dissabte, 31 d’agost del 2013

Chacón vol ser la “Reina del Baix” quan torni dels EE.UU?


La decisió de Carme Chacón d’anar-se’n a EE.UU  de sabàtic no m’ha fet ni fred ni calor, les declaracions que li he sentit en el comiat amb militants del Baix Llobregat m’ha indignat.

El seguiment que fas als i les polítics forma part de la curiositat de tota persona preocupada pels afers públics, veure que hi ha darrera la imatge dels polítics es més difícil. Els darrers anys la publicitat i els seus mecanismes han estat més importants que les idees i la proximitat a la gent i als problemes quotidians.

Molta gent deia i encara diu que no entén de política però ningú es considera incapaç de decidir quin producte ha de comprar al mercat. D’ací que la política hagi esdevingut, majoritàriament, publicitat i màrqueting  i l’elector s’ha transformat en client i consumidor. D’aquella pols aquest llot, quan els productes polítics venuts i comprats han esdevingut un frau!


Carme Chacón és, al meu parer, un exemple de polític prefabricat: poca experiència professional, escàs bagatge ideològic, molta retòrica estudiada, imatge retocada i vestuari sempre apropiat...A veure, una entre molts i moltes i fins ací no hauria escrit un mot. El perill es quan obren la caixa de Pandora per oportunisme polític, quan per interès i protagonisme, per agradar a un públic, el nacionalisme espanyol,  poden ajudar a desfer un país, que és aquell on ha nascut però en el que no te gaire interès a viure-hi.

Dir que el catalanisme s’ha quedat al 1714, que no te en compte els que han nascut a fora de Catalunya i erigir-se en el seu representant davant dels insolidaris independentistes es mentir. No solament es fals de tota falsedat , és una estratègia de gent sense escrúpols que posa la seva carrera personal per damunt de la gent que diu que vol defensar. Falseja la història recent de lluita social i nacional on en el Baix Llobregat, al cinturó industrial de Barcelona, i a tota Catalunya, el PSUC i no el PSOE va integrar en la lluita contra el franquisme treballadors nascuts o no a Catalunya per que ara i abans és català qui viu i treballa a Catalunya. Aquest és el catalanisme popular que ella desconeix per que mai hi ha format part.

A la Reina del Baix Llobregat no li auguro més èxits que al Rei del Paral·lel, Chacón i Lerroux, però si un va fer molt de mal i va aconseguir ser president del govern espanyol, entre tots, hem de fer que la seva fotocopia destenyida no en faci més ! 

divendres, 30 d’agost del 2013

No havien de treure el viaducte? Estúpids!

"Agraïts, deien, havíem d'estar els que ens donaven la inversió més gran que s'havia fet mai a Girona! S'han empassat les rodes de molí [...]" Article publicat a www.diaridegirona.cat

El temps, la gestió del passat, la gestió de la memòria es presta a múltiples tergiversacions. Sigui per la mala memòria col·lectiva, sia pel control dels missatges que permeten que els darrers repetits molt cops puguin amagar i fins i tot modificar els fets. El franquisme en fou un mestre. Recorden els de més edat la conversió
Imatge: www.leconomic.cat
de la victòria sagnant contra la república amb els "25 anys de pau"?
Aquest dies alguns veïns em feien reflexionar sobre el tema del Parc Central i l'Alta Velocitat, en els orígens d'aquesta nafra i en l'empantanegament d'unes obres que han quedat a mitges. L'origen, recorden, era desmantellar el viaducte, aquest era l'objectiu dels soterraments i la causa que va portar a 24 regidors sobre 25 fa 12 anys que cridessin entusiasmats, "benvingut, mister Cascos"!
Quan el diputat i regidor del PP per Girona De Juan ens va portar la bona nova del ministre de Foment Cascos, el tren d'alta velocitat ja havia de passar per Girona amb un "By pass" des de la via que es construiria fregant l'autopista, modificaria el seu traçat pel soterrament amb la torna també soterrada del convencional, fet que permetia el desmantellament del viaducte i fer guanyar a la ciutat una enorme extensió de terreny.
D'ací la responsabilitat del PP avui, de la ministra i de la regidora i diputada actual. D'ací la responsabilitat dels governs PSOE que es negaren a simultanejar la construcció del dos túnels. D'ací la responsabilitat del PP i del PSOE de retardar les obres anys i panys i també dels governs de la Generalitat (CiU i tripartit) de desentendre's i restar com a convidats de pedra.
També la dels alcaldes i regidors gironins, tant entusiastes ells, la gran majoria, que en tots aquests anys han fet més de comparses que de representants dels interessos ciutadans. Agraïts, deien, havíem d'estar els que ens donaven la inversió més gran que s'havia fet mai a Girona! S'han empassat les rodes de molí, s'ho han cregut tot i ara assumim les conseqüències. Recordo la campanya del 2003 en la qual em vaig oposar, l'únic, a l'estació al parc central, els que hi estaven a favor van treure 23 regidors. És cert! En vaig guanyar un, però per molt que ens esgargamelléssim poca cosa ja es podia fer.
Ara bé, si haguessin complert i el doble soterrament s'hagués fet i el viaducte desaparegués, continuaria estant en contra, però haurien complert. Ara no és a així i caldrà demanar excuses i assumir responsabilitats. És aquest marc que hem de celebrar el Ple extraordinari, perquè és aquest fet, aquest incompliment flagrant, la causa amb la que podem exigir-nos i exigir-los responsabilitats. La Generalitat i el Govern central hi tenen molt a dir! I nosaltres també!

