divendres, 31 de maig del 2013

Cubates a tres euros! Que continuï la festa!


Un fet ens ha escandalitzat, plou sobre mullat, els preus subvencionats del bar del Congrés de Diputats, que equival a una metàfora de com d’allunyats viuen alguns polítics, masses, de la vida real, dels patiments de la ciutadania. Em recorda el bar d’oficials del quarter on vaig fer la mili a la transició , “la Brunete”, també a Madrid, on es posaven cecs els militars també de cubates subvencionats.

Una herència, una costum, el poder com a privilegi. El franquisme va convertir els privilegis, els sobres, els endolls, l’amiguisme, amb l’oli que lubricava el sistema. Pel que es pot veure la transició va posar una capa de pintura, falsament democràtica, a les parets mestres d’un edifici que s’ha mantingut sòlid fins ara.  En l’època del diner fàcil, molts, masses, han mirat cap a un altre cantó. I els pocs que protestaven eren, ja se sap, quatre melenuts, quatre hippys o quatre comunistes!



Aquesta casta que és la classe dominant espanyola, forjada en el règim anterior i corregida i augmentada en l’actual, ha extret els beneficis a redós de l’estat usant-lo com a crossa pels seus negocis. Han fets dels poders de l’estat còmplices del seu enriquiment i han generat tot un seguit de petits i grans privilegis que han tapat boques i han guanyat complicitats.


Aquesta visió de treballar en un poder de  l’estat, legislatiu, executiu o judicial, no com un servei  sinó com un lloc per servir-se’n, ha convertit a bona part del polítics en classe política, també extractiva, de sous directes i sobres indirectes, fent de la política negoci per a “forrar-se” al servei d’aquells que feien els grans negocis de veritat. Però que suculentes eren les molles que els hi deixaven! Segur que davant de la noticia bona part dels diputats del PP-PSOE deuen haver pensat però de que es queixen si paguem tres euros, lo just seria gratis!

dijous, 30 de maig del 2013

Baixa la recollida selectiva a Girona. No és la crisi, és la incompetència!



Em quedo astorat quan llegeixo al diari l’afirmació següent a partir de la presentació de la memòria del departament de medi ambient de l’Ajuntament de Girona, “la conscienciació mediambiental dels ciutadans de Girona va a la baixa en els últims anys”.

Els últims anys es deu referir als dos darrers en els que governa CiU i la manca de consciència es deu atribuir a qui encapçala la responsabilitat de medi ambient, doncs de les primeres coses que va fer l’actual responsable fou desmantellar “Girona Tria”, un programa d’èxit que a través dels programes de conscienciació i d’una bona direcció operativa ens va permetre esdevenir la primera ciutat mitjana de Catalunya, en el seu moment, en reciclatge.

Aquesta davallada es comprova amb el fet que durant l'any passat la recollida selectiva va suposar només un 32,1% del total de deixalles que va generar la ciutat, un índex gairebé vuit punts per sota del que es va assolir a l'any 2010, quan es van arribar a reciclar un 40% de les escombraries generades.



El primer tinent d'alcalde i regidor de Sostenibilitat, Jordi Fàbrega, admet aquesta davallada, però ni un xic d’autocrítica, del per què s’ha arribat a aquets situació, la culpa és fora, la crisi econòmica com no. Es cert que la crisi econòmica, el menor dinamisme empresarial i comercial, i la contenció de moltes famílies, genera menys producció de residus. Així, durant el 2012, la ciutat va generar prop de 40.000 tones d'escombraries, un 4,7% menys que l'any abans. Però son quantitats absolutes, no percentatges! Es pot recollir menys i reciclar percentualment més, es el que s’ha de fer i no es fa!

Però, com ens te acostumat aquets govern,  l’alternativa es vendre fum i anuncia que  “amb la renovació dels contenidors nous a la ciutat preveiem fer una campanya de sensibilització ciutadana”. En aquesta línia, també considera que els nivells de reciclatge poden créixer amb els nous contenidors “perquè els nous tenen boques més petites que els actuals”. Ara si que faran una campanya i al fer mes difícil abocar els residus sembla que portarà a un millor resultat !


Teníem uns bons programes de conscienciació, un contracte nou de neteja per a vuit anys aprovat per unanimitat, un projecte de planta de residus moderna...i de tot això el nou govern poca cosa ha fet, més aviat a deixat de fer, ni programes, ni planta, però això si ha modificat el contracte de neteja i per el mòdic preu de dos milions i mig tindrem nous contenidors de coloraines! No va a la baixa la consciència mediambiental dels ciutadans el que està més a la baixa que mai és la dels seus governants!

dimecres, 29 de maig del 2013

La manca d’arguments s’amaga sovint darrera l’agressivitat verbal



El passat dilluns a les dues del migdia hi havia Ple, sí el dels contenidors! Un partit havia canviat d’opinió i s’havia de tornar a votar. Fins ací bé, és legítim canviar d’opinió, cal escoltar els arguments i votar en conseqüència. Per què al acabar el Ple em sentia cansat i decebut? La manca d’arguments per paret dels que estaven obligats a donar-los va ser substituitper l'agressivitat. L'estil de la incontinència verbal habitual en determinats debats televisius va instal·lar-se al Ple de l’Ajuntament, fins quan?

