divendres, 28 de febrer del 2014

Francesc Pararols avui fa 95 anys! Així es va forjar l’acer!


Un dia com avui l’any 1919 a Sant Jordi Desvalls, va néixer Francesc Pararols i Mercader, ningú millor que Jordi Vilamitjana per descriure la seva biografia.


La seva vida és apassionant. Després d'uns primers anys a Torroella de Montgrí, als 16, va allistar-se voluntari al segon regiment d'artilleria pesada d'obusos de Girona. La Guerra Civil el va enganxar al quarter Ultònia. Va donar armes al poble per lluitar contra els militars colpistes i va marxar cap al front d'Osca. Als 17 anys va ingressar al PSUC. Un bombardeig de l'aviació al front el va deixar sense amics i va decidir que volia ser aviador. L'octubre de 1938, després de diverses proves i seleccions, va ser escollit, amb d'altres, per ser format a Rússia com a pilot de la República. Va anar a parar a Kirovabad, a l'Azerbaidjan. El final de la Guerra Civil no li va permetre tornar a Girona. Després de diversos periples per l'URSS, va aconseguir que l'Exèrcit Roig l'admetés per combatre contra els nazis de Hitler. Entre 1943 i 1944 va estar-se als pantans i boscos de Bielorússia volant vies de tren rere les línies enemigues. Acabada la Guerra va conèixer la seva dona, que era una "nena de Rússia". Van tornar l'any 1956. Franco els va sotmetre a estricta vigilància. L'any 1979, com a cap de llista del PSUC a Girona, va obtenir 4 regidors, que serien claus per fer que Joaquim Nadal fos escollit alcalde en un govern de progrés.

Amb 95 anys continua essent un referent per a tots els que el coneixem, fet d’un material que ja costa molt de trobar, forjat amb acer, com deia l’escriptor soviètic Ostrovski. Ens ha regalat i ens continua donant el seu alè de revolucionari, d’home que no es conforma en acceptar la desigualtat i la misèria i que es commou i es mou per als altres.

He tingut la sort de viure entre gegants, el feixisme no va poder acabar amb ells, ací, o ben lluny, sempre donaren tot el que tenien, que no era poc. Cada dia que ens dona ens un regal per a tots. Francesc que en facis molts més!!

dijous, 27 de febrer del 2014

Els meus alumnes, no venen a classe per que ho volen fer en millors condicions.


Avui els meus estudiants de batxillerat fan vaga, els hi sobren les raons. Fills d’un període d’abundància, acostumats a creure el que des de gairebé totes les fonts se’ls hi deia, que si eren bons minyons i estudiaven molt no tenien que preocupar-se del futur, avui es troben amb un magre present i amb un més que incert futur.

Soc testimoni de les seves febleses, el desig pel consum i per un lleure sense obligacions, però també ho soc de les seves virtuts i son moltes, tolerància, amistat, generositat, curiositat...i responsabilitat, si se’ls atorga la direcció d’un procés, preparar una classe, dirigir una reunió, ho fan amb molta més cura del que recordo jo de la meva generació.

Els hi dono història contemporània a primer de batxillerat i història, també contemporània, d'Espanya i Catalunya a segon. Soc d’aquells professors que acaba el programa, però quan faig la seqüenciació dels continguts al llarg del curs tinc cura de reservar hores per al debat, temps per a reflexionar sobre les notícies de l’actualitat, educar no és instruir, o al menys no solament, cal ensenyar a pensar a fer-se una opinió personal i  fonamentar-la amb rigor.


Avui fruit del debat els meus alumnes fan vaga, però no tots de la mateixa manera, la majoria no vindran i s’organitzaran per a anar a la manifestació, d’altres han decidit venir a les primeres hores i després confluir amb els seus companys a la manifestació. Raons diferents, mètodes diferents, per un objectiu comú.

Soc optimista, crec en els canvis qualitatius a partir de l’acumulació de forces, moltes coses estan passant entre els i les nostres joves, bona part de les quals no han emergit encara, també va passar això en la meva generació. Una nova avantguarda s’anirà formant a universitats i instituts, entre els joves desocupats o subocupats. Aquest és el llevat imprescindible per a decidir, per a decidir-ho tot.

dimarts, 25 de febrer del 2014

Res es veritat ni mentida


No parlaré gaire del darrer programa de Jordi Évole, ja s’han dit moltes coses i jo també m’he posicionat, no, del que vull escriure és del relativisme moral que afecta el mon en el que vivim ple de noticies que ens serveixen plataformes de tot tipus i les enormes dificultats per trobar informació veraç en molts dels temes que ens afecten.

