divendres, 30 de desembre del 2016

El 2016 s’esgota i el 2017 està a punt de començar!

Han passat moltes coses en aquests 365 dies que estem a punt de completar. Internacionalment nefast, estatalment bloquejat i nacionalment esperançador. Πάντα ε κα οδν μένει: "Tot flueix, res no s’està quiet" –deia Heràclit- segur que molts ho recordeu de les classe de filosofia. La dialèctica, els principis filosòfics més desconeguts pels polítics espanyols, per als quals tot es immutable en la mesura dels seus interessos.


Negar la realitat si aquesta no està d’acord amb el que et convé. Els estats son immutables, diuen, en una Europa, que s’han fet i desfet amb una velocitat vertiginosa. La constitució és immutable, quan n’hem tingut des del segle XIX, vuit no comptant òbviament els períodes d’absolutisme i dictadures on també hi havien “lleis immutables”. Diuen que la ignorància es cura llegint, però no pas el Marca, com a lectura de capçalera.

Es cert que una Unió europea en crisi i un EE.UU dirigits per un personatge barreja de “tio Gilito” i “Al Capone” no ens donen gaire tranquil·litat, però fa cent anys ens trobàvem en plena primera guerra mundial! Qui s’atreveix a dir que els temps passats foren millors! Navegarem amb aigües agitades, no serà pas la primera vegada. Fa cent anys teníem la Mancomunitat, ara estem més a prop que mai de ser República, permeteu que l’optimisme de la voluntat brindi amb cava el cap d’any!

La història s’escriu després dels fets, els protagonistes de la qual solament en tenen fragments que després l’historiador refarà com si es tractes d’un puzle. Quan la vivim estem sotmesos a les incerteses. Diuen que el millor pla de batalla no aguanta el primer tret. Ens espera un any 2017 ple d’incerteses, però també d’esperances. Planyo als que s’ho miren com espectadors, planyo als que mai veuen el moment de ser protagonistes, planyo els perepunyetes.  I amunt els cors i la intel·ligència, ens faran falta els dos!

dimecres, 28 de desembre del 2016

Seran capaços de...


Molts ens fem la pregunta de si aquesta gent –polítics, jutges, opinadors, oligarques..que fan i desfan a Espanya- seran capaços de suspendre l’autonomia i de continuar engarjolant a tort i a dret. El sentit comú ens faria pesar en una mesa de negociació, però l’experiència del que hem vist i patit ens porta a la confrontació. Probablement ens estalviarem la violència d’altres èpoques, però ni l’amenaça ni la coacció les deixaran de banda. Estem preparats per a suportar-ho? penso que si.


La meva afirmació no es fruit del voluntarisme, malgrat la forta voluntat de no desdir-me del que crec ni trontollar en la meva responsabilitat d’electe. Es basa en ‘experiència d’aquets darrers anys, la gent mai ens ha defraudat, ni en els moment més fràgils com fou el 9N.

El ridícul d’usar articles trets del codi penal franquista de 1973 per part del jutge que vol empresonar al regidor Joan Coma mostra que les clavegueres de l’estat suren a cel obert. Afinen i desafinen, tot si val contra un procés democràtic de ruptura, assignatura pendent de la transició del setanta, que ara culminarem mal els hi pesi.

Seran capaços de ...tot, però nosaltres... de més! Amb un us intel·ligent de la força democràtica, la que ens dona representar la majoria i amb un escrupolós us de la no violència, podem desconstruir els seu intents de guanyar per la imposició pura i dura. Cal perseverança, no perdre els nervis i ser contundents i massius en les respostes. Ens resten uns mesos plens de paranys i agressions, “trencarem els ous que calgui per a fer una gran truita”. Endavant les atxes!

divendres, 23 de desembre del 2016

Dos ministres per a un diàleg inexistent


En una setmana atrafegada he tingut l’experiència de comprovar en primera persona els límits del diàleg. La ministre de sanitat i el d’educació han deixat clar que diàleg es donar-los la raó. Passar del monòleg al diàleg es quelcom pel que no n’estan d'entrenats i tornen a caure en els tòpics que tant bé els hi anaven en els temps de la majoria absoluta. El perill és la debilitat del PSOE i la voluntat d’agradar i tocar poder de Ciudadanos, que els porta a compaginar la gesticulació pública amb l’acord d’amagat. El temps corre i a nosaltres ens cal fermesa i serenitat!


També l'escepticisme i l'audàcia és la millor combinació, obligar-los a escoltar el que no volen i desconstruir allò tant habitual de “no hi ha una altre alternativa”, barreja de prepotència i ignorància. No volen saber allò que els molesta, els molesta tot allò que els qüestiona i es senten qüestionats per tot el que ignoren, que es molt. Temps d’incerteses en el que es cola el vell autoritarisme, ara embolcallat amb la Constitució del 78.

Aprofitem però les escletxes i ampliem el nostre cercle de coneixements, trencar els estereotips que l’agitació i propaganda de l’estat intenta situar-nos a sobre. Ens volen amb la imatge d’intransigents i insolidaris i els hi retornem posant-los davant del mirall. Cerquem les complicitats necessària afermant també la fermesa de les nostres conviccions.

Que continuïn amb el seu diàleg intransigent, amb la seva prepotència habitual que nosaltres continuarem fent el camí i hauran d’escoltar-nos un cop i un altre. No desaprofitem ni avui ni demà tots els ressorts que ens dona aquets indret. Tampoc oblidarem perquè estem ací. Llibertat i República!

dimarts, 20 de desembre del 2016

De Comissions al Ple. Jornades de congressista.


Escric aquestes ratlles un cop he acabat de preparar-me la compareixença de la ministra de Sanitat i Serveis Socials i dues intervencions al Ple, avui i demà. Bé, els darrers retocs d’una feina que t’emportes a casa. Tot i que el treball que fem a Madrid es fonamentalment amb equip, les intervencions son quelcom que cada un li donem el nostre toc. Os seré sincer, m’agrada tocar el crostó en un hemicicle majoritàriament hostil. Es una feina que cal fer i penso que la fem bé.


La feina es multiple, en quan intervencions,  al Ple, en tenim dimarts a la tarda, dimecres al matí i dijous al matí. El dimarts per a les iniciatives del grups parlamentaris, proposicions no de llei, proposicions de llei i mocions; el dimecres preguntes al govern i interpel·lacions; el dijous convalidacions de decrets del govern. Son el moments més interesants i també mediàtics. El parlamentarisme en la seva salsa, malgrat que en alguns cassos part del integrants faci un mutis pel foro.

El treball en lescomissions es menys conegut però més intens, es fan el dimarts al mati, el dimecres a la tarda i el dijous al matí. També hi ha compareixences, però aquestes no solament del govern, sinó de entitats o experts que la comissió ha decidit, també discussió de proposicions no de llei, cada 15 dies 11 PNL, en sessions de 6 a 7 hores. Penseu que jo soc portaveu en cinc comissions...

I visites, un munt de visites, que intentem no fer esperar més de quinze dies des de que rebem la demanda, prioritzant les entitats. En l’àmbit que em moc, educació, serveis socials , medi ambient...en son moltes les que tenen abast estatal i tenen interès per a comunicar-se amb nosaltres. Tenir grup parlamentari te això.

diumenge, 18 de desembre del 2016

Unes jornades amb militars.


