dijous, 31 de maig del 2018

Amb el PP va començar tot!



Rajoy, amb ell va començar tot, des de la recollida de signatures fins el “a por ellos”. La seva censura i perdre el més preuat, el pode, te quelcom de justícia poètica. Res es segur encara, però veure a aquells que fins fa ben poc tenien la seguretat del prepotent, tremolar com flams pel perill de perdre el benestar de gaudir de la menjadora de l’estat, perdoneu-me, genera una certa satisfacció. Pel que han fet patir, pel que fan patir als que m’estimo.


Soc conscient que el nostre adversari-i sovint enemic- és l’estat, que el govern del PP solament es el mascaró de proa, però aquest com el de les antigues galeres era usat per a destruir els vaixells enemics –nosaltres-. Te quelcom de suggeridor saber que si demà se’n ha d’anar Rajoy, en Millo haurà de fer les maletes. Perdoneu però quin plaer que surti per la porta petita.

Res es segur, però aquest matí sembla possible. Sigui quin sigui el resultat el marc serà inestable en el mateix moment que nosaltres tindrem govern. La resiliència, la perseverança, que caracteritza el nostre moviment, més enllà dels estrategues de sofà i twitter, ens fa forts. I més en moments com aquests en que els prepotents tenen els peus de fang. La corrupció!

I tinguem clar, aquesta no es patrimoni d’un partit, ho es del sistema del 78 que penetrà també fins el moll de l’os, durant molt de temps, a casa nostra. Que avui ERC pugui ventar-se de no tenir casos de corrupció en la seva història no solament és la seva fortalesa , és la que facilita la credibilitat de tot el moviment república i independentista. Acabi com acabi, la moció de censura al PP, sortim d’ella més forts!

divendres, 25 de maig del 2018

De corrupció i catalanofòbia



Després de la sentència Gürtel alguns diuen que hi haurà un abans i un després, però de fet la convivència amb la corrupció ha estat la tònica tots aquests anys. Això ho sap bé Rajoy que ha estat el primer en atiar el conflicte amb Catalunya com a gran cortina de fum. Però el foc ha esdevingut més gran que el fum i avui la qüestió catalana, més que la corrupció, és el gran factor de crisi del règim del 78.


Perquè malgrat les gesticulacions dels partits anomenats constitucionalistes res el hi produeix més neguit i res els facilita més la supervivència que la catalanofòbia que esdevé l’elixir de la desmemoria de la corrupció d’uns o altres. Per tot això no tinc gaire confiança en la moció de censura que ara diu el PSOE estar disposat a proposar al Congrés.

Hi no hi confio gaire, perquè si hi ha Rajoy és per la seva abstenció. I si ha continuat tot aquets temps ha estat per covardia de tenir-se que presentar a la moció amb un acord amb els patits independentistes catalans. No crec que ara tingui més valor. No arribar a un acord, excloure’ns com a fet altres vegades és una nova gesticulació sense cap factor de canvi sinó de postureig estèril.

La maquinaria de l’estat continuarà implacable contra els republicanisme català, la lluita entre partits espanyols per a ser el més dur amb nosaltres, malauradament continuarà, però aprofitarem totes les fissures per generar noves contradiccions en aquets propers mesos. Espero que amb un govern del Generalitat eficaç, amb una societat mobilitzada i amb l’acció exterior tinguem la possibilitats de modificar el present.

diumenge, 20 de maig del 2018

Govern per a fer què?



Reconec que no és fàcil, front a un adversari tant potent i amb tants pocs escrúpols com l’estat espanyol, encertar amb l’estratègia  adequada. La força de la raó, la resistència pacífica, han estat instruments clars i útils...menys encertada, al meu parer, una certa tendència a l’excés de simbolismes i les astúcies exagerades. És cert que no  hem partit de zero i malgrat les insuficiències des del  govern de la Generalitat hem pogut avançar, el que des del carrer per si sol no hagués estat possible. Però què fer ara?


La resposta no és facil, perquè no depèn dels que fem nosaltres solament, també de l’adversari. I aquest,  avui per avui,  te com a objectiu principal mantenir o assaltar el poder de l’estat - PP i Ciudadanos- més que solucionar la qüestió catalana. Aquesta esdevé un instrument per tirar-se el plats pel cap, i és en aquest sentit que la nostra acció no pot raure en els gestos que esdevenen caldo de cultiu per a la propaganda dels adversaris, sinó en accions que consolidin la nostra força.

