dilluns, 31 de desembre del 2018

El darrer Post de l’any



En un espai tant reduït com un post és fa difícil fer balanç d’un any que voldríem oblidar però no podem. Ens dol les preses i el presos, els exiliats, que reben l’odi dels adversaris, esdevinguts per a no pocs d’ells enemics i paradoxalment l’incomprensió d’una part dels que es reclamen dels seus. He pogut parlar aquest any amb una majoria d’ells i elles, he notat sempre més serenitat i valentia que els eixelebrats que els critiquen.


Acabem l'any amb un govern espanyol diferent del que teníem, però l'acabem amb un ambient polític encara més tens del que el vàrem començar. L’extrema dreta marca el camí de la dreta espanyola. I malgrat la por escènica de Podemos, les divisions del PSOE entre els que aplicaren el 155 de forma entusiasta i els que ho feren a contra cor  uns i altres no són el mateix. Matisos em podeu respondre alguns, però aquests són sempre importants en política.

El xoc que experimento al passar de dilluns a divendres la meva vida a Madrid i el cap de setmana a Girona, és ni més ni menys com viure entre dos mons. No tant aguditzat aquest xoc com si visqués a Badalona o Cornellà. A Girona sembla com si l’estat no existís i que no costaria res el prescindir-ne. A altres indrets de Catalunya no es així quan l’independentisme és minoritari i les seves posicions controvertides.

Avui a Madrid, la dreta, ara tota ella, és extrema. Ets un enemic i no un adversari,  impedir que tingui les mans lliures contra Catalunya no és secundari. Fer el camí cap a la independència no és pensar que quan pitjor millor, perquè no hi ha cap objectiu que s’ho valgui si en el camí perdem tots els nostres valors. De nou els que estan patint més ens poden ajudar a decidir. Res està tancat però tampoc ens posarem limitacions. Que el 2019 us porti a tost i totes felicitat i llibertat.

dilluns, 17 de desembre del 2018

Vista lateral i mirada llarga.



La vista lateral en política és molt important, es a dir, veure les coses en una perspectiva amplia. Fins i tot quan quelcom sembla blanc i tothom al teu voltant ho veu així, analitza la hipòtesi de que si fos negre quines conseqüències tindria. Pots canviar la línia d’actuació o amb més contingut refermar la que portaves fins ara, però es imprescindible tenir una visó lateral i mirada llarga.


En moments de confusió i de manca de relat clar és encara més important. Per exemple no conèixer l’evolució dels adversaris i tractar-los com si formessin part d’un foto fixa, en uns moments de canvis en que aquesta pot restar obsoleta fàcilment. En un any ens han passat moltes coses i no podem pensar que tot està igual. No podem d’analitzar el present a partir d'una foto fixa del passat. Han passat moltes coses en un any: presó, exili, govern Torra, sortida del govern Rajoy, Govern Sánchez, eleccions andaluses...

L’independentisme no pot actuar igual que fa un any perquè la situació es diferent, perquè l’adversari també s’ha transformat. L’emergència de l’extrema dreta al parlament andalús es precedida per l’hegemonia de l’extrema dreta al Poder Judicial,  la lluita contra ella i a favor de la democràcia esdevé l’eix central tant en la defensa dels encausats en el judici, com en les properes i encadenades eleccions que tindrem .

Derrotar l’estratègia Aznar ens obligarà a usar bé i amb intel·ligència els nostres recursos. Catalunya solament ha avançat amb democràcia, de fet sempre les nostres reivindicacions com el dret a decidir s’entronquen amb aquesta. La via catalana és el reconeixement democràtic d’un dret, el de l’autodeterminació i la voluntat d’exercir-lo.  Govern, associacions i ciutadania catalana hem de ser conscients de l’hora difícil que ens ve a sobre, la nostra capacitat de resistència anirà lligada a l’enfortiment de les nostres conviccions democràtiques que es concreten amb el desitjos del 80% dels catalans.

Hi ha qui creu que cal, de tant, en tant posar gasolina al foc aconseguint tant sol flamerades efímeres, el que cal es posar troncs un cop i un altre, un cop i una altre...fins a vèncer.

divendres, 7 de desembre del 2018

40 anys de Constitució del 78, una farsa?

La Constitució del 1978 és una farsa? No ho crec. Va respondre en un moment determinat a possibilitar un camí que de una altre manera semblava irresoluble, la transició del franquisme a un sistema democràtic. Fou el resultat de la debilitat de les forces antifranquistes que no podien imposar una ruptura i , també,  per la fortalesa de les institucions de l’estat franquista. A més en un context internacional, la segona guerra freda, on l’estabilitat espanyola era requisit clau per a l’ OTAN, amb unes bases nord-americanes en territori espanyol imprescindibles en l’estratègia de contenció dels blocs.



Dit això, la manca de modificació dels articles més  controvertits i democràticament més discutibles en quaranta anys, son tant el resultat del darrer intent de cop d’estat del 23F, com del tortuós i difícil camí de la seva reforma que els constituents acceptaren. Era una constitució que s’havia de reformar en deu anys -li recordo aquesta frase a Jordi Solé Tura- que permetés posar fi a aquelles concessions al sectors més durs de la dictadura, com la impunitat d’una amnistia contraria a les lleis internacionals i una reforma a fons dels aparells de l’estat que no s’havien modificat.

Quan la UCD, reformista fou implosionada, el PSOE al 1982 acceptà no tocar res i després la dreta espanyola es refundà amb José Maria Aznar entorn a AP – els diputats d’aquest partit majoritàriament votaren no o s’abstingueren el 78- el camí dels canvis desapareixerien. El bipartidisme amb la col·laboració de PNV i CiU marcaren la major part d’aquestes quatre dècades que han acabat en corrupció i crisi institucional.

El camí dels canvis substancials avui són difícils per a no dir impossibles. El bipartidisme està en crisi irreversible i les forces polítiques disposades a canviar-la van en direcció oposada, sense majories molt amplies i referèndum, els articles claus no es poden tocar! Una gran part dels catalans avui, els que volem la independència, senzillament volem separar-nos i crear el nostre estat en forma de república. Volem la nostra Constitució respectuosa amb totes les llibertats i drets. No som anti-constitucionalistes, però no ens sentim representats en aquesta Constitució del 78, perquè senzillament volem la nostra Constitució
.

dilluns, 3 de desembre del 2018

Andalusia, mirada des de Catalunya




Fer un primer balanç del que ha passat a Andalusia és avui arriscat, valgui d’entrada que no em pensava que les dretes, extremes, sumessin més com per a formar govern. L’entrada de VOX ha estat fulgurant, sense que els seus vots restessin a les altres dos forces de dreta extrema. La catalanofòbia ha estat determinant i la clau espanyola també. Ni una sola bandera andalusa a la celebració de VOX, ni d’atrezzo, com fins ara feien altres.


