dijous, 31 de març del 2016

Sempre que puc, a Madrid, m’escapo de llibreries o a la Biblioteca del Congrés.


Sempre que puc a Madrid m’escapo de llibreries, m’agrada remenar llibres, trobar aquells descatalogats i sobretot parlar amb els llibreters. No em trobareu a les grans cadenes sinó a llibreries petites, familiars o cooperatives que ho han passat molt malament aquests darrers anys. Son amb aquests, joves o grans, homes o dones, amb qui he trobat més complicitat, alguns m’han parlat en català, tot usant paraules i frases que volen transmetre calidesa i son, al meu parer, veritables ponts de diàleg.


Refermant-me que la cultura és revolucionària, sinó de què aquesta mania per menystenir-la, per comercialitzar-la, per fer-li prendre un paper subordinat del poder –civil, eclesial, militar- al llarg dels segles? I la cultura sempre te un fonament escrit, sense text ni que sigui com a pretext, difícilment crearàs. Que bé aniria un petit examen, de comentar un text per exemple, el que vulguin, per a tots els candidats a qualsevol àmbit de la vida pública.

Llegir, no solament el necessari, per a saber de què i perquè estem fent i dient el que volem expressar en qualsevol projecte de llei, pregunta o intervenció; també el com, que solament es pot fonamentar, sabent llegir altres coses que t’inspiren i et permeten construir discurs. Aquest es el secret de no fer un discurs que avorreixi a les pedres! Aquestes són les bases per a “parlamentar”, es a dir, convèncer i vèncer.

Petites llibreries, ben ordenades per temes, títols o autors, amb l'organització del que estima el que te entre les mans. Lloc on et saluden a l’entrada, que et pregunten sense fer-se pesats. Un ambient que també he trobat a la biblioteca del Congrés, on, a més, el cap de la biblioteca és un home il·lustrat, de bona conversa i amplis coneixements. Aire fresc amb olor de vell ben envellit, que em fa agradable aquelles estones que serien mortes i esdevenen ben vives.

dimarts, 29 de març del 2016

A voltes em pregunto, què hi faig jo ací?


L’enyorat Labordeta te una cançó que comença: “A veces me pregunto que hago yo aquí”. Ell s’inspirava en aquelles classes d’institut on, al començar la primavera, els cap dels alumnes se’n anaven a altres camps lluny de la classe d’història, que marcava el programa. Al sortir, avui,  d’una comissió parlamentaria em venien aquests mots al cap, tot i que dubto que, en els caps dels meus companys i companyes diputats, els hi passessin les mateixes idees que als estudiants de Labordeta.  


El tema que ha sortit, tot fent un cafè, com no, ha estat Catalunya, en concret la frase tant coneguda de que “ és català qui viu i treballa a Catalunya”. A la pregunta: “i los que no se sienten catalanes? La resposta no ha agradat, sembla, ”els que no se senten catalans i viuen a Catalunya òbviament tenen i tindran els mateixos drets”-he dit-...”perquè Catalunya és una nació i en ella cap ciutadà pot ser discriminat per origen, religió, política, o qualsevol altre manifestació de les seves llibertats individuals.”

Al titllar-nos de nacionalistes, per les seves respostes a favor de la unitat indivisible d’Espanya, i al dir-los que en canvi jo no ho era, que era tant sols independentista, la incomprensió ha estat fins i tot més forta que la seva seguretat en tenir raó.

Des de nacionalismes excloents es pot negar els drets dels catalans i l’existència de Catalunya coma nació, però precisament aquesta negació els fa il·legítims. El nacionalisme espanyol, al negar l’existència d’altres nacions en l’àmbit territorial en que es creu únic, al negar el dret dels seus ciutadans a viure d’acord amb la seva voluntat expressada en el dret a l’autodeterminació, esdevé agressiu i excloent.

La meva crida a deixar els nacionalismes a la porta i parlar de llibertats i de de drets, solament ha tingut èxit en un minoria dels que hem acabat el cafè un xic abans d’hora. Pot ser la resposta a la pregunta de Labordeta estigui en la conversa que em continuat amb els que s’han quedat, però aquets la deixo per un altre dia.

dissabte, 26 de març del 2016

Perquè em quedo a casa i no vaig a les processons?


