dijous, 31 de desembre del 2015

2015 és mort, visca el 2016!



Res és mesquí deia el poeta amb la generositat del que somnia i del que sap trobar en la quotidianitat l’alè de viure. Salut, feina, amistat, amor...tels trobes o et troben si saps, o aprens a cercar, el que tens al teu voltant. Les equivocacions, si no et tiren enrere, et donen les lliçons més importants. Ha passat un any i no me’n penedeixo de les decisions més importants que he pres per doloroses que han sigut. Gràcies a elles veig el nou any amb més optimisme.




Cloure la meva etapa com a professor no ha estat fàcil. Sempre ha estat la meva vocació, m’hi he dedicat més de trenta anys i solament la he deixat en breus parèntesis. M’ha donat molt i li ha dedicat molt també, però per l’exigència que es mereix l’has de deixar quan estàs encara físicament bé i mentalment fort. He aprofitat una de les poques avantatges que l’administració atorga als professors i he avançat uns pocs anys la jubilació. Decidit i fet.

He deixat el partit on havia militat molt i molt de temps. M’ha dolgut, i m’ha dolgut més, pels que no ho han entès. No és pot prendre decisions a gust de tothom, deia la meva mare, cal que n’estiguis de convençut, insistia. I n’estic. No puc prendre partit, si no combregues en decisions claus que afecten el teu compromís i comporten arrenglerar-te assumint decisions que no comparteixes. He rebut, però, més respecte que fel.

Des de la independència en política, estic aprenent a caminar de nou, comprometent-me en objectius comuns amb qui tinc més a prop. M’espera una activitat nova en un ambient hostil, en un marc canviant ací i allà. Tindrà un temps limitat, el faré sense sectarisme acostant-me a qui pugui i vulgui ajudar al canvi. Vaig lleuger d’equipatge i confiat amb els que m’han fet confiança. Quan creus que quelcom s’acaba, torna a començar.


Un any s’acaba i en comença un altre. Salut i felicitat!

dimarts, 29 de desembre del 2015

El dia després del dia després


No he volgut escriure res el dia després del diumenge, per raons obvies. Perquè era el dia dels innocents i perquè no em veia capaç, sense haver estat present dotze hores en l’assemblea de la CUP, entendre les raons que van portar a acceptar, sense trobar una solució immediata, l’empat sorprenent entre dos propostes irreconciliables. Ha passat un xic de temps, i com no em sento indiferent i alhora avorreixo fer de fiscal, diré el que penso, el que temo i el que desitjo.



Penso que hem anat molt lluny com a poble, que en lloc de baixar el cap al desnaturalitzar l’estatut es va produir una mobilització popular inesperada per la magnitud i radicalitat dels objectius. La independència passa en poc temps de ser molt minoritària a ser la opció més acceptada per la població. Els que ja els hi va bé com va i els que tant sols volen canviar un xic, que no son el mateix ni es poden sumar, un per un son molt més minoritaris que els que volem independència. Això és sorprenent si veiem el que ha passat els darrers trenta anys.

Temo però que quan avances, deixes al darrera gent que amb el pas del temps es capgiren en contra dels que per a ells corren massa o en la direcció equivocada. Passa a la dreta i a l’esquerra, en vells burgesos i en joves revolucionaris, si la realitat no s’ajusta al que volen o creuen, la realitat està equivocada. Quins esforços ha fet i està fent la oligarquia catalana per a desacreditar el procés! I quina "merda de procés" diuen “els revolucionaris” perquè ells no l’encapçalen! Si ja tenim fora de Catalunya adversaris enormement poderosos solament ens faltava la guerra interna a dreta i esquerra a casa nostra!

L’odi, la rancúnia, el sectarisme ha arrelat en una part dels que si oposen, però també del que el proposen. L’he vist en gent que teòricament defensa o defensava a Junts pel Sí, insultant a al CUP de forma daltònica, sens destriar res ni a ningú. L’he observat en una part de la CUP demonitzant Mas i la burgesia, sense destriar tampoc ni què, ni qui ni quan.  La defensa d’interessos de classe per part de la dreta extrema i d’un abstracte anticapitalisme per l’esquerranisme, de fet conflueixen en paralitzar un moviment que els depassa per interclassista, perquè és de tota la nació. Perquè solament un moviment d’aquesta mena pot construir la independència.

