dimecres, 30 de gener del 2013

Poso la mà al foc...!


Font: laestrelladigital.es
“Poso la mà al foc... El conec i me’l crec... Fins que no hi ha sentència ferma...” Totes són frases que es repeteixen quan apareix algun nom rellevant d’alguns dels partits que han monopolitzat la vida política els darrers anys, frases (o farses) que sovint els alts responsables que les pronuncien s’han de tragar. Aleshores passen a ser ex-militants, sense cap responsabilitat al partit i per tant el partit i els seus dirigents no tenen cap responsabilitat.

Aquest jocs de despropòsits l’hem vist darrerament al PSC amb el seu alcalde Bustos, a UDC en el cas Treball, al PP amb el cas Bárcenas i ara a CDC amb Xavier Crespo i el cas Lloret.

La hipocresia de blasmar contra la corrupció dels altres i quan la tens a casa, buscar excuses, subterfugis, complicitats, deixar passar el temps i defugir responsabilitats és fa massa habitual. Aquesta manera de fer és suïcida, destrossa la credibilitat del que la practica, obre ombres de dubtes raonables sobre complicitats i mirar cap a un altre costat dels màxims responsables del partits implicats. I sobretot, contamina a tots els polítics honrats que fan la seva feina amb vocació de servei públic i austeritat amb els mitjans que la ciutadania posa al seu càrrec.

Quan acabo d’escriure això, llegeixo que la Guàrdia Civil ha detingut a primera hora del matí el primer tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Lloret de Mar (Selva), Josep Valls. Encara no sé la resposta de l’actual alcalde que posava la mà al foc pel seu govern... I de l’inefable Crespo, el diputat de memòria menguant... però m’ho imagino.

dilluns, 28 de gener del 2013

Una tarda amb la meva mare: Lincoln i Marx

Ahir vaig acompanyar a la meva mare, 91 anys, al cinema. Volia veure Lincoln. Continua conservant clar el cap i manté l’interès pel que l’envolta. Li va agradar molt la pel·lícula i jo, sia pel seu entusiasme o perquè juntament amb Roosevelt és un dels meus presidents favorits, també.

Spielberg en una pel·lícula de molts de diàlegs, que si no tens un mínim de coneixement de la història nord-americana ets pots perdre en algun moment, parla d'humanisme, d'anhel de llibertat, de democràcia, però també de corrupció, de joc brut.

Retrata Lincoln en uns dies claus per a l’aprovació de l’esmena que portarà la fi de l’esclavitud a la Constitució, el veiem en la intimitat de la família, dels despatxos i sales de reunions on negocia amb els polítics, altruistes i oportunistes, radicals i moderats, honestos i corruptes. Real com la vida mateixa. Una persona recta, molt carismàtica, però que viu en uns temps molt durs i segueix camins a voltes dubtosament honestos per aconseguir objectius humanistes i morals.

Al reflexionar sobre la pel·lícula, em ve al cap la correspondència que mantingueren Marx i Lincoln, el paper de l’AIT influint en els països europeus contra la Confederació que era vista amb bons ulls pels governs conservadors de l’època. Marx sabia que la crisi tenia a veure amb l’esclavitud, no amb els aranzels com pregonava el govern anglès. Era conscient que el capitalisme podia prosperar amb aquesta abjecta forma de servitud, l’esclavisme i que calia parar-ho de totes totes. Marx davant d’un pretès socialisme “per a blancs” deia en una de les seves cartes a Lincoln que “solament el rescat d’una raça encadenada portaria a la reconstrucció del mon social”.

Lincoln deixà una revolució inacabada que en molts aspectes resta encara per culminar. Paga la pena que hi reflexionem en temps també de crisi, que ens aporti records d’una època de lluita i d’esperances.

dissabte, 26 de gener del 2013

Atur a Girona: SOS

Font: rtve.es

Girona té el percentatge més alt de població activa i de treball femení de l’estat. Aquest ha estat el secret del seu creixement econòmic i l’atracció que ha generat en les darreres dècades perquè vinguessin a treballar, cercant oportunitats, gent d’arreu.