Em reconec com un simple espectador del que encara anomenen “Setmana Santa”. No tinc res a dir de les creences religioses, no en tinc, però conec i respecto amics i amigues que en tenen. Però, son creences religioses les que es manifesten aquest dies, o l’herència d’un determinat model de religió excloent  que exercitava el monopoli de la única religió que compartia amb l’estat el poder únic? Estem parlant de tradicions mil·lenàries o de la reminiscència de la lectura que se’n va fer en els anys totalitaris?


Més enllà de legionaris cridant "viva Franco!", l’ús i l’abús de la via pública per a cerimònies religioses subvencionades pel poder polític, local o no, és una excepció en l’Europa de les llibertats religioses i la tolerància per a tota mena de  creences. El que es normal a fora ací es anormal, com atrevir-se a criticar-ho. Pots passar per antireligiós quan el que cerques i practiques es el respecte a totes la creences, també les religioses.

Soc d’una generació en que aquests dies tot es paralitzava i girava entorn al que decidien les jerarquies catòliques confortablement instal·lades en l’estat totalitari. Altres si han referit com als cinemes  solament feien pel·lícules “religioses”, l'absència de música arreu que no fos sacra, i un llarg etcètera. Jo recordo la repressió moral, cultural i política. Malauradament, com altres coses la transició va donar una ma de pintura democràtica al que eren i son reminiscències d’un vell règim que en molts aspectes no ha mort.

Res a dir pels que senten aquests dies com a moment de recolliment de les seves creences, res en contra respecte als espectacles culturals o turístics més o menys inspirats en les tradicions catòliques. Uns i altres son part de la lliure expressió fonamentada en l'exercici de les llibertats democràtiques. El que rebutjo, des del meu parer, es la pervivència  nacional-catòlica que emmascara una vella responsabilitat no assumida per la jerarquia eclesiàstica, d’un temps de ferro i cendres en que les llibertats dels que no pensaven com ells foren conculcades i per les que molts pagaren un preu molt car.

dijous, 24 de març del 2016

Les arrels d’un conflicte regional que esdevé global.


La segona guerra de l’Iraq del 2003, amb la destrucció, de fet, d’aquest país com estat, així com, mes recentment, la desestabilització de Síria és fruit dels interessos geoestratègics de les potències de la zona com Aràbia Saudí i de les globals com EE.UU. La destrucció sistemàtica del laïcisme àrab és una obsessió de la dinastia Saud, l’avantatge d’aquesta és la seva relació amb el potent lobby petroler i armamentista nord-americà i la enorme influència d’aquest en la política internacional nord-americana.


Aquest arrenglerament dels EE.UU amb els sistemes teocràtics del Golf, que te les arrels en els anys vint del segle passat, va moure l’arabisme laic, de Síria fins Algèria, cap el no alineament, però de fet necessitaven per a reeixir de la complicitat amb el bloc Soviètic. La conseqüència esdevingué argument irrefutable per a que el departament d’estat d’EE.UU veies en aquests estats laics els seus enemics, promovent la dissidència mitjançant el fonamentalisme religiós.

La resposta fou que bona part d’aquets estats per a sobreviure esdevingueren progressivament dictadures, facilitades pel fet que bona part dels líders àrabs laics eren militars, com ho havia estat Ataturk, el pare de la Turquia laica després de la Primera Guerra Mundial, en el que molts d’ells s’emmirallaven. Ataturk, el que va abolir el darrer Califat que sustentava l’Imperi Otomà.

Acabada la guerra freda i despullats de principis ideològics, els interessos econòmics del control de les reserves de petroli i el polítics de prevalença com a potencia dominant, han marcat, els darrers vint anys, la política exterior nord-americana. I el mes greu, ha subordinat qualsevol mena d'autonomia en política exterior dels estats de la Unió Europea. Tenyit el seu espectacle de lluita per la democràcia, on mitjançant guerres n’ha fet bandera, ni una tant sols ha aconseguit materialitzar sobre les runes dels conflictes provocats.

En aquest segle XXI, importants serrells se’ls hi han escapat de les mans als nord-americans, si els muhaidins d’Afganistan entrenats contra els soviètics originaren el Talibans i les arrels de Al-Qaeda, d’aquesta darrera, de les runes de l’Iraq, va néixer Daesh. De la desestabilització local, al terrorisme global. En aquets marc ens trobem ara i la violència esdevé, un cop més, el perill més gran per a mantenir i fer avançar el sistema democràtic

dimarts, 22 de març del 2016

Deriva autoritària...


