divendres, 30 de desembre del 2016

El 2016 s’esgota i el 2017 està a punt de començar!

Han passat moltes coses en aquests 365 dies que estem a punt de completar. Internacionalment nefast, estatalment bloquejat i nacionalment esperançador. Πάντα ε κα οδν μένει: "Tot flueix, res no s’està quiet" –deia Heràclit- segur que molts ho recordeu de les classe de filosofia. La dialèctica, els principis filosòfics més desconeguts pels polítics espanyols, per als quals tot es immutable en la mesura dels seus interessos.


Negar la realitat si aquesta no està d’acord amb el que et convé. Els estats son immutables, diuen, en una Europa, que s’han fet i desfet amb una velocitat vertiginosa. La constitució és immutable, quan n’hem tingut des del segle XIX, vuit no comptant òbviament els períodes d’absolutisme i dictadures on també hi havien “lleis immutables”. Diuen que la ignorància es cura llegint, però no pas el Marca, com a lectura de capçalera.

Es cert que una Unió europea en crisi i un EE.UU dirigits per un personatge barreja de “tio Gilito” i “Al Capone” no ens donen gaire tranquil·litat, però fa cent anys ens trobàvem en plena primera guerra mundial! Qui s’atreveix a dir que els temps passats foren millors! Navegarem amb aigües agitades, no serà pas la primera vegada. Fa cent anys teníem la Mancomunitat, ara estem més a prop que mai de ser República, permeteu que l’optimisme de la voluntat brindi amb cava el cap d’any!

La història s’escriu després dels fets, els protagonistes de la qual solament en tenen fragments que després l’historiador refarà com si es tractes d’un puzle. Quan la vivim estem sotmesos a les incerteses. Diuen que el millor pla de batalla no aguanta el primer tret. Ens espera un any 2017 ple d’incerteses, però també d’esperances. Planyo als que s’ho miren com espectadors, planyo als que mai veuen el moment de ser protagonistes, planyo els perepunyetes.  I amunt els cors i la intel·ligència, ens faran falta els dos!

dimecres, 28 de desembre del 2016

Seran capaços de...


Molts ens fem la pregunta de si aquesta gent –polítics, jutges, opinadors, oligarques..que fan i desfan a Espanya- seran capaços de suspendre l’autonomia i de continuar engarjolant a tort i a dret. El sentit comú ens faria pesar en una mesa de negociació, però l’experiència del que hem vist i patit ens porta a la confrontació. Probablement ens estalviarem la violència d’altres èpoques, però ni l’amenaça ni la coacció les deixaran de banda. Estem preparats per a suportar-ho? penso que si.


La meva afirmació no es fruit del voluntarisme, malgrat la forta voluntat de no desdir-me del que crec ni trontollar en la meva responsabilitat d’electe. Es basa en ‘experiència d’aquets darrers anys, la gent mai ens ha defraudat, ni en els moment més fràgils com fou el 9N.

El ridícul d’usar articles trets del codi penal franquista de 1973 per part del jutge que vol empresonar al regidor Joan Coma mostra que les clavegueres de l’estat suren a cel obert. Afinen i desafinen, tot si val contra un procés democràtic de ruptura, assignatura pendent de la transició del setanta, que ara culminarem mal els hi pesi.

Seran capaços de ...tot, però nosaltres... de més! Amb un us intel·ligent de la força democràtica, la que ens dona representar la majoria i amb un escrupolós us de la no violència, podem desconstruir els seu intents de guanyar per la imposició pura i dura. Cal perseverança, no perdre els nervis i ser contundents i massius en les respostes. Ens resten uns mesos plens de paranys i agressions, “trencarem els ous que calgui per a fer una gran truita”. Endavant les atxes!

divendres, 23 de desembre del 2016

Dos ministres per a un diàleg inexistent


En una setmana atrafegada he tingut l’experiència de comprovar en primera persona els límits del diàleg. La ministre de sanitat i el d’educació han deixat clar que diàleg es donar-los la raó. Passar del monòleg al diàleg es quelcom pel que no n’estan d'entrenats i tornen a caure en els tòpics que tant bé els hi anaven en els temps de la majoria absoluta. El perill és la debilitat del PSOE i la voluntat d’agradar i tocar poder de Ciudadanos, que els porta a compaginar la gesticulació pública amb l’acord d’amagat. El temps corre i a nosaltres ens cal fermesa i serenitat!