Sí, es cert que no calia cap programa per a demostrar-nos que ens poden mentir i la facilitat que hi ha de tragar-nos la bola per gran que sigui. Com darrera les grans agències que forneixen de notícies a tantes i tantes plataformes mediàtiques acaben generant un pensament únic que es resumeix en “allò que a mi em va bé és la veritat”.

Cassos paradigmàtics esdevenen el tractament informatiu que han tingut i tenen els cassos d’Ucraïna i Veneçuela, on la vara de mesurar s’ajusta als interessos econòmics i polítics de les grans potències, tot creant una pel·lícula de bons i dolents, que al repetir-se molts cops i en tota mena de mitjans acaba esdevenint la veritat més incontestable, malgrat que els arguments són contradictoris amb el posicionament en altres cassos similars o les imatges contradiguin el relat.


M’oposo al relativisme moral, a caure en el pessimisme de que som enganyats sempre, la realitat em demostra que sí que es veritat que hi ha han professionals de la informació que tiren d’agencies des de l’hotel confortable on fan les connexions fent servir d’attrezzo les imatges dels  esdeveniments i no introduir-se en ells per a explicar-los. Però també hi ha periodistes com en Rafael Poch que va de Berlin a Kiev per interpretar i treure el gra de la palla, per a situar-nos les preguntes i no respostes prefabricades. Sense aquest periodisme el títol del post tindria raó.

diumenge, 23 de febrer del 2014

Josafat i el cotxe oficial


Ahir a la nit vàrem anar amb la meva companya a l’estrena de Josafat al teatre municipal, molta gent, força expectació...però, no parlaré gaire de la posada en escena, un xic eclèctica, a cops confusa, ni de l’obra, prou coneguda però que, al meu parer, envelleix no pas de la millor manera.

Al sortir em vaig trobar un cotxe oficial, l’habitual de gran cilindrada amb el seu corresponent xofer. Mal aparca’t a la plaça del vi, com es massa habitual amb els cotxes d’aquesta mena. La veritat és que, instal·lat a la fila 12 de la platea, no em vaig fixar en qui hi havia al placo presidencial, aquell lloc que en el primer mandat municipal del 1979, recordo, es deixava vuit.


Tant si val qui era l’usuari de l’andròmina, suposo que els cronistes ens ho diran, però tant si val, el fet és el perquè algú que te responsabilitats polítiques necessitava el cotxe oficial a ¾ d’11 de la nit a la Plaça del Vi. Per a anar a casa còmodament, em direu molts, per a anar a la feina, suposo que gairebé ningú li passarà pel cap. Es anar al teatre un assumpte oficial, anar a casa teva després també ho és?

El cotxe oficial és un símbol, una metàfora a la que qui governa si aferra com el nàufrag a un salvavides. Un de les coses que vaig aconsellar als “meus”, quan governaven, es que el deixessin, em contestaven que l’usaven poc, més raons em donaven, si era poc, podia ser fàcilment gens! Bé, dels errors s’aprèn, espero!

Moltes coses han de canviar per a que el cotxe oficial desaparegui. La mentalitat del que cofoiament l’usa, la mentalitat de la gent que sortint del teatre en lloc de passar de llarg, li retregui i l’escarneixi l’abús de poder. Però ens hi hem de posar, fer que l’exemple i no les paraules, ens permeti donar i rebre la confiança de les ciutadanes i els ciutadans. I si deixem de fer el badoc davant dels poderosos, millor!

divendres, 21 de febrer del 2014

Col·lecció Mallol, Auditori...versus Santos Torroella. I tu més!


Encara ressonen les paraules de l’Alcalde Puigdemont al darrer Ple municipal, com un Júpiter tonant, repartint a tort i a dret, per a justificar i salvar la compra de la col·lecció Santos Torroella. Aquests darrers dies algun mitjà de comunicació ha tret les comparacions que va fer amb dues despeses que el govern socialista monocolor que va haver-hi a la ciutat, algú ho recorda? va fer en aquesta ciutat per passar del gris i negre al technicolor.

Va parlar de la col·lecció Tomàs Mallol del 1997 i la de la construcció del Auditori del 2001, ambdues en èpoques de majoria absolutíssima del Quim Nadal, quan CiU tenia un paper galdós a la ciutat com la dels “tres sud-americans” sense mariachis, en el seu moment crepuscular, una banda mítica! El primer, fou un període on el meu grup no era present a l’Ajuntament, els ciutadans ens van donar vacances vuit anys, en el segon cas si que el recordo bé, feia molt poc que era regidor en solitari i en solitari em vaig oposar a la despesa.