En aquesta etapa de Madrid em vaig fer un propòsit, entre d’altres, aprendre tot el que pogués. Hi ha aspectes que resten fora del teu abast i que solament determinades circumstàncies et permeten conèixer. Una d’aquestes realitats poc conegudes, que m’ha ocupat tres matins intensos ha estat un curs que ens ha donat el CESEDEN a diputats i senadors de la comissió de Defensa. Ponències i col·loquis amb alts comandaments militars i una visita al centre de control de la defensa i al de les unitats especials, a Retamares, prop de Madrid. Diuen que el coneixement no ocupa lloc...


He de confessar que ha estat interesant, el meu darrer contacte amb l’exercit fou a la mili que vaig fer a la “división acorazada Brunete”, i no es pas el millor record de la meva vida. Han passat anys i la professionalització de l’exèrcit s’ha fet notar i l’OTAN, de la que no en soc partidari, com a mínim, a fet viatjar als militars espanyols i viatjar obre la ment, sens dubte.

Com soc de parlar, no m’he tallat ni un pel -protegit per la immunitat tot s’ha de dir- al referir-me a les funcions de l’exercit al segle XXI, del seu finançament i de les amistats perilloses amb la industria militar. M’he trobat molta més receptivitat de la que esperava fins i tot quan vaig citar la guerra civil com una guerra també de militars en els que el lleials foren els perdedors.

Vaig insistir en la neutralitat política del exèrcit i vàrem debatre sobre aquest fet. A ningú se li escapa que no prendre part en política per part de l'exèrcit  l’hauria de excloure de qualsevol us en el tema català. Així ho vaig plantejar, en aquests termes, en les rotllanes que fèiem a la pausa dels cafès. Tensió, però es guardaren les formes. Bé, una experiència interesant...diferent.

dimecres, 14 de desembre del 2016

Dies Irae


Aquests dies a Madrid estem vivint el mètode Zoilo de diàleg per a dummies, sí, aquell que diu: ”debemos nosotros imponer el diálogo y no ceder a esa especie de chantaje”. Inflats per aquesta nova pròrroga del govern, gràcies a la gentilesa de l’abstenció socialista, res els hi sembla impossible, després d’aquesta fita. De nou el seu errors es menysprear-nos, de fet no entenen que de Madrid a Catalunya el camí a seguir es més difícil que posar un pis a Barcelona a la Soraya.


La darrera aventura del portaveu del PDECAT Francesc Homs no ha estat encertada, proposar una comissió per a estudiar el referèndum, l’únic pel que ha servit és per a demostrar, un cop més, hi van...que el trio constitucional te una majoria al Congrés abassegadora i no està per feina . Ja els hi havíem dit, per activa i per passiva, que l’únic marc possible de negociació es la bilateral: de govern de la Generalitat a govern de l’Estat. Bé és el que serà, si hi ha mai negociació. Que hi farem!

Això no treu que ens movem, parlem i tenim alguna victòria, com en el tema autopistes, ens guanyem prestigi pencant, però el fet de dir i fer el que pensem els desconcerta. No ocupem el paper subordinat pel que sempre ens tenen reservat un plat a taula. Ara bé, tot defensant el govern de Catalunya, aquest ha d’assegurar que els terminis per aconseguir el referèndum es duguin a terme sense cap mena de vacil·lació.

Com anècdota final, vaig anar al meu primer sopar de la premsa, al “Palace” –el primer i suposo que darrer cop que hi entro- el més interesant , el premi a la millor pregunta per a Joan Tardà, premi merescut. Es a dir qualsevol premi que tingui que veure amb la seva trajectòria parlamentaria és més que merescut! Barra lliure al final de sopar a la que vaig driblar - ja no tinc edat- i al dia següent intervenció sobre una moció per a pal·liar el perill de l’alcohol entre el joves! Contradiccions de la societat que vivim...Os prometo que os passaré el vídeo de la intervenció políticament més incorrecte que he fet fins ara a l’hemicicle!

dissabte, 10 de desembre del 2016

Tempus fugit!


Ara toca dialogar, seguint el model del poli bo i el poli dolent, el primer paper se l’ha adjudicat la Soraya i el segon el continua exercint la Judicatura. El vell diàleg de la comissaria sota el focus implacable, dialoga, “canta”, o si no el meu company farà de les seves i no el podré parar! Diàleg, sí! Acceptant les meves condicions o si no...Negociació mai! perquè aquesta és fa d’igual a igual i això de cap manera. De genolls l’estat sempre sembla més poderós.


Diàleg, ningunejant al govern legítim de Catalunya, amb més vots i amb una majoria parlamentària que no té el govern de Madrid. Si al seu pares els hi va anar tant bé a la transició perquè no els hi ha de sortir bé ara, pensen. El ingredients els tenen exercint un control ferri dels mitjans de comunicació i la devoció incondicional dels grans lobbys econòmics. Per on començar? Reunint-se amb la “lleial oposició” al Parlament. De llibre!

Un cop tens la punta de la llança preparada, cal usar la caixa de ressonància mediàtica i inundar les ones de la paraula màgica “diàleg”, oposant-la a unilateralitat, es a dir adjectivant als que no pensen com tu i son majoria de “radicals negats al diàleg, malgrat aquets sigui unilateral i exercit pel govern més radical, de dretes i espanyolista que hem patits aquets darrers cinc anys!

Els senyors del règim, un cop aconseguit al Congrés la investidura de Rajoy, paralitzat el PSOE per una gestora entreguista, ensimismat Podemos per la seva lluita interna, derrotada doncs l’alternativa a Espanya solament els queda derrotar Catalunya, si ho aconsegueixen hauran tancat un cercle que semblava impossible de superar el passat 20 de desembre. La lluita a Catalunya s’està fent llarga, ho se, però més llarga i terrible serà gestionar la derrota, sobretot si som nosaltres els que, per falta de coratge, ens rendim!

Ni poli bo, ni dolent: guanyem la llibertat! 

dimecres, 7 de desembre del 2016

Res de nou!


Quan sento parlar a l’hemicicle de que la Constitució del 1978 és gairebé una llei sagrada, em ressonen en la memòria les veus del vells “procuradores” que deien pràcticament el mateix dels “principios fundamentales del movimiento nacional”. Més enllà d’alguns cognoms dels actuals diputats que em sonen a hereus il·lustres del franquisme no he tingut temps – i tampoc ganes- d’esbrinar el que no posen al currículum.


Dies com el d’ahir, de “besamans” i marxes militars, de desfilades i fotos “constitucionals”, ens tiren d’esquenes a tots aquells que ens hem educat amb valors que tenien en el franquisme la seva antítesis. Fins i tot “els macers” porten el mateix uniforme dels que custodiaven al vell dictador! Es cert que la cambra te una història il·lustre en la que ressonaren veus republicanes i catalanistes, però és una història desconeguda per bona part dels que es seuen en els escons, que o no han estudiat història o no els hi han explicat.

