dimecres, 30 de setembre del 2015

Cal un govern unitari i “provisional” que representi la pluralitat de l’independentisme.


L’independentisme  que ha esdevingut majoritari te una gran pluralitat, i solament ho continuarà essent si la manté. Una gran responsabilitat  està en les mans del líders polítics, Junts pel Sí i CUP, tot i que aquets darrers no assumirien la condició de líders, si que ho fan com a portaveus del seu partit-moviment. I aquest va més enllà de la política organitzada per què la gent empoderada pel procés, opina de tot i de tothom. En les xarxes socials i en el carrer. Això és bo, malgrat que en moment d’incertesa generi sovint soroll.


Tot espai i aquets és ampli, es susceptible d’hegemonies diverses, la mobilització ha estat clarament popular i progressista, el govern de la Generalitat ha mantingut les polítiques conservadores, de dretes per que ens entenguem, fins al dia abans de les eleccions. Això explica que una part del moviment s’hagi presentat per separat, la CUP, i dins el Junts pel Sí, els gripaus a voltes impedien, quan es parlava del balanç de govern, d’articular un resposta clara.

El tema de fons, al meu parer, en aquets dies de negociacions, és cercar la coherència entre moviment i govern, que el progressisme plural de l’independentisme avui, es concreti en l’acció de govern de la nova generalitat, que anomenaria de nou “provisional”, com a la transició, per a desmarcar-la de la que hem tingut, autonomista i conservadora.

Això es possible per que la dreta catalanista s’ha quedat sense representació i la dreta espanyolista està abundantment representada per PP-Ciudadanos. Han desertat la gent de l’IBEX i del Cercle eqüestre, si es que mai havien estat favorable al catalanisme. El centre-dreta liberal i les esquerres conformem l’espai independentista, avui. Tenim prou punts en comú per a avançar en la transició fins al nou estat.

Si en la discussió aquests dies s’aborda amb sinceritat el que cal fer: pla de xoc, programa i composició del govern, accions concretes per crear el nou estat, desobediència...el tema del president deixaria de ser un escull infranquejable. Espero que amb rapidesa trobem l’entrellat i amb un govern d’unitat ens sigui més fàcil i coherent promoure el ampli moviment per a la desobediència civil que ha d’ajudar a desconnectar-nos de l’estat espanyol.

dilluns, 28 de setembre del 2015

Avui, el dia després, ha de ser el primer del camí cap a la República catalana.


Qui ha guanyat les eleccions, Junts pel Sí, te avui una gran responsabilitat, qui ha triplicat els vots, la CUP, amb una clara aposta per la ruptura i la independència, no te menys responsabilitat. Un i altre s’han de responsabilitzar que el camí que obrim avui cap a la independència arribi a bon port. Per això cal una majoria estable, sòlida, en els propers mesos, perquè la desconnexió amb l’estat espanyol es faci bé.


No ha esta fàcil la convocatòria, gens ni mica, ni una campanya on les amenaces i el recurs a la por han estat constants. Però hem guanyat, no tant folgadament com voldríem, però hem guanyat.  Els adversaris, els que explícitament estan pel no, tenen poques coses en comú i es barallaran com a gat i gos en la campanya electoral per les eleccions generals que avui ja ha començat.

És en aquest marc que hem d’ampliar l’abast de la nostra pedagogia a favor de la independència. Els sectors populars que no han votat candidatures independentistes, que han caigut en el parany de la por, que han comprat el "regeneracionisme" de Ribera-Arrimadas, han de veure, en primer lloc per la via dels fets, que el nou govern pot millorar les seves condicions de vida. Que fer un nou país passa per fer-lo més just. De la mateixa manera que ens hem desempallegat del sectors més carques i neoliberals, o més aviat ells han anat a recolzar altres candidatures dòcils amb els seus interessos, s’ha de fer un tomb social en els polítiques del nou govern de la Generalitat. L'acord, urgent, de Junts pel Sí- CUP, en un pla de xoc ha d'obrir aquest camí.