dijous, 29 d’agost del 2013

Girona necessita un Pla de mobilitat del segle XXI!


Al meu parer, la incapacitat d’aprovar un Pla de mobilitat de la ciutat fou un dels errors més importants de l’anterior govern. El projecte restà en un calaix i passaren els anys i no es va avançar.  Es realitzaren algunes accions puntuals, la millora de TMG, les zones 30 o la girocleta, però la por al cost electoral de plantejar un canvi a fons, on els cotxes quedessin relegats a favor d’altres transports més sostenibles, va prevaldre a la necessitat del canvi.

El nou govern es va presentar amb bons propòsits i amb alguns avenços, com revitalitzar una taula de mobilitat que havia restat paralitzada anys i panys. Els objectius es centraren en avançar, ara si, en redactar un pla de mobilitat. Les primeres converses foren positives i sembla que alguna cosa de fons podia canviar.


Però un seguit de canvis puntuals, per la via dels fets, anaven generant un cert malestar i ens situaven de nou en la tessitura de que quelcom canviés per que res no canvies de debò. Sota la premissa de bona fe però enganyosa de que calia conciliar totes les formes de mobilitat i que no calia prioritzar, hem anat de fet, per acció i omissió, a prioritzar el vehicle privat sobre els vianants, exemple el tenim en el sistema de semaforització; i també el vehicle privat per damunt d’altres transports, augmentant la velocitat d’aquets primers i els aparcaments al centre de la ciutat.

D’ací que estigui totalment d’acord amb les apreciacions que fa Mou-te en bici sobre el document del govern de Girona que s’ha de discutir a la taula de mobilitat el proper 5 de setembre. Un document per a no canviar res, que ens manté com una ciutat del segle passat, que aposta encara per prioritzar el vehicle privat, que no marca cap objectiu potent alternatiu ni mesures concretes de reducció de contaminació ambiental i acústica.

Cal refer-lo, cal que ens deixem de reticències, abandonem les resistències i pensem en la ciutat dels proper vint anys. A Europa, ciutats com la nostra han avançat molt, i les veïnes i veïns ho han entès. Les gironines i els gironins també podem fer aquests canvis, cal creure més en la ciutadania i avançar amb decisió. Per aquest camí nosaltres hi anirem i no estem sols!

dimecres, 28 d’agost del 2013

Síria, crim i càstig?


Vents de guerra amagats en l’eufemisme "d’intervenció humanitària". Ens tracten com a nens petits i sovint reaccionem com ells, ens creiem tot els que ens diuen els pares. Amb una diferència no pas menor, els pares ho fan pel nostre bé, els governants de les grans potències ho fan pels interessos dels seus clients.

Els clients més important de EE.UU i Gran Bretanya són l’Aràbia saudí i els emirats del golf. De fet, des de fa anys i panys, el que defensen aquestes potències són els interessos de les grans companyies concessionàries del petroli de la zona. Exemple de dictadures confessionals i origen de la visió més autoritària de l’Islam Suní, el salafisme. Aràbia Saudí ha estat la constant enemiga del xiisme i del laïcisme àrab. Es disputa amb ells l’hegemonia  a la zona i des de que Reagan en la darrera guerra freda els va convertir amb l’aliat clau han anat caient tots els règims rivals.


Ataturk i Nasser els tingueren com a rivals i avui el partit BAAS, el nacionalisme laic, que tant important fou per aconseguir la independència àrab dels poder colonials,  poc en queda més que el sistema autoritari dels Assad a Síria. Una guerra d’hegemonies que està guanyant Aràbia saudí i, que si cau Síria, el següent serà una nova guerra regional amb l’Iran.

De nou les agències lligades a les grans potències bombardegen als mitjans amb noticies unívoques i aquests ens les trameten a nosaltres. Facin un exercici de zàping cercant entre tots els canals televisius públics i privats la informació sobre aquest tema, tots diuen el mateix, treuen les mateixes imatges i els comentaristes i tertulians 99 de cada 100 ho refermen.

