diumenge, 31 de març del 2013

El catalanisme i els seus orígens

Encara avui sento a gent d’esquerres malfiar-se del catalanisme com si fós una construcció de la burgesia, una lectura de Jordi Solé Tura extreta de context ho podria justificar. I és que també un dels debats recurrents de la historiografia catalana ens situa en els orígens del catalanisme polític i gira al voltant d’una pregunta que amaga un component ideològic evident: el catalanisme va ser originàriament un moviment polític d’esquerres o de dretes? Per als partidaris de la tesi conservadora, el catalanisme polític va néixer de la mà de la burgesia industrial. La realitat, però, és que el catalanisme primigeni del darrer terç del segle XIX va ser una resposta dels sectors progressistes catalans desencantats amb el fracàs del federalisme republicà, que s’articula a partir de la figura de Valentí Almirall i amb uns clars antecedents populars i progressistes. Serà a finals de segle quan la burgesia faci seu aquest moviment i, coincidint amb la diversificació de les esquerres dividides entre el republicanisme, el socialisme i l’anarquisme, el conservadorisme es faci hegemònic entre el catalanisme.

Això no vol negar, en cap cas, l’origen polièdric del catalanisme com a moviment polític i de reivindicació nacional en el vuit-cents. El catalanisme va expressar-se a través de corrents culturals diversos i en doctrines polítiques evidentment plurals. Així, durant la Restauració borbònica apareixeria un catalanisme polític diversificat i plural, la base del qual va ser l’existència d’una identitat diferenciada i la progressiva construcció intel·lectual d’una sèrie de tradicions i referències històriques que legitimaven l’especificitat de Catalunya.

Ara bé, si hem de cercar els antecedents del moviment hem de remuntar-nos fins a l’esclat dels moviments populars anticentralistes (les bullangues dels anys trenta i quaranta) i al peculiar procés d’industrialització del Principat (fet diferencial fonamental respecte de l’Estat espanyol). Amb anterioritat a l’esclat d’aquests dos elements, Catalunya no havia pres consciència de cap tipus de fet nacional diferencial, fet que és compatible amb la idea de catalanitat, és a dir, el manteniment de la consciència de ser català, la pervivència de la llengua, el manteniment d’uns costums i l’existència d’un passat específic. Aquesta catalanitat, però, estava integrada dins de la naixent nació espanyola de les Corts de Cadis.

Les dificultats en l’articulació de l’Estat liberal espanyol van comportar el naixement de tendències anticentralistes, identificables amb diversos moviments que van anar des dels incipients demòcrates, passant pel naixement del federalisme o els moviments foralistes. Aquesta amalgama de tendències va trobar en la Renaixença, en l’acció cultural i historicista dels intel·lectuals del romanticisme català, una base intel·lectual gestada des de l’esquerra popular.

D’aquesta manera, les primeres aspiracions d’autogovern de Catalunya van començar a concretar-se amb l’aparició del moviment republicà federal, articulat amb el pacte de Tortosa de 1869, el qual, en el context de la Revolució Gloriosa, aspirava a unir els antics territoris de la Corona d’Aragó amb l’objectiu de reclamar una República federal en la qual Catalunya veuria reconeguda la seva especificitat en el conjunt de l’Estat.

El fracàs del republicanisme federal després de la fallida de la Primera República, el 1874, seria el catalitzador que faria evolucionar aquests federalistes cap al catalanisme polític. Així, seria en el marc de la Restauració canovista, amb la imposició de la seva idea restrictiva, essencialista i dogmàtica d’Espanya i la nació espanyola, quan sorgissin els primers moviments polítics identitaris que identifiquem amb el catalanisme. Un moviment catalanista caracteritzat pels principis del republicanisme i el laïcisme.

En aquest sentit, va ser el dirigent republicà Valentí Almirall qui va esdevenir el primer teòric de les aspiracions catalanes d’autonomia, el pare del catalanisme polític dins de la reconstrucció de l’Estat espanyol i, d’aquesta manera, una figura cabdal en la definició del catalanisme polític. Vicepresident del Club dels Federalistes i redactor de les Bases para la constitución del Estado Catalán, el fracàs de la Primera República reconduiria Almirall cap a posicions plenament catalanistes.

Així, l’aparició de Diari Català, unit al moviment cultural de la Renaixença, van propiciar la separació definitiva, el 1881, d’Almirall del projecte federalista de Pi i Margall i l’aparició del Centre Català (1882), la primera entitat política de caràcter catalanista que establia que els seus socis no podien pertànyer als partits polítics “sucursalistes” de caràcter espanyol, tot agrupant el conjunt de les forces catalanistes, i que seria l’encarregada de desenvolupar un projecte polític catalanista i reivindicatiu (llengua, dret civil, divisió comarcal, proteccionisme econòmic) i de crear nuclis propagandístics del catalanisme arreu del Principat.

Per què, doncs, existeix el debat sobre els orígens del catalanisme com a moviment d’esquerres o de dretes? Perquè l’evolució del moviment va estar marcada per l’evolució conservadora. Si bé els orígens han de situar-se en el marc del progressisme, la burgesia va veure en el catalanisme l’eina necessària per expressar les frustracions i ambicions pròpies d’aquest sector social. En paral·lel, les esquerres es fragmentaven en posicions de republicanisme espanyol, republicanisme catalanista, socialisme i anarquisme. Mentre que la burgesia catalanista va articular un programa polític concretat en el naixement de la Lliga Regionalista en el tombant dels segles XIX i XX i en el context de la llarga crisi del sistema polític restauracionista, l’esquerra catalanista no va ser capaç de vertebrar un programa doctrinal progressista i catalanista fins els anys vint del segle XX. En definitiva, tot i que la dreta burgesa s’apropiés del moviment, els orígens del catalanisme polític els hem de cercar en l’esquerra popular.

divendres, 29 de març del 2013

Goebbels i la “revolució legal”

El 29 de març de 1928, Hitler va imposar-se definitivament en la direcció del Partit Nazi aplicant el principi de cabdillatge on el cap del partit tenia tot el poder de forma jerarquitzada. Aleshores, el führer va refundar el nacionalsocialisme i va replantejar-ne el programa amb l’objectiu d’ampliar els seus suports socials. Per això va limitar els postulats anticapitalistes a la lluita contra els financers jueus, va utilitzar eficaçment el profund sentiment anticomunista i antisemita que s’estava desenvolupant en determinats sectors de la societat alemanya, i va esprémer la crítica a l’impopular Tractat de Versalles que havia imposat la pau després de la Primera Guerra Mundial.

