Enuig i valor; enuig en veure com són les coses i valor per no permetre que segueixin així.

Aquest dies de Nadal, els darrers dies de l’any sempre m’embranco en reflexions, faig un repàs de l’any, de dubtes i esperances, de cops i patacades, d’anhels i decepcions.  En contrast amb la felicitat d’estar amb la gent que estimo, la incertesa del futur em fa pensar. I és al nostre interior, on nien els somnis, hi ha la música, la clau de l'equilibri i la llavor de la creació. Buscar el camí fins en aquest centre és la nostra tasca al llarg de la vida. 

Tinc experimentat que els nostres moments de més lucidesa solen tenir lloc quan ens sentim profundament incòmodes, infeliços o insatisfets. A més, un refredat mal curat m’ha deixat a casa tancat.  I en aquest moments, empesos per la nostra insatisfacció, és quan sortim al camí fressat i comencem a explorar diferents maneres de fer una cosa o respostes més segures. L’esperança té dos cares: es diuen enuig i valor; enuig en veure com són les coses i valor per no permetre que segueixin així. 

Cada cop tinc més clar que no es tant sols mirant el passat que es pot conèixer el present, per això com historiador no em puc tancar a l’acadèmia.  Si vull conèixer el passat he de mirar el present, doncs n’és el seu resultat. Si vull conèixer el futur he de mirar el present, doncs n’és la seva causa. I si vull viure, he de viure el present, doncs és el resultat i la causa de tot allò que som i fem!

Que passeu, que passem, un bon cap d’any 2013 i comencem bé el 2014, i com deia Martí Pol, “ el que compta és l’esforç de cada dia compartint tenaçment amb els qui creuen que cada gest eixampla l’esperança, que cap dia no es perd per als qui lluiten. “

2014. Contra la destrucció de l’estat del benestar. Temps de rebel·lia i creativitat.

No fa pas gaire no pas pocs pensàvem que l’estat del benestar era una conquesta permanent a la que la resta de països que no el tenien s’anirien incorporant progressivament. No ens adonàvem que teníem a les portes els seus decontructors, que el veien com un parèntesi que s’havia de cloure.

Es cert, ha estat històricament una construcció recent, una alternativa a la por que feia l’altre bloc, el soviètic, el seu somni, més que la seva realitat, però es que els somnis son poderosos. Calia oposar-li una nova modernitat en clau sociopolítica. A partir dels anys 50, l’accés a l’educació, la sanitat, les pensions, l’habitatge, el transport...en tant que drets de la ciutadania, i no en funció de la renda de cadascú. Els drets laborals. A partir de 1969, aquets pacte social s’obre i s’amplia cap a les dimensions de gènere, la diversitat cultural, l’orientació sexual...cap els drets civils emergents.

No tot son flors i violes, el capitalisme, el patriarcat i la depredació del medi resulten incompatibles amb l’ampliació dels drets socials, la sostenibilitat i la democràcia. Però amb molta lluita s’assoleixen equilibris, sovint precaris, però que esdevenen espais d’igualtat social i autonomia personal sense precedents històrics.

Aquest es un pacte que s’ha trencat, els rics volen els privilegis perduts  a costa de posar el rellotge cinquanta anys enrere. S’ho estan carregant, aprofitant la crisi, si, la que han generat ells mateixos. La crisi com excusa per a desmuntar-ho tot. Amb la UE de les retallades, la cobdícia com a palanca, en contradicció amb la Europa de la ciutadania i dels pobles.

Des de la dignitat de la lluita al carrer, des de l’articulació de noves polítiques per assolir una nova hegemonia europea. El 2014 serà temps de lluita social i generositat política, per a fer possible els somnis on projectes de vida siguin possibles en peu d’igualtat.  Es temps de rebel·lia i creativitat.

Els hereus del franquisme, disfressats de liberals, es volen carregar els ajuntaments!

Des de l’ajuntament estant te’n adones de les necessitats d’una ciutat, de la seva gent i veus les possibilitats que els govern municipal te i les limitacions que les lleis li atorguen. Som una ciutat dins un estat de mentalitat profundament centralista, les autonomies han estat un vernís per amagar la profunda desconfiança amb les nacionalitats que han estat expulsades històricament de la construcció de l’estat liberal, però també es un estat que desconfia dels ajuntaments.

Tots els canvis revolucionaris a l’estat espanyol s’han covat als ajuntaments, les dos repúbliques tingueren en els ajuntaments el seu cor, vet ací que la casta dirigent de la que l’actual en sons els marmessors, sempre que ha pogut, els ha tingut collats i dirigits per dalt i quan no ha pogut els ha escanyat econòmicament. L’actual govern en aquesta fuga constant cap al passat te ara posat els ulls en els ajuntaments.

Mai en tant poc temps s’havia fet tant de mal a tanta gent. Es com una creuada, una destrucció sistemàtica de les bases del feble estat democràtic. En aquets tercer any triomfal s’afanyen a desmuntar drets i institucions, desmuntar el poder local és deconstruir una bona part de l’estat del benestar, del blindatge de la política de proximitat.

El que més mal em sap d’aquest despropòsit es el desmantellament dels serveis socials municipals. Aquest dependran de les comunitats autònomes el grans i els mitjans i petits de les diputacions. Es la renuncia de l’estat, com en altres temes, a seguir el camí europeu, i retornar al model caciquil del segle XIX. Per a la ciutadania una retallada de serveis, com deixa clar en el pla pressupostari del 2014 compromès amb Europa, 3.282 milions d’euros menys solament en el 2014 i 2015. Quan durarà aquest hivern?

Winter is coming!

Amb quin sectarisme, amb quines ganes de revenja, amb quin odi de casta, de “cristianos viejos”, ens castiga la dreta extrema més reaccionària d’Europa. Parapetada a les institucions, amb una còmoda majoria a les dues cambres, ens porta sense que li tremoli el pols al terrible hivern al que ens havia castigat el Franquisme.

No en tenen prou amb nadar entre la corrupció, en viure del saqueig de les administracions, d’afavorir els amics per que favors amb favors es paguen, de desmantellar els serveis públics, de precaritzar les condicions de treball, de radicalitzar les tensions amb Catalunya amb la seva sordesa i prepotència...no, no en tenen prou!

En una fuga endavant, fent una pilota amb totes les seves errades econòmiques, les embolcallen del més genuí i assilvestrat reaccionarisme. Com si els tres darrers segles no haguessin succeït, fent abstracció de la il·lustració i del liberalisme del que tant es venten, cerquen un electorat extrem que viu encara presoner de les mentides del franquisme, del NODO i de la conferència episcopal.

Deixeu en pau a les dones! Deixeu de ficar-se amb la concepció i en la maternitat, vosaltres que deixeu a la infància sense protecció i a tantes mares en la misèria, sense feina i sense casa. Ninguna tria l’avortament sense causa justificada, sense exercir el seu dret a decidir amb responsabilitat. Els que li neguen el dret i la converteixen en delinqüent son els mateixos que retallen serveis socials, educatius, sanitaris per a prevenir embarassos no desitjats.

Quin hivern més llarg! I el que ens espera! si no reaccionem, insubmissió i revolta democràtica, aquest és el camí.

Cauen les tanques, però no els responsables.