Sense descartar una aliança Ciudadanos i Susanisme, el més probable però, un cop aclarit el presidenciable –PP i Ciudadanos el volen- és un govern tripartit que podria tenir un "independent" consensuat entre tots. Però avui totes les mirades estan posades en la Moncloa. Una campanya anticipada amb els sistema catalanofòbic assajat, podria ser més que tòxica i de resultat a escala estatal, amb excepcions perifèriques, similar. Després de les municipals i autonòmiques seria més sensat. Malgrat que les europees poden ser un nou impuls per a VOX.

I Catalunya endins, aguantant el que des de Catalunya en fora ens cau. També sent conscients de la consolidació d’un ampli sector allunyat de l’independentisme, majoritàriament distant i minoritàriament agressiu. Més que preocupant la manca de relat compartit en l’independentisme i encara més d e la manca d'unitat d’acció,  amb tot la que ens cau i ens caurà no ens ho podem permetre.

Vull pensar que en aquestes properes hores, qui ho ha de fer hi està treballant, perquè la valenta acció de Jordi Sánchez i Jordi Turull – d’un efecte propagandístic enorme, com enorme és i serà el seu patiment- no supleix l’acció política comuna davant dels judicis. Cal unitat d’acció al carrer i a les institucions. El camí d’aplegar el 80% és paral·lel i conseqüència de que l’independentisme curi les seves ferides i aplegui al seu voltant de nou majories.

dilluns, 26 de novembre del 2018

Estimats Lluch i Joana, contes des de la presó...



En una de les primeres cartes que li vaig escriure a l’Oriol Junqueres, li recomanava- amb tota modèstia- que escrivís els seus quaderns de la presó. Si la dreta extrema espanyolista l’havia posat a la presó, com als seus companys i companyes, no era solament per escapçar el moviment independentista, sinó per apagar la seva veu. Ell i altres, afortunadament han anat escrivint, però de nou l’Oriol ens sorprèn amb aquests contes per als seus fills, publicats per Sàpiens. Nens i grans son els seus destinataris a traves de l’amor als seus fills.


Tanta i tanta baixesa i odi, ens cauen al cim, a Madrid, tants i tants motius per a caure en les seves provocacions. Que les respostes des de les presons generoses i plenes d’humanitat, els desconcerten i atien un cop i altre un odi que els despulla davant de la ciutadania i la comunitat internacional. El seu odi es la seva debilitat, la generositat és la nostra fortalesa. Quan anem a veure els presos i preses ens emportem serenitat i confiança, perquè en lloc de restar lluny, superen la distància física,  els tenim més i més a prop. Ells i els exiliats ens donen sentit i sensibilitat per superar la repressió i l’odi , per a continuar el camí.

L’espanyolisme intransigent és tranversal, hegemonitzat per la dreta extrema, però transversal. Debilitar-lo i enfortir-nos és una mateixa causa-efecte. Quan Borrell menteix davant tot el Congrés, acusant-nos als diputats d’ERC d’escopir-lo, demostra la fragilitat dels seus arguments i la seva indignitat. La mateixa que va denunciar Gabriel Rufian des de l’escó recordant les paraules del ministre burlant-se de “mossèn Junqueras a la presó”.

No ens fan por les eleccions, la democràcia és el millor marc on ens movem, no ens fan por les amenaces i la presó, perquè si la solidaritat és la tendresa dels pobles, la generositat és la base de la nostra unitat d’acció. Quin mal els hi ha fet avui l’enquesta europea del  “Real Instituto Elcano”, quan els hi diu que estan perdent la batalla de l’opinió pública europea, perquè la democràcia es imbatible.  Uns contes per a nens i nenes, una metàfora  carregada de futur.

dilluns, 19 de novembre del 2018

Un nou 20N en un context excepcional



Demà és 20N. Pels que tenim una edat aquesta data no l’oblidarem mai, el vell dictador s’apagava en un marc de patiment que es perllongà uns quants dies per la persistència de la família de lligar i ben lligar els seus interessos pel futur. Sordidesa i misèria humana en el context d’aquells comunicats del “equipo medico habitual”...El franquisme però no va acabar, no tingué que assumir cap conseqüència de la seva immunda i salvatge trajectòria. L’Amnistia pels antifranquistes presos, va esdevenir una llei de punt final pels botxins, una llei d’impunitat.


La mala fe dels que 43 anys després neguen l’holocaust provocat pel feixisme europeu més longeu, expressen cada dia  el seu odi venjatiu contra els demòcrates catalans empresonats o exiliats als que anomenen en el Congrés, dia sí, dia també, colpistes! Els hereus del colpisme més criminal, els que toleren o segueixen amb entusiasme l’apologia del franquisme, usen la coneguda transposició “goebbeliana”, d’acusar a l’altre del que tu ets. El principi de simplificació i de l’enemic únic.

Sempre he pensat i em reafirmo ara, que fins al 81 les concessions davant d’un enemic tant formidable com el vell règim podien estar justificades, el bany de sang de la guerra i la repressió continuada pesava com una llosa. Però superat el 23F, els governs posteriors, amb una dreta desconcertada fins que es va re-fundar amb JM Aznar,  perderen una gran oportunitat . El terrorisme, despietat i criminal -recordem Hipercor i els GAL- d’aquets anys, esdevingué també una coartada que amb el temps esdevingué justificació immobilista, conformisme pur i dur.

Avui de nou els vells fantasmes prenen cos, els aparells de l’estat manifesten el seu veritable rostre i la lluita per la democràcia és indestriable de la lluita per les llibertats dels pobles. Res serà fàcil, però res tampoc és inevitable. Com fa quaranta anys, la resistència als canvis es poderosa, però tenim lliçons apreses o estem a punt de fer-ho. Sense democràcia no hi haurà camí a l’autodeterminació. L’independentisme ha de ser el pinyol dels demòcrates contra el feixisme, de camisa blava o blanca.

dijous, 8 de novembre del 2018

De pressupostos i presos.


A les portes de que comenci al Tribunal Suprem un procés prevaricador, amb un sumari tancat on es demanen més de dos-cents anys de presó, des d’un sector de l’esquerra catalana i des de la majoria de l’esquerra espanyola ens demanen als representants de l’independentisme republicà a Madrid, que donem suport als pressupostos del govern Sánchez. Amb un govern il·legítimament cessat pel 155, majoritàriament a la presó i també a l’exili, amb la presidenta de la mesa del Parlament a la presó i la majoria de la mesa imputada, en aquest marc ens demanen oblit sense que l’altre part hagi fet res important per acabar amb una repressió inaudita a Europa.



