Lliçons d’un judici.

L’aparell judicial és un dels que travessà la transició sense la més mínima modificació. Cap dels magistrats compromesos amb el franquisme patí les conseqüències i amb un sistema profundament endogàmic, familiars i amics han anat copant llocs de responsabilitat. Els sectors progressistes sempre han restat en minoria i si, en determinats moments, els han generat incomoditat, mai han estat decisius. Aquest és el paisatge abans de la batalla judicial al Suprem

Aquest lligam entre poder polític i judicial, consubstancial en tot sistema autoritari, s’ha mantingut perquè forma part del substrat relacional d’una gent que sempre ha viscut sota l’ombra dels privilegis i les prebendes que dona el poder. La carrera i la docilitat a les necessitats governamentals son part d’una mentalitat que com a més es profundament conservadora no hi troba contradiccions davant de la causa superior de la defensa de l’Estat.

No es estrany doncs que dels aparells de l’estat, aquells que sempre la dreta autoritària ha usat i abusat –exèrcit i judicatura- sigui ara, per raons geopolítiques, els jutges l’instrument polític primer usat contra l’independentisme. Cal donar una patina de legalitat a l’abús dels drets humans que son criminalitzats perquè atempten a l’essència de l’estat autoritari.

La sentència del tribunal Suprem al diputat Homs marcarà el camí a seguir, però també representarà un alt cost per a un poder, el judicial, que es despulla davant l’opinió pública i te en la desobediència popular el seu taló d’Aquil·les. Perquè si no s’accepten els seus mandats, no li retrà més que l’ús de la coerció i la violència per aplicar-los. Del segle XXI al XIX, fent abstracció dels canvis socials, del paper de l’opinió publica. S’arrisquen i poden perdre, perquè ací i ara la democràcia és imbatible.

Rajoy davant del mirall!

Avui per avui l’oposició a Rajoy, la que veritablement el desestabilitza, és la corrupció i Catalunya. La primera per que no cessa, quan diu que son coses del passat, li esclata un altre escàndol. Catalunya, la insubmissió catalana, la seva desconnexió dels procediments que sempre l’havien subordinat al poder central, porten al govern de Rajoy a fregar la il·legalitat quan no a traspassar-la clarament amb l’ús i l’abús de les clavegueres de l’estat.

L’oposició espanyola està introvertida en el seu problemes interns i una part d’ella cau en el col·laboracionisme més barroer. El PSOE, o millor dit la gestora, li fa més por Pedro Sánchez que el PP, i Podemos un cop aclarit el lideratge amb la victòria incontestable de Pablo Iglesias, te greus problemes de traslladar l’hiperlideratge guanyador a les seves confluències. Camp lliure per la geometria variable amb diferents possibilitats amb Ciudadanos, el PSOE, o ambdós.

La corrupció però no cessa i Rajoy ha optat per un camí de dubtosa legalitat. Però quan li ha fet fàstic al PP saltar-se la llei? L’ofensiva contra els fiscals es de llibre -de llibre colpista- ja ho va assajar a Catalunya modificant la fiscalia del TSJC, ara Murcia és la segona tanda i no decaurà. De torna per al PSOE enterrar els ERE i els ex-presidents encausats de la Junta. La “omertà” per sobre de tot i de tots.

I Catalunya, amb una fiscalia cada cop més “afinada”, en primera línia de foc, per una part permet la creació de “santes aliances” per la “Unidad de España”, per altre dividir encara més a l’oposició espanyola impedint-li una alternativa amb “l’espasa de Damocles” d’eleccions anticipades a partir del maig. Catalunya un cop més en la balança entre democràcia i autoritarisme.

Ahir Barcelona era un clam!

N’hi ha que volen reduir el moviment independentista català a un populisme nacionalista insolidari i conservador, a voltes quan la realitat o desmenteix prefereixen viure en una realitat paral·lela de burgesos independentistes i internacionalistes proletaris. La manifestació d’ahir fa trontollar aquest plantejament simplista i allunyat de la realitat. Les classes mitges i populars son les protagonistes d’aquest procés per la sobirania plena, que vol tots els drets, els nacionals i els socials. Volem decidir i volem acollir!

