divendres, 28 de juliol del 2017

Diàleg, sempre, però ara és el moment de l’acció!


Mentre la guardia civil sense manament judicial interroga en una caserna a ciutadans i ciutadanes per la seva implicació en intentar un referèndum pactat amb el govern de l’estat, un nou esclat des de les clavegueres per a fer por. Paral·lelament va pujant el to de la discussió, entre els que no creuen que han d’implicar-se l’1 d’octubre  i la majoria dels sobiranisme que esgotats els mecanismes i amb la repressió al clatell el volen fer i el faran.


Els darrers deis he parlat amb gent que no vol participar, vells amics i amigues, amb les que he fet no pas poques coses junts i ni ells ni jo ens em penedim d’haver-les fet plegats. Però es cert que malgrat alguns elements d’esperança de trobar poc abans de l’1 un desllorigador, ni els he convençut ni m’han convençut. No els veure pas mai com enemics, però avui s’arrenglen més per omissió que per acció, cal dir-ho, amb aquells que sempre havien estat adversaris comuns.

Es cert que no son pocs els que, del mateix àmbit polític, estaran l’1O, ja ho han dit i son gent de paraula. Però altres, molts més dels que voldria, els pot més, com trobar el concepte...l’odi a CIU, malgrat aquesta coalició no existeix com a tal, fruit de profundes transformacions com les que mai veurem al PP. Però els retrets del passat i la crítica al govern actual els pot més.

Ni ha que, ben cert, mai han estat sobiranistes i creuen amb una Espanya millor, tot i que mai l’han pogut concretar i ni de lluny acostar-s’hi. Per a ells ser espanyol es substantiu i català adjectiu. Confonent sovint catalanisme i burgesia catalana. En altres circumstancies votarien no en un referèndum...ara el neguen, amb un cert avantatgisme, sense veure que si no es fa tot restarà igual o pitjor.

Mantindré sempre la porta oberta al diàleg, però amb la que cau ara i avui, dedicaré el temps al més important, a treballar per a que l’1 d’octubre sigui un èxit democràtic, una porta oberta a la llibertat. I com deia la cançó, Igual que ahir, de Pi de la Serra: “Malgrat la por. Malgrat la sang.  Malgrat el caminar del cranc”.

dimarts, 25 de juliol del 2017

Madrid: al carrer i a l’hemicicle.


Vaig estar ahir a Madrid a la concentració de les autoescoles catalanes –també s’hi sumaren d’altres llocs de l’estat- per a reivindicar que la DGT arbitri les solucions oportunes per a desbloquejar el conflicte que te paralitzats els exàmens de conduir. Els vaig acompanyar al registre del Congrés on entraren el document. Si te alguna cosa de gratificant la tasca de parlamentari es aquesta: facilitar que la ciutadania s’expressi i reclami allò que creu just. I també, contribuir a cercar les solucions, facilitant les negociacions entre els agents socials i els poders legislatiu i executiu.


Des del setembre passat, si miro enrere, estic raonablement satisfet de la feina. Hi he posat temps i dedicació, he cercat coneixements que no tenia, tot i que no ha estat fàcil adaptar-te a una feina, la del Congrés, que te una dinàmica diguem-li especial. He tingut la sort de treballar en un grup parlamentari amb un lideratge ferm però amb un alt grau d’autonomia, de confiança, que m’ha permès treballar sense la lenta burocràcia de grups més centralitzats.

Des del primer dia vaig comprometre’m a defensar les resolucions del govern i del Parlament. Com a grup ho hem fet i bé. Però també com a diputat he treballat per la meva circumscripció i pels ciutadans de Catalunya que tinguessin problemes per a cercar solucions. Avui ha estat un exemple, de moltes accions, algunes més anònimes, altres amb més rebombori. Moltes preguntes per escrit. Moltes intervencions a les comissions de les que soc portaveu -set comissions- , de fet més de dues-centes intervencions; en el Ple una trentena més; dues preguntes també en el Ple al ministre d’educació i una dotzena de Proposicions No de Llei de les que s’han aprovat cinc, molt diverses des del reforç econòmic als bancs d’aliments a la protecció del consumidor davant l’oli de palma.

Ser útils fins al darrer dia - quan el govern i el Parlament ho disposin- cercant la denuncia quan és necessària i els acords quan son beneficiosos i possibles. Els propers mesos seran clau per a moltes coses. Farem tot el possible per estar a l’alçada dels reptes que venen i de les persones que ens donen suport.

dijous, 20 de juliol del 2017

Defendrem ara i sempre el Parlament!


Un vell amic, Matías Vives, ha escrit: “com a diputat del PSUC al Parlament de Catalunya (1980-1988), sento vergonya en veure les imatges de fiscal i guàrdia civil a l’interior del Parlament. Ja hi varen estar massa temps. 41 anys per a ser precisos”. El meu estat d’ànim ha estat el mateix entre la indignació i la vergonya al veure la institució que representa la nostra sobirania menystinguda.