Per tot això, avui és encara més dramàtica la situació d’atur, de destrucció de llocs de treballs que des del 2007 ha arribat a proporcions de plaga bíblica. Desprès d'una caiguda en el tercer trimestre de 2012, el nombre de persones sense feina a les comarques de Girona ha pujat a 15.800 persones al tancament de l'any. Així, la taxa d'atur s'enfila fins el 24,22%, gairebé dos punts i mig per sobre de la registrada en el tercer trimestre.

Segons l'Enquesta de Població Activa (EPA) publicada aquest dijous per l'INE, el nombre de desocupats a la demarcació se situa en les 91.500 persones, 2.100 més que un any enrere. En quant a l'ocupació, en el quart trimestre ha estat de 286.300 persones, gairebé 30.000 menys que en el trimestre anterior. Al conjunt de Catalunya, el 2012 s'ha tancat amb una taxa d'atur rècord del 23,94% i més de 885.000 persones aturades.

Les polítiques errònies que els governs de l’estat i la Generalitat s’han entestat a promoure han tingut i estant tenint resultats catastròfics. Per a tots? Doncs no, i aquest és el secret de perquè s’entesten en continuar practicant aquestes polítiques destructives de treball.

La precarització resultat de les darreres reformes laborals ha expulsat a molts treballadors i treballadores de més de quaranta anys que s’haurien mantingut molts d’ells a les seves empreses en altres circumstàncies. La desarticulació dels drets laborals genera benefici per a uns pocs i misèria per a molts.

El desmantellament de les caixes de proximitat han afavorit la concentració bancària amb diners públics i ha reduït els crèdits a empreses i autònoms sense padrins. Això genera grans beneficis a uns pocs i misèria a la majoria.

L’economia no és neutral i o es rectifica o anirem a la lluita de classes pura i dura, no es pot resistir més, no podem mantenir una taxa d'atur del 55,13% de menors de 25 anys. La mentida institucionalitzada, la corrupció enquistada en el sistema i la indiferència dels més poderosos ens obliga a fer-los front, amb unitat i fermesa. No hi haurà alliberament nacional sense canvi econòmic i social.

dijous, 24 de gener del 2013

Records i experiències en un aniversari accidentat


Alguns dels millors records de la meva vida succeeixen en aniversaris, la meva memòria em retorna imatges de quan era petit que han restat oblidades molt de temps. Però les més vives tenen a veure amb la meva parella i els meus fills. La nostàlgia sovint és menystinguda, sembla que en aquesta societat presentista no es pugui mirar enrere. Però això de fer anys si té un avantatge, dels pocs, és precisament els records.

Nego que els records et tornin passiu, que immobilitzin l’acció i hipotequin el futur, a mi, i no crec ser pas l’únic, m’esperonen a fer i a donar, sabent que si dones et donen, trobant en el passat la demostració empírica dels records.

Bé, records i experiències, parents però sovint llunyans. No tinc tan clar la importància de l’experiència, o millor dit, que ens ajudi especialment a avançar. El perill és caure en la rutina, en un “dejà vu” que ens desmotiva, solament té sentit si entens que l’experiència és un esglaó d’una escala que no té fi, perqué la parca sempre et ve a cercar abans que l’hagis completat, per molt que visquis.

Experiències, les has de païr i sovint no és fàcil. Tant difícil com ser coherent a la vida, sabent que no té premi, o al menys no gaire tangible materialment. Cínicament un amic em va dir, després de les darreres eleccions municipals, “si et votessin tots els que parlen bé de tu, series alcalde”. Els resultats com ja sabeu no foren per tirar coets, tot i que estic en deute amb els que em van votar i intento representar-los amb la Nuri dignament fins a la fi del mandat.

Aquest meu aniversari i la vigília accidentada m’ajuden a païr les situacions dures de la vida, quan tanta gent se t’atansa a fer-te arribar el seu afecte. Algun bon record has deixat i alguna experiència positiva haurem aprés. Gràcies, sabeu que és un afecte compartit.

dimarts, 22 de gener del 2013

No es pot enganyar a tothom sempre

Font: cadenaser.es
No es pot enganyar a tothom sempre, aquesta afirmació sembla que els corruptes l'han oblidat i com en un riu desbordat van aflorant de forma incontenible, “xanxullos i trapicheos” a Espanya i “favors i contribucions” a Catalunya.