Podria començar dient que l’home és un llop per a l’home, que la violència, per surar per damunt de l’altre, forma part indefugible de l’ésser humà. Gent més preparada que qui os escriu ha tractat aquest tema abastament i malgrat que hem patit al segle XX catàstrofes humanitàries enormes, malgrat les institucions que hem creat per impedir-les, sistemes educatius, estructures internacionals,  avui, en el segle XXI, tot fa pensar que de nou s’imposen les idees que tant bé va relatar el vell Hobbes.


Mai he estat pessimista, o millor dit, mai el pessimisme m’ha fet deixar de de fer allò que creia just. Però, os he de confessar que veient el mon polític del Congrés espanyol, els interessos que representen una amplíssima majoria dels electes et fa qüestionar quins son els límits de la democràcia parlamentària. Es cert que pots parlar, proposar i fins i tot tenir petites victòries aprofitant el desconcert del moment, però cal anar molt més lluny.

Des del mon local, des de la nació, pots crear sinergies favorables als canvis i a Catalunya hem donat passos molt importants, però necessitem força, més força, més implicació de la ciutadania més enllà d’una data determinada. Perquè el feixisme, aliat de la por, te molts ressorts avui i ara.

El culte a la competitivitat, al benefici vingui d’on vingui i amb el mètodes que faci falta fa que els gats dels que no importa el color hagin caçar ratolins, sens dubte, però els mètodes usats han corromput profundament les institucions des d’on , parapetat, han fet i desfet. I l’autoritarisme s’estén com una taca d’oli des de les institucions democràtiques, per impedir qualsevol canvi que posi en perill als que monopolitzen, fins ara, al poder i, com no, per amagar les traces de corrupció que han anat deixant.

diumenge, 20 de març del 2016

El punyeter endeutament!


Que el govern de Catalunya té un enorme deute és un fet, que l’Estat hagi escanyat i continuï escanyant el finançament de la Generalitat també és irrefutable. Que hi ha part del deute impropi, possiblement. Que moltes propostes d’inversions fetes des de l’oposició no serien possible si els mateixos que les proposen les tinguessin que aplicar des del govern endeutat, de ben segur. Diuen que Alexandre de Macedònia va desembolicar un nus impossible amb un cop d’espasa. A voltes cal trobar una solució alternativa a la manca de solucions convencionals, per això molts hem abraçat la independència i la república!


Quan un sistema és inoperant, a voltes és molt més difícil arreglar-lo des de dins que canviar-lo. Perquè allò que està malt formulat ens dona sempre un resultat erroni. L’autonomia en el marc d’un estat que majoritàriament qui el governa és centralista esdevé un projecte permanentment inacabat que acaba esdevenint l’ase dels cops i culpable des del centre de tots els problemes del país. La crisi, de la que encara no hem sortit, n’ha estat l’exemple.

Voler fer una cursa amb les cames lligades et porta sempre a arribar tard. Tots els sistemes de finançament al deixar una gran discrecionalitat al govern de l’estat ha permès a aquest fer sempre lectures restrictives. El darrer invent de convertir el finançament necessari en una línia de crèdit a retornar amb interès és la darrera etapa d’aquest sainet. No solament no et donen el que hi tens dret, sinó que el que et prenen t’ho tornen a fer pagar amb interès i a més decideixen quan i com ha de rajar l’aixeta.

Els que hem governat un ajuntament sabem de l’angoixa que es passa quan no tens els mitjans suficients per a satisfer el mínim necessari, davant d’un  seguit d’urgències totes elles imprescindibles. La pervivència de l’actual model d’estat, amb la casta extractiva que el controla, és el problema principal que tenim. El canvi de govern i l’exercici del dret de l’autodeterminació són necessaris. Si el primer no es produeix impedint el segon, el procés de desconnexió de Catalunya haurà de continuar i la proclamació de la Republicà, previ referèndum unilateral, convocat pel parlament, imprescindible.

divendres, 18 de març del 2016

Un govern “fantasma” i sense rumb.


Ahir a la comissió de defensa del Congrés ens vàrem quedar amb un pam de nas al faltar a la compareixença el ministre de Defensa, en funcions, Morenés. El insòlit argument de que l’actual parlament de la XI legislatura no pot controlar un govern de la X legislatura, no solament és insòlit sinó que demostra una manca absoluta de cultura democràtica. Un govern en funcions és un govern i ha d’estar sotmès al control del poder legislatiu en l’exercici de les seves funcions!


