Dos dies a Bèlgica amb la gent de l’exili

He d’assumir l’error en el que he caigut en aquests darrers mesos de repressió desfermada de l’estat espanyol. La injustícia i el patiment cap als nostres presos i preses em va fer, no tant menystenir com posar en segon pla, el patiment dels exiliats. El que gaudissin de relativa llibertat no treu l’enorme duresa vital del que no pot tornar a casa i refer la seva vida. Res ens havia preparat pel que estem vivint i malgrat la fortalesa dels que ho han viscut, a la presó i a l’exili,  hem necessitat temps per a situar cada cosa i cada mot en el nou relat de la crua realitat.

Dos dies d’entrevistes intenses i extenses amb el President Carles Puigdemont, la consellera Meritxell Serret i el conseller Toni Comin, m’han estat d’enorme ajuda. He estat testimoni de fermesa i sacrifici, de contradiccions i esperances. Hem coincidit en moltes coses i hem discrepat en altres, reflex del que és l’independentisme avui, dins i fora dels partits, a l’aixopluc organitzatiu o anant per lliure, amb i fora dels moviments socials. Riquesa en les contradiccions, fortalesa en la síntesi dialèctica...que cal fer encara.

Ara, sota aquesta llum, intentaré veure als presos i preses, conscient però de la dificultat que te compaginar l’escàs temps que tenen, per la llei penitenciària, i les prioritats familiars i polítiques que son les més importants i ho accepto com un fet incontestable. Des del petit paper que m’ha tocat fer a Madrid no vull deixar de reflexionar i que el dia a dia es mengi el sentit del que fem i perquè ho fem...i si ho hem de fer diferent.

Exili i presó son dos realitats que es complementen com a resultat de la injustícia i de la guerra freda que l’estat a desfermat contra Catalunya. La justícia i la veritat son les dos primeres víctimes de l’agressió de l’estat. Escolto i escoltaré més i més, per que la reflexió sempre ha de precedir a l’acció. Hem d’aconseguir que totes les peces funcionin i que l’independentisme recobri la confiança mútua i una direcció comuna. Perquè allò que pretesament es vol unir, dividint i desqualificant, sempre històricament ha estat un error.

No són el mateix, però...!

Semblava impossible, però el govern Sánchez ha fet radicalitzar encara més a les dretes extremes espanyoles. PP i Ciudadanos, amb l’alè de Vox al clatell, han entrat en una cursa per a demanar el 155 per a qualsevol declaració que el govern de la plaça Sant Jaume tingui a fer. Previsible, però no deixa de sorprendre, la llunyania amb el comportament dels seus homònims a qualsevol democràcia europea.

També es massa previsible la resposta del govern del PSOE, tebiesa davant l’espanyolisme dretà, sempre mirant de reüll als barons que vivien amb comoditat amb el govern Rajoy. No se’n adonen que la tebiesa no tranquil·litza al seu adversari sinó que el fa créixer. L’autoritarisme es venç amb més democràcia, no pas acceptant el límits que t’imposa.

No són el mateix, però els de Sánchez... no trenquen les regles de joc imposades per una lectura de la transició en la que no hi ha reconciliació, sinó vencedors i vençuts! L’odi pels símbols i l’autogovern de Catalunya formen part d’aquest ADN dels vencedors. Per a ells, hem de ser conscients de que vàrem perdre la guerra i els límits del sistema democràtic són els que va posar el dictador escrits negre sobre blanc en l’article 1 de la Constitució del 1978.

Mai cal minimitzar les diferències entre els adversaris, tampoc creure que quan pitjor millor, però malauradament, avui per avui, el PSOE no és un aliat, continua sent un adversari. No tant foll ni destructiu com els altres, però està encara arrenglerat amb els que volgueren impedir per la força l’1 d’octubre. No som ni serem daltònics, evidentment que treballarem amb totes les cartes a la ma, continuarem amb la ma oberta i ferms amb les nostres conviccions. I sempre, sempre, al costat dels presos i preses, exiliats i exiliades.

El groc, un simbol objectiu dels violents!

La provocació amb l’objectiu de generar violència és un clàssic en tot moviment desestabilitzador. Derrotats repetidament a les urnes a Catalunya, als auto-anomenats ”constitucionalistes”, solament els queda l’estat d’excepció, la suspensió de la Generalitat, promovent amb l’exageració i tergiversació de fets violents aquest camí. Bona part dels mitjans de la capital acostumats més a la propaganda que a la informació, son capsa de resonància per a facilitar als liders de la dreta extrema la pressió al govern espanyol per a trencar relacions amb el govern català i que accepti una iniciativa d’aquesta mena.

Aïllar als violents, desemmascarar-los, no solament es un fet que la ciutadania activa ha d’assumir, també les forces policials que depenen del govern de la Generalitat i dels ajuntaments. El monopoli de la força que el sistema democràtic dona als cossos de seguretat te com objectiu la convivència i la seguretat ciutadana. Escamots d’encaputxats, organitzats i armats amb ganivets, no es poden tolerar. Conselleria d'interior, alcaldies...s’han de posar a treballar.

La vella extrema dreta, ha estat acollida per la dreta espanyola, la de tota la vida i la de “Ciudadanos”, com una mena de germans separats amb una causa comuna, l’espanyolisme extrem. El desprestigi de les forces i cossos de seguretat de l’estat per les actuacions desmesurades de l’1 d’octubre de 2017, ha accentuat el seu aïllament de la majoria social i son susceptibles de caure en l’omissió del seu deure per l’ensabonament oportunista de l’extrema dreta.

No son fets aïllats, les velles clavegueres de l’estat continuen funcionant, com part de l’aparell judicial que s’escapen al control democràtic i van més enllà del que la Constitució, que diuen defensar, planteja. Coordinació, informació i acció. Govern i ciutadania. La convivència solament es possible eradicant als violents. No perdem ni un segon, el govern al capdevant.