El que eren sospites o rumors, apagats per l'enorme pes del bipartidisme estatal amb la col·laboració de CiU, no aconseguien aclarir-se per manca de proves, i quan n'hi havien, desapareixien o es dilataven els processos fins a prescriure.

Corruptors i corruptes han viscut bé en els temps de la bombolla, han contaminat a un ampli sector de la població amb contravalors d’egoisme i descrèdit d’allò que és públic. L’allunyament de la política de les majories ha permés patrimonialitzar la política als aparells dels grans partits, convertint-los en agències de col·locació i als seus dirigents locals o nacionals en mitjancers, confonen públic i privat, gestió i negoci, dret i prevenda, representació immunitat...

Quan els càrrecs s’han reduït, els diners a repartir han disminuït i la cobdícia d’alguns ha trencat el sac. Ara, més d’un xerra i proves amagades surten a la llum... Ja era hora, però el perill és que es posi en el mateix sac a tothom, que per amagar els merdosos s’escampi merda a tort i dret i sembli que tot està podrit i res es pugui arreglar... Que tot es tapi i torni a començar.

No hi ha un pam de net! No ho crec, ara bé s’ha de netejar el que està brut, cal empresonar els malfactors i que tornin el que més preuat tenen, el diner mal guanyat.

Perquè el sistema de la Constitució de 1978, el de la segona restauració, ha envellit malament i cal canviar-lo, cal un nou procés constituent a Catalunya i a Espanya. A casa nostra ja hem començat, espero que els nostres veïns i veïnes també facin el seu camí, en el diàleg podrem avançar, però res serà el mateix, la corrupció és la darrera gota que ha fet vessar el got de la nostra paciència.

diumenge, 20 de gener del 2013

No volem una Catalunya amb més desigualtats

Font: assemblea.cat
Les polítiques econòmiques són en bona part el reflex de la ideologia de qui governa i de qui darrera del qui governa influeix de forma determinant. El cas català és un exemple de llibre del que us he comentat. La política econòmica seguida de forma entusiasta pel govern Mas el 2011 i 2012 ha agreujat l'escletxa que separa el 20% de població més rica del 20% de població més pobra. Però això no ha passat arreu, Noruega es va reduir un 17%.

És cert que la crisi del 2008 ha tingut i té un abast internacional que dificulta l'aplicació de polítiques econòmiques nacionals i que els grans centres de decisió econòmica han propagat com una veritat absoluta unes receptes que han prioritzat la contenció del deute per sobre del creixement econòmic. Per dificultar no significa fer l'alternativa impossible, exemples en tenim on l'indicador de pobresa i de desigualtats s'ha reduït, abans em referia a Noruega, no és la única.

Catalunya fins ara ha anat pel camí de ser el millor alumne de les polítiques anomenades d'austeritat i així ens ha anat, estem patint les pitjors conseqüències de reduir despeses i inversions i per tant fent caure els ingressos impositius. No em crec que amb aquestes polítiques, una hipotètica Catalunya independent hagués anat millor.

És indubtable que la manca de sobirania dificulta l'assumpció d'altres vies econòmiques i que l'estat espanyol encara ha agreujat més que nosaltres els indicadors de desigualtat, però no estaria malament que el nou govern de la Generalitat, que per cert manté de i que l'anterior els màxims responsables de la tragèdia de les retallades, demanés perdó, ens digués que es va equivocar i que ara, amb nous aliats, ho farà diferent.

Aquest augment de les desigualtats socials és un dels elements que destaca l'estudi Crisi, trajectòries socials i educació (2003-2009), que dijous passat va presentar la Fundació Jaume Bofill, que assenyala que, a causa de la crisi, Catalunya abandona la zona moderada per passar a formar part del grup de països tradicionalment desigualitaris, que són Espanya, Itàlia i el Regne Unit.