Si volem ampliar l’electorat independentista ens haurem de treballar els barris que han donat suport a “ciudadanos”, aquest nou falangisme que diu que no es ni de dretes ni d’esquerres, i ha fet creure a alguns sectors que l'independentisme és de burgesos i insolidaris, manipulant la corrupció i focalitzant-la amb els que fins ara han governat Catalunya.

Esperem molt de la majoria  independentista del  nou parlament, no pot ser menys, però o abandonen les velles picabaralles de la vella política autonomista, o es posen clarament al servei del procés, de la gent que és la seva ànima, o seran responsables, ells i ningú més, de no complir el mandat que majoritàriament els catalans els hi hem donat. 

dissabte, 26 de setembre del 2015

Dues candidatures i un destí: la República Catalana


Contra la por, les urnes i dues candidatures: CUP i Junts pel Sí. Diferents però que sumen amb una contradicció dialèctica que em permet albirar una síntesi republicana que ens garanteix un nou país. No n’hi ha prou amb un pensament, ni dos ni tres...per a construir la República Catalana volem que aquest procés sigui garantia de diversitat, de que tots hi podrem viure amb llibertat i dignitat.


No tinc més que un vot, però com mai, l’he posat en comú amb molts amics i amigues. I per comentaris se que això ho hem fet molts aquests dies. Hem analitzat que convé més, hem donat voltes al vot útil, hem analitzat els pros i contres de cada una d’aquestes dos candidatures i hem arribat a la conclusió que les necessitem, a les dues.

No ens agraden les majories absolutes, però necessitem que la suma tingui amplia majoria d’escons i una clara majoria de vots. No excloc a ningú, per tant no excloc a Artur Mas com a President, però vull que es pugui discutir. Se que el més important és la lectura que es faci del resultat com a plebiscit, però no m’és indiferent la composició del govern que governarà la transició, ni tampoc les seves polítiques.

Vull que a redós de l’alegria d’haver guanyat, com espero en escons i vots, la composició del govern es faci amb llum i taquígrafs, conseqüent amb les esperances que una amplia majoria haurem dipositat en els nostres representants. Junts pel Sí i CUP, oberts a qui es vulgui incorporar, han de composar un govern provisional ampli i competent. No els deixarem sols, perquè més que mai necessitaran del suport popular.

Res serà igual, res se semblarà als governs autonòmics que hem tingut, per que mai cap govern català haurà tingut la tremenda responsabilitat de dirigir-nos cap a la independència.  

divendres, 25 de setembre del 2015

Pça. Independència i Fontajau: dos mítings i un destí.


En aquests darrers anys he participat en més mítings com orador que com espectador, la meva companya m’ha fet aquesta observació tot tornant de Fontajau quan em veia amb un posat pensatiu, de fet em sentia com desubicat. I li he tingut que donar la raó. Quan escoltava els oradors, pensava: Hauria de dir... això que ha dit s’havia de dir... ho ha clavat... ho he trobat impostat i poc creïble...i un llarg etcètera de missatges que em venien al cap. M’ha costat no participar directament en aquesta campanya, però a tres mesos de deixar la militància no m’he vist amb cor de fer-la amb altri malgrat propostes que agreixo.


A la plaça Independència no em sentia pas malament, em va agradar especialment la intervenció de l’Anna Ball-Llosera i, com no, la del David Fernàndez. Però la cultura cupaire no és la meva, al menys fins ara. I em sentia com un concu en una festa de gent molt més jove. Si, es cert, i havia gent de totes les edats, però predominava el jovent, per cultura i estètica força diferent a com soc i semblo. Valoro com son i que fan i em sento políticament molt i molt proper, però...