Tenim aliats, però no comparteixen els temps ni els objectius del que estem fent a Catalunya, volen fer una llarga marxa de la que en poden sortir no pas victoriosos sinó integrats per un sistema amb una capacitat enorme de fagocitar dissidents, tot em sembla de molt mal averany. Però els anomenats constitucionalistes tenen la paella pel mànec i quan parlen de diàleg volen dir que els hi has de donar la raó.

Les constitucions estan determinades pel moment i les circumstàncies que les varen fer néixer, avui et recorden una cop i un altre “la España una y indivisible”, article que es va situar amb una enorme fressa militar, però desconeixen l’article 128.1 que diu que tota la riquesa del país en totes les seves formes i sia quina sia la seva titularitat està subordinada a l’interès general. Au va constitucionalistes ni el coneixeu ni mai se os passaria pel cap aplicar-lo!

diumenge, 4 de desembre del 2016

De govern a govern!


Quan més ens apropem al desenllaç del que ha estat anomenat “el procés”, més perill trobarem si ens equivoquem en la tàctica i caiem en el tacticisme. He de confessar que no m’agrada gens la proposta que ha presentat Francesc Homs de crear una comissió no legislativa que debati el futur de Catalunya al Congrés. Ni és el lloc ni la forma. El diàleg ha de ser i és entre governs. No es pot donar en el marc de la sobirania espanyola, si no en la relació bilateral entre sobiranies.


La bona fe, l’interès en dialogar, no ens pot fer oblidar on estem i perquè hem arribat ací. No es el resultat del debat en el Congrés, on no hi ha les condicions resolutives adients, que no siguin marejar la perdiu indefinidament. La mobilització popular i unes eleccions que varen donar majoria independentista en el parlament de Catalunya ens han fer arribar fins ací. Aquest fets marquen el protagonisme i la fulla de ruta. Qualsevol desviació ens porta al tacticisme i a la derrota.

Hi ha encara polítics catalans que enyoren el temps aquell en que “agradàvem a Madrid”, al no posar en dubte ni qui ni com exercia la sobirania i acceptavem engrunes que no posaven en qüestió ni qui governava ni com ho feia. Fins i tot les velles pràctiques d’ensabonar, fer favors i actuar amb un maquiavel·lisme d’estar per casa -del que era mestre Duran Lleida- es veuen encara com el “summum bonum” de l’art de fer política a Madrid. Qui l’ha fet li costa de fer-ne una altre.

Al meu parer, el paper de les diputades i els diputats catalans, no passa per fer d'interlocutor amb l’estat, sinó de recolzar qui ho és, el govern de Catalunya. Clar que intervenim en el dia a dia per a satisfer reivindicacions i ajudar a satisfer necessitats en el marc de les nostres competències en les nostres circumscripcions, això ho fem i crec que bé. El que no hem de fer mai es substituir a qui te la sobirania del poble català: el Parlament i el seu govern. 

dimecres, 30 de novembre del 2016

Dies inquiets a Madrid


Dies inquiets a Madrid, feina que s’acumula i sensació de que poca cosa canvia en el cap del PP. Molta crida al diàleg però quan els hi toques el voraviu salten amb els reflexes condicionats de tants anys de poder. Compareixença de ministres, en comissió o responent preguntes al Ple, es el nou format, el que havien obviat quan estaven en funcions. Acceptem el repte però tenim clar que el nostre futur es juga a casa, ací plantem cara i trenquem estereotips.


Un amic d’un altre grup em deia que ja porto més intervencions al Ple que molts des seus companys amb més d’una legislatura complerta, això no es un fet excepcional en el nostre grup, doncs hem de tocar moltes tecles. Curiosament el sobrenom de “el profe” que em va posar la meva companya de grup, l’Ana Surra, s’ha estès en gent d’altres grups amb els que comparteixo més d’una comissió. Bé, coses d’aquest mon tant particular que és el Congrés.

Però més d’un disgust t’emportes, com quan pactes una bona Proposició No de Llei contra la pobresa infantil , amb Podemos i Compromís, que el PDECAT i PNB te l’accepten i el PSOE al darrer moment es fa enrere, abstenint-se,  i la perdem per dos vots! No hi puc posar pell morta i em costarà empesar-me la frustració, que un fet com aquest et turmenta. Però, bé, de tot s’aprèn. Com quan tens que decidir entre una comissió i una compareixença de ministre i et queda un regust de que hauries d’haver fet al revés, tot i que soc conscient que si ho hagués fet, de segur em passaria el mateix.

Bé reflexions d’un diputat que usa aquets bloc, també com a dietari obert, posant en comú amb qui vulgui el que penso i el que faig. Els electors m’han donat el privilegi de ser i estar a primera fila dels esdeveniments present i futurs i el partit que ha confiat en mi, m’atorga una llibertat del que estic molt agraït, llibertat responsable que lliga un projecte col·lectiu amb la necessària llibertat de pensament i acció. I emmarcant-ho tot un procés d’alliberament nacional complex i apassionant!


dissabte, 26 de novembre del 2016

Fidel: Vèncer i resistir.


Hi ha personatges que durant tota la vida han format part del teu imaginari, que han viscut paral·lelament a fer-te gran, sense donar-te'n compte. Que no pocs cops has discrepat o t’hi has sentit allunyat, però sempre l’has tingut present. Fidel, el comandant i el dictador, representa l’ambivalència de les revolucions, sense les que no s’avança però alhora no arribes mai tampoc a assaltar els cels, perquè si res es impossible, també sempre resta molt per a fer.


La mort d’un mite del segle XX, d’un revolucionari, no ens deixa indiferents, ni a partidaris, ni a detractors, ni als que voldrien ser objectius amb la seva figura. El jove comandant a Sierra Maestra, el vencedor entrant damunt d’un tanc a La Habana, l’estadista parlant davant del les NN.UU, el madur i després vell dictador, l’home que dimiteix i passa deu anys a l’ombra però no a l’ostracisme...

Tots i cada un d’ells ens ha marcat, però el que més em queda al cap és el de “bahia de los cochinos” el que es capaç de aguantar en aquell moment i durant tota la seva vida, la pressió d’una potència que no el volia governant Cuba, no pas per defensar la llibertat, sinó pel seu interès de gran potència acostumada a posar i treure governants. I va guanyar Fidel i va residir Fidel, conta tot pronòstic, demostrant que no hi ha res impossible!

Cuba, una “província” d’Espanya, el pati del darrera dels EE.UU, el casino de les màfies...des de José Martí, el pare fundador de la seva independència, ningú ha fet tant per la dignitat, benestar i identitat del poble de la perla del Carib. Ha sabut resistir com ningú les pressions de les grans potències. No hi ha independència sense sacrifici. No tot pot ser blanc o negre o roig...Educació, sanitat, menjar per a tots no es uns fita menyspreable. Manca de llibertat d’expressió, derrota en la lluita contra la burocràcia...son taques inesborrables. Tots podem fer un balanç, dependrà possiblement dels nostres prejudicis cap a on decantem la balança.

Descansa en pau, Fidel. Visca Cuba lliure!

dijous, 24 de novembre del 2016

La justícia i la llei.


