant magistral.   Diuen que l’hàbit no fa al monjo, però la costum al poder marca caràcter i es perd l’hàbit d’escoltar. Al meu parer, a més poder més distància amb el ciutadans, més cotxe oficial i més filtres per arribar a dialogar, si es que mai s’aconsegueix.


Valoro la feina feta, l’assistència en fou la prova i sens dubte en aquest resultat l’encert de l’alcalde Puigdemont de proposar a Joaquim Nadal per presidir la taula i te molt a veure. Però vaig tenir la impressió de estar en un partit ben organitzat, on el teu equip està en bones condicions i quan es el moment de marcar es xuta als núvols i no a la porta.

Les poques intervencions i propostes van ser esbandides pel president, amb el  sistema habitual dels que estan acostumats a la majoria absoluta de tota la vida, bones maneres i no acceptar res. Quim Nadal en estat pur!

Semblava que amb la foto n’hi havia prou, que importava més l’escenificació que els resultats i fins i tot que el resultat esperat era l’escenificació. Aquesta opinió em va venir al cap quan el president, Joaquim Nadal, comparava la reunió gironina amb la de Barcelona, “ ací, hi ha més empresaris i més PSC”. Doncs molt bé, això es tot?

Ens tornarem a veure quan el parlament decideixi la pregunta i el moment d’exercir el vot. Ens tornarem a fer una foto!

dilluns, 21 d’octubre del 2013

Reivindico a Joaquim Amat-Piniella, in memoriam!


Acabo de veure l’exposició que sobre Joaquim Amat-Piniella, a propòsit del centenari del seu naixement, s’ha inaugurat molt recentment al Museu d’Història de Catalunya . Una persona injustament oblidada com a escriptor i com a resistent. La negra nit del franquisme va engolir a molts, afortunadament ressorgeix amb tota la seva força aquest home bo.

Fa anys, en ple franquisme, vaig llegir K-L Reich, em va colpir. Sabia molt poc de l’autor. Va passar-se més de quatre anys en els camps d’extermini nazis, fins acabar a Mathaussen amb molts d’altres republicans catalans i espanyols. Afortunadament s’ha tornat a publicar i la recomanaria ardidament en uns moment de banalització del nazisme i de ressorgiment de la xenofòbia i el racisme a Europa.


El dissabte amb l’alcalde Puigdemont, ho comentàvem, paga la pena fer arribar l’exposició i fer quelcom més per a reivindicar la figura ètica i tràgica d’Amat Piniella. Penso en la gent jove, doncs ell ho era quan va començar la guerra civil i fou la seva joventut i fortalesa la que li va permetre aguantar allò més insuportable. Montserrat Roig, en el seu llibre sobre el camps nazis li dedicà l’obra, i escriu emocionada com els seu testimoni la va encoratjar a deixar en paper una història tràgica que ha de ser una advertència i un crit d’alerta per les joves generacions.

Joaquim Amat-Piniella, un testimoni dels seu temps, un extraordinari escriptor, fundador el 1962, en plena clandestinitat, de “l’Amical Mathaussen”. En el centenari del seu naixement, reivindicar-lo, és també un homenatge a tota una generació que va morir a les trinxeres per defensar la llibertat, que pati camps d’extermini per defensar la llibertat, que pati l’exili a l’exterior, o el encara més dur, a l’interior, per defensar la llibertat!

divendres, 18 d’octubre del 2013

Relat de la comissió “Santos Torroella”( que fa tota la pinta d’esdevenir una collonada).


El passat dijous a les quatre estava convocat a la primer reunió de la comissió per dictaminar la idoneïtat de la compra de la col·lecció Santos Torroella. Em vaig abstenir, però al aprovar-se, la meva obligació es assistir-hi. Entro a la reunió encara amb la motxilla del “cole” i m’assec. Arriben un bon nombre de tècnics i el portaveus del grups, presideix l’Alcalde.