En el primer cas, el de la col·lecció Mallol, no estaria malament que l’ex-alcalde Nadal, escrigui un prolix i documentat article per il·lustrant-se de la multiplicació del deute, li podria demanar l’actual alcalde, ara que semblen molt amics!

De l’Auditori, recordo les justificacions de l’Alcalde Nadal i dels seus tres terços inversors -Ajuntament, Generalitat i Diputació- , no pagaríem més de quatre milions!, els hi sona. Em recordava el divendres passat, un cop i un altre, el que ens deia ara l’alcalde Puigdemont. Vam acabar pagant-ne deu o més, mai ho vaig poder saber amb certesa, descomptant que en quatre anys tots els fons de la Diputació no finalistes anaren a parar al sac de les obres. Als sacs de ciment blanc, que segons l’inefable Pluma, la fotocopia en blanc i negre d’en Nadal, que aquest ens va deixar com a penyora per a vigilar el tripartit, ens deia que era la causa de tant formidable desviació.

Bé, ara un cop es desfacin les cortines de fum, i es donin les explicacions oportunes, donem temps al temps, i veurem a qui ens dona la raó. Però, per a mi, el més lamentable no serà no tenir-la, sinó que es confirmi de nou que els somnis de grandesa d’uns pocs perjudiquen com sempre als que més ho necessiten.

dijous, 20 de febrer del 2014

ARSAL. El PP li diu reformar, quan el que vol dir es privatitzar i empobrir!


L’ARSAL, acrònim de la Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l’administració Local, és una llei devastadora pel municipalisme democràtic. I està feta amb una concepció preconstitucional franquista perquè implica treure als ajuntaments la seva dimensió política. I si a un ajuntament li treus això no queda altra cosa que un ajuntament franquista. Aquesta llei, però, no afecta tant a Girona, on tenim un nombre d’habitants propers als 100.000 i som capital de província. Però sí als mes petits i profundament perjudicats. I a Catalunya en són molts en la franja dels 5.000 als 50.000 habitants, que representen una gran majoria de gent.

Què podem fer. Doncs plantant cara, tant jurídica com política. I per això els serveis no es tancaran, ens ho digui qui ens ho digui.


Bé, però abans de l’ARSAL, i encara ara, hi ha reconegut a la Llei de Bases de Règims Locals i a la Llei Municipal de Catalunya el principi de competència general, segons el qual qualsevol ajuntament pot prestar qualsevol servei en benefici de la comunitat. I això avui per avui no és il·legal.

Si fos així als ajuntaments els treus les seves principals eines. Un exemple claríssim és l’educació infantil, el 0-3, o escoles bressol. Que passarà amb els serveis d’inclusió social, de joventut, els culturals de proximitat, de salut o de suport a la gent gran?

Cal un canvi profund, ben cert, però exactament en la direcció contrària que proposen la Llei ARSAL. Jo en faria bàsicament tres: incrementar les competències dels ajuntaments i municipalitzar tota l’educació obligatòria, l’atenció primària de salut, la promoció pública d’habitatge i les polítiques actives d’ocupació. En segon lloc, un sistema de finançament local potent i amb un percentatge de l’IRPF o una cistella d’impostos. I en tercer lloc, una profunda reforma de la presa de decisions, on la participació i la consultat popular no siguin l’excepció sinó la regla.

dimarts, 18 de febrer del 2014

El conseller Vila marca territori, tot dient: Puig i Cadafalch un gegant que fa petits a Francesc Macià i Lluis Companys!


He trobat un article a la plana disset de la Vanguardia d'aquest dilluns en la que Santi Vila, que signa com a historiador i conseller de territori i sostenibilitat, fa un panegíric de Josep Puig i Cadafalch, successor d’Enric Prat de la Riba a la Mancomunitat. Es indubtable que fou un personatge important en el mon cultural català del primer quart del segle XX, però d’això no en parla el conseller o en parla poc, el seu anàlisi va per un altre costat, la seva vesant política.

I, malament comencem si l’historiador-conseller aprofita el passat no per entendre el present sinó per a justificar-lo i poder justificar-se. Manipula el personatge i el fa més rellevant com a polític que com a home de cultura. Serà premonitori quan ell diu que “novament vivim temps convulsos i d’excitació, potser val al pena recuperar la trajectòria dels qui més van excel·lir en el passat”. Per ell un dels grans prohoms es doncs Josep Puig i Cadafalch, amagant les ombres del personatge, el que no va moure un dit en contra de l’assassinat d’estat de Francesc ferrer i Guàrdia, tot condemnant la setmana tràgica, el mateix que donà suport al cop d’estat de Primo de Rivera, el que va viure confortablement en l'Espanya de Franco.


