dilluns, 29 de juny del 2015

Dret a decidir a Grècia i a Catalunya!


És curiós veure l’impacta de la situació grega en l’àmbit de la política catalana i espanyola. A casa nostra la dreta independentista fa costat a la espanyolista criticant el dret a decidir dels grecs, curiós si més no. A Espanya veiem al PSOE fer costat al PP en els mateixos termes, encara més curiós.


CDC (antiga CiU) encara no és pot desempallegar del “govern dels millors” de fa uns anys, on amb quatre dies demostraria ser l’alumne més aplicat de la Troika, fins que la dura realitat de la deute i del difícil finançament, desprès del sacrifici de les retallades, va demostrar que al sud d’Europa ja et pots dir Catalunya i predicar el neoliberalisme que els números no surten.

A Espanya el PSOE és hereu de les decisions, sense referèndum, que ens van portar a l’austericidi. Si tenim memòria recordarem les famoses trucades, el gir de 180 graus i la reforma exprés de la constitució. Avui el nou secretari i gran esperança blanca per a que el canvi sigui de nou recanvi, manté les mateixes posicions, fen molt difícil, o impossible,  un govern d’esquerra transformadora a Espanya.

Que ningú es porti a engany, la independència sense costos no existeix i la troika veu amb els mateixos ulls, es a dir, mals ulls, tant qualsevol canvi progressista a Grècia com una independència catalana, per què els hi trastoca l’estatus quo. El grecs i nosaltres hem de baixar el cap? Els catalans volem decidir, els grecs ho podran fer amb un referèndum el dia 5.

dissabte, 27 de juny del 2015

Quan Jubilació vol dir “fer crits d’alegria”!


Rodejats de companyes i companys que t’estimen, quan creus que l’emoció ja no pot anar a més, na Griselda Juliol, col·lega ja jubilada amb qui he compartit molts anys de direcció i de departament no en te prou amb adreçar-me unes emocionades paraules que, amb sorpresa i feina ben portada, em fa un dels seus proverbials “POWER POINTs” amb els que tenia embadalits als i les alumnes.



Cercant informació i amb gran discreció, tot un seguit d’imatges de la meva vida política i professional, relatades amb sentit de l’humor i amanides amb una música que estimo. “Le temps de cerises”, la cançó que representà la memòria de la Comuna de París i que la segona internacional va estar a punt de convertir amb els seu himne en lloc de “la internacional”.

Parlaments i respostes tingueren amb les meves companyes Marisa, Imma i Gràcia moments especialment emotius. Em va commoure especialment la presència de l’Àngel que després d’una llarga malaltia a la que ha vençut amb coratge es va incorporar al grup de jubilats del Sobrequés. 5 i no 4 fórem al final!

La vida és lluita i també tendresa, fas coses per que creus que s’han de fer i les fas el millor possible. No esperes reconeixements, per que, a més, sovint aquests no es produeixen. Quan és donen és com un regal del déus, una feliç conjunció astral que la formen els companys i companyes que com estels d’una galàxia estimada et regalen la seva llum. Gràcies col·legues del Sobrequés us porto al cor!

dijous, 25 de juny del 2015

Per que Felip VI no és benvingut a Girona?


Les contradiccions formen part de la vida, la personal i la social. Ens costa sovint fer camí al bell mig de la confusió i els interessos creats sovint es vesteixen amb robes de colors molt diferents. Avui a Girona Felip VI entregarà, entre d’altres,  un premi a Graça Machel. Contradicció sobre contradicció, per què aprecio molt la feina de Graça Machel a Moçambic i a l’Àfrica en general i menyspreo la monarquia espanyola i el paper que ha tingut en la nostra història contemporània.


Quan m’han convidat, mai he anat als premis de la FPdGI, he passat però de la indiferència a l’enfrontament,  com a molts gironins i gironines, de forma paral·lela al nostre compromís per una Catalunya independent. L’ajuntament, com a institució, no ha sabut evolucionar amb el temps i manté una ambigüitat que ha quedat antiquada davant del pronunciament cada cop més ferm de la societat gironina.

Es cert que hi han calés, i en un sector de la nostra societat encara fa bo l’estereotip de “la pela és la pela”, és cert que algunes de les iniciatives podrien veure’s com a positives en un altre context. Però és precisament el context el que invalida els continguts i no és pot, amb coherència donar la benvinguda al rei, que representa una trama institucional hostil que impedeix la nostra sobirania.