Demà o demà passat bombardejaran Síria, en aquest cas els morts, i ni hauran molts, no seran innocents per a les noticies. Per art de màgia desapareixeran els civils  i ni un sol nen serà víctima dels míssils o les bombes. De nou la vella política del garrot, el “big stick”, d’EEUU i Gran Bretanya, serà garantia de pau i concòrdia, per que les coses són com han de ser, no sigui que la realitat espatlli una bona notícia.


dilluns, 26 d’agost del 2013

Guindos ha tornat de vacances!


El ministre Guindos ha tornat de vacances amb un bon bronzejat i fent declaracions optimistes. De seguit la màquina mediàtica ha llançat el missatge: s’està acabant la recessió i s’albira la fi de la crisis.

El PP ha basat el que anomena “recuperació” en l’abaratiment dels salaris i de les condicions laborals. En l’exportació dels que fabriquen quelcom, no pas en el mercat local. No hi ha cap mena de model productiu –“las Vegas” seria la seva proposta millor- i perseverar en el turisme, tant vulnerable a mil circumstàncies.

Serà, doncs, poc probable que recuperem el consum i continuaran tancant empreses, llocs de treball més o menys dignes i repuntaran variables negatives com al morositat de la que dona bon exemple la mateixa administració. Sens dubte, en un empobriment de les condicions de vida, on res es gratis malgrat que la classe treballadora i mitjana paga més que mai.

Fins quan continuarem pagant, els que paguem, a canvi de res! On ens ha portat aquesta boja carrera de restar als ciutadans per a pagar la deute que no deixa de créixer per eixugar les deutes dels bancs, sense invertir absolutament en res!

On fiquen Rajoy i el PP el diner i que cerquen en realitat? Una gestió econòmica nefasta, sens dubte, per no pensar en quelcom pitjor. Si avui auditar el deute (i saber quin és legítim i quin no) ha deixat de ser una utopia per esdevenir una necessitat, parar aquesta sangria és urgent.

Malgrat la prima (de risc) es vesteixi de seda es despulla de la riquesa, del treball, del futur a tota la societat.

dissabte, 24 d’agost del 2013

Gibraltar! La caspa vol amagar la corrupció!


El govern de Madrid, el govern Rajoy del PP, contra les cordes pel l’afer Bárcenas, s’ha tret de la màniga un cop més la defensa de “Gibraltar español”, un clàssic del caspós nacionalisme franquista. Els seus nets, els dels “toros, patrimonio cultural”, els que son tolerants amb els que tornen a aixecar els braç o a dir que Hitler tenia raó, promouen amb tots els mitjans aquesta campanya de distracció.

La “Brunete mediàtica” i els constitucionalistes espanyols arriben a una conclusió semblant, ara que Gran Bretanya i Espanya son socis de la Unió europea caldria derogar el tractat d’Utrecht, que en el seu article X atorga a gran Bretanya la sobirania de la Roca.

Es curiós que no volen recordar alguns del articles que no els hi convenen. Doncs, si aquest tractat es declarés derogat, també decaurien altres, com l’article XIII, el que a canvi de retirar l’ajut militar als catalans el britànics accepten que Felip V derogui les lleis, constitucions i privilegis de Catalunya i els assimili a les dues Castelles.

Per a mi, però, es més important els canvis que han succeït des del segle XVIII: la declaració d’independència dels EE.UU, la declaració dels drets de l’home i del ciutadà a la revolució francesa, el principis de Wilson al acabar la 1a Guerra Mundial i  la declaració Universal del drets humans de les Nacions Unides.

Aquests canvis, aquestes lleis ara universals, atorguen als ciutadans de Gibraltar el dret a decidir el seu futur, fora de les reivindicacions tronades del govern espanyol. I també ens atorguen al catalans el dret a decidir la nostra relació amb l’estat espanyol.

divendres, 23 d’agost del 2013

Recuperem la zona cero, prioritzem Sant Narcís. És de justícia!


Reunió  aquest dijous amb representants del veïns del parc central, de Sant Narcís. Tensió lògica en unes persones que porten cinc anys patint unes obres que han quedat a mitges i que encara avui ni se sap quan s’acabaran ni qui pagarà què. Temps de desconfiança guanyada a pols per uns governs,  l’anterior i l’actual, que no han estat capaços de fer quadrar a ADIF. Uns de bon rollo, els altres estripant-se  les vestidures, però a uns i altres ADIF els ha aixecat la camisa.

El passat juliol no vàrem aprovar la licitació de les obres de Bisbe Sivilla, ja vaig donar les raons en un altre post. Resumidament volíem un Ple extraordinari en que es tractés de la reposició de tota l’obra i no per parts, per fascicles, com vaig dir. Calia i cal saber qui pagarà què i assegurar que el que no faci ADIF ho farem nosaltres.  I el poble de Girona cal que ho sàpiga i entengui que és de justícia tancar les ferides obertes a Sant narcís per la punyetera alta velocitat.