Aquesta mena de govern “fantasma” que tenim a l’estat, que defuig el Congrés, però cada divendres fa consell de ministres i pren decisions esdevé segons ells no controlable, desfent la divisió de poder i deixant entreveure la poca cultura democràtica dels que el formen. Avui per avui son un perill, al no fer el dol de la majoria absoluta perduda, es comporten amb arrogància menystenint tot i a tothom. Com poden esperar convèncer a ningú per acordar res amb aquesta actitud?

S’està donant unes circumstàncies úniques : el poder executiu s’enfronta al poder legislatiu i possiblement aquest darrer, mitjançant la Mesa pugui recórrer al poder judicial, el Tribunal Constitucional! Veurem si aquest actua amb velocitat exprés com quan tracta els temes catalans!

De bo, aquesta situació té, que hem començat les tasques parlamentàries, plenaris i comissions, tot i que aquestes darreres depenen del president de cada una de elles, que les fa més àgils o no. Les que el tenen del PP, valga’m deu senyor! Però afortunadament no son majoria. Tenim però “l’espasa de Damocles” de les eleccions i avui solament s’albira una abstenció de Podemos al govern PSOE-Cidadanos per a impedir-ho. No gaire provable, però, a hores d’ara.

dimecres, 16 de març del 2016

Unitat d’Espanya o protecció de la infància? dos maneres d’entendre la política.


L’Andoni, el portaveu del PNB, ho va dir molt clar i ho comparteixo, si PP i Ciudadanos varen presentar dos mocions, que van acabar en una sola, sobre la Unitat d’Espanya, de fet el que volien era impedir que les esquerres governin. Malauradament el PSOE va caure en el parany i el bloqueig en la formació de govern continua. Sense el reconeixement del dret a l’autodeterminació l’esquerra sempre serà subsidiària de la dreta espanyola. Una cortina de fum per a bloquejar el canvi a Espanya i a Catalunya.


Arguments tronats, de concurs de la secció femenina de Falange els de Dolors Montserrat i de jura de bandera a la OJE els d’ Albert Rivera. Feien vergonya aliena, però ells tant cofois mirant els escons dels seus respectius grups, molts diputats dels quals devien pensar en que acabessin ràpid per anar al bar.

Afortunadament vàrem tractar altres temes però, curiosament, o no, a iniciativa dels grups no majoritaris. He de reconèixer que hi ha bona sintonia amb els diferents grups que composen Podemos. Més enllà d’una certa tendència a l’escenificació que tenen alguns dels seus dirigents, el  tracte amb les diputades i diputats d’aquests grups és cada dia més cordial i comencem a treballar en molts temes amb un criteri confluent.  Bona relació també amb Bildu, Compromís, PNB i DiLl.

Parlar d’infància i adolescència, de pobresa infantil em va fer sentir útil, promovent un debat transversal i necessari per a posar diagnòstic i mitjans per protegir drets i combatre la pobresa. Es complementa a una Proposició No de Llei que he presentat a la Comissió de Sanitat i Serveis Socials i que es debatrà el mes d’abril. Cal fer possible que ajuntaments i Generalitat rebin els recursos necessaris per a combatre el que és una lacra i una vergonya. 

dilluns, 14 de març del 2016

De Girona a Madrid...



Surto d’una ciutat, Girona, que recupera una certa estabilitat, i vaig a una altre ciutat, Madrid, que ha fet de la inestabilitat costum. No nego que veig amb bons ulls que tinguem nova alcaldessa divendres, menys l’aliança de govern. Però, soc conscient, que en política sovintegen els estranys companys de viatge, sobre tot quan no es vol viatjar sinó quedar-se com estàs. Igual a Madrid tenim una sorpresa d’aquestes i s’assumeix aquest costum d’aliances de contraris per l’estabilitat i en aquest cas per la sagrada unitat d’Espanya. De fet, quan els interessos pesen molt, tot és possible.


Per a Girona m’hauria agradat un altre govern, sense vicealcaldies no guanyades, ni repartiment de responsabilitats sense programa comú. La pressa, les equivocacions anteriors, han portat a l’acord més còmode, de segur que ha predominat una mirada curta a la necessàriament llarga del projecte per la Girona de futur. Però això ho te la política i les responsabilitats, pel bo i el dolent, sovint son compartides.