I com en Matías no em serveix que gent que aprecio, malgrat no pensar el mateix en moltes coses,  ho justifiquin amb “l’ombra de la corrupció de CDC”. Clar que contra la corrupció hi hem de ser-hi tots, però també contra l’autoritarisme. I el ple autogovern del poble de Catalunya, pel que hem lluitat tants i tants anys plegats, ha de ser també el respecte al Parlament que el representa.

Si es perd aquets fil conductor fem el joc als que no tenen cap respecte ni consideració al Parlament! Atemorir el nostre poder legislatiu, es una vesant del que d’ací a l’1 d’octubre les clavegueres de l’estat aniran regurgitant per a deslegitimar les nostres institucions. L’article 55.3 de l’actual Estatut diu que el Parlament és inviolable. Qualsevol actuació d’un altre poder de l’estat a de passar per la mesa del parlament.

El fiscal no ho sap? Clar que sí, però es tracta d’una altra cosa. Banalitzar les institucions és el primer pas per a doblegar-les. No ho aconseguiran. Contra els intents que seran cada cop més recurrents de demonitzar les nostres institucions hem de ser-hi tots! Bé, com diu en Matías, tots els qui fem de la llibertat la nostra bandera!

dimarts, 18 de juliol del 2017

18 de juliol: els seu hereus ens diuen colpistes!


En aquests mesos he observat que la cultura històrica de molt diputats es més aviat escassa, especialment entre la dreta hereva del 18 de juliol. No pocs em reconeixen que quan estudiaven no varen arribar a la guerra civil i si alguns de més joves hi arribaren ho han oblidat. De fet el coneixement que tenen de la història s’inspira en els dominicals de “la Razón, el Mundo i l’ABC”, no es casual i els hi serveix, sense despentinar-se, per a negar les responsabilitats del franquisme argüint que la culpa de tot fou de la república.


Passen els anys i la data d’avui resta en el record de poca gent a Espanya, la desmemoria ha fet estralls tenyint d’una capa protectora als descendents dels que es beneficiaren d’una victòria immerescuda en una guerra que no fou civil sinó provocada pel feixisme. La manipulació de la transició, on mai vàrem poder decidir si monarquia o república, ens ha portat a convertir la Constitució en quelcom fossilitzat interpretable solament pels descendents del vencedors.

I en l’ull de l’huracà Catalunya, la rebel abans i ara, la que en les primeres eleccions del 15J no va votar al partit dels franquistes reciclats en demòcrates de tota la vida. La del retorn de la Generalitat republicana abans de la Constitució. La que ara planta cara als sistema del 78. La de la majoria que vol referèndum i no es conforma que li neguin indefinidament. Els daus estan llançats.

El PP no mou fitxa,  Ciudadanos demana més ma dura i el PSOE diu que farà el que no ha fins ara per Catalunya, però quan ha fet, sempre s’ha posat al costat del PP. Ara bé, diuen, el problema veritable és que l’1 d’octubre no te prou garanties, no pas que el govern espanyol  les impedeixi. Ara no toca! Ara eleccions autonòmiques? Aquells com La Vanguardia que tant van fer contra el tripartit ara saltarien per un peu si es repetís? Els colpistes, es veu, son el govern i la majoria del parlament que li dona suport, i no pas els que el 18 de juliol de 1936 feren, de veritat, un cop d’estat!

divendres, 14 de juliol del 2017

Generalitat: canvis per a no alterar l’objectiu!


Nou govern, remodelat, amb un objectiu, complir el que s’ha promès al poble de Catalunya. Amb un neofranquisme cada dia més descarat exercit sense complexes pel govern de Rajoy, no valen dubtes ni tremolor de cames. Els electes i el govern han de donar exemple per que la confiança, malgrat les dificultats, es mantingui. Si no ho es ara, quan? Si no ho fem nosaltres, qui?


Sense novetat a Madrid! L’1 d’octubre plana en aquest final de període de sessions plenàries, es cert que les comissions d’investigació continuen treballant però el gruix de l’activitat tornarà al setembre. Les clavegueres de l’estat no pararan i ens en portarem més d’una sorpresa. La seva manca d’escrúpols s’amaga sota la coartada de la defensa de la Constitució, que per a ells es la garantia del statu quo.

La guerra de nervis  anirà in crescendo, a rebuf de les amenaces que es produeixen, primer com un degoteig i que aniran  progressivament augmentant el cabal. El seu anàlisi es que la debilitat està en els càrrecs electes i de govern, que escapçant –los debilitaran el moviment democràtic, promovent les dissensions i les culpes creuades que el situïn en un cul de sac. De llibre. S’han gastat molts diners i no pararan de fer-ho.

