Quins pressupostos de l'estat, valga'm Déu!

Portem setmanes treballant el pressupostos Generals de l’Estat 2017. Ara entrem en la recta final prèvia al seu pas pel Senat i el 26 en sessió única els el aprovaran definitivament. Ja se que es demanar molt, però si hi ha indecisos respecte a donar suport a la independència de Catalunya, solament cal que els hi donin un cop d’ull. Tot pas, tot canvi, te un cost,  però el no donar-lo, tot mantenint aquets model de capitalisme centralista i extractiu, és ruïnós per a nosaltres i els nostres descendents!

El cinisme de Montoro al presentar-nos avui, de nou, el que anomenen pressupost, es concreta no solament pel que diu, també per com ho diu i sobretot pel que no diu. Menteix sense que se li traspua que s’ha menjat el ratolí, dona un aire tavernari com si en lloc del faristol s’arreplegués a la barra d’un bar de moda i amaga entre moltes altres coses totes les inversions en diferit del pressupost de defensa a major gloria del lobby industrial militar.

Milers d’esmenes en set capítols, 35 seccions i la tira de proposicions addicionals, derogatòries, transitòries i finals, amb el annexos corresponents. Tindrem set minuts per secció cada grup i fins al dimecres ben entrada la nit no acabarem. S’han situat tres votacions llargues, llarguíssimes. Una dimarts i dues dimecres, la darrera al final de tot. Procediment carregosos que un cop assegurats els vots globals s’executaran amb una disciplina espartana.

Clar que hi hauran errors humans, els que tindran especial supervisió son les de totalitat de cada secció, perquè un vot negatiu, fruit d’un error humà, faria retornar tots el pressupost al govern. Amb una votació tant ajustada és l’únic que pot donar un cert interès. Els set minuts per cada secció, tot i que algunes estan agrupades, poden donar-se amb un hemicicle pràcticament vuit. A mi em toca intervenir en tres seccions: sanitat i serveis socials; educació, esports i cultura; agricultura i medi ambient. Aquest dues darreres les compartiré amb un altre company.

Fins ací l’explicació, ja us vaig dir que compartiria des d’aquest bloc. Experiència, com totes les de la vida, amb clars i obscurs!

El Búnquer 2.0!

El País, diari de referència progressista en la transició, és avui en mans de Cebrián el representat del “búnquer”, el mateix que Arriba fa quaranta anys! El règim ha envellit paral·lelament a la constitució del 78 i els que en varen sortir beneficiats es resisteixen al canvi, a una nova transició. En mode pànic fan i desfan per a mantenir privilegis, deixant pel camí les conviccions democràtiques que en algun temps van tenir.

Des de Madrid estant comproves que la premsa publicada te uns lligams estrets amb el vell bipartidisme i amb la xarxa clientelar que van heretar del passat. No solament te en usdefruit el poder sinó que creu que li pertany legítimament i que les urnes tenen el paper de ratificar-los, no pas de decidir el que ells rebutgen, si s’escau.

Han viscut l’elecció de Pedro Sánchez com una derrota, però creuen tenir la capacitat de generar suficients tallafocs per a controlar-lo. Els hi es un entrebanc, no pas menor, però més enllà de mantenir el pressing no necessiten de mesures extremes. La rivalitat en el mateix espai de l’esquerra amb Podemos creuen que permetrà que un i altre es neutralitzin.

El que els desconcerta i els hi fa perdre els paers és Catalunya. Després de menystenir el problema, ara rellotge fent tic-tac els porta a treure’s la careta democràtica i acceptar qualsevol via i qualsevol cost per a parar-ho ni que sigui de moment. El curtplacisme s’ha imposat i “l’instint” centralista i antidemocràtic heretat s’imposa. Un defecte però no son conscient i menystenen la força democràtica de la gent, aquets és el seu punt dèbil i és la nostra força.