Haurem de fer el seguiment del que es fa i també del que no es farà, de la capacitat de fer govern o de tenir-ne dos en un. La sintonia personal, les contradiccions entre partits i l’alè de l’oposició marcaran els propers temps. La majoria sembla confortable, però pot portar a cometre errors precisament per considerar que com hi ha majoria, rai!

I que os puc dir de Madrid! El ball de la cadira continua desfermant-se i qui pot hi fica cullerada. Molts galls, molta testosterona, molts mitjans de comunicació necessitats de titulars, tot això no fa fàcil el pacte. Si més no un pacte explícit. Solament ens resta per veure, per no anar a unes hipotètiques eleccions el 27 de juny, els pactes fora dels focus, els que es gesten als despatxos dels  poderosos. D’aquests, si en parlem, serà quan ja estiguin fets!


divendres, 11 de març del 2016

Sense grans novetats al front de Madrid.


Malgrat la situació de confusió en la que viu el Madrid polític per les conseqüències de la investidura frustrada de Pedro Sánchez, el proper dimarts a la tarda tindrem el primer Ple ordinari del Congrés. Una sessió, que pot ser llarga, i començarà amb dos proposicions de PP i Ciudadanos “por la defensa de la Unidad de España”! No podia ser d’una altra manera, en aquesta cursa grotesca que porten en aquest tema, amb la complicitat del PSOE. Per cert, en altres punts, em tocarà intervenir des de la tribuna per primer cop.


Aquesta situació que es vol donar, de normalitat parlamentaria, contrasta amb l’actitud obstruccionista del govern en funcions, que intenta no donar explicacions de la seva activitat, perquè sense vergonya continuen aprovant decrets i gastant el pressupost, malgrat representar un parlament, el que el va escollir, que de fet avui ja no existeix. Ens desplacem per un camí desconegut i en aquest marc afloren les contradiccions d’un sistema que fa aigües per tot arreu.

Ja tinc entrades preguntes, proposicions no de llei, compareixences...en pràcticament totes les comissions parlamentàries de les que soc portaveu. Em queda encara alguna, com educació, presidida pel PP, que no ens em reunit mesa i portaveus, per a ordenar el futurs debats. Intento aprofitar al màxim els mitjans per a estudiar...si, de nou, m’he de fer un fart d’aprendre coses que em son imprescindibles per a fonamentar propostes i intervencions. Si el saber, diuen, que no ocupa lloc, os he de confessar que -serà per l’edat- em cal espai suplementari a la memòria.

Rebem un munt d’invitacions a conferències, jornades, presentacions, simpòsiums...etc. Algunes m’ha sabut greu no poder anar, la majoria no era necessari que hi anés. El fet que et convoquin  a reunions parlamentàries, sovint amb menys de 24 hores - tot i que diuen que en el futur millorarà-  fa que si et compromets a anar a algun lloc, puguis quedar malament per no poder fer-ho. Bé, fins ací, una breu explicació del que faig al front de Madrid.

dimarts, 8 de març del 2016

Girona em fa patir!


A l’espera de l’acord de govern entre l’ex-CiU i el PSC a l’Ajuntament de Girona, el més rellevant és la substitució de l’efímer alcalde Ballesta per la fins ara tinent d’alcalde Marta Madrenas. Trobo positiva l’elecció de la persona que serà la nova alcaldessa, més enllà de l’estima personal que li tinc, té l’experiència necessària de govern i un bon coneixement de la ciutat per assumir aquest repte difícil.


Ara bé, penso que és del tot lamentable la manca d’autocrítica pels esdeveniments que han portat a aquesta situació i profundament injust i fora de tot anàlisi mínimament seriós, carregar tots els neulers contra ERC, com si tingués una obligació no escrita de subordinar-se a l’antiga CiU, faci el que faci qui porti la seva direcció a la ciutat.

Aquest concepte de subordinació, primer de la ciutat, que havia d’acceptar el número 19 de la llista de CiU perquè així s’havia decidit internament; després d’ERC i la CUP, perquè havien d’acceptar acríticament en bé de la governabilitat i de la unitat independentista, que no es basava en la confiança mútua, ni en bastir un nou govern amb una nova estructura i prioritats fruit de la nova composició, ha portat a una política erràtica d’aliances. Primer amb Ciudadanos-PP, del que va sortir amb “espantà”, minuts abans del Ple, el primer. I avui, amb el PSC, enemics incompatibles, fins ara.