Després de la meva intervenció, la portaveu del PP va centrar la seva no en explicar els seus arguments per haver canviat el vot sinó en atacar-me fins i tot amb una agressivitat personal totalment fora de lloc. Els que no la coneixen poden pensar que aquest es l’estil habitual que veuen en el PP als parlaments, es veritat. El meu defecte és que em nego a etiquetar les persones i sempre intento veure la part bona i amb la portaveu popular sempre he volgut mantenir una bona relació personal.

Però els temps estan canviant, tot es radicalitza i davant de les mentides i la fatxenderia la gent ja no es calla i planta cara. Fer de polític donant suport a un govern corrupte i mentider no es pas fàcil, si tens un mínim d’estomac. I això deu marcar caràcter i fer-lo més agre. El darrer Ple en va ser un exemple per part dels que defensen aquesta mena de polítiques.


Tinc molt clar que mantindré el que em van ensenyar de política molt jove, la compatibilitat de la radicalitat en les teves posicions i el respecte en les formes i per les persones. Ara bé si volen fer de l’atac i la mentida, de la verbositat incontrolada, instrument abusiu, em trobaran i no em faran callar.

dimarts, 28 de maig del 2013

Contenidors, darrer capítol. Més estètica que sostenibilitat.



Ahir en el Ple es va escenificar la decisió d’invertir més de dos milions i mig d’euros en contenidors. En el temps que corren,  en lloc de cercar abaratir el contracte de neteja i reduir el valor de les certificacions que hem de pagar cada més a l’empresa  Girona+ neta, el govern amb l’ajuda de les regidores del PP i el del ex-PP, varen fer palès que el tema més important, com va ratificar el regidor Palomares, en al seva brevíssima intervenció, estava en que els contenidors eren més estètics i feien menys soroll.

Cal posar contenidors de colors, que durin com a màxim vuit anys i que no es poden reparar. Que importa, el més segur es que els actuals governants no hi siguin quan estiguin fets malbé, però d’ací dos , quan hi hagin noves eleccions, quin goig que faran els contenidors! Que els metàl·lics duran una mitjana de vint anys, que es poden reparar, que les reparacions costen molt menys que els nous, això no te importància, millor l’estètica que la sostenibilitat.

Després d’una campanya d’agitació i propaganda des del govern acusant a  l’oposició de voler contenidors vells i trencats, de voler perdre la subvenció del fons FEDER europeu, les regidores del PP i l’ex, no tardaren gaire en canviar el sentit de voti anar a reforçar el “bon govern” davant de l’esbojarrada oposició, l’alcalde acusava a una oposició de la “senyoreta Pepis”, vist el resultat, l’accèssit “Pepis” li escau més als partidaris dels contenidors de coloraines!




Ara bé per rentar-se la consciència donaran els contenidors metàl·lics a empres d’inserció per que els puguin convertir en ferralla o reparar-los i revendre’ls a ajuntaments amb més seny que el de Girona, on sigui més important la funció pel que estan construïts, recollir residus, que la estètica.

dissabte, 25 de maig del 2013

Depuració dels vençuts en la postguerra, oblit de les responsabilitats dels vencedors a la transició.




Les mesures repressives aplicades pel franquisme en la postguerra van anar acompanyades d’un ampli procés de confiscació i espoli del patrimoni dels vençuts. D’una banda es van confiscar les propietats de la majoria dels exiliats i dels polítics republicans. De l’altra, els béns de tots els partits, els sindicats, les associacions i les entitats vinculats als republicans van passar en engrandir el patrimoni de les institucions del règim. Van ser desmantellats fins a 24 partits polítics, així com també tots els sindicats obrers. A Catalunya, es calcula que van patir les sancions econòmiques i la confiscació de béns més de 10.000 persones de la província de Barcelona i prop de 4.000 a la província de Girona.

El franquisme, a través de la Causa General, també va cercar informacions sobre les persones amb l’objectiu de posar en marxa les depuracions o purgues entre els funcionaris públics i alguns treballadors del sector privat. Amb aquest objectiu es buscaven dades diverses de cadascun, les quals formaven el seu expedient. Darrere de cada expedient hi havia un informe de les forces vives de la població, representades per l’Ajuntament, la Falange, la Guàrdia Civil i l’Església, marcat per un interès especial a buscar i penalitzar tot allò que tingués relació amb els rojos.

D’aquesta manera, el franquisme va expulsar del món laboral totes aquelles persones que s’havien destacat a favor de la causa republicana. Es va dur a terme una depuració generalitzada dels funcionaris i es va pressionar per tal que es procedís de la mateixa manera en el sector privat. La depuració es va fer amb criteris arbitraris i amb un tractament força diferenciat i discriminatori tant en el sector públic com en el privat.

Així, el 1939, va establir-se per llei que només es mantindrien en els seus llocs de treball aquells funcionaris que mostressin clarament la seva adhesió al Movimiento Nacional. Es tractava no solament de sancionar els desafectes amb el nou règim, sinó de crear un funcionariat fidel, disciplinat i atemorit que fos la base de la construcció del Nou Estat. Als organismes oficials la depuració va exercir-se amb fermesa. La depuració fou total i rigorosa en els diferents sectors de l’administració pública de Catalunya. Per exemple, a la província de Girona van ser penalitzats el 24% dels funcionaris de l’Ajuntament, a la Diputació va superar-se aquesta xifra i gairebé un terç del professorat va patir sancions.