Desitjo però que s’imposi la majoria, que de nou el moviment popular s’aixequi i com ha passat aquets darrers anys, després de no pas pocs problemes i confusions, ens permeti tirar endavant. Qualsevol altre alternativa ens porta a més de menys. Menys llibertat, menys igualtat i menys solidaritat. A reforçar l’estat espanyol i el vell i injust autonomisme.


diumenge, 27 de desembre del 2015

Un desig escrit el mati del 27D


Escric aquest article sense saber el resultat de l’assemblea de la CUP a Sabadell, estaré tota la jornada al cim d’un tren, començant un curt però intens viatge de lleure, per a després començar una nova etapa a Madrid. Escric conscient que hi haurà un fort i intens debat, en el que si trobaran persones que respecto, de gent que no tic cap dubte de la seva voluntat de fer el que creuen millor pel país. Desitjo que l’encertin amb el resultat.


M’imagino que seran capaços de sortir enfortits per a continuar sent una peça important en el difícil camí de construir la República catalana. Que la seva radicalitat sumarà a una aliança heterogènia i majoritària per a fer possible un estat propi, quelcom que se’ns ha negat i se’ns nega des del sistema borbònic. Els necessitem per a fer-ho possible i de segur que els que ho saben seran capaços de convèncer als dubtosos.

Som molts els que els 27S dubtàvem entre Junts pel Sí i la CUP, una dubta que molts portarem fins agafar la papereta, però sabíem que sumaven en aquelles eleccions estranyes que esdevingueren plebiscitàries per amics i enemics. En aquests mesos m’he oposat a tots els atac dels hiperventilats que confonen la discrepància amb l’heretgia. Sabem que la CUP te els seus terminis i la seves pròpies formes de decidir.

Quan acabi la jornada, la sort estarà donada, la decisió serà clara. Jo encara, quan escric, no la se, però imagino que ens permetrà continuar el procés, que tindrem govern per a aplicar la declaració del 9 de novembre passat. Que no serà un xec en blanc, que molts i no solament ells estarem amatents a que es compleixin els acords. En definitiva mentre a Madrid hi ha la incertesa de qui governarà i el fantasma d’unes eleccions anticipades vola pel cel de la política, nosaltres avançarem decidits cap als nostres objectius.

Espero no equivocar-me.

dissabte, 26 de desembre del 2015

El discurs del rei o com parlar de Catalunya sense anomenar-la.


La monarquia forma part de l’entramat institucional  creat a la transició per assegurar la estabilitat econòmica i política que els franquistes reformistes volien assegurar per molts anys. En la correlació de forces de la transició, desfavorable a l’oposició rupturista,  aconseguiren molt a canvi del desmantellament de les lleis franquistes, fet que es plasma en la constitució de 1978.


Un sistema electoral falsament proporcional basat en circumscripcions petites al congrés i al senat, agreujat aquest darrer per un sistema electoral de fet majoritari, al situar el mateix nombre de senadors per província sense fer cas a la població major o menor d’elles. El Senat de fet era i es una cambra de bloqueig per si les majories absolutes desapareixen del Congrés, com ha passat en les darreres eleccions.

La monarquia també està pensada com un sistema de bloqueig que asseguri,  al comandar l’exèrcit i exercir la presidència de l’estat, la garantia de que res pugui canviar sense el consentiment del poder establert. No els hi ha calgut en el llarc període en que els dos partits dinàstics, els que accepten aquestes regles del joc, s’han tornat en el poder. Ara quan es posa en perill aquest torn se encenen totes les alarmes.

L’objectiu és integrar els partits nous en el sistema modificant-lo el mínim possible, ho aconseguiren amb el PSOE, perquè no han de poder amb els que ara es presenten com alternativa, però alhora accepten les regles del joc? Si ens fixem en el discurs reial aquest tema inquietava poc al Rei, el que de fet inquieta és que Catalunya surti del sistema, a més la forma republicana que adopta aquest repte, no solament els preocupa els produeix pànic. Ací, a Catalunya, és on es pot produir el principi de la fi de la monarquia i darrera seu de l’entramat que la sustenta.

República o monarquia és avui el dilema, república catalana o monarquia borbònica és la forma en que aquest es concreta. Aquest 2016 serà clau per a avançar o retrocedir, en bona part dependrà de nosaltres. 

dimecres, 23 de desembre del 2015

Diputat al Congrés...em començo a fer a la idea de que és així.