Tota aliança funciona si s’aguanten els programes i, per damunt de tot, si hi ha confiança entre les persones. Ho veig difícil en l’aliança que es planteja avui, però caldrà analitzar els programa comú, si n'hi ha, i les competències de govern de cadascú. Dubto que sense un acord per d’alt, Puigdemont-Iceta, hagués estat possible aquest pacte, però ambdós no estaran en el dia a dia i això el fa fràgil.

No puc concloure, aquets primer anàlisi, de segur precipitat, sense desitjar els millors èxits a la futura alcaldessa, les discrepàncies que pugui tenir amb el nou govern no pertorba la meva responsabilitat de voler el millor per la ciutat i que en els proper mesos als mitjans de comunicació ens donin bones notícies, perquè Girona aquests mesos m’ha esborronat i m’ha fet patir.


dilluns, 7 de març del 2016

Hi ha un altre govern possible a Madrid. Però el PSOE no el vol.


En el temps que porto al Congrés, la hostilitat de PP i Ciudadanos amb ERC la donava per suposada, el que m’ha sobtat ha estat la del PSOE. La Marian de Bildu, que ha estat alcaldessa d’Hernani, i ara és una de les dos diputades d’aquets grup polític al Congrés, em deia l’altre dia, que els socialistes no saben tractar el tema de les nacions sense veure com enemics a l'esquerra independentista i fer d’aquesta obsessió un mur de paper infranquejable per a negar qualsevol diàleg. Pel que he vist, pateixo i comparteixo plenament el que diu.


Malauradament és així, avui, en el tema català, però alhora els hi serveix d’excusa per a no comptar amb un govern d’esquerres que seria possible si es busqués la complicitat d’ERC i el suport o abstenció de PNB i DiLl. Demonitzar  als catalanistes, com s’ha fet i es fa amb Bildu, els hi permet als sectors més dretans del PSOE, portar el partit cap a un pacte amb la dreta extrema de Ciudadanos, disfressats de centristes.

De retruc a Catalunya el PSC es veu abocat a un pacte de fet amb PP i Ciudadanos. Abocant a la seva militància a un seguiment acrític o a l’abandonament. Mai he cregut que quan pitjor, millor. Un govern d’esquerres en podria portar a millores socials per a tots i a un referèndum pactat que canalitzés el sentit majoritari per la independència a una secessió sense greus enfrontaments. Sempre i quan el poble català, majoritàriament, ho decidís.

De moment, tenim govern en funcions del PP i continua la seva ofensiva contra les institucions catalanes. Em sento molt a prop i plenament solidari dels ajuntaments de Celrà i Viladamat perseguits per l’Audiència Nacional en la seva actuació de suport a la resolució I/11del parlament de Catalunya. Bé, continuarem parlant clar a Madrid i avançarem dia a dia al costat del govern i del parlament. Actuar, resistir, respondre i avançar.

dissabte, 5 de març del 2016

PSOE-Ciudadanos perden, però no es donen per enterat!


Arribat a casa, rumio amb el que ha passat aquest dies al Congrés, i me’n adono que no em puc treure de sobre la impressió de que el sistema representatiu, ací i ara, necessita d’una profunda transformació. En aquest àmbit, el trobo excessivament encarcarat i profundament autoritari. Es prima determinats lideratges per sobre de la representativitat i s’encotilla el parlamentar, el parlar en el parlament, buidant-lo amb intervencions cronometrades i un us arbitrari de l’autorització de les rèpliques, perdent el que tenia de viu en els seus orígens.  


En l’escó 2607: 2, per estar en el segon dels tres àmbits emmarcats per passadissos en que es divideix l’hemicicle; 6 per la fila en que estic, començant a comptar des d’on es troba el govern, banc blau; i 07, per l'ordre de l’escó començant des del passadís de l’esquerra vist des del la presidència. Tinc una bona visió i bona companyia, gent de Podemos a dalt i a baix i a l’esquerra, Compromís. Un xic més enllà , Ciudadanos...sense comentaris.

Sorprès per la rebuda a les portes del Congrés, poc abans de començar la sessió, molta gent entre curiosa iaspectant com si fossin l’entrega dels Oscar, o la desfilada de la Castellana. Insults i aplaudiments quan passarem pel davant. La Bronca s’encomanà en el transcurs de la sessió, com ja vaig comentar en directe. Un Patxi, el president del Parlament, arbitrari i incapaç, que se li van creuar el cables més d’un cop i sempre afavorint als “seus”, PSOE-Ciudadanos.