En fa de temps que soc conscient que la llei no es sinònim de justícia. No entenc tampoc una societat sense llei, però la seva font d’inspiració ha de ser la llibertat i la justícia. Sovint una bona llei pot envellir i restar fossilitzada, essent fàcilment manipulada pels que anteposen els seus interessos a l’expressió lliure de la ciutadania. El segrest de la Constitució del 1978 per els que s’han beneficiat del monopoli del poder que els justifica avui,  impedeixen qualsevol canvi que no siguin petits retocs sense importància.


El suplicatori a Francesc Homs exemplifica aqueta situació de contradicció entre dret i justícia, la intervenció que destil·lava odi de Girauta de Ciudadanos deixa va clar que les formules legals que uns i altres empraven solament servien per amagar el biaix polític de la resolució. Tristament el PSC en el magma confús del PSOE post Pedro Sánchez, va caure en la complicitat contra aquell que el que va fer fou servir a la institució a la que es devia.

El tall, la distància entre institucions estatals i Catalunya,  esdevé abisme si comparem els 2/3 dels diputats del Congrés i els altres, es fa insalvable i albira una llarga i dura confrontació. Es cert que l’escull del pressupost podria fer avançar de nou les eleccions, però el PSOE té tant a perdre que el no pot esdevenir una nova abstenció. Temps al temps.

Ens esperen mesos difícils, darrera les paraules del govern de diàleg no hi ha cap canvi d’actitud, la persecució judicial com instrument polític es multiplicarà i no seran porques les provocacions per a que caiguem en la temptació de reaccionar sense estar preparats. Reforcem-nos, acabem la feina, reaccionem col·lectivament i el juliol amb les lleis aprovades culminem aquets procés. 

diumenge, 20 de novembre del 2016

20N: Franco i el negacionisme


Quaranta anys de franquisme i quaranta de postfranquisme han marcat l’imaginari de molta gent, alguns en son víctimes, d’altres ja els hi va bé el negacionisme d’aquest sistema polític com a feixista, doncs no tenen que rentar la roba bruta de la seva família, ni explicar el seu estatuts heretat dels botxins. El negacionisme històric que te la vesant més sinistra al negar l’holocaust, te la seva vesant casolana de considerar el franquisme tant sols un sistema autoritari nascut per a superar la inestabilitat de la segona república espanyola.


Això de carregar les culpes a les víctimes, és un fet habitual en la casta dirigent hereva del franquisme - econòmica, religiosa o política- , no assumir responsabilitats n’és la seva vesant més confortable. Milers de morts a les cunetes no els preocupen, de fet que surtin a la llum és l’únic que els amoïna. Recordo una conversa recent a la comissió d’educació del Congrés on els hi posava en qüestió que donessin tanta importància a la recuperació de les despulles de Cervantes i no haguessin mogut un dit per recuperar les de Garcia Lorca! Obviament, la comparació els hi semblava odiosa i demagògica.

L’altre dia els hi etzibava en el Ple que calien més filòsofs i menys advocats de l’estat en el Congrés. Un xic més de historiadors poc estaria malament tampoc. La cultura històrica és molt baixa més enllà dels quatre tòpics de que Espanya és la nació més antiga d’Europa...Em poso les mans al cap del que deuen ensenyar en determinades escoles de l'estat, encara, o la memòria d’aquests personatges es selectiva i/o molt minsa.

Mai m’ha agradat el mot memòria històrica, sempre he preferit el de reparació. A les víctimes, encarnades en els seus familiars i a la història mateixa que és la primera víctima de les dictadures. Cal reparar, cal recuperar, els fets i els mots. Franco és un dels dictadors més sanguinaris del segle XX, més que Mussolini i va matar més dels seus conciutadans que Hitler! Però com veig el patí, en el tema de la reparació, hi ha més probabilitats que en això sigui més capdavantera la futura república catalana que la monarquia espanyola vigent.

dijous, 17 de novembre del 2016

Fernàndez Diaz o els límits de la impunitat


El pas del govern en funcions a ordinari ha fet moure tota la maquinaria de l’estat i empeny al Congrés a un ritme frenètic de reunions, canvis de presidències compareixences i proposicions legals variades. També marca el tarannà del nou-vell govern i dels límits de la seva actuació. El cas paradigmàtic és, avui per avui, l’intent de Rajoy de col·locar l’ex ministre d’interior, reprovat pel Congrés i sotmès a una comissió d’investigació, com a President de la Comissió d’Exteriors.


Es diu que a una certa edat canviar no es pas fàcil. Rajoy ja te una edat respectable -encara és més vell mentalment de la que figura al seu DNI- i a fet de l’immobilisme més que una actitud. De fet la seva estratègia política passa més per desgastar a l’adversari que per promoure alternatives a una problemes que el temps cronifica. Aprofitant situacions de desconcert intenta sempre fer colar el seu capteniment.

La debilitat dels socialistes li devia fer pensar que podria colar a l’esmentat personatge en un lloc rellevant. No es casualitat que Duran Lleida en fou força temps el president. I així tensat la corda aquets dimecres amb l’abstenció d’uns i la no presència d’altres, tot feia pensar que de nou se’ns sortiria. Però no ha estat això, la pressió dels esdeveniments han porta als socialistes a moure’s i als altres grups a no donar per bo els fets acomplerts.

Aleshores -de nou Rajoy en estat pur- mana desconvocar la reunió i s’ajorna una setmana. Haurem d’esperar nous moviments en la foscor? Retirarà el candidat abans de perdre? No es pas una tema menor, permetre que aquest personatge, el Fernàndez Diaz, pugui reeixir. Però, un cop més sempre l' hi resta la comissió de peticions, una comisió menor,  on no es vota el president. Situaran de nou el límit de la impunitat lluny, molt i molt lluny!


dilluns, 14 de novembre del 2016

Un poble que camina, un poble que empeny!


El temps històric que estem vivint l'analitzaran d’ací uns anys doctes historiadors. De segur ens explicaran, a més de detalls i interpretacions que ara se’ns escapen, un fet extraordinari, de com un estat d’opinió produït per la vexació del Tribunal Constitucional a tot un país, al esmenar el que el poble havia votat, es convertiria en mobilització massiva i continuada. Aquest sentiment de “nosaltres som el poble” es respirava a les fonts de Montjuïc, ambient no pas de festa sinó de reivindicació. Sense aquest moviment popular no hauríem arribat gaire lluny, amb la seva continuïtat  i capteniment res es impossible.


Em direu que hi ha molta gent que no es mobilitza i tindreu raó, però on està la gent que s’hi oposa, més enllà de grans declaracions de uns pocs quan volen mobilitzar fan el ridícul! Clar que volem que tothom s’expressi per això reclamem un referèndum, que tothom pugui dir la seva i votar. Però la paradoxa és que els que diuen que aquest moviment massiu no representa la majoria son els que no ens volen deixar votar.

En un moment de populismes excloents, a tort i a dret, el moviment independentista català trenca motllos i esquemes. Tant pel seu caràcter integrador herència del catalanisme polític, com pels seu programa polític a les antípodes de qualsevol proposta etniciste i excloent. Clar que trobarem ínfimes minories hiperventilades que tot els hi sembla malament, però si no fos per la xarxa seriem més que irrellevants, que ja ho son. La mobilització, plural i oberta, a tothom ens fa sentir un sol poble.