A Fontajau, amb Junts pel Sí, l’estètica i l’edat, predominant, era diferent, molt diferent. Clar que hi tenia coneguts, saludats i fins i tot amics i amigues, però tampoc m'hi sentia del tot còmode. Em direu, clar hi havia molts convergents i tu...cert, però no he estat mai un sectari, a més penso que hi predominava la gent d’ERC i sobre tot una majoria sense partit que han estat la base de les mobilitzacions de l’ANC. Per tant malament no m’hi trobava, però...

Les intervencions a Fontajau...de tota mena. Cal dir que soc fan de l’Anna Caula, m’agrada la serenitat i la sinceritat que traspua. Bones les de l’Oriol Junqueras i l’Artur Mas, dos grans professionals. Entranyable pel sentiment i la convicció la del Lluís Llach. Excepcional la del Raül Romeva. Bé, em direu que em cega l’amistat, es cert que ho som i no me’n vaig estar de donar-li una abraçada, però realment es un magnífic orador i un gran polític.

Rumiant, he vist que em faltaven els que han estat els meus fins fa tres mesos, he pensat que haurien d’haver estat en un o altre dels mítings, aportant el seu bagatge a la causa comuna de fer un república catalana i m’hauria trobat plenament a gust, però han preferit jugar a una altre lliga, han cercat altres aliats i m’ha quedat un gran buit. Que solament omple en part la gent d’un i altre míting. Aquests tenen i volen el mateix destí que jo, sense escales innecessàries, i amb ells  no solament votaré sinó que m’implicaré en el propers mesos per a fer possible el nostre somni compartit, la Catalunya independent.

dijous, 24 de setembre del 2015

Reformar Espanya o un estat català nou?


A quatre dies de les eleccions més transcendentals per a Catalunya des del 1977, ara, a corre-cuita, apareixen els que ens demanen que contribuïm a fer reformes a un estat espanyol, això sí amb condicions i límits preestablerts. El nostre no, a tornar al dia de la marmota, és concretarà en un sí a la independència el 27S.


No és de rebut que ens amenacin un dia sí i l’altre també quan el que volem és exercir un senzill procediment democràtic que es basa en donar la veu al poble i més quan aquest es imprescindible per a obrir o tancar camins transcendentals per al present i futur del nostre país.

La reforma d’Espanya... portem des de 1812, amb la primera constitució espanyola, intenta-ho. Ha estat un constant fer i desfer i sempre, en darrer terme, els governs espanyols s’han encarregat de fer la seva lectura restrictiva respecte a Catalunya, emparats ens institucions hostils a la diversitat. No començarem de nou quelcom que sempre ha fracassat.

És cert que no hi ha canvis sense costos, però encara és més cert que l'immobilisme o les reformes cosmètiques augmenten el cost de la no independència. El trencament amb un estat basat en un capitalisme extractiu i amb una corrupció endèmica ens dona la il•lusió per afrontar el cost del canvi.

El 27S pot obrir un camí nou, si som capaços de guanyar en escons i vots. Volem una majoria, no per convèncer als que mai es convenceran ni que tinguéssim el 90% del vots, sinó per a fonamentar una amplia aliança on sumarem a tots aquells que vulguin contribuir a assentar les bases constitucionals d’una nova república catalana. 

dimarts, 22 de setembre del 2015

No és pot! a Grècia... a Catalunya?


Des de l’esquerra, alguns, s’entesten en defensar la victòria de Tsipras com un pas més contra la troika. Fent abstracció de la crua derrota d’acceptar el memoràndum dels creditors i de fer el contrari del que el referèndum els obligava a fer. A ningú li agraden les males noticies però pitjor que això es pensar que no existeixen.


Ho entenc, és vol canviat tot sense assumir les conseqüències del que això significa. És curiós, però, que els mateixos que miren cap a un altra cantó, com si Tsipras fos el que semblava fa uns mesos, critiquen els procés independentista com utòpic i la DUI com impossible. Els mítings s’omplen de frases incendiàries sense dir-nos com i amb qui acumularan les forces necessàries per a fer tant hercúlia empresa, canviar-ho tot.

