dimecres, 30 de novembre del 2016

Dies inquiets a Madrid


Dies inquiets a Madrid, feina que s’acumula i sensació de que poca cosa canvia en el cap del PP. Molta crida al diàleg però quan els hi toques el voraviu salten amb els reflexes condicionats de tants anys de poder. Compareixença de ministres, en comissió o responent preguntes al Ple, es el nou format, el que havien obviat quan estaven en funcions. Acceptem el repte però tenim clar que el nostre futur es juga a casa, ací plantem cara i trenquem estereotips.


Un amic d’un altre grup em deia que ja porto més intervencions al Ple que molts des seus companys amb més d’una legislatura complerta, això no es un fet excepcional en el nostre grup, doncs hem de tocar moltes tecles. Curiosament el sobrenom de “el profe” que em va posar la meva companya de grup, l’Ana Surra, s’ha estès en gent d’altres grups amb els que comparteixo més d’una comissió. Bé, coses d’aquest mon tant particular que és el Congrés.

Però més d’un disgust t’emportes, com quan pactes una bona Proposició No de Llei contra la pobresa infantil , amb Podemos i Compromís, que el PDECAT i PNB te l’accepten i el PSOE al darrer moment es fa enrere, abstenint-se,  i la perdem per dos vots! No hi puc posar pell morta i em costarà empesar-me la frustració, que un fet com aquest et turmenta. Però, bé, de tot s’aprèn. Com quan tens que decidir entre una comissió i una compareixença de ministre i et queda un regust de que hauries d’haver fet al revés, tot i que soc conscient que si ho hagués fet, de segur em passaria el mateix.

Bé reflexions d’un diputat que usa aquets bloc, també com a dietari obert, posant en comú amb qui vulgui el que penso i el que faig. Els electors m’han donat el privilegi de ser i estar a primera fila dels esdeveniments present i futurs i el partit que ha confiat en mi, m’atorga una llibertat del que estic molt agraït, llibertat responsable que lliga un projecte col·lectiu amb la necessària llibertat de pensament i acció. I emmarcant-ho tot un procés d’alliberament nacional complex i apassionant!


dissabte, 26 de novembre del 2016

Fidel: Vèncer i resistir.


Hi ha personatges que durant tota la vida han format part del teu imaginari, que han viscut paral·lelament a fer-te gran, sense donar-te'n compte. Que no pocs cops has discrepat o t’hi has sentit allunyat, però sempre l’has tingut present. Fidel, el comandant i el dictador, representa l’ambivalència de les revolucions, sense les que no s’avança però alhora no arribes mai tampoc a assaltar els cels, perquè si res es impossible, també sempre resta molt per a fer.


La mort d’un mite del segle XX, d’un revolucionari, no ens deixa indiferents, ni a partidaris, ni a detractors, ni als que voldrien ser objectius amb la seva figura. El jove comandant a Sierra Maestra, el vencedor entrant damunt d’un tanc a La Habana, l’estadista parlant davant del les NN.UU, el madur i després vell dictador, l’home que dimiteix i passa deu anys a l’ombra però no a l’ostracisme...

Tots i cada un d’ells ens ha marcat, però el que més em queda al cap és el de “bahia de los cochinos” el que es capaç de aguantar en aquell moment i durant tota la seva vida, la pressió d’una potència que no el volia governant Cuba, no pas per defensar la llibertat, sinó pel seu interès de gran potència acostumada a posar i treure governants. I va guanyar Fidel i va residir Fidel, conta tot pronòstic, demostrant que no hi ha res impossible!

Cuba, una “província” d’Espanya, el pati del darrera dels EE.UU, el casino de les màfies...des de José Martí, el pare fundador de la seva independència, ningú ha fet tant per la dignitat, benestar i identitat del poble de la perla del Carib. Ha sabut resistir com ningú les pressions de les grans potències. No hi ha independència sense sacrifici. No tot pot ser blanc o negre o roig...Educació, sanitat, menjar per a tots no es uns fita menyspreable. Manca de llibertat d’expressió, derrota en la lluita contra la burocràcia...son taques inesborrables. Tots podem fer un balanç, dependrà possiblement dels nostres prejudicis cap a on decantem la balança.