D’aquesta manera, Hitler i els membres del NSDAP van canviar la seva estratègia insurreccional per convertir el nazisme en un moviment de masses, accentuant el nacionalisme i buscant l’articulació de xarxes socials que recolzessin el seu projecte, des de les classes treballadores fins al gran capital. Així, el Partit Nazi va decidir acceptar les regles del joc parlamentari i va utilitzar amb èxit tots els mètodes de propaganda existents: mítings, marxes, uniformes, instrucció militar. Tot amb un únic objectiu: esperar el moment per aconseguir el poder. I és que el nazisme rebutjava el sistema democràtic i simplement el considerava com un instrument més en la seva presa.

El mateix 1928, en un article publicat a Der Angriff, Joseph Goebbels, l’home que seria l’encarregat de l’organització propagandística del nazisme, ja deixava clars quins eren els veritables objectius que perseguia el NSDAP a través de la seva inclusió en el joc parlamentari, moviment que va qualificar de “revolució legal”:

Vam entrar al Reichstag per proveir-nos d’armes en el mateix arsenal de la democràcia. Ens vam presentar a diputats per paralitzar la democràcia de Weimar amb el seu propi ajut. Si la democràcia és tan estúpida que ens concedeix dietes i viatges pagats perquè puguem fer la nostra tasca carnissera, és problema seu [...]. Si en aquestes eleccions aconseguim introduir seixanta o setanta agitadors del nostre partit als diferents parlaments, l’Estat mateix muntarà i finançarà el nostre propi equip de combat [...]. Mussolini també va entrar al Parlament, i malgrat això no va tardar gaire a desfilar amb els seus camises negres per Roma [...]. No s’ha de creure que el parlamentarisme és la nostra meta [...]. Venim com a enemics! Venim com un llop que ataca el ramat [...].

L’ou de la serp, el que pensàvem que no es tornaria a repetir, amb l’actual gran depressió del 2008 veiem com tornen a aparèixer moviments xenófobs i totalitaris que de nou surten de la marginalitat per fer una nova “revolució legal” presentant-se a eleccions i esdevenint una alternativa contra el sistema democràtic usant els seus instruments. Alerta!!

dijous, 28 de març del 2013

Llanos de Luna, una peça de la catalanofòbia




Quan sembla que s’acaba, torna a començar, deia el poeta. La catalanofòbia és un virus molt estès entre els fills i néts del franquisme, aquells que en la transició no entengueren, perquè no se’ls hi va demanar, que la dictadura feixista més longeva de la que s’havien aprofitat no pas pocs, s’havia acabat. Que calia reconèixer els crims per a tancar les ferides perquè si no es fa, com deia abans, el virus torna a fer de les seves.

Roig i separatista, eren insults que sovintejaven i justificaven la manca de llibertats, no fos que canviés la truita. La transició ha tingut aquest gran defecte, l’oblit. I sobre l’oblit es va consolidar la impunitat. I sobre aquesta la mentida, el revisionisme de que els que tingueren la culpa del cop d’estat i de la guerra civil foren les víctimes.

És així com s’explica que les prioritats d’aquesta mena de gent, quan té responsabilitats a Catalunya, sigui espanyolitzar, combatre el separatisme, imposar la seva bandera, en definitiva continuar la feina de avis i pares, els nacionals.

L’Ajuntament Ple, el dimarts per majoria vàrem contestar l’insult d'enviar als tribunals aquest ajuntament per segona vegada perquè a la senyora de Luna no li sembla bé el que decidim. Per dignitat de les gironines ¡ dels gironins és per a nosaltres “persona no grata”. Cap agressió sense resposta.

dimecres, 27 de març del 2013

La ciutadania de Girona té qui la defensa


Font: diaridegirona.cat
El Defensor de la ciutadania ha presentat aquest dimarts passat el seu informe anual al Ple. Ens alerta del deteriorament social que ha patit la ciutat aquest darrer any. Ell representa una institució que té el seu origen a Suècia en un moment històric els anys seixanta del segle XX, en què l'estat del benestar i la democràcia que el sustentava cercaven noves i millors institucions per a defensar els drets dels ciutadans. La màquina de l’estat havia crescut per a donar serveis i calia que el seu funcionament, la relació dels administrats i l’administració no perdés el sentir democràtic en la que es fonamentava.

Com deia abans, l’any 2012 ha estat un any dur i anem en direcció contrària als orígens de l’estat del benestar, es destrueixen serveis, s’aprimen els drets i es privatitzen sistemes que afecten al cor del sistema democràtic. No és fàcil mantenir una institució de defensa dels drets, per això no és estrany que els que els destrueixen en els llocs que governen, estan fent desaparèixer la figura del defensor-síndic del ciutadans.

“L’equitat és la justícia portada més enllà del que ordena la llei”, deia Aristòtil fa més de 2400 anys, una cita que en Ramon Llorente situa com a nord del camí que l’ha portat a actuar en aquest darrer any tan difícil. Un perill que tenen els que estan a les institucions és parapetar-se en la llei per a no solucionar les injustícies. Veure en qui protesta un enemic, justificant-se a voltes amb les formes o la no adaptació d’aquestes al reglament en ús. O encara pitjor criminalitzar la protesta.