Coresponsabilitat ens demanen, però unilateral, solament nosaltres. Hem d’aprovar els pressupostos però ells ni es coresponsabilitzen en obrir una negociació sincera, ni en aturar la repressió. Perquè, a veure si ens entenem, el nucli, la base, del conflicte a resoldre no és la negociació pressupostària, ni més milions per a Catalunya –que, tot sigui dit, habitualment no s’executen- és el reconeixement mutu, es a dir que Catalunya sigui reconeguda com a subjecte polític.

La via per a negociar, es reconèixer l’un a l’altre com a interlocutor, assumir la confiança mútua, i solament es pot fer això aixecant les represàlies, perquè els presos son hostatges, son el fruir de la repressió. Amb repressió, cap moviment pot negociar, ni un conveni col·lectiu ni un pressupost. Com es pretén superar un conflicte de deu anys, com a mínim, com mai s´ha vist a Europa, sense que unes condicions lògiques –aturar la repressió, en primer lloc- es donin?

Qui te la responsabilitat no es qui pateix la venjança i la ignomínia, es qui no s’atreveix a negociar de veritat amb Catalunya, sense humiliacions ni venjances. La dreta extrema espanyola, en les seves tres variants, avui vol la destrucció, ho sabem, però el centre esquerra no s’atreveix a plantar cara i prefereix posar-se de perfil. Sense reconeixement de Catalunya com a subjecte polític, sense aturar la repressió no hi ha negociació del pressupost. Dignitat, companys!

dimarts, 30 d’octubre del 2018

La reflexió sempre ha de precedir a l’acció.



Guanyar o perdre, unitat o divisió…sento cada cop més dicotomies com aquestes pronunciades per una part de la gent  independentista,  fins i tot,  l’enfrontament entre presos o exiliats. Termes excloents que al meu parer poc tenen a veure amb el mon real. Moltes lluites comencen perdent i després es guanyen, la unitat veritable és la que sorgeix de la suma de les parts, no de la seva absorció i, al meu parer, valgui com exemple,  els actuals exiliats no tindrien el mateix ressò sense els presos, esdevinguts ostatges,  i aquests tenen més veu, ací i a fora, per la capsa de ressonància de l’exili.


El tot o res sempre perjudica al més feble, malgrat que sempre hi ha gent que se’n aprofita. Si el sentiment és imprescindible per a l’acció, aquesta per a ser eficaç necessita de reflexió prèvia. Si volem la independència aquesta no s’ aconseguirà tant sols amb els que ara som independentistes , ho farem convencent a bona part dels que no ho son. Com hem fet fins ara. Creieu de veritat que l’exclusió, que fa esdevenir traïdors a qui no és de la mateixa corda, és un bon exemple per ensenyar i fer de l’independentisme un proposta que continuï essent desitjable?

Hem patit...estem patint. Moltes coses que ens han passat poden haver estat error nostre, ben segur,  però moltes més son conseqüència de la violència de l’estat. No comparteixo el qui diu que tot es culpa dels “partits”, com si l’estat no existís,  com si la seva força fos un tigre de paper... i  tot es reduís  a voler o no voler. D’ací les contradiccions  quan es diu una cosa, sovint embolcallada de retòrica,  que desmenteixen poc després  uns fets conseqüència de la crua realitat.

Ho he dit més d’una vegada, cal un relat compartit unitari, més que una crida a l'unitat orgànica sense relat compartit. Cal que, des de l’anàlisi concret , des de l’autocrítica, però no del canibalisme, ens proposem un nou camí en la nostra lluita contra el vell estat borbònic, essent més forts i més savis. I això no es possible des de les tertúlies o des del twitter, amb tot respecte pels que si mouen confortablement. Això ho han de fer els partits, consolidant-se en cada espai i parlant amb l’autoritat que els ciutadans els hi donen amb el vot. Encara avui el menys dolent dels sistemes de representació democràtica.

dilluns, 22 d’octubre del 2018

El Tribunal Suprem de la marca Espanya!




Carlos Lesmes, el controvertit president del CGPJ, després de reunir-se amb un seguit de prohoms del Tribunal Suprem a promogut que la ciutadania hagi d’esperar al 5N per a veure com i qui haurà de pagar l’impost sobre la constitució de les hipoteques. El seu amic i president de la sala tercera del TS, Luís Maria Diez-Picazo, ja va donar la nota no aplicant la sentencia ferma del passat dijous, en la que el tribunal establia que l’impost d’actes jurídics documentats l’havia de pagar la banca i no el client.


Diuen que hi ha 33000 milions en joc - la meitat dels que no han tornat a l’estat els bancs pel rescat- imagineu-vos com devien cremar els telèfons amb els missatges de la banca –poder fàctic- als poders de l’estat, de la corona als magistrats! El tema clau: els efectes retroactius de la sentència. Cal temps per a maquillar les conseqüències i aconseguir que pràcticament no en tinguin, perquè pel futur –si ha de ser així i han de pagar-ho els bancs- ja ens ho carregaran als clients.

Però la precipitació, l’embogiment que ha provocat entre els poderosos bancs, han deixat a la llum de l’opinió publica totes les misèries, els amiguismes i la corrupció que caracteritza a una part important de la més alta judicatura espanyola. Nosaltres a Catalunya, ja més que ho intuíem, però ja se sap que per defensar Espanya del separatisme tot si val, fins i tot les aberracions jurídiques.

Clar que hi ha jutgesses i jutges honestos! Com de polítics!  però el vell bipartidisme, l’amiguisme i la cooptació han fet durant dècades molt de mal. O es que algú pensava que solament els polítics eren susceptibles d'esdevenir corruptes, en el marc decadent del vell règim del 78? Necessitem més democràcia, però l’autoritarisme, el populisme xenòfob, pot ser la temptació del poder per a no guarir- la- la democràcia- sinó matar-la. La història ens ensenya,  però no ens impedeix repetir-la.

dijous, 11 d’octubre del 2018

Les cruïlles estan per a decidir el camí.


Dividir a l’adversari i que no et divideixin a tu, no cal ser un hàbil estratega per veure el sentit de la frase. Ara bé quan aquest “tu” també es plural ja no és tant senzilla la unitat...de fet, quan som nombrosos, més plurals som. Si a Madrid estan més dividits que mai...l’única manera que tenen de guanyar és que nosaltres ho estiguem més. Ells estan dividits per com s’ha de governar Espanya, nosaltres per com aconseguir la independència. Es cert, que a voltes es barreja no solament el com, també el qui...