Des del memorial de greuges, entregat a Alfons XII, fins al dia d'avui, han passat moltes coses i el catalanisme majoritari a passat de reclamar l’autonomia a la independència. Aquesta, avui, és el model polític que volem, no som “el problema català d’Espanya”, som la Catalunya que vol viure lliure i amb bon veïnatge. Reveríem amb cortesia al cap de l’estat espanyol si vingués a una Catalunya lliure! Avui no és el cas.

dimarts, 23 de juny del 2015

Foc de Sant Joan: alimentem-lo!


Amb o sense permís de les autoritats competents, faria un gran foc on cremés la hipocresia i el sectarisme, massa habitual en la vida política d’aquest, el nostre país. Una, la hipocresia, ens fa perdre la fe en les persones i sense confiança res és mou; l’altre, el sectarisme, fa de la desconfiança el patró de tot pensament i buida de contingut qualsevol aliança per avançar.


No aniria tant lluny com proposar cremar a hipòcrites i sectaris, com ho deixo escrit, en el futur algú m’ho podria retreure i amb la llei mordassa, portar-me als tribunals. En faríem prou, pot ser, en no fer-los cas, en passar d’ells. Espero que cap amic es doni per al·ludit, o si, per que no?

Vivim en un moment on molta gent necessita ajuda i més enllà de la que podem donar caldria canviar el sistema que produeix i reprodueix desigualtats. Vivim en un moment en que cal fer un nou país i per fer-ho ens cal la sobirania per obrir portes i finestres, fer un dissabte tant llarg com necessari.

Però de qui ens fiem per fer junts aquest viatge?  Seran hipòcrites els que ens donen la ma, hem de creure que qui diu el que diu, ho diu per que s’ho creu? És més fàcil caure en el vell i confortable sectarisme, creure’ns superiors moralment als altres i confortablement no fer el que cal fer!

diumenge, 21 de juny del 2015

Subjecte o objecte. Dret a decidir o no.


Em passa el mateix que a moltes i moltes persones que desitgen poder decidir allò que el 9N el Tribunal Constitucional ens va furtar. Si el 27S han de ser unes eleccions plebiscitàries no és pas per que volem, és per que no ens han deixat un altre camí. No ens conformem amb una majoria d’escons, volem una clara majoria de vots, per això votar la independència és convertir-nos en subjecte de sobirania i donar-nos les eines per actuar en conseqüència. Ens diuen nacionalistes pejorativament i es retraten davant d’una immensa bandera  de “l’España Constitucional”.


Estem farts de ser moneda de canvi, Catalunya-objecte, on els catalans no en som els sobirans, ho és l’estat com a conseqüència de la transició del franquisme. Presoners d’uns governs i d’uns lobbys que ens han donat un paper subordinat i, no contents amb això, dia si dia també desprestigien Catalunya i la seva llengua. De espoliats passem a ser ràcanos i insolidaris. Pluja fina que ha calat en un ampli sector de l’opinió publica espanyola.

No ens volen però no ens deixen marxar! Voldríem una separació amistosa, però diuen que no podem abandonar sense el seu permís i responen que ni ara ni mai, per què no hi tenim dret, som un objecte! Nosaltres el que volem és decidir-ho tot, per què creiem en la sobirania popular, no ens podem resignar. Jo no vull CIEs, ni tolerància amb els defraudadors, ni creixement del nombre de milionaris a costa de l’empobriment de la majoria...

Per això vull un estat propi, amb una nova constitució, que sia una de les més avançades i que reculli els desitjos d’un poder popular i democràtic. I des de la sobirania amb la ma estesa als altres pobles i en primer lloc amb els que ens uneix ésser veïns. 

divendres, 19 de juny del 2015

Catalunya és de dretes i Espanya d’esquerres?


Es habitual trobar-me en l’àmbit d'una part de l’esquerra, amb la que he compartit i comparteixo bona part del meus ideals, un anàlisi que resumidament vindria a dir que el camí cap a la independència beneficia a la dreta i que una Catalunya independent, si fos possible, seria de dretes.

Es un mantra que no es fonamenta més que en un judici de valor que no aguanta les dades electorals recents, doncs si analitzem els resultats de la força  en la que s’ha desenvolupat la majoria de la dreta catalana (CiU) des del 2010 no ha fet més que davallar (2010: 62 escons; 2012: 50 i la mitjana de les darreres enquestes no els hi dona més enllà de 35 escons...). En canvi ERC i CUP no solament recuperen els escons perduts per la dreta si no que amplien l’espai. Imagineu-vos que succeiria si les altres forces de l’esquerra s’incorporessin al procés de manera decidida!