No compro el missatge que no és pot. No comparteixo l’alegria de Pedro Sánchez de que ara Tsipras sembla que va pel bon camí. Crec que es poden canviar les coses i que cal coratge. No solament, es cert, cal a més  capacitat de sacrifici i dir a la gent la veritat, perquè moltes coses són possibles si tens la valentia i la tenacitat de lluitar per elles.

És cert, no ho negaré pas, que el procés independentista te contradiccions i el seu futur incerteses. Però ha posat centenars de milers de persones al carrer molts cops i és a punt el 27S, si no badem, de tenir majoria d’escons i possiblement de vots. Si en algun lloc i en algun moment es pot, és a Catalunya, ací i ara. I si podem anar cap a la independència, no crec pas que trobem cap a altre drecera per a canviar-ho tot.

diumenge, 20 de setembre del 2015

Molts, avui, recordem el PSUC.


Quan més temps passa més enyorem, des de l’esquerra, al PSUC. No tot en la seva història foren flors i violes, òbviament, però tingué la capacitat en els moments més difícils de la Catalunya contemporània, fins ara, de saber estar i donar protagonisme a una part molt important de la societat catalana. Tingué dirigents il·lustres, però sobretot una esforçada i generosa militància.


El “ Guti” recordava el 2002 els seu paper en la clandestinitat i els primers anys de la transició:” va ser una gran escola de democràcia nacional catalana. La llibertat va estar sempre per endavant de qualsevol altre consideració i el catalanisme popular, la seva bandera nacional; una bandera feta també, i en alguns casos sobretot, amb l’esforç dels treballadors nous catalans”.

El 1987 vaig ser un dels pocs que va votar en contra de fer desaparèixer el PSUC. La proposta de Rafael Ribó era que cedís les seves atribucions com a partit que assumiria directament iniciativa. Entenia perfectament la necessitat d’una aliança més amplia, amb l’entrada d’una part de nacionalistes d’esquerra i posteriorment altres formacions, però creia que podiem coexistir en coalició, sense fusió, perquè calia continuar fent del PSUC aquell intel·lectual col·lectiu que necessita tota força transformadora. No fou així, després, fins i tot, vaig pensar que anava errat, però avui enyorem la seva vida política interna amb decisions col·lectives argumentades i ben treballades.

Avui és difícil dir que faria el PSUC, si existís, el seu record es tant plural gairebé com la gent que hi formà part. Donaré la meva versió. El que tinc clar és on no hi seria. No supeditaria la llibertat nacional de Catalunya a res ni a ningú. No s’aïllaria  de les altres forces populars i democràtiques perquè “ cercava la unitat i el consens i entenia el valor de les altres forces fent-lo equiparable al propi”. Seria, indubtablement, “un punt de referència de la lluita per les llibertats polítiques i nacionals de Catalunya”.

No podem viure de records, però sense els records la nostra vida seria més pobre, més grisa.

divendres, 18 de setembre del 2015

Tsipras, Corbyn i la nostra esquerra nacional


Molts a Europa van rebre l’elecció de Tsipras com a primer ministre de Grècia com una noticia carregada d’esperança. Però la nova via de negociació amb els creditors dels que en fou advocat el banc central Europeu va portar a una nova derrota. Avui apareix Jeremy Corbyn com a nou líder del laborisme britànic, em fa por de nou que d’esperança en esperança obtinguem una nova derrota.


I no ho dic per pessimisme, ho penso, com a resultat de patir una manera de fer política que a portat a l’esquerra europea al col·laboracionisme o a la marginalitat. Qui no recorda les esperances posades en Hollande quan va guanyar, unint totes les esquerres, contra Sarkozy. Abans del fracàs de Tsipras, amb una prescindible superioritat moral, des de l'esquerra de la socialdemocràcia, creiem que aquest era un mal circumscrit a aquesta, ara ja no és tant clar.