També l'escepticisme i l'audàcia és la millor combinació, obligar-los a escoltar el que no volen i desconstruir allò tant habitual de “no hi ha una altre alternativa”, barreja de prepotència i ignorància. No volen saber allò que els molesta, els molesta tot allò que els qüestiona i es senten qüestionats per tot el que ignoren, que es molt. Temps d’incerteses en el que es cola el vell autoritarisme, ara embolcallat amb la Constitució del 78.

Aprofitem però les escletxes i ampliem el nostre cercle de coneixements, trencar els estereotips que l’agitació i propaganda de l’estat intenta situar-nos a sobre. Ens volen amb la imatge d’intransigents i insolidaris i els hi retornem posant-los davant del mirall. Cerquem les complicitats necessària afermant també la fermesa de les nostres conviccions.

Que continuïn amb el seu diàleg intransigent, amb la seva prepotència habitual que nosaltres continuarem fent el camí i hauran d’escoltar-nos un cop i un altre. No desaprofitem ni avui ni demà tots els ressorts que ens dona aquets indret. Tampoc oblidarem perquè estem ací. Llibertat i República!

dimarts, 20 de desembre del 2016

De Comissions al Ple. Jornades de congressista.


Escric aquestes ratlles un cop he acabat de preparar-me la compareixença de la ministra de Sanitat i Serveis Socials i dues intervencions al Ple, avui i demà. Bé, els darrers retocs d’una feina que t’emportes a casa. Tot i que el treball que fem a Madrid es fonamentalment amb equip, les intervencions son quelcom que cada un li donem el nostre toc. Os seré sincer, m’agrada tocar el crostó en un hemicicle majoritàriament hostil. Es una feina que cal fer i penso que la fem bé.


La feina es multiple, en quan intervencions,  al Ple, en tenim dimarts a la tarda, dimecres al matí i dijous al matí. El dimarts per a les iniciatives del grups parlamentaris, proposicions no de llei, proposicions de llei i mocions; el dimecres preguntes al govern i interpel·lacions; el dijous convalidacions de decrets del govern. Son el moments més interesants i també mediàtics. El parlamentarisme en la seva salsa, malgrat que en alguns cassos part del integrants faci un mutis pel foro.

El treball en lescomissions es menys conegut però més intens, es fan el dimarts al mati, el dimecres a la tarda i el dijous al matí. També hi ha compareixences, però aquestes no solament del govern, sinó de entitats o experts que la comissió ha decidit, també discussió de proposicions no de llei, cada 15 dies 11 PNL, en sessions de 6 a 7 hores. Penseu que jo soc portaveu en cinc comissions...

I visites, un munt de visites, que intentem no fer esperar més de quinze dies des de que rebem la demanda, prioritzant les entitats. En l’àmbit que em moc, educació, serveis socials , medi ambient...en son moltes les que tenen abast estatal i tenen interès per a comunicar-se amb nosaltres. Tenir grup parlamentari te això.

diumenge, 18 de desembre del 2016

Unes jornades amb militars.


En aquesta etapa de Madrid em vaig fer un propòsit, entre d’altres, aprendre tot el que pogués. Hi ha aspectes que resten fora del teu abast i que solament determinades circumstàncies et permeten conèixer. Una d’aquestes realitats poc conegudes, que m’ha ocupat tres matins intensos ha estat un curs que ens ha donat el CESEDEN a diputats i senadors de la comissió de Defensa. Ponències i col·loquis amb alts comandaments militars i una visita al centre de control de la defensa i al de les unitats especials, a Retamares, prop de Madrid. Diuen que el coneixement no ocupa lloc...


He de confessar que ha estat interesant, el meu darrer contacte amb l’exercit fou a la mili que vaig fer a la “división acorazada Brunete”, i no es pas el millor record de la meva vida. Han passat anys i la professionalització de l’exèrcit s’ha fet notar i l’OTAN, de la que no en soc partidari, com a mínim, a fet viatjar als militars espanyols i viatjar obre la ment, sens dubte.

Com soc de parlar, no m’he tallat ni un pel -protegit per la immunitat tot s’ha de dir- al referir-me a les funcions de l’exercit al segle XXI, del seu finançament i de les amistats perilloses amb la industria militar. M’he trobat molta més receptivitat de la que esperava fins i tot quan vaig citar la guerra civil com una guerra també de militars en els que el lleials foren els perdedors.