Entenc perfectament la satisfacció que ahir a la nit veïns i veïnes de la plaça d’Europa i per extensió de tot Sant Narcís tenien al fer desaparèixer unes tanques que durant cinc anys han trencat la vida natural del barri i han perjudicat sensiblement els comerciants. Però m’indigna que els responsables d’aquesta obra a mitges callin i no assumeixin les responsabilitats que els hi pertoquen. El temps diu que ho esborra tot, espero que no!

Recordo com si fos ahir tot el papanatisme sobre l’obra més importants del segle XX, el viatge a Madrid de tots els portaveus menys un, l’execució d’una obra sense exposició pública i sense resposta fonamentada de les al·legacions, els retardament constant en l’execució, la negativa a simultaniejar els dos túnels, la racaneria en qui pagaria l’enderroc del viaducte, les discussions per a fer en el consell de presidència, del govern de coalició del passat mandat, el seguiment de les obres.

Deixaré el maig del 2015 el meu lloc a l’Ajuntament amb un regust amarg, no haver pogut aconseguir en les eleccions una majoria suficient per a poder fer les coses d’una altra manera. No he pogut o no he sabut arribar a prou gent de la ciutat per a fer-los entendre que no era un problema de Sant Narcís sinó de tota la ciutat, que tenir una estació al mig del Parc Central no compensava els resultats negatius ecològics i socials, que el fet d’unes inversions tant a llarg termini posava en perill la seva execució...

S’ha d’aprendre dels errors, però es fa més difícil aquest exercici si els responsables no admeten que ho son i assumeixen la seva responsabilitat, ja veureu que no tardarem gaire, un cop la ferida estigui tancada, per a que el papanatisme faci de nou la seva cavalcada per la ciutat, un altre tema es vendrà com a nova cortina de fum, per a que sembli que tot canvia sense que res del que l’establishment necessita canviï.

D’ordenances i mocions

La geometria variable del govern actual aconsegueix l’aprovació definitiva de les ordenances 2014. Res de nou, PP i PSC els hi deixen molt fàcil i el govern va pel camí més senzill. L’any passat la mesa d’entitats, la CUP i nosaltres, ICV-EUiA, anàrem per un camí més complicat la progresivitat fiscal, s’havia de completar aquets 2014 amb els residus, no ha estat així, CiU que anava a contracor ho ha tingut més fàcil  tornant a una aliança més còmoda, la de tota la vida.

Ens hauria agradat un major protagonisme del moviment associatiu, el camí de l’any passat era innovador i interesant, partits i associacions compartint projecte a partir de la confiança i la independència. Un camí difícil però necessari si volem canviar les coses i no les cares dels regidors. El poder abdueix si al costat de la política que recerca el canvi democràtic no hi es la gent organitzada, en un marc dialèctic que ha de portar a uns síntesi transformadora.

Els companys de la CUP presentaren dues mocions de les que es viuen al carrer, l’afer de l’avi que el van fer baixar del tren amb el seu net i el tancament del canal 9, hi votàrem a favor. Però de nou els portaveus del PSC ens deixaren de pasta de moniato elucubrant sobre si eren temes gironins o no, si es presentaven de forma oportunista o no, per acabar abstenint-se. Em sap greu, una millor entesa seria possible si no convertissin cada tema en una lliçó de bones maneres, serà que això de ser cap de l’oposició marca caràcter? Em sembla més aviat un regal enverinat  que els impedeix accions més solides i coherents.

No vivim un bon temps per a l’acció municipal, la manca de finançament, la recentralització de competències, les incerteses nacionals, pesen com una llosa damunt dels electes i de la ciutadania. Però cal veure el futur amb ànims renovats, si mirem enrere,  quan ha sigut fàcil aconseguir els canvis desitjats? Bé, el proper Ple el 2014.

9N2014: Res serà igual, gairebé tot està per fer.

Res serà igual després del dijous passat. Una clara ruptura amb l’autonomisme que ha marcat el catalanisme majoritari des del seu naixement no és un fet menor. Que el procés hagi esta vertiginós del 2010 ençà explica que encara no pocs catalans dubtin i desitgin el canvi al mateix temps. Ho aconseguirem, ho deixaran fer? Son preguntes que repetidament la gent em fa i son prou significatives del que es sent i passa al carrer.

Més enllà de la gent que es mobilitza l’onze de setembre, que no es pas poca, resta un ampli nombre de ciutadanes i ciutadans que es mira encara com espectador uns esdeveniments que li provoquen incertesa. No volen majoritàriament la continuïtat del present, desitjarien un futur millor però han viscut acostumats a no decidir, a deixar-se portar per opcions que els hi deien el que volien escoltar, que tot era possible sense el seu esforç. La realitat pura i dura ha desacreditat aquests politics venedors de fum, però com a ciutadans no confien encara, els hi fa por, alternatives que els obliguen a definir-se, a ser protagonistes.

Tenir data i pregunta, que aquesta hagi triat el model arbre, que permet una doble definició progressiva ens hauria de permetre la pedagogia necessària per a integrar en el procés a aquest ampli sector. Que la direcció del PSC hagi fet una fuga endarrere i de possible protagonista passi a ser un llast per a donar la veu a la gent, no solament és una canallada per a molts dels qui fins ara els representava, és a més un error.

El que creiem en un independentisme integrador, els que no veiem a tothom que no pensi com nosaltres com un enemic, hem de deixar els ponts ben oberts per a que el travessin també aquells que avui crítics amb el statu quo, però, amb llaços sentimentals i familiars amb els pobles d’Espanya, volen donar un darrera oportunitat al diàleg. Recordeu que ens enfrontem al govern i als partits que a Espanya ens neguen els nostres drets, però no tenim res en contra dels ciutadans i ciutadanes, amb els que volem viure com a bons veïns.

El Bloc de Salt. Les idees no és desallotgen!

Ahir la hipocresia i la mala fe s’aliaren en contra d’una de les causes que més ha transcendit en un període de crisi, por i conformisme. La causa de donar casa a qui no la te, i dignitat a qui li han robat els drets. La mala política, la del poder servil amb els poderosos. La justícia que deixa de ser-ho al fer de l’aplicació de la llei còmplice imprescindible de la injustícia. La cobdícia d’un banc que es públic al seu desgrat, la Sareb, i vol traspassar els seus actius als especuladors, expulsant als ciutadans. Creuen que desallotjant a qui no te casa han guanyat, no saben lo equivocats que estan!

Aprofitant una hora que els nens i nenes eren a escola, no fos que les imatges embrutessin l’operació “pulcra i sense incidències”, un centenar de policies desallotjaven els residents, menys dels que hi viuen, canviant ràpidament els panys i deixant poquíssim temps per a recollir les seves propietats. Que curosos amb la gran propietat especulativa i quina poca cura amb l’humil propietat dels que poc tenen.

Més hipocresia i molta mala fe, la retenció de la Marta Afuera per un afer de denuncia falsaria d’una antic resident del bloc que solament volia aprofitar-se, i sense escrúpols robar als que no tenen. Sempre et trobes poca vergonyes, arreu, que sense principis viuen en la misèria de la misèria. La picaresca, la mentida, l’oportunisme es combaten com ha fet el Bloc amb la dignitat, la solidaritat, i l’acció comú contra qui vulnera les normes bàsiques de convivència. Vet ací que el mateix dia de desallotjament es cercava una noticia com aquest, Marta detinguda! No existeixen les casualitats!