La ciutat canvia, però la política municipal i les directrius d’aquesta als serveis públics no ho fa amb la mateixa velocitat, en Ramon n’és un testimoni actiu, un incòmode testimoni per al poder, però necessari si encara creiem que el poder emana del poble. Li desitjo que mantingui el mateix coratge i perseverança d’aquests darrers anys, sap que no està sol, que sempre em, ens, tindrà al costat.

dilluns, 25 de març del 2013

L’Obra Social de la PAH!


Font: ara.cat
 Un moviment se l’ha de jutjar pel que fa, pel que representa i a qui representa. En aquesta línia la PAH es guanya amb el dia a dia el recolzament d’aquells amb i els per qui lluita, els desnonats, els exclosos i el respecte dels que creiem que una altra ciutat, una altra nació i un altre món és possible.

La propaganda per l’acció ha estat històricament un instrument dels que volien canviar les coses, els que lluitaven contra un sistema injust i posaven en evidència les mentides i ambigüitats del model al que volien trobar alternativa. Aquest cap de setmana l’alliberament d’un bloc d’habitatges a Salt ha estat un acte d’aquesta mena.

Però el que està passant davant del Santa Caterina, no és solament propaganda per l’acció, és més que això, és també la recerca d’un model alternatiu i possible, una obra social, un model cooperatiu que doni satisfacció no solament al dret a l’habitatge sinó també a una vida digna.

Sóc conscient que per als interessos establerts, pels que no volen que res canviï o que si cal canviar quelcom no canviï res d’important, això fa por. Avui aquest moviment és incipient, li resta molt camí per recórrer, peró és ja quelcom sòlid, i té un efecte multiplicador. Perquè és tan important saber on vols anar com el que crees en el camí, les formes i les complicitats que produeixes!

Na Marta Afuera és una espurna d’aquesta ànima col·lectiva, la PAH, amb els seus errors i encerts. Com amic d’ella i del moviment, sempre li diré el que penso, sempre estaré al seu costat, amb els meus errors i encerts, perquè calen molts materials i molt diversos per a construir una esperança que arreli en un nou model social i de país. L’Obra Social de la PAH ens dóna esperança i coratge. Es pot i cal fer-ho.

diumenge, 24 de març del 2013

Aquesta no és Europa, ens l’han canviat!

Font: bolsaclick.com
A menys democràcia, més ignorància! Permeteu-me que comenci així, després de l’esperpent que els dirigents de la burocràcia europea han perpetrat amb Xipre, aquesta setmana. Aquesta barreja de polítics reciclats i funcionaris sortits de les escoles de negocis que avui controlen els mecanismes de decisió europeu, especialment els econòmics, han aprofitat les escletxes no democràtiques de decisió europees per donar una lliçó als pobles d’Europa, agafant com a cap de turc, quina ironia, extorquint a Xipre.

Els alemanys, amb la poca visió perifèrica que els ha caracteritzat històricament, s’han prestat a aquesta estranya “blitzkrieg” contra els pobles mediterranis. Que fàcil és manipular als pobles perquè donin les culpes a altri, que fàcil es tornar a ensopegar amb la mateixa pedra, ni que sigui de diferent color.

Quan l’economia, en minúscula, pren d’hostatge a la política, els somnis de la raó generen monstres. Estan destruint el somni d’Europa, fan reviure els vells fantasmes de desunió i la crispació dels que es creuen agreujats al nord i els que realment ho estant patint al sud, pot trencar els darrers ponts del somni europeu, que encara alguns al Parlament intenten defensar amb ungles i dents. Gràcies Raül i a tots aquells que aixequeu en aquest hemicicle la veu contres les injustícies.

Sempre he volgut més Europa, però fins que no traiem els mercaders del temple, fins que no fem fora als que han ocupat les institucions per a lucri propi i dels seus lobbys, Europa estarà en perill. O més democràcia o donarem un pas enrere per a tornar a començar. Ni cas a la política de la catàstrofe, als que diuen: o feu el que us dic o el caos!. Els governs titelles que tenim ens obliguen a obeir-los i esdevé caos solament per al poble. Molt bé, doncs si ens amenacen amb el caos, que sigui per a tots, començant pels que s’han aprofitat de la crisi i l’han convertit amb la més gran estafa de tots els temps!

divendres, 22 de març del 2013

Criminalitzar els moviments socials: no es pot fer de l’error, excusa

Font: diaridegirona.cat
En uns moments en què la política es veu embolcallada pel descrèdit com a resultat de la submissió de molts que s'hi dediquen al poder econòmic. Quan la restauració del 1975 està tan desgastada com la imatge del rei, d’operació en operació.

La ràbia i la impotència de molts, desnonats, aturats, sense present ni futur, es canalitza en nous moviments, sorgits a redós de la crisi, que demostren amb la seva acció directa que la distància més curta entre dos punts és la línia recta. Xoquen amb la vella política i amb les institucions creades per a temps de bonança, lentes en les seves accions i allunyades del carrer, perquè el carrer vivia, més be o més malament, sense necessitar gaire d'elles.

Els governants havien de gestionar i el poble es deixava substituir pels dirigents polítics mentre els serveis públics i les possibilitats de tenir feina fossin raonables. Alguns eren més carismàtics, d’altres vivien amagats darrera la sigla, alguns feren negocis, altres es conformaven amb l’ombra allargada del poder. Tot aquest món salta pels aires amb la crisi del 2008. I la passivitat esdevé impaciència i la gent que ho ha perdut tot,  mira al seu voltant i li manquen polítics que s’arremanguin i l’ajudin de veritat.

Fins ara no els calia escarrassar-se per votar, votaven els que sortien més a la tele, un o l’altre, un a les municipals, l’altre a la Generalitat... Ara no votarien a cap ni un, i tenen ràbia, molta. Els moviments socials la canalitzen i la converteixen en acció positiva. La PAH ha estat un exemple aquest darrer temps, radical en les formes, democràtica en la gestió del dia a dia.