Immers en la lectura de l’article hi ha un moment en que m’ha fet sortir de polleguera quan diu“es pot afirmar que la seva trajectòria és incomparablement superior a la de personatges molt menors com Francesc Macià i Lluis Companys. Deu ni do! pur revisionisme històric de classe! que entronca amb el pitjor revisionisme de la historiografia espanyola.

Es vol fer estimar pels qui serien segons ell, els prohoms actuals? En Fainé, Oliu, Alemany...fins i tot, per que no, en Godó i en Lara junior? Es prepara com alternativa inspirat en la claudicació de la Lliga Regionalista del segle XX?

No es pot negar que els enemics del sobiranisme els te CiU a casa seva i campen cada dia més desacomplexats gaudint del cotxe oficial. Les classes populars, les classes subalternes han tingut els seu prohoms, mal que li pesi a més d’un, més enllà dels presidents menystinguts per en Santi Vila. Salvador Seguí, Francesc Layret, Joan Comorera, Rafael Campalans, Manuel Serra i Moret i molts altres que a diferència del tant honorat pel conseller acabaren empresonats o a l’exili i no pocs executats.

Gramsci deia que la ideologia dominant és la de la classe dominant, com en molt altres casos els que han llegit més als revolucionaris son els contrarevolucionaris a sou dels que han tingut el poder econòmic, el tenen i el volen mantenir per sempre. Alguns passen de les aules al cotxe oficial i quan el tenen fan tot el que poden per a no abaixar-se mai.

diumenge, 16 de febrer del 2014

El Ple del divendres passat (2). Mocions i desenganys.


Com deia en el post anterior, varen haver-hi en el Ple més temes que el fons Santos Torroella. Es cert que alguns quedaren desdibuixats pel ressò de l’anterior, però és significatiu que el vot de qualitat de l’alcalde es va usar més cops.

La pròrroga de l’autorització a Memora, l’empresa que va absorbir la funerària Poch, per què se li acabava la que tenia des de feia vint anys la empresa absorbida, en fou un d’important.  La liberalització de serveis susceptibles de fer-hi negoci amb la fal·làcia de que el lliure mercat abarateix costos te en les funeràries un paradigma. Ara hi ha unes poques multinacionals que es reparteixen en forma de Cartel el mercat, on hi ha una no competeix l’altre. Empat, de nou el vot de qualitat i apa a afavorir un monopoli!


El PSC va proposar i retirar una moció sobre l’anomenada Zona Est, es a dir els quatre barris que per la carretera de Sant Feliu s’uneixen a la ciutat, Mas Ramada, Vilarroja, Grup Dant Daniel i Font de la Pólvora. Alguns grups, jo mateix, els hi vam demanar que ho retiressin i es fes una comissió per a treballar a fons les necessitats d’aquets barris sense soroll mediàtic ni protagonismes partidistes.

En les mocions hi van haver-hi dos de complementàries que tenien en comú facilitar la mobilitat a peu i en bicicleta, la de la CUP sobre una anella a la ciutat que unís els barris i la d’ICV-EUiA  per enllaçar les escoles de la ciutat per camins segurs amb bici i a peu. Amb els arguments de que això era una tema de la taula de mobilitat CiU, PP i el regidor número 12 ( Palomares), votaren en contra a les dos mocions. El sorprenent fou que el PSC votà a favor de la de la CUP i per tant de nou vot de qualitat de l’alcalde i es va abstenir de la nostra, malgrat que de paraula i per correu electrònic s’havien compromès a favor. Després vaig saber que havien canviat de vot per que no els hi havia agradat la meva intervenció sobre la seva moció. Santa infància!

Queden 15 mesos per a les propers eleccions municipals, el “govern del canvi”, el govern en minoria de CiU molt probablement acabi el mandat i més ara amb els reforços “no adscrits”, així s’anomenen els regidors que se’n van del grup en el que es van presentar. Moltes coses estan canviant i canviaran, també a Girona. Però un tema resta pendent, que hi hagi un canvi no de govern sinó de forma de govern. Si els ciutadans ho volen i ho creuen està en els seves mans, raons n’hi ha. Resten 15 mesos.

dissabte, 15 de febrer del 2014

El Ple d’ahir a Girona (1). De trànsfugues i vot de qualitat.


El Ple d’ahir es va partir en dos, malgrat els nombrosos punts de l’ordre del dia. En una primera i llarga meitat el centre del debat fou l’adquisició de la col·lecció Santos Torroella, a la que dedicaré avui el post. De la segona part faré esment d’alguns punts i mocions d’especial interès, però ho faré en una entrada apart.