Ens queda camí per fer, els nostres adversaris, sovint desconcertats, usaran els seus instruments d’estat i el de les seves clavegueres, ja ho han fet i ho  continuaran fent -corregit i augmentat- però si el moviment popular i els electes ens mantenim ferms assentarem les bases del canvi que volem. Els que s’ho miren, encara estant a temps d’incorporar-se, que no temin, seran tant ben rebuts com si hi fossin des del primer dia.

dijous, 10 de novembre del 2016

Trump i la dreta extrema.


Han passat més de 24 hores i l’impacte de la victòria de Donald Trump continua aixecant moltes opinions. Tot i que jo sovint analitzo el present a la llum del passat, intento no caure en el mecanicisme de pensar que tot es repeteix, en tot cas. com deia Marx en el seu assaig - " 18 brumari de Louis Bonaparte"- les tragèdies poden, al repetir-se, esdevenir comèdies. Hi ha molt d’esperpèntic en Trump, sense que, de moment, podem albirar la tràgica destrucció del Reichstag ni la nit dels vidres trencats, afortunadament, però el futur és ominós.


No minimitzo el perill del seu programa -si es que li podem dir així-, ni l’enorme poder que tindrà com a president, però a diferència del feixisme no pretén destruir les institucions democràtiques. No te un partit únic militaritzat, ni l’objectiu central es destruir físicament els seus adversaris. I, atenció, aquesta realitat diferent no ho fa més fàcil sinó que fa molt difícil de combatre amb els mecanismes antifeixistes heretats del passat. Es clar que al seu voltant, feixistes i Ku Klus Klan, com a satèl·lits, li donen suport, però no es el mateix, ni son el mateix.

Combatre la dreta extrema, no es igual que fer-ho contra l’extrema dreta – no es un joc de paraules- perquè aquesta primera barreja elements comuns del sistema democràtic amb un profund autoritarisme, que té en la por i la pèrdua de estatus econòmic d’àmplies capes de la població la seva base electoral. Base social que fou en bona part d’esquerres i  que l’esquerra ha de voler recuperar, perquè si la margina o criminalitza, perderà el futur, com està perdent avui el present en bona part d’Europa.

Ni la Socialdemocràcia ni la seva esquerra han sabut enfrontar-se al reptes del segle XXI. Des de Catalunya estant  podem contribuir a crear noves referències, lligant el nostre ampli moviment nacional a un profund sentiment solidari, contrari a tota mena de xenofòbia, sabent que aquesta és una cortina de fum per amagar les veritables desigualtats. Sense sentiment de pertinença les esquerres deixarien a la dreta populista el sentiment de país. L'internacionalisme que agermana, resta buit i esdevé menys que un eslògan, si no te en compte la realitat nacional on es donen les contradiccions socials que l'esquerra ha de saber resoldre.

dimarts, 8 de novembre del 2016

No anirem a la inauguració solemne de la Legislatura!


Aquest cop el Rei presidirà la inauguració solemne de la XII legislatura, la setmana vinent. Aquest cop sí! ja tenim govern i sembla que Felip està tranquil, ja gairebé ningú recorda que es va saltar l’anterior, incomplint el que diu la llei, però d'això els Borbons en tenen un bon currículum. Si algú vol preguntar-me si els diputats del grup d’ERC hi anirem, li confirmo que no. No solament perquè som republicans i això de l’homenatge al rei ens rellisca, també perquè no es mereix respecte qui no ha tingut respecte pel parlament de Catalunya no rebent la seva presidenta quan tocava, ni s’ha disculpat després.


Algú ens parlarà de cortesia, com si ens trobéssim a Versalles i no al mateix Congrés que per majoria ha aprovat tramitar el suplicatori a Francesc Homs. La cortesia es dona entre iguals i quan una institució, la monarquia, es furta a la sobirania popular, no ho és, es tracta de “pleitesia”, es el besamans que abans es donava als dictadors. En això que no ens comptin. Perquè els gestos en un moment de tanta tensió , en un moment ens que es deté una batllessa per exercir el seu mandat, no ho mereixen.

De la transició van sortir coses bones, al menys fins al 1981, on el cop d’estat sembla que va triomfar “en diferido” i les va tallar en rodó. Els pactes necessaris per sortir de la dictadura sense sang no foren fàcils, però les cessions que havien de tenir data de caducitat s'han mantingut anys i panys. D’aquella pols aquest llot on ens trobem empantanats. D’aquesta situació Catalunya vol sortir, per això els partits del règim són minoritaris a casa nostra. Allà on son majoritaris, com al Congrés,  no es estrany que es peguin cops de colze per anar  a la sessió i es trenquin les mans aplaudint al Borbó.

Cal fets amb contingut, però també gestos que exemplifiquen que no ens sentim vinculats per una monarquia que no es pas neutral com les nòrdiques, sinó que forma part de l’entramat juridicopolític que no ens deixa exercir la nostra sobirania. Pot ser no ens trobin a faltar, però la nostra gent poc que acceptaria que anéssim de comparses, avis a navegants que si que hi van!

dissabte, 5 de novembre del 2016

Nova legitimitat i llibertat d’opinió.


Quan més a prop som de la fi del procés, de que aquest culmini amb la llei de transitorietat jurídica i les altres dues que l’acompanyen, més tensió, dins i fora de Catalunya, es desfermarà. L’estat i el govern que el gestiona –de fet la confluència d’interessos que el manté- jugarà més dur i ens obligarà a fer-ho més bé. Les opinions contràries no em molesten, al contrari em preocuparia que no existissin, la República que volem construir és farà des de la diversitat i la llibertat d’opinió.


Sempre he pensat que la crítica t’obliga a fer més bé les coses, es cert que quan es personalitza i ets tu l’objectiu et dol i de la mateixa manera que tens dret a discrepar sobre l’opinió que et qüestiona, defensaré la llibertat de criticar-me, malgrat a voltes et sentis ofès. Aquesta és la línia que diferència la vida democràtica de les autoritàries, d’alta o baixa intensitat.

Entrem, com deia abans, en un període clau, no pas de xoc de trens sinó de legitimitats. Al construir-se una legitimitat nova, avalada per la majoria democràtica del nostre parlament, la desobediència ja no es tal, doncs el que fas es acollir-te a l’emanada pel Parlament. Això et dona plena autoritat amb el funcionaris per a exigir-los actuar sota la teva autoritat i no un altre que ja no tindrà vigència en territori català. Una revolució, si, però democràtica!

Ho férem per majoria i per tant caldrà respectar les minories, ningú s’ha de sentir exclòs del nou país, si no vol, aquesta és la nostra força davant la deriva autoritària del govern espanyol i de la majoria del Congrés i del Senat que li donarà suport. Davant l’autoritarisme, la via no es més autoritarisme sinó més democràcia.

dimarts, 1 de novembre del 2016

Comiat a Núria Terés: una cerimònia tendre i multitudinària.



El comiat de la Núria Terés, avui, a l’Església parroquial de Santa Eugènia, ha estat una explosió de sentiments, un esclat d’amor a ella i a la seva família. Tants i tant diferents ens hem aplegat i hem intervingut per a rememorar la seva vida, el que ens ha aportat a tants i tants. Per si voleu llegir-ho, os afegeixo la breu intervenció que li he dedicat.