Veritablement es pot afirmar que el procés sobiranista és majoritàriament de dretes? Que l’electorat sobiranista és un conjunt de votants benestants? Sense fer judicis de valor, poc que hi ha a Catalunya tanta gent benestant! Entre altres raons per que ningú pot negar que hi ha un munt de gent benestant que no està ni pel procés ni per la independència, començant pels catalans representats a l’IBEX35!

Molts dels que es reafirmen amb aquesta asseveració o no han viscut o no recorden el procés rupturista a Catalunya del anys setanta que es concretava en una assemblea de Catalunya i en un Consell de Forces polítiques on hi havia la dreta catalana, si, també! Però l’hegemonia era d’esquerres! Si al final caiguérem en el reformisme fou per què a la resta d’Espanya guanyaren el franquistes reformistes, a Catalunya no! I amb la col·laboració del PSOE i del PCE, cercant un canvi possibilista, inclinaren a la majoria de les forces rupturistes catalanes cap a la reforma.

Això és el que avui molts no volem, volem ara la ruptura democràtica a Catalunya, la creació d’un estat propi, d’un procés constituent que te molts més números de ser social i avançat del que fou a Espanya decennis fa, o del que hi pot haver-hi en el futur.

dijous, 18 de juny del 2015

27S: Canviar de govern autonòmic o canviar el sistema?


No és un consol, però si una evidència, que paral·lelament a les turbulències que he passat al prendre una decisió complexa, al meu voltant, al nostre voltant, en l’àmbit de la política, s’està produint el que, sense exagerar, podríem qualificar de terratrèmol. L’ensulsiada del PP a l’estat, l’emergència de noves confluències, la recuperació -efímera?- del PSOE en són clares evidències. Però, tot i la importància que tenen totes elles, es donen sense qüestionar el marc constitucional, la tripleta PP-PSOE-Ciudadanos, te la clau per a bloquejar-ho. Les forces emergents poden representar una cauterització de la ferida sagnant de la corrupció, una millor i més honesta gestió, qüestionen l’ordre del factors, però no l’ordre establert. 


A Catalunya en canvi, malgrat que alguns no ho vulguin veure per què la lluita contra els arbres que tenen davant seu, el govern de CiU, no els hi deixen veure el bosc, el 27S posa en qüestió el model, esdevé una proposta rupturista que obliga a una profunda transformació no solament a Catalunya sinó també a Espanya. La ruptura, el que alguns encara anomenem revolució, es dona quan les reformes sempre ens porten al punt de partida inicial o a voltes a la involució i el camí passa aleshores per un canvi de sistema, una ruptura constitucional, un procés constituent. Avui i ara de i per Catalunya.

Ma estesa a tots aquells que a Espanya volen i fan canvis, per tímids que siguin, però sobirania plena per a fer a casa nostra les modificacions profundes que ens cal fer. No podem esperar quelcom que a Espanya pràcticament ningú espera ni vol. Una Carmena ens pot entendre, però mai encapçalarà ni la deixarien, una transformació profunda en sentit confederal.

Per a pactar amb Espanya, i la política son pactes, cal la llibertat prèvia per a que aquest sigui entre iguals. Solament un estat català pot pactar amb un estat espanyol de igual a igual. I això no es fa contra ningú, ni genera ciutadans exclosos, ni genera insolidaritat, ni perjudica l’internacionalisme ni...Perquè la llibertat és el fonament de qualsevol acord amistós. El 27S ens juguem doncs romandre o no en l’actual autonomisme, ser capaços o no de canviar l’actual sistema injust.

dimarts, 16 de juny del 2015

El dia després


Després de fer INTRO i que les paraules meditades i revisades molts cops preguessin forma, més enllà de la meva reflexió intima, ho vaig passar molt malament. Ho reconec. El gener del 2011 vaig emprendre, aconsellat per un amic molt estimat, l’Albert Piqué, un bloc, un exercici, que ha volgut ser, equidistant entre la intimitat i la comunitat. Vaig pensar que era l’espai idoni per a fer pública la  meva decisió de deixar la militància. Un cop els meus companys i companyes havien rebut les explicacions oportunes. Mai pots saber si ho has encertat o no, però ho he intentat, si més no.


El facebook al que enllaço el bloc ha estat una antena en un cercle ampli i heterogeni, i així ha estat al interactuar amb el meu post. Mai m’ha agradat el twiter, m’agrada la reflexió i la conversa respectuosa i em repèl el sectarisme i l’actitud de “a veure qui la diu més grossa”. Em refermo en aquesta opinió i pels efectes secundaris que hem observat darrerament, crec que no m’he equivocat.