Molt veïns no ho van entendre, la pataleta del govern no hi va ajudar  i els mitjans a l’abast de l’alcalde varen cercar la intoxicació i no la solució. Al llarg d’ aquests dies he parlat amb molta gent del barri i els hi explicat les meves raons, alguns m’han entès, d’altres no, però el més important és el que em deien la majoria. El que volen es solucions . I tenen raó.

Cal que aquest mes de setembre solucionem la urbanització de Bisbe Sivilla, però també, i al meu parer això és clau, solucionem el tema de forma global, en un Ple extraordinari, abans que acabi setembre. Ha de quedar clar què farem i amb quin cronograma per assegurar la revitalització del barri amb una solució no solament urbanística, per tancar la ferida de la zona cero, cal també treballar la promoció econòmica i la integració social en el barri. Com deia abans és de justícia.

dijous, 22 d’agost del 2013

Del “business friendly” al mal govern!


El novembre del 2010 Artur Mas guanyava les eleccions amb un missatge que va calar en la ciutadania espantada per una crisi que no escampava: “el seu govern seria el gran amic de les empreses i aquestes invertirien com mai”. Aquest fet més el pacte fiscal solucionarien tots els problemes de Catalunya. Calia deixar-lo fer, amb un govern que va anomenar “dels millors”.

Gairebé tres anys més tard resulta còmic, per no dir patètic, recordar aquelles paraules i confrontar-les amb els resultats dels dos governs, eleccions pel mig, encapçalats pel President. Tenim més endeutament que el que hi havia el 2010 malgrat les retallades, anomenats “ajustos”, que han deteriorat com mai els serveis públics i el cas “Palau-Millet” i altres fan planar la corrupció no solament sobre Madrid sinó també especialment sobre Barcelona.

Les enquestes son clares, CiU baixa i baixa, l’electorat no perdona els enganys continuats i a aquells que en son responsables, malgrat s’embolcallin amb la bandera estelada, se’ls hi demanen i se’ls hi continuarà demanant responsabilitats.

I que hi ha del “business friendly”? Quins resultats ha tingut? Fins ara la mes gran destrucció de teixit empresarial des del anys setanta, malgrat que com mai s’han destruït els drets dels treballadors. Una xifra es esgarrifosa, més que un símptoma del mal govern: 567.000 llocs de treball menys a Catalunya que fa sis anys! Seria injust donar tota la culpa de tot això al govern, però no era també injust donar la culpa de la crisi al tripartit i bé que aquests -CIU i el "conde de Godó"- ho van fer per a guanyar unes eleccions?

Fins fa ben poc eren els alumnes avantatjats de l’austericidi, els primers en aplicar les tisores, els que van votar totes les lleis restrictives, fins i tot aquelles de les que ara es queixen!

Un balanç pobre per a un pobre govern!

dimarts, 20 d’agost del 2013

Els llibres i les hores. Temps d’estiu.


Aquest estiu després d’anar acabant les tasques que es deixen al llarg del curs, un es relaxa i descansa. Els dies passen, se dorm més, es passeja més i també es llegeix més. Es recuperen lectures, a més de rellegir com os comentava en un altre post,  que al llarg de l’hivern , o bé per falta de temps o bé per la seva particularitat, no han pogut ser abordades.

Quants de nosaltres  no tenim alguns llibres en una pila a la tauleta o a una estanteria? A mi en passa, no soc pas l’únic, que pensa que et criden, “au va, agafem”, però la disciplina i la rutina ordinària ens ho impedeixen. Però, per fi arriba l’estiu. Un període de temps, relativament llarg pels professors, on aquests llibres, temes o reflexions pendents al llarg de l’any poden ser recuperades.

Un llibre que havia prestat feia anys, li havia perdut la pista, me’l va retornar la filla del prestatari, figurava el meu nom en la primera pàgina i va creure que estava obligada a retornar-lo. Ho celebro. L’he pogut rellegir, m’ha emocionat i m’ha fet pensar. Es tracta del “Princep Modern” de Gramsci, una primera edició en català que va publicar edicions 62, el 1968, amb un pròleg excel·lent de Jordi Solé Tura.

Em quedo amb una de les idees força.  El canvi revolucionari cap a una societat més igualitari, no vindrà sols del canvi de les estructures institucionals del poder, sinó que ha de venir de la mentalitat, els valors i els comportaments individuals, per conformar una col·lectivitat on solidàriament el bé comú estigui per damunt de l’interès egoista.

Així, la política esdevé una pedagogia social per a Gramsci. Crec que avui dia, l’esquerra alternativa ha de prendre nota d’aquesta reflexió i recuperar aquesta vella idea de la política. No es poden usar les mateixes estratègies i tàctiques que els partits de dreta, sinó que la política per l’esquerra ha de ser l’ètica col·lectiva.

diumenge, 18 d’agost del 2013

Els contractes de publicitat amb alguns mitjans. Serà que favors amb favors es paguen?