Santos Torroella, les cartes estaven marcades. El desig, més que el projecte, del alcalde en comprar la col·lecció va concretar-se en una de les votacions més dubtoses i estranyes d’aquest mandat, procliu en situacions inversemblants. Resumint, dos trànsfugues i la més previsible Concepció Veray,  permeteren a una minoria aprovar una despesa que afectarà el propers anys de forma determinant el present i futur govern de la ciutat.


Comencem pels trànsfugues, be, ja se que ningú que exerceix de tal si considera, i ahir en Bonaventura ens va regalar una disquisició de que ell no ho era, malgrat es presentà en una llista tancada i en el programa votat, òbviament, no hi havia l’esmentada col·lecció. L’altre, en Palomares, que ha anat destenyint fins a fer-la desaparèixer la bandereta espanyola que portava a la monyeca i no ens ha regalat més en el Ple l’exhibició del polo de la selecció espanyola de futbol, ha esdevingut el regidor número dotze de CiU.

Amb el peix vengut, i comprat pels trànsfugues, l’Alcalde es va centrar en un monòleg, un veritable publireportatge, de les excel·lències del la col·lecció i de les futures meravelles que generarà a la ciutat, vaja una espècie de TAV 2 amb soterrament! De tant en tant se li anava la ma i engaltava un clatellot al portaveus de l’oposició, el càrrec d’Alcalde de Girona es veu que marca caràcter. Vèncer però no convèncer.

Des del meu grup vàrem fer el que vam poder, em vaig escarrassar com a portaveu en donar arguments, en decostruir la fal·làcia de fonamentar un projecte en 11 regidor sobre 25, amb unes bases tant poc sòlides, em vaig refermar en que es deixes sobre la taula i s’obrís una consulta. Tot en va. Avis per a navegants, sense majoria en política tant si val que tinguis raons! Per a quan una majoria alternativa que prioritzi el bé comú a la ciutat de Girona?

dimecres, 12 de febrer del 2014

Compra Santos Torroella i corre!


Si no hi ha cap sorpresa el Ple del divendres aprovarà la compra de la col·lecció Santos Torroella. Un error. No solament pel preu poc contrastat i per la inversió complementària, arranjant la casa Pastors i finançant el projecte museístic i el manteniment anual del equipament, que ja ens fa desaconsellar el projecte. El pitjor es que no hi ha un projecte comú dels equipaments que ja tenim ni un relat posat al dia del que la ciutat pot oferir endins, als seus ciutadans, i en fora, als visitants.

De la Girona grisa i negre fa temps que en hem sortit, els primers ajuntaments democràtics feren una gran feina, els ciutadans es varen creure part central d’aquesta Girona renovada i en foren els principals propagandistes. De tot això encara en vivim, però molts des de punts de vista diferents creiem en que cal un nou impuls.

Des de l’Alcaldia aquets col·lecció s’ha presentat com el revulsiu i la ubicació en un espai privilegiat com la casa Pastors ha entusiasmat a una part dels que creuen que calen canvis però, al meu parer, te més de miratge que de solució. I, per cert, com a miratge ens surt molt car.


I és un miratge per que darrera no hi ha més que una proposta i no pas una alternativa, és a dir cosir el que ja tenim amb el que volem i passar-ho pel principi de realitat del que necessitem i podem. I per això cal més que la reflexió en una comissió Santos Torroella, en que no estaven tots els que son, ni hi eren tots els que estan.

Possiblement, a poc més d’un any de noves eleccions municipals, a alguns els importen més els focs artificials que fer els fonaments per un nou edifici, que com tot allò que es fa bé i perdura, al començar no es veu i per tant no dona vots. Però no paga la pena mirar un xic més enllà i arremangar-nos i posar-nos a treballar?

 Però si tot va com em temo, es comprarà la col·lecció i la feina que os deia si es fa, que cal fer-la, tindrà un llast més, amb un deute més que caldrà pagar amb molts anys i que pot ser impedirà altres inversions que es puguin veure més importants quan de veritat tinguem un projecte.

dilluns, 10 de febrer del 2014

Cuca Mascort. In Memoriam!


Escric aquestes ratlles commogut per la noticia de la mort de la regidora Cuca Mascort. Coneixia el complicat diagnòstic que tenia, però sempre t’agafa per sorpresa el desenllaç. Lamento profundament aquest trist esdeveniment i vull compartir tot el meu afecte per la seva família, especialment el seu marit i la seva filla Blanca.

