dilluns, 31 de desembre del 2018

El darrer Post de l’any



En un espai tant reduït com un post és fa difícil fer balanç d’un any que voldríem oblidar però no podem. Ens dol les preses i el presos, els exiliats, que reben l’odi dels adversaris, esdevinguts per a no pocs d’ells enemics i paradoxalment l’incomprensió d’una part dels que es reclamen dels seus. He pogut parlar aquest any amb una majoria d’ells i elles, he notat sempre més serenitat i valentia que els eixelebrats que els critiquen.


Acabem l'any amb un govern espanyol diferent del que teníem, però l'acabem amb un ambient polític encara més tens del que el vàrem començar. L’extrema dreta marca el camí de la dreta espanyola. I malgrat la por escènica de Podemos, les divisions del PSOE entre els que aplicaren el 155 de forma entusiasta i els que ho feren a contra cor  uns i altres no són el mateix. Matisos em podeu respondre alguns, però aquests són sempre importants en política.

El xoc que experimento al passar de dilluns a divendres la meva vida a Madrid i el cap de setmana a Girona, és ni més ni menys com viure entre dos mons. No tant aguditzat aquest xoc com si visqués a Badalona o Cornellà. A Girona sembla com si l’estat no existís i que no costaria res el prescindir-ne. A altres indrets de Catalunya no es així quan l’independentisme és minoritari i les seves posicions controvertides.

Avui a Madrid, la dreta, ara tota ella, és extrema. Ets un enemic i no un adversari,  impedir que tingui les mans lliures contra Catalunya no és secundari. Fer el camí cap a la independència no és pensar que quan pitjor millor, perquè no hi ha cap objectiu que s’ho valgui si en el camí perdem tots els nostres valors. De nou els que estan patint més ens poden ajudar a decidir. Res està tancat però tampoc ens posarem limitacions. Que el 2019 us porti a tost i totes felicitat i llibertat.

dilluns, 17 de desembre del 2018

Vista lateral i mirada llarga.



La vista lateral en política és molt important, es a dir, veure les coses en una perspectiva amplia. Fins i tot quan quelcom sembla blanc i tothom al teu voltant ho veu així, analitza la hipòtesi de que si fos negre quines conseqüències tindria. Pots canviar la línia d’actuació o amb més contingut refermar la que portaves fins ara, però es imprescindible tenir una visó lateral i mirada llarga.


En moments de confusió i de manca de relat clar és encara més important. Per exemple no conèixer l’evolució dels adversaris i tractar-los com si formessin part d’un foto fixa, en uns moments de canvis en que aquesta pot restar obsoleta fàcilment. En un any ens han passat moltes coses i no podem pensar que tot està igual. No podem d’analitzar el present a partir d'una foto fixa del passat. Han passat moltes coses en un any: presó, exili, govern Torra, sortida del govern Rajoy, Govern Sánchez, eleccions andaluses...

L’independentisme no pot actuar igual que fa un any perquè la situació es diferent, perquè l’adversari també s’ha transformat. L’emergència de l’extrema dreta al parlament andalús es precedida per l’hegemonia de l’extrema dreta al Poder Judicial,  la lluita contra ella i a favor de la democràcia esdevé l’eix central tant en la defensa dels encausats en el judici, com en les properes i encadenades eleccions que tindrem .

Derrotar l’estratègia Aznar ens obligarà a usar bé i amb intel·ligència els nostres recursos. Catalunya solament ha avançat amb democràcia, de fet sempre les nostres reivindicacions com el dret a decidir s’entronquen amb aquesta. La via catalana és el reconeixement democràtic d’un dret, el de l’autodeterminació i la voluntat d’exercir-lo.  Govern, associacions i ciutadania catalana hem de ser conscients de l’hora difícil que ens ve a sobre, la nostra capacitat de resistència anirà lligada a l’enfortiment de les nostres conviccions democràtiques que es concreten amb el desitjos del 80% dels catalans.

Hi ha qui creu que cal, de tant, en tant posar gasolina al foc aconseguint tant sol flamerades efímeres, el que cal es posar troncs un cop i un altre, un cop i una altre...fins a vèncer.

divendres, 7 de desembre del 2018

40 anys de Constitució del 78, una farsa?