No estant sols, es cert que hem de millorar la coordinació de totes les lluites, aconseguir la flexibilitat front a diversitat de causes i l’element unificador comú de la lluita contar la explotació i per una nació i un mon millor, però cada una d’elles es un front de combat que necessita la solidaritat de tots.

La PAH de Girona, els moviment socials i els que fan de la política un servei, tots junts, no som pas pocs, unim el que tenim en comú, discutim fraternalment tot allò que calgui i avancem decididament a un canvi de model. No hi ha canvi nacional sense canvi social que pagui la pena!

Sí i Sí. Tenim pregunta i tenim data. Tenim un poble que vol decidir!

No me’n puc estar de fer quatre ratlles sobre la noticia d’avui. Del fet que ha estat possible decidir una pregunta i una data per a celebrar el nostre dret a l’autodeterminació. No ens ho han deixat fàcil, ni els que no ho volen, ni els que la volen a la seva manera, que per a ells es la única manera.

Es un pas, imprescindible i necessari, per aconseguir acumular les forces que ens permetin resistir els atacs tant del govern de l’estat, com del principal partit de l’oposició a Espanya, que en aquets qüestió pensen el mateix. Es un pas per guanyar-nos a la gent que dubta de la independència però  no dubtava del dret a decidir,  per que a mes tancament  de Madrid i més odi contra la lliure expressió democràtica,  més a prop estaran del segon sí.

Aquells que apostaven a que no seriem capaços de l’entesa han quedat amb un pam de nas, ara hem d’aconseguir que els que diuen que no es farà la consulta, el mateixos d’abans, es tornin a quedar amb un pam de nas.

Començo a llegir crítiques a la pregunta, de bona fe algunes  i de ves a saber per què d’altres, a voltes penso que hi ha gent que te tantes ganes de donar les culpes de tot als altres, de desemmascarar pretesos hipòcrites i botiflers, de fet els hi fa por que guanyem la independència  i es quedin sense arguments. Som molts més, molts i molts més, els que volem sumar el comú denominador que ens porti a una Catalunya independent, on tot, ho podrem decidir.

Queda molt camí per fer, però hem superat una etapa difícil, tenim pregunta i data, tenim 88 diputats sobre 135, tenim tres grups al congrés espanyol per a presentar la proposta, si ens volen retardar la compareixença dels representants del parlament. El socialistes catalanistes seran benvinguts, però ha passat la època de les indefinicions i han de donar un pas endavant o restaran còmplices dels que no volen que parlem. El 9 de novembre votarem i es amb la veu forta i clara del poble. Espanya i Europa ens hauran d’escoltar, tant si volen com si no volen.

Un Ple que posa en evidencia a un govern sense polítiques socials ni mediambientals.

Comença El Ple amb l’alcalde president amb 39 de febre i un ordre del dia més curt de l’habitual. Ens centrem en l’apartat de convalidacions posem en evidència la mala gestió del desplegament del contracte de neteja i especialment l’error d’haver gastat tants diners en contenidors nous, menys eficaços que els antics. Per cert la cessió dels vells a les entitats no ha servit per a reciclar-los i fer-ne diners com ajuda, han esdevingut ferralla a un preu ridícul.

En l’apartat de propostes a aprovació a destacar la resolució definitiva de modificar el pla general en tres sectors per a satisfer la demanda de determinades empreses per a fer supermercats de 1600 m2. Voten junts PSC i CiU, significatiu.

Com altres cops les mocions obren les portes a la realitat, la manca d’habitatge i les malifetes dels bancs, dues mocions, una del nostre grup adreçada a la Generalitat per a que no es venguin habitatge públic , l’altre d’una associació ciutadana per a fer desaparèixer les clàusules sol. Algunes respostes dels portaveus del  PP i CiU per emmarcar. Una barreja d’insensibilitat i de defensar el que es indefensable. En uns moments de emergència habitacional no es pot frivolitzar.

La manca d’inversions a la ciutat per part dels dos govern que ens ha tocat aguantar, a Catalunya i a l’estat, va centrar la discussió d’una altre moció. Els peus de fang dels proposants va permetre  PP i CiU tirar tinta de calamar tot dient que quan governava el partit de la proposant tampoc era gaire generós amb la ciutat.

Des de l’ajuntament estant, tenim una gran responsabilitat, que va més enllà de la gestió mes o menys eficaç, ens hem de comprometre amb la societat en la solució dels problemes que l’afecten, en l’àmbit de les polítiques socials es on notem a faltar aquest compromís, les accions sense ànima, sense projecte, acaben essent ineficaces.

Pere Tubert i MIFAS. Un adéu que és una denúncia.

El dijous 5 de desembre Pere Tubert va enunciar que l’1 de gener ja no serà president de MIFAS, abandona un any i mig abans que se li acabi el mandat i no ho fa per motius de salut, feina o família, ho fa per motius polítics. Per cansament, amb una política que està duent al país al més gran retrocés, per sobtat i en pocs anys, en tots els àmbits de la política social.

Des de l’estat no se’n amaguen de que per a ells la política social és una càrrega de la que s’han de desfer els governs, son ocupacions per a les esglésies i la beneficència, són qui se’n ha d’ocupar, el desmantellament de l’educació pública, la privatització de la salut i el retorn a les famílies i entitats dels serveis socials.

Desgraciadament a Catalunya no es segueix un camí diferent en el que tant confortable s’hi trobava el conseller Mena, si aquell que volia desmantellar el PIRMI i que els joves anessin a servir cafès a Londres. El camí cap a un nou estat, el desmantella abans d’aconseguir-lo lliure.

En aquets foc creuat s’ha trobat MIFAS, perdent subvencions i programes que varen permetre treballar més de quatre-centes persones, essent un model a tot l’Estat i a Europa. El pitjor ha estat el foc amic, el d’un ajuntament que sempre havia estat al seu costat, la pèrdua del contracte de gestió de les zones blaves, per una barreja d’ignorància i deixadesa, ha estat la gota que ha fet vessar el got de la paciència de l’amic Pere.

MIFAS i Pere Tubert sempre aniran junts en la meva memòria, enyorant una època en la que creiem que es podien fer polítiques socials a Girona i a  Catalunya i no beneficència. Volem un estat català, però el volem social, volem arribar a Itàca, sí,  però quan el poeta parlava de lleugers d’equipatge, no volia dir que ens robessin els mínims de justícia que teníem abans de fer la travessia.

L’exemple de Madiba: reconciliació sense oblit, radicalitat sense sectarisme.

La mort de Nelson Mandela, Madiba, porta a aquelles rares conjuncions que tenen com a resultat una gairebé total unanimitat respecte a la seva vàlua i transcendència històrica. Se’n diria que com els seu enemics, i en va tenir molts, no van poden guanyar-lo, ara se l’intenten apropiar, fer com di fos dels seus.

Res de més allunyat per la seva trajectòria vital, la de Madiba, de molt dels qui  avui el lloant i amb les seves accions es troben a les antípodes del seu llegat. Els més benvolents dirien que es de savis reconèixer la vàlua d’aquelles persones, menys de les necessàries, malgrat la teva vida estigui molt allunyada del seu mestratge. El més malvolents diran que darreres les lloances es volen amagar de les terribles comparacions que la seva figura els deixa retratats.