Quina diferència amb la fi del franquisme on tots els que s’aprofitaren del règim varen mantenir els  llocs en els aparells de l’estat  i íntegrament les seves fortunes i la influència determinant en l’economia, fet del que s’aprofitaren per a impedir al llarg de tots aquets anys els seus descendents qualsevol investigació que poses en perill els seu estatuts heretat, del rei ala banca, passant per milers i milers de persones que hereten els que el franquisme els hi va atorgar als seus.

dijous, 23 de maig del 2013

La gent Gran del Barri vell vol el seu local!



El 31 de juliol la caixa tancarà el local del carrer Grober, el dimecres passat s'omplia el local en una assemblea on planava la inquietud al no concretar el govern municipal on aniran fina que el local de la Central del Molí estigui arranjat.
La por de quedar-se sense local es fonamenta en la poca contundència que s’ha esmerçat per a impedir el trasllat i les vaguetats que tingueren les respostes del regidor responsable. Per que no es tracta solament de trobar un lloc, cal que tingui les condicions adients.


En el  Consell Municipal de la Gent Gran i en el darrer Ple vaig insistir en la necessitat de continuar negociant amb la caixa sota el principi irrenunciable de que no es traslladessin fins que les obres del nou local estiguessin completades. La pitjor solució és l’actual, el desnonament a finals de juliol. Calia amb tots els instruments que l’Ajuntament te pressionar per a negociar amb la caixa i que l’Alcalde, donat el poc resultat de les accions de regidor, assumís el lideratge.
Entre els 3000 euros que diu proposar l’Ajuntament i els 12000 que demana l’entitat s’ha de trobar un punt just, cal cercar d’interlocució adequada, tenir la voluntat i dedicar-hi el temps necessari, el tema s’ho val i la gent gran del barri vell no es mereix un tracta tant barroer i una solució tant incerta.


dimecres, 22 de maig del 2013

El Franquisme, qui el condemna i qui el defensa?


Després de l’acte vergonyós de la delegada del govern Llanos de Luna premiant a la “Division Azul”, el tardo franquisme instal·lat en l’ànima del PP continua surant, en aquesta mena de nova nit del morts vivents en que ha esdevingut la política espanyola manipulada per la  majoria absoluta dels populars.

Ahir, vergonya un cop més! quan el Partit Popular (PP), amb l'abstenció d'Unió, Progrés i Democràcia (UPyD), ha tombat al Congrés dels Diputats la proposta de llei presentada pel grup d'Esquerra Plural (IU-ICV-CHA) per declarar el 18 de juliol com a dia oficial de condemna del franquisme i amb tota la barra han demanant a l'oposició "alliberar-se" del franquisme i convidant-los a adoptar com a referència la Constitució de l'any 1978. Aquest polítcs mags del sobresou, si cal "en diferit", manipulen els mots, constitució i llibertat, per a defensar idees que en son antagòniques.


La votació, que s'ha convertit en l'enèsima negativa dels populars a condemnar el franquisme, buscava homologar un dia oficial de condemna del franquisme i d'homenatge a les víctimes de la guerra civil i els represaliats, similar a les commemoracions que es fan en la majoria dels països europeus celebrant la victòria contra els nazis o la diada de record i condemna del holocaust perpetrat contra el poble jueu.

No és la primera vegada que el PP ha evitat condemnar el Franquisme. També cal dir que el silenci sobre aquest tema quan ha governat el PSOE ha ajudat a la confusió i a l'oblit. De fet aquest oblit ha ajudat al revisionisme que ha volgut veure el franquisme no com una dictadura feixista sinó com un sistema autoritari i fins i tot benevolent. 

Els mateixos que manipulant la història ara donen carnets de demòcrates i acusen indistintament de ser d'ETA i nazis a tots aquells que els hi porten la contrària. Es clar que no poden condemnar el Franquisme si en son els seus hereus!





dimarts, 21 de maig del 2013

On son els arbres que havia de plantar ADIF?





Segons  l'opinió del regidor de Medi Ambient i Sostenibilitat de l'Ajuntament de Girona, Jordi Fàbrega, ens quedarem amb la meitat dels arbres compromesos per les obres del tren a Girona. Un dels pocs convenis signats entre l’Ajuntament i ADIF, gràcies a la tossudesa de l’anterior responsable Enric Pardo, quedarà sense efecte.

Tot just començar el mandat vàrem fer una moció sobre el tema, recelant de l’actitud d’ADIF. Se’ns va contestar des del govern i des del PSC, en aquells moments encara governaven els seus homònims a Espanya, de que no teníem que esverar-nos i que tot anava de meravella.

Avui se’ns diu que Adif creu (?), malgrat el conveni, que ja ha pagat tots els arbres que li corresponen pels treballs de l'alta velocitat, quan en realitat només n'ha finançat un terç. L'Administrador havia acordat amb l'Ajuntament de Girona que compensaria la tala de cada arbre que talés amb la compra de cinc exemplars d'igual mida o superior. Havien de servir per la reposició d'arbres a la ciutat, allà on hi hagués arbres malmesos, vells o morts i per parcs i zones noves.