Vaig insistir en la neutralitat política del exèrcit i vàrem debatre sobre aquest fet. A ningú se li escapa que no prendre part en política per part de l'exèrcit  l’hauria de excloure de qualsevol us en el tema català. Així ho vaig plantejar, en aquests termes, en les rotllanes que fèiem a la pausa dels cafès. Tensió, però es guardaren les formes. Bé, una experiència interesant...diferent.

dimecres, 14 de desembre del 2016

Dies Irae


Aquests dies a Madrid estem vivint el mètode Zoilo de diàleg per a dummies, sí, aquell que diu: ”debemos nosotros imponer el diálogo y no ceder a esa especie de chantaje”. Inflats per aquesta nova pròrroga del govern, gràcies a la gentilesa de l’abstenció socialista, res els hi sembla impossible, després d’aquesta fita. De nou el seu errors es menysprear-nos, de fet no entenen que de Madrid a Catalunya el camí a seguir es més difícil que posar un pis a Barcelona a la Soraya.


La darrera aventura del portaveu del PDECAT Francesc Homs no ha estat encertada, proposar una comissió per a estudiar el referèndum, l’únic pel que ha servit és per a demostrar, un cop més, hi van...que el trio constitucional te una majoria al Congrés abassegadora i no està per feina . Ja els hi havíem dit, per activa i per passiva, que l’únic marc possible de negociació es la bilateral: de govern de la Generalitat a govern de l’Estat. Bé és el que serà, si hi ha mai negociació. Que hi farem!

Això no treu que ens movem, parlem i tenim alguna victòria, com en el tema autopistes, ens guanyem prestigi pencant, però el fet de dir i fer el que pensem els desconcerta. No ocupem el paper subordinat pel que sempre ens tenen reservat un plat a taula. Ara bé, tot defensant el govern de Catalunya, aquest ha d’assegurar que els terminis per aconseguir el referèndum es duguin a terme sense cap mena de vacil·lació.

Com anècdota final, vaig anar al meu primer sopar de la premsa, al “Palace” –el primer i suposo que darrer cop que hi entro- el més interesant , el premi a la millor pregunta per a Joan Tardà, premi merescut. Es a dir qualsevol premi que tingui que veure amb la seva trajectòria parlamentaria és més que merescut! Barra lliure al final de sopar a la que vaig driblar - ja no tinc edat- i al dia següent intervenció sobre una moció per a pal·liar el perill de l’alcohol entre el joves! Contradiccions de la societat que vivim...Os prometo que os passaré el vídeo de la intervenció políticament més incorrecte que he fet fins ara a l’hemicicle!

dissabte, 10 de desembre del 2016

Tempus fugit!


Ara toca dialogar, seguint el model del poli bo i el poli dolent, el primer paper se l’ha adjudicat la Soraya i el segon el continua exercint la Judicatura. El vell diàleg de la comissaria sota el focus implacable, dialoga, “canta”, o si no el meu company farà de les seves i no el podré parar! Diàleg, sí! Acceptant les meves condicions o si no...Negociació mai! perquè aquesta és fa d’igual a igual i això de cap manera. De genolls l’estat sempre sembla més poderós.


Diàleg, ningunejant al govern legítim de Catalunya, amb més vots i amb una majoria parlamentària que no té el govern de Madrid. Si al seu pares els hi va anar tant bé a la transició perquè no els hi ha de sortir bé ara, pensen. El ingredients els tenen exercint un control ferri dels mitjans de comunicació i la devoció incondicional dels grans lobbys econòmics. Per on començar? Reunint-se amb la “lleial oposició” al Parlament. De llibre!

Un cop tens la punta de la llança preparada, cal usar la caixa de ressonància mediàtica i inundar les ones de la paraula màgica “diàleg”, oposant-la a unilateralitat, es a dir adjectivant als que no pensen com tu i son majoria de “radicals negats al diàleg, malgrat aquets sigui unilateral i exercit pel govern més radical, de dretes i espanyolista que hem patits aquets darrers cinc anys!