Per assegurar una estructura social menys classista i apujar la igualtat d'oportunitats, els autors de l'anàlisi reclamen no retallar l'educació pública, més places i beques en l'FP superior, un sòlid sistema de beques universitàries i també més recursos a tasques socials. En definitiva una nova política econòmica que permetria que molts més catalans i catalanes veiessin que els dret socials i nacionals formen part d'un mateix procés. Perquè volem decidir com a nació, però també quina economia i al servei de qui la volem com a nou estat d'Europa.

divendres, 18 de gener del 2013

Del Ple destacaré tres mocions, a l’espera del pressupostos2013

Font: naciodigital.cat
La retransmissió dels plens que començàrem a fer des del grup municipal a precari, s’ha consolidat definitivament quan des del darrer ple els propis serveis municipals es fan càrrec de la retransmissió permetent a les ciutadanes i ciutadans que ho vulguin, seguir total o parcialment els debats. Juntament amb les cròniques dels diaris, els talls de veu de les ràdios i el resum de TVGI es donen prous mitjans per a fer arribar, si es vol, prou informació dels Plens Municipals.

Per tot això més que una crònica us faré unes poques pinzellades del que al meu parer fou més rellevant, concretant-ho en les tres mocions que es varen discutir i aprovar.

Aprofitar els solars buits, que la comunitat pugui transformar-los, que deixin de ser espais degradats i que esdevinguin llocs vius i útils per a la gent. Aquest ha estat el sentit de la moció que va presentar la Núria en nom del nostre grup municipal i que fou votada per unanimitat. Estem segurs que en els propers mesos tindrem un registre complert d’aquesta mena de solars i podrem començar a realitzar projectes concrets als barris de la ciutat.

Participar del moviment de ciutats en transició, les que aposten per la sostenibilitat i per refer un model que ha depredat i desgastat el mon urbà els darrers cinquanta anys va ser objecte d’una altra moció que li vàrem donar el suport. Força es va fer en aquest sentit en el govern anterior quan Enric Pardo va dirigir la regidoria de Sostenibilitat. Molts cops malgrat la desconfiança del PSC es van poder tirar endavant iniciatives importants en temes de residus i energia, queda camí per fer i el que aprovàrem el dilluns va en la bona direcció.

Reconèixer el paper polític i ciutadà que Lluis M. de Puig ha protagonitzat des de la transició era de rebut i més quan la seva mort arribà massa aviat. Coherència i compromís es feren avinents en les gloses que els diferents portaveus pronunciarem tot resumint una vida plena de la que els seus familiars i amics s’han senten partícips. En un moment de desprestigi de la política i dels polítics, aquells que ho feren honestament no poden passar desapercebuts.

El proper Ple serà extraordinari, el de pressupostos, no serà senzilla la seva aprovació, però per part nostra no s’escatimaran esforços. En uns moments com els que vivim hem de fer compatible la distància que ens separa amb el govern conservador de la ciutat i la responsabilitat de que la ciutat funcioni. No trobaran en nosaltres sectarisme ni pensem que quan pitjor millor, col·laborarem amb altres forces polítiques d’oposició i amb el teixit associatiu per a situar programes i accions que millorin la proposta inicial. Sempre al costat de la gent i de l'associacionisme actiu.

dimecres, 16 de gener del 2013

La corrupció pot posar en qüestió l’eficàcia del dret a decidir

Fa poc vaig tenir una conversa amb un amic que coneix bé Europa i de la seva conversa en treuré un resum. Em deia que els europeus que coneixen mínimament Catalunya ens veien amb simpatia i ens concedien provisionalment el benefici del dubte, en un marc, l’espanyol, que el situaven amb la denominació PIGS (porcs), els 4 països del sud, Portugal, Italy, Greece i Spain. Tot i el desagradable mot, els consideren bons llocs per anar de vacances però evitant el contacte amb els nadius, gent cridanera, poc de fiar i corrupte. Si tornen a Catalunya sembla que cada cop els agrada més aquest petit país i comproven que la seva llengua no és el castellà i escoltant que ha estat reprimida i les llibertats sovint destruïdes per la S del acrònim, encara s’hi identifiquen més.

Per desgràcia nostra, si per reafirmar la seva impressió i per a comprovar que, com diem, som una democràcia, una de les més antigues d’Europa, es decideixen a informar-se sobre la nostra política actual la simpatia pot esdevenir estupefacció.

La impunitat en els afers de corrupció de Duran i Lleida, Millet, Bustos, Pujol- Ferrusola, caixes intervingudes, desnonaments salvatges, modifiquen la seva simpatia en desconfiança i converteixen els esforços per fer entendre el nostre dret a decidir, a ser un estat propi a Europa, en fum. Ens veuen part del problema, no de la solució...