S'havien de plantar 2.970 arbres i trasplantar-ne 231 més. A hores d'ara, segons les dades de l'àrea Medi Ambient només se n'haurien plantat 1.031 unitats. Un cop més el govern actual gesticula i en lloc de parir una muntanya es conforma amb un ratolí. La fermesa es demostra amb els fets i fins ara l’àrea de medi ambient, en concret el seu responsable polític, fa de la deixadesa rutina i de la submissió davant els poderosos la norma.

diumenge, 19 de maig del 2013

Governar en temps de còlera



Els actuals governants van aconseguir els vots amb grans promeses en plena recessió. El desig de governar per sobre de tot i tothom va prevaldre sobre la veritat. La política  en aquest país es sembla a la guerra, cal destruir a l’adversari per a guanyar. I com passa en les guerres  la primera víctima és la veritat.

Una altre característica del que ens han governat fins ara es no tocar mai als que tenen el poder. El veritable en la societat que vivim, l’econòmic. El gran demèrit dels socialistes i dels governs hegemonitzats per ells ha estat aquesta regla, voler agradar sempre al poder econòmic, per que els acceptessin com “uno di noi”.

 No ho van aconseguir mai, però dono fe que si van escarrassar! En el mon local no he conegut ningú més submís amb aquest poder econòmic que qui va desenvolupar la regidoria d’urbanisme, quan compartia govern amb ells. La llista dels responsables econòmics dels governs socialistes, ací i allà, en seria una altre confirmació. De la dreta no en parlem, son carn i ungla.

Qui els ha substituït, els de Madrid, els de Barcelona,  els de Girona, no es van estar de dir que amb ells tot canviaria, per que ells si eren dels seus. El mon econòmic i els governants conservadors europeus els hi menjarien a la ma. Solament governar, s’obririen les aixetes del diner! Ha esta la gran mentida! Realment s’ho creien? El poder econòmic vol diner i influència. Passa d'intermediaris, i com es deia en altres temps, "Roma no paga als traïdors".

I ara governar en temps de còlera no és fàcil. Els que tenen majoria absoluta emprenen la via autoritària, però en un sistema democràtic te un alt cost, caduca als quatre anys. Els que no la tenen viuen sota el síndrome de la nostàlgia, del que podria haver estat i no és. Pul·lulen, deixen passar els temps i esperen que escampi la boira, magrat ser més persistent del que esperaven. A voltes cerquen culpables a fora, a l’oposició, tot dient  que no els entenen, que no tenen sentit de ciutat, nació, estat...una excusa tronada i repetitiva.

Per què per a complir, per a fer sortir el país de l’atzucac, caldria perseguir als culpables d’aquest caos, als egoistes que volen que els hi paguem el seu deute sense que hagin de posar res dels seus diners, amagats de forma confortable a qualsevol dels nombrosos paradisos fiscals. Cal canviar els sistema econòmic i polític. Cal reformar-lo a fons i ningú a aquestes alçades pensa que aquests, els d’ara o els que hi havia abans,  ni puguin ni ho vulguin fer.

divendres, 17 de maig del 2013

Els contenidors donen sorpreses, però més en dona la vida.



A voltes he pensat que en política gairebé tot ho he vist, però no, quan menys ho esperes més sorpreses m’emporto. La darrera sorpresa, el moviment de cintura de l’Alcalde de la ciutat que poc després de denunciar un front de l’oposició desfermat contar ell amb l’excusa dels contenidors que el Ple no va veure bé comprar, ara aconsegueix un pacte amb els PPs, els dos,  les regidores que usen la sigla i el no adscrit.

Hem vist una roda de premsa on l’alcalde enfurismat atacava a tort i dret a tota l’oposició. Una campanya de desinformació on es deia que si no compràvem aquests contenidors perdríem més de dos milions d’euros, on també es mentia dient que restarien els contenidors vells i no es canviarien. Intoxicar i no informar es l’actitud de despit en el que sovint cauen els governants quan no se’ls hi dona la raó.

De fet fa dos anys que el nou contracte de neteja s’hauria d’haver desplegat, on el 60 per cent dels contenidors haurien de ser nous i l’altre 40 % arreglats, sense gastar-se ni un euro més. Alguns ciutadans que se’m han adreçat aquets dies això ho desconeixien i m’explicaven que no enteníem que no volguéssim caviar els contenidors vells, òbviament quan els hi explicava la seva opinió canviava com un mitjó. Si a demés els hi comentava els dubtes que teníem sobre la viabilitat d’aquets canvis en un contracte recorregut per l’empresa a la que no se li va adjudicar encara restaven més convençuts de que calia anar amb peus de plom.

Bé, la gent d’ordre pot estar tranquil·la, de nou CiU i PP tornen a ser amics i desfaran aquest nus, els darrers canviaran el vot de no a si i tindrem contenidors. Els arguments no importen, com deia Groucho Marx, aquets son els meus principis, si no els hi agrada en tinc uns altres! 



dijous, 16 de maig del 2013

Parlem de contenidors i participació




El rebuig a canviar tots els contenidors fent una inversió de més de dos milions d’euros que majoritàriament no s’ha vist adient, ha amagat un altre fet que va polaritzar el Ple, el reglament d’un procés de participació que havia de ser participatiu i ha quedat en una negociació d’inversions entre les associacions de veïns de la ciutat i el govern.