No es fàcil de trobar en un home aquets barreja de radicalitat en les conviccions i flexibilitat en els procediments sense que aquests t’allunyen d’aquelles. No solament va saber perdonar, encara més, sabia que el perdó no es pot fonamentar en l'oblit, que cal la reconciliació amb el penediment del qui li pertoca, aquesta és una via revolucionària que porta al canvi. Que allunyats de la transició sense penediment i amb oblit del cas espanyol.

Els hipòcrites se’n oblidaran, però no ha farem, no ho faran  milions i milions de persones que seguiran els seu exemple, per que la millor manera d’ensenyar és l’exemple, lluitant per a ser els amos o mestresses del seu destí, per què que ningú pot comprar la teva ànima si tu no vols.

Resum de les comissions informatives del Ple del dilluns 9 de desembre.

Teniu seguidament un resum de les comissions informatives del Ple del dilluns 9 de desembre.

CI HISENDA .

. Els contenidors nous de vidre han sortit més econòmics del previst. Qualsevol modificació d'un projecte amb fons europeus, ha de passar per Ple.

. Es fa la darrera pròrroga possible del contracte del servei elèctric d'enllumenat públic amb l'empresa SECE. El contracte era per 2 anys, l'any passat es va concedir 1 any de pròrroga i ara 1 any més.
. Es prorroga el conveni amb l'Agrupament Escolta Pare Claret per fer les seves activitats en els locals provisionals del costat del centre cívic, fins que s'acabin les obres a l'edifici de l'Aurora.
. Modificació de les bases de la convocatòria de sergent de la Policia Municipal. Es canvia el tribunal i es canvia l'empresa de psicotècnics. Encara no s'ha obert cap expedient informatiu. Demanarem que s’ajorni fins a tenir la resolució de l’expedient.

CI PROMOCIÓ
. Desafectar els terrenys de la sortida oest de l'AP7, perquè pels canvis de Foment, realment no es van afectar. Es regularitza el Pla general.
. Aprovació provisional del Parador del Güell perquè el Departament de Comerç dóna la conformitat. Ens continuarem oposant a fer noves superfícies comercials de 1200m2.
. Negociacions amb propietaris de parades de l'antic Mercat de Santa Eugènia després de la darrera sentència.

CI CIUTADANIA
. Per donar seguretat jurídica es cataloguen les faltes dels articles 4, 14 i 15 de les Normes de Civilitat per tal que no  sempre es tradueixi en una multa econòmica que sempre cobra la Generalitat, sinó que es quedi les competències l'Ajuntament i a part de cobrar uns diners ho pugui traduir en serveis a la comunitat. Considerem que cal revisar a fons les normes que criminalitzen sense oferir major seguretat.
Han canviat 824 contenidors dels 2500 que s'han de canviar. Han fet anuncis a la premsa. Es necessiten uns 6 mesos per normalitzar el canvi. Ara només situen contenidors petits perquè l'empresa encara no ha pogut fabricar els grans. Fan classes als agents cívics per a que informin la ciutadania. També faran una bustiada a tota la ciutadania. La boca dels contenidors de plàstic i paper és petita per evitar que la gent tiri impropis i facilitar la feina a l'empresa. Mala gestió, pèssima conscienciació, cada cop més es demostra que fou una mala decisió.
. Incorporaran 2 hectàrees d'horts a les Hortes de Santa Eugènia. 205 nous horts. Demanem una visita in situ.
. Posaran taules i papereres noves a la zona de pícnic de la Devesa i les velles aprofitables les posaran a les hortes.

CI SERVEIS A LES PERSONES

. Els talls de subministrament elèctric i incendis provocats per sobrecàrrega elèctrica al sector de Font de la Pólvora, són deguts a les plantacions massives de marihuana dins les cases. Més del 70% de pisos no tenen comptadors i no paguen llum. L'empresa elèctrica vol tallar el llum als veïns que agafen electricitat irregularment. L'Ajuntament vol fer un pla ...
. Beques de menjador municipals per complementar les del Departament d'Ensenyament. N'han donat gairebé 70, al sector est i pont major. La meitat representen gratuïtats, la resta són ajuts parcials. Al gener volen haver-les donat totes. Caldria haver estat a punt al setembre ...No podem continuar amagant les vergonyes del departament d’ensenyament a costa del pressupost municipal!

JUNTA DE PORTAVEUS . Es defensarà una Moció ciutadana sobre les clàusules terra.

Desigualtats i desmotivació. De què no parla l’informe Pisa

He de reconèixer que els informes sobre el sistema educatiu a nivell mundial basats en exàmens d’una part del currículum, fent abstracció de l’entorn educatiu, es a dir les desigualtats del sistema econòmic i social i dels valors socials que aquest entorn representa, em semblen poc útils.

Però com passa amb altres informes, t’agradin o no, especialment els darrers, acaben formen part de l’actualitat i al repetir-se molt cops generen doctrina. Amb els anys que porto fent de professor hi ha dos coses que sempre, sempre, han estat els meus principals enemics per educar als nois i noies que tenia a classe, la desigualtat social i la desmotivació. Curiosament d’això no en parla l’informe Pisa. La consellera Rigau s’apunta a senyalar amb el dit als fills dels emigrants, però el dit no li deixa veure la realitat, no es l’emigració, es la pobresa en la que viuen molts emigrants i no emigrants la que provoca les desigualtats que desmotiven i fan baixar el rendiment acadèmic.

El cas finlandès es simptomàtic, ha baixat del rànquing i els seus responsables polítics treuen algunes conclusions que els honoren, parlen de la desmotivació generada per la crisi, de la caiguda de Nokia que generava un sentiment de frustració respecte la idea fins aleshores dominant, molt luterana, de que l’esforç portava a la recompensa.

Es evident que cal més i millor formació del professorat, que hem de treballar més i millor els procediments i continguts curriculars. Es cert, cal millorar la formació inicial, fer-la més pràctica, que els estudiants per a ser professors passin més hores en els centres. I també, com no, més formació permanent, d’això o no ho fem, o ho fem poc o cada cop l’administració ho promou menys. Més hores de classe, menys professors, menys temps per a formació, aquest es el model català, el model Rigau, els darrers anys.

L’aigua no es una mercaderia, és un dret!

Les fonts han de rajar, l’aigua ha d’estar a l’abast de tothom. Difícilment trobaríem algú que digues el contrari. Però els camins inescrutables de la crisi generen monstres. Quan vaig assabentar-me de que l’ajuntament veí,  Salt, havia decidit tancar les fonts públiques primer no m’ho podia creure, després escoltant les explicacions dels governants la meva incredulitat va canviar per indignació.

Ahir davant la demanda al Ple de Salt, per part de l’oposició progressista, d’aixecar el tancament, les respostes abundaran en el mateix, la ignorància i la por, conceptes que van lligats i que reflecteix la incapacitat per donar solucions als problemes reals. La gent de CiU s’ho hauria de fer mirar, si el PxC et dona la raó alguna cosa malament estàs fent!

La privatització de l’aigua no ajuda, en un moment com el que vivim, a assegurar un dret, em direu que no és l’únic que s’està conculcant, es cert, però l’aigua te quelcom d’emblemàtic, de frontera que si es trenca tot si val. Avui sembla que no hi ha, de nou, fronteres a l’explotació, no hi ha límits al guany a costa de la insolidaritat.

