Cal més respecte per la ciutadania

 

La pandèmia s’estén i un altre cop els que no entenem de mesures de lluita contra les epidèmies -que som la gran majoria- tenim la impressió de que les que es fan i desfan tenen molt de prova i no sempre rectificació per la manca de consens clar en el mon científic i de tacticisme en el mon polític. I, cal dir-ho també, una escena mediàtica,  amb contades excepcions, que ha d’omplir i vendre els seus espais amb soroll i xarrameca.

Ni ací ni arreu hi han solucions clares, ni full de ruta contrastat, solament cal veure països que en la primera onada se’n sortiren prou bé i ara acumulen més problemes que mai. Xina  és una altra cosa, per cultura ancestral i per un sistema polític que els occidentals no acceptaríem de cap manera. També amb matisos bona part dels països del llunyà orient. Ni tampoc som un arxipèlag ben administrat com Nova Zelanda, solament cal comparar-la amb la seva veïna Austràlia.

Al meu parer, la desafecció democràtica pot esdevenir, més enllà de la desgràcia dels que pateixen els efectes més durs de la pandèmia, tant sanitaris com econòmics, la darrera conseqüència negativa, fruit del pessimisme que genera aquest maleït virus. Pot ser no tenim els governants més preparats per liderar la lluita contra la pandèmia…pot ser. La por a ser impopulars marca una manera de fer política dels nostres temps i en temps d’incerteses -malgrat els experts , no sempre d’acord- fan de les seves decisions quelcom sempre provisional i mal explicat.

El ciutadà compleix en general el que li diuen, però els que no compleixen tenen l’excusa perfecte per a qüestionar el que la majoria intenta -sovint rondinant- portar a terme. Per això es fa més necessari que mai deixar les picabaralles públiques, ací i a Madrid. No solament per la vergonya que fan, sinó especialment per que son una manca de respecte greu a la ciutadania.

 

Xile al cor!

 

Han passat tres decades des de que la dictadura va acabar a Xile fruit d’un plebiscit històric. Ahir en un altre referendum els xilens han votat que no al model ferotgement neoliberal implantat pel general Augusto Pinochet, fins ara vigent. Els resultats han estat aclaparadors, no deixa el mínim dubte de la voluntat d’acabar amb un sistema econòmic protegit constitucionalment. El 78% dels vots a favor de derogar la Constitució de 1980 i apostar per una nova que defensi l’estat social de dret plenament democràtic.

Per a la meva generació el cop d’estat de l’11 de setembre de 1973 ens marcà profundament. Un sistema democràtic era destruït i el president democràticament escollit assassinat. Com a demòcrata era molt dur i com a català doblement dur -el dia de la nostra festa nacional, encara prohibida, i amb un president també assassinat per colpistes- tenia 19 anys, lluitava clandestinament i Franco encara no havia mort!

En la foscor les darreres paraules d’Allende ens obriren l’esperança:

 "(...)En aquests moments passen els avions. És possible que ens disparin. Però que sàpiguen que som aquí, com a mínim amb el nostre exemple, que en aquest país hi ha homes que saben complir amb l'obligació que tenen. Jo ho faré per mandat del poble i pel mandat conscient d'un President que té la dignitat del càrrec entregat pel seu poble en eleccions lliures i democràtiques. En nom dels interessos més sagrats del poble, en nom de la Pàtria, us crido per a dir-vos que tingueu fe. La història no s'atura ni amb la repressió ni amb el crim. És una etapa que serà superada. Aquest és un moment dur i difícil: és possible que ens esclafin. Però el demà serà del poble, serà dels treballadors. La Humanitat avança cap a la conquesta d'una vida millor. (...)"

(...)"Segurament Radio Magallanes serà silenciada i el metall tranquil de la meva veu no us arribarà. És igual. La seguireu sentint. Sempre seré al vostre costat. Com a mínim el meu record serà el d'un home digne que va ser lleial a la Pàtria."(...)

 

Ahir el poble de Xile va caminar  per “las grandes alamedas por donde pase el hombre libre, para construir una sociedad mejor.”

Ahir, avui i sempre Xile al cor.

Combatre el feixisme és també desemmascarar les seves mentides.

 

 

El feixisme ni dialoga ni pots dialogar amb ell. Ho sabem no solament per la constatació empírica del present. Ho sabem per les lliçons terribles que la història ens ha ensenyat. D’ací que per combatre les seves mentides, cal ciència i d’ella, la història, no és la menys important.

Cada cop és més habitual per part de l’extrema dreta l’ús de la pseudohistòria heretada del franquisme i renovada mitjançant les subvencions de la FAES els darrers anys. Mentides amb les que el franquisme es rentava la cara per amagar el cop d’estat i la guerra civil del que era hereu. Tot el que els historiadors hagin pogut escriure no els hi serveix. Ells van a la seva. Ho hem vist aquests dies en el debat de la moció de censura protagonitzada per VOX.

El fet més preocupant, però no sorprenent, es que la dreta i els anomenat liberals de ciudadanos els hi comprin l’argumentari. Els primers perquè tenen les mateixes arrels de les que no s’han emancipat, perquè a diferencia de la dreta europea no provenen de l'antifeixisme sinó d’aquest. I ciudadanos, bé, que és ciudadanos més enllà d’un conglomerat a la baixa d’oportunismes variats?

Cal donar més veu als historiadors i que aquests donin un pas endavant i s’allunyin un xic de l’acadèmia i s’adrecin més al conjunt de la ciutadania. Tot el mon pot parlar de historia, com de qualsevol altre tema, però ningú ho pot fer millor que els historiadors amb un bagatge contrastat d’investigació i amb voluntat de divulgació.

Caldrà insistir en reforçar la història contemporània en els currículums d’ensenyament obligatori i post obligatori i promoure que els mitjans públics creïn i difonguin programes i documentals amb continguts històrics ben fets i rigorosos. El feixistes no els veuran però donarem instruments a la ciutadania per a que es vacuni de les seves mentides.

Que ragi de nou la Font del Bisbe!

 

 

Torno a escriure en aquest bloc. La font del Bisbe torna a rajar. No se si en les properes setmanes farà un rajolí o tindrà un cabal important, però hi tornem. He passat com molt de vosaltres un cert moments de desconcert o  més aviat davant la qüestió que ha esdevingut més important per a tots nosaltres, la pandèmia de la COVID, he tingut i tinc poc a dir, ni soc epidemiòleg ni tertulià. Faig com la majoria obeir a les autoritats i protegir-me i protegir els meus.

No he pas oblidat, al contrari, la repressió de l’Estat als independentistes catalans, ni la preocupació per l’esdevenidor del nostre país, però no ens enganyem, sense solucionar la pandèmia sanitària i les seves conseqüències econòmiques tot lo altre esdevé fum. És cert que es poden fer dos coses alhora, però la vida m’ha fet escèptic davant de la gent que ni una sola cosa sap fer bé.

Com a professor jubilat, a més, pateixo pel mon de l’educació en plena pandèmia. Pels meus companys i perquè a la meva família hi ha  – fill i gendre- que es troben donant classes. Cert que la sanitat pateix i ha patit molt, tot el meu reconeixement i col·laboració, però parlo del que conec i serè molt curos en dir a altri que sap millor que jo el que crec que hauria de fer.

Bé, us emplaço, si voleu en propers dies  a llegir-me. Escriure de nou d’educació i de política que son els temes que al llarg de la meva vida he conegut i après, sobre tot dels meus errors.