L’Estat no es solament ni fonamentalment el virrei i les forces de seguretat ací presents, ni tants sols el palmeros de les sucursals del partits estatals a Catalunya. Son veritablement els poders de l’estat i dels lobbys que li donen suport, que des de Madrid irradien a tota la península. Un poder molt potent, no invencible, però indestructible a camp descobert. D’ací els més de 300 anys que portem sotmesos.

Mai però s’havien trobat en front amb una massa crítica tant potent a Catalunya que els hi fos hostil. Ni que tingués en els seves mans tant instruments de confrontació. L’1 d’octubre i les eleccions del 21D, en son prova fefaent. No ens han vençut, però no hem guanyat. Sense acumular més forces podem perdre, per això cal govern, cal eixamplar la nostra massa crítica independentista i republicana. Usar tots els dits de la ma, tots els instruments per a resistir i avançar, quan l’accentuació de les contradiccions del adversari ens ho faciliti.

dimecres, 16 de maig del 2018

L’acció col·lectiva és la nostra fortalesa.



A l’espera del nou govern, ja tenim president de la Generalitat. Soc d’una generació que va lluitar pel retorn d’aquesta institució i se el que va costar recuperar-la. Que estigui en mans del PP es inadmissible. Quan sento des d’un sector de l’independentisme menystenir el seu valor em resulta inacceptable. Cert que volem república però aquesta no la construirem del no res.


Fer el republicanisme gran, amb els vímecs del vell independentisme es necessari però no suficient. La incorporació de centenars de milers de persones aquests darrers anys en la lluita per la independència ens confirma que aquest és el camí, però el vertigen en que ens hem mogut ha fet més senzill dir el que molts volien escoltar que el que realment succeïa. 

Convertir el procés en processisme ha estat la temptació dels que no volien perdre poder pel camí. Els malentesos, les contradiccions entre les diferents forces polítiques, al bell mig de la confrontació amb l’estat, s’han mogut en aquests paràmetres. Quan la repressió s’ha desfermat, més forta del que molts pensaven, ens ha unit de nou, però no ha fet desaparèixer les contradiccions.

Jo tinc una cultura política que s’ha malfiat dels lideratges exagerats. Mai em va agradar el pujolisme, entre altres coses, per això. Els nostres veïns al nord i a l’oest en son propicis, malauradament nosaltres també. Seguiré lluitant en el camí difícil que tenim per davant i desitjo que amb l’acció col·lectiva del govern i del carrer superem tendències que ens empetitirien com a moviment i, el que es pitjor, impedirien aconseguir la república.


diumenge, 6 de maig del 2018

Els sis savis cecs i l’elefant



Com el compte oriental dels sis savis cecs i l’elefant, al meu parer, en el sobiranisme tots tenim cadascun una part de raó però ens manca reunir–les totes per a tenir una visió general i exacta del moment polític que estem vivint  i adoptar les mesures adequades. Si ho intentem i una part de l’anàlisi contradiu la del altre part ens esverem i cerquem enemics i traïdors on hi ha solament companys.


De la presó i l’exili estant ens arriben anàlisis, son imprescindibles. També des de les institucions i el carrer, gens menyspreables. Rebutjo, això sí, les del sofà estant, les que des de l’anonimat o l’egolatria tiren merda a uns i altres. Totes les bones son mirades del mateix quadre, però des de distàncies i posicions diferents. Totes elles sumades ens donen més que cada una per separat.

ERC amb el document polític per a la Conferència Nacional que es farà, el 30 de juny i l’1 de juliol a la Farga d’Hospitalet, proposa aquesta discussió. No podem quedar-nos en el tacticisme de setmana a setmana, ni aprofundir solament en una part de l’estratègia, ens cal una visió global. Aquesta és la funció dels partits. I després del sunami d’aquests darrers anys, ERC en l’àmbit de l’independentisme republicà resta en peus, amb una gran extensió territorial i una enorme pluralitat interna.

Escoltar, reflexionar i prendre la paraula, és el que faré fins que arribi el moment de posar-ho en comú. ERC no pot ni ho vol fer sol. Solament una part  de l'independentisme no pot lluitar contra l’estat i reconstruir i construir lligams entre poble i institucions antigues i noves. Però sense ERC tampoc es pot fer. Responsabilitat i coratge, escoltar i actuar. Usar els cinc dits de la ma, tots els mitjans que tenim, per a que esdevinguin un puny que trenqui la repressió i ens porti a la República.