Una tarda de sol a Madrid

Una tarda de sol a Madrid, que uns pocs centenars de feixistes no han pogut tornar gris, com les seves idees. Fer una conferència davant la “Cibeles”, a l’actual Ajuntament de Madrid -antic edifici de correus- te molt de simbòlic en un moment en que voldrien els fanàtics dinamitar ponts. Amb fermesa i convicció Romeva, Junqueras i Puigdemont desgranaren arguments sòlids, perquè votar és el fonament de la democràcia.

No per coneguts els arguments del govern català deixen de tenir vigència, al contrari la guanyen en un marc com aquest. Trencar estereotips, en un lloc en que per repetits molts els tenen com a veritats absolutes, es fa imprescindible. Ens dona autoritat i demostra les seves febleses. L’Auditori , ben ple, demostra l’interès que promou. Això fa que determinades absències siguin més evidents i algunes insultants.

Hi havia absències cantades, PP i Ciudadanos, d’altres explicables, el PSOE, però que cap diputat del PSC no hi fos present demostren que de lluny estan els que hi romanen de les pràctiques que feren aquest partit un element central del catalanisme. La presencia de Podemos i les seves confluències, amb Pablo Iglesias i Xavier Domènech fou més que significativa i davant de tants hipoventilats cal que consti a títol d’inventari.

La “Villa y Corte” entra de nou en ebullició, després de la inesperada victòria de Pedro Sánchez. La tranquil·litat política que no judicial que esperava el PP no es consolida i poden passar moltes coses. Es en aquest marc que les propostes clares que es fan des de Catalunya i la fermesa en el seu projecte s’havien de presentar alt i clar ací, a Madrid. Missió complerta. Ara sumar i seguir!

L’estiba i els pactes impossibles!

Pel temps que porto al Congrés se’m fa difícil creure que qualsevol pacte amb el PP pugui ser útil per a Catalunya. Primer, perquè solament ho faran pel seu interès immediat; segon, perquè no compliran del pactat allò que et beneficia i tercer, perquè de fet el concepte pacte no l’entenen i et subordinen al següent moviment tàctic. Han estat implacables fins a la inhabilitació del diputat Homs, malgrat la voluntat pactista del seu grup, i no anem bé!.

En l’aprovació del Decret de l’estiba del dijous passat es donen totes aquestes circumstàncies. No nego la bona voluntat del PDECAT per aconseguir un marc millor de negociació que apropessin les parts i que de fet les seves aportacions milloren el Decret –al meu parer no de forma suficient-, però en el fons el problema no es de les millores i de fer-ho pel bé d’Europa com he sentit dir a alguna diputada, el problema es que al PP se li en foten les dues coses.

Treure a la tribuna com a portaveu del PP a Barrachina, un dels més sectaris “senglars” era en si mateix una declaració de principis, “farem el que ens roti” i gràcies pels servei prestats. Una nova aixecada de camisa, per molta cara de pòquer que hi puguis posar. Gracies per l’ajuda però jo ara provoco als representats dels treballadors i atio de nou el conflicte, ara bé amb el decret a la butxaca!

Es cert que soc al costat del treballadors i m’indigna la campanya, no gens espontània, de presentar-los com uns “privilegiats”. Es veu que si treballes no pots tenir un bon sou! Solament els inversors i els alts executius que cobren beneficis o complements salarials d’escàndol, per la seva “altíssima responsabilitat”! Aquest sí i tots a callar! Quan defenso Catalunya penso amb la seva gent.

Contra la corrupció i el PP, ni un pas enrere!

Alguns núvols poden provocar problemes entre els dos partits que varen promoure “junts pel sí” en un moment en que caldria la màxima complicitat entre les dos forces. És un fet les profundes divergències entre dos partits que en situació normal serien govern i oposició. Però també que el comú denominador del programa presentat el 27S del 2015 hauria de ser suficient per a no prendre decisions que els debilitessin. Lluitar contra la corrupció i fermesa davant el PP, son peces claus per a mantenir la coherència, per arribar a aconseguir el referèndum i la república.