Derrota clara de la coalició Sánchez-Rivera, negada pels portaveus respectius, perquè les evidències si no agraden, sense problema, es deixen de banda. Dos mesos passarem entre la Gran coalició i les eleccions, de fet el mantenir l’acord Ciudadanos-PSOE i “negociar” ambdós, com una parella de fet, exclou qualsevol acord amb les esquerres, que no sigui votar-los a canvi de res. Així està la “Villa i Corte”, perquè el poble, es veu, es va equivocar...i com no, probablement, tindrà una nova oportunitat per a votar bé, es a dir, a la parella feliç.


dijous, 3 de març del 2016

Pedro i el llop


Al acabar ahir la sessió d’investidura no consumada de Pedro Sánchez a l’espera de la segona volta de demà a 2/4 de 8 de la tarda intento esbrinar el perquè de tot plegat. Què ha portat a un candidat a esdevenir caduc en tant poc temps. Manca d’estratègia? Manca d’experiència? Incapacitat manifesta? Un poc de tot però, al meu parer, a predominat la clau interna per sobre del risc de formar un govern, doncs l’únic possible en clau de canvi era fer-ho amb el vímecs de les esquerres assumint el repte de Catalunya com una oportunitat i no com un problema.


En clau interna predominava la por. La por a conviure amb altres esquerres, doncs la història d’aquets darrers trenta anys ha estat un PSOE amb una comodíssima hegemonia . A destruït i gibaritzat les altres esquerres que li disputaven en la transició aquest espai. Ara la por escènica el porta als confortables braços de Ciudadanos, però aquest te un problema i és que la suma no comporta majoria suficient.

No dubto que els poders econòmics i mediàtics han tingut molt a veure en l’estratègia de confrontar-se i ningunejar a les altres esquerres. El pacte de fet que va produir el turnisme entre el dos grans partits a saltat pels aires però un espanyolisme ranci contamina qualsevol alternativa que passi pel reconeixement de les nacions històriques i del seu dret a l’autodeterminació.  

Per conviccions nacionalistes o per excuses de mal pagador, ahir Esquerra fou per a Pedro Sánchez el llop,  la causa de que les esquerres no sumaven, segons ell, per a fer un govern de canvi. La seva línia vermella: cap reconeixement el dret a l’autodeterminació, per tant, no vol cap pacte del que formi part per acció o per omissió Esquerra Republicana,  conseqüentment tant sols amb Ciudadanos pot formar govern, malgrat no surtin els números i que de canvi solament tingui els individus que formin part del nou govern. Enrocat amb aquesta estratègia, solament li resta que el PP formi part de la seva combinació o que en el futur ell formi part de la combinació amb Ciudadanos i PP.

dimarts, 1 de març del 2016

Pedro! Quin començament d’investidura!


El meu primer debat d’investidura! Bé, cal ser precisos, el primer debat on he participat com a diputat davant d’un candidat a President del Govern d’Espanya. Tot em fa pensar que aquest candidat no se’n sortirà. En el debat ha fet mèrits sobrats per que no sigui així. Ni te programa, ni te contingut, ni té maneres i per no tenir, no té prou socis.


Es cert que no esperava gaire, però un xic més de qualitat, com a mimin dels que li han escrit el guió, penso que sí era possible. Gent intel·ligent al seu voltant de segur que en té. Però partia de dos premisses que li encotillaven el discurs, el pacte amb Ciudadanos, que li pesaven amb una balança de precisió qualsevol càrrega no escrita i rubricada amb ells; i, de nou, sempre, Catalunya.

Ai, Catalunya! N’ha parlat poc i malament. Res ha dit que satisfés, no solament als independentistes, que res de res, ni tant sols a aquells que demanarien al menys una nova relació no subordinada. Quan a concretar el seu model, diu que vol aclarir competències, amenaça més que proposta que em recordava la malaurada LOAPA. Al cap i a la fi el seu model ara, és el de Ciudadanos! I aquest,  pla que el coneixem a Catalunya.

Del debat et queda un regust amarg de déjà vú, de quelcom del passat...Quan el que caldria és arriscar-se, explorar nous camins, més democràcia i menys paraules buides. Veurem demà que dona de si les intervencions dels diferents grups i les rèpliques, què es diu i què es deixa de dir. Tardà de segur no os deixarà indiferents!