Descansa en pau, Fidel. Visca Cuba lliure!

dijous, 24 de novembre del 2016

La justícia i la llei.


En fa de temps que soc conscient que la llei no es sinònim de justícia. No entenc tampoc una societat sense llei, però la seva font d’inspiració ha de ser la llibertat i la justícia. Sovint una bona llei pot envellir i restar fossilitzada, essent fàcilment manipulada pels que anteposen els seus interessos a l’expressió lliure de la ciutadania. El segrest de la Constitució del 1978 per els que s’han beneficiat del monopoli del poder que els justifica avui,  impedeixen qualsevol canvi que no siguin petits retocs sense importància.


El suplicatori a Francesc Homs exemplifica aqueta situació de contradicció entre dret i justícia, la intervenció que destil·lava odi de Girauta de Ciudadanos deixa va clar que les formules legals que uns i altres empraven solament servien per amagar el biaix polític de la resolució. Tristament el PSC en el magma confús del PSOE post Pedro Sánchez, va caure en la complicitat contra aquell que el que va fer fou servir a la institució a la que es devia.

El tall, la distància entre institucions estatals i Catalunya,  esdevé abisme si comparem els 2/3 dels diputats del Congrés i els altres, es fa insalvable i albira una llarga i dura confrontació. Es cert que l’escull del pressupost podria fer avançar de nou les eleccions, però el PSOE té tant a perdre que el no pot esdevenir una nova abstenció. Temps al temps.

Ens esperen mesos difícils, darrera les paraules del govern de diàleg no hi ha cap canvi d’actitud, la persecució judicial com instrument polític es multiplicarà i no seran porques les provocacions per a que caiguem en la temptació de reaccionar sense estar preparats. Reforcem-nos, acabem la feina, reaccionem col·lectivament i el juliol amb les lleis aprovades culminem aquets procés. 

diumenge, 20 de novembre del 2016

20N: Franco i el negacionisme


Quaranta anys de franquisme i quaranta de postfranquisme han marcat l’imaginari de molta gent, alguns en son víctimes, d’altres ja els hi va bé el negacionisme d’aquest sistema polític com a feixista, doncs no tenen que rentar la roba bruta de la seva família, ni explicar el seu estatuts heretat dels botxins. El negacionisme històric que te la vesant més sinistra al negar l’holocaust, te la seva vesant casolana de considerar el franquisme tant sols un sistema autoritari nascut per a superar la inestabilitat de la segona república espanyola.


Això de carregar les culpes a les víctimes, és un fet habitual en la casta dirigent hereva del franquisme - econòmica, religiosa o política- , no assumir responsabilitats n’és la seva vesant més confortable. Milers de morts a les cunetes no els preocupen, de fet que surtin a la llum és l’únic que els amoïna. Recordo una conversa recent a la comissió d’educació del Congrés on els hi posava en qüestió que donessin tanta importància a la recuperació de les despulles de Cervantes i no haguessin mogut un dit per recuperar les de Garcia Lorca! Obviament, la comparació els hi semblava odiosa i demagògica.

L’altre dia els hi etzibava en el Ple que calien més filòsofs i menys advocats de l’estat en el Congrés. Un xic més de historiadors poc estaria malament tampoc. La cultura històrica és molt baixa més enllà dels quatre tòpics de que Espanya és la nació més antiga d’Europa...Em poso les mans al cap del que deuen ensenyar en determinades escoles de l'estat, encara, o la memòria d’aquests personatges es selectiva i/o molt minsa.