El gran problema que ha arrastrat la dreta espanyola ha estat la corrupció aquesta és el detonant de la seva caiguda. Bé, també l’empenta que els hem donat des de Catalunya. Però malgrat es vulgui dissimular la corrupció en la dreta catalana, l’altre cara de la moneda del règim del 78, ha estat també un llast per al moviment independentista. Sentencies presents i futures planen sobre el PP i també sobre CiU i els seus continuadors. Tot just aquesta setmana era detingut el president de la diputació de Lleida...la resposta de l’independentisme conservador ha estat nul.la...plou sobre mullat.

La refundació del centre-dreta abans autonomista i ara independentista és condició fonamental per a refer ponts i unitat d’acció. Depurar responsabilitats i sortir de l’ambigüitat de la permanent inestabilitat d’un espai indefinit, ens permetrà articular amb els altre grups de l’independentisme un diàleg més col.laboratiu que competitiu. Si cal arribar a unes eleccions un cop consolidada la refundació per a veure la força electoral de cadascú...d’acord.

Caldrà aclarir però quina via, amb tots els matisos - que son molts- pot ser la comuna. Si una insurrecció immediata (DUI ja! signant el que el 27-O no es va fer i enfrontament institucional i al carrer amb les forces sota obediència de l’estat) o acumular forces aprenent dels errors i sense descartar res en el futur , aprofitant les contradiccions de la divisió de l’adversari per aconseguir la independència. La discussió no es autonomisme versus independentisme, al meu parer, es quin camí seguim cap a la independència que aconsegueixi la complicitat del màxim nombre de catalans que no ho son d'independentistes.
.

divendres, 5 d’octubre del 2018

Deixar-se de tonteries i construir un programa comú. Fer la feina o eleccions!



Si miro enrere i analitzo el que ha passat des de l’1 d’octubre del 2017,  tinc més coses per estar orgullós del que ha fet la ciutadania independentista i els seus representants que de fer retrets a uns i altres pel que no s’ha fet bé. I més si ho comparo amb els que des de posicions no independentistes, salvant contades excepcions, han mantingut un silenci còmplice o fins i tot entusiasme per la deriva antidemocràtica de l’estat espanyol. Em preocupa més el que hem de fer a partir de l’1 d’octubre del 2018.


Per molt que ens dolgui hem entrat en una nova etapa en que la independència no és a tocar. I no es fruit, al meu parer, de la traïció dels líders, de que no la varen voler el dia 10 o el 27 d’octubre de l’any passat, senzillament crec que l’estat va anar més enllà de totes les línies vermelles que presumíem possibles a l’Europa del segle XXI i que l’acceptació d’assumir més violència per part seva no ens apropava més al nostre objectiu, varen pensar en aquells moments els nostres representants que seria el contrari.

La sang que es podia vesar a la plaça Sant Jaume o al parc de la Ciutadella pesaria com una llosa no solament sobre els botxins sinó també sobre els  representants del poble que haurien pres la decisió . En la campanya del 21D, les autonòmiques del 155, que tots, fins i tots els més abrandats i unilaterals avui, varen acceptar, Marta Rovira fou prou valenta per intentar-ho explicar, però l’oportunisme electoral, la màgia de “si voteu president, tornarà el president” va avortar la reflexió necessària i útil en aquell moment i ara.

Cal fer el debat en el millor escenari possible, el del govern i el Parlament de Catalunya, però el soroll de l’unionisme que seguint el que es cou a Madrid  es planteja entre canya o molta canya contra l’independentisme, ha portat a una part de l’independentisme a la confusió,  uns en el parlament al ”postureo”  com diuen a la “Villa y Corte”  i altres a acceptar el contrari del que es proclama, com a Berga. Resultat: la confusió i els atacs, a tort i a dret, sense aturador.

Em quedo amb la serenitat del presos i preses, amb el seu mestratge, en la necessitat de que el Parlament assumeixi el protagonisme d'elaborar la ruta a seguir. Si no es així, perquè no es pot o no es vol...eleccions! Els presos i preses, els exiliats i exiliades no es mereixen, a portes del més gran judici polític a Europa des de 1945, aquesta astracanada.


divendres, 28 de setembre del 2018

Les clavegueres empastifen a tort i a dret.



La crisi del govern espanyol fruit de causes endògenes i exògenes marca el calendari del nou curs polític a Espanya. Crisi espanyola en la que hi té un paper clau Catalunya. La repressió de l’1-O i l’ofensiva judicial posterior han tensionat totes les costures de l’estat. La caiguda del govern Rajoy ha estat el tret de sortida per a que la merda de les clavegueres empastifi a tothom de la Villa y Corte. Mai en aquest període convuls que m’ha tocat viure a Madrid l’ambient ha estat tant crispat i enrarit.


Un govern amb el suport solament de 84 diputats sobre 350 no s’havia vist mai, però cal tenir en compte que el PP amb minoria també,  s’ha mantingut gairebé dos anys en el govern. De fet és més la debilitat del contrari que la pròpia força el que avui estabilitza en precari els governs d’Espanya. Bé, amb un xic d’autocrítica diríem que a Catalunya l’estabilitat parlamentària no és tampoc com per a tirar coets.

En un i altre cas l’amenaça d’eleccions sempre plana com a factible, però amb l’agreujant de que no es preveu que canviessin excessivament la correlació de forces. I, de fet,  les eleccions municipals, autonòmiques i europees ja son a la cantonada, el maig de l’any vinent. Avançar o no, fer-les coincidir...cada dia podem trobar una declaració que va en un sentit o en el contrari. Ara bé, sigui per treure’s les puces del sobre o pel fet, cert, de que els republicans catalans som decisius cada cop que el front PP-Cs deixa les seves lluites internes i ataca el govern, l’estabilitat i la responsabilitat de noves eleccions - diuen - que depèn de nosaltres.

Però, el que no diuen és que fins fa ben poc el PSOE fou aliat de PP i CS en el 155 i no va tenir escrúpols en fe passar com a certs tots el fakes, totes les mentides que les clavegueres construïren contra l’independentisme. Ara reben  i s’indignen...però el camí passa per a ser valents, enfrontar-se a la maquinaria corrupte aixoplugada a l’ombra de l’estat. Obrir negociacions sobre una sortida democràtica on el poble pugui decidir. Si no ho fa i de nou culpa als catalans ens trobarem, després d’unes noves eleccions, que els problemes continuaran essent els mateixos. Que ho tinguin clar, ma estesa sempre,  però nosaltres no ens rendirem!

dijous, 20 de setembre del 2018

Arbres i boscos en la vida parlamentària



A Madrid estant he vist coses que havia llegit en llibres d'història, el parlamentarisme de la primera restauració borbònica s’ha mantingut en la segona, de fet, els vells estils no han mort solament han rebut un xic de pintura. L’estat en crisi gaudeix de bona salut, ha sabut adequar-se a la cronificació d’un model que no va ni endavant ni endarrere. Com a vell sistema autoritari predomina el centralisme a la delegació i el poder executiu –ni que sigui feble- domina el legislatiu.