La Constitució del 1978 és una farsa? No ho crec. Va respondre en un moment determinat a possibilitar un camí que de una altre manera semblava irresoluble, la transició del franquisme a un sistema democràtic. Fou el resultat de la debilitat de les forces antifranquistes que no podien imposar una ruptura i , també,  per la fortalesa de les institucions de l’estat franquista. A més en un context internacional, la segona guerra freda, on l’estabilitat espanyola era requisit clau per a l’ OTAN, amb unes bases nord-americanes en territori espanyol imprescindibles en l’estratègia de contenció dels blocs.



Dit això, la manca de modificació dels articles més  controvertits i democràticament més discutibles en quaranta anys, son tant el resultat del darrer intent de cop d’estat del 23F, com del tortuós i difícil camí de la seva reforma que els constituents acceptaren. Era una constitució que s’havia de reformar en deu anys -li recordo aquesta frase a Jordi Solé Tura- que permetés posar fi a aquelles concessions al sectors més durs de la dictadura, com la impunitat d’una amnistia contraria a les lleis internacionals i una reforma a fons dels aparells de l’estat que no s’havien modificat.

Quan la UCD, reformista fou implosionada, el PSOE al 1982 acceptà no tocar res i després la dreta espanyola es refundà amb José Maria Aznar entorn a AP – els diputats d’aquest partit majoritàriament votaren no o s’abstingueren el 78- el camí dels canvis desapareixerien. El bipartidisme amb la col·laboració de PNV i CiU marcaren la major part d’aquestes quatre dècades que han acabat en corrupció i crisi institucional.

El camí dels canvis substancials avui són difícils per a no dir impossibles. El bipartidisme està en crisi irreversible i les forces polítiques disposades a canviar-la van en direcció oposada, sense majories molt amplies i referèndum, els articles claus no es poden tocar! Una gran part dels catalans avui, els que volem la independència, senzillament volem separar-nos i crear el nostre estat en forma de república. Volem la nostra Constitució respectuosa amb totes les llibertats i drets. No som anti-constitucionalistes, però no ens sentim representats en aquesta Constitució del 78, perquè senzillament volem la nostra Constitució
.

dilluns, 3 de desembre del 2018

Andalusia, mirada des de Catalunya




Fer un primer balanç del que ha passat a Andalusia és avui arriscat, valgui d’entrada que no em pensava que les dretes, extremes, sumessin més com per a formar govern. L’entrada de VOX ha estat fulgurant, sense que els seus vots restessin a les altres dos forces de dreta extrema. La catalanofòbia ha estat determinant i la clau espanyola també. Ni una sola bandera andalusa a la celebració de VOX, ni d’atrezzo, com fins ara feien altres.


Sense descartar una aliança Ciudadanos i Susanisme, el més probable però, un cop aclarit el presidenciable –PP i Ciudadanos el volen- és un govern tripartit que podria tenir un "independent" consensuat entre tots. Però avui totes les mirades estan posades en la Moncloa. Una campanya anticipada amb els sistema catalanofòbic assajat, podria ser més que tòxica i de resultat a escala estatal, amb excepcions perifèriques, similar. Després de les municipals i autonòmiques seria més sensat. Malgrat que les europees poden ser un nou impuls per a VOX.

I Catalunya endins, aguantant el que des de Catalunya en fora ens cau. També sent conscients de la consolidació d’un ampli sector allunyat de l’independentisme, majoritàriament distant i minoritàriament agressiu. Més que preocupant la manca de relat compartit en l’independentisme i encara més d e la manca d'unitat d’acció,  amb tot la que ens cau i ens caurà no ens ho podem permetre.

Vull pensar que en aquestes properes hores, qui ho ha de fer hi està treballant, perquè la valenta acció de Jordi Sánchez i Jordi Turull – d’un efecte propagandístic enorme, com enorme és i serà el seu patiment- no supleix l’acció política comuna davant dels judicis. Cal unitat d’acció al carrer i a les institucions. El camí d’aplegar el 80% és paral·lel i conseqüència de que l’independentisme curi les seves ferides i aplegui al seu voltant de nou majories.