dimarts, 30 d’abril del 2019

Una jornada particular





M'ha tocat viure les darreres eleccions -26A- des d’una taula electoral. El camins inescrutables d’un sorteig, al no ser candidat, m’han portat a viure una jornada intensa,  on he pogut saludar a tots els meus veïns i veïnes que molt majoritàriament participaren en la votació. Fet, que malgrat les més de 15 hores de presència, feina i escrutini, penso que han valgut la pena. He gaudit de dos persones excel·lents com a companys de taula i la col·laboració dels apoderats i membres de l’administració. Feia molt de temps que no feia aquesta funció i considero que mai agrairem prou als milers de persones que cada elecció ens permeten exercir el vot.


Fer l’escrutini -llarg per les paperetes del Senat- amb una orella parada a les noticies que et passaven del twiter alguns apoderats o del públic -poc- que es quedà a veure el recompte fou un xic estressant, malgrat que les paperetes molt encaminades a unes determinades candidatures t'anava donant confiança. Els resultats foren esplèndits. Que el teu poble-indegudament barri- de Sant Daniel tingui en compte la feina feta, t’omple de satisfacció i trenca la dita aquella del profeta i la seva terra.

Entregats els documents a la Junta, tot passant abans per casa i cap al local d’ERC! Quin goig abraçar a les candidates i candidats ja esdevinguts diputats i senadors electes! Tres i tres! Millorant a totes les ciutats i viles de les comarques gironines i guanyant a Girona! Quin resultat per a impulsar encara mes la candidatura del meu amic Quim Ayats! I malgrat que portava en dansa des de les 7 del matí, el cansament era superat per l’alegria. La mateixa que -des de la tele vaig veure- en els ulls de Joan tardà.

Cert, no era el primer cop que guanyàvem a Girona -ho recordava l’amic Terricabras, quin gran europarlementari hem tingut!- però la magnitud de la participació donava un resultat rotund i incontestable. I a quatre setmanes de les eleccions al Parlament europeu i municipals ens encoratgen per a fer-ho molt bé. Guanyar i guanyar, sí, però per a treballar pel país, per la nostra gent, amb la ma oberta a amics i adversaris, però ferms i alçats. Llum als ulls dels nostres presos i exiliats i força al braç per a guanyar, lluitar i continuar guanyant!


dijous, 25 d’abril del 2019

Ara fa un any: “Gràndola vila morena” va ressonar al Congrés.



Avui és 25 d’abril, aniversari de la revolució democràtica portuguesa que va desfer la dictadura, les velles lleis i va obrir el camí de la democràcia. “Gràndola vila morena”, cançó de Zeca Afonso, fou radiada a la matinada per a que sortissin de les casernes el militars democràtics que foren l’espurna de la revolució dels clavells. Per això la democràcia portuguesa es tant diferent de l’espanyola. Per origen i identitat. Per ruptura i no per una reforma tutelada.


Fa un any a l'hemicicle del Congrés vàrem recordar la revolució dels clavells davant del president de Portugal i del desconcert de la presidenta de la cambra i dels diputats de la majoria. Unes hores abans ho havíem decidit en la reunió del grup parlamentari d’ERC en el que ens acompanyaven alguns senadors. Aquesta recepció, en un moment de repressió com el que vivíem, no podia ser solament protocol·lària, sinó al cantar una cançó revolucionaria entroncava amb el dret a decidir dels pobles, per la seva llibertat.

Els diaris se’n feren ressò, especialment els de la caverna, per a criticar-nos, obviant el desconcert de molts diputats espanyols d’esquerra que no sabien que fer i de l’actitud del president de Portugal que quan començava també a cantar va ser arrastrat -literalment- per la presidenta del Congrés fora de la tribuna. Amb clavells grocs a les mans al sortir, el president ens els va acceptar. Era extraordinari veure’l en el seu cotxe oficial amb uns clavells grocs, saludant-nos…amb escortes, autoritats i policies sense saber que fer!

Darrera hi va haver-hi preparació…vàrem assajar amb un èxit discutible la cançó, parlarem amb el PDCAT i Podemos per a que s’hi sumessin, amb poc èxit amb aquets darrers i decidirem que en Joan Capdevila -el Capi-, Jordi Salvador i jo mateix comencéssim a cantar, mantenint el to, per a que els altres ens seguissin. I així ho vàrem fer. Un gran record d’un grup parlamentari, el d’ERC al Congrés, del que he tingut l’honor de formar-ne part.

divendres, 5 d’abril del 2019

Perquè no tenim llei d’Eutanàsia?


Avui en la portada de gairebé tots els diaris surt Ángel Hernández, el marit de Maria José Carrasco, la dona malalta que va morir ahir ajudada per ell mateix. Li poden caure de 2 a 6 anys per ajudar-la a morir. Per estalviar-se aquesta injustícia el Parlament de Catalunya va presentar el maig del 2018 davant del Congrés la despenalització de l’eutanàsia. Aquest li va donar llum verda a la tramitació de la modificació del Codi Penal amb el vot en contra del PP i l’abstenció de Ciudadanos.


Hi havia temps per a modificar el codi penal però la obstrucció de la majoria de la mesa, en mans de PP i Ciudadanos, allargant un cop i un altre la presentació d’esmenes ho va impedir. Ara el rellotge partirà de zero en la propera legislatura. Aquesta mesquinesa de la majoria de la mesa i dels partits que representen quan llegeixin els diaris avui espero que se’ls caigui la cara de vergonya.

El PSOE però no pot aixecar la veu, perquè a principis de 2017 Podemos va presentar un projecte de llei sobre eutanàsia, que va rebutjar juntament amb PP, Ciudadanos i el PDCAT,  dient que no era el moment. Solament ERC, PNV i el mixt li donarem suport. Penso, un cop i un altre, que si haguéssim fet la ponència ara la llei estaria en vigor. La hipocresia en política em fa cada dia més escèptic, però les necessitats de la ciutadania em fan també més lluitador.

Es cert que el juny del 2018 el PSOE presentà una llei molt semblant a la de Podemos i ara sí deia que era el moment. Òbviament la vàrem votar, tot i que des del faristol ho vaig denunciar, parlant del temps perdut. I de nou la mesa ho ha endarrerit fins a la fi de la legislatura. DmD Catalunya, ha estat una peça clau en el canvi de parer de l’opinió pública i en donar arguments que rebaten del principi al final els dels negacionistes. Am el cor encongit, però amb la convicció de les raons que ens acompanyen, ara sí que el compromís majoritari en acabar amb tant de patiment, derroti tanta hipocresia.