Quan vaig acceptar anar a la candidatura d’ERC al Congrés vaig tenir que superar molts dubtes, i no pel fet que sortir no era pas fàcil, els tenia per ser una organització diferent a la que vaig militar fins al juny. L’acolliment de la gent d’esquerra i de molta altre gent que s’atansava per animar-me m’ho han fet molt fàcil, els resultats han superat les expectatives.


Cal dir que  m’he alegrat dels bons resultats dels meus antics companys, no solament perquè han reduït les expectatives de ciutadans, també perquè han sabut atreure a una part de l’esquerra independentista que possiblement no hauria votat, si això serà circumstancial, ja es veurà. Han tingut un bon cap de llista a Catalunya, fent tàndem de fet amb Ada Colau, i a Madrid, amb un Pablo Iglesias, el dels millors moments televisius. Tot amanit amb una excel·lent campanya amb ampli suport mediàtic.

Però les raons que m’han separat d’ells son avui les mateixes que ahir. Clar que puc defensar i defensaré les propostes socials comunes, però crec que la independència és imprescindible per a fer-les possible i que aconseguir canviar primer Espanya és un camí erroni. Sense república catalana no hi haurà ruptura democràtica a Espanya, aquest és el mau parer.

Ara i ací, com a diputat seré fidel a la confiança que m’han dipositat els electors. Els que no m’han votat, però volen canvi, no trobaran un mi un adversari. Ens espera a tots un camí feixuc  i mai la prepotència i el sectarisme seran els meus mitjans ni ningú em farà oblidar el camí a seguir.

Per cert seguiré mantenint el bloc, triaré un nou nom, accepto suggeriments.

dilluns, 21 de desembre del 2015

I ara què?


I ara què? És la pregunta que més he sentit al llevar-me. No és pas una pregunta retòrica, és la conseqüència de les informacions contradictòries i un xic improvisades, lògicament, amb les que la gent se’n va anar ahir a dormir.


El PP ha guanyat però no en te prou; el PSOE ha perdut però continua sent la segona força; Podem ha pujat molt, però no ha superat al PSOE, amb una doble estratègia, unitària a Galícia, País valencià i Catalunya i de confrontació amb IU a la resta, deixant-la amb tant sols dos diputats per Madrid, marginant-la al grup mixt; i Ciutadans de “gran esperança blanca” a quarta força, sense que la seva suma pugui ser determinant.

Formar govern a Espanya?  Aquesta és la qüestió. En els propers dies sabrem que, qui i a canvi de què. Reforma constitucional ? bé, els dos partits de sempre i un dels “nous” -PP/PSOE/Ciutadans- tenen la paella pel mànec. Un xic més de dos terços al Congres i el PP, tot sol, majoria al Senat! Realment el sistema de la transició és irreformable si el vell bipartidisme no vol. Si es descarta Rajoy, la pregunta que es farà a l'esquerra transformadora pot ser: o Sánchez o maig?

D’ací que la gran victòria de “En comú podem” a Catalunya ens porta a un dilema que hauran d’abordar quan la via del referèndum pactat sia, de nou, un camí sense sortida. Esperar a unes noves eleccions, anticipades o d’ací quatre anys, per a treure majoria absoluta al Congrés i al Senat o incorporar-se a un camí de ruptura democràtica, de procés constituent a Catalunya ara?

Ma estesa des de l’independentisme d’esquerres per a treballar a Catalunya en una nova Constitució i col·laboració a Madrid contra les polítiques continuistes del partíts dinàstics. Espero que ací i allà ho aconseguim!

dissabte, 19 de desembre del 2015

Conclusions provisionals a l'acabar la campanya electoral


Ha acabat la campanya en la que m’he embrancat conscient del moment i del perquè era necessària la meva participació. Ha estat un viatge positiu. He dit el que pensava i el que he dit no ha estat diferent del que he defensat aquests darrers anys, independència i compromís social. Ho he fet com a independent, fet nou per a mi i en un equip plural en el que ERC ha confiat.  Defensant el que crec i actuant com penso, he aconseguit el respecte dels que han lluitat al meu costat, ara seran els electors els que decidiran si em volen com a diputat.