Durant un bon grapat de minuts la portaveu del PSC s’entesta en demanar que la comissió no solament es dediqui al tema aprovat sinó que tracti l’art contemporani a la ciutat, la casa Pastors i el seu impacte en el turisme...  Després d’un diàleg digne de Kafka, gairebé per esgotament, s’arriba a l’acord de crear diferents àmbits en el que s’incloguin experts en tots aquests camps.


Una llista de noms interminables es van sumant a la futura compareixença, tot això enquibit en un període d’un mes i mig. El diàleg en determinats moments es mereixeria la ploma de Grouxo Marx. Si no fos per que, al meu parer, estem perdent miserablement el temps, ho trobaria fins i tot divertit.

S’arriba a un volum de compareixences d’unes vint persones, suplents inclosos, i es marquen les reunions que farem, en principi quatre reunions, els dimarts, de tres hores cadascuna! –penso, deus estan boixos aquests romans!- Em ve al cap anomenar-ho: els dimarts de la comissió interminable!

Però, el que te més conya d’aquesta comissió, que ho sàpiguen els ciutadans, es que no servirà per a prendre conclusions, segons la portaveu del PSC, ànima de la comissió, solament ha de servir per informar-nos! Valguem deu! No hi ha temes més importants per dedica-li aquest temps. Sembla que hi ha gent en la política amb tant poca feina que ens ha d’encolomar tonteries als que en tenim de sobra!

dimecres, 16 d’octubre del 2013

Estrasburg 1- Audiència de Girona 0



Una bona notícia ens ha colpit el tribunal d’Estrasburg dictamina la paralització del desnonament que avui s’havia de produir en el BLOC de SALT.

És una batalla guanyada, tant per qui ens ajuda, un tribunal Europeu, com per a qui desautoritza, l’Audiència de Girona. No es però la darrera que s’haurà de donar, la paralització és fins al 29 d’octubre i encara no he llegit la lletra petita, però no deixa de ser una victòria per a tota la bona gent que hi viu i per a totes les amigues i amics que els hi donem suport.


Es una mala noticia per a l’alcalde Puigdemont i el deixa en evidència pel seu nefast vot de “qualitat, quan com alcalde havia de facilitar els suport majoritari de les regidores i regidors i no aprofitar una absència per a desvirtuar una moció que no li agradava.

Deixa en evidencia també, a l’Audiència de Girona per l’aplicació literal i injusta d’unes lleis que defensen per sobre de tot i de les persones,  la propietat privada, malgrat que el propietari en faci un us injust i vulneri els drets humans. Que el president i qui l’hagi aconsellat surtin del seu nou i ample edifici i viatgin i parlin més amb els juristes europeus
.
I per als que no en som indiferents davant de les injustícies, la lluita continua. Avui es un moment de felicitat, no sempre Europa ens dona bones notícies, però també per acumular forces i preparar el següent combat, per que avui el BLOC de Salt ha esdevingut un símbol, ple de vida i esperances.

dimarts, 15 d’octubre del 2013

S’aprova una comissió inútil i es rebutja la defensa del “Bloc de salt”. Un Ple on no hi ha per on agafar-ho!


Del Ple d’ahir destacaria l’aprovació d’una comissió inútil, la que ha de dictaminar la idoneïtat de la col·lecció Santos Torroella i una decisió profundament equivocada i injusta, en la que fou decisiu el vot de qualitat de l’alcalde per a  rebutjar el suport actiu i no retòric a la gent del Bloc de Salt pendents demà del seu desallotjament.

En el primer cas el PSC ens te acostumat a un perfil polític superficial, s’entesta en una oposició ferotge sobre temes intranscendents i defuig i s’arrenglera amb la dretes en temes claus com la sostenibilitat energètica , com va fer ahir sumant el seu vot a CiU i el PP rebutjant una moció presentada pel nostre grup, com parlava de independència energètica, el substantiu el devia fer agafar el síndrome “Navarro”, es a dir independència ni energètica!