Mai m’ha agradat el mot memòria històrica, sempre he preferit el de reparació. A les víctimes, encarnades en els seus familiars i a la història mateixa que és la primera víctima de les dictadures. Cal reparar, cal recuperar, els fets i els mots. Franco és un dels dictadors més sanguinaris del segle XX, més que Mussolini i va matar més dels seus conciutadans que Hitler! Però com veig el patí, en el tema de la reparació, hi ha més probabilitats que en això sigui més capdavantera la futura república catalana que la monarquia espanyola vigent.

dijous, 17 de novembre del 2016

Fernàndez Diaz o els límits de la impunitat


El pas del govern en funcions a ordinari ha fet moure tota la maquinaria de l’estat i empeny al Congrés a un ritme frenètic de reunions, canvis de presidències compareixences i proposicions legals variades. També marca el tarannà del nou-vell govern i dels límits de la seva actuació. El cas paradigmàtic és, avui per avui, l’intent de Rajoy de col·locar l’ex ministre d’interior, reprovat pel Congrés i sotmès a una comissió d’investigació, com a President de la Comissió d’Exteriors.


Es diu que a una certa edat canviar no es pas fàcil. Rajoy ja te una edat respectable -encara és més vell mentalment de la que figura al seu DNI- i a fet de l’immobilisme més que una actitud. De fet la seva estratègia política passa més per desgastar a l’adversari que per promoure alternatives a una problemes que el temps cronifica. Aprofitant situacions de desconcert intenta sempre fer colar el seu capteniment.

La debilitat dels socialistes li devia fer pensar que podria colar a l’esmentat personatge en un lloc rellevant. No es casualitat que Duran Lleida en fou força temps el president. I així tensat la corda aquets dimecres amb l’abstenció d’uns i la no presència d’altres, tot feia pensar que de nou se’ns sortiria. Però no ha estat això, la pressió dels esdeveniments han porta als socialistes a moure’s i als altres grups a no donar per bo els fets acomplerts.

Aleshores -de nou Rajoy en estat pur- mana desconvocar la reunió i s’ajorna una setmana. Haurem d’esperar nous moviments en la foscor? Retirarà el candidat abans de perdre? No es pas una tema menor, permetre que aquest personatge, el Fernàndez Diaz, pugui reeixir. Però, un cop més sempre l' hi resta la comissió de peticions, una comisió menor,  on no es vota el president. Situaran de nou el límit de la impunitat lluny, molt i molt lluny!


dilluns, 14 de novembre del 2016

Un poble que camina, un poble que empeny!


El temps històric que estem vivint l'analitzaran d’ací uns anys doctes historiadors. De segur ens explicaran, a més de detalls i interpretacions que ara se’ns escapen, un fet extraordinari, de com un estat d’opinió produït per la vexació del Tribunal Constitucional a tot un país, al esmenar el que el poble havia votat, es convertiria en mobilització massiva i continuada. Aquest sentiment de “nosaltres som el poble” es respirava a les fonts de Montjuïc, ambient no pas de festa sinó de reivindicació. Sense aquest moviment popular no hauríem arribat gaire lluny, amb la seva continuïtat  i capteniment res es impossible.


Em direu que hi ha molta gent que no es mobilitza i tindreu raó, però on està la gent que s’hi oposa, més enllà de grans declaracions de uns pocs quan volen mobilitzar fan el ridícul! Clar que volem que tothom s’expressi per això reclamem un referèndum, que tothom pugui dir la seva i votar. Però la paradoxa és que els que diuen que aquest moviment massiu no representa la majoria son els que no ens volen deixar votar.

En un moment de populismes excloents, a tort i a dret, el moviment independentista català trenca motllos i esquemes. Tant pel seu caràcter integrador herència del catalanisme polític, com pels seu programa polític a les antípodes de qualsevol proposta etniciste i excloent. Clar que trobarem ínfimes minories hiperventilades que tot els hi sembla malament, però si no fos per la xarxa seriem més que irrellevants, que ja ho son. La mobilització, plural i oberta, a tothom ens fa sentir un sol poble.