L’enorme permeabilitat dels poders polítics als poders fàctics n’és un altre constant. De fet, l’estat va molt més enllà dels vells poders independents definits per Montesquiu, algunes de les branques son tant fortes com el tronc i l’autonomia de cada un d’ells esdevé bàsicament corporativisme. De fet a España el conservadorisme no es tant una ideologia com un conjunt d’interessos corporatius. El franquisme adaptà el corporativisme del feixisme italià a aquesta concepció vella i xaruca de l’antiga estructura de l’España imperial que tant bé representa el seu epígon, l’estat borbònic actual.

La raquítica influència del poder legislatiu, un cop ha nomenat govern, o entre pressupost i pressupost, és una realitat. El govern fa del decret-llei, malgrat hagi de ser convalidat pel Congrés,  no un mètode legislatiu extraordinari, com ha de ser, sinó ordinari. Hi ha, però dues escletxes, la que permet influir en el legislatiu mitjançant proposicions que aconsegueixen millores en les circumscripcions de cada diputat i les comissions d’investigació, que perduda la majoria absoluta poden qüestionar i posar en primer pla el patiment de gent que ha lluitat i esperat, molt de temps satisfacció –les comissions del vol Spanair JK5022 i el de l’accident Àlvia en son una mostra.

Més enllà de la denuncia de les malifetes del govern espanyol contra Catalunya i de la defensa del nostre govern contra les accions del centralisme, que son l’acció central de Front de Madrid, actuem en desenes i desenes d’activitats en Ple i comissions que ens ocupen i preocupen molt de temps, accions que repercuteixen en col·lectius, en servies públics o en activitats econòmiques. Acció i reacció, reduir danys i avançar, aprendre i actuar...


dimecres, 12 de setembre del 2018

El dia després a Madrid. Una Diada exemplar.



Escric a Madrid amb el record recent de la Diada ben present . Més i més, aquesta es la capacitat que te l’independentisme en mobilitzar-se. Ara bé ens equivocaríem si pensessim que tots els aplegats ho eren. L’independentisme convocava però molts demòcrates que no ho son d'independentistes hi eren al nostre costat. Aquest és el principal encert d'enguany que trenca el frontisme i ens permet anar més enllà. D’ací la ràbia, especialment de Cs, dels que viuen políticament d’inflar el globus de la confrontació entre catalans.


El segon gran èxit fou la manca de confrontació entre els que volem el mateix, més democràcia i més llibertat, per aconseguir la llibertat de presos i exiliats , per a exercir el nostre dret com a poble a l’autodeterminació. Malgrat algunes crides, especialment a la xarxa, ens tractàrem com el que som, companys i companyes amb una causa comuna, on les diferències son part d’aquesta pluralitat, de la nostra capacitat de mobilització ampla i extensa.

Em vaig emportar deures. Millorar la coordinació i la presa de decisions. Avui a Madrid hem salvat en el darrer moment el que podia haver estat una greu equivocació. Perquè importa molt, no solament el què, sinó també el com. Volem interlocució arreu, diàleg, òbviament, però sempre anant molt en compte amb les manipulacions dels adversaris. Millorar la unitat d’acció i tenir clar el que farem els propers mesos, defugint oportunismes i aventurismes, és avui el principal repte.

Porto les piles carregades. Es cert que pot ser sabem més el que no hem de fer, que el que cal fer, però l’anhel de la gent, la seva voluntat de ser més, de ma estesa –ahir vaig parlar amb molta gent i ni un retret- ens obliguen a fer-ho millor. Sent conscient de la fortalesa de l’estat i dels aparells desfermats, especialment el judicial,  un cop el govern responsable del 155 l’hem fet caure. Però això ens ha de fer afinar les decisions, no l’objectiu de mes democràcia perquè volem que no ens prenguin més llibertat!


dimecres, 5 de setembre del 2018

El discurs del President Torra: anàlisi i perspectives...


L’independentisme  es un moviment sociopolític que ha vingut per a quedar-se, fins aconseguir els seu objectiu de la república catalana. El tema clau és la gestió del temps, per això la pressa sense estratègia és contraproduent. Crec que tenim els vímecs necessaris per a fer el cistell, però ens cal un disseny compartit. Ahir el President Torra contribuïa a fer-ho possible però, al meu parer, encara no el tenim acabat. Resoldre les incògnites de quan serà i com es desenvoluparà el judici als nostres presos i preses serà clau. En aquest sentit el que diu el president Torra de que, amb la sentència ferma, posarà a disposició del Parlament l’estratègia a seguir, crec que va en aquest sentit.


No ajuda gota el sectarisme, fins fa ben poc latent i avui desfermat, entre independentistes. Sí, son pocs, però el soroll que fan pot fer més difícil que ens escoltem i que avancem plegats. Fins ara ha estat un sectarisme vehiculat a la xarxa, si aquest passa al carrer tindrem un veritable problema. Ho espera en candeletes el sector més sectari de l’unionisme, que s’alimentarà de les nostres divisions, les reals, que s’acumularan a les inventades pel seu agit-prop.

L’altre perill es voler furgar en les diferències d’opinió  entre exiliats i presos. Opinions en tenen i moltes, coincidents i diferents,  entre ells  i els altres. Sort en tenim, perquè on tothom pensa igual ningú pensa gaire.  Per això, no es pot enquibir tot en un sol paraigües organitzatiu. Insistir en la unitat d’acció i en la planificació comuna és, al meu parer, el camí.

Nosaltres i el altres, els aliats i els adversaris, sabent que tenir estratègia comuna és imprescindible però no suficient, perquè els adversaris també en tenen una i ai las! Son més forts que nosaltres. Ho hem de tenir present, ho hem patit i ho patim,  no pas per sentir-nos derrotats, ans al contrari, perquè tot i essent així, som vius i resistim. Anàlisi realista de la correlació de forces, estratègia comuna, unitat d’acció i habilitat tàctica, si ho aconseguim estarem més a prop del nostre objectiu.


dimecres, 29 d’agost del 2018

Dos dies a Bèlgica amb la gent de l’exili




He d’assumir l’error en el que he caigut en aquests darrers mesos de repressió desfermada de l’estat espanyol. La injustícia i el patiment cap als nostres presos i preses em va fer, no tant menystenir com posar en segon pla, el patiment dels exiliats. El que gaudissin de relativa llibertat no treu l’enorme duresa vital del que no pot tornar a casa i refer la seva vida. Res ens havia preparat pel que estem vivint i malgrat la fortalesa dels que ho han viscut, a la presó i a l’exili,  hem necessitat temps per a situar cada cosa i cada mot en el nou relat de la crua realitat.