L’alcalde s’irrita quan els resultats no són els que vol, però no entén la irritació d’aquells que havent arribat a un acord amb el seu govern, en el moment de desenvolupar-ho no se’ls té en compte. Sense l’abstenció de la CUP i ICV-EUiA, no s’haurien aprovat inicialment els pressupostos i no hauria tingut temps per ampliar els acords per la seva aprovació definitiva. Sense el treball de la Mesa d’entitats aquest milió d’euros no s’hagué pressupostat. Calia doncs fer un seguiment dels acords que sumés i no restés aliats. No s’ha fet així i s’ha preferit anar a un model en que CiU s'hi troba còmode, però els que vam pactar amb ells no.

Un pacte no és un tràmit per passar el mal tràngol del Ple, és un camí compartit fins que aquest es desenvolupa, no pot tornar a la casella inicial, com si no hagués passat res. Fent això es trenca la confiança i dificulta nous acords.

En el tema contenidors s’ha prioritzat un model que no és compartit, el de fer valer més l’estètica que la utilitat, l'embolcall més que els objectius. Aquests, al nostre parer, han de ser reduir residus, reciclar i reaprofitar. Aquests són els objectius que el meu grup defensa. Assegurar que un contracte aprovat per unanimitat es desenvolupi correctament, en els termes acordats i que no es posi en perill ni modificant els seus termes, ni modificant els objectius.

En quan a la subvenció europea es pot trobar altres alternatives, mai se’ns ha preguntat qué prioritzaríem, algunes van sortir al ple. El camí no és amenaçar que la perdrem, és posar-se a treballar en un nova via consensuada. Estem disposats a treballar-hi.

dimecres, 15 de maig del 2013

Lliçons del darrer Ple. Per negociar cal temps i voluntat

Font: elpuntavui.cat
La debilitat del Govern de Girona no és el nombre insuficient de regidors per a fer una majoria estable, que també, és principalment que no sap negociar.

Per a negociar cal dues coses fonamentalment, voluntat i temps. Dedicar-hi temps vol dir no esperar que l’altre mogui peça, cal avançar-se, assegurar la informació adequada i el clima de treball adient amb el que vols fer partícip de l’acord, guanyar-te la confiança. La voluntat es demostra també a l’aplicar correctament el que s’ha acordat per aconseguir nous acords.

Emmirallar-se en l’anterior govern és un mal camí, retreure constantment el passat dificulta els acords amb 9 dels 15 regidors, que poden ajudar a fer majories. No vol dir amagar errors del passat i rectificar-los si s’escau. El que es tracta és de no usar-ho com a recurs retòric quan les coses no van com a un li agradaria i a l'enfadar-se usar-ho com una cortina de fum.

Ja han passat dos anys, temps suficient perquè es jutgi a un govern pel que fa de bo i de dolent, temps suficient perquè les herències no siguin un paraigües que puguis usar fins i tot quan no plou.

El govern de CiU, en un moment o altre, ha pactat ja amb tots i a tots ha deixat insatisfet. Pot ser un bon moment per a un reset, per a cercar més temps, especialment de l’alcalde, i renovar voluntats, d’aquells que tenen responsabilitats i no cobreixen expectatives. Cal un diàleg més fluid i amb menys retrets amb l’oposició si es vol assegurar la governabilitat de la ciutat.

dimarts, 14 de maig del 2013

Que mengin insectes ells!

Font: newstime.com
De les noticies que darrerament m’han colpit, una s’emporta la palma. Uns pretesos experts han trobat una alternativa a la fam del món, que els pobres mengin insectes. Formigues, mosques, escarabats i altres delicadeses seran una alternativa a la dieta mediterrània per a milions de persones!

Sembla que s’hagin begut l’enteniment aquest estudiosos a sou que han convertit alguns departaments universitaris en laboratoris dels grans entramats econòmics que tenen com a objectiu demostrar que la lluita per la igualtat està obsoleta i perjudica l’economia i que hi ha terceres vies per a fer de la misèria el pa d’una majoria. Sobre l’esquena d’aquests es mantindran els que paguen la festa dels que fan aquests galdosos informes.

Viure en una bombolla, d’això molts polítics de casa i de fora en són uns experts, no crear problemes als que manen realment, com a màxim posar una vena perquè no es vegi la ferida, distreure’s en temes menors i deixar que campin sense càstig els que ens han creat aquesta terrible depressió econòmica.

La solució per a mi es fàcil, si tan nutritius són els insectes que practiquin amb l’exemple, els Botin, Brufau i cia, si volen insectes que se’ls mengin ells!

diumenge, 12 de maig del 2013

Més Educació i Convivència a Santa Eugènia!



Font: cesetgirona.blogspot.com

El Pla d'Educació i Convivència de Santa Eugènia al llarg dels últims 14 anys ha permès desenvolupar projectes educatius i comunitaris que han contribuït a millorar la convivència i la cohesió social al barri. Fins al final de l’anterior mandat abastava Sant Narcís, però aquest darrer barri, en boca dels seus representants considerava que s’havia d’anar a un Pla més ambiciós on participessin altres àrees de l’Ajuntament que les exclusivament socials. Conseqüentment varen decidir sortir de la taula, tot i que mantinguérem els programes socials i educatius en el barri. 

El maig del 2011 amb el canvi de govern, deixàrem embastats els compromisos econòmics amb el Pla per al curs 2011-2012, fet que va permetre continuar-lo amb una certa normalitat.