Un incident produït el dilluns ha aixecat l’alarma en la política municipal, l’insult en forma d’amenaces a una portaveu del grup municipal més conservador del consistori, en la calor del debat on era present, on havia estat convidada pel moviment. Reconec que l’insult i l’amenaça no porten enlloc i que fóra bo que qui ho ha proferit rectifiqués, però és de cec no reconèixer que la violència quotidiana a molts per part d’uns pocs cada dia es fa més intolerable. I que qui hi conviu es pot deixar portar per la passió de la indignació davant tanta politiqueria.

Si he de triar, malgrat s’equivoquin, triaré els que formen part del meu poble. Defensaré sempre la llibertat d’expressió, sobretot dels que no pensen com jo. Però si criminalitzen a algú que lluita estaré al seu costat.

Però crec més en Mandela i Luther King que en altres revolucionaris, que feren de la violència accions efímeres que permeteren la criminalització dels moviments i la seva destrucció pels poders egoistes i conservadors. M’agrada Rosa Luxemburg que morí pels seus ideals, m’agrada Ada Colau, puny tancat en guant de seda.

dimecres, 20 de març del 2013

Quants imputats pot aguantar un Parlament sense morir en l’intent?

Font: republica.com
Quants imputats pot acollir un Parlament sense que la seva credibilitat davant dels ciutadans el faci esdevenir una institució irrellevant? No sóc l’únic que es fa aquesta pregunta però em temo que aquells que podrien actuar davant de la resposta que en l’actual situació no ens podem permetre ni un, no saben o no contesten.

Fins ara, si no m’equivoco, el "récord" el tenia el Parlament valencià, i no pocs comentaristes i tertulians a sou manifestaven un cop i un altre l'autoritat moral de Catalunya respecte els nostres cosins del sud. Ara o callen o s’empatollen en filigranes processals sobre els matisos entre imputat, jutjat i condemnat.

Amb quatre imputats al Parlament, i va pujant, la manca de reacció del govern (CiU), del partit que dóna suport al govern (ERC) i la vella i lleial oposició (PSC) aixeca encara més ombres sobre la política catalana, l’oasi de pagament, on la “mordida” sembla haver estat un procediment no pas gaire exòtic. No tots són deshonestos, però el silenci amplia la complicitat per omissió a molts, masses, diputats que se’ls ha de recordar que representen la sobirania popular, no els interessos tacticistes del seu partit.

Sense llum no hi ha confiança i sense aquesta el procés per a exercir la nostra sobirania, resta mancat i el poble pot patir, un cop més, frustració. Em fa por els moviment subterranis, de moment, per posar aigua al vi i trobar una forma d’acord amb Madrid per a salvar els mobles, no els del poble, els de Catalunya, sinó els dels partits majoritaris i els poders econòmics a l’ombra, que els hi donen suport i han estat els corruptors dels polítics corruptes.

Ni la bandera, ni la cartera poden amagar responsabilitats.

dimarts, 19 de març del 2013

Entitats especials de treball: SOS


Font: elpuntavui.cat

La situació no canvia i les entitats socials continuen sense rebre el pagament que la Generalitat els deu des del passat mes de juliol. Malgrat el posicionament del Ple municipal exigint el pagament, tot continua igual. Tot i el gran esforç que estan fent, s'ha mantingut la roda de pagaments, tot i que es registren alguns retards i que els ingressos que abans es feien a 60 dies, ara es fan en un termini de 90. La situació ara ja és insostenible.

La Fundació Ramon Noguera va presentar el passat mes de febrer un ERO temporal que afecta tota la plantilla de la secció de neteja de vehicles. En total, són 35 treballadors, repartits entre els túnels de rentat que l'entitat té a Mas Xirgu i a Montfullà. El termini d'aplicació és d'un any i mig, i durant aquest temps cada empleat pot cobrar de l'atur durant un temps màxim de sis mesos. Una mesura que coneixent la gent que hi treballa s’ha fet amb molt de dol i amb l’objectiu de protegir la plantilla a l’espera dels pagaments pendents que han de sustentar l’activitat econòmica de l’empresa.

No hi han ajudes i es deixa a les empreses del tercer sector que espavilin com puguin. Perquè d'alguna manera s'ha de fer front a les davallades en les vendes, i més davant la incertesa de no saber què pot passar en un futur. Qui governa està perdent els compromisos de país i sense credibilitat, sense esforç per a qui més ho necessita, es perd tota autoritat moral com a governant.

Aquest sentiment d’impotència, de no saber què fer, s’encomana i si ja és perillós en qualsevol ciutadà, doncs el porta a la passivitat i a la depressió, en els governants ho és doblement perquè ni fa ni deixa fer. Si no en saben que es retirin, però que no continuïn fent pagar en els més febles el no saber què fer ni què dir.

diumenge, 17 de març del 2013

L’aigua és vida, no ha de ser un negoci

Al meu parer el dilluns passat el ple va prendre una decisió equivocada, mantenir la concessió de l’aigua a una empresa mixta on el capital privat és àmpliament majoritari. Adjunto un vídeo amb la meva intervenció al Ple. Malgrat el resultat: 13 vots a favor (CiU i PP), 7 abstencions (PSC) i 5 vots en contra (CUP i ICV-EUiA), ens queden els arguments de la raó.


 

divendres, 15 de març del 2013

Europa dóna un cop de mà a la PAH, la justícia ha d’actuar en conseqüència

Font: aragirona.cat
Cada cop som més els que qüestionem el model hipotecari espanyol, cada cop es fa més insuportable el patiment de les persones que són desnonades a raig per una banca insensible a qualsevol problema que no sigui el seu balanç i el sou dels seus executius. Les accions de la PAH -l’altre dia a l’Ajuntament i la veu de l’Ada Colau al Congrés de Diputats- encara ressona en les nostres consciències.