El divendres passat sortia publicat al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC) l’adjudicació per part del Departament de Presidència, el del conseller Homs, un seguit de contractes de publicitat milionaris, amb dos destinataris, el Grup Godó i el diari El Periódico de Catalunya.

No és el primer cop que s’adjudiquen contractes a dit de publicitat que recauen en els grans grups de comunicació, especialment el grup Godó. Però clama al cel el desvergonyiment amb que es continuen fent malgrat el rebot de l’opinió pública davant l’amiguisme i la corrupció en les administracions dirigides pels grans partits.

En un moment en que tots els mitjans passen per moments difícils no estic en contra d’adjudicar publicitat. Aquesta és necessària com a vincle de comunicació entre administradors i administrats. El que m’oposo radicalment és a que es faci sense transparència i amb arbitrarietat. Amb una raonable sospita de que darrera hi hagin favors que amb favors es paguen.

Son molts diners, que no son del govern, ho son dels ciutadans i ciutadanes, els qui els han encarregat amb el seu vot per a que els administrin honradament. 2,9 milions per al grup Godó i 1,6 per al diari El Periódico em semblen exagerats i  motiu d’investigació.

Em faig creus de com hi ha una mena de polítics que menyspreen la intel·ligència dels ciutadans i creuen que si els has enganyat un cop, fins i tot més d’un, els pots enganyar sempre. Que usen el diner públic per a mantenir-se en el poder, peti qui peti. Reconec que es fa llarga l’espera de la renovació política i en l'impàs alguns continuen amb el “carpe diem” dels anys 90s. Es fa bona la dita de qui roba més i menteix més romandrà em el poder més temps!

divendres, 16 d’agost del 2013

Tunis i Egipte, les flors de la revolta s’han tacat de sang!



Al llarg de la vida vas acumulant idees i pensaments que son el resultat dels mestres i les lectures que has assolint. No poques vegades entren en conflicte i es mitjançant aquest conflicte que vas avançant. No suporto el sectarisme que va per una via contrària, que es queda en la foto fixa i no evoluciona. Algunes interpretacions ideològiques i religioses poden fer del sectarisme una arma que destrueixi la llibertat i conculqui els drets humans.

Les primaveres àrabs que començaren a Tunis significaren un alè de llibertat. Els sectors més joves i educats varen prendre la iniciativa i vells dictadors varen caure definitivament. Però totes les contradiccions que sovint les dictadures deixant latents, al desaparèixer la repressió, tornen a aflorar.

A Tunis, com a Egipte, el fonamentalisme religiós va prendre el relleu i usà tot el seu aparell i la coherència d’un missatge senzill, arrelat en la conviccions religioses més simples, per a guanyar les eleccions. En ambdós casos per poc, però amb una diferència front els grups laics que li donava la hegemonia, la seva unitat davant de la divisió dels adversaris.

Han tingut que succeir assassinats de líders laics i d’esquerres a Tunis per que s’obri un procés de revisió profunda d’un sistema que mal interpretat ve a dir que qui guanya unes eleccions durant el temps del mandat pot fer el que vulgui sens comptar amb ningú. No ens recorda també el que passa a Espanya darrerament?

A Egipte van tornar a sortir al carrer, la joventut revolucionària, la que va omplir el Caire contra Mubarak, però aquest cop contra un govern que, si bé estava escollit democràticament, destruïa tota dissidència. L’obcecació del President Mursi de no pactar, de negar-se a tot acord, va permetre que l’exèrcit justifiqués la seva intervenció.

Però, ai las! Tot fa pensar que darrera l’exèrcit no hi ha res més que un altre sectarisme, el de la força, el de mantenir també privilegis per una casta. El resultat sagnant d’aquests darrers dies posa més lluny que mai els desitjos de la primavera àrab i ens porta de nou al vell sistema de situar la força per sobre de la raó!

dijous, 15 d’agost del 2013

Travessar el Rubicó.


La nit de l’onze al dotze de gener de l’any 49 abans de Crist, Juli Cèsar, ple de dubtes, es va aturar davant del riu Rubicó amb les seves tropes. Sabia que el riu marcava la frontera entre la Gàlia Cisalpina, d’on era governador, i Itàlia. I sabia també que travessar-lo res tornaria a ser com abans.

El pas del Rubicó, metafòricament, indica la presència del llindar, d’un abans i un després clars, i no solament des del punt de vista temporal. Un “Rubicó” indica un punt de no retorn. D’algunes decisions a la vida et pots fer enrere, però d’un “Rubicó” no i cal parar molt de compta a travessar-lo, per què no solament t’impliquen a tu sinó també a altres i la sort o la desgràcia són compartides.

