dimecres, 28 de febrer del 2018

Ciudadanos o l’ambició per damunt de tot i de tothom!



La deriva de Ciudadanos cap a la confrontació amb el PP no és el resultat de diferències ideològiques, ambdós es situen políticament en la dreta extrema, sinó de lluita per l’hegemonia en un espai electoral, que per absentisme de l’esquerra, és avui majoritari a Espanya, amb l’excepció del País Basc i Catalunya.


El fet nacional, és a dir la lluita per la llibertat de les nacions sense estat i l’existència d’un concepte dominant de nació espanyola excloent, hi te molt a veure, però també que l’esquerra espanyola no ha trobat en el seu si un espai de trobada, de convivència multipartidista, com tampoc els lideratges capaços de regenerar la vida política, enfangada per la corrupció i per una caiguda del nivell de vida de les classes populars, malgrat la sobrevalorada recuperació econòmica.

L’arrenglerament del PSOE amb el 155 i la posició, sovint contradictòria, de Podemos, especialment  de l’estat major encapçalat per Pablo Iglesias, els ha situat en una posició a la defensiva i sovint irrellevant quant no subordinada de la dreta espanyola. Això permet a la dreta una lluita fratricida sense que aquesta posi en perill el seu paper dominant.

Es paradigmàtic el fet que si aquesta esquerra es poses d’acord en fer una moció de censura a Rajoy la podrien guanyar. Perquè no ho fan? ... senzillament els hi fa por! I el que és més curiós, podria ser la única oportunitat de governar en molts anys i de redreçar el camí que, sense la seva acció, porta indefugiblement cap a una deriva conservadora i nacionalista espanyola extrema que pot durar molts anys.

dilluns, 19 de febrer del 2018

L’extrema dreta com “atrezzo” davant del Tribunal Suprem.


Avui he tingut que aguantar els insults a un pam de la meva cara d’un ultradretà que estava barrejat amb els policies que l’haurien d’haver apartat darrera un cordó de seguretat. Un altre fatxa feia fotos i ens deia que patiríem les conseqüències. Pot ser qui llegeixi el que he explicat ho trobarà normal després de l’1-O.  Però la perdua de les formes al llarg de totes aquestes setmanes, la col.laboració amb l'extrema dreta, es quelcom que ataca no solament la decència i la seguretat, sinó  també afecta al conjunt dels ciutadans de l'estat, no solament els catalans.


El progressiu tracte com a criminals dels acusats, sense sentència ferma, l’agitació i propaganda en forma d’espectacle mediàtic, l’ús i abús de l’insult que va més enllà de la desqualificació política de l’adversari, crea un clima perillós en una part de l’opinió pública i especialment en les forces de seguretat de l’estat, que haurien de vetllar per l’ordre, però de fet abonen per acció- 1 d’octubre- o -per connivència amb l’extrema dreta-  per omissió, el  desordre i la violència.

Que en aquest ambient em trobi gent a Madrid, com el taxista que m’ha recollit a l’estació avui, que s’adreça amb educació preocupat per la repressió i desitjós de diàleg, em sembla gaire bé miraculós, però de fet posa en evidència la covardia d’aquells sectors polítics espanyols que no planten cara a PP-Ciudadanos o fins i tot els hi donen suport amb el 155. Solament hi haurà una Espanya democràtica si vertebren una alternativa i no un seguidisme esporuguit a la dreta extrema.

Continuaran les compareixences davant del Tribunal Suprem, la dreta extrema afermarà la seva complicitat amb l’extrema dreta, però cada dia ens trobaran més forts en la nostra lluita anti-represiva. Amb aquesta lluita, amb la formació de govern i amb la internacionalització del que fem i fan, serem cada dia més forts i serem més. Aquets triple vessant,  ens ha de permetre una nova fase on el poble de nou serà el protagonista necessari, imprescindible. 

dijous, 15 de febrer del 2018

@yeyaboya com exemple. La solidaritat antirepressiva ens marca el camí!


Ahir davant del Suprem ens trobàvem gent que representava el que, al meu parer, ha estat l’argamassa del moviment que ens ha portat més lluny que mai com a nació. Un moviment que és plural i que defuig del protagonisme individual, que suma i no resta, que es solidari i no sectari. Boya amb la seva serenor de lluitadora d’un projecte col·lectiu, ens permet aixecar el cap i fer escampar la boira dels egos.


La incapacitat el 27 S, del govern de la Generalitat, de tots, d’assumir amb totes les seves conseqüències la proclamació de la república, el desconcert de la fugida i de la permanència dels diferents membres del govern sense cap acord previ....te tots els ingredients de la derrota. Però un cop més la resposta popular amb el resultat d'una majoria parlamentaria, que no en vots, a les eleccions del 21D, ens permetia aixecar el cap. De nou, la gent!

La dignitat dels encausats i la fermesa dels empresonats, la capacitat d’agitació de Puigdemont a l’exterior ens ha donat aire...si bé a un preu molt alt. Els egos i els entorns dels egos però ens està fent molt de mal. Perquè la lluita antirepressiva és avui l’eix del moviment republicà, la pota més forta de les tres en que ens hem d’afermar, juntament amb la recuperació de les institucions i l’acció a l’exterior. La legitimitat és construeix cada dia en la lluita i aquesta pot ser molt llarga. La solidaritat entre tots i totes és imprescindible!

@yeyaboya amb la seva actitud ens ha provocat una solidaritat unànime i aquesta ens facilita el camí. Cal tenir una acord comú de tot i per força temps. I també una actitud comuna davant de la repressió. Es temps de que la la política republicana eixampli espais, però que sigui indefugiblement antirepressiva i que qüestioni el sistema del 78, des de dins i des de fora.

dilluns, 12 de febrer del 2018

Diada de l’exili...sota "la atenta mirada" del cònsol.