En aquest sentit és especialment important que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea hagi sentenciat aquest dijous que la normativa sobre desnonaments de l'Estat espanyol no s'ajusta a la legislació comunitària i és abusiva. Els jutges de Luxemburg consideren que "la normativa espanyola, que impedeix al jutge que és competent per declarar abusiva una clàusula d'un contracte de préstec hipotecari suspendre el procediment d'execució hipotecària iniciat per una altra via, és contrària al dret de la UE". La justícia europea respon així a la pregunta del Jutjat mercantil número 3 de Barcelona, després de la denúncia que un ciutadà marroquí desnonat per impagament de la hipoteca el 2011 va presentar contra CatalunyaCaixa.

Hem d’instar a modificar totalment les regles del joc sobre execució hipotecària, i esperar que aquesta porta oberta sigui usada pels jutges per a paralitzar d'ofici els desnonaments. Perquè ha quedat clar que els processos de desnonament per l'impagament d'una hipoteca són contraris a la legislació europea de protecció dels consumidors.

Sens dubte trobarem entrebancs, els lobbys bancaris tan poderosos en el món de la política retardaran i intentaran impedir els canvis, però Europa, que darrerament ens ha donat moltes males notícies, aquest cop s’ha situat al costat dels que pateixen. Sempre he cregut que una altra Europa era possible, sols cal que els ciutadans ens ho creiem i actuem. Sí, es pot!

dimecres, 13 de març del 2013

El Ple de pressupostos: els temps estan canviant! (2)

Font: naciodigital.cat
Escric a rebuf del triomf del Barça, una victòria que et deixa el regust dels bons plats, del bon espectacle, del bon joc. En la política institucional no és el bon fer, ni la raó, és el nombre el que et dóna la victòria. Tenir majoria absoluta durant quatre anys pot fer que tant si valguin els arguments perquè l’únic que compte són els braços aixecats. Així ens va amb l’actual govern espanyol i la seva folgada majoria la Congrés.

Tornant al Ple del dilluns, encara no païda la decisió per majoria de continuar amb la gestió privada de l’aigua, bé, mixta però amb amplia majoria d’Agbar, vàrem passar a la discussió per a l’aprovació definitiva dels pressupostos 2013.

La Nuria Terés va fer una excel·lent intervenció explicant com havíem treballat els pressupostos des del dia després de l’aprovació de les ordenances, com havíem introduït amb la unitat d’acció amb la CUP, totes les esmenes presentades per la Mesa d’Entitats, i que entre l’aprovació inicial i la definitiva, malgrat que la CUP va decidir abandonar aquest via, havíem aconseguit nous acords socials i mediambientals que milloraven la proposta aprovada anteriorment.

No es va estar de criticar l’oportunisme del PSC que en el darrer moment havia fet un gir copernicà en les seves crítiques, tot escoltant la veu de l’anterior alcalde de la ciutat, i canviat el seu vot per uns canvis que quedaven lluny de l’aconseguit per CUP-ICV-EUiA i Mesa d’Entitats i que ells tant havien minimitzat.

Coses de la política, de la politiqueria, i tot i que els temps estan canviant, hi ha qui és resisteix a veure-ho i viuen en la seva torre d’ivori de polítics professionals. Bé, la realitat s’acabarà imposant i bandejarà velles polítiques i velles i vells polítics.

Continuarem defensant amb coherència la unitat d’acció de l’esquerra transformadora, els treballs conjunts amb entitats i moviments socials, tot construïnt els camins cap a una nova forma de poder popular que compatibilitzi el millor de la democràcia representativa amb la participació ciutadana. La lluita continua!

dimarts, 12 de març del 2013

Un Ple de pressupostos passat per aigua (1)

Font: diaridegirona.cat
El desenvolupament del Ple no va defraudar les expectatives. Començà amb la irrupció de la PAH, combativa i serena, aprofitant els límits de lo correcte políticament per posar en evidència que el patiment i la indignació no es pot combatre amb tecnicismes legals. Tenia raó l’alcalde en que la normativa no permetia una intervenció fora de les regles acordades en el reglament, però era una raó formal que ell mateix, al permetre la intervenció, posava en evidència, uns límits que caldrà canviar.

La meva intervenció, quan es produïa la sortida dels membres de la PAH, va defensar la justícia de la causa i la crispació i desesperança que es viu al carrer per desnonaments constants i l’enorme lentitud en les respostes que les administracions estan, poques, i majoritàriament no estan donant.

Reconec l’avenç que en aquesta legislatura hem donat a la participació ciutadana, però al nostre voltant la realitat està canviant molt ràpidament i no a millor. La Gran Depressió que estem vivint està deixant cada dia que passa més gent en la pobresa, sense feina i sense casa, cal doncs obrir-nos més, preocupar-nos més i modificar un sistema representatiu encara massa encarcarat.

Seguidament l’Aigua esdevingué el tema clau de discussió, després d’una molt bona intervenció del portaveu de l’Ateneu Naturalista, centrant la importància política de la decisió que es volia prendre i la necessitat d’un debat obert a la ciutadania, desgranà arguments que compartim sobre la necessitat de municipalitzar un bé públic que és un dret social i no econòmic.

La nostra intervenció abundà en les raons abans esposades i presentarem un seguit de propostes: ajornar tres mesos la decisió per a fer una audiència pública, revisar a fons la documentació presentada per l’empresa i especialment el deute de gairebé set milions, canviar el gerent i estalviar-nos la duplicació de càrrecs posant un vicegerent que controli al gerent, revisar el preus i distribuir-los millor entre totes les ciutats i pobles inclosos els de la Costa Brava als que també es serveix , i assegurar els llocs de treball a totes i tots els treballadors de l’empresa.