Nosaltres ho hem dit clar i català, ens els quatre propers anys no en podem permetre comprar una col·lecció, arranjar Casa Pastors i invertir en el manteniment del complex, els més de 10 milions que comporta. No ens cal una comissió el que ens cal son calers! i si els tinguéssim tenim moltes altres prioritats que ens reclamen els ciutadans. 


CiU es va cobrir d’oprobi marejant-nos amb legalitat i ètica per a defugir el vot a la moció de suport al Bloc de Salt, els mateixos que parlen d’estat propi i de independència tenen por a vulnerar diuen una poder judicial, que consideren pel que es veu intocable. Es pensen que a Catalunya, la sobirania popular no haurà de declarar-se insubmisa davant les llei i les ordres del poders de l’estat per aconseguir el dret a decidir. O el que diuen es, en el fons,  pur teatre, i no pas del bo, com van fer ahir?

L’alcalde ho es menys des d’ahir, te menys legitimitat, arrenglerant-se per tacticisme, amb el PP. Aprofitant una baixa inesperada d’un regidor del PSC, va aconseguir empatar i usant el vot de “qualitat” deixar sense efecte la moció. Tacticisme, marrulleries de la vella política, la que ens ha portat a la crisi actual, la dels polítics dèbils amb els forts i fatxendes amb el dèbils. Ahir per a molts, cada dia més, aquesta politiqueria no ens representa. 

dilluns, 14 d’octubre del 2013

El 16-O, tots i totes al costat del Bloc de Salt!


Resten pocs dies per que l’ordre de desallotjament del bloc ocupat per la PAH a Salt s’executi. No ha estat el jutjat que portava el cas el que ho ha decidit, ha estat la fiscalia que va urgir a la audiència i aquets estimar un recurs que comminava a fer el desallotjament. Darrera hi ha un rerefons més polític que judicial i sobretot les pressions del SAREB, el “Banc dolent”, que no vol que l’exemple de salt s’estengui per altre immoble, molts, que estan sota el seu poder.

Les famílies que hi viuen i la gent que solidàriament els hi fa costat no estan sols, han estat i continuen arribant multitud de mostres de solidaritat. Per a molts son un exemple de fermesa i valentia davant de l’adversitat. Defugen la resignació i el derrotisme que des del poder s’ha anat induint a tanta i tanta gent malmenada per la crisi, volent tancant-la en el redós individual i familiar, culpabilitzant-la dels problemes i foragitant tota mena d’esperança col·lectiva.


Defensar el Bloc és defensar aquesta esperança en la col·lectivitat, en el protagonisme de la gent,  per a fer-los part activa de la solució dels seus problemes. I es una resposta combativa contra al impunitat, exigint responsabilitats a tots aquells que han jugat amb les cases de la gent, que els han enredat per a fer-se d’or, uns pocs,  i que arribada la crisi no han tingut escrúpols per a fer-los fora de casa i apropiar-se del immobles i de la vida de les persones, condemnant-los a deutes impagables.

Pot ser, espero que no!  el 16,  la força bruta s’imposi a la força de la raó, pot ser que creguin que si els fan fora, ens fan fora, guanyaran, però s’equivoquen. No guanya qui no convenç, i les victòries fonamentades en les mentides són efímeres. Molts hi serem com  a testimonis actius, com a escut democràtic contra la barbàrie, més repugnant encara, quan aquesta es vesteix amb la toga de la justícia.

dissabte, 12 d’octubre del 2013

Oh Europa! Memòria per a una Alemanya desmemoriada.


Fa gairebé un mes que guanyà les eleccions Àngela Merkel a Alemanya, malgrat l’augment en vots i escons, al fagocitar amb aquest creixement al seu aliat liberal es va quedar a les portes de la majoria absoluta i portem dies i dies de negociacions amb els socialistes i els verds, sense gaires resultats. No dubto que arribaran a un acord però difícilment res serà igual.