Ahir a Prats de Molló vaig formar part de la delegació d’electes que commemorà els més de 100.000 refugiats que travessant els Coll d’Ares arribaren a aquest petit poble de 2000 habitants en aquell moment. Una làpida rememora els 36 sepultats en una fosa comuna que han pogut ser identificats gràcies al govern de la Generalitat i al treball incansable de l’alcalde de la localitat. Acte emotiu amb presencia del President del parlament de Catalunya.  Memòria i resistència.


Parlaments emotius que parlaven del passat i del present, que sota l’atenta mirada del cònsol espanyol a Perpinyà, no es callaren res. Malgrat els intents de influir en l’acte restà com a simple espectador. No fou fàcil, però la fermesa del participants anul·là tots els intents d’interpretar el 155 fora de l’àmbit del Principat. Institucions i resistència marquen el camí d’un període dur que cal combatre amb fermesa i intel·ligència.

La solidaritat és la base de tota resistència. Trenta sis sepultats son molts però quants es salvaren per l’ajuda desinteressada de tanta gent que es volcà en acollir-los? Molts i molts. Aquesta és la gran lliçó d’un petit poble. Antítesis del tracta de l’estat francès – Ai las els estats!- que va obrir els sinistres camps de concentració a les platges d’Argelers. Cara i creu, solidaritat dels pobles i raons d’estat!

Diada de l’exili, referències de passat i indignació pel que succeeix en el nostre present. I mancaven els presos a Extremera i Soto del Real, els que tenim a Bèlgica exiliats, els que se’ls hi ha retirat el passaport  pendents de judici... cap d’ells podia ser present...sota l’atenta mirada del cònsol d’Espanya a Perpinyà!


dijous, 8 de febrer del 2018

Lluitar contra els estereotips, de Madrid estant.


Ja he comentat més d’un cop l'hostil uniformitat informativa sobre Catalunya que es percep vivint a la capital, que és extensiva a la major part del territori espanyol. No es estrany doncs que per les responsabilitats que tinc en el Congrés, com son, entre d’altres, educació, sanitat i serveis socials, em trobi, amb els molts contactes que faig amb entitats i persones de fora de Catalunya, una actitud  sovint recelosa que es torna en afectuosa quan més avança la relació. “No em pensava que fóssiu- fossis així...no es correspon a la imatge que tenia de vosaltres...”


Es cert que hi ha gent que te contacte regular amb Catalunya i afortunadament la seva visió no és aquesta, però ens faríem creus del nombre de persones amb responsabilitats associatives que no és així.  Plou sobre mullat. Si bé aquests darrers anys l’obsessió malaltissa i organitzada ha fet créixer la catalanofòbia, aquesta ve de lluny i el que abans era pluja fina ara és un aiguat torrencial.

El verí imprescindible en tota guerra, ni que sigui freda, te com objectiu deshumanitzar l’adversari, fer-lo diferent de tu i per tant, estrany i ,poc a poc a voltes, més ràpid d’altres, generar animadversió o indiferència. Allò que no toleraries que fessin als teus, ho acceptes o fins i tot ho veus amb entusiasme que ho facin al “diferent”.

La barreja de indiferència i animadversió en que es veuen els presos polítics catalans és un exemple, impensable fa un temps. D’ací la importància de desconstruir amb l’acció i l’exemple aquest relat. Encara prenen més valor aquells que son capaços de superar el prejudici amb el diàleg i encara més els que a contracorrent els tenim al costat.

dijous, 1 de febrer del 2018

Que les diferències no ens divideixin, que l’obcecació no ens paralitzi.



Soc d’aquells que creu que més enllà de les diferències, que mai hem amagat, dins del camp independentista, s’acabarà consolidant l’ètica de la responsabilitat. Hem arribat molt lluny en suport popular, organització i resultats electorals. Ens manca però eixamplar social i territorialment la nostra majoria. Rajoy no ha guanyat, però l’Estat no ha perdut. Si assumim aquestes constatacions, ens impliquen nous reptes per a aconseguir, amb mitjans renovats, el que ara no te marxa enrere, la República catalana.


Caldrà renovar acords i llimar desacords entre les tres forces que ens donen la majoria parlamentària. Ser més cauts en llançar acusacions sense el filtratge de la responsabilitat compartida. I ser conscients que si no es var anar a la confrontació directe al carrer amb l’estat, per fer efectiva la proclamació de la república en el seu moment, fou per que la resposta de l’estat –cruenta- no es podia assumir. Ara caldria explicar si es donen noves condicions per assumir-la.

La sortida de Catalunya del President i la presó del vicepresident marquen una realitat. L’exili i la lluita a l’interior. Mantenir un president a l’exili en el temps solament és possible si a l’interior tenim prou instruments per a mantenir vius els nostres anhels i construïm els camins definitius pel nostre alliberament.

Legitimitat a l’exterior i govern efectiu a l’interior, no son incompatibles sinó necessaris mútuament. President executiu (conseller en cap de fet) a l’interior i President legítim a l’exterior no son incompatibles. Espero que com en tants altres moments ens en sortim. Ni l’obcecació, ni el sectarisme, mai ens han ajudat. De fet alguns dels més sectaris avui, defensaven altres coses i altres persones, fa un temps, amb la mateixa obcecació.

Però atenció, malgrat ens en sortim, encara ens queda el pitjor. Articular la lluita contra la repressió d’un estat acostumat solament a firmar la pau quan el contrari està vençut i desarmat, i quan les tropes nacionals han aconseguit els seus darrers objectius. Aleshores per a ells acaba la guerra i per als vençuts comença la nit més llarga. Units i eixamplant, lluitant i construint, no els hi permetrem que la història es repeteixi.