Llegeixo amb preocupació el que diu la Mancomunitat d’entitats de Santa Eugènia, “el Pla s'ha estancat i paralitzat durant aquest curs, fent perillar projectes molt arrelats al barri. Això pot representar una pèrdua important en elements claus per a la cohesió social que la poden posar en perill. El Pla ha permès desenvolupar, entre molts altres, projectes lingüístics, aules d'estudi, reforçar la feina de les associacions de pares i mares d'alumnes, facilitar la integració de nouvinguts, organitzar Carnestoltes i altres activitats, treballar en projectes de gestió dels espais públics i treballar en accions per a empoderar el jovent en activitats i associacions on ells son els protagonistes, com és el cas d’un grup de percussió al barri. 

No entenc quin és el problema i qui està impedint que es desenvolupi amb normalitat, paro no és l’únic interrogant que tinc, el club Sant Jordi de l’antiga Caixa de Catalunya va fer fora amb presses als avis i el local avui és tancat. Reubicats al que havia de ser el centre de dia , ni tenen les condicions adequades,  doncs estava pensat per unes altres funcions, ni te sentit quan és vuit l’espai adient. Tampoc s’entén la tardança en signar el conveni per part de l'Ajuntament de l'antiga biblioteca Salvador Allende per a l'ús de les entitats, després que ara fa un any se signés el conveni de cogestió entre l'Ajuntament i la Mancomunitat per gestionar determinats espais i horaris de Can Ninetes. 

Amb la cohesió social s’ha d’anar molt amb compte, cal una estreta col·laboració de l’Ajuntament amb els entitats, cal lideratge, que no vol dir manar sinó convèncer, cal estar a primera línia i no als despatxos, cal creure’s els objectius compartits i assegurar que tots els serveis que depenen de tu també se’ls creguin. Aquesta és la diferència entre gestionar, més o menys bé, i liderar.

divendres, 10 de maig del 2013

He fet vaga! Els que ens roben milions em treuran cent euros!

Ball de xifres, que estrany, en una de les jornades de més abast de la comunitat educativa a tot l’estat. Pares i mares, professors i estudiants, des de les escoles bressol a la Universitat. No era una mobilització senzilla, molts factors hi jugaven en contra, però ha reeixit. Dignitat contra prepotència, ara sembla que guanyarà la segona, però es convertirà en cendra i fum.

He sentit de tot, per a justificar la no-acció, arguments i pors, sobretot pors. Aquesta por, que com un malson del que no despertem, esdevé un estat d’ànim permanent. També aquells que no hi volen pensar, com si al no pensar-hi el problema deixés d’existir. Fins i tot aquells que volen la perfecció o la major radicalitat però sempre la seva alternativa a quelcom que consideren poca cosa, és no fer res. Molts i moltes són companys meus, amics i amigues, és el que em dol més!

He vist també aquell interí que solament ha treballat tres mesos en tot el curs i ha fet vaga, aquella companya que té el seu marit a l’atur i ha fet vaga, aquell amic a punt de jubilar-se amb totes les incerteses de la seva pensió i també ha fet vaga! Hi ha tanta gent digna que mai em podré sentir sol.

Però per fer caure aquesta estaca a la que estem tots lligats, cal que ens moguem plegats, cal constància, cal confiança i cal il·lusió, que les coses poden ser d’una altra manera. No em rendeixo, no ens podem rendir perquè l’alternativa no és que no passi res, és que passi el pitjor. Avui continuaré amb la mà estesa als que han fet vaga, germans i germanes, i als que no l’han fet, companys i companyes. Perquè ara és demà i tots i totes som necessaris.

dijous, 9 de maig del 2013

Llei Wert torna enrere 40 anys! ...i Rigau fa d’escolaneta!

S’ha parlat de l’atac al català de l’esmentada llei d’educació del ministre Wert, és cert. Sembla que és l’únic que li preocupa a la consellera Rigau, a mi també em preocupa, però també moltes més coses.

La consellera Rigau i el senyor Wert coincideixen en gairebé tot, menys amb l’idioma en què s’hauria d’impartir el mateix model retrògrada i ideològicament carca. A la nostra consellera solament li preocupen les competències, les mateixes que quan les exerceix està portant al pitjor retrocés de l’escola pública catalana dels darrers trenta anys. Hipocresia d’un govern que és incapaç de mantenir les seves estructures d’estat, educació i sanitat, mentre garla i garla sobre dret a decidir i quan decideix anem de mal en pitjor.

Fer de l’escola pública subsidiària de la privada, no assegurar places públiques si la privada en té, separar els nens i nenes per raons falsament de rendiment i que amaguen desigualtats econòmiques evidents, assegurar el finançament públic i la segregació per sexes de les escoles sectàries de l’església catòlica, fer de la religió i de l’espanyolització el fil conductor de l’educació, posar totes les traves amb el nom de revàlides per l’accés del fills i filles dels treballadors a la universitat... Tot això i més ens volen fer colar en la punyetera llei Wert. I de tot això la Generalitat ni mú!