Acabà la seva intervenció tot dient: Artur Mas va incorporar al seu despatx de President de la Generalitat un timó de vaixell on hi figura el lema "Cap fred, cor calent, puny ferm i peus a terra". Doncs bé, abans de salpar, per més ferm que diguis que tens el timó, has de comprovar que les rates no hagin obert una via d'aigua a la bodega.

dilluns, 14 de gener del 2013

La vida continua

Font: stencilrevolution.com
Recomençar assumint absències i fent de la quotidianitat font d’inspiració. Bevent de la vida i aprenent dels reptes. A les vuit tutoria amb el 2D de batxillerat revisarem compromisos després d’haver analitzat la primera avaluació. Classe sobre crisi de la restauració a Espanya i sobre la revolució russa. Una estona per prendre un cafè amb els companys i continuem fins a les tres. Dinaré amb el meu fill i l’Assumpció i a preparar el Ple d’aquesta nit, no tindré el cap massa fi però amb la Nuri com a companya de grup no he de patir. Espero que no acabem a les tres de la matinada, aixecar-se a les 7 per a tornar a treballar es fa costerut.

Recomençar, perquè cada dia és diferent i les penes les equilibrem amb el que tenim de bo al nostre entorn. Hem de saber apreciar la vida, defugir la rutina perquè cada cosa que fem la podem construir com a una peça única.

Duran no haurà dimitit, Rajoy malgrat la seva impopularitat continuarà fent i desfent i nosaltres, a Catalunya, parlant de futur i no acabant de construir amb prou fonaments el present. Les paradoxes del moment, a l’espera que l’emprenyament esdevingui una ona de canvi, perquè ens manca nova saba, nous fonaments.

La vida continua, aprofitem-la.

divendres, 11 de gener del 2013

La Montse Hosta ens ha deixat

Quan la mort et toca de prop, a una persona estimada. Quan aquesta mort arriba abans d’hora, de sobte, quan encara li queden tantes coses per viure, una pena, profunda, densa, em domina. És cert que ja tinc una edat i a aquestes alçades de l’existència, he viscut ja les suficients hores bones i dolentes com per començar a desar les coses al seu lloc. Tinc la sensació que tenir la mort a prop, em sembla, que començo a entendre més la vida.

Na Montse, la meva cunyada, ens ha deixat aquesta nit. La vaig conèixer abans de la meva dona, fent ambdós, primer de filosofia i lletres a la UAB. Franco no havia mort i la vida ens obria reptes i esperances. Es casà molt jove amb un home especial. Un fill i  una filla, una feina que l’omplia i temps per als seus amics i la muntanya, sempre la muntanya.

Gaire res del que diuen que és important m’ho sembla. Ni l’èxit, ni el poder, ni el diner, més enllà del que és imprescindible per a viure amb dignitat, Ara en aquest moment de la vida, m’importa la tendresa dels que m’estimen i la joiosa companyia dels amics.

Vull mantenir l’esperit crític i la meva llibertat i si té un preu estic disposat a pagar-lo. Un moment de bellesa, l’alegria de gaudir del que et plau i commoure'm amb la injustícia per a moure’m per denunciar-la.

I plorar quan una persona estimada ens deixa, i seguir plorant quan quelcom s’ho mereixi i envellir sense amargar-me i quan em toqui anar-me’n, que algunes persones creguin que el meu pas per aquesta terra, aquest país que tant estimo, va valer la pena.

Em sembla, Montse, amiga meva, que la teva mort em fa entendre més bé la vida.

dijous, 10 de gener del 2013

Robar als parats. El PER d’en Duran Lleida

Després d'anys de negar taxativament uns fets que es van començar a conèixer el 1997, Unió ha acabat pagant pel cas Treball i reconeixent que es va finançar il·legalment a través de les subvencions que repartia el Departament que controlava el mateix partit que lidera Josep Antoni Duran Lleida. UDC ha aportat 300.000 euros dels 388.000 totals que s'han de tornar a la Generalitat i que es van esfumar de l'erari públic.