Dos dies d’entrevistes intenses i extenses amb el President Carles Puigdemont, la consellera Meritxell Serret i el conseller Toni Comin, m’han estat d’enorme ajuda. He estat testimoni de fermesa i sacrifici, de contradiccions i esperances. Hem coincidit en moltes coses i hem discrepat en altres, reflex del que és l’independentisme avui, dins i fora dels partits, a l’aixopluc organitzatiu o anant per lliure, amb i fora dels moviments socials. Riquesa en les contradiccions, fortalesa en la síntesi dialèctica...que cal fer encara.

Ara, sota aquesta llum, intentaré veure als presos i preses, conscient però de la dificultat que te compaginar l’escàs temps que tenen, per la llei penitenciària, i les prioritats familiars i polítiques que son les més importants i ho accepto com un fet incontestable. Des del petit paper que m’ha tocat fer a Madrid no vull deixar de reflexionar i que el dia a dia es mengi el sentit del que fem i perquè ho fem...i si ho hem de fer diferent.

Exili i presó son dos realitats que es complementen com a resultat de la injustícia i de la guerra freda que l’estat a desfermat contra Catalunya. La justícia i la veritat son les dos primeres víctimes de l’agressió de l’estat. Escolto i escoltaré més i més, per que la reflexió sempre ha de precedir a l’acció. Hem d’aconseguir que totes les peces funcionin i que l’independentisme recobri la confiança mútua i una direcció comuna. Perquè allò que pretesament es vol unir, dividint i desqualificant, sempre històricament ha estat un error.

dimarts, 21 d’agost del 2018

No són el mateix, però...!



Semblava impossible, però el govern Sánchez ha fet radicalitzar encara més a les dretes extremes espanyoles. PP i Ciudadanos, amb l’alè de Vox al clatell, han entrat en una cursa per a demanar el 155 per a qualsevol declaració que el govern de la plaça Sant Jaume tingui a fer. Previsible, però no deixa de sorprendre, la llunyania amb el comportament dels seus homònims a qualsevol democràcia europea.


També es massa previsible la resposta del govern del PSOE, tebiesa davant l’espanyolisme dretà, sempre mirant de reüll als barons que vivien amb comoditat amb el govern Rajoy. No se’n adonen que la tebiesa no tranquil·litza al seu adversari sinó que el fa créixer. L’autoritarisme es venç amb més democràcia, no pas acceptant el límits que t’imposa.

No són el mateix, però els de Sánchez... no trenquen les regles de joc imposades per una lectura de la transició en la que no hi ha reconciliació, sinó vencedors i vençuts! L’odi pels símbols i l’autogovern de Catalunya formen part d’aquest ADN dels vencedors. Per a ells, hem de ser conscients de que vàrem perdre la guerra i els límits del sistema democràtic són els que va posar el dictador escrits negre sobre blanc en l’article 1 de la Constitució del 1978.

Mai cal minimitzar les diferències entre els adversaris, tampoc creure que quan pitjor millor, però malauradament, avui per avui, el PSOE no és un aliat, continua sent un adversari. No tant foll ni destructiu com els altres, però està encara arrenglerat amb els que volgueren impedir per la força l’1 d’octubre. No som ni serem daltònics, evidentment que treballarem amb totes les cartes a la ma, continuarem amb la ma oberta i ferms amb les nostres conviccions. I sempre, sempre, al costat dels presos i preses, exiliats i exiliades.

dimecres, 1 d’agost del 2018

El groc, un simbol objectiu dels violents!



La provocació amb l’objectiu de generar violència és un clàssic en tot moviment desestabilitzador. Derrotats repetidament a les urnes a Catalunya, als auto-anomenats ”constitucionalistes”, solament els queda l’estat d’excepció, la suspensió de la Generalitat, promovent amb l’exageració i tergiversació de fets violents aquest camí. Bona part dels mitjans de la capital acostumats més a la propaganda que a la informació, son capsa de resonància per a facilitar als liders de la dreta extrema la pressió al govern espanyol per a trencar relacions amb el govern català i que accepti una iniciativa d’aquesta mena.


Aïllar als violents, desemmascarar-los, no solament es un fet que la ciutadania activa ha d’assumir, també les forces policials que depenen del govern de la Generalitat i dels ajuntaments. El monopoli de la força que el sistema democràtic dona als cossos de seguretat te com objectiu la convivència i la seguretat ciutadana. Escamots d’encaputxats, organitzats i armats amb ganivets, no es poden tolerar. Conselleria d'interior, alcaldies...s’han de posar a treballar.

La vella extrema dreta, ha estat acollida per la dreta espanyola, la de tota la vida i la de “Ciudadanos”, com una mena de germans separats amb una causa comuna, l’espanyolisme extrem. El desprestigi de les forces i cossos de seguretat de l’estat per les actuacions desmesurades de l’1 d’octubre de 2017, ha accentuat el seu aïllament de la majoria social i son susceptibles de caure en l’omissió del seu deure per l’ensabonament oportunista de l’extrema dreta.

No son fets aïllats, les velles clavegueres de l’estat continuen funcionant, com part de l’aparell judicial que s’escapen al control democràtic i van més enllà del que la Constitució, que diuen defensar, planteja. Coordinació, informació i acció. Govern i ciutadania. La convivència solament es possible eradicant als violents. No perdem ni un segon, el govern al capdevant.

dilluns, 23 de juliol del 2018

Unitat orgànica o unitat d’acció?



Unitat o divisió? Formulada així la pregunta no sembla que la resposta sigui difícil. Però sovint les preguntes excloents poden estar mal formulades i porten a fer-te noves preguntes. Quina mena d’unitat: Per a ser el primer partit o per a tenir majoria parlamentària? Per a guanyar unes eleccions o per a obtenir una majoria social? Escollir una formula o altre pot portar a resultats diferents i fins i tot al contrari del que es pretén.


Pots ser el primer partit i no poder formar govern per manca d’aliats. El cas de Ciudadanos el 21D és un cas paradigmàtic. Se’m pot dir que Ada Colau ha governat l’ajuntament en minoria, essent el primer partit però lluny de la majoria. La llei electoral municipal ho permet, si no hi ha una majoria alternativa. Però ha pogut tant sols anar tirant, veient com bona part del seu programa no el podia aplicar per manca de majoria suficient. Imagineu-vos si seria possible fer-ho amb objectius encara més ambiciosos, de país.