La decisió del departament de cultura de la Generalitat, sense que passés pel ple del govern, de no presentar acusació contra la antiga Convergència pel cas Palau contradiu els principis de la refundació d’aquest partit, del bon fer del govern i deixa ombres en un moment en que no es pot deixar el més petit bri de dubte. Rectificar no serà fàcil i si no es fa, malgrat que el cas es pugui portar per una altre via, no farà res de bo al procés d’autodeterminació.

L’altre cas es dona a Madrid on fa unes setmanes tombàvem el Decret-Llei de l’estiba, la única derrota parlamentària substancial del PP en tota aquesta legislatura. Rumors ens intranquil·litzen, que una abstenció del PDECAT facilités l’aprovació d’un nou decret que en lo substancial fos igual de lesiu per als treballadors. Una cosa es intentar fer de mitjancer i cercar un acord entre les parts, si es així, cap problema. Molt diferent seria que es salvi al PP, per omissió, amb el estibadores en contra. Impossible d'entendre, ara i avui!

Quan més ens aproximem als dies decisius més entrebancs ens posaran. L’estat els ha posat i encara ens ho farà més difícil. Però de cap manera fets conjunturals o visions partidàries, ens poden confrontar i esdevenir veritables trets al peu en el moment més delicat. Maldarem per a trobar solucions!

La memòria històrica, el “Valle de los Caidos” i la hipocresia.

La Llei de la memòria històrica del 2007 fou una oportunitat fallida. El temps ha donat la raó al vot en contra que ERC li va donar. Ni era, ni el seu desplegament ha estat, una reparació definitiva a les víctimes, ni ha estat tampoc el tancament del període més sinistre de la nostra història. El plantejament oportunista del PSOE al Congrés de diputats aquesta setmana, amb una proposició no de llei, parcial i ineficaç, que dona a un govern contrari a tota reparació la seva presa en consideració, ho ha deixat encara més palès.

La intervenció De Joan Tardà fou demolidora. La resposta del PSOE decebedora, es va negar a tramitar-ho com a projecte de Llei i va rebutjar totes les esmenes de reparació a les víctimes. El Franquisme restava un cop més impune i la forma de tramitació permet al govern fer-ne un cas nul.

Gesticulació i hipocresia, en aquest joc de miralls en el que s’ha convertit un Congrés on el govern en minoria del PP, podrit de corrupció, transita còmodament. Pactes sota ma emmascarats en cortines de fum, on la gesticulació en forma de desqualificació és a l’ordre del dia. I el PP, qui dies passa anys empenys, manipulant a tort i a dret les institucions de l’estat.

Cal un llei que signifiqui el “Punt Final” a la impunitat que el franquisme encara te en la nostra societat, que la condemna pels seus crims i la reparació definitiva per les víctimes tanqui definitivament el capítol més negre de la història d’Espanya. Ho presentarem al Congrés en forma de llei. I si no ens fan cas, com tot ens ho fa pensar, la nostra república ho culminarà.

Que ho sàpiguen: som imparables!

A les vuit des de l’amplia escalinata del Parlament de Catalunya recordava quan el franquistes el convertiren en un magatzem. Els seus hereus tenen una visió de la democràcia poc respectuosa per a les institucions i els que les presideixen, si no son de la seva corda. El funest vici de pensar continua essent una sospita i la llibertat de pensament pot arribar a ser, segons ells, delicte. Que el tribunal Superior de Justícia de Catalunya no caigui, de nou, en el parany del PP i afins!

Conec poc a la Carme Forcadell. Hauré dinat algun cop amb ella i he assistit a algun acte protocol·lari. De l’Anna Simó en tinc un bon record de quan era consellera de benestar i hi vaig trobar sempre afinitat i proximitat. Les obres de la Sopa de Girona, que ens van permetre modernitzar l’equipament, fou un acord tangible al que vàrem arribar en el seu mandat. Posteriorment ens hem vist més d’un cop per temes d’educació i sempre ha estat un plaer coincidir i discrepar, a voltes.