Agreixo a tots i totes, que m’heu fet arribar la vostra opinió, l’afecte que molt majoritàriament em teniu. En la vida tot el que fas amb el temps esdevé pols i cendra menys el record, l’afecte, de la gent que t’ha conegut i comparteix amistat al llarg dels anys. Sens dubta la meva família ha estat clau per a sentir-me fort i  poder decidir lliurament. Coneguts i amics, tant els que els hi ha semblat bé com els que no, m’han ajudat. I el respecte dels adversaris, que poden entendre el paper privat que te una decisió com aquesta.

Començo aquesta nova etapa amb una barreja d’optimisme i responsabilitat, aniré fent-vos arribar les meves opinions des d’aquest mitjà i els que viviu en una ciutat petita i delicada com la nostra, estic a la vostra disposició per a fer-la petar si ens trobem i teniu temps, jo ara en tindré un xic més.

dilluns, 15 de juny del 2015

Comiat a molts anys de militància: Adéu a ICV.


He pres una decisió, abandono la militància a ICV. No esparraco cap carnet, no me’n vaig escopint foc pels queixals, no veig als meus companys i companyes de partit fins ara com els meus adversaris, no és un trencament violent. És, com ho diria jo, un desamor, per una organització que com a eina de canvi, com a instrument col·lectiu ja no el sento meu. Em separo amistosament, com a resultat d’una decisió eminentment personal, facilitada pel fet que des del 13 passat, ja no tinc responsabilitats a les que sentir-me obligat.

Ha estat un procés llarg, que ve de lluny. Moltes i moltes vegades m’he donat una darrera oportunitat, els hi he donat també una darrera oportunitat als que podien fer un tomb, però s’ha imposat al cap i a la fi el dur, per a mi,  desencontre. Soc conscient que un partit no és solament una determinada política ni tampoc una direcció amb la qual et puguis sentir identificat. Entre la gent d’ICV hi tinc bons amics i amigues, que com a tals saben que sempre tindran un cop de ma si el necessiten i un cor obert i generós a seu costat si s’escau. Però res em fa pensar que, a mig termini, i ara a la meva vida el mig termini és a llarg termini, aquesta manera de dirigir el partit, de visió metropolitana i exageradament propensa al tacticisme, pugui canviar.


Posar el meu gra de sorra per a fer possible la justícia social i l’alliberament nacional em va portar d’adolescent al PSUC, no me’n he penedit mai. Lluitar contra la dictadura primer, em va marcar el caràcter, per això no m’he deixat seduir per aquells que em prometien una “carrera política” més confortable. M’he guanyat la vida amb el meu treball, fet que m’ha permès, en política, sempre dir el que pensava i fer el que deia, sense por a aparells i servituds.
Mai he entès la lluita social sense un marc nacional concret que li dona sentit, mai m’he trobat en la dicotomia d’escollir una o altre o pensar que una i altre s’excloïa. En un moment clau com el que vivim m’ha fet mal, un cop i un altre, un posicionament massa tebi, massa tàctic, del que havíem de fer com a col·lectiu. Darrerament hem anat, al meu parer, amb el pas canviat i malgrat que sempre hi hem estat, semblava que hi fóssim a desgrat i en l’últim moment.

L’esforç d’aclarir el nostre posicionament nacional en la darrera Convenció em va deixar esgotat, el darrer esforç per defensar en públic una esmena possibilista però que ens arrenglerava amb les altres forces d’esquerra nacional per a la independència, l’anomenada esmena Olòriz, no va prosperar i el meritori 27% que va treure ha esta del tot insuficient per a fer entendre el que volem i el que som.

Tanco una pàgina molt estimada i en obro una altre, no deixo la política, deixo la militància de partit, per que ni mai ha estat l’objectiu únic de la meva vida ni la puc entendre si no és amb implicació en la comunitat i aquesta no la puc abandonar per que forma part de la meva manera de ser. Soc partidari de les confluències, veig amb esperança la incorporació de gent jove a la política amb formes i conceptes nous o renovant les velles arrels. Si amb alguna cosa puc ajudar, no defugiré mai el compromís, però som en temps de canvis i és temps de nous protagonistes. 

Abans de fer pública aquesta decisió, he volgut parlar primer amb els meus companys i companyes de Girona i de les comarques, ho he fet aquests darrers dies, penso que és mereixien conèixer la meva decisió de viva veu, com també que els hi comuniqués la meva estima abans, ara i en el futur.