El fiscal va rebaixar les penes i les indemnitzacions, però va mantenir el relat dels fets del seu escrit de conclusions provisionals. Bàsicament considera que un 10% de les subvencions que rebia l'empresari Fidel Pallerols per a cursos de formació ocupacional en realitat es desviaven a UDC. Els diners que finalment consten com a malversats són 388.483 euros. Falten encara per entregar els 88.483 restants i els interessos de demora que a hores d'ara encara no estan calculats.

Amb aquest ja són tres els processos judicials que han afectat a Unió Democràtica, però el cas Treball -que també és el més voluminós- és el que esclata més directament a la cúpula d’Unió. A més del pagament dels diners i el reconeixement de la responsabilitat, tres dels quatre condemnats eren militants i un d'ells va arribar a ser el número dos del partit.

Conec militants d’Unió honrats, ells haurien de ser els primers en reclamar una neteja a fons. Però, de moment en Duran Lleida no diu ni mu, me l’imagino tancat a la suite del Palace a Madrid, repassant fotos antigues de quan era el polític més ben valorat a la capital, el rei del mambo a Madrid, el que proporcionava el peix al cove amb els pactes amb el PSOE i el PP. L’home que ha dirigit amb mà de ferro tots aquests anys UDC, que ha esdevingut la seva franquícia, no és versemblant que se li escapés ni un sol calé del que els seus defraudaven als aturats, que no rebien els cursos que la Unió Europea sufragava.

No dimitirà, refugiat al Palace, esperarà que escampi, un cop més. Però Catalunya no pot ser l’oasi dels negocis del Millet, Duran i Pujol-Ferrusola, volem un estat propi, volem un estat social, volem un estat sense corruptes.

dimecres, 9 de gener del 2013

TAV a Girona. Ara és demà. La lluita continua!

Tornant, ahir al migdia, de la concentració davant de l’entrada de l’estació del TAV, vaig llegir un emotiu article d’en Martí Carreras. Diu que no en vol sentir a parlar més del tren i que ara es dedicarà a treballar pels altres temes del barri, el seu, Sant Narcís, per a teixir el que les obres del tren i els seus responsables han desteixit. El resum és meu i vol sintetitzar el que de forma molt més rica explica ell en el seu article. Ho resumeixo perquè comparteixo el seu estat d’ànim, però matisaria el que aquest sentiment, també compartit, de pena-frustració, crec, li fa dir.

Ho matisaria en el sentit que el que no s’ha fet amb el tren, continua sent el més important i que, atenció si la lectura que resta vigent és la cofoia d’ahir en el búnquer, tornarem a repetir, si les coses de l’economia tornen a anar un xic millor, els mateixos errors. Per tant el futur del tren, les batalles que caldrà donar, seran necessàries perquè els barris no tornin a patir, corregits i augmentats, els mateixos errors. No podem deixar que el relat el facin els que ens han desfet el Parc central. Potser ens han derrotat, ens han vençut, perquè tenien la força, però no ens han convençut.

Necessitem un tren que transporti persones i mercaderies, a un preu raonable i sostenible energèticament, que tingui un manteniment a un preu sensat. Que no cal que passi pel centre de la ciutat, però que hi estigui ben connectat, ni que vagi soterrat. En el que s'hi dediquin els recursos necessaris. Que es pensi en les necessitats de les persones i en l’economia del país.

Ací, en aquest relat, la veu d’en Marti i de tots aquells que s’han mobilitzat contra aquest despropòsit, tots els que han denunciat les tebieses i renúncies, han de continuar construint el relat, amb les seves mobilitzacions i prenen la veu en tots els àmbits que en els propers anys es farà necessari ser-hi presents. La lluita continua!

dimarts, 8 de gener del 2013

No demanaran perdó, no tenen perdó





Avui tenim festa grossa, ens visiten les més altes autoritats i es trobaran embolcallades de la parafernàlia habitual: secretaris, subsecretaris, assistents, assistents dels assistents, escortes, forces d’ordre públic, tècnics, i no tant, de protocol i de tota mena. El poder no seria res sense tot aquest embolcall, sense tot això, valgua'm Deu, podrien passar per persones normals. Però no, abans mort que senzill!