He estat partidari de més Europa, però ara veig que quan més gran és la Unió, més opaca i burocràtica es torna. Això em porta a que les amenaces a l’independentisme català, el que diuen que sortiríem de totes les institucions internacionals, cada cop em preocupa menys. No solament per que ho veig difícil, per no dir impossible, aquest ostracisme que perjudicaria a tothom, no solament a Catalunya, sinó per que fins i tot si fos així parcialment podria ser una oportunitat de replantejar-se la bondat de totes i cadascuna d’aquestes relacions.

Es cert que la pluralitat de l’independentisme comporta que no tots ho veiem igual, que la por pugui tenir tanta o més força que la raó, però tindrem la possibilitat que ara es nega, al anar lligats amb una Espanya oligàrquica, de fer una revisió de propostes i resultats. També serà una oportunitat per a reconstruir una nova esquerra en la que ERC i la CUP han de jugar un paper clau i, si es desempalleguen de l’ombra allargada de Pablo Iglesias, es podria ampliar més.

Dels fracassos internacionals i propis es pot aprendre molt i es superant-los que podrem trobar un nou camí. Aquell que ens porti a la justícia social  en un segle XXI encara inexplorat.

dimecres, 16 de setembre del 2015

El PSUC mai va pactar amb Convergència?


Diuen que en campanya tot si val i l’enfrontament domina per damunt del diàleg. Sembla que és més important una frase que un argument. Ara bé, en alguns casos es vol reflexionar, benvingut sigui, però la reflexió sovint es troba adulterada pels prejudicis o l’interès electoral a curt termini.


Es parla del PSUC, per que avui no existeix i no es pot defensar per si mateix. Aquells que n’hem format part som una diàspora extensa i heterogènia. No és el “copyright” el que dona legitimitat, la dona el respecte i la coherència amb la seva història i avui aquesta història ha esdevingut arma electoral. Te lògica, quan ens juguem tant en unes eleccions, que no són unes autonòmiques més, malgrat el que alguns s’entesten a dir.

En un article recent, en Jaume Bosch, per a defensar l’actitud contra “Junts pel Sí”, de la llista que defensa, “Catalunya si es pot”, deia, amb memòria selectiva, que el PSUC mai va pactar amb convergència i adduïa la confrontació amb aquests l’any 1977 amb la candidatura unitària de l’Entesa dels catalans, o l’enfrontament electoral de 1980 de Josep Benet amb Pujol, amb moció de censura inclosa a la primera legislatura autonòmica. Dic que és memòria selectiva per que oblida el govern d’unitat de la Generalitat Provisional, presidida per Tarradellas o els primers governs municipals, el 1979, ambdós amb el PSUC, PSC  i Convergència.

Que tenen d’especial aquests moments? Ambdós son períodes de trencament, en un cas amb el franquisme centralista, l’altre amb els governs del “movimiento” que havien governat els ajuntaments fins aleshores. Tot període excepcional te moments excepcionals, candidatures o governs d’unitat, després, superada l’excepcionalitat, tornen a confrontar-se els programes i les candidatures. És que avui, en plena ruptura per la independència, no hi som en un moment excepcional?

dilluns, 14 de setembre del 2015

Ha començat un nou curs...


Molt del que ara som ho devem, en bona mesura, a la llavor que alguns mestres sembraren en nosaltres, en el moment just en què ho necessitàvem. Perquè un mestre, un bon professor, és aquell que ens ajuda a ser nosaltres mateixos. A ser com ara som. I, passat el temps, l’exemple dels nostres mestres, en siguem conscients o no, actua com una mena de flama que ens mena a seguir endavant.


Més enllà de la disciplina que ensenyis, sempre ha de sortir el mestre, el que ho sap tot dels seus adolescents, d’amors i desamors, de somnis i esperances, una autoritat guanyada en el respecte que dona el fer sentir a cada un dels alumnes subjecte i protagonista del seus esforços. 