Em costa imaginar-te, absent per sempre, tants de records teus se m’acumulen, que ni deixen espai a la tristesa. Espai que es trenca amb recurrents fiblades de dolor. Vull parlar de tu, Núria, però no pas amb pena. Senzillament parlar dels anys compartits, de les alegries i també de les penes.
        
Del que estimaves i no estimaves. Del que feies, deies i senties. Però son tantes i tantes les coses compartides  que quedaran entre tu i jo, i no en parlaré ara. Perquè som molts els que et volem retre homenatge.

Recordar-te si, però no pas amb pena. Has de saber que poc a poc esdevindràs tant meva, tant nostra que sense parlar de tu, formaràs part de nosaltres, fluint en el que fem, sense dir-lo, ni pensar-lo.

Núria sempre en el meu cor, en el cor de tots nosaltres!

diumenge, 30 d’octubre del 2016

Núria Terés. Ciutadana il·lustre, persona estimada.


Des del moment que he rebut l’esperat i fatídic missatge de l’Albert, el que deia que la Nuri ens havia deixat a la matinada d’avui, no me’n he pogut d’estar de plorar. I reflexionant , ho he de confessar, no tant per ella –aquets dies m’he pogut acomiadar, hem pogut parlar – sinó per tots nosaltres, els que restem sense la seva presència. La vaig conèixer com a companya de l’Albert, al que conec des de petit. Del 2007 al 2015 fórem inseparables. Quatre anys amb l’Enric Pardo, al govern de l’Anna Pagans i quatre –ella i jo- a l’oposició del govern del ara president Puigdemont.


Rics en experiències, he pogut gaudir d’una persona amb una enorme capacitat de treball i especial sentit de l’humor. Quants cops la complicitat que dona l’amistat, ens permetia superar les dificultats de la política activa plena de paranys i malifetes. Quants mals de cap, quantes atzagaiades, per lluitar pel bé comú i contra els prejudicis que es multipliquen, quan més coses vols fer. De tota manera, parlant darrerament amb ella, n’estava orgullosa del temps dedicat i dels resultats obtinguts. Però jo pensava, quan de més podria haver fet sense tants i tants entrebancs!

Sempre em deia que el seu secret, per aconseguir la seva enorme capacitat de treball, era la seva família. A més del seu pal de paller, l’Albert, els seus tres fills; Bernat, Lluc i Mareg i la seva filla na Maria. Quant d’orgullosa n’estava de tots ells i quin exemple tant fantàstic han donat al llarg de la seva malaltia! Aquests valors compartits son la força que els ajudarà a mantenir la seva presència en la seva absència.

Mare, professora, activista, política...parts d’un tot d’aquesta Nuri polièdrica, i per a mi la vesant, que serà inesborrable, d’amiga. La seva estimada Girona, però Santa Eugènia més! Perd un dels seus actius cívics més importants. Santa Eugènia, ciutat dins la ciutat, gent treballadora, d’orígens diferents, sempre l’hi van retornar gairebé tant de carinyo com ella els hi donava. Ratlles de comiat, que solament reflecteixen una petita part d’una persona extraordinària. Inesborrable record per a totes i tots, els que hem tingut la sort de conèixer-la.

dimarts, 25 d’octubre del 2016

Joan Coma, no estàs sol!


Una intervenció en un Ple, aquesta és la prova, base de la causa en contra que un magistrat de l’Audiència Nacional li ha obert. La llibertat que tot polític que representa a la ciutadania te en l’exercici de les seves funcions. La paraula com a instrument democràtic resta en entredit. Volen una censura prèvia, que ens autocensurem? Senzillament forma part de la causa general oberta contra l’independentisme, de la presidenta del Parlament als regidors de Badalona. Defensar Joan Coma es defensar-nos a tots i totes!


La “Brunete”, el nom d’una divisió cuirassada aquarterada a les afores de Madrid – on per cert, vaig fer la mili- era l’espantall en la transició, del colpisme, del tornar enrere cap a la dictadura. Com l’eufemisme de la ”remor de sabres” volia dir que tocaves el moll de l’os, la frontera entre el que es podia canviar i el que no. De “Brunete” avui n’hi ha més d’una, la periodística –qui ha vist el País de fa uns anys i qui el veu ara, ni ombra del que era-, és la mes coneguda, però també bona part de l’aparell judicial, el que es va heretar del franquisme i es va  “modernitzar” en la lluita contra ETA.

L’aparell judicial és avui la primera línia de batalla. No de la justícia, sinó de la confrontació. En aquests estat sense divisió de poders, on el que es divideixen són les funcions, l “judicialització” és una forma de repressió. En els propers mesos anirem veient com aquest via esdevindrà habitual amb la voluntat de paralitzar les nostres institucions. D’ací la importància de la solidaritat amb en Joan, de la insubmissió activa, de la mobilització popular, de l’exemple que hem de donar tots els electes.

Ni ell, en Joan Coma, ni els regidors de Badalona, ni els futurs imputats no la presidenta del Parlament...ni cap altre, son acusats individualment,  ho son, com deia, en una causa general i la resposta, democràtica i pacífica, però valenta i activa, no ha de defallir ni ha de ser circumstancial. El xoc a començat. “Ni ganareis , ni convencereis!”


diumenge, 23 d’octubre del 2016

De les cendres, l’únic que surt és un pollastre rostit!

             
Escoltant als guanyadors del Consell Federal del PSOE, tot dient que el partit ressorgiria de la crisi com l’au Fènix de les cendres, em ve al cap el que un dels meus companys del Comitè Central em deia en el moment de la crisi i escissió del PSUC, quan més d’un polític d’aparell deia més o menys el mateix, “de les cendres, l’únic que surt és un pollastre rostit!”. I no es va equivocar gens ni mica.


Reconec que no hi ha res més dolorós per a un militant que li furtin la veu i que li canviïn el relat amb el qual ha defensat, a tort i a dret, davant del seu cercle en unes eleccions dificils. Amb els anys per evitar aquestes coses alguns partits han donat la veu a la militància, mitjançant consultes, fet que s’ha trencat en la present circumstància. Fer, per abstenció, Rajoy president, és el pitjor dels escenaris possibles i un cop molt difícil d’entomar per als socialistes de cor.

La possibilitat d’un govern alternatiu s’ha impedit explorar per part dels que avui han estat majoria i quan Pedro Sánchez va intentar-ho, o més aviat els hi va fer pensar que ho podria intentar, han estat implacables. No ens enganyem, Catalunya ha estat darrera com una ombra allargada, es a dir, el model territorial dels que les administracions autonòmiques en son beneficiades i podien perillar privilegis, ha fet que el govern del PP esdevingués, per a ells, un mal menor.