Ja n’hi ha prou de que la conselleria d’Ensenyament jugui amb les cartes marcades, grinyolant contra Madrid i aplicant, amb entusiasme, els continguts, les mesures més retrògrades. Escanyant l’escola pública, negant els recursos més necessaris. També volem decidir en educació, també volem exercir la nostra sobirania, volem escola catalana, pública, laica i de qualitat!

dimecres, 8 de maig del 2013

Dijous 9 de maig, vaga d'Educació. Per què una vaga més?

Font: acampadabdn.org
Hi ha molts motius per a protestar: retallades de sou, augment d’hores, acomiadament d’interins i pèrdua de recursos que afecten la qualitat dels sistema educatiu públic. A tot això hem d’afegir la darrera llei estatal partidista en aquest àmbit i el proper decret de la Generalitat sobre plantilles obrint la porta a l’amiguisme i la corrupció en el nomenament del 50% del professorat a cada centre per part del director.

Entre la ràbia i el desànim, es mou la majoria del professorat, aïllats en petits i mitjans centres, amb dificultats per a fer confluir els problemes concrets de la teva escola o institut amb el conjunt del professorat. Aquest aïllament també es concreta en una feina que, malgrat el treball en equip, manté altes dosis d’individualisme, en darrer terme estàs sol davant del grup classe.

Molt s’ha fet abans del dijous, dia de la vaga –tancades, assemblees, manifestacions- però molt resta per fer... No és fàcil. Però que les administracions no comptin solament els vaguistes, s’equivocarien: repto al ministre Wert o la Irene Rigau a anar a qualsevol claustre de qualsevol escola pública de Catalunya, no li caldrà comptar amb els dits d’una mà els que són favorables a les seves propostes, els hi sobraran tots.

Ens cal però més unitat d’acció, combinar el sindicalisme, imprescindible, amb els representants assemblearis, obrir-se més a tota la comunitat i especialment a pares i mares i alumnes, aquests darrers han de lluitar amb coratge i decisió contra unes mesures que els hi prenen el futur. Però som els ensenyants els que, amb el nostre exemple, hem d’obrir camí. Hi ha motius per la vaga, però encara n'hi han més per a seguir lluitant.

dilluns, 6 de maig del 2013

El Celler de Can Roca, una excepció?

Font: blocs.laxarxa.com
En Josep Roca comentava en la seva intervenció al Teatre Municipal que fa 27 anys quan van obrir el restaurant el primer dia no va entrar ningú, han estat la perseverança i la bona feina les que li van permetre fer-se un forat i esdevenir primer un restaurant de referència a la ciutat, després al món. Com molts projectes, la dificultat és fer-se camí els primers anys, en l’àmbit de la restauració i en tots els altres i de tots els problemes el més gros, estic segur que em donaran la raó, és la liquiditat, la facilitat o no d’accedir al crèdit.

Crec en el treball, l’assalariat i l’emprenedor, el que fa una bona feina i el que s’arrisca a fer-la i que altres en tinguin. Crec en l’economia productiva, de béns i de serveis, és la única que genera riquesa material i permet redistribuir-la amb equitat. Avui el gran enemic de l’economia productiva és la política econòmica que des del Banc Central Europeu, Mario Draghi està perpetrant. No està sol, té darrera els que tenen l’hegemonia del poder econòmic i polític, a Europa i a casa nostra, avui, els especuladors que controlen la banca europea i els fons d’inversions. Diners al 0,5 pels bancs, al 10 per les petites i mitjanes empreses, si tenen sort.

Per això es fa difícil als que estudien al millor institut d'hostaleria del món, que també es troba a Girona! Caldria que alguna revista promogués aquest títol? Que els seus estudiants quan acaben puguin reeixir creant nous negocis. Que els que ara els tenen no tanquin, que la il·lusió generada pel premi als germans Roca pugui ajudar-nos a rellançar l’economia gironina, la productiva. Els conreus i la ramaderia de qualitat, la indústria i les cooperatives alimentàries, els serveis d'hostaleria i turisme, la rehabilitació i renovació d'habitatges,  la investigació i desenvolupament de nous productes i serveis...

Si no volem que el Celler de Can Roca sigui una excepció, una meravellosa excepció però, cal trencar les regles actuals que ens han instal·lat en la depressió econòmica i en la desesperació social, per això cal crèdit, cal crèdit ja! Una política econòmica que tingui com a prioritat la inversió productiva i l’ocupació, és a dir deixar d’ajudar als bancs que no donen crèdit, crear una banca pública amb les entitats nacionalitzades, fer una política econòmica a les antípodes de l’actual!

diumenge, 5 de maig del 2013

Un mal temps per a fer-se gran

Sóc conscient que no és pas un bon temps per a gaire ningú, però encara menys per a la gent gran. Callada massa sovint, soferta sempre, avui esdevé pel seu nombre un objectiu dels que anteposen la reducció del deute per damunt de tot i de tothom.

A la congelació de les migrades pensions, als copagaments varis, ara s’agredeix als més febles de tots, els dependents, amb la reducció de les seves prestacions. I no es queda tot ací, se’ls amenaça amb la reducció de les pensions, tot dient, ara, que són insostenibles.

El dijous al plenari del Consell de la Gent Gran repassava amb la mirada les cares conegudes, estimades, dels representats associatius de la gent gran i copsava la preocupació davant de la incertesa del moment, de les dificultats que els associats, els més actius de la ciutat, els hi trameten. Dificultats que tenen algunes associacions que fins ara havien estat apadrinades per les ara ex-caixes, que veuen com aquestes restringeixen els seus pressupostos i fins i tot els fan fora de locals que fins ara havien estat casa seva.