L’aliança de CiU i PP sobre el nou contracte, millorat és cert respecte l’anterior, donava la majoria absoluta, que acabà imposant-se. Però el més indignant, al meu parer, fou l’abstenció del PSC. La seva portaveu desprès de fer un publireportatge de lo bé que havia funcionat l’empresa quan governaven els socialistes, adduint que no era partidària de municipalitzar, que considerava que havia de continuar la mateixa empresa. Aleshores en què es justificava no votar a favor? Fonamentalment no volia un nou vicegerent, un “controller” del gerent per què segons ella era magnífic i no calia ningú a controlar-lo! No cal moure el passat, per què?

Estem a les antípodes d’aquesta manera de fer política i un cop més la CUP i nosaltres ens quedarem sols, defensant una causa justa, que un servei públic essencial sigui públic, municipal, amb una gestió clara i transparent. Aquesta és l’aigua que volem.

dilluns, 11 de març del 2013

Un Ple on els pressupostos deixen pas al debat de l’aigua

Font: elpuntavui.cat
En el Ple d’avui s’ha solucionat el tema que semblava més polèmic, l’aprovació de pressupostos, contra tot pronòstic fa una setmana el no del PSC s’ha convertit en una abstenció entusiasta. Ja he comentat el meu punt de vista entorn a les condicions que s’han donat per aquest gir copernicà i la meva qualificació de politiqueria al procediment.

Ara bé, no és l’únic tema d’interès, fins i tot diria que si no hagués estat per la incertesa de l’aprovació del pressupostos hauria estat un altre el tema del Ple. Em refereixo a la concessió a Aigües de Girona S.A. de la gestió i distribució d’aquest recurs natural a tots els gironins. Bé, es tracta duna renovació, però hem esperat deu anys per a parlar-ne i si s’aprova haurem d’esperar-ne vuit més.

L’Ateneu Naturalista de Girona ha fet bé de posar l’accent en que no és inevitable la prórroga de la gestió a una empresa privada, bé, mixta, però amb capital privat majoritari. Ha promogut el debat i els interrogants manifestats són prou importants perquè aquest debat s’ampliï a la ciutadania. Demanar una prórroga de tres mesos i fer una Audiència pública, també ens sembla a nosaltres una bona iniciativa.

El nou plec de condicions, el nou conveni, és força millor que l’actualment existent, ho reconec. S’ha fet una bona feina i si l'objectiu és continuar com estem, un xic millor, s’ha fet el camí. Però no compartim que aquest sigui l’únic camí. L’ombra en la gestió al mirar uns números, que encara ens semblen incomplerts, ens fan arribar a la conclusió que cal més llum, un bon debat i possiblement la municipalització del servei.

Avui farem el debat però molt em temo que el peix estigui vengut i la vella política s’imposi i de nou CiU i PSC, amb el fidel escuder del PP, que quan sent la paraula “privat” levita d’alegria, ho tinguin ja tot decidit. Esmerçarem tots els arguments i tota la voluntat de transparència perquè no sigui així, i si s’aprova maldarem per a poder-ho revisar abans de acabar el mandat.

diumenge, 10 de març del 2013

No hi haurà moció de confiança a Girona. Però de confiança, poca




Font: aragirona.cat
El culebrot dels pressupostos 2013 ha acabat amb una caiguda del cavall de l’anomenada cap de l’oposició, és a dir el PSC. Caiguda produïda al veure la llum i afirmar de forma entusiasta el contrari del que fa dos dies deia amb el mateix entusiasme. La vella política, la politiqueria en estat pur. A ningú se li escapa que aquesta conversió hauria estat impossible si la CUP i ICV-EUiA, amb la nostra abstenció fa un mes, no haguéssim possibilitat que continués el tràmit del pressupost i la possibilitat de negociar.

Se’m pot dir que la CUP també ha canviat d’opinió, però ni per les formes, un procés assembleari que forma part de la seva forma de fer política, ni pel fons, la seva radicalitat contra el sistema, els situa, malgrat votar ara amb el PP, en un pla diferent. Ens sentim, els d’ICV-EUiA, més propers a aquest grup, malgrat discrepar a cops amb les formes, que en cap altre del consistori.

I malgrat ens abstindrem, com ho farà també el PSC, ens sentim molt allunyats d’aquest partit, que fa de la incoherència bandera i, com si els ciutadans no tinguessin memòria, es vanta ara dels resultats de la seva negociació com una mena de fet històric.

CiU a la seva, movent-se còmodament, veient que, qui es presentava com alternativa i encara avui s’ho creu, li salva un pressupostos en el darrer moment, com en el darrer moment els va deixar penjats en les ordenances. Hi ha governs que es consoliden més per les mancances dels altres que pels encerts propis.

Cal una alternativa, desgraciadament no la tindrem avui, caldrà esperar al 2015, que representi la Girona popular, la que pateix i la que el patiment no la deixa indiferent, que es basi en la coherència i el canvi de model polític. Nosaltres hi volem contribuir i, com la millor manera d’ensenyar és l’exemple, ens mantindrem, com hem fet en ordenances i pressupostos, coherents, per què creiem que cal avançar, sense dogmes ni falses lliçons, cap al poder popular.

dissabte, 9 de març del 2013

Jehovah ha parlat!

Font: diaridegirona.cat
En el nostre país, la política té uns mals endèmics. El primer és el de la corrupció que, sens dubte, corroeix tot el que toca i converteix aquest instrument, no en la solució dels problemes, sinó en un problema més.

Però n'hi ha un altre, el líder tot poderós, que impedeix el lliure desenvolupament de la democràcia interna i que produeix que els partits en lloc de ser un intel·lectual col·lectiu, com deia Gramsci, els fa esdevenir en un idiota orgànic, seguint el principi de que on solament hi ha un pensament, no pensa ningú.

A més quan el líder desapareix, a voltes momentàniament, deixa un buit difícil d’omplir. A voltes apareixen els imitadors que han viscut a la seva ombra allargada i com fotocòpies en blanc i negre esdevenen imitacions histriòniques. Alguns partits moren en l'intent, d’altres tenen una lànguida decadència.