Els senyors del règim, un cop aconseguit al Congrés la investidura de Rajoy, paralitzat el PSOE per una gestora entreguista, ensimismat Podemos per la seva lluita interna, derrotada doncs l’alternativa a Espanya solament els queda derrotar Catalunya, si ho aconsegueixen hauran tancat un cercle que semblava impossible de superar el passat 20 de desembre. La lluita a Catalunya s’està fent llarga, ho se, però més llarga i terrible serà gestionar la derrota, sobretot si som nosaltres els que, per falta de coratge, ens rendim!

Ni poli bo, ni dolent: guanyem la llibertat! 

dimecres, 7 de desembre del 2016

Res de nou!


Quan sento parlar a l’hemicicle de que la Constitució del 1978 és gairebé una llei sagrada, em ressonen en la memòria les veus del vells “procuradores” que deien pràcticament el mateix dels “principios fundamentales del movimiento nacional”. Més enllà d’alguns cognoms dels actuals diputats que em sonen a hereus il·lustres del franquisme no he tingut temps – i tampoc ganes- d’esbrinar el que no posen al currículum.


Dies com el d’ahir, de “besamans” i marxes militars, de desfilades i fotos “constitucionals”, ens tiren d’esquenes a tots aquells que ens hem educat amb valors que tenien en el franquisme la seva antítesis. Fins i tot “els macers” porten el mateix uniforme dels que custodiaven al vell dictador! Es cert que la cambra te una història il·lustre en la que ressonaren veus republicanes i catalanistes, però és una història desconeguda per bona part dels que es seuen en els escons, que o no han estudiat història o no els hi han explicat.

Tenim aliats, però no comparteixen els temps ni els objectius del que estem fent a Catalunya, volen fer una llarga marxa de la que en poden sortir no pas victoriosos sinó integrats per un sistema amb una capacitat enorme de fagocitar dissidents, tot em sembla de molt mal averany. Però els anomenats constitucionalistes tenen la paella pel mànec i quan parlen de diàleg volen dir que els hi has de donar la raó.

Les constitucions estan determinades pel moment i les circumstàncies que les varen fer néixer, avui et recorden una cop i un altre “la España una y indivisible”, article que es va situar amb una enorme fressa militar, però desconeixen l’article 128.1 que diu que tota la riquesa del país en totes les seves formes i sia quina sia la seva titularitat està subordinada a l’interès general. Au va constitucionalistes ni el coneixeu ni mai se os passaria pel cap aplicar-lo!

diumenge, 4 de desembre del 2016

De govern a govern!


Quan més ens apropem al desenllaç del que ha estat anomenat “el procés”, més perill trobarem si ens equivoquem en la tàctica i caiem en el tacticisme. He de confessar que no m’agrada gens la proposta que ha presentat Francesc Homs de crear una comissió no legislativa que debati el futur de Catalunya al Congrés. Ni és el lloc ni la forma. El diàleg ha de ser i és entre governs. No es pot donar en el marc de la sobirania espanyola, si no en la relació bilateral entre sobiranies.


La bona fe, l’interès en dialogar, no ens pot fer oblidar on estem i perquè hem arribat ací. No es el resultat del debat en el Congrés, on no hi ha les condicions resolutives adients, que no siguin marejar la perdiu indefinidament. La mobilització popular i unes eleccions que varen donar majoria independentista en el parlament de Catalunya ens han fer arribar fins ací. Aquest fets marquen el protagonisme i la fulla de ruta. Qualsevol desviació ens porta al tacticisme i a la derrota.

Hi ha encara polítics catalans que enyoren el temps aquell en que “agradàvem a Madrid”, al no posar en dubte ni qui ni com exercia la sobirania i acceptavem engrunes que no posaven en qüestió ni qui governava ni com ho feia. Fins i tot les velles pràctiques d’ensabonar, fer favors i actuar amb un maquiavel·lisme d’estar per casa -del que era mestre Duran Lleida- es veuen encara com el “summum bonum” de l’art de fer política a Madrid. Qui l’ha fet li costa de fer-ne una altre.

Al meu parer, el paper de les diputades i els diputats catalans, no passa per fer d'interlocutor amb l’estat, sinó de recolzar qui ho és, el govern de Catalunya. Clar que intervenim en el dia a dia per a satisfer reivindicacions i ajudar a satisfer necessitats en el marc de les nostres competències en les nostres circumscripcions, això ho fem i crec que bé. El que no hem de fer mai es substituir a qui te la sobirania del poble català: el Parlament i el seu govern.