En l'esmentada reunió vaig trobar la intervenció d’un responsable de l’obra social d’una d’aquestes ex-caixes especialment fora de lloc, no crec que vagi incorporat amb el sou justificar lo injustificable i més davant d’una gent que, ell sap i tots sabíem que el que deia, no era de rebut. Però així van avui les coses, els culpables acaben essent les víctimes.

Trobo l’ajuntament massa sol, i si bé és cert que fa un esforç per a mantenir els programes assistencials, li manca energia per a enfrontar-se amb les altres administracions que escapoleixen les seves responsabilitats. El teixit associatiu, la gent gran, necessita d’un lideratge compartit que planti cara als que solament veuen negoci on haurien de veure obligacions i serveis públics. No hem de parar fins que restituïm a la gent gran els serveis necessaris i la tranquil·litat en el futur que es mereixen, que s’han guanyat.

divendres, 3 de maig del 2013

Una casta extractiva, una colla de lladres!

Font: wikipedia.com
L’altre dia vaig sentir aquesta definició de la classe dominant espanyola, i formant part d’aquesta, la catalana, casta extractiva, és a dir la que viu de la simbiosi amb el poder públic amb un únic objectiu: fer diners a costa dels altres, sense escrúpols. I això ve de lluny. No podem oblidar que a redós del Franquisme que als anys seixanta es va fer una enorme acumulació de capital del que és hereu l’actual sistema bancari i bona part de les grans fortunes a les que en la transició no se’ls hi va demanar ni l’origen de les fortunes ni les responsabilitats a les que podien haver incorregut.

Aquest maridatge ha caracteritzat aquests anys de democràcia tutelada, aquesta casta extractiva és la que s’ha aprofitat de l’entrada a la Unió Europea, la que ha saquejat les ajudes comunitàries tots aquests anys, la que va induir i mantenir la bombolla immobiliària i la que ens ha deixat una deute terrible després d’amagar i protegir els seus beneficis a prop, amb les fórmules hisendístiques que les protegeixen, o ben lluny, en els paradisos fiscals que proliferen en aquesta economia pretesament global.

El més important problema que tenim és l’atur, seguint el full de ruta de qualsevol país de la Europa del nord hi hauria hagut un pacte entre els que tenen el capital i els que tenen treball o l’han perdut. El més important seria que tothom cedís i en primer lloc els que més tenen per a tornar la dignitat d’una feina als nostres sis milions d’aturats. Però els qui el poble ha votat per a liderar, troben assumptes més peremptoris a atendre dins la seva ben pagada bombolla.

Aquesta colla de lladres, indiferents al patiment, no entenen una altra cosa que la por a perdre el que més estima, els diners. Incapaços de perdre una mica per mantenir bona part del seu guany, solament ho podrà entendre, si és que ho entén mai, si l’alternativa es perdre-ho tot. O ens espolsem la mandra i por de sobre, o ens deixem de punyetes i ens unim davant el nostre enemic principal, aquesta casta extractiva, o tot continuarà igual, és a dir a pitjor.

dijous, 2 de maig del 2013

Els que s’han carregat el sistema ens diuen antisistema!

Font: libertaddigital.com
Més ràbia que resignació es respirava ahir a la manifestació del 1er de maig a Girona, més esperança que desil·lusió es copsava al dinar solidari amb la PAH, en el bloc ocupat de Salt. Hi ha moltes raons per engegar-ho tot a pastar fang, la ineptitud dels governs i la submissió dels governants als poderosos d’ací i d’allà no és la menys important. Un PP i un PSOE, amb l’ajuda inestimable de CiU, s’han carregat des del 2010 el raquític estat del benestar que havíem construït amb les restes del banquet del “desarrollismo” de la darrera dècada. El sistema està fent figa.

Paciència, ens demana Rajoy, que esperem les eleccions alemanyes. Paciència ens demana Mas, que esperem fins després d’exercir el dret a decidir. Avui la paciència rima amb indecència.

És indecent que els governants observin amb indiferència el patiment de tants, de molts, cada cop més, que es queden sense feina o a l'incorporar-se al mercat de treball ni se’ls espera. És indecent els sobresous dels que es dediquen als afers públics i els multimilionaris sous dels que mal gestionen bancs i grans empreses. És indecent que els diners que ens han robat s’usin per especular i ensorrar l’economia productiva. És indecent la jubilació amb desenes de milions pels responsables de les malifetes de la Banca.

Els temps estan canviant! I no ens resignem com fins ara que el canvi sigui a pitjor. Els que hem defensat reformar els sistema, els que ens hem escarrassat per governar-lo millor, els que hem cregut en les seves regles de joc pensant que la majoria les podria canviar, que calia acumular forces, pactar, cedir una mica si els altres també cedien, ens trobem avui aquest camí barrat, forrellat amb pany i clau. Els poderosos ací i allà han decidit trencar l’espinada al reformisme, han esdevingut els primers antisitema, s’ho estan carregant tot.

De la mateixa manera que la intransigència de l’espanyolisme ens ha convertit a molts federalistes en independentistes, no tenim una altra via els reformistes, en el món que vivim, que esdevenir revolucionaris.