Diners i favors, en tots els àmbits de l’estat, aparell judicial inclòs, el missatge del reprovat ministre Català és que els més dòcils al govern son els qui poden tenir el millor futur. I no pocs entenen que primer és ell i el seu futur per damunt de tot i tots. Amb el neofranquisme  rampant a l’estat central, lo nostre va de democràcia!

dissabte, 8 de juliol del 2017

Un dissabte trist!


En la moció de censura de Rajoy, Pablo Iglesias va trobar el suport del grup parlamentari d’ERC, pocs més va tenir. Ens podíem haver abstingut, tots sabíem que la perdria, però dos coses van ser decisives per votar a favor: qui tenia en contra -Rajoy i Rivera- i la fraternitat en els valors republicans. No ens em penedim. Qui ho haurà de fer i passarà vergonya es qui, anomenant-se d’esquerra transformadora, faci el mateix que els de Rajoy i Rivera, s’oblidi de la fraternitat republicana, no faci campanya i no voti l’1 d’Octubre!


A poc més de 50 dies del referèndum, les ambigüitats calculades, els missatges contradictoris i els posicionaments clarament contraris a l’únic referèndum realment existent, el de l’1 d’octubre, tensiona les relacions, dels que des de l'esquerra volem referèndum, amb Catalunya en Comú. Fet que pot portar a un trencament irreversible. La supeditació a una hipotètica correlació de forces espanyola per a fer fora al PP no es pot construir a Catalunya dinamitant el dret a decidir avui. Perquè no es un problema de partit és del règim del 78.

La declaració del dissabte no es ambigua, perquè no es pot destriar una cosa de l’altre, en el moment que estem vivint, la mobilització és el referèndum, es a dir no participar activament i votar el que tu creguis, es posar-se al costat, per passivitat o comoditat, amb els que no el volen fer possible. La falsa neutralitat afavoreix al govern del PP que per recursos i determinació usarà tots els mecanismes per a impedir l’exercici democràtic de votar.

Però, digueu-me mesell, encara espero, no pas dels més sectaris, dels més ressentits, que rectifiquin i si més no al darrer moment l’1 d’octubre dipositin el seu vot, a favor, en contra o en blanc. Se que molts ho faran i es amb ells que caldrà reconstruir ponts, no pas amb els que s’entestin en fer-nos callar, aquests ja han triat!

dilluns, 3 de juliol del 2017

La classe obrera catalana i el procés.


Si l’obrer es el que ven la seva força de treball a altri a canvi d’un salari, aquest no ha desaparegut al primer terç del segle XXI. Es cert que no el podem reduir a l’assalariat de les fàbriques, ni abans ni ara, a més aquestes s’han transformat, han mutat. El fordisme ha deixat pas a nous sistemes de producció que s’adapten a una major formació i al medi on es localitzen. El sector serveis però predomina sobre l’industrial i els antics treballadors de coll blanc han esdevingut de molts colors. Han irromput amb força els autònoms (veritables o falsos...). I venen...els robots!


A la Catalunya contemporània la industrialització i després el creixement dels serveis han deixat una forta petjada. La necessitat de ma d’obra ha transformat el nombre i la realitat dels catalans. Mai com avui ser obrer a Catalunya ha estat tant divers. Però encara hi ha qui s’encaparra a dir el mateix que quan jo anava a la universitat en les assemblees clandestines: els obrers son els immigrants d'altres llocs de l'estat  i el catalanisme es burgés, format pels seus explotadors. Ja abans la realitat els desmentia i el lideratge clandestí del PSUC i la CONC posava les coses al seu lloc. El catalanisme d’esquerres vertebrava a tots els obrers, els treballadors, en una sola nació.

Es cert que en els anys trenta una part del moviment obrer, composat per nascuts a Catalunya majoritàriament, es deixava portar per l’apoliticisme i fins i tot per l’antipolítica, la FAI, més que la CNT en el seu conjunt, jugà aquest paper. I de forma contradictòria cridà a l’abstenció electoral el 1933 i a la participació el 1936. Avui hi ha qui observant el procés endegat com a rebuig per la laminació de l’estatut de 2006, pontifica que als “obrers” aquest tema no els interessa, malda per una equidistància inexistent, diu que no es la seva revolució perquè hi ha “burgesos” i com a màxim es presta a fer d’infermer per a curar les ferides d’una combat que diu que no és el seu.

On son el PP i Ciudadanos? On es reagrupen els que han sortit escopits pel Big Bang de CiU? Que diuen les grans patronals? Tots ells volen tornar a l’autonomisme, per activa i per passiva al statu quo. Aquest es el bàndol del “veritables obrers” i els seus defensors? O pot ser en aquesta lluita contra el poder realment existent, el que cal és observar i pontificar des del balcó? Que s’ho facin mirar!

Els milions de manifestants, els centenars d’ajuntaments per la independència son burgesia? Tots? Els obrers, com altres sectors, poden decidir de forma plural quin model de societat volen, però els revolucionaris, els que volen un mon millor, han d'estar i estaràn majoritàriament pel canvi i aquest avui te una data, 1 d’octubre!