A casa nostra, tant a nivell nacional com local, hem tingut aquesta mena de personatges, alguns han fet coses importants i tots tenen una cosa en comú, no saben quan ha arribat el moment de retirar-se.

Aquest dies he llegit unes declaracions de l’Alcalde que ha governat durant més anys en democràcia a la ciutat, on ha llegit la cartilla als seus correligionaris que avui es troben a l’oposició. Bé, se’m dirà, que té tot el dret a opinar com a ciutadà que és, cert, però curiosament no han passat ni 24 hores, i el grup que aferrissadament s’oposava als pressupostos i on deia que no hi havia voluntat de negociació, miraculosament ha trobat les portes obertes i no es descarta que facilitin la seva aprovació.

Com en un nou Sinaí, una veu, la de Jehovah, se sent i marca el que ha de fer el partit escollit... És cert que el consell no és dolent, hi pot guanyar la governabilitat, no dic que no. Però un cop més queda pel camí la coherència. I en política, si vols transformar i esdevenir alternativa, la manca de coherència es paga amb un preu molt alt.

dijous, 7 de març del 2013

Cal dir el mateix i complir el que dius tant des del govern com des de l’oposició

Font: aragirona.cat
Aquests dies amb el pressupost de l’ajuntament de Girona 2013 a les mans, he fet molts números, hi he donat moltes voltes per a veure com es podia millorar, fins i tot he fet simulacions de com podria ser un pressupost alternatiu. En algunes simulacions em sortia, com no podia ser d’una altra manera, un pressupost diferent, perquè diferents eren les prioritats. Ara bé els marges no eren molt amplis, garbellant i garbellant no podia modificar més enllà del 10 o 15% del pressupost, sense afegir-hi més diners i per tant més deute.

Les despeses fixes i necessàries en una administració que dóna serveis essencials i aquests els donen persones, no es pot reduir en l’apartat de personal sense deteriorar el servei i les condicions dels que els donen. El necessari endeutament té unes càrregues financeres que s’han de pagar i els consums no te’ls pots estalviar. A més has creat un seguit de programes, sovint plurianuals que no pots abandonar sense perdre més del que hi has posat. Tanmateix en obres imprescindibles, sovint necessites de més d’un pressupost per completar-les i et condicionen.

Tot el que he comentat em porta a no entendre l’alegria en la que persones amb experiència de govern quan estan a l’oposició tenen, deu ser per amnèsia, doncs proposen coses que saben impossibles sense desmuntar elements essencials del pressupost. Tampoc comparteixo els arguments dels qui a l’oposició martellejaven al govern demanant cartes als reis, i ara des del govern proposin als altres moderació i sentit de ciutat. Amnèsia del que feien uns al govern i altres a l’oposició.

La ciutadania es mereix sinceritat, coherència i responsabilitat, també fermesa i honradesa, però sens dubte el que no vol ni cal es més teatre polític. Per això crec que cal modificar profundament la forma de governar, donar més la veu als ciutadans, fer-los corresponsables de les decisions importants i treballar amb el moviment associatiu, les petites i no menys importants decisions del que afecta dia a dia la vida dels barris.

dimarts, 5 de març del 2013

Lliçons de la discussió del pressupost 2013. Bloqueig i alternatives

Font: ara.cat
La meva experiència política en aquesta ciutat, i ho podem traslladar al conjunt del nostre país, em fa afirmar que no se sap governar en coalició o en minoria. Quan un partit no té prou vots per a governar sol i necessita governar amb altri és incapaç de consolidar un programa i generar la confiança per a governar des de la diversitat.

Recordo el temps que vaig passar al govern de la ciutat quan el PSC va perdre la majoria absoluta. Des de l’antic partit majoritari ens veien als que no érem de la seva corda com una nosa transitòria, com un peatge momentani que calia pagar fins que a les eleccions següents fossin rescatats per la majoria absoluta. Com no es produïa i perdien vots i escons, et veien com la guineu que els hi robava les gallines.

La desconfiança, el no ser dels seus, feia de cada reunió un mal de queixal. Quanta informació se’t furtava en aquells àmbits com urbanisme, TAV, hisenda, que es consideraven propis i no a compartir! Avui a l’oposició he conegut informació, per part d’un govern al que faig oposició, de temes importants d’aquella època que desconeixia quan formava part del govern anterior.

Això explica el ressentiment que es troba en els partits que perden el poder, quan al portar anys i panys governant creuen que el tenen per sempre i no perdonen perdre’l i ho veuen com antinatural, això de passar a l’oposició. Recordeu l’oposició destructiva i visceral de CiU al tripartit a Catalunya. A Girona també passa i explica el capteniment d’aquesta aliança estranya del PSC i el PP a ordenances i pressupostos.

Crec que es pot fer una política diferent i que la forma natural de governar és la diversitat, perquè la pluralitat és la base de la societat democràtica, ho és també a la nostra ciutat. Però cal cintura, generar complicitats, saber escoltar i generar consensos per a arribar a les decisions més apropiades. El clima després dels darrers plens, i em temo que el del proper dia 11 no ho millorarà, va en direcció contrària. Un enquistament del govern i un front del ressentiment per part del PSC i el PP. Crec que la CUP i ICV-EUiA podia haver trencat aquest clima de bloqueig, obrir les portes a les entitats, traslladar a la ciutadania al màxim de decisions. I això ho podíem fer sense donar un sí a CiU, solament usant amb intel·ligència les nostres cinc abstencions. Ho havíem començat a fer, però no ha estat possible continuar. Tot el meu respecte a la decisió democràtica de la CUP al decidir anar per un altre camí, cap retret. Sempre tindran la mà estesa, tot esperant que en el futur poguem teixir noves complicitats per a regenerar la vida democràtica de la nostra ciutat.

diumenge, 3 de març del 2013

A Girona, CiU és l’únic govern possible? Cal construir una alternativa

Font: diaridegirona.cat
La moció de confiança que probablement es posi en marxa el proper dilluns 11 de març posarà en evidència la manca d’alternativa al govern de CiU. Cap dels partits de l’oposició pot generar una aliança coherent capaç de presentar un alcalde i un govern alternatiu.