Ens queda camí per fer, els nostres adversaris, sovint desconcertats, usaran els seus instruments d’estat i el de les seves clavegueres, ja ho han fet i ho  continuaran fent -corregit i augmentat- però si el moviment popular i els electes ens mantenim ferms assentarem les bases del canvi que volem. Els que s’ho miren, encara estant a temps d’incorporar-se, que no temin, seran tant ben rebuts com si hi fossin des del primer dia.

dijous, 10 de novembre del 2016

Trump i la dreta extrema.


Han passat més de 24 hores i l’impacte de la victòria de Donald Trump continua aixecant moltes opinions. Tot i que jo sovint analitzo el present a la llum del passat, intento no caure en el mecanicisme de pensar que tot es repeteix, en tot cas. com deia Marx en el seu assaig - " 18 brumari de Louis Bonaparte"- les tragèdies poden, al repetir-se, esdevenir comèdies. Hi ha molt d’esperpèntic en Trump, sense que, de moment, podem albirar la tràgica destrucció del Reichstag ni la nit dels vidres trencats, afortunadament, però el futur és ominós.


No minimitzo el perill del seu programa -si es que li podem dir així-, ni l’enorme poder que tindrà com a president, però a diferència del feixisme no pretén destruir les institucions democràtiques. No te un partit únic militaritzat, ni l’objectiu central es destruir físicament els seus adversaris. I, atenció, aquesta realitat diferent no ho fa més fàcil sinó que fa molt difícil de combatre amb els mecanismes antifeixistes heretats del passat. Es clar que al seu voltant, feixistes i Ku Klus Klan, com a satèl·lits, li donen suport, però no es el mateix, ni son el mateix.

Combatre la dreta extrema, no es igual que fer-ho contra l’extrema dreta – no es un joc de paraules- perquè aquesta primera barreja elements comuns del sistema democràtic amb un profund autoritarisme, que té en la por i la pèrdua de estatus econòmic d’àmplies capes de la població la seva base electoral. Base social que fou en bona part d’esquerres i  que l’esquerra ha de voler recuperar, perquè si la margina o criminalitza, perderà el futur, com està perdent avui el present en bona part d’Europa.

Ni la Socialdemocràcia ni la seva esquerra han sabut enfrontar-se al reptes del segle XXI. Des de Catalunya estant  podem contribuir a crear noves referències, lligant el nostre ampli moviment nacional a un profund sentiment solidari, contrari a tota mena de xenofòbia, sabent que aquesta és una cortina de fum per amagar les veritables desigualtats. Sense sentiment de pertinença les esquerres deixarien a la dreta populista el sentiment de país. L'internacionalisme que agermana, resta buit i esdevé menys que un eslògan, si no te en compte la realitat nacional on es donen les contradiccions socials que l'esquerra ha de saber resoldre.

dimarts, 8 de novembre del 2016

No anirem a la inauguració solemne de la Legislatura!


Aquest cop el Rei presidirà la inauguració solemne de la XII legislatura, la setmana vinent. Aquest cop sí! ja tenim govern i sembla que Felip està tranquil, ja gairebé ningú recorda que es va saltar l’anterior, incomplint el que diu la llei, però d'això els Borbons en tenen un bon currículum. Si algú vol preguntar-me si els diputats del grup d’ERC hi anirem, li confirmo que no. No solament perquè som republicans i això de l’homenatge al rei ens rellisca, també perquè no es mereix respecte qui no ha tingut respecte pel parlament de Catalunya no rebent la seva presidenta quan tocava, ni s’ha disculpat després.


Algú ens parlarà de cortesia, com si ens trobéssim a Versalles i no al mateix Congrés que per majoria ha aprovat tramitar el suplicatori a Francesc Homs. La cortesia es dona entre iguals i quan una institució, la monarquia, es furta a la sobirania popular, no ho és, es tracta de “pleitesia”, es el besamans que abans es donava als dictadors. En això que no ens comptin. Perquè els gestos en un moment de tanta tensió , en un moment ens que es deté una batllessa per exercir el seu mandat, no ho mereixen.