Han saltat pels aires els sentiments de solidaritat retòrics i d’unitat fraternal. Els membres meridionals han votat en bloc, ajudats pels altres on tenen la presidència de la comunitat amb l’honorable excepció de Ses Illes. Els que avui han decidit es que prefereixen al PP si manté l’actual model, que explorar un altre del que creuen no en sortirien beneficiats les elits que ara governen. El PSC ho sap i ha actuat en conseqüència, els seu model no pot reeixir en aquestes circumstàncies, no li serà fàcil mantenir-ho durant tota la setmana vinent i menys després. Ens espera un període molt complicat. Res serà igual!

dijous, 20 d’octubre del 2016

Mary Beard, feminista i historiadora


Sí, ja sé que l’han nomenat pel premi princesa d’Astúries i jo, com a molts, ens rellisca aquest premi, malgrat li donaren, ja fa un temps, a un amic, l’Eudald Carbonell. Però Mary Beard es una de les meves historiadores preferides. Combina saviesa i ganes de comunicar-la i ha estat font d’inspiració per a preparar-me classes del mon antic amb adolescents a priori refractaris i després entusiastes.


Combina una erudició enorme amb un gran sentit de la comunicació, el seu darrer documental sobre Pompeia, “BBC of course”, és la síntesi de com es pot comunicar temes complexos amb una gran claredat expositiva i un perfecte sentit audiovisual. Fer-te gaudir de la història es obrir una nova dimensió, una porta a l’anàlisi i a la reflexió que et serveix en moltes altres activitats de la vida.

“No entenc que avui es pugui ser dona i no ser feminista”, frases com aquesta les deixa anar al bell mig d’una explicació sobre les relacions de poder a la Roma republicana. Ha arribat al mes alt del mon acadèmic, catedràtica de Cambridge, per tant sap com ningú el masclisme dominant en molts àmbits acadèmics britànics, tant subtil que es fa difícil de denunciar, malgrat penetri arreu. I obre portes, a partir del seu exemple,  a tantes i tantes alumnes brillants que, any rere any, surten dels nostres instituts.

I, com no, significa un crit a favor de les humanitats, sense les quals en el progrés científic, els anomenats sabers durs resten orfes, si no contextualitzen el perquè i com passen les coses, les causes i els efectes...Bé, espero que mes enllà dels premis, merescuts malgrat no m’agradi qui els emet, ens continuï obsequiant molts i molts anys amb el seu saber.

dimarts, 18 d’octubre del 2016

175 anys de l’Institut Jaume Vicens Vives de Girona.



Avui a les 6 de la tarda al Teatre Municipal hi haurà una solemne celebració  dels 175 anys de l’Institut Jaume Vicens Vives, la direcció m’ha demanat de fer una lliçó magistral del seu recorregut en segle XIX. És un honor que es deu a que fou aquest primer institut anomenat "provincial", un dels fonaments de la tesi doctoral sobre l’ensenyament secundari al segle XIX que vaig realitzar. L’any 1999 em vaig doctorar amb un excel·lent “cum laude”, gracies a aquesta tesi.


Investigar la nostra història encara més la del nostre institut es com fer un viatge en el temps, en el que trobem vincles encara presents en la nostra vida quotidiana i d’altres esborrats del nostre present. Un present, l’institut, del que formem part com alumnes o exalumnes, com a professors o antics professors. Fins i tot trobarem més d’un exalumne i ex professor. El vell institut de la força i el ja no pas nou de Vistalegre ens empenyen a conèixer-los més bé i a celebrar com si fos un vell familiar el seus aniversaris. 175, els que ara celebrem, és una edat fora de l’abast del humans però no de les institucions.

Si l’establiment provisional de l’” Instituto provincial gerundense”, com s’anomenava, el 1841 i ja definitivament el 1845, manifestà totes les contradiccions ideològiques del procés de formació de la burgesia gironina com a classe dirigent. El del segle XX fou el de la democratització de l’educació i l’entrada de les classes populars a l’educació secundària, amb avenços esclatants en la segona república, amb retrocessos terribles en la llarga dictadura i amb l’empenta democràtica definitiva el darrer quart de segle, del que avui l’actual educació del XXI és hereva.

He tingut la sort i la força de voluntat de capbussar en la seva història més llunyana i situar-la en el context de la política educativa en la que la seva evolució es trobava immers, prou rica com per a fonamentar una tesi doctoral i prou amena com per a publicar-ne un llibre.

Les conclusions que en vaig treure son encara vigents. Al llarg del segle XIX L’institut de Girona representarà sovint el paper d’una caixa de ressonància dels canvis i a vegades també l’exemple del replegament conservador. La política i l’educació formen un conjunt dialèctic, a voltes contradictori, que amb l’ajuda de l’anàlisi i investigació històrica contribuïm un xic a comprendre. A la llum del passat entendrem, al meu parer, millor les contradiccions de la política i l’educació que encara avui es donen al primer terç del segle XXI.

diumenge, 16 d’octubre del 2016

Un combat, un anhel, vèncer el càncer!


La fragilitat del cos humà, les dificultats generades per l’infortuni, la cruel metzina de l’atzar... et desencadenen patiment i angoixa, quan una persona estimada els pateix. Cerques raons, causes, revises els esdeveniments del passat per cercar una explicació. I o no n’hi ha o, de fet, ho son totes unides en una contradicció dialèctica.  De fet som el que som per les persones que ens estimen, tot i que actuem, sovint, com a reacció del que ens fan els que ens detesten.


Una persona estimada està patint una greu malaltia i compateixo el patiment dels que te més a prop, dels que l’estimen sense reserves. És una persona que ha donat molt més que ha rebut de l’entorn més ampli que ha volgut ajudar a transformar. I ha rebut cops, maledicències i menyspreu, dels gelosos pel que feia i eren incapaços de fer, i l’atac dels que, conscients de que el que estava fent perjudicava els seus interessos, n’han estat implacables.

He vist aquest patiment amb un altre company, que amb ella hem fet el camí junts. La política que es pot fer amb generositat, pot tenir conseqüències terribles si trepitges els ulls de poll del poder establert. El desgast no arriba per les dificultats del que fas, sinó per la desesperació del que no et deixen fer. Tot i així, la sal de la terra son les persones que no s’ajupen i amb el cap alt assumeixen aquest desgast.

Ara que la Nuri Terés està passant un moment molt difícil, un combat dur i implacable contra el càncer, recordo el camí junts que vam fer amb l’Enric Pardo. Orgull  de ser el seu amic, d’estimar la seva família, de compartir tants moments i de formar part de tot allò que l’ajuda a viure. Aquest combat també el podem guanyar!


divendres, 14 d’octubre del 2016

El cabal del Ter? El transvasament? Girona, rai!


Costa molt canviar aquelles coses que porten anys i panys fent-se i més quan els responsables per a transformar-ho haurien de fer un esforç i, en el fons, consideren que no cal. Perquè canviar, si ja ens va bé com està? es pregunten aquells a qui se’ls hi demana el canvi. En temes que afecten a un recurs natural i a més d’un territori, s’entén més, que lluitis per a impedir un mal futur, que mobilitzar-te per a deixar de patir un mal persistent en el temps. En el tema de l’aigua ho veiem en la diferent consideració que es te contra el transvasament futur de l’Ebre i la lluita contra el que és realment existent, el del Ter.


Fa pocs dies el volum d’aigua que baixava pel Ter a alçada del Pont de la barca, a Girona, era 50 litres per sota dels 3000 que marca la llei de 1959 com a límit, encara aplicada per l’Agència Catalana de l’Aigua. Alguns mitjans se’n feien ressò, però l’Agència responsable minimitzava el fet. Un fet a la que ens te acostumats, governi qui governi. En el tripartit les pitjors discussions que recordo eren amb els responsables de l’ACA, qualsevol canvi era com arrancar-li un queixal. Al final més aparences i més estètica que realitats.