Per tot això son tant importants les veus que s’aixequen reclamant una gestió social de l’aigua, gent com “aigua és vida” ens aporten no solament un diagnòstic encertat, també solucions factibles, que passen per la municipalització dels serveis d’aigües, que assegurarien no solament un preu més raonable sinó que també, que l’aigua flueixi i arribi a tothom. I la torre Acbar si esdevé un hotel, que s’ho facin, però l’aigua que ens la tornin!

Martí Carreras, més que un veí de Sant Narcís.

Llegeixo que dimecres passat el meu amic Martí Carreras ha posat fi a onze anys de presidència de l’Associació de veïns de sant Narcís. Diuen que no hi ha ningú imprescindible, però serà imprescindible glosar la trajectòria d’en Martí per entendre l’evolució del moviment veïnal en els darrers anys.

Un moviment veïnal que la dilatada alcaldia de Joaquim Nadal havia gibaritzat o domesticat i que en la llarga transició, que encara no ha acabat, de la seva successió, va reviscolar de la ma d’un seguit de líders veïnals que en diferents barris aparegueren com una alenada d’aire fresc per a exemplificar que sense veïns, sense ciutadans, tot poder personal, per ben intencionat que es digui, és despotisme.

El Pla educació i convivència renovat a finals del 2004 amb la participació clau de les associacions veïnals de Sant Narcís i Santa Eugènia i les AMPES de les escoles dels dos barris em van permetre treballar colze a colze amb en Martí i fou el principi d’una bona amistat. Recordo la negociació amb el consell parroquial que va permetre doblar el nombre de nens i nenes del centre obert i que les dos institucions de la plaça Assumpció, Parròquia i Centre Cívic es donessin la ma.

Ombres complicaren la situació, la pèssima direcció del Pla de Barris de Santa Eugènia i el boicot a la redacció del Pla de barris de Sant Narcís, responsabilitat del mateix regidor d’urbanisme. La confusa i erràtica direcció de les obres de l’alta velocitat que tant greument han perjudicat al barri, sota la mirada absent de bona part de la ciutat i la papa nates de la majoria del mon econòmic i polític local. Sempre en aquestes desgràcies hem sentit la veu, la denuncia valenta, d’en Martí.

Penso, però, que la renuncia d’en Martí carreres no és un adéu, sinó un fins aviat. Per que la lluita continua i en un moment de crisi econòmica, social i política, cal que tots aquells que han adquirit experiència i s’han mantingut ferms i honestos, continuïn donant un pas endavant, com sempre, amb generositat, els barris i tota la ciutat ho necessiten!

Maria Serra, la meva mare, ha mort

Hi ha persones que segurament no passaran mai a formar part de la historia col·lectiva. No pas per que no hagin atresorat mèrits suficients per a formar part del llibres de historia. Es tracta de persones desconegudes per a la majoria, anònimes,  que al llarg de la seva vida han actuat discretament, però que quan ha calgut donar un pas endavant elles hi eren, hi eren sempre.

Son persones, com ho diria? Que van néixer i viure per a ensenyar-nos com s’han de fer les coses i, alhora, ser el pal de paller que cohesiona i promou les complicitats entre les persones més properes. Persones sense les quals nosaltres no seriem com som, ni faríem el que estem fent, ni ens comportaríem com ho fem.

Hi ha persones que mai passaran a la història col·lectiva, però que, per això mateix, per sempre més formaran part de la nostra història, la personal,  la que ens ajuda a ser millors.

La meva mare ha estat d’aquesta mena, ahir ens va deixar. La recordo de petit, quan tenia malsons, feia fugir els monstres, quan em feia mal, un petó seu a la ferida em curava, quan li deia un secret a l’orella, l’endevinava abans que acabés.

De jove era la meva còmplice, de clandestinitat, enfrontant-se a la guardià civil quan venien a escorcollar. De gran m’animava a ser millor persona i em donava els anticossos de la seva saviesa per a curar-me de cap temptació a no fer el que deia ni a dir el que no faria.

La Jove de les JSU, la regidora del PSUC al primer ajuntament democràtic del poble al que tant estimava. Sempre,  fins al darrer alè, combativa i serena. La seva història os l’havia d’explicar. Avui, que la meva mare es morta.

En defensa del Bloc de Salt!

Un cop més el futur del Bloc de Salt agita la nostra consciència, ens obliga a prendre partit, a assumir la profunda desigualtat de classes en la que viu la nostra societat i a posicionar-nos a favor dels més febles.

El tribunal d’Estrasburg va donar una lliçó i va parar in extremis el desnonament, però fou una pròrroga per a que les autoritats locals fessin la feina i trobessin la solució a les famílies allotjades. Cal dir que aquesta feina no s’ha fet bé.

Una veritat a mitges no deixa de ser mentida. Això és el que ha succeït amb els reallotjaments que la Generalitat diu que ha ofert, per que no s’ha facilitat a tothom i un tràmit administratiu com és l’empadronament ha esdevingut un impediment per a les famílies que no se’ls ha facilitat aquest a Salt.

L’emergència habitacional és nacional i les solucions s’han de donar a totes les famílies que amb indiferència d’on hagin tingut la darrera residència tinguin els mateixos drets i se’ls hi donin solucions immediates. El pisos hi son, no en manquen,  el que no hi ha es prou voluntat per a fer possible la solució.

Defensar el Bloc de salt continua essent una qüestió de dignitat, de justícia social. No estan sols, tenen l’alè de tots aquells que compartim la lluita contra les injustícies d’un sistema que continua basculant a favor dels que més tenen i ignorant als que més ho necessiten. Avui tots som del Bloc de salt!

La línia 11 torna.

Fa mesos que la línia 11 no passa per les quatre parades del barri vell, una decisió del consell d’administració de l’empresa que no es va consultar amb el grups municipals. Per aquesta raó, desprès de consultar amb els usuaris, la CUP i nosaltres, ICV-EUiA, varem presentar una moció per que retornes a la seva ruta habitual i la vàrem guanyar.

Han passat els mesos i sembla que aquets desembre es complirà la moció en la seva literalitat, malgrat que en unes converses que acabaren sobtadament, ens havien proposat una canvis per a fer compatible passar per quatre parades del barri vell i assegurar també per la ruta actual.

De fet cal una nova ruta que ha de portar a Montilivi als estudiants que no hi caven en els microbusos de la línia 11, però en lloc de fer una nova línia, sortia més barat hibriditzar l’actual i estalviar-se les parades del barri vell.

A manca d’aquesta línia nova, a la que el nostre grup estava disposat a situar 250.000 euros al pressupost per a fer-ho possible, podíem haver acceptat una proposta en la que dos línies passarien per aquestes parades amb una periodicitat de mitja hora. Calia, però, per a no confondre als ciutadans, situar panells electrònics informatius . Així vàrem quedar, però unilateralment el govern va trencar les converses.

És una bona noticia que torni la línia 11 a les parades del barri Vell, però podíem haver trobat una millor solució. Sembla que els hi va bé el conflicte com els hi comentava a membres del comitè d’Empresa de TMG i estalviar-se diners. Sempre en podran culpar del problemes i estalviar-se les solucions. Governar, però, es pactar i transigir en allò que beneficia als ciutadans. 

El centres Cívics de Girona, cara i creu.