Un institut de secundària és el cosmos on es pot produir el miracle de la metamorfosi, que farà que els preadolescents que hi entren, quan en surten ho facin com a persones tocades per l’alè del coneixement.

La recerca de la bellesa viscuda a les aules, com una mena de currículum ocult que ens acompanya, caracteritza al professor de vocació, el que l’alumne recorda al passar els anys. No començaré el nou curs, acabo les vacances i començaré la jubilació, se’m fa estrany, molt estrany.

Navigare necesse est, vivere non necesse. Cal navegar, no cal viure. Aquesta és la cèlebre frase amb la qual, segons relata Plutarc, Pompeu va arengar els seus mariners quan aquests es negaven a embarcar davant l'amenaçador estat de la mar per recordar-los que el deure està per sobre de qualsevol por o de qualsevol circumstància. 

He estat un navegant de les aules, salpant cada curs en un viatge que sempre és diferent i ara al arribar a port, a la jubilació, se m’ha fet curt. He donat molt de mi, però els companys i alumnes m’han donat sempre més.

Companyes i companys que tingueu un bon viatge 2015-2016. Fins aviat.

dissabte, 12 de setembre del 2015

Hi ha una revolució en marxa i es diu: Independència!


Sense emocions no hi ha revolució, sense organització no és possible consolidar-la, sense contradiccions no hi ha unitat que la faci possible. Tot això em venia al cap ahir. Tot el que veia em portava a tenir confiança en el futur, a assumir que el “volem l’estatut de 1977” era avui, el 2015, “volem la independència”!


El 27S serà un pas decisiu per aquesta revolució democràtica, per això jo, com molt altres, no votarem el partit que hem votat sempre. No votarem aquells partits que no proposin clarament la via revolucionària de la independència.

Perquè volem guanyar en escons i vots, perquè no volem que se’ns conti com a no! Perquè sabem que molts dels que diuen que no és un plebiscit el primer que farien, si el resultat del sí no es prou clar, seria dir que ha guanyat el no!
Sense un resultat tant contundent com la mobilització al carrer d’ahir no podrem continuar endavant. I si no anem endavant, ens tiraran enrera. Jo no seré còmplice, ni per acció ni per omissió, en una derrota del meu poble.

Estic però esperançat, no em dormiré aquests quinze dies, reflexionaré en veu alta i parlaré fraternalment amb aquells que encara no ho veuen clar. Per que el dia 28 no podrem avançar cap a la república catalana, si el 27 la independència no guanya amb claredat, amb molta contundència.

Si no és ara quan? Si no som nosaltres qui? Deia en David Fernàndez, no fa pas gaire. Compateixo amb la CUP i Junts pel si la resposta: és ara i som nosaltres.

dijous, 10 de setembre del 2015

11 S: demà a la Meridiana ens trobarem!


Sí, es cert, l’any passat al acabar l’onze de setembre vaig dir que no tornaria a fer cap concentració més a Barcelona, que no volia un altre any d’espera, que calia anar per feina. Aquest any però aniré a la Meridiana. Amb el convenciment que, a les portes d’una data clau el 27S, el carrer s’ha d’omplir com a pròleg de les urnes plenes.


Hem fet un llarg camí i no podem donar el més mínim bri de dubta, de desmobilització, per que encara res està fet i qualsevol símptoma de cansament es llegirà en clau de retrocés. De nou és necessari que la ciutadania , per centenars de milers, demostri el paper de revolució popular, de mobilització tranquil·la, que ha estat i continua essent aquest procés.

No hi aniran els que no hi ha anat mai. Els que en el darrer moment s’apuntaven i es sentien incòmodes pot ser que no vinguin, però no crec que siguin gaires. Per que el partidisme te una curta volada i la gent pensa com vol i fa el que creu. Per que aquest moviment més que seguir als partits els posa en la ruta correcte.