Desprès de més de 12 anys del primer anunci de soterrament dels trens, AVE i convencional, per fi serà una realitat... A mitges. L’AVE tindrà parada al centre de Girona, en un soterrani a prova de guerra atòmica, química i bacteriològica i esdevindrà una atracció comparable a les catacumbes de Roma, però de la desaparició del viaducte, el gran objectiu, ningú en parlarà en aquesta recepció, encara amargarien la festa.

Ja s’han encarregat de suggerir a molts mitjans de comunicació que converteixin en publireportatge la noticia d’aquesta inauguració a mitges, per a convertir-la en la gran noticia, i en lloc de ser la gran oportunitat per fer més curta la distància amb Europa, la noticia ha estat els bitllets que s’han comprat per anar a Madrid!

Més a prop de Madrid, al costat de la Castellana amb menys temps, ja no caldrà el vol interruptus des de l’aeroport de Girona! L’empresariat gironí salta per un peu, això és el que ens calia per sortir de la crisi! De la declaració per un estat propi de la Cambra, a ser més a prop de Madrid, voltes que donen les coses en aquest món.

No demanaran perdó, no creuen que sigui necessari, qué importa si s’han dilapidat milions, si encara ens queden anys i panys per a pagar-los, ja ho farem nosaltres, les ciutadanes i els ciutadans, som els que pagarem, els que es manifesten avui i els que fan les seves tasques habituals. No tenen perdó, ens han portat l’AVE i ens han abocat a una crisi que no para, els reconeixereu pel seu somriure d’autosuficiència i els discursos buits... No tenen perdó!

dissabte, 5 de gener del 2013

Algunes raons per les que la Nuri i jo no anirem a la inauguració del TAV

Font: diaridegirona.cat


Perquè no és el projecte que necessitaven les nostres comarques, calia un tren d’amplada europea, a molt menys cost, que portés viatgers i mercaderies  des de Barcelona a la fronterera francesa, que servís per dinamitzar l’economia abaratint costos de transports, beneficiant el medi ambient traient camions de les carreteres i millorant el temps i la freqüència per al transport de passatgers.

Perquè no és el projecte que beneficiava a la ciutat, situar l’estació al bell mig d’un dels pulmons ecològics de Girona, destruint el parc central i generant unes expectatives per a transport de vehicles de motor que comporta un conflicte innecessari en la mobilitat urbana. Tenir empantanegada una part clau de la ciutat anys i panys, castigant especialment el barri de Sant Narcís.

Perquè no ha dinamitzat l’ocupació ni ha beneficiat a les empreses del territori, ha servit per a lucrar unes  grans empreses amb seu a Madrid que han fet i desfet amb el beneplàcit d’ADIF i del ministeri de Foment.

Perquè ens han pres el pèl, fent i desfent al llarg d’aquests anys, han manipulat als encarregats des de l’ajuntament per a vetllar pels drets dels ciutadans, que per complex d’Estocolm o papanatisme els hi han fet el joc.

Hauria de ser el final d’una època de despropòsits, d’uns anys on el bipartidisme del PP-PSOE , amb l’ajuda inestimable de CiU, ha fet i desfet per al benefici d’uns pocs, on als ciutadans ens han reservat el paper d’espectadors muts i als que fèiem oposició, el paper de minoria utòpica i fora de la realitat. I així ens ha anat. Però el perill és que no sigui el final de res, que els de sempre, que vindran com autoritats, i els que els hi segueixen la corrent a casa nostra, continuïn fent de les seves. Doncs, no! No compteu amb nosaltres!

divendres, 4 de gener del 2013

El tres reis de l’AVE arriben el 8, ara que sabem que no venen de l’orient


El 8 vindran el “príncipe de Astúrias”, en Rajoy i la ministra de Fomento, uns reis que arribaran uns dies tard i que volen que els anem a rebre amb fanalets com a reconeixement dels caramels de les obres que graciosament ens han donat.

Ara vindrà la rentada de cara d’unes obres mal dissenyades i pitjor executades. No ho dubteu, els mateixos que varen rebre al senyor Cascos com a l’artífex que possibilitava la gran obra a Girona del segle XXI, es conformaran ara amb una obra a mitges, tot i que amb la boca petita continuaran reclamant que es completi la megalomania dels dos soterraments.

