Cómo estás?

Una setmana intensa a Madrid i el que he escoltat més en el passadissos del Congrés és la pregunta: cómo estás? No tenia res a veure amb si estava refredat o tenia la grip -per cert molts dels que preguntaven es trobaven en aquesta situació- , de fet,  és una pregunta que te a veure amb Catalunya però no s’atreveixen a preguntar-ho directament. Uns de forma retòrica però molts realment interessats en conèixer la teva opinió i també el teu estat d’ànim.

De fet, a Espanya, l’hegemonia del pensament únic és tremenda, orquestrada per uns mitjans –tots- que en aquets tema conflueixen en un posicionament comú. A Catalunya rebem tots aquets mitjans, però ací res de Catalunya estant hi arriba. Més enllà de l’intent d’alguns digitals –pocs-  que s’esforcen en un cert pluralisme, la majoria res de res!

Si la política és pedagogia us confesso que ens toca fer-ne un munt. I més que hem de fer! En aquets moment el més important és el que fem Catalunya en dins, però el que fem a fora és imprescindible i Europa, pel bo i el no tant, és també Espanya. Fermesa i diàleg son part d’un mateix projecte dialèctic.

El enemics els tenim de sèrie, els amics s’han d’anar fent dia a dia. I de la mateixa manera que el canvi es dona sovint per a acumulació de les contradiccions. No podem deixar de lluitar contra el mainstream anti-català provocat per aquells que amaguen la corrupció o l’ambició de poder. Molts dels que el pateixen son aliats naturals, republicans sense ser-ne conscients. Ser com som, explicar que fem, és el millor antídot contra la catalanofòbia.

La democràcia sempre guanya!

Quan afirmem que la democràcia és el camí que ens portarà a la independència, defugim dels criteris essencialistes i etnicistes del nacionalisme. O millor dit, del nacionalisme d’arrel Alemanya que després de dos guerres mundials, els seus errors ens han vacunat a la majoria, que no a tots, els europeus. Ens enfronta al model d’estat-nació que és Espanya, que nega la democràcia a les altres nacions. A Catalunya però el secessionisme es basa, en gran mesura, en el principi democràtic, generalitzat especialment a partir del 2006.

L’estat espanyol és una estructura política basada en una economia extractiva fortament dirigida pels sectors que anomenaríem de l’”IBEX 35”, sectors regulats (Banca, electricitats, telefonia, aigua i gas...). L’ús i abús del nacionalisme espanyol de la xenofòbia contra Catalunya és la gran cortina de fum que permet la seva hegemonia sobre les classes populars de l’estat que son les que pateixen l’abús d’aquests sectors econòmics. Les pujades de tarifes d’aquest mes de gener serien l’exemple més escandalós.

Aquesta manipulació ha afectat a un sector de les classes populars, també a Catalunya, espantades per un esperpent “l’independentisme ètnic i excloent” fabricat i manipulat a partir dels exabruptes dels més hipoventilats i minoritaris i , també, dels errors del procés independentista – tenim pressa i DUI, ja!-. Però atenció, han estat també les classes més benestants les que han votat contra l’independentisme, posant-se conscientment a favor d’un estat que els hi assegura una persistència en la desigualtat que els hi es altament favorable.

Classe mitges i populars tenen en la democràcia l’únic camí per a mantenir i ampliar el benestar. I en aquest sentit les classes populars, totes, parlin l’idioma que parlin, vinguin d’on vinguin, son cridades a ampliar aquest moviment. Hem d’aconseguir que els nostres conciutadans que voten a qui l’explota o l’explotarà, ho deixin de fer! Per això ens cal un nou govern que tingui clar el camí cap a la independència, però que faci més polítiques socials i antimonopolistes. Junqueras des de la presó ens assenyala el camí!

Immers en el debat educatiu

Aquest mes em trobo immers en el debat de les recomanacions escrites que ha de fer la comissió d’educació del Congrés per a un pacte d’estat: social, polític i territorial per a l’educació. L’escola catalana ha estat sotmesa a l’agressivitat política i mediàtica del nacionalisme espanyol que de la forma més grollera i partidista no han dubtat en divulgar mentides, manipular arguments i convertir els centres i els ensenyants en diana de les seves obsessions. Continuaré lluitant per a reduir danys i per a fer valdre la feina feta per la comunitat educativa catalana.

No m’importen les hores esmerçades en un treball llarg i dur de comissió, m’importa que l’educació, un pilar per a la convivència i la llibertat, no continuï malmenada. Es cert que ens urgeix que el govern de la Generalitat prengui les rendes i en el mon educatiu tinguem el lideratge necessari. Per a defensar i per a avançar en un model d’èxit i compartit per la gran majoria, cal govern i comunitat.

La defensa de l’escola catalana, com a concepte, entesa globalment, no treu la necessitat d’assumir que té molts reptes i moltes necessitats de millora. Des de la reversió de les retallades produïdes en la darrera dècada –tant les pressupostàries com les ideològiques- fins a la incentivació del processos d’innovació. Des d’un replantejament de l’accés a la funció docents fins l’exigència d’un compliment rigorós de servei públic per a tots els centres, sigui quina sigui la seva titularitat.

Haurem d’emprar molts esforços, malauradament, per a respondre dels atacs de fora, que continuaran. Però la millor defensa és la millora. Renovar un consens social i professional que ha de tenir el seu marc en un renovat Pacte Nacional per l’educació, és imprescindible. Lluitaré per que el que es faci a Madrid no sigui un fre, però la millor defensa serà la iniciativa que des de Catalunya es tingui.

Per a consolidar el bé comú que, per damunt de tot, és l’educació. L’educació com a servei públic indispensable per a la nostra cohesió social i nacional. Des del Congrés estant aquests son les deures que m'he posat, sabent que seran uns deures compartits, que tindran com a protagonista la comunitat educativa catalana aquest 2018!

Tornant de Madrid trist però orgullós!

Tornava ahir a la nit de Madrid amb un estat d’ànim contradictori. Cansat i fastiguejat de l’actitud dels poders de l’estat, venjatius, en un marc d’intoxicació de l’opinió pública espanyola que tant sols es pot comparar a una situació de pre-guerra. També orgullós de la dignitat mostrada per Oriol Junqueras davant del tribunal. Manifestant-se com un home de pau i diàleg, rebutjant les mentides del fiscal i ometent qualsevol acatament que ells entenen com a renuncia a les pròpies idees.

En la resistència a l’opressor el camí més dur és patir les seves presons, sofrir la seva justícia sense sotmetre’s. No hi ha res més poderós que l’exemple, que la tenacitat de les pròpies conviccions, que son les que comparteixes amb el teus electors, que t’han encomanat que els representis. Em repugnen, però, els bocamolls que es senten més valents que ningú però que serien incapaços d’aguantar ni un dia a la presó. En moments com aquests, difícils, veiem el verdader rostre de les persones.

Solament forjant l’acer de les nostres conviccions serem capaços de mantenir els nostres anhels i seguir camí davant d’un estat que ha estat disposat i ho continua estant a usar tots els mitjans en contra nostra. Com diuen ells:  “los pararemos por lo civil o lo criminal”. No ens rendirem i ens caldrà molta constància i bons lideratges. En el foc del patiment és forja l’acer de fer política en majúscules.

Continuo amb aquests estat d’ànim ambivalent, però predomina l’orgull pels companys i companyes compromesos i l’esperança de que la veu de més de dos milions de persones és tant potent i les seves conviccions tant fortes que guanyarem. Ho farem amb els altres, amb la ma oberta a tots i a tothom, pe que no hi ha dreceres per arribar a la República.