Amb amics i rodejat de gent anònima, com els altres anys, em sentiré part d’un poble en marxa, d’un país on la riquesa més important està en la seva gent. Ja no ens movem per somnis. El 27S, a 16 dies, tenim a tocar un moment que podem fer històric. La mobilització és la tendresa del poble, les eleccions, el plebiscit, el resultat de la seva voluntat.

dimarts, 8 de setembre del 2015

Raons d’un independentista sobrevingut


He explicat més d’un cop que soc un independentista sobrevingut, que he evolucionat en aquest sentit, de forma coherent a la meva trajectòria d’esquerres, al veure com un cop i un altre se’ns negava els instruments legals per a fer polítiques integrals que depenguin solament del nostre parlament i se’ns escarnia constantment qüestionant el nostre dret a viure en català i gaudir d’un sistema que el defensi. Es cert que hi ha independentistes de dretes, però, es que no hi ha unionistes de dreta i d’extrema dreta?


Com historiador entenc el catalanisme no com una construcció de la burgesia, error no involuntari d’un sector de la historiografia espanyola, sinó com un moviment interclassista on la hegemonia ha anat variant de més conservadora a més progressista en funció de les circumstancies i el context històric. Avui aquest interclassisme es dona de manera concloent i explica la massivitat i empenta del moviment.

La independència esdevé no un objectiu per si mateix, però si una fita imprescindible en el camí de la plena sobirania. Per a sortir de l’uniformisme cultural que ens redueix a una expressió folklòrica i sempre sospitosa. Per a enfortir una economia que viu llastrada per la visió extractiva que tenen de l’estat i dels seus recursos les elits espanyoles, en les que incloc les catalanes que, de forma poc sorprenent,  aposten massivament per l’unionisme.

Vull anar-me’n d’una monarquia corrupte i d’arrel autoritària i ajudar a crear una república, esser consultat per a fer una nova Constitució i bolcar tots els meus esforços per a que sigui un exemple de democràcia en el segle XXI. I quan ho haguem aconseguit, deixaré de ser independentista per a ser, per fi, ciutadà lliure de la república catalana.

diumenge, 6 de setembre del 2015

De conferències i pregons!


Un cap de setmana ple d’emocions. El divendres em van convidar a fer una conferència a Llagostera i el dissabte a fer el pregó al meu poble-barri de Sant Daniel per a la festa major. Tinc profunds vincles amb Llagostera d’on la meva mare fou regidora en les primeres eleccions municipals democràtiques i  visc a Sant Daniel des de fa vint i cinc anys, on soc feliç.


A Llagostera coincidia un aniversari molt especial, el 1977 l’assemblea democràtica de Llagostera em va demanar que fes el primer manifest l’11 de setembre, desprès del llargs anys de la dictadura franquista. Amb vint i tres anys, responsable en aquells moments de la federació universitària del PSUC, em vaig perdre la manifestació de Barcelona, però, per a mi, aquell acte tant emotiu valia la pena. Parlar de la llibertat de Catalunya al bell mig de la plaça, davant del casino, ple de gent esperançada.

Divendres, molta gent a la conferència, un clima molt agradable i una bona comunió entre qui els parlava i els que escoltaven. Gent de totes les edats i ,d’entre tots ells, vells coneguts que no veia des de feia molts anys. D’altres no feia tant de temps, però deu ni do, com en Lluís Postigo, ex-alcalde i bon amic. Per acabar sardanes i una cervesa fresca al “Casino” amb el meu amic Toni Navarro, ex-company de l’Institut Sobrequés i actual portaveu d’ERC a l’Ajuntament.

El dissabte pregó de festa major a Sant Daniel, ha esta un honor. No hi ha goig més gran que ser reconegut pels de casa, certament, però no hi ha goig més desitjat que ser reconegut i estimat per l’enamorat. Jo soc un enamorat de Sant Daniel. Per això em sento agraït als meus convilatans per acceptar-me com un dels seus.

divendres, 4 de setembre del 2015

La Núria Terés ha pres una decisió.