He estat testimoni del coratge amb el que afrontava la seva malaltia. Asseguda al meu costat en els plens, hem compartit durant aquest mandat complicitats i sentit de l’humor. Sabia diferenciar les discrepàncies en temes concrets de la necessària cordialitat entre persones que exerceixen una funció pública.


Estimava Girona, era sensible per les persones, especialment els més vulnerables, traspuava sensibilitat, escoltava i es feia escoltar. Quan intervenia ho feia amb rigurositat i sabia superar els nervis amb la convicció del que deia.

Recentment hem patit la nostra família les urpes de la mateixa tragèdia, sabem que dur és que persones plenes de vida i de futur, aquesta maleïda malaltia, el càncer, l’estronqui. Si bé es cer que la vida continua, solament ens fa suportable la pèrdua de l’ésser estimat, el record que en tenim i l’afecte que en molts ha deixat.

diumenge, 9 de febrer del 2014

Maleïda memòria!


Del 2003 al 2011, com  resultat de la pèrdua de la majoria absoluta dels socialistes a la ciutat, vaig dirigir les polítiques socials de la ciutat, primer amb escasses competències en serveis socials, poc a poc coordinant i creant nous serveis que donessin contingut a les esmentades polítiques socials.

El gran dèficit en tot a aquest  període fou la coordinació inter-àrees, especialment amb urbanisme, mobilitat i seguretat. El fets que els regidors i després la regidora i els regidors, d’ICV-EUiA, com a resultat de dures negociacions, assumíssim importants competències en polítiques socials, educació i medi ambient, generà una mena de cordó sanitari socialista que dificultava el treball transversal, els movia el temor que electoralment creixéssim , segons ells, a la seva costa.

Tinc doncs un regust agre-dolç del meu pas pel govern, satisfet del la feina feta i alhora insatisfet d’allò que es podia haver fet i les desconfiances varen impedir. Aquets llaga introducció m’ha sortit al llegir la moció del PSC per a fer una mena de Pla de barris per a la zona Est. I em ve al cap al recordar les negatives d’aquets mateix partit quan repetidament en el govern els hi vaig proposar el mateix abans de la crisi i a redós de la convocatòria de Plans de barris que feia el govern de la Generalitat d’aleshores.


L’inefable Joan Pluma que dirigí en solitari, de forma mal destra, el Pla de Santa Eugènia, no solament va posar pals a les rodes a aquesta proposta sinó que boicotejà el que teníem aprovat pel programa de govern (2008-2011) per a fer el de Sant Narcís. Quan vaig visitar al Secretari general del Departament, Oriol Nel.lo, antic company d’Universitat, per a desbloquejar aquesta situació, al tornar a Girona, una enfurismada alcaldessa, amb la que sempre he tingut una bona relació personal, em va retreure que no era ningú per a parlar d’aquests temes amb la Generalitat. Dirigia les polítiques socials i no podia parlar d’uns temes eminentment socials!

Avui, sense pressupost específic, sense inversions de la Generalitat, en plena crisi, amb problemes a tots els barris, se’ns proposa un brindis al sol, el clàssic de la vella política, ho prometo tot i a tot arreu quan soc a l’oposició i quan governo me’n oblido de tot i faig el que em dona la gana. El que cal avui es parlar amb els veïns, veure prioritats, no malbaratar recursos, estar a peu de carrer i quan hi hagin bones expectatives econòmiques , no oblidar-se de les necessitats del barris per a fer de nou obres faraòniques!

divendres, 7 de febrer del 2014

“Mercat de jueus”, l’ou de la serp reneix.


L’inefable Morago, president de la Junta d’Extremadura es despenja amb una frase que traspua antisemitisme tot parlant pejorativament de “mercat de jueus” . La crosta del franquisme amb les seves conspiracions judeo-marxisto-masòniques ha marcat el pensament ocult de generacions de “guanyadors” de la “Creuada”. Quan menys t’ho esperes surt l’inquisidor ocult que torna a dividir el país en “cristianos viejos i cristianos nuevos”. I sempre et queda la llufa com a catalans que nosaltres som els “nuevos”, els jueus, els “marranos”, els del mercat.

Després de l’holocaust semblava impossible la reaparició de l’antisemitisme i encara més la seva transversalitat macabra. L’extrema dreta de tota la vida, que torna a ressorgir, treu del calaix polsós “els protocols de Sió” i denuncia noves conspiracions sionistes. D’altres molt més a prop meu confonen sionisme, governs de dretes d’Israel, integrisme religiós i colons dels assentaments a les zones ocupades de Palestina, amb el mon jueu i els jueus , tant plurals i diversos com els no jueus.