M’ha costat mol començar aquest escrit i ara també em costa acabar-lo, 44 anys de militància és tota una vida, plena, on sempre he defensat el que creia, per que si no em crec el que dic no tinc arguments per a fer-ho. Ara els camins es separen,  espero, que en un futur pròxim, puguin tornar a confluir. Per a tots i totes, salut i felicitat!

diumenge, 14 de juny del 2015

A la vigília d'emprendre un nou camí


Tanco carpetes per obrir-ne de noves, algunes les recupero, d’altres les arxivo. La vida et fa obrir i tancar cicles en el que sense deixar de ser tu et transformes. El que fa i el que t’envolta et condiciona, per ets tu el que determines el present i t’obres al que et pot aportar el futur. Assumint el que has fet, mantenint sempre un esperit crític amb el que pots fer, soc a les portes de fer un pas important.


No soc de la mena de deixar fer, no puc deixar de comprometre’m, no puc fer quelcom que no vull si no és per una causa que cregui superior en els fonaments i en els seus efectes. I tot i així, m’he equivocat més d’un cop. Prefereixo, però, equivocar-me per intentar fer que no fer i mantenir errors per passivitat o covardia.

Sempre tens la incertesa de si els que t’envolten entendran el que fas. He dit més d’un cop, que si no se t’entén es que has formulat malament la teva proposta. Però a voltes, quan el que et fa portar a decisions te que veure més amb els sentiments que amb la racionalitat, es fa difícil d’explicar.

Comparteixo el que s’expressa al final del poema d’Ernest Henley:

Ja no importa quin va ser el meu camí
quantes culpes he acumulat
Sóc l’amo del meu destí
sóc el capità de la meva ànima.

dissabte, 13 de juny del 2015

13 J: nou mandat, vells i nous reptes.


Avui ha començat un nou mandat municipal. Que els hi vagi bé. La ciutat en sortirà beneficiada. Sense enyorança, però amb la recança generada, pels encerts i les equivocacions, de tants anys esmerçats representant a la ciutadania. Res hauria de ser igual, però allò que és vell i que caldria substituir, es resideix i és un enemic tenaç. No és el mateix el recanvi que el canvi, no és el mateix gestionar que governar.


La majoria dels analistes preveuen placidesa en el nou mandat a Girona, jo no n’estic tant segur. Som davant de dues eleccions decisives i encara al bell mig d’una crisi econòmica persistent. Vivim en un moment de reconstrucció nacional, on l’esgotament del model reformista amb l’estat, ens aboca a un procés revolucionari o a la derrota. Tot això afectarà als partits a nivell nacional i local, alguns es reformularan o desapareixeran, canviaran les aliances i en aquests quatre anys de mandat es viuran intensament aquest esdeveniments a la casa de la vila.

En aquests propers anys de vida municipal, prendrà més importància la participació i la mobilització de la ciutadania, es sabrà canalitzar? Apareixeran noves propostes i nous mètodes per a fer compatible el sistema representatiu amb el directe? Si no es cusen els descosits que provocarà aquets tensió, la frustració per un cantó i la por per un altre ens poden jugar males passades.

No em sento observador, tot i que es un alliberament no tenir que sentir-me observat, això darrer és un dels costos d'esdevenir electe. Continuo sentint-me implicat en el present i futur de la meva ciutat i òbviament del país, però camino per un altre camí, on les obligacions empal·lideixen davant les devocions. Més llibertat amb responsabilitat adquirida.


dijous, 11 de juny del 2015

Darrera resolució del Constitucional: no hi ha un altre camí que la independència.


No hi ha pitjor cec que el que no vol veure. El catalanisme polític ha cercat totes les alternatives possibles d’entesa amb l’estat espanyol, amb tota mena de governs, en tota mena de circumstàncies. Avui i ara, el catalanisme no pot desenvolupar-se sense un nou marc legal que solament es pot construir mitjançant la sobirania i que en dret internacional s’anomena estat.


Aquells que volem canviar profundament el model social ens enfrontem i ens enfrontarem políticament amb aquells que ja els hi va bé el sistema econòmic i social, però coincidirem en un nou estatus polític, en la reclamació de la sobirania, en la mobilització per la independència. Tots el moviments d’alliberament nacional han estat heterogenis, sovint han tingut contradiccions importants però no hi ha un altre camí que un nou procés constituent, per a un estat independent, si no volem caure en la subordinació, un cop més.

Hi ha situacions que no es poden canviar des de dins, en que les reformes possibles són manifestament insuficients, aleshores l’únic camí és la ruptura, cercant el màxim d’aliats i construint el consens més ampli en el moviment. Avui i ara, els arbres, les dificultats de tota mena, no ens poden fer deixar de veure els bosc. Lideratge compartit, empoderament de la ciutadania, aliances transversals com a  mètode. Una nova fulla de ruta, el més integradora possible, el camí.