Estem també a no pas masses mesos de les eleccions europees i, al meu parer, hi ha un gran tema que caldria posar-lo en primer pla, la deute, asfixiant en els països del sud, homicida a Grècia. La desmemoria plana a alemanya sobre la seva deute en la història recent. Caldria posar-la en evidència, per aconseguir un gir de 180 graus, que permeti la recuperació econòmica i la reconstrucció europea sobre paràmetres de igualtat i solidaritat.


El tractat de Versalles va exigir a Alemanya pagar reparacions als guanyadors de la primera guerra mundial. Foren milers de milions de marcs-or, una quantitat astronòmica que el país intenta assumir fins que va suspendre pagaments per ordre d’Adolf Hitler, poc abans de la segona guerra mundial.

Abans, de 1924 a 1929, la República de Weimar, com s’anomenava la democràcia alemanya, va viure dels préstecs del Estat Units, el pla “Daves”, i va poder pagar les reparacions de guerra, però tota aquesta piràmide de crèdit va caure amb la crisi econòmica dels anys 30 i donà pas al nazisme.

Després de la segona guerra mundial la situació fou similar i per estalviar-se els errors del passat EE.UU accepta, el que ara Merkel no vol per a Grècia, una “quita” del deute. El tractat de Londres reduí la deute alemanya a la meitat i establi que els interessos restarien en suspens fins la unificació d’Alemanya, que no es produí fins l’octubre de 1990. De fet el darrer abonament de les anomenades “reparacions de guerra” es va aportar l’octubre de 2010, 92 anys després!

Que hauria estat d’Alemanya sense aquest fet, que serà d’Europa, si no es rectifica i s’aborda una solució factible i solidaria que no ensorri els països del sud? Que Alemanya estudiï la seva història i en ella trobarà la solució.

dimecres, 9 d’octubre del 2013

Balanç de les comissions informatives per al proper Ple del dilluns 14 d’octubre.



Un cop més teniu un resum de les darreres comissions informatives que preparen el Ple del proper dilluns.

CI PRESIDÈNCIA. Poca cosa, aprovació definitiva de l’escut de la ciutat i para de comptar.

CI PROMOCIÓ. Solament un tema d’urbanisme, adequació al Pla general de les obres fetes al Parc Tecnològic que signifiquen més superfície de la permesa, cal més informació, l’expedient no es complert, ens emplacem a una nova reunió divendres o el tema ha de quedar sobre la taula.

CI HISENDA.  Madrid cada vegada demana més als ajuntaments. Ara el pressupost que preveiem liquidar.
Es desestima l'al·legació del PSC i per tant les obres de Bisbe Sivilla es fan amb romanents, i no pas que sortissin de l'increment d'aigües de Girona.
La partida de Pressupostos Participats es va posar a inversions, dins Urbanisme. Un percentatge important, els veïns i veïnes els volen destinar a temes socials. Per això cal fer un canvi en la denominació de partida.
Passar 100.000€ d'ajudes a les famílies a Pla d'Habitatges per adequar 5 pisos.
Adjudicació definitiva a zones blaves.



CI CIUTADANIA
El 23 d'octubre es preveu inaugurar les dues estacions de Girocleta que s'estan fent a Santa Eugènia.
Càmera sancionadora  ala cruïlla carretera Barcelona amb Emili Grahit per a qui se salta semàfor.
No s'ha fet efectiu l'increment de l'aigua aprovat (nosaltres ens hi vam abstenir) al Ple abans d'estiu. La Comissió de Preus ha esmenat l'acord perquè, com que la Generalitat no ha fet pressupostos, no ha aprovat l'increment del cànon de l'aigua. Per tant l'increment del 3.6% serà del 2.9%. Però l'any vinent l'increment serà molt més elevat (???). Caldrà fer el seguiment.
Amb l'excusa de renovar els contenidors de rebuig, es remodelen àrees que s'explicaran a les AAVV.
S'ha reunit la Taula contra la pobresa energètica.
L'empresa que serà l'encarregada d'estudiar la viabilitat de la incineradora de Campdorà, és PAYMACOTAS (http://www.paymacotas.com/index.php) de Sant Cugat. Per 70.180€.
ADIF acabarà aquesta setmana les sortides d'emergències de la Devesa.
Batuda de senglars a Domeny.
Pla de xoc de neteja a Sant Narcís, en l'àmbit de les obres del TAV.