Tinc la sort de tenir amics i coneguts jueus i palestins, per afinitat amb el que penso i soc, compartim uns valors antiracistes, igualitaris, de profund sentiment per les nostres nacions i de respecte per les altres. Estem més units entre nosaltres que amb altres de la nostra comunitat respectiva amb valors oposats. A voltes ens sembla ser una minoria de la minoria però ens neguem a arrenglerar-nos amb els que fan dels prejudicis bandera i jugant amb foc per interessos egoistes o per pur sectarisme poden encendre de nou el foc de l’holocaust.

Els triangles de diferents colors que els nazis van posar als milions de persones, d’esser humans, que van ser exterminats, és encara avui per a mi un símbol d’unió davant la barbàrie, de solidaritat amb les víctimes contra els botxins, contra la frivolització del nazisme per defensar una causa o un altre, de lluitar per la memòria i la vida, per la igualtat i la fraternitat.

dimecres, 5 de febrer del 2014

Resum de les comissions informatives prèvies al Ple del 10 de febrer.


CI ALCALDIA. Sembla que volen tornar a Ple la compra de la col·lecció Santos Torroella. Amb els canvis en el vot d’algun grup, per una majoria raspada o pel vot de qualitat de l’alcalde,  tindrem una compra i inversió després en la casa Pastors que hipotecarà el proper mandat, no ens sembla bé que una decisió com aquesta tingui un acord tant curt. Interessant proposta pel 4 de febrer de documents gràfics que es penjaran a la web municipal sobre l’entrada dels franquistes a Girona.
CI PROMOCIÓ. Una de freda i una de calenta, la negativa es la continuació del culebrot de l’antic mercat de Santa Eugènia, decisions de tribunals, demandes de propietaris, modificacions de planejaments, el que mal comença, mal acaba. La noticia positiva es que per fi acabarem la frontissa de santa Eugènia, el govern diu que amb el recolzament dels veïns, ho comprovarem. Si tot va bé, tremits fins a l’estiu, començaments de les obres el juliol i fi el febrer del 2015.
CI HISENDA.  1. Es porta a Ple una plaça de caporal (que en realitat seran 3 les places d'oferta de promoció interna perquè hi ha 2 vacants). De fet són les vacants que queden després de resoldre's les de sergent.
2. Ampliacions de neteges extraordinàries de l'empresa EULEN. El contracte preveu més hores extres fins a un màxim del 10%. Amb els nous equipaments (pavelló Montfalgars, CC Barri Vell-Mercadal) es plantegen fer un nou concurs. Els demanem que ja apliquin la normativa que estem treballant sobre clàusules socials en la contractació pública.
3. L'interventor de l'Ajuntament ha emès un informe desfavorable al pagament de la part meritada de la paga extraordinària del desembre 2012, al·legant que no existeixen sentències fermes. La secretària de l'Ajuntament ha emès un informe favorable al pagament de la part meritada de la paga extraordinària del desembre 2012, al·legant que existeixen sentències fermes!!! Camins inescrutables dels cossos de l’estat i manca d’autoritat del govern...
4. Inici dels tràmits per a la licitació del Servei d'Ajuda a Domicili (SAD). Per a dos anys prorrogables a dos més.
CI CIUTADANIA I DE MOBILITAT. Les 2 associacions de taxis volen increment de preu. La comissió de preus de la Generalitat permet una puja fins a un 2%. Ha d'anar a Ple. Digui el que digui el Ple la Generalitat els permet la puja. A Girona hi ha 63 llicències.
. Zona verda i blava. Diu el regidor que va bé. Hi ha hagut problemes amb el cobrament amb targeta. Depèn del tipus de xip. Zones verdes estan poc ocupades. Cal període adaptació. Al nostre parer massa cofoisme i poc diàleg.
. Pròrroga de la concessió del Servei funerari de Girona. Al 1998 ho va guanyar en Poch. Per a 15 anys. Caducava al desembre. Servei liberalitzat. Es pot contractar el servei que és vulgui. Prorrogar 3 anys més per a que Poch presenti bé els papers, llicències ambientals. Simultàniament l'ajuntament actualitzarà  l'ordenança, que ara només permet que sigui Memora. Faran ordenança de mínims, ara és de màxims. Noves normes, directiva de serveis, llei òmnibus, fan que tot hagi de canviar per tal que la ciutadania pugui elegir el servei que vulgui. També es complica perquè Memora és accionista del cementiri nou de Girona. El que cal assegurar, apuntem, és que aquest servei sigui regit per uns preus progressius ajustats als ingressos de les famílies.
. Desplegament dels nous contenidors. 1980 contenidors situats. Queden els barris de Sant Ponç, Fontajau, Domeny i Germans Sàbat.
. És comencen a plantar 412 arbres que han comprat. Substituiran arbres morts.
. Estan fent un inventari de fongs que afecten els arbres de la Devesa. Faran proves de resistència. Aquests fongs afectes les arrels.
. Soterraran els contenidors de la plaça Montserrat.
CI SERVEIS PERSONES . Bases convocatòries entitats per programes vacances. Comença procés.
. Han reunit els directors d'escoles concertades per fer-los saber que complementaran algunes beques menjadors.
. Modificació per canviar la participació als consells escolars d'EB. Es faran eleccions cada dos anys.
. Càmeres de videovigilància al camp del Girona. Per mossos. Ho ha de pagar propietari, el camp que és l'ajuntament. 250.000€. Hi havia un pressupost inicial de 700.000€.