Es faran visites al gran búnquer en què s’ha convertit el subsòl del Parc Central i tots es quedaran amb la boca oberta, igual que si obrissin una nova tomba de Tutankamón, això sí, sense pintures ni mòmies. Bé, per a mòmies les que han projectat aquesta andròmina soterrada i els que joiosos la inauguraran.

Ens vendran que és una gran obra d’enginyeria, però amagaran l’enorme cost de manteniment. Passaran ràpid per les plantes d’aparcament a mig fer dissenyades per a enquibir-hi centenars de cotxes i fer d’or a les concessionàries dels amics.

De ben segur que ens prendran, un cop més, per babaus, els hi ha sortit fins ara molt bé. I ens diran que la superfície de l’antic Parc Central serà una magnifica plaça o rambla o bulevard, més dura que tova, però no ens hem acostumat al Plaça Constitució. Doncs ara si no vols tassa, tassa i mitja!

dijous, 3 de gener del 2013

Els reis ens porten AVE, amb retard, carregat de carbó

Font: aragirona.cat

Com no podia ser d’una altra manera ens hem assabentat de la inauguració de l’AVE a Girona per la premsa. Continuen, Fomento i ADIF, en la seva línia de menysprear l’Ajuntament i als gironins i gironines. Em recorden aquells magnats que varen fer les línies de ferrocarril a EE.UU de costa a costa, sense tenir en compte ni importar-li gaire què i qui hi vivia. Han tingut al detall, però, de no contractar una mena de “Buffalo Bill” que s’encarregués d’eliminar indígenes i búfals.

Bé, búfals no en tenim, i als indígenes, amb honorables excepcions, han acceptat els “abalorios” com si fos un veritable manà caigut del cel. Així ens va.

Tot està preparat per a la fotografia, en Rajoy i en Mas, la ministra i el nostre flamant conseller de Foment... I com no el “Príncipe de Gerona”. I perdut, entre ells, el nostre Alcalde. A la Nuri i a mi que ens busquin, no hi serem.

Comencen posant uns preus, ho has de veure a la pàgina d’ADIF, prohibitius per a la majoria, però, de moment, assequibles a la mesocràcia que, sobretot si ho paga altri, en farà ús i com no es sentirà el “oi, que maco!". Posteriorment quan hagin tret una bona part del trens convencionals, s’apujarà. Digueu-me mal pensat!

I del parc central, en parlarem un altre dia!

dimarts, 1 de gener del 2013

2013. No demano res més: el pa i la sal en tots els ulls!



Comencem un nou any, desprès d’un 2012 ple de moments difícils però que també ens ha donat un bri d’esperança, les mobilitzacions contra les retallades, les vagues generals i la gran mobilització de l’11 de setembre. Sóc conscient que moltes de les nostres angoixes no comencen ni acaben a casa nostra, ni tan sols a Espanya, són conseqüència d’un sistema, el capitalista, que fa de l’agonia de molts, la sang dels seus beneficis.

Però quelcom està canviant, veig al costat del patiment un major interès per allò que és de tots, perquè el futur d’un es juga en la lluita de molts. Veig cada cop més gent preocupada per la política, cada cop més joves que es fan preguntes i surten de l’anonimat, és en aquest nou marc que ho veig més clar. Una nova manera d’entendre la democràcia, que respecti la representació però que no es conformi a delegar i esperar. Perquè l’espera ha estat massa llarga i del somni han sortit monstres.

Vull acabar aquest meu primer post de l’any nou amb uns versos, de Rosa Font, una de les millors poetesses catalanes i companya meva a l’institut, un luxe gaudir-ne de la seva companyia i de la seva obra. Uns versos que em commouen i que em faran moure un any més, perquè la meva Ìtaca és casa meva, el meu país, la meva gent i la vull lliure, desvetllada i feliç.

“No demano res més: sobrevolar el meu poble
 i veure els nens polsant violins de fang,
creuar el llindar de cada casa,
trobar el secret de cada llibre, renéixer en les paraules que han florit en el glaç.
No demano res més: el pa i la sal en tots els ulls,
la música en els dits dels peus,
els colors a les ungles del cor,

un matí lluminós a l’ombra de les mans"