Tenim en la societat civil un motor constant d’iniciatives que ens commouen com a ciutadans i marquen de prop l’acció dels nostres representants. No trauré força al que fou el 15M, fet excepcional a Madrid i important a Catalunya, però en la societat catalana es fan i es desfan moviments de base importants com en pocs països del nostre entorn. “Casa nostra, casa vostra”, ha estat el darrer d’aquests moviments que com taca d’oli es multipliquen i son capaços de catalitzar accions com les d’ahir.

Els hiperventilats o els trolls a sou han estat darrerament una plaga a la xarxa però es dilueixin fins a ser irrellevants al carrer, el veritable termòmetre de la societat catalana mobilitzada. Quan es mobilitzen centenars de milers de persones no es produeix ni el més petit incident i la convivència entre formes de pensar diferents en moltes coses, però coincidents en d’altres, és la base i fonament de les mobilitzacions.

Ens queda camí per recórrer i els núvols son amenaçadors però el camí fet en comú, la xarxa de complicitats creada en moltes i moltes lluites ens marquen el camí. Les accions d’un estat que no te ni tindrà cap escrúpol en usar tots el mitjans, legals o no, contra no solament els independetistes, sinó contra tots qui volen l’exercici de la nostra sobirania com a poble. La nostra eina per a deconstruir els atacs de l'adversari, és la nostra força al carrer. La nostra pluralitat i capacitat de confluir en allò que es important per a tots i totes. La sobirania nacional és la mare de totes les altres sobiranies.

Ni competències, ni incompetències

Malgrat el títol no entraré en interpretar la intervenció d’Ébole del dissabte passat. Cadascú es propietari de les seves paraules, clares o ambigües, en un moment polític on la polarització ens dificulta la percepció dels matisos. Sé quin és el meu adversari principal i es d’aquest del que parlaré avui, el govern del Partit popular. Si algú ho dubte, escolteu el discurs de Rajoy en la cloenda dels seu congrés on el varen aclamar.

Ni un mil·límetre es volen moure i parlen d’amputació, intentant fer creure a l’opinió pública espanyola que la nostra demanda de referèndum és una acció violenta. Fan un relat victimista on el govern es defensa de l’atac d’uns catalans enganyats pels seus dirigents. Fan tot el possible per a que les seves futures accions, aquestes si violentes, es vegin com un rescat dels hostatges, el catalans, en mans dels terribles independentistes.

S’estan gastant molt calers, en la intoxicació i en introduir tota mena de bulos i provocacions, a voltes troben un terreny abonat en els impacients i els sectaris, especies més abundants del que voldríem. Però més enllà de la confusió o de facilitar debats estèrils, el nostre futur depèn de la nostra responsabilitat i no valdran excuses, per fortes i reals que siguin.

Més enllà del nostres errors, incompetències, i de la manca de competències per abordar tot allò que és necessari, precisament perquè fem un anàlisi autocrític de ambdues coses, cerquem una sortida democràtica, el referèndum, que ens permeti albirar, si la majoria ho vol, una república catalana, fruit dels esforços col·lectius i amb voluntat de superar els errors del passat.

Uns dies a twiter

Ser l’únic del grup parlamentari al Congrés sense twiter es feia cada cop més difícil de mantenir, sense que les raons de fons anessin més enllà del ser tossut. Un any i dues campanyes electorals han esclovellat força la fermesa de la meva negativa i al final he sucumbit a les “amistats perilloses” entre les que hi ha twiteros compulsius i exitosos.

Els primers dies, tres,  han estat interessants, he seguit un nombre selectiu de persones, mitjans i associacions i m’he emportat la sorpresa dels que han començat a seguir-me. Encara no n’hi ha per tant, algunes piulades adaptant-me al nombre reduït de caràcters i algun enllaç que altre. Alguna rectificació assenyada d’alguna afirmació meva i la visita d’algun troll, de moment pocs.

Un record per a Carles Puigdemont que m’insistia -quan encara no era alcalde ni president- perquè fes un blog i sobretot a l'Albert Piqué que va tenir una paciència de sant per a ajudar-me, ja fa uns anys, a que comences aquest blog –que ja te 1400 entrades- i m’endinses a facebook. Fa ben poc feia una entrada al twiter tot dient que la mala companyia de Gabriel Rufián havia aconseguit el que ell no va poder. Totes les culpes ara i abans son meves, Albert!