CI SERVEIS A LES PERSONES
Estan redactant un reglament restrictiu del Registre de parelles de fet. El portaran al Ple de novembre.
El nom de la regidoria de Serveis Socials afegeix al seu nom "i Cooperació". Més val tard que mai!
Han estat nomenats els membres del Consell Municipal d'Esports, que es reunirà en breu.

dilluns, 7 d’octubre del 2013

Santos Torroella, una col·lecció i un fals debat.


No hi ha diners per comprar la col·lecció Santos Torroella, per fer les obres a la Casa Pastors i preveure el manteniment i personal d’un centre d’aquesta mena. Fi del debat. Però no! s’entesten a marejar-nos, des del govern, amb declaracions buides del conseller de cultura, buides en contingut i encara més en diners, i des de l’oposició socialista fent debats que no solucionen el punt principal, no hi ha diners,  i fan un brindis al sol demanant a les altres administracions, tant escurades o més que la nostra, que n’hi posin. Sembla que no hi ha temes més importants!


En uns moments molt difícils, amb una demanda social creixent i amb uns recursos públics minvants, encara la vella política treu les orelles i s’entesta en fer-nos viure en el vell conte de fades, quan els diners de la construcció, requalificacions i impostos, pagaven la festa! Es cert que la vella política els hi ha funcionat molt bé, o un o altre sempre han governat en els darrers trenta anys, però la caixa està buida.

Fins quan els ciutadans seran espectadors d’aquest fals debat i exigiran que els seus representants donin solucions als problemes reals o com a mínim ho intentin? Un analfabetisme polític induït des dl poder polític i econòmic és el principal enemic del canvi, per això costa tant passar de la protesta, sovint parcial, d’un problema que tens davant de casa, a l’alternativa, local o general.

El grup municipal al que pertanyo, ICV-EUiA, insistirà en tancar una via que no ens porta enlloc, o més ben dit, ens porta a un lloc que no cal anar-hi.  Creiem, però, que la cultura és una font de promoció social i econòmica, que cal promoure i des de la política acomboiar i no dirigir. Creiem que cal un debat sobre el present i futur de la cultura a la ciutat i en aquest debat les veus dels creadors han de jugar un paper cabdal i els representants socials han de situar necessitats i possibilitats en el marc d’una societat amb múltiple necessitats  en les que la cultura pot i ha de jugar un paper mobilitzador i catalitzador.

dissabte, 5 d’octubre del 2013

Vo Nguyen Giap, un mite que mor als 102 anys!


Probablement molt dels que em llegiu no sabreu qui ha estat Vo Nguyen Giap, un vietnamita mort ahir a l’edat de 102 anys. És, senzillament, un dels meus herois de joventut. General, contra la seva voluntat, un formidable estratega que va derrotar als francesos i als nord-americans.

El primer llibre seu que vaig llegir no era, curiosament,  un llibre d’estratègia militar, fou un llibre de poemes, en francès de l’editorial Maspero, comprat a una mítica llibreria de Barcelona, que venien llibres d’estranquis, burlant la censura franquista.


Militar, al seu pesar, tingué que deixar les seves classes de història a l’Institut Thang Long de Hanoi per lluitar contra el colonialisme francès, va perdre la seva dona, la mare del seu únic fill, que es va suïcidar després de les tortures a una presó francesa. Amic de Ho Chi Ming, el fundador del Viet Minh i del Viet Cong, foren inseparables, a ambdós els agradava la poesia i l’educació.

Recordo a Sant Cugat del Vallés, devia de ser el novembre de 1971, penjant una pancarta amb altres companys al monestir, on estudiava primer de Filosofia i Lletres. Deia “Vietnam guanyarà”,  i com vam estar hores i hores impedint que la policia la despengés!

