dilluns, 28 de gener del 2019

Judidi i Congrés





A les portes del judici a l’independentisme, contra aquells que consideraven que en democracia votar no es delicte, els que seguiren el mandat popular i posaren urnes. En aquest marc la nostra tasca al Congrés esdevé complexa però necessària. Una multiplicitat de rols que ens marquen un camí a voltes contradictori en un ambient aclaparadorament hostil. Restarem molt a prop dels encausats, de la nostra gent.


Hem estat i continuarem sent caixa de ressonància de les aspiracions de l’independentisme i de la lluita per aconseguir-les, però també de tots aquells que juntament amb nosaltres composen la gran majoria del nostre poble, que desitja que el futur sigui el resultat de la lliure decisió de la ciutadania i no de cap imposició. Fer avinent que la defensa de la lliure determinació del poble català s'emmarca en les llibertats democràtiques i que els que imposen la força per combatre-les la degrada no solament a Catalunya sinó a tot l’estat.

Cal també que mantinguem ponts amb aquells sectors que tot i ser minoritaris son solidaris amb nosaltres, també amb aquells que, tot i estar allunyats, tenen reserves a l'ús de la coacció i la força per a resoldre conflictes. L’adversari que ens ha convertit en enemic - PP, Ciudadanos, i a les portes VOX- ens vol aïllats com a primer pas per il·legalitzar-nos. La nostra veu molesta, per això cal que sigui ben sonora!

I mai, mai, ser indiferents al benestar de la gent, sabent que la lluita per a ser lliures trancórre per un camí costerut on les necessitats de la gent han de ser satisfetes. La millora de les condiciones de treball i socials esdevé una fita imprescindible de la nostra feina, en una doble vesant: lleis i recursos. Entenen que el nostre govern no es cap concessió benèvola sinó el fruit, arrencat amb molta lluita, de generacions de catalans. La Generalitat és una baula en la cadena de conquerir la llibertat, no és el final del camí, però quant més dèbil sigui la Generalitat més llarg serà el camí. Això els del 155 permanent ho saben molt bé.

dijous, 17 de gener del 2019

La policia política



Ahir al demanar-li explicacions al policia que instruïa la causa i assumia tota la responsabilitat de les detencions em va venir com un flashback  el record de una detenció que vaig patir l’any 1977 poc després de la legalització del PCE i abans de la del PSUC. La mateixa prepotència i cinisme del que sap que abusa de l’autoritat però també que ningú li exigirà responsabilitats. Sí la policia es deu a l’autoritat judicial, la policia política viu a les clavegueres i en aquest hàbitat es creuen intocables.


Sèneca, l’autor hispà-romà, en la seva obra Medea afirma en els versos 500-501: “Cui prodest scelus, is fecit”. Es a dir, qui s’aprofita del crim és el que l’ha comés. I podríem afegir, qui amb la seva passivitat ho permet és el seu còmplice. Perquè la passivitat o el temor a actuar quan tens responsabilitats esdevé el marc necessari per a la impunitat del delinqüent.

El silenci dels representants del govern espanyol a Girona, Barcelona i Madrid en son una mostra de la incapacitat i/o la manca de voluntat de apartar les clavegueres del conflicte català. La responsabilitat en la consolidació de la involució que arriba des d’Andalusia serà la dels que posseint la màxima responsabilitat en l’ordre i la justícia a l’estat espanyol estan mirant cap a un altre costat.

Quan des de Catalunya parlem de “gestos”, de negociació, de mediació, quina confiança podem tenir en una administració que no es capaç de controlar a aquells que encaputxats truquen de matinada. Solament la fermesa en el control de l’extrema dreta realment existent en els aparells de l’estat pot fer possible parar la involució democràtica i això no està en mans dels partits independentistes catalans.  “Quis custodiet ipsos custodes?”

dimarts, 8 de gener del 2019

Any 2019. Que la rancúnia no ens faci perdre l’esperança.



En la política no he trobat gent pitjor que en altres àmbits - ambiciosos no pas pocs, envejosos més d’un, inútils més dels que voldria- però de tots,  els més perillosos són els ressabiats i rancorosos. Aquest darrers sovint fan política contra altres polítics i amaguen haver estat o continuar essent polítics. Difamen, pontifiquen, exclouen, condemnen amb la impunitat del que no te responsabilitats ni les esperen.


Molt diferent són els que critiquen amb coneixement de causa, els que se senten agreujats per una decisió perfectament opinable i millorable. Les crítiques són imprescindibles per a qualsevol persona que tingui responsabilitats polítiques, perquè posen a la llum errors que tu o el teu entorn no ha copsat i et permeten rectificar. Sovint l’error i la rectificació és el millor mètode per millorar els assumptes públics.

En l’anomenat procés hem viscut moments de tota mena i situacions difícils, fins i tot desesperades. El presos i exiliats ens son un recordatori permanent, del millor i el pitjor del que hem fet col·lectivament. La valentia davant l’adversari que ens veia com enemic, ells encara avui en son exemple de fermesa. Però també de no haver estat capaços de explicar-nos les dificultats, algunes d’elles pot ser infranquejables en aquell moment. Es varen sacrificar però no ens explicaren tot,  el perquè de tot plegat. I les ombres poden esdevenir tenebres.

Ara que el passat no tornarà –el vell autonomisme- però el futur- la República- no és encara abastable-  ens manca una explicació valenta dels pros i els contres, del camí que hem de fer. Alguns l’intuïm a partir de converses amb presos i exiliats, d’algunes accions tímides del govern i en decisions dels partits, però al no estar prou clar, prou valent,  apareixen els ressentits, els que insulten als que més han treballant per a tots nosaltres –el presos i preses- fruit de la seva rancúnia sempre usant la paraula poble com si fos un roc llancívol. Necessitem llum, claredat, saber el camí per difícil que sigui. Aleshores aquets anomenats patriotes, que solament saben fer mal, tornaran al seu cau.