No hi ha necessitat d’una alternativa al govern de CiU? Jo crec que sí, no solament perquè no comparteixo les línies mestres del seu programa de govern, que també, sinó perquè crec que cal anar més enllà del model de democràcia representativa del que han abusat i pervertit els partits majoritaris.

Calia el 2011 una renovació del model liderat pel PSC, sense dubte, i ho puc afirmar amb coneixement de causa perquè vaig formar part dels darrers governs de coalició amb aquest partit. I com des de les esquerres vam ser incapaços de presentar una alternativa de regeneració, l’electorat apostà per CiU, però sense donar-li la majoria absoluta.

No crec que el PSC, tot i ser el partit majoritari de l’oposició, representi una alternativa, i la situació de bloqueig es deu en bona part al dol que no ha fet per la mort d’una època on ell liderava la ciutat. Fins que noves propostes, nova gent i noves pràctiques, si són possibles, no s’instal·lin en aquest partit l’invaliden com una proposta creïble.

Crec fermament que la llavor de la renovació de les esquerres a la ciutat es troba en el mon associatiu, ric i plural, d’ell estan sorgint dones i homes, persones honestes que poden renovar les formes i els objectius de la política municipal. Conseqüents amb aquesta anàlisi hem intentat aprofundir el debat amb la CUP i empoderar el màxim a la Mesa d’Entitats i a altres associacions que hi formen part o no, per construir confiances i promoure alternatives.

No crec que cap partit per si sol, cap moviment aïllat, estigui en condicions d'aconseguir la necessària alternativa i per fer-la possible a les properes eleccions municipals, s’ha de començar des de ja. D’ací el nostre paper en ordenances i pressupostos, d’ací la nostra voluntat de diàleg amb respecte per la independència de cadascú. Però no n’hi ha prou en denunciar les desigualtats de la ciutat, el que cal es superar-les, transformar-les amb un futur i bon govern, plural i participatiu.

divendres, 1 de març del 2013

Un govern i una oposició inestable, es necessària a Girona una moció de confiança?

Font: rac1.org
L’alcalde declarava fa pocs dies que posaria en l’ordre del dia del Ple de març una Moció de confiança. L’argument era que si no s’aprovava definitivament el pressupost calia escurçar terminis per a fer possible aquesta aprovació si no es presentava i guanyava un candidat alternatiu.

La llei de règim local no permet les eleccions anticipades en un cas de manca de governabilitat i ofereix aquesta mesura excepcional si determinades circumstàncies impedeixen l’aprovació del pressupost. No crec que sigui la millor formula, però és la única, si no es vol la pròrroga del pressupost, per fer possible la governabilitat.

Una mesura d’aquesta mena exemplifica un clar fracàs, en primer lloc del govern, que té la responsabilitat de cercar les aliances adients per a dirigir la ciutat, però també de l’oposició que no té excusa si no fa el possible perquè la ciutat funcioni.

Les eleccions del 2011 varen significar una ruptura amb el passat, des del 1979 el PSC en solitari o en coalició havia dirigit l’Ajuntament de Girona. La conjuntura econòmica i política, el cansament de la ciutadania i el desig d’una alternança, va portar a un resultat amb el que el primer partit, el més votat, fou CiU. No tenia majoria absoluta, però era impossible una alternativa coherent que li impedís l’accés a l’alcaldia. Tenia una majoria si s’hi afegien els 7 diputats del PSC o els 3 del PP o el 3 de la CUP, però la suma dels tres no podia ser una alternativa coherent. Els dos regidors que vam treure ICV-EUiA ens permetia estar a l’oposició però no una alternativa de govern compartit: PSC, CUP i ICV-EUiA solament sumàvem 12, en el cas, no pas fàcil, que haguéssim pogut coincidir en un candidat a l’alcaldia.

Al començar el mandat, CiU va arribar a un acord amb PSC i PP, després pel primer pressupost solament amb el PP, aquesta darrera aliança fou prou sòlida fins que el dret a decidit i la opció per la independència l’ha fet impossible.

En les ordenances 2013 tot semblava que hi hauria un pacte de nou amb el PSC, es va trencar minuts abans de començar el ple, i vam votar en contra nosaltres, el PSC i el PP, la CUP no ens havia dit que s’abstindria i va argumentar que ho feia per a facilitar la participació de les entitats. El meu grup va considerar que aquesta posició era assenyada i que valia la pena canviar el nostre vot per una abstenció per a fer possible una negociació amb les entitats. Així es va fer i amb modificacions importants es van aprovar definitivament les ordenances.

Continuàrem aquest camí en els pressupostos i en abstenir-se inicialment la CUP i nosaltres, després d’importants canvis -el PP els valorava en més de tres milions- havíem de continuar negociant fins a l’aprovació definitiva. El canvi d’estratègia de la CUP de negociar sola i presentar una llista de màxims que el govern havia de respondre si o no, ens ha portat a un nou escenari que és el de la moció de confiança.

En tot moment hem respectat el dret a decidir el que vulgui la CUP, ni hem pressionat, ni ho farem mai, per conviccions. Donarem la nostra opinió, és clar, però respectem les decisions d’altre, com demanem de la mateixa manera que es respectin les nostres.

Ni les tres abstencions de la CUP ni les dues nostres per separat poden servir, malgrat tot pensem que negociant fins a l’últim moment hem de fer possible que les entitats de la ciutat i una millor democràcia participativa millori unes partides molt necessàries en un moment de crisi per a la ciutat. No ens quedarem de braços creuats fins a les properes eleccions en que pugui hipotèticament canviar el govern.