El tribunal Constitucional ens marca de nou els límits, no podem fer res més que saltar-los.

dimecres, 10 de juny del 2015

Símptomes de canvi en un pont entre civilitzacions: Turquia.


Confluència per a construir una alternativa, una alternativa basada en les forces d’esquerra i sobiranistes que uneix els diferents pobles que conformen l’actual Turquia. A l’HDP hi conflueixen el moviment d’alliberament kurd i l’esquerra turca, l’oest turc i Kurd, amb l’est, turc. Més de quaranta organitzacions civils, feministes, ecologistes...han confluït i s’han presentat amb les mateixes sigles. A la primera han superat el 10%, que era un vestit a mida per impedir precisament el que ha passat, per això la victòria s’engrandeix.


Selahattin Demirtas, pot esdevenir el Tsipras que necessita Turquia. Avui encapçala un grup parlamentari amb més d’un quaranta per cent de dones, en un moment en que la pèrdua de la majoria absoluta del Partit d’Erdogan li impedeix la involució i obre les portes a acumular forces cara a unes possibles eleccions anticipades. La lluita pel retorn al laïcisme i al reconeixement de la pluralitat nacional és fa més necessària davant de l’ofensiva sectària que es viu a la zona.

Masses tripijocs s’han fet en els darrers anys desestabilitzant estats, usant la força per a resultats molt pitjors que la situació inicial. Una mundialització guiada per a maximitzar els beneficis d’uns pocs han situat el caos i la guerra com a efecte colateral. Son bones noticies que els pobles prenguin consciència del seu destí i rebutgin falsos profetes. Un canvi, tot just una promesa, el que s’està vivint a Turquia, però ens omple d’esperança. 

dimarts, 9 de juny del 2015

Temps de canvis, veus de dones (i 3): Ada Colau


Arribar a ser la llista més votada ha estat una sorpresa i un èxit incontestable de Barcelona en Comú. Una llista que era més que una coalició i menys que una amplia confluència, sectors més crítics hi restaren fora i s’aproparen a la CUP, que aquesta darrera opció entrés a l’ajuntament encara ressalta més l’èxit de la proposta d’Ada Colau.


La conec poc, un parell de converses ràpides, l’he seguit, però, força aquests darrers anys pels mitjans i per referències de gent que hi ha treballat al seu costat. Te una rara virtut, omple la pantalla i difícilment quan parla perds l’interès per escoltar-la. Sap explicar de forma senzilla temes complexos i això avui és més necessari que mai, si vols mobilitzar més enllà dels convençuts.

La PAH ha estat la seva escola i malgrat tot aquesta és molt més que Ada Colau, perquè la seva extensió i activitat combativa es deu a molts i molts ciutadans que de forma gairebé anònima han aixecat el moviment i el continuen situant en primer pla. Reconec tenir una ambivalència amb els lideratges carismàtics. Però tot i que m’agrada molt més l’acció i direcció col·lectiva, l’experiència em demostra la necessitat d’aquest tipus de lideratge per a commoure i moure a amplis sectors sense els quals no pots guanyar.

Ara se li presenta un repte molt i molt difícil, els adversaris no han esperat ni 100 ni 1 dia per atacar-la amb tots els mitjans. I el que li espera! Però qui havia dit mai que els canvis son fàcils? Haurà d’aportar molta pedagogia, una barreja de radicalitat i paciència, i molt i molt diàleg, per ampliar la seva base social. Però, de nou una veu de dona porta al canvi, no caminarà sola. Ens hi juguem molt, però tenim molt a guanyar! Els temps estan canviant.

dilluns, 8 de juny del 2015

Temps de canvis, veus de dones (2): Manuela Carmena


El primer cop que la vaig veure fou en les fotografies de l’enterrament dels seus companys advocats d’Atocha, rodejada de desenes de milers de persones. Poc després la federació universitària del PSUC, encara en la clandestinitat, organitzarem un homenatge a les víctimes amb la seva presència. Una noia de cabells llargs, faldilles amples i sarró penjant, una veu tranquil·la i clara, la mateixa veu que els anys, avui, no han apagat.


Una ciutat com Madrid té l’oportunitat de modificar sensiblement, en dins i en fora, la percepció que hi tenim, llastrada pel diferents governs conservadors, d’un fals “casticisme” prenyat de dreta extrema. Recordo l’època Tierno Galván, cosmopolita i acollidora, oberta al diàleg i amiga de les altres ciutats. El que era un vell record, difuminat per tants i tants anys de “gallardonisme i esperanzisme”, ara pot reviscolar amb un nou govern progressista i obert.