He dit que travessar un Rubicó és un acte de voluntat: hom sap o hauria de saber on vol anar o quedar-se a casa. Diuen que Cèsar, un cop travessat el riu, va fer destruir el pont, perquè la seva voluntat no flaquegés davant les dificultats que havia de trobar. Aquest és l’esperit i la lliçó del Rubicó: saber que fas, quan ho fas i on et du la teva decisió.

Jo ja fa un temps vaig decidir que passaria el Rubicó, però que cal passar-lo col·lectivament. Com a persona d’esquerres i compromesa amb la gent i amb el meu país vaig arribar, com molts, a la conclusió que com a poble havíem de decidir i que el camí no tenia retorn. Ara caldrà pronunciar com Cèsar la frase “Alea jacta est” (la sort ja està llançada”).  Aquesta és conseqüència de la primera decisió i marca el punt que inicia la seqüència dels fets.

De nou sortiré l’11 de setembre per què ara ja no es temps de dubtes, hem de fer que com a màxim d’ací a un any la decisió dels catalans estigui presa. Tant si es vol com si no es vol! 

dilluns, 12 d’agost del 2013

Recordar el 1954, de l’exposició de flors a la tortura i la repressió.


Vaig néixer el 1954, el mateix any que la secció femenina de falange a Girona va inaugurar la primera exposició de flors. Vaig néixer en un país on els familiars dels derrotats a la guerra civil, malgrat havien passat gairebé vint anys encara érem “rojos”. Els gironins i els catalans encara es dividien a efectes governatius en “afectos al régimen, tibios i desafectos”. El mateix dia que la secció femenina inaugurava l’exposició amb els càrrecs locals  del règim  ben uniformats, hi havien dones a la presó per lluitar per la democràcia.

En aquest any també el PSUC plantejava la fi del maquis i la política de “reconciliació nacional”. Malgrat els afusellats, torturats i empresonats es plantejava que els fills d’un bàndol i de l’altre ens havíem d’aplegar junts per lluitar per la democràcia i la república. Als pocs anys a l’institut i sobre tot a la universitat em vaig trobar amb nois i noies que els seus pares havien estat o eren del règim i crec que sincerament, al menys la majoria, lluitaren honestament per la democràcia.

Però molts, pot ser la majoria, dels vencedors i els seus fills no donaren cap pas i es trobaren amb un a transició que els hi va permetre no assumir cap responsabilitat. No feren cap reconciliació, doncs per fer-ho cal assumir els errors i si s’escau demanar perdó. I amb el temps, consolidat el seu estatus social i els diners que van fer a redós del franquisme han acabat donant lliçons de nou als encara per a ells “vençuts”.

En aquests darrers anys hem vist com amb una ma de pintura democràtica i molt poca memòria s’han assumit de manera acrítica esdeveniments, institucions i persones sense la necessària assumpció de responsabilitats. Fins i tot semblava i, pot ser per alguns, encara ho pot semblar, de mal gust recordar i posar en evidencia a més d’un o una pel que van fer o ajudar a fer en el franquisme.

Crec en la reconciliació, però no en l'oblit. Crec en el perdó, però aquest no es pot fonamentar en convertir el botxins i els seus còmplices, per acció o omissió, en moralment iguals!


diumenge, 11 d’agost del 2013

La generositat, tot rellegint Cyrano a l’estiu.


Vivim en temps difícils, no dic res que no sabeu. Diuen que en aquests moments els éssers humans podem donar el pitjor i el millor. I si et trobes en càrrecs de responsabilitat pots lògicament fer una cosa o l’altre. Ens ha tocat viure el temps pitjors, amb les pitjors persones en el llocs més importants que ens donen el pitjor de si mateixos.

De tots els defectes de les persones, el que em repugna més és la cobdícia i de les virtuts, sens dubta, la generositat. Aquest dies d’estiu estic llegint molt, si al llarg de la meva vida he acumulat quelcom son llibres. Frueixo molt llegint i des de fa un temps encara més rellegint.

I parlant de generositat. El millor exemple que conec no pertany a la vida real sinó al mon dels llibres, la literatura. És el del personatge teatral Cyrano de Bergerac, del dramaturg francès Rostant.

Cyrano és lleig, té un nas descomunal que suscita les burles del homes i el menyspreu enjogassat de les dones. Als primers els combat amb l’espasa i de les segones se n’aparta.

Però Cyrano està enamorat de Rosaura, una jove molt bella, a qui mai no es declararà. Hi ha un altre pretendent, Cristian, un jove gascó de molta presència però de poques paraules. A Rosaura, es clar, li agrada Cristian, però aquest, tot i la seva galanesa, no hi té res a fer perquè no troba les paraules acariciadores que facin valer el seu amor.