De la transició van sortir coses bones, al menys fins al 1981, on el cop d’estat sembla que va triomfar “en diferido” i les va tallar en rodó. Els pactes necessaris per sortir de la dictadura sense sang no foren fàcils, però les cessions que havien de tenir data de caducitat s'han mantingut anys i panys. D’aquella pols aquest llot on ens trobem empantanats. D’aquesta situació Catalunya vol sortir, per això els partits del règim són minoritaris a casa nostra. Allà on son majoritaris, com al Congrés,  no es estrany que es peguin cops de colze per anar  a la sessió i es trenquin les mans aplaudint al Borbó.

Cal fets amb contingut, però també gestos que exemplifiquen que no ens sentim vinculats per una monarquia que no es pas neutral com les nòrdiques, sinó que forma part de l’entramat juridicopolític que no ens deixa exercir la nostra sobirania. Pot ser no ens trobin a faltar, però la nostra gent poc que acceptaria que anéssim de comparses, avis a navegants que si que hi van!

dissabte, 5 de novembre del 2016

Nova legitimitat i llibertat d’opinió.


Quan més a prop som de la fi del procés, de que aquest culmini amb la llei de transitorietat jurídica i les altres dues que l’acompanyen, més tensió, dins i fora de Catalunya, es desfermarà. L’estat i el govern que el gestiona –de fet la confluència d’interessos que el manté- jugarà més dur i ens obligarà a fer-ho més bé. Les opinions contràries no em molesten, al contrari em preocuparia que no existissin, la República que volem construir és farà des de la diversitat i la llibertat d’opinió.


Sempre he pensat que la crítica t’obliga a fer més bé les coses, es cert que quan es personalitza i ets tu l’objectiu et dol i de la mateixa manera que tens dret a discrepar sobre l’opinió que et qüestiona, defensaré la llibertat de criticar-me, malgrat a voltes et sentis ofès. Aquesta és la línia que diferència la vida democràtica de les autoritàries, d’alta o baixa intensitat.

Entrem, com deia abans, en un període clau, no pas de xoc de trens sinó de legitimitats. Al construir-se una legitimitat nova, avalada per la majoria democràtica del nostre parlament, la desobediència ja no es tal, doncs el que fas es acollir-te a l’emanada pel Parlament. Això et dona plena autoritat amb el funcionaris per a exigir-los actuar sota la teva autoritat i no un altre que ja no tindrà vigència en territori català. Una revolució, si, però democràtica!

Ho férem per majoria i per tant caldrà respectar les minories, ningú s’ha de sentir exclòs del nou país, si no vol, aquesta és la nostra força davant la deriva autoritària del govern espanyol i de la majoria del Congrés i del Senat que li donarà suport. Davant l’autoritarisme, la via no es més autoritarisme sinó més democràcia.

dimarts, 1 de novembre del 2016

Comiat a Núria Terés: una cerimònia tendre i multitudinària.



El comiat de la Núria Terés, avui, a l’Església parroquial de Santa Eugènia, ha estat una explosió de sentiments, un esclat d’amor a ella i a la seva família. Tants i tant diferents ens hem aplegat i hem intervingut per a rememorar la seva vida, el que ens ha aportat a tants i tants. Per si voleu llegir-ho, os afegeixo la breu intervenció que li he dedicat.


Em costa imaginar-te, absent per sempre, tants de records teus se m’acumulen, que ni deixen espai a la tristesa. Espai que es trenca amb recurrents fiblades de dolor. Vull parlar de tu, Núria, però no pas amb pena. Senzillament parlar dels anys compartits, de les alegries i també de les penes.
        
Del que estimaves i no estimaves. Del que feies, deies i senties. Però son tantes i tantes les coses compartides  que quedaran entre tu i jo, i no en parlaré ara. Perquè som molts els que et volem retre homenatge.

Recordar-te si, però no pas amb pena. Has de saber que poc a poc esdevindràs tant meva, tant nostra que sense parlar de tu, formaràs part de nosaltres, fluint en el que fem, sense dir-lo, ni pensar-lo.

Núria sempre en el meu cor, en el cor de tots nosaltres!