Fer república, aconseguir la separació d’un estat fort i agressiu com l’Espanyol, necessita d’una amplia majoria social. Com hem vist, i tard o d’hora ho analitzarem en profunditat, no es pot fer amb una estreta majoria parlamentària a Catalunya contra una amplia majoria estatal en contra i disposada a tot, a tot. No ens han vençut, hem pagat un cost alt, però no han guanyat. El govern que ha encapçalat la repressió ha caigut i a Catalunya un govern hereu de l’empresonat ha ocupat de nou les institucions, però resta molt per fer i cal fer-ho diferent per aconseguir la independència.

No és el mateix unitat d’acció que unitat orgànica. Ens cal molta, molta més unitat d’acció, més coherència en les organitzacions que apleguen la pluralitat política del nostre país. El que no ens cal és un partit únic, malgrat es disfressi de moviment. Totes el partits únics no s’ho diuen. La força de l’independentisme, la seva capacitat de créixer, està en la seva pluralitat. Les organitzacions socials que ho han entès han crescut i quan segueixen altres camins es fan petites. Els partits son peça necessària si anteposen la unitat d’acció a altres interessos i fan el moviment unitari fort quan no el volen substituir.

dijous, 19 de juliol del 2018

Més important que útil!



En moments de crisi política i social els sistemes democràtics es fragilitzen, perquè com deia Churchill aquests no son el millor sistema sinó el menys dolent. Però, em quedo en una altre de les seves frases, menys coneguda,  va dir també que en el seu temps -el període d’entreguerres-  els homes volien ser importants i no útils. Al meu parer, les democràcies funcionen més bé quan els governants volen ser més útils que importants. El desconcert, la por,  ens fa cercar perillosament un tipus que es pot resumir en el títol d’una obra coneguda de Vázquez Montalban,  “O César o rés!”


El populisme és una malaltia política que neix de la democràcia en crisi, i proposa el contacte directe, més hipotètic que real, entre el líder i la gent, sense necessitat d’intermediaris col·lectius, com serien els partits, o millor dit, promou un partit-moviment que és corretja de transmissió de dalt a baix i no al revés. Rebutjant el partidisme, de fet el que rebutgen és la pluralitat, cercant el partit únic com a resposta.

Curiosament la xarxa que ha nascut com instrument de comunicació horitzontal, funciona de fet polaritzant el debat, cercant l’adhesió incondicional o el rebuig total al dissident. Es creant llistes d’adherits, es promouen sovint consultes unidireccionals que son més un plebiscit permanent d’adhesió, deixant sempre per a més endavant el debat quan les condicions ho permetin. Però aquestes no es donen mai.

Si la democràcia és el menys dolent dels sistemes, els partits, al meu parer també són la forma menys dolenta de participació en la política. Es cert que he militat molt de temps -ara no- i tinc un regust més agre que dolç, però ha estat molt millor experiència que quan he participat en models que tot i dir-se  més horitzontals, de fet acabaven sent o aristocràtics –controlats per una petita elit- o senzillament autoritaris.

dissabte, 14 de juliol del 2018

Una tarda a Besalú. Gràcies CDR!




Convidats pel CDR ens trobarem Eduard Pujol (JxC), Raül Massanell (CUP) i el que us escriu (ERC) en un debat moderat per Pitu Pujol. Un centenar de persones de totes les edats seguiren i protagonitzaren activament el debat. La república era el títol, però parlarem de tot: com estem, que volem i cap a on anem. Diversitat i unitat d’acció, més i més actius republicans. Poble mobilitzat, ajuntaments i Generalitat com a pilars del canvi. No perdre cap llençol, tots i totes som necessaris. Parlar entre nosaltres, parlar més. La reflexió sempre ha de precedir a l’acció. Gràcies CDR de Besalú!


De Madrid estant s’agraeix que al tornar a casa et trobes amb la gent a la que representes, a la que et deus i per a la que lluites. És com aire fresc, et donen l’oxigen necessari per a capbussar-te de nou una altre setmana en l’espai Madrid, Congrés de Madrid, per a ser més exactes, doncs la ciutat la visito poc, si no és per a trobades o debats que també formen part de la voluntat d’explicar-nos. De fer aliats en un terreny que l’odi atiat pel establishment borbònic i els seu mitjans ha fet estralls.

Aquests debats son la millor vacuna a l’autoodi que sovint es mou per les xarxes, aquesta recerca de traïdors que des de l’anonimat i el trollisme enverina a tots i totes els que ho segueixen. Cara a cara amb la gent, escoltar-nos abans de parlar, cercar un millor parer, fer camí entenent que la pluralitat és la prova de que creixem, de que som més. Fet imprescindible per a guanyar!

Un soparet amb els i les organitzadores enfortiren més els arguments, tants el compartits com els que discrepaven. Quan em pregunto perquè serveix fer política,  jornades com les d’ahir em donen la resposta. Per a ser i compartir, perquè “u no és ningú” i fer república és la voluntat plural i compartida dels republicans. De fet, una tarda molt particular a Besalú.

dimarts, 3 de juliol del 2018

Finestra d’oportunitat? Un nou marc de lluita!



A poc més d’un mes de la moció de censura reeixida al govern Rajoy, lluny encara dels 100 dies que es donen a tot govern nou, com és l’encapçalat pel Pedro Sánchez, vivim a Catalunya en un marc de més estabilitat i confiança que l'espanyol. El 155 eliminat, el govern català consolidant-se i la justícia internacional posant en qüestió l’espanyola. L’adversari està més dividit –el PP barallant-se i Ciudadanos  desaparegut- , es cert que res serà fàcil, l’estat continua fort, però l’independentisme  ha vingut per quedar-se i les seves reivindicacions es consolidaran si preservem pluralitat i unitat d’acció.


De Madrid estant t’adones de que l’estat és força més que els partits que poden governar durant un temps, la monarquia n’és l’aglutinant, el nostre moviment el qüestiona no solament per independentista sinó també per republicà. La intervenció del rei el 3 d’octubre va obrir els ulls a molts dels que pensaven que podia tenir un paper moderador, és part i intervé com a part al sentir-se qüestionada en defensa de l’estat de la que es peça essencial.