Serà Cyrano qui les proporcionarà d’amagat, generosament, perquè sap que ella pot ser feliç amb el jove però no amb ell mateix. Cyrano, doncs, sacrifica la seva felicitat a l’altar d’aquella a qui estima, altres dirien que el seu esperit valent és feliç fent la felicitat d’ella.

Amb l’ànima sagnant d’una ferida mai no confessada obertament, dirà, al final d’una escena: “Donaria el meu cor per la teva alegria.../ Oh, només que pogués sentit de lluny l’inici / d’un riure que ha nascut del meu dolç sacrifici!”

Moments dolços gràcies als llibres i a les nits d’estiu.

divendres, 9 d’agost del 2013

CEOE, Poder judicial i PP, el trio calavera!


La casta extractiva, la que amprant-se en lleis fetes a mida i protegida per un poder judicial i un poder polític a sou, governa des de fa dècades aquest país no en te prou. Aprofita la crisis actual per a destruir qualsevol avenç social que permetés en el futur, valguem deu! que el poble prengués consciencia i el foragites del poder.

La CEOE representa com ningú aquesta casta extractiva, anomenada falsament empresarial, per que no empren, no arrisca, no innova. Al contrari del empresari productiu, no cerca el millor producte i no arrisca en la competència, ans al contrari aprofita els contactes, els crèdits privilegiats i la corrupció per ensorrar als veritables empresaris que o es conformen a tenir una posició subordinada o desapareixen.

El darrer document de la CEOE titulat “les reformes necessàries per a sortir de la crisi”, es un veritable pamflet que pretén que el govern, dèbil per la corrupció i el desprestigi, accepti un objectiu destruir la negociació col·lectiva i fer desaparèixer, per fi, el moviment sindical, retrocedint definitivament els drets a laborals al de fa 150 anys, es a dir cap. L’empresari tornarà a ser “l’amo” i la casta podrà viure tranquil·la per a molt de temps...

Pot sorprendre que no hagi posat a CiU en el mateix paquet, no serà que en Dran Lleida no ha intentat i continua infatigablement perseverant per a  formar part de la triada, del trio calavera, el que passa es que els Fainé, Lara, Alemany i cia els han abandonat. Formen part de la casta espanyola, en versió regional catalana, i no poden acceptar que en Mas vagi en els temes nacionals més enllà de la retòrica. Encara estan a temps de reconciliar-se si es frustra el dret a decidir!

dimecres, 7 d’agost del 2013

Un govern que permet infants desnodrits no ens representa!


L’informe del Síndic ha estat clara, al menys 50.000 nens i nenes a Catalunya tenen privacions alimentàries fruit de la pobresa. Més enllà de la dada, espantosa, hi ha el testimoni de molts metges i mestres que ho corroboren.  En els darrers mesos aquests professionals i les entitats que treballen en l’àmbit de la infància han fet arribar reiteradament als mitjans de comunicació la preocupació del que observaven a diari, en molts nens i nenes, que no feien els àpats adequats ni una alimentació equilibrada.

Les dades de pobresa infantil a Catalunya ja afecta al 28% dels menors de 16 anys -364.478 nens i nenes-  fruit de nombroses retallades i restriccions, com és el cas de la renda mínima d’inserció (RMI) que han deixat al marge milers de persones sense recursos des del 2011. A més l’actual sistema de beques de menjador és ineficaç i pobre en recursos. El curs passat un total de 63.659 alumnes tenien ajudes de menjador escolar, quan es calcula en més de 250.000 els que es troben es situació de risc de pobresa.

La consellera de benestar, Neus Munté, no ho desmenteix, diu fins i tot que és inacceptable, però justifica el que es injustificable, dient que fan un gran esforç pressupostari. Menteix i ho sap. Maleïda hipocresia. El President Mas reconeix la desnutrició infantil  però ho minimitza dient que hi ha més gent que s’ho passa malament i acaba tot dient amb rotunditat que a Catalunya “no es passa gana”.

Davant de la desprotecció d’una part important de la infància a Catalunya com pot ser que la consellera del ram i el President de la Generalitat no reconeguin errors? Com pot ser que no presentin d’immediat un Pla per assegurar que no hi hagi un sol nen o nena amb desnutrició a casa nostre?

No ho entenc! Solament puc deixar anar una hipòtesi, son gent de casa bona, que no han vist la pobresa per que no n’hi ha al barris on viuen, que han estudiat a escoles que segregaven als pobres i no els coneixen, que quan anaven a la universitat estudiaven i no es ficaven en política per no creien que calgués canviar les coses. I ara, amb responsabilitats polítiques, quan es parla de pobresa no saben de que es parla.

dilluns, 5 d’agost del 2013

No ho oblidem, no ho hem d’oblidar! Les 13 roses!


Després de l’ocupació de Madrid per l’exèrcit franquista i la fi de la guerra, les joventuts Socialistes Unificades van intentar reorganitzar-se clandestinament. Pocs mesos després un dels seus militants fou detingut per una delació i obligat a donar, mitjançant tortures, tots els noms que sabia i signar una declaració preparada.