Ambdues representen la dignitat que s’ha de demanar a la política i als polítics. Demanar la seva inhabilitació el que fa es demostrar la baixesa moral del que ho proposa. Però aquest és el camí del govern espanyol i dels “palmeros” que ha Catalunya li riuen les gràcies. Nosaltres tenim la coherència dels objectius que els ciutadans amb els seus vots han avalat i amb les seves mobilitzacions ens refermen en el camí que recorrem junts.

Els electes érem avui molts, em mancava algun, però determinades absències no esborronaven les presències. Encara la rancúnia i la desubicació política fa que algun arbre matusser faci que alguns no vegin el bosc. Però en som prou perquè som molts. Units però diversos com ho és la nostra societat catalana, això, ho sàpiguen o no els d'allà i alguns d'ací, ens fa imparables.

Joan Tardà o la dignitat republicana.

Escric pocs minuts després de que acabi la primera jornada de les esmenes a la totalitat dels pressupostos de l’estat. Ho faig corprès per la dignitat i contundència del discurs i de la rèplica del Joan Tardà. Un ja te una edat i he tingut en la joventut la companyia de gegants polítics dels que he aprés bona part del que soc, gent amb anys de presó i amb la dignitat dels lluitadors contra el franquisme. Ara aprenc d'un altre gegant!

Tardà és un dels gegants avui de la política catalana quan més falta fa gent d’aquesta mena. Traspua convicció i fermesa i avui l’ha projectat a un Montoro, caricatura de si mateix, caricatura d’un règim corrupte que s’apropia de la democràcia per a negar-la. Personatge immoral que ha volgut ridiculitzar els fonaments del que ha dit Tardà i el que ha aconseguit ha estat demostrar la seva debilitat, la que s'amaga darrera la constitució sacralitzada que deixa entreveure la camisa blava i el “cara al sol”.

El rei està despullat, malgrat demà tinguin prou vots per aprovar el pressupost, però el seu relat està llastrat per la corrupció. Per això Tardà ha lloat la moció de censura a un règim corrupte. A un femer que necessita d’un canvi profund i radical. Canvi que farem a Catalunya el setembre, en el que encetarem amb voluntat democràtica una República. Perquè la democràcia es imbatible!

Ho confesso és un privilegi formar part d’un equip plural que lluny de partidismes te una missió, donar la veu al poble i construir una República en que ningú sigui més que ningú. Hi ha moments en que et trobes amarat per les emocions. Benvingudes siguin. Salut i República!

1er de maig 2017. Igualtat i República!

Més gent de la que voldrien, menys gent de la que necessitem a les manifestacions del 1er de maig d’enguany. El sindicalisme  s’està renovant, com totes les entitats que han viscut en el corrupte règim del 78. Han estat més o menys afortunats, sovint arraconats, més dèbils del necessari i massa institucionalitzats. Però sempre que fan falta hi són. Defensant drets socials i nacionals.

1er de maig, sempre l’he anomenat així, perquè no es un dia qualsevol, un número més. Ha representat quan era jove la lluita dels meus. De família treballadora, ha estat a casa una diada assenyalada sempre. A la clandestinitat, en la transició i en aquets anys de democràcia segrestada pels cleptòmans.

A voltes molts, altres molt pocs, passejar pels carrers rodejat dels meus sempre ha estat un fet. A voltes els meus es barallaven, d’altres cops es manifestaven per separat, sempre però he intenta parlar amb uns i altres entenen que els adversaris mai es troben entre nosaltres, malgrat les aparences. Quan ho em aconseguit és quan hem estat més forts.

Els corruptes i els que sense ser-ho  son cobdiciosos voldrien que no existissin els sindicats. Intenten comprar, desprestigiar o ridiculitzar, però la necessitat ens obliga a recolzar-los malgrat les seves deficiències. Perquè si no existissin els hauríem de tornat a fer. I, la història ens ensenya que, de fet,  ho aconseguiríem però ens costaria molt. Per tant endavant, amb la critica quan calgui i amb la força comuna que dona la unió.