Ahir vaig assistir al 10é aniversari del centre Cívic de Pont Major. Em va tocar a mi inaugurar-lo en el seu moment i dirigir activament la política de centres cívics de la ciutat. Vàrem fer un programa marc i Girona va esdevenir referent en aquets mena d’equipaments. Recordo la polèmica dins del govern de si eren centres culturals perifèrics o una xarxa sòcio-cultural on els protagonistes eren els veïns i havien d’abastar tota la ciutat i integra-hi tota la ciutadania. Pels punts guanyà aquesta darrera opció que jo defensava.

La coproducció, la cogestió en molts àmbits i el suport constant dels professionals ha estat una norma en aquest projecte. En aquest àmbit ha estat clau la selecció dels directors i directores i dels professionals de suports, que amb el nom d’auxiliars pràctics, fan i han fet molt més del que el seu nom indica. Ahir en vaig veure un grapat i el hi vaig fer arribar la meva consideració i amistat.

Amb el nou govern s’han mantingut bona part dels criteris anteriors, permeten que els bons professionals fessin la seva feina, però s’han comés dos erros greus i si no ho impedim un de tercer es al camí. M’explicaré...

Cronològicament el primer dels errors és la Marfà, el qui havia de ser el gran centre cívic de referència per a Santa Eugènia, fent de can Ninetes un espai congestionat amb els veïns i enllaçat amb el primer, l’han convertit en un híbrid de centre cultural gestionat independentment i amb la senya d’identitat d’un centre de música privat. Greu error, perdent el barri una gran oportunitat!

El segon, mantenint el modern com a una ruïna, quan s’havia projectat el nou centre cívic del barri vell i ja hi havia pressupostats 800.000 € per a la primera fase. Es canvia per les voltes d’en Roses, on hi havien d’anar pisos assistits i ara tenim un centre cívic petit i inadequat. Error, al no complir les expectatives d’un barri que tant ha reclamat un espai cívic digne.

I ara amb el nom de centre cívic volen situar a Santa Clara, en l’edifici on hi ha la central del moli, un espai per a gent gran sense tenir en compte l’estat de l’edifici i sobre tot les radiacions magnètiques que les turbines a la planta baixa, poden afectar a la salut de la gent amb una estança continuada 

Improvisació, continuïtat com inèrcia i no com a convicció, manca d’implicació, poques millores en la programació i manca de mitjans que afecten a alguns centres...l’altre cara de la moneda d’una celebració a la que ens hem sumat, però, per a sumar i seguir, no per anar enrere.

El Consell de Cohesió i Serveis Social de Girona. Una reunió amb gent que estimo.

Feia gairebé tres anys que no anava a un plenari del Consell de Cohesió i Serveis Socials de Girona, des de les darreres eleccions municipals que decidiren un  nou govern a la ciutat i conseqüentment  vaig abandonar la responsabilitat, la direcció de les polítiques socials, que durant vuit anys vaig encapçalar.

La meva preocupació ha estat que fins al gener del 2013 no es va tornar a convocar i corríem el perill de perdre la feina feta, afortunadament durant tot aquest any s’han endegat de nou les tres comissions, ocupació, pobresa i salut i els resultats son esperançadors.  La composició gairebé a parts iguals de tècnics de diferents àmbits socials i totes les entitats gironines que treballen en aquest àmbit produeixen unes bones sinergies, un gran capital humà i coordinant les seves accions milloren resultats.

El reptes son grans i el que cal es que se’ls deixi treballar, soc de l’opinió que en política social, al menys, els polítics hem de facilitar recursos i assegurar la organització, però son les entitats i les tècnics qui han d’assegurar un bon diagnòstic i promoure les accions. Això desgraciadament no es habitual i hi ha massa politiqueria i en sobren de polítics amb excés de divisme.

Emoció de retrobar amigues i amics, respecte pels que continuen a primera línia en la lluita contra la pobresa i la desigualtat i afecte per la bona gent que conec, al haver treballat colze a colze amb ells tants anys. Ningú es imprescindible, si no ho hagués sabut, ho hauria après aquests darrers anys, però mai, mai, seré indiferent amb els que treballen i lluiten per una societat més justa.

In Memoriam, el senyor Canal, un il.lustrat.

Hi ha persones que els coneixes pel seu nom –Joan, Montse, Jordi...- i altres sempre recordes el seu cognom, uns sempre els tuteges i d’altres, avui pocs, sempre els relaciones amb la paraula senyor. Això sempre m’ha passat amb el senyor Canal, des de que el vaig conèixer quan el seu fill Eduard em va portar per primer cop a casa seva. Era l’any 1972 i amb l’Eduard i l’Eudald formaven una pinya.

El Col·legi universitari De Girona, a l’actual casa de cultura, i vaig raure el curs 1972-73, tant per qüestions familiars com polítiques, el primer dia vaig conèixer als que seriem amics inseparables, d’estudis i de clandestinitat. El llibres que l’inoblidable Pere de Can Geli ens reservava a l’altell del rebost, les tertúlies interminables a can Panella, les assemblees al Hall de Lletres, eren com un raig de llum a la Girona encara grisa i negre.

L’Eudald amb els seus cabells llargs i les seves costums muntanyeses espantava a una part de la nostra organització clandestina de gent jove, curiosament el senyor Canal no solament no li espantava sinó que gairebé l’apadrinà. Home d’una amplíssima cultura sobrevisqué intel·lectualment en una Girona carca i acomodatícia amb el franquisme. I superà la seva preocupació com a pare per les activitats de l’Eduard amb un treballat estoïcisme. Un plaer les converses que teníem la colla amb ell, que es perllongaven amb els comentaris que fèiem a posteriori els joves.

Després l’he anat veient de forma més espaiada, com m’ha passat amb l’Eduard, però he anat seguint amb delit tots els seu treballs. Sempre m’ha quedat una pregunta a l’aire, que haurien pogut fer aquesta generació d’homes i dones il·lustrats que varen tenir que viure els seus millors anys en la negre nit del franquisme si s’hagués desenvolupat la seva vida en democràcia? La resposta, per a mi es clara, haurien despuntat encara més i serien referents socials molt més lluminosos que determinada mediocritat realment existent avui.

Pressupostos exprés, incoherència programada

El que era de preveure va succeir, el que va succeir no fou el millor per la ciutat. El bon comunicador que és l’actual alcalde òbviament va dir el contrari, segons ells aprovàvem els millors pressupostos possibles. La pregunta es per a qui eren el millors, per al govern? sens dubte, per a la ciutadania? Al nostre parer, no.

Per què aquesta situació? Com és que un govern en minoria se’n surt tant bé? No va tenir ni que despentinar-se per aprovar el pressupostos amb el debat més curt i ràpid de tots els que  he presenciat des de que soc regidor. La tàctica de dividir a l’oposició, ara pacto amb uns, ara amb els altres, semblava tenir una data de caducitat, però no, l’anomena’t primer partit de l’oposició s’hi va posar bé, un cop més, gesticulant i a voltes sobreactuant, però amb obsolescència programada, i això el govern ho sap i actua en conseqüència.

Aleshores, per a què negociar, per a què debatre si tens el pressupost al sac i ben lligat? La CUP i nosaltres, ICV-EUiA, ens esforçarem per reconduir el debat, per parlar de pressupostos, per proposar alternatives, tot deconstruint un model que qualificàrem de continuista, doncs ens recordava el vell despotisme de quan el PSC era el centre de la vida local i veia al altres com a mers figurants, comparses, d’una obra escrita i composada per un sol autor.