Continuaré tocant però de peus a terra, perquè el que veus des d’una finestra no es més que una part de la realitat. I continuaré entenent de la mateixa manera que un amic de facebook pot ser un amic, però que els guanyes o els perds en la vida real i no en la virtual, que un seguidor de twiter representa el mateix que tu seguint a altri. Bé, visca la vida! La real, la de cada dia, i també els somnis que ens ajuden a viure-la intensament.  

La mobilització: ni es crea ni es destrueix, es transforma!

Ahir possiblement vàrem entrar en una nova fase en el camí cap a l’autodeterminació de Catalunya, la Fase Judicial. Aquest període que ha començat amb el judici a l’anterior President de la Generalitat i a conselleres  destacades del seu govern, tindrà continuïtat amb el de la presidenta del Parlament i probablement també als membres de la mesa que li feren costat. Una de les proves de foc ahir era la mobilització popular, penso que ha passat bé la prova en circumstàncies extremadament adverses, un dilluns feiner a hores matineres.

Que la gent de comarques s’hagi tingut que aixecar a les cinc i aguantar la difícil entrada amb vehicle per les rondes s’ha superat amb nota. Molta gent. Més de quaranta mil, demostra que maquinària de la mobilització continua essent eficient i que es pot adaptar a diferents circumstancies. I no ens oblidem que sense mobilitzacions difícilment hauríem arribat fins ací. Caldrà noves adaptacions a situacions de més llarga durada i més conflictives que es poden preveure en els propers mesos.

Que els electes estiguin propers a la gent serà clau. L’afecte per determinats líders, es un punt fort que genera confiança. He estat testimoni de la calidesa en el tracte, de molta i molta gent amb Joan Tardà, Gabriel Rufian i David Fernàndez. No dubto que  passa amb d’altres personatges que tenim avui presidint o copresidint el govern...Aquesta barreja de deure i confiança, d’assumir dificultats però creure en la  capacitat col·lectiva per a superar-les, és el secret de la persistència d’aquest moviment plural i unitari.

La barreja de sorpresa i indignació dels comentaristes de les televisions espanyoles no desmereix la dels del polítics del PP, PSOE i Ciudadanos. Continua el pensament únic però cada cop el marge de no fer res o deixar-ho als tribunals és més estret. Quan hagin de actuar, l’autoritarisme verbal que queda bé en les declaracions destinades a la seva parròquia, s’haurà de transformar en accions i ací, com diu en Joan Tardà, la democràcia és imbatible. 

Desgastar el sí

Si mirem enrere ens adonarem que no hi ha cap proposta concreta alternativa a la independència per part d’aquells que hegemonitzen les institucions de l’estat espanyol. Portem anys de mobilitzacions, de creixement del vot independentista i més enllà d’intentar desgastar-lo no hi ha cap proposta que signifiqui quelcom de substancial. Ens diuen que el que volem fer no es constitucional i a més és impossible, però a la general insatisfacció popular solament proposen més del mateix, resignació i obediència, en un estat corrupte fins al moll de l’os.

La por, la desconfiança, l’ego, d’uns i altres, son els seus únics instruments per a desgastar-nos i, com no, les clavegueres, que funcionen a tot tren, dia si l’altre també. Ens arriben un allau de missatges: Que malament ho fem els independentistes, quantes contradiccions arrastrem, no ens en sortirem, i si ens en sortim la propera no. Així portem una quants anys.  Però quina alternativa tindríem avui a l’actual govern? Quina coherència te avui l’oposició? Ni alternativa ni coherència, per això continuem endavant!

Res s'ha construit com alternativa a l’independentisme i mira que hi ha hagut temps. L’oligarquia catalana, enemiga del independència, pla que s’ha gastat calers en l’intent. Però de fet no n’hi ha d’alternativa pròpia. No van més enllà de mantenir les coses com estan, i en el futur, submisos i treballant. Altres cops, en circumstàncies similars, en havíem fet l’escac a nosaltres mateixos. Ara, malgrat, els molts cops quan ens hem trobat en situacions límit ens hem sortit.

El 6F farem costat als encausats, ens mantindrem vigilants, assegurant al carrer l’acció de govern. Moltes seran les incerteses, si ens equivoquem rectificarem i ens aixecarem, no solament perquè es necessari, també perquè no hi ha una altre alternativa que no sigui més del mateix. I n’estem tips!