Afegim també el resum d'una comissió que no és informativa però que li donem una especial rellevància. COMISSIÓ DE SEGUIMENT MOCIÓ PISOS BUITS I SANCIONS ALS BANCS
. El 23 gener s'envia una carta a totes les entitats financeres explicant la Moció aprovada i demanant el nombre de pisos buits de cada entitat bancària a Girona. S'adjunta moció. Fins 15 febrer tenen temps de respondre. L'objectiu és el lloguer social.
. De moment només ha respost La Caixa convocant l'ajuntament a una reunió.
. Dijous el SAREB ha convocat a Madrid l'Alcalde Girona, l'Alcalde de Salt, regidors. Sense Martí Batllori, director de Càritas, persona designada per la Taula pel Dret a l'Habitatge de Girona.
. A través de la recaptació d'IBIs se sap que hi ha 391 IBIs a nom d'entitats financeres, pisos buits.
. Estan redactant el Pla Municipal Habitatge. Estarà enllestit el 20 de febrer.
. Els serveis Jurídics municipals determinaran els pisos buits a Girona. Estan fent un reglament per si han passat 2 anys de desocupació i així poder imposar sancions.
. Ens tornen a convocar el dilluns 3 de març.

dilluns, 3 de febrer del 2014

Per què li diuen federalisme si el que volen dir és statu quo?


El PP mirant de reüll des de la dreta extrema a l’extrema dreta, recent escindida, diu no a tot el que sembli llibertats, civils o dels pobles, no m’agrada, fins i tot em repugna, però no enganya. És la vella Espanya, la que ens ha gelat el cor des de fa segles. Però l’Altre Espanya, la republicana, la que amb la Catalunya progressista sovint frec a frec ha lluitat per les llibertats, on és?

Esquerra Unida continua aquesta darrera tradició, amb contradiccions, amb algun estirabot, però, a contracorrent, està al costat del dret a decidir, de l’autodeterminació dels pobles. No crec que des de Catalunya es valori prou aquest esforç, pot ser per què alguns interlocutors de casa no li perdonen la seva radicalitat social, com també desconfien dels que ho som ací. Però si no hi ha un terratrèmol polític de molts graus, el partit majoritari de l’esquerra espanyola, el PSOE, va per una altre camí, sospitosament semblant al del PP en aquesta qüestió.


El cara a cara del president Mas amb l’expresident Felipe González i la romeria de Susana Diaz, presidenta de la Junta d’Andalusia,  a l’Hospitalet ens confirmen un camí que porta a la confrontació, diluint els xoc esquerra dreta per statu quo o canvi. Per que sense canvi a fons de les relacions d’estat, sense noves sobiranies, no es pot consolidar un canvi social, tant o més necessari que l’anterior.

Per què li diuen federalisme quan el que volen, com a molt, es reformar les autonomies? Al meu parer es així,  per que a ells els hi va bé el sistema actual. Els hi ha donat i els hi dona poder i fa difícil, per no dir impossible una nova alternativa. Un entramat d’interessos econòmics, polítics i judicials, un fossilitzat sistema electoral...els hi dona seguretat, fins ara.

És aquest fins ara que els porta a canviar paraules sense modificar la definició, la verborrea il·limitada del senyor González, jugant amb les paraules, abusant de les metàfores, sublimant un diàleg vuit en el que es prejutja el resultat: el que hi ha no es pot canviar i a més és impossible.

Solament poden triomfar, creuen,  si divideixen els catalans, els confronten, els hi toquen els sentiments per a convertir a una part en estrangers, com deia l’inefable Susana, creant una franquícia i no un partit federat com era el PSC, trencant un fet que ens ha donat força com a país i com a poble, un sentiment pràcticament unànime de que és català qui viu i treballa a Catalunya, per que la gran majoria ho vol ser!