Necessitem una alternativa política a la ciutat com el pa que mengem i si anessin mal dades i aquesta no aconseguís governar, al menys una oposició amplia i capaç de fer suar la samarreta al govern, fer baixar a l'alcalde a peu de carrer, fer-lo mullar en el dia a dia i no permetre-li l’escapisme constant al Parlament de Catalunya. Ens resta ja un sol pressupost fins a les eleccions del maig del 2015 i el govern fa bo la dita de qui dies passa anys empeny.

Un pressupost a mig camí i un final incert

Es diu que el Ple de pressupostos és el més important de l’any, pot ser, o pot ser que fins ara hagi estat així. Per que avui, posant aigua al vi, es incontestable que l’autonomia municipal està sota vigilància, com a resultat de la dictadura del dèficit, des de no fa gaire obligació constitucional.

No es més cert que en un ajuntament com el nostre, on des de fa anys no s’ha estirat més el braç que la màniga, tindríem un marge major per a fer polítiques innovadores, però, i en aquest cas la culpa no la te Madrid, xoquem amb la inèrcia i els interessos creats. Les poques ganes de canviar, doncs el canvi sempre genera incertesa i la trama de pactes i subvencions a uns i altres, reflectits  en el pressupost, que els partits majoritaris, de tota la vida, tenen cura.

Podíem haver explorat el camins pressupostaris de l’any passat, però les inèrcies enguany es varen imposar en les ordenances i al menys per aquest any resten tancats, per això votarem negativament als pressupostos, però no ens cega el sectarisme i mantenim la ma oberta i la responsabilitat per al bon govern de la ciutat.

Ara bé, una incertesa plana en el desenllaç del resultat afirmatiu del pressupost, no te a veure amb continguts ni acords de darrera hora, en el que sembla que hi ha coincidència entre els partits de sempre, més aviat sembla una baralla pel protagonisme entre el govern i el primer partit de l’oposició. Un vodevil que s’ha repetit fins al cansament aquest mandat i va tenir en el ple de ordenances de l’any passat un moment culminant, fins ara! Quan una espantada minuts abans del ple va deixar momentàniament sense ordenances a la ciutat.

Diuen que amb els anys et fas més savi, no ho se, el que si se, és que les acabes veient de tots colors, i, si tens un xic de sensibilitat i un molt de paciència, en pots treure lliçons. Ni ha però que ni una cosa ni altre, des del saló de Plens municipal, sense anar més lluny, puc veure polítics que, repetidament, posen el peu a la galleda i la fan sonar pensant que és una campana!

Informació de les Comissions Informatives prèvies al Ple de 18 de novembre.

Com es habitual, os  faig  quatre ratlles de resum de les comissions informatives prèvies al Ple, el tema de pressupostos que ja hem comentat, i continuarem informant, anirà a part.

CI PRESIDÈNCIA

Poca cosa. Conveni amb el consorci d’Arts escèniques Salt-Girona per al finançament de “El Canal”.

CI PROMOCIÓ

. Aixecar de la moratòria d’un any de nous establiments d’oci, els que es dediquen solament a restaurant. Les explicacions anaven en la línia de que no provocaven problemes als veïns. A la nostra pregunta de si tenien noves demandes d’obertura contestaren que si. Ens presenta dubtes i ens preocupa les modificacions per encàrrec d’un o altre grup de pressió.

CI HISENDA
. Es concerta el crèdit de 5 milions d'Euros per al 2014 amb Banc de Santander.. Desestimar el recurs de reposició presentat per. SABA presenta recurs perquè SETEX (que va guanyar el concurs) va presentar una baixa temerària i perquè tot i que l'amortització segons el contracte, ha de ser a 4 anys, SETEX ho fa amb 2.
. Es torna a obrir el Registre de parelles de fet. Han modificat els articles 2 i 3, que fan referència als requisits i als documents a presentar. Ena felicitem al ser el resultat d’una moció presentada i guanyada pel nostre grup.

CI CIUTADANIA
. Modificació de l'ordenança municipal de residus. El TSJC, davant el contenciós administratiu presentat per CEDAC (Consell d'Empreses Distribuïdores de Catalunya), en relació a l'article 45bis pel qual els establiments de més de 1.000 metres quadrats han de tenir un contenidor per a olis usats, resol donar la raó a CEDAC perquè és una competència de l'estat. A més, el TSJC diu que hi ha hagut temeritat en la conducta de l'Ajuntament i l'obliga a pagar-ne les costes!!!!
. Tallaran 6-7 arbres de la Devesa (ahir en va caure un de molt gran) per fongs.
. El passat dilluns van començar a canviar els contenidors de selectiva (excepte orgànica, que els faran alhora en una àrea gran per rendibilitzar-ne la recollida). Han fet Mas Ramada i han començat Sant Narcís. El 15 de desembre s'aturaran fins al 15 de gener perquè els han aconsellat aturar-se en època de festes. Col·loquen uns 50 contenidors per dia. N'hi ha 2.500 per col·locar.
. L'Ajuntament de Girona ha recuperat la titularitat de la sèquia Monar. Era d'una empresa patrimonial (Sala i Bertrana). Es fa una cessió a Bescanó, Salt i Girona. "El somni" d'en Fàbregas és ara poder regar la devesa amb la sèquia. Es veu que hi ha un tub de connexió que arriba a la Fira de Girona.

Prèviament a la CI la regidora Núria Terés va tenir una reunió amb el regidor  Fàbregas. Sobre dos temes que ens semblen d’interés:
. La taxa ecosocial de l'aigua. Volen reduir a 3 els trams d'aigua (com té l'ACA), volen creuar dades del cens municipal amb els de l'empresa, ... l'objectiu és cobrar l'aigua en funció de les persones censades en cada habitatge. Ara el tram baix és fins a 6 metres cúbicsxpersonaxmes. El volen passar a 9. També volen que l'empresa no hi perdi. No sap com repercutirà sobre els altres dos trams. Tenen temps fins al juliol. Li varen dir que ara la gent no entendria que a sobre de pujar l'IPC també apugéssim l'aigua, ... manca de coordinació interna amb Hisenda, a la nostra pregunta sobre aquests fet ens diuen que no els necessiten per a res!!!! Coses del bipartit de CiU!
. La parcel·la de Mas Xirgu per a TIRGI. Una cessió a 25-30-35 anys (segons la secretària) i 50 segons el regidor Fàbregas. Ho vol portar al Ple de desembre. Ho vàrem comunicar a les empreses socials del Clúster Èxit (F. Ramon Noguera, ASTRES, Àstrid, Caritas, ...) que es van sorprendre molt!!! El regidor Fàbregas ens va dir que l'anterior govern també havia cedit arbitràriament recursos municipals (terrenys per a F. Ramon Noguera, ...).  Ens diuen que s'estalviaran molts diners de transport del paper a Celrà, menys emissions de CO2, ...ja veurem!

CI MOBILITAT
. El regidor Alcalà i el govern han decidit retornar la L-11 com estava, en vistes que no s'acabi d'arribar a un acord. Sembla que les compensacions de posar GPS a les parades per saber quan arriba l'autobús, són cares i no els val la pena. No han esperat a la reunió dels divendres per a comunicar-ho.