La llibertat de pensament, la independència del partidisme, asseguren a Manuela Carmena un recolzament més enllà dels que la van votar i prefigura un model que, sense perdre el caràcter institucional, que tant bé coneix, obri portes i finestres per a perdre l’olor a resclosit que han deixat els anteriors inquilins.

La serenitat com actitud, la proposta com a guia, la negociació com a mètode, fan de Manuela Carmena una de les dones, de les veus de dona, referents ara i en el futur. Els que creiem en la necessitat d’un estat català independent, mai ens pot ser indiferent què i qui ens trobem a l’altre cantó. Un bon veïnatge, un sistema col.laboratiu, ens permetria a uns i altres una convivència en pau i llibertat. Les veus de dona ens poden ajudar a fer-ho possible!

diumenge, 7 de juny del 2015

Temps de canvis, veus de dones (1): Mònica Oltra.


Si no volem caure en els mateixos errors del passat , si les forces rupturistes han de governar ho han de fer amb l’hegemonia que dona encapçalar els governs. No és suficient però és imprescindible. El País Valencià que ha patit un dels saquejos més importants del s’han fet i desfet en aquets pell de brau, s’obre a un procés de regeneració. Els catalanistes i demòcrates que ens sentim agermanats per la cultura i els objectius comuns no podem restar indiferents.


A Catalunya, durant molt de temps,  a sobrat paternalisme i superioritat moral quan s’ha encarat la corrupció del país germà, masses lliçons s’han volgut donar quan teníem la teulada de vidre. I els valencians ens han donat la lliçó de desfer-se electoralment dels corruptors i corromputs. Nosaltres quan? Encarem un procés que ens ha de portar a la independència amb un enorme llast dels corruptors i corruptes confessos i no confessos que com les males herbes s’aferren en el procés per a no desaparèixer.

Des de sempre, he vist amb bons ulls Compromís i especialment a Mònica Oltra, uns per la tasca pacient i constant de teixir organització i propostes, l’altra per la seva valentia i capacitat de convèncer. Ara és l’hora, i es inacceptable que el vell aparell socialista es vulgui apropiar d’una victòria que no es seva.

Per tot això la presidència de la generalitat valenciana per a  Mònica Oltra no es personalisme ni rebequeria, és una garantia de canvi profund i no de recanvi, no pot repetir-se el que ells, el valencians, i nosaltres ja hem vist i patit portant-nos al camí del “no res més”. Una aliança es pot fer, i sovint és imprescindible, entre gent molt diferent, fins i tot amb passat discutible, però mai, mai, sense l’hegemonia que dona garanties de seguir un camí clar per aconseguir els objectius marcats. Si no hi ha canvi no serà responsabilitat dels que han lluitat per a aconseguir-lo, sinó d’aquells que el que volen, un cop i un altre, és el vell sistema de les velles poltrones.

divendres, 5 de juny del 2015

Un 5 de juny amb el medi ambient en perill.


El canvi truca a la porta, amb un mon local que està tot just patint un terratrèmol polític, on res serà igual, per què els temps estan canviant. Hi ha assignatures pendents que no poden esperar més i la crisi ecològica que tenim al cim és una d’elles, sinó la més important. A pocs mesos de la cimera de París contra el canvi climàtic, la celebració, avui, del dia del medi ambient es fa més important.

Aquest 5 de juny hi ha molts motiu per a preocupar-nos. El canvi climàtic continua agreujant-se davant d’uns poder polítics europeus sotmesos a la totpoderosa indústria energètica. La destrucció de la biodiversitat, la contaminació i l’accés universal a l’aigua esdevenen problemes vitals i urgents.

En aquest moment s’està concretant una nova amenaça: el TTIP. Al bell mig d’unes negociacions secretes, la comissió europea i els Estats Units avancen en imposar-nos un tractat de lliure comerç que, d’aprovar-se, seria un cop dur, possiblement definitiu, als drets socials, ambientals i laborals conquerits amb molts i molts anys de lluites.

EL TTIP és la pitjor notícia per al medi ambient aquest 5 de juny. Recordem que Populars, liberals i socialistes al Parlament europeu s’han venut als interessos del lobbys contradint els missatges “verds” a que darrerament ens tenen acostumats. Ara més que mai els treballadors i els ecologistes han d’anar plegats contra els que volen d’una tacada eliminar les lleis ambientals que protegeixen Europa.

dimecres, 3 de juny del 2015

Pactes per a governar els ajuntaments? Ni en tots els casos ni amb qualsevol condició...