Roberto Conesa, policia infiltrat en l’organització, va col·laborar també en la caiguda de l’organització, aquest miserable va ser posteriorment comissari de la brigada politico-social, la Gestapo franquista, i va ocupar un càrrec important en la policia els primers anys de la democràcia...

La pràctica totalitat de l’organització clandestina va caure d’aquesta manera, sense amb prou feines possibilitat de reorganització. La major part dels detinguts encara no havien tingut temps d’integrar-se en l’organització clandestina o amb prou feines acabaven de fer-ho.

A les detencions va ajudar que els fitxers del militants de les JSU, com els d’altres organitzacions republicanes,  no havien pogut ser destruïts a causa del cop d’estat del coronel Casado, al ser requisats pels militars franquistes en facilitar l’ocupació de Madrid aquesta traïció.

Entre els detinguts es trobaven les Tretze Roses, que van ser detingudes, torturades i enviades a la presó de dones de Ventas, construïda pers a 450 persones en la qual s’amuntegaven més de 4.000.

En el Consell de Guerra que es va celebrar el 3 d’agost van ser jutjats 57 membres de les JSU, dels quals 14 eren dones, es van dictar 56 penes de mort, lliurant-se nomes una d’elles. Foren acusats i condemnats per cometre actes delictiu contra “l’ordre social i jurídic de la nova Espanya” i “adhesió a la rebel·lió”. A les 5 de la matinada del 5 d’agost de 1939, a les tapies del cementiri de l’Almudena de Madrid foren afusellats.

Nou de les joves afusellades eren en el moment de la seva mort menors d’edat! 

diumenge, 4 d’agost del 2013

El capital de molts continua sent les nostres mans.


A l’antiguitat hom menyspreava el treball manual, perquè moltes societats el reservaven per als esclaus. Aleshores la feina, tota la feina, s’havia de fer “a mà”, doncs les màquines eren poques i no podien substituir la feina de la força de treball.

Es cert que els reis empraven les mans, encara que només fos per a signar edictes o segellar ordres. Les seves mans eren diferents que les dels treballadors, les tenien fines i blanques, sense clivelles i durícies. Els símbols del poder eren lleugers i alegres de dur.

Les maquines i els robots ens poden fer pensar que el treball manual ha passat de moda, i de nou alguns, per sobre de be i del mal, pontifiquen sobre negocis, capital i beneficis, quan de fet darrera els diners hi ha treball, sovint el treball d’altri, cada dia més dur i més mal pagat.

Ara hi ha moltes feines, em diríeu, que no necessiten de les mans o gairebé. O al menys no cal que per la feina s’omplin de durícies, feines necessàries i fins i tot dures. Teniu raó. Però mantinc un gran respecte per les mans.

No hi ha per a mi res mes digne que  les mans que produeixen, que creen la veritable riquesa. Son les mans d’una persona que sap de les eines, de la falç i del martell. Son mans amples o mes estretes, producte del treball que amb elles s’ha fet. Viure en dignitat, es un camí que fem amb les nostres mans.

divendres, 2 d’agost del 2013

Mifas perd, però la ciutat no hi guanya!


Si es confirma el que la valoració de les pliques, que es van obrir el dimarts, apuntava, Mifas perdrà a favor de Setex Aparki SA la concessió de la gestió de les zones blaves i verdes de la ciutat. Un daltabaix per a l’entitat social de la que depenen més de 330 treballadors, una entitat que ha gestionat correctament aquests darrers 10 anys la concessió i que ha fet importants inversions per a mantenir-la.

Si l’únic criteri és l’econòmic malauradament el resultat és clar. Però em pregunto, com molts, l’únic criteri ha de ser aquest?  Uns majors ingressos per a  l’Ajuntament? Ja ho comentàvem, com altres grups, al govern de la ciutat, que ens preocupava la deriva en els contractes  i concessions municipals cap a un criteri més que econòmic, economicista. La voluntat sovint exagerada de desmarcar-se de l’anterior govern pot portar a errors, com, al meu parer, és en aquest cas.

En un moment econòmic tant difícil com el que estem travessant, la proximitat, el valor social i l’esforç tecnològic no han de tenir tant valor o més que l’econòmic? Molts pensem que ha de tenir més importància aquests valors afegits.

Mifas porta 34 anys fent una gran tasca social, sovint omplint els buits que les administracions no son capaces d’assumir. Ha patit fortes retallades en subvencions i programes aquets darrers anys, un cop com aquest, la pèrdua de la concessió de les zones blaves i verdes de la ciutat de Girona, pot ser dramàtic per a l’entitat i per als serveis socials que proporciona. Es de justícia revisar el procés i cal fer-ho!