Ha esta una campanya diferent de les darreres que he fet, des del 2003 solament he fet les municipals. Aquestes per la proximitat de la gent i per les propostes concretes que pots oferir sempre m’han agradat. Es presten a menys demagògia i es perd menys el respecte entre el rivals. També al no presentar-me de cap de llista ha esta una novetat i m’ha agradat. El secret ha estat la confiança amb la que arribat amb la Teresa i per la facilitat amb la que s’han desenvolupat les relacions entre els membres de la candidatura.

Per encaixar com a independent en una organització política es necessita, al meu parer, dues coses, al menys: la primera, voluntat real d’apertura d’aquesta organització, es a dir que l’aposta sigui estratègica, no tàctica, i acceptada per la militància organitzada; la segona, implicar-se al màxim demostrant que la confiança donada es merescuda.

Res d’això hauria esta possible sense partir d’un anhel comú, la república catalana, i d’una anàlisi compartida, que el temps que vivim es excepcional i cal donar el millor de nosaltres. Sigui quin sigui el resultat, penso que ha valgut la pena.

dijous, 17 de desembre del 2015

Nosaltres, el poble.


M’agrada la gent, escoltar i donar la meva opinió, sentir-me part de quelcom més important que el meu jo, formar part del “nosaltres”.  Aquest és el sentit de la política que arrenca de la primera declaració moderna d’independència,  la dels EE.UU., i s’arrela en les grans revolucions del segle XIX i XX. “Nosaltres, el poble”, així comencen les pàgines millors de la nostra història contemporània.


Avui vivim un temps excepcional a Catalunya del que, com a protagonistes, probablement no en som del tot conscients. Noto la impaciència, la necessitat d’anar ràpid, però veig alhora, que res de la magnitud  del que estem vivint pot fer-se corrent. Cal no saltar-se cap pas, no passar de llarg de cap estació, cercar ampliar la majoria sense perdre cap llençol pel camí.

Amb tot en contra, aconseguirem més del 47,8% dels vots i 72 diputats independentistes el 27S, majoria absoluta, suficient per obrir el procés constituent, imprescindible per crear les bases que el faci possible. Una oportunitat única de crear una constitució republicana de baix a dalt. Difícil però possible perquè solament depèn de nosaltres. I ho culminarem amb un referèndum convocat pel Parlament de Catalunya i fonamentat en els lleis que aprovarem i l’avalaran.

Res a Espanya serà ¡gual després del 20D i malgrat l’amplia majoria parlamentària s’entestarà en no acceptar el nostre dret a l’autodeterminació, una forta presència parlamentària republicana i independentista pot ser decisiva per a fer avortar qualsevol intent d’involució. El camí és clar i la força per aconseguir-ho està en les mans del poble, votant com ens agrada als catalans.

dimarts, 15 de desembre del 2015

O reforma descafeïnada o República catalana.


Hi ha moments en la història en que el pobles poden decidir el camí a seguir, son moments molt especials que es donen molt de tant en tant, plens de dificultats però amarats d’esperances. Ara i ací podem decidir si volem la ruptura amb un sistema desgastat i d’escassa qualitat democràtica o obrim un camí nou on siguem protagonistes del canvi. O reforma o ruptura. Tu decideixes.


Clar que voldríem un camí més fàcil, que des d’Espanya ens entenguessin, ho hem demanat abastament. Vàrem enviar tres representants del Parlament a Madrid i tornaren amb un no. Moltes vegades després, en la passada legislatura, des d’ERC, es proposà un referèndum i el resultat fou el mateix. Que pot canviar ara per a que el resultat no sigui el mateix?

Res fa pensar en que els únics que proposen el dret a decidir arribin ni de lluny a aconseguir la majoria absoluta necessària. IU ho ha proposat sempre, Podemos després de moltes vacil·lacions ara ho proposa, ambdós la obtindran la majoria? res ho fa pensar. Aleshores que proposen els partits catalans que amb coalició li fan costat, si no tenen prou força? Entrar en el joc de la reforma descafeïnada o donar-nos suport als que començarem, amb la majoria absoluta d’escons al Parlament, un procés constituent de la República catalana?

Aquesta és la veritable opció que com a catalans tenim el 20D, res del que es necessari: treball, defensa del territori, educació, salut, protecció social...ho podrem aconseguir sense una ruptura democràtica, sense la construcció d’un nou sistema polític que ho faci possible. És un tema de sobiranies. O sobirania catalana o restar a remolc de les oligarquies que viuen tant i tant bé en l’estat borbònic.