Els temps estan canviant, però aquests son encara incipients, dependrà dels procediments i dels camins que es consolidaran o tornaran de nou els vells temps. A l’espera de dues eleccions més cal prendre decisions i a diferència d’altres cops, el paper de les direccions dels partits serà molt menor.

A nivell local veurem, ja estem veient, de tot, especialment en el pobles. No és novetat. Pesa molt el factor humà. En les ciutats, especialment les mitjanes, l’aparició de confluències trastoca allò previsible i més encara quan aquestes s’han quedat a mitges i han rivalitzat amb altres que també s’ho diuen. Quan parlo de poc previsible ho faig, fent esment al vell eix dreta-esquerra que encara gaudeix de bona salut i a l'eix nacional que no ha mort.


Per que avui la gran promesa és governar diferent, fins i tot fer de cavall de Troia, per a canviar el sistema. I això no es fàcil, gens ni mica, sense amplis consensos, en primer lloc dels que ho pretenen o al menys ho verbalitzen. Per que gestionar bé i honradament ja s’ha fet , del 1979 ençà hi ha hagut molts ajuntament dirigits per gent honrada que ha millorat sensiblement els serveis i el benestar de la gran majoria dels seus conciutadans.

Poques vergonyes i corruptes n’hi ha hagut, alguns han esta descoberts, altres no, de moment espero. Però gestionar en molts llocs s’ha fet bé, fins i tot amb plena crisi, però aquesta a posat en evidència les febleses del sistema i les seves insuficiències. Alguns ja ho deien, però el ciutadà es conformava amb la gestió, temorenc de pagar un preu massa alt , doncs tot canvi genera incerteses i períodes transitoris complexes.

Aquesta és la dicotomia que es trobaran moltes candidatures rupturistes. Per anar més enllà i complir el promès, de ben segur no tindran prou força soles i caldrà fer pactes. Aquest no és un problema nou. Si no en fan, de pactes, i resten a l’oposició el sistema pot guarir-se i d’ací quatre anys reiniciar-se. Si el fan segons amb qui, segons com, es poden diluir, o trencar-se, al evidenciar-se les contradiccions entre prometre i fer. Benvinguts a la política!

dimarts, 2 de juny del 2015

ICV davant del mirall. Pot deixar de ser un partit nacional?


Recordo pel testimoni directe d’alguns dels seus fundadors les dificultats per construir el PSUC coma partit independent i les moltes discussions que el tema nacional va comportar entre els negociadors. Des de la Federació catalana del PSOE, fins a un partit clarament independentista com el Partit Català Proletari, passant pel PCC agermanat amb el PCE i la Unió Socialista de Catalunya. Ho varen aconseguir i el lideratge de Joan Comorera, antic secretari de la USC, ho consolidà.


Han passat molts anys i les circumstàncies son diferents, però em sento més que incòmode quan els que haurien de ser els hereus d’aquest llegat a  ICV, malbaraten, sigui per timidesa, per ignorància o depassats per les circumstàncies, tot l’esforç i la coherència acumulades per generacions de lluitadores i lluitadors. Dins ICV hi ha un gran potencial, un ampli ventall de gent entregada en la lluita sindical, social i veïnal, però que avui no te, tenim, una direcció que afronti els reptes des d’un pla nacional.

S’implanta una estratègia més per omissió que per acció, on la confluència , especialment amb Podemos, sembla que farà surar el vaixell encallat en el sorral de la indecisió. La lectura positiva del que ha estat Barcelona en Comú, que comparteixo, al generalitzar-la, s’oblida la diversitat de Catalunya i que Barcelona i l’àrea metropolitana, no és el tot. Ens podem posar d’acord en que sense l’àrea metropolitana de Barcelona no s’entén Catalunya, però aquesta afirmació també serveix a l’inrevés.

Si no entenem això, ICV pot deixar de ser útil a bona part de les terres catalanes i un partit nacional no es pot construir ni mantenir aliè a la gent de bona part del seu territori. Una coalició, una confluència, pot ser local, però un partit ha de ser nacional. No es pot construir la política catalana amb les veus solament d’un radi d’acció que acaba en la darrera estació de metro, o en la darrera línia de rodalies de Barcelona.

Veig cada dia amb més preocupació aquests fets, però també em succeeix quelcom que no m’havia passat mai en els molt anys de la meva militància, cada dia em sento més distanciat, més esgotat i escèptic de poder fer quelcom per a canviar-ho. El meu darrer intent va trobar la indiferència de la majoria de la direcció, la recordo a les primeres files, quan intervenia en la darrera convenció, i una replica airada i vergonyosa del secretari general. Temps al temps, sempre ho havia pensat, però o no en tenim gaire, o jo no vull perdre més el temps!