Quan es parla de sobirania i, que aquesta, correspon a la ciutadania, hi estic plenament d'acord. Però, quan es parla de defensar el territori, el nombre de vots metropolitans de Barcelona no pot menystenir els altres territoris, la gent i l’ecosistema. L’equilibri no pot ser que el gran acabi sempre dominant al petits. I si parlem de costos, aquests depenen de com es mesurin. No serà fàcil canviar una tendència tant consolidada!

El centre de decisió per allò important es Barcelona. En la política si no estàs a Barcelona no comptes, d’ací que la carambola de Puigdemont president desconcertà tant al poder establert. Que fos alcalde de Girona i diputat no era rellevant fins a ser president, curiosament, sembla que no es va donar a conèixer, per a molts, fins a les repliques del primer debat d’investidura. El focus mediàtic sempre és a un altre lloc, es a dir a la capital. Caldrà fer i refer moltes coses per que aconseguim justícia per al Ter, està en les nostres mans no caure en més paranys i ser tossuts ací i a la capital.

dilluns, 10 d’octubre del 2016

Vigília del 12 d’octubre, més caspa que raça!


Dia de “la Raza” o dia de la “Hispanidad”, promogut en el regnat d’Alfons XIII i convertida en data festiva per decret , en ple franquisme, el 1958. Dia de desfilades militars en el que la “cabra de la legión” adquiria un curiós protagonisme. Dia contradictori en que en la majoria dels països americans es denuncia el genocidi i els mes benvolents afirmen la diversitat de les cultures americanes. El seu manteniment amb la parafernàlia habitual es un exemple de la continuïtat dels dos darrers règims polítics i cada cop més exemplifica la llunyania en que la que vivim els catalans aquests fets.


He rebut una invitació, per a un acompanyant i per a mi, a la tribuna de la Castellana, no dubto que qui me l’envia, la casa reial, creu que em fa un gran honor. Viuen en un mon paral·lel en el que els ciutadans son més aviat els extres - en el bell mig d’un decorat- sense adonar-se  que és de cartró-pedra. Crisi, desafecció, pobresa...? viuen d’esquenes a la realitat i demonitzen tot allò que no entenen. Creuen que tot està ben lligat, però, per si de cas, no tenen cap escrúpol a usar tots els instruments, legals o no, de l’estat per a dormir tranquils.

Tenen molt a celebrar, contra tot pronòstic es mantindran en el poder i podran veure la desfilada amb la tranquil·litat del que sap que no li trauran el lloc privilegiat des d’on decideixen per a tots nosaltres. Quin frau! Aquells que es comprometeren davant dels electors de netejar el que tant a embrutat el Partit Popular, els hi permetran que campi pel poder sense problemes. Es manté la preocupació pels esdeveniments de Catalunya, però amb el govern a les seves mans, la “brigada Aranzadi” escalfa motors!

El 12 pujaré a sant Climent, no pas a festejar res, sinó a protestar i donar suport, al veïns i veïnes que veuen la seva tranquil·litat en perill per la despreocupació amb que els comandaments militars usen el foc real en una zona sensible ecològicament tot posant en ris fauna i humans. Un llarg període de vacances, que anomenen “en funcions”, no li ha permès donar la cara i respondre d’aquets fets.

dissabte, 8 d’octubre del 2016

Eleccions? Ja no calen.


Des de les eleccions de juny he pensat que el bloqueig per a formar govern ens acabaria portant a unes noves eleccions. La darrera oportunitat de Rajoy era un cop d’estat que ha acabat realitzant-se de la pitjor manera. El bipartidisme es resisteix a morir, creuen que no es una malaltia terminal i que amb un xic de temps es recuperarà. Cal, segons ells, trencar l’espinada a l’independentisme català i deixar que les contradiccions de Podemos esclatin. Com enyoren els vells bons temps!


Desitjos que volen convertir en realitats, de moment la fase 1 l’han aconseguit no sense escàndol, desestabilitzant a un PSOE on la gestora no ha dit encara la darrera paraula. El PP, o millor dit, Rajoy i el seu cercle més íntim, no farà estelles de l’arbre caigut i es conformarà, de moment, amb les abstencions necessàries per a la investidura, mantenint el pacte amb Ciudadanos. No oblidem que amb 170 escons, solament li manquen 6 per a la majoria absoluta, que poden aconseguir amb geometria variable, en funció del que proposin cada cop al Congrés.

Amb un govern ja no en funcions, la unitat dels partits “constitucionalistes” en contra de qualsevol mena de referèndum a Catalunya i amb l’ús i abús de les lleis contra el govern i el parlament de Catalunya, serà a més una excel·lent cortina de fum per a justificar nous acords PP i PSOE per a “salvar Espanya”.

El cor dels mitjans afins, que son pràcticament tots i l’ús i abús de la por a perdre Catalunya i especialment la seva aportació a les arques de l’estat, imprescindible per a l’entramat autonòmic de la segona restauració, faran la resta. El que no tenen en compte es la capacitat de resistència de Catalunya i qui menysté l’adversari ho acaba pagant. Em això estem!

dijous, 6 d’octubre del 2016

Deu anys sense el Guti.


Poc abans del seu darrer viatge a Santiago de Compostela, havíem quedat en un restaurant que li agradava especialment, on de tant en tant ens trobàvem alguns dels que ens consideràvem els seus amics. Davant dels dubtes que em generava el govern municipal del que formava part en aquell moment sempre em donava bons consells. Una dita que em reiterava i que he repetit després molts cops era, “u no es ningú”. Es a dir, treballar en equip i malfiar-se dels que creuen que ho saben tot.


L ‘he trobat a faltar molt aquests anys i no cauré amb la temeritat de dir que hauria fet davant dels esdeveniments que hem viscut, però no he dubtat mai que els hauria viscut intensament i sempre, sempre, hauria cercat la màxima unitat per aconseguir la alliberació social i nacional de Catalunya, lluita que va marcar tota la seva vida. Hauria donat la seva opinió sincera, sense temor a aparells de partit ni a prejudicis variats, sempre hauria cercat l’anàlisi concret de la situació concreta.

Recordo amb emoció quan va venir a la meva estrena com a regidor de l’ajuntament de Girona l’any 2000. Després vàrem fer un mos al Bistrot, ens enyoràvem del PSUC, congelat per una direcció, a la decisió de la qual ens hi vàrem oposar sense èxit. Os confesso que costa aguantar la hipocresia d’alguns que s’apropien de la seva figura, hereus dels que li feren la vida impossible, els mateixos que respiraren tranquils quan va anar a Europa, quan més lluny, millor.

I quina fantàstica feina va fer al Parlament Europeu! Eurocomunista i europeista convençut, es guanyà una justa fama de persona equànime i de sòlids principis. Ara patiria en aquesta Europa tant allunyada dels seus ideals. Espero que en un futur torni els temps de les cireres i noves dones i homes siguin capaços de tocar el cel amb la punta dels dits!