No hi ha lluita sense somnis, no hi ha esperança sense exemples, la presa del campament dels paracaigudistes francesos de Dien Bhien Phu el maig de 1954 i la caiguda de Saigon l’abril de 1975 van ser les victòries que li donaren la reputació d’un estratega excepcional, uns fets que varen commoure el mon!

dijous, 3 d’octubre del 2013

En Duran no vol fer de professor.


En unes recents declaracions Duran Lleida ha respost a la pregunta de que faria si deixa la política tot dient que no faria de professor per que estan molt mal pagats. No ho deia com un acudit, ho va etzibar en aquells pocs moments que te en que no menteix i gràcies a una presentadora que sovint despulla als entrevistats, tornant als seu orígens.

Sempre he dit que a millor manera d’ensenyar es l’exemple, sort que no farà de professor en Duran per que seria un mal exemple, de polític, de persona i lògicament de professor. Possiblement farà d’advocat, interpretant a favor de qui pagui més, unes lleis que ell ha ajudat a parir en aquets darrers trenta anys.


Per que ell i bona part d’una generació de polítics que l’acompanyen,  han vingut a fer política per a “forrar-se”, com deia un amic seu del PP i inquilí com ell, anys i panys, de l’hotel Palace.

Per aquets individu, el partit és un instrument, les eleccions un ascensor, i els pactes un menú, per a servir-se tot servint als que paguen, i paguen bé. Ara que l’ statu quo trontolla es preocupa més per la menjadora, que per fer servei al país i alerta! es posarà la roba del color que faci falta per a mantenir-se tant com pugui en el poder, espanyol per suposat.

Que lluny està dels professors als que ha contribuït a empobrir donant suport a les polítiques del PP, a la congelació dels seus salaris, a la confiscació de les seves pagues dobles! El volem lluny de les aules, i deixem-ho dir, encara més lluny de la política.

dimarts, 1 d’octubre del 2013

TAV i Sant Narcís, què es primer l’ou o la gallina?


Ahir es va reunir la comissió de seguiment del TAV, el mateix dia que  havíem de celebrar el Ple extraordinari sobre Sant Narcís. Una visita a Madrid on l’Alcalde es va reunir amb el secretari d’infraestructures i el president d’ADIF ens havia porta a ajornar el Ple al 30 i l’alcaldia a la sortida de la reunió va decidir ajornar-lo.

Fujo de les picabaralles polítiques, he fer un relat dels fets, i per la informació que es va donar ahir, arribo a la conclusió que hem avançat en quan sabrem què pagarà el ministeri de Foment, però estem lluny d’una solució satisfactòria a un incompliment manifest dels dos darrers governs de l’estat i de la major aixecada de camissa que ningú en la història recent ha fet a aquesta ciutat.


D’ací a 15 dies tindrem una nova reunió amb un llistat de peticions i projectes a presentar al ministeri amb l’objectiu d’arribar a un conveni que tanqui definitivament les obres ferroviàries a la ciutat. I paral·lelament la preparació del Ple extraordinari. Dic paral·lelament per que tot i que el que seria òptim seria conèixer definitivament l’aportació del ministeri, temo que ens portarà encara uns mesos i podria ser tant poc satisfactòria que fos millor no tancar cap conveni i portar-ho als tribunals.

I Sant narcís no pot esperar, per que no es tracta solament de temes d’obres, urbanístics, cal per sobre tots un pla integral, social i de promoció econòmica,  que compensi els anys on han patit les obres més llargues i inacabades de la nostra història urbana. I que la ciutat ho sàpiga i ho promogui. Es a dir, una prioritat pels propers pressupostos municipals.

Entre tancar el conveni, o “finiquito”, de les obres del TAV i el pla per a Sant narcís, no podem caure en un bucle de si primer és l’ou o la gallina. Al meu parer, primer Sant narcís, i paral·lelament treballarem per al millor tancament possible d’aquestes obres inacabades, maleït sigui el dia que es van decidir!