CI SERVEIS A LES PERSONES

No hi havia ni cap punt de ple ni cap informació.

De nou foc a l’Empordà, les cendres tornaran amagar responsabilitats?

Estem vivint de nou hores dramàtiques, em poso a la pell del meu amic Josep, alcalde de Colomers, i comparteixo la tensió i el neguit de veure com les flames freguen les cases de la vila. En aquests moments sols resta que posar-te en peus i donar tot el suport als que des de la primera línia de foc, voluntaris, bombers, veïns i veïnes i regidors i alcaldes, el combaten amb tot el que tenen al seu abast.

Però el dia després no podem fer veure que no ha passat res. O encara pitjor encarregar a algun dòcil gabinet per que difumini responsabilitats i exoneri que tenen,parlament i govern, la potestat d’arbitrar els canvis legislatiu i les accions de govern per a prevenir i actuar amb més mitjans i responsabilitat.

Fa no pas gaires dies un amic de Llagostera que es propietari d’unes poques hectàrees de bosc, que el cuida i treballa amb cura, m’ensenyava els  límits de la seva propietat amb un veí que tenia fet un fàstic la seva propietat i em deia “pagarem justos per pecadors”.

Vaig recordar aquells acudit del malaguanyat Perich fa molt anys que deia “ si el bosque se quema algo suyo se quema señor conde”, ironitzant de les campanyes que ens feien a tots responsables de la cura del bosc sense fer res  per a canviar realment la mala gestió dels propietaris descurats. Encara després de tants anys es vigent!

Un altre exemple, el meu institut a canviat la caldera de Gas Oil, per una altre caldera de Gas Oil! Malgrat les peticions insistents de la comunitat educativa al departament d’educació de la generalitat no hi ha hagut manera per canviar-la per una que aprofiti el compost del brancam dels boscos com a molts altres països!

Mitjans d’extinció adequats, una bona organització, però també una nova política de explotació dels boscos que permeti als que es volen guanyar –se la vida amb la seva explotació ho puguin fer facilitant recursos i millorant la demanda de productes del bosc, però aquells que no en tenen cura que assumeixin les seves responsabilitats i, si s’escau, l’expropiació en be del comú. Que les cendres no ens amaguin als culpables.

Debat nacional a ICV. De Girona estant.

Un cert neguit s’ha instal·lat entre la gent d’ICV davant de un imminent acord per a decidir quan fem el referèndum  d’autodeterminació i què preguntarem a la ciutadania.  Un fantasma recorre les nostres organitzacions i es sent una veu udolar  quina pregunta hem de proposar?, o el que n’és conseqüència, quina pregunta podem acceptar?

El dissabte passat ens vàrem reunir militants de les comarques gironines amb la Dolors camats i, tot i que parlarem d’europees i pressupostos de la generalitat, les intervencions es centraren en el fet nacional i el referèndum.

Tot i que la nostra delegació a l’assemblea nacional, de la que vaig ser portaveu, va deixar clar la nostra aposta pel dret a decidir i per a formar un estat propi i així es va reflectir en la resolució final, som plurals, no solament en els matisos, sinó, en més de un cas, manifestant posicions força allunyades.

La resolució del dubte de si quan parlem d’estat propi, parlem d’estat independent, no es un tema semàntic, es trencar el darrer fil que ens lligava, com a molts, en el vell somni de canviar Espanya des de Catalunya.

La sobirania d’un poble ho es també en relació amb els veïns, d’acord. I son pocs, penso jo, els que desitgen tenir-hi mala relació i més quan vius porta a porta. Però quan aquesta relació es subordina a altri, quan aquest et considera un rellogat i posa en qüestió el dret de pactar no solament les normes de convivència comunes si no fins i tot et nega el dret de poder decidir com vols viure a casa teva, no hi ha altre remei que caminar sol.

Crec, confio, que actuarem en conseqüència a ICV, que amb la discreció necessària acordarem la millor pregunta en el millor moment. Penso que no hem de tenir por a trencaments interns, ens uneixen massa coses en la lluita social i ecològica per a fer-ne abstracció. El bon ambient de la reunió em fa pensar que continuarem junts en el camí, com deia un company, d’una Catalunya lliure i socialista!

TAV. La llum a la fi del túnel, amb un túnel de menys.

Les noticies que ens van donar a la darrera comissió de seguiment de les obres del TAV, el dimecres passat, son esperançadores pels veïns. Si tot va bé, com s’ha previst, pel juliol del 2014, sis anys després de començar les obres, la zona zero ja serà un mal son i la reposició i urbanització de tota la zona serà ja un fet. L’aventura de les anomenades “ obres més importants a Girona en tots els temps” s’haurà acabat.

Amb el temps previst per a fer dos túnels s’haurà acabat un de sol i tot l’enrenou i patiments tindrà com a resultat una estació provisional i unes vies soterrades del tot innecessàries que en cap cas haurien justificat els diners invertits i les molèsties causades. I el viaducte, la desaparició del qual justificava als partidaris de la faraònica obra, restarà en peus.

Si, això ja se sap, es cert que ho he comentat més d’una vegada, però cal fer-ho i ho faré, els cops que faci falta fins que els responsables demanin perdó. Perdó pel malbaratament de recursos, perdó per enganyar-nos , perdó per tornar-se invisibles quan havia que assumir responsabilitats.

Es probable que quan tot estigui urbanitzat i la gent hi passegi digui –oh, que maco!-, aleshores els que no han demanat perdó pels enganys i mala gestió dels soterraments, tornin a obrir la boca per afirmar que no ha sigut res, que fins i tot la ciutat hi ha sortit guanyant , que la crisi, i no ells, te la culpa de tot. I es passejaran per Girona saludaran als saludats i ací no ha passat res!

Un pressupost continuista per a una Girona que necessita el canvi.

Es diu que el Ple de pressupostos és el més important de l’any, ho és per que sense aquest document deixaria de funcionar, o funcionaria sota mínims, l’estructura municipal que desenvolupa el conjunt de serveis que reben els ciutadans. També és una bona radiografia del pensament, sovint ocult, dels governants, no tant pel que diu com sobretot pel que no diu.

S’ha presentat el tercer pressupost del govern que s’estrenava el 2011i com ja ens tenen acostumats, s’ha presentat primer als mitjans de comunicació que als grups municipals. Es tota una declaració de principis i la perseverança en un model on la comunicació i la imatge substitueixen sovint a la política, és a dir a la negociació i la recerca de complicitats.

Avui no entraré a fer un anàlisi a fons del projecte, ja tindrem temps al llarg de la tramitació, si que em fixo en la seva estructura, molt continuista i allunyada de les voluntats que en campanya electoral varen manifestar, els que fins aleshores havien estat a l’oposició. Es cert que sempre és més fàcil proposar que complir, però cada any hi ha més distància amb aquells  bons propòsits inicials.

El canvi s’haurà de posposar, ni la nostra participació en els darrers governs socialistes, ni l’arribada de CiU al govern, han modificat l’estructura de govern, l’estructura del pressupost, més enllà dels encerts en una àrea o altre, abans i ara, no es veu ni s’espera el necessari canvi de prioritats, d’organització que en un pressupost del segle XXI, en el marc d’una reticent i resistent crisi, caldria implementar. Serà possible a partir de 2015 que arribi el canvi que Girona necessita?