Als presos i als exiliats els hi devem molt. Molt més del que mai els hi podrem tornar, varen complir amb el mandat popular i s’enfrontaren a una força que no es podia vèncer en aquell moment, però han mantingut amb el seu sacrifici la voluntat de tots i totes de continuar el camí. Els historiadors  analitzaran el que i el com dels fets d’octubre de 2017, però som nosaltres, tots i totes, els que hem de preservar el seu llegat per avançar, en un nou marc, amb diferent velocitat, però amb els mateixos objectius.

Res del que serveixi per a preservar i ampliar el benestar dels nostres conciutadans en és aliè, per això hem recuperat la Generalitat, per això consolidarem i avançarem en el poder municipal, per això serem més i més forts en el parlament europeu. Perquè així acumulem forces, per ser més forts, en el diàleg i en la nostra capacitat del lluita si aquest s’estanca o desapareix de nou. Per això ens cal  més unitat d’acció que mai, més pluralitat que mai. No hi manca ningú.

dilluns, 25 de juny del 2018

FeM Girona, un comiat que ha de ser un fins aviat!



Aquest divendres deixa d’emetre FeM Girona. «Mai preguntis per qui toquen les campanes, toquen per tu».  Així s'expressa el vers del segle XVII que va inspirar a Hemingway el títol de la seva famosa novel·la.  Però la poesia de John Donne també es pregunta «¿qui pot desoir aquella campana que fa una música necessària? Una radio imprescindible, FeM Girona, que toca una informació necessària deixarà d’emetre, i el silenci ens afectarà a tots i totes.


No entenc una ciutat que es deixa perdre un instrument d’aquesta mena, no entenc un govern municipal que no hagi obert vies i no hagi estat peça clau per a facilitar la viabilitat d’una radio que fa un veritable servei públic. Informació constant i ponderada, debats plurals, participació de les entitats de tota mena ....que més cal en un currículum per a demostrar que es pot fer servei públic des de la societat civil, des de l’empresa petita i lligada al territori!

He estat testimoni, des del govern i des de l’oposició en l’ajuntament de la ciutat, de tota mena de projectes sobre radio i televisió, he vist sovint amb desconcert decisions que es fan i es desfan, però mai malauradament hi ha hagut un projecte que posi en valor el periodisme que es fa des d’aquesta ciutat, el que te arrels pròpies o el que forma part de cadenes més amplies però els i les periodistes gironins hi deixen el seu segell. Espero, soc optimista de mena, que en el futur la política de comunicació de l’ajuntament sigui quelcom més que les lloances al governant de torn.

No pot ser un adéu-siau, serà un fins demà. La gent de fem Girona encapçalada per l’amic Eduard Cid trobarà nous projectes. Que contin sempre amb el meu gra de sorra, de segurs en serem molts. Perquè no podrem estar gaire temps orfes de Fer Girona a les ones. El temps estant canviant i ara més que mai la informació es massa important per a perdre un instrument de llibertat. Abraçada amics i amigues de FeM Girona!

dilluns, 18 de juny del 2018

Urdangarin a la presó...a la carta.



Iñaqui Urdangarin a la presó, penyora necessària per a que els negocis de la monarquia, de la que Nos era una petita mostra, continuïn amagats en la irresponsabilitat legal que el text constitucional atorga a la monarquia. La fortuna del rei emèrit i de l’actual restaran un secret d’estat i després d’un temps d’estada a la presó –feta a mida- el cunyat tornarà a fer el que sempre ha fet, fins i tot ara, viure a redós de la Corona. El sistema ha trontollat, però un complex joc d’interessos el mantenen en peus.


Bé, o això diuen,  els que han furtat des de  fa temps a les enquestes les preguntes sobre la monarquia. Més enllà de Catalunya, cada dia més republicana, no pocs dubtes apareixen com esquerdes en una opinió publicada que continua fent la pilota a la institució. Des de la crisi de l’elefant, el judici Nos i l’aparició d’una amant comissionista, que va portar a la dimissió de l’actual rei-emèrit, no en sabem res més. Més enllà del cotilleig benèvol del que fa o deixa de fer la reina.

Nosaltres no oblidem l’aparició a la televisió el 3-O del rei actual. Del seu discurs excloent i autoritari, de la seva manca d’empatia pels que havien patit l’1-O. Que tingui que anar a un restaurant particular a Girona per donar el premis Princesa d’Astúries, és un bo exemple de la seva popularitat avui a casa nostra. Mai tant ràpid un monarca havia aconseguit fer-se tant impopular a Catalunya!

Borbonejar, manipular la política en funció dels seus interessos particulars, te una llarga tradició en la monarquia borbònica. Per dos cops foren expulsats d’Espanya el 1871 i el 1931. Però de la ma d’un dictador, el més sagnant dels que hem tingut, varen tornar. Sense donar opció a la ciutadania sobre si desitjava la monarquia o una república, s’amagà sota les faldilles de la constitució. De puntetes, Urdangarín, va a la presó a la carta. De fet una nova cortina de fum per amagar els autèntics responsables.

dijous, 14 de juny del 2018

No hi ha terratrèmol sense repliques…



El que va succeir amb la moció de censura ha esdevingut un terratrèmol polític a Madrid i la dimissió de l’efímer ministre de cultura és la primera de moltes  repliques que possiblement tindrem en els propers mesos. El PP està tot just en la primera fase del dol, la negació i Ciudadanos viu els mateixos efectes de vertigen que provoca girar excessivament en rodó. Diuen que la política és cruel, però ni mica de pena pels que han empresonat a rivals polítics que complien el mandat popular.


Després de fer fora al govern del partit més corrupte d’Europa, els membres del nou govern no es poden amagar en excuses de mal pagador a...hisenda, la dimissió –cessament ha estat fulminant, després d’un xic de vacil·lació. La seva minoria al Congrés també ha ajudat o podia esdevenir el govern tant efímer com ha estat el seu ministre de cultura.

Però no serà senzill ni plàcid la seva travessia que te un màxim de dos anys per davant i moltes possibilitats d’escurçar-se sensiblement. No depèn solament del que faci, també del que no faci. Per a nosaltres no fer res, amb els presos seria inexcusable, com no obrir un diàleg sense exclusions en el temes ni en les oportunitats. Després ha de venir  la negociació, sense dubte bilateral. Explorarem camins però mai perdérem el sentit de la brúixola com a republicans i independentistes que som.

Ser que hi ha companys que no accepten el camí d’eixamplar, de ser més per aconseguir la nostra república, ens ha mancat el debat públic necessari llastrat per l’excepcionalitat de tenir presos i exiliats, però la realitat és més crua que els desitjos i tenir aquets darrers com a únics referents sempre ens ha portat a l’aïllament i a la derrota. No deixarem de caminar, serem resilients, perquè no hem de perdre ni llençols pel camí, ni la voluntat d'ampliar la bugada.  Persistirem!