La Núria Terés ha deixat discretament ICV, no ha estat una sorpresa, però tampoc quelcom fàcil. És una persona de fermes conviccions i actua de forma conseqüent amb elles en la activitat política i en les seves relacions professionals i socials. Em sento en part responsable, no pas per aquest pas concret, sinó per acostar-la a un compromís, ICV, que ha tingut, per a continuar sent conseqüent, de trencar.


És cert que molta gent l’ha felicitat, però tant ella com jo, hem deixat gent que estimem, alguns dels quals no ho entenen per que la política sovint genera accions i reaccions, estar amb tu o posar-te en contra. És cert, però, que el temps cura ferides i que la bona gent sempre acaba per entendres.

Han estat uns anys plens de compromís, no solament els que hem estat regidors, defensant amb tota la coherència la coalició i els electors que ens han fet costat, sinó gracies a que ens ha ajudat molta gent i han valorat sempre la sinceritat esmerçada. La mateixa que ha portat a la Núria a fer aquest pas.

Te una gran família, bones amistats d’un ampli espectre social i ideològic, que li faran més planers aquests dies que, evidentment, son amargs. I, més enllà, tindrem, així ho espero, la continuació del seu esperit de servei cívic que ens permetrà gaudir de la seva feina i experiència.

El país es troba en una cruïlla, com en pocs i transcendentals moments ha tingut. Cal claredat i compromís, honestedat i valentia, fermesa i coherència, virtuts que te la Núria i dels que aquesta ciutat, sens dubte, en continuarà gaudint.  

dimecres, 2 de setembre del 2015

Pedra i memòria del “Castillo”.


A finals de mes es farà la XI trobada dels veïns de les antigues barraques del castell de Montjuic, commemoració de les arrels passades i del orgull del present. No perdre la memòria, recordar la nostra història, no la dels reis i grans capitans si no la de la gent senzilla que amb les seves mans ha fet el millor del que ara tenim. Recordar els temps del “Castillo”, el temps de les barraques de Montjuïc, ens ha permès reviure i refer el camí d’on venim i fonamentar com un sol poble on anem.


La injustícia de veure’t obligat a deixar la teva terra per la prepotència dels que manen, dels que gaudeixen d’un poder immerescut, sovint guanyat amb la sang dels pobres, es sovint l’origen de les migracions. La necessitat de donar als teus el que necessiten, el aconseguir unes millors oportunitats formen el fil conductor d’una història que es remunta als anys 50s del segle XX i ens porta a l’actual segle XXI. Avui a escala internacional te un caracter dolorosament actual.

Per a mi Luis Herrera i Ramon Llorente, aleshores un home crescut i un nen, que caminaven per les barraques de Montjuïc, representen el bo i millor del que va significar aquell moment, els que ens ha donat. Primer a les seves famílies i veïns i a tots els que els hem conegut després. La Catalunya d’avui, la que somiem per demà te la seva empremta i es el que ens fa forts com a nació. Clar que es pot estimat la terra dels teus orígens i alhora la teva terra, la que has vist créixer la teva família.

El mestissatge, la barreja, les portes obertes a créixer amb l’aportació dels altres és el que fa a un poble fort. Les reunions periòdiques a Montjuïc, saludant i escoltant a tots aquells que han tingut a bé fer-me confidències,  tot obrint-me els braços, em fan entendre més be el fet de que sense generositat no es construeix res.

Memòria i esperança, record i confiança en el futur, son els meus desitjos per a tot i totes les que continuarem trobant-nos per a fer en l’àmbit de les nostres possibilitats un mon millor del que hem trobat, seguint l’experiència dels que passaren els millors i els pitjors anys a la muntanya de Montjuïc.