dijous, 29 de setembre del 2016

La banda dels “17”


El veritable cop d’estat produït per 17 membres de l’executiva del PSOE contra el seu secretari general Pedro Sánchez representa un fet únic i imprevisible. Avui per avui no sabem si reeixirà o esdevindrà un cop a la “turca”. Pot ser, Felipe Gonzalez, ha actuat com un veritable Fethullah Gülen i ha mogut els fils del “Putch” per encàrrec dels poderosos, que manen i volen continuar manant a Espanya. L'objectiu es clar: allunyar al PSOE de qualsevol pacte que desestabilitzi la segona restauració.


Ahir no aconseguiren matar políticament a Pedro Sánchez i si arriba viu al dissabte pot guanyar el Consell Federal i deixar a les bases la resolució del conflicte. Perquè deixar-lo ferit es el pitjor escenari per als colpistes. Les presses, el temors a la fulla de ruta que es va treure per sorpresa la direcció els han obligat, pot ser, a precipitar-se. Sigui quina sigui la solució i el nom del guanyador, la trencadissa en el PSOE, territorial i personal, es de difícil encaix.

L’escissió - històric versus renovat- o la continuació d’una guerra civil llarga i plena de cadàvers polítics, ambdós resultats pot provocar en unes noves eleccions la seva derrota estrepitosa per incompareixença i de retruc no pas la victòria d’una altre esquerra, sinó el camí lliure al Partit Popular. Seguirem els esdeveniments...

I a Catalunya? Moltes ens emportarem una alegria al escoltar el discurs del presidents, breu i clar, representa el comú denominador dels sobiranistes i permet culminar el procés donant la veu a la gent, amb o sense permís. Anem de debò. 

dimecres, 28 de setembre del 2016

Rufián i l’anti-Rufián al Congrés.


Un Ple al Congrés, el d’ahir, amb un PP crescut, un PSOE absent i un Podemos abstret . L’oposició de nou va recaure en els republicans, els independentistes catalans. Tardà, Rufian, Jordà, Capella i jo mateix vàrem intervenir defensant els drets de Catalunya i la fraternitat amb una Espanya democràtica avui derrotada i desarmada per problemes interns i per un neo-franquisme que no desapareix malgrat les seves malifetes.


En aquets context negatiu, Rufian ha estat capaç de crear i modular un discurs propi, de continguts i gestos, d’imatges i silencis, que ha posat el dit a la nafra del bipartidisme que es resisteix a desaparèixer. Diu coses que no s’havien dit mai en aquesta Cambra amb una contundència que deixa a l’adversari entre sorprès i indignat. Sap arribar a la gent del carrer, els que voldrien dir el que diu però no tenen l’ocasió. A traves de la seva paraula expressa la de molts.

En el darrer punt el Partit Popular va treure a la tribuna el que volia ser l’anti-Rufian. Antic alcalde de Córdoba, solament una legislatura –no el van aguantar més-  aquest personatge amb un posat en el que el faristol semblava una barra de bar cutre, va començar a llençar desqualificacions i insults, com si aquells “señoritos” falangistes, que feren la guerra a la rereguarda, tornessin a cavalcar pels camps d’Espanya. Vergonya aliena fins i tot en una part dels seus, l’experiment va fracassar!

No pas per virtuts del govern en funcions, sinó per defectes de l’esquerra espanyola ens veurem abocats, probablement, a unes terceres eleccions. Avui, de nou, la millor ajuda que podem donar als milions d’espanyols que volen democràcia i llibertat, es fer la República catalana. Avui l’únic canvi possible, en profunditat, en la nostra pell de brau.

dilluns, 26 de setembre del 2016

El dia després és el dia abans.


De camí cap a Madrid, demà tenim Ple amb una compareixença que no es produirà, la de Luis de Guindos; diferents Proposicions No de Llei i de creació de comissions, la més interesant, la d’investigació de l’actuació del Ministre de l’Interior contra polítics catalans independentistes. Em tocarà fer la primera intervenció en el Ple d’aquesta legislatura, en la passada en vaig fer unes quantes. Davant l’hemicicle te una especial transcendència. Som un grup molt actiu que treballa de forma molt horitzontal, de responsabilitats compartides i amb dos persones fora del comú, Tardà i Rufian.


M’imagino que em trobaré crescuts als del PP. Les eleccions a Galiza els pujaran els fums i els tindrem més impertinents de l’habitual. Els socialistes em temo que pensin més en el Consell federal del dissabte que en gaire res del que discutim al Congrés. Quan s’adonaran que compartint el projectes espanyol més ranci amb el PP mai tornaran a aixecar el cap?

Felicitaré a les companyes de Bildu pels bons resultats i donaré ànims als amics de En Marea, amb els que hi tinc un bon grau de confiança. Però em reafirmaré que avui per avui no hi veig cap via des de la Constitució i des dels partits que la sacralitzen per a canviar gaire res. Ens explicarem un cop més, donarem la ma per a fer govern a canvi del dret a decidir, de ser conseqüentment democràtics, de canviar de model de veritat, però no l’agafaran.

Confio que la superació de la moció de confiança al Parlament de Catalunya ens permeti culminar els nostre procés i situar-nos en una nova dinàmica, en la que ja no parlarem tant del que farem, sinó de defensar el que ja haurem fet. Dies de tardor, de lluites i d’esperances!

dissabte, 24 de setembre del 2016

Sota el “foc amic”.



Deia el meu oncle-avi, el que va estar a la batalla de l’Ebre i va picar pedra a l’anomenat “Valle de los Caidos”, que les esquerres quan han de fer un escamot el fan en cercle. Quan m’ho deia m’imaginava un cercle d’uniformats, un xic “Monty Python”, que al disparar-se queien tots per “foc amic”. Ironies a part, em sembla que estava carregat de raó, pel que hem vist, estem veient i em temo que veurem en el futur.


Diuen que es més fàcil destruir que construir i crec que qui ho planteja està carregat de raó. O no costa anys i panys fer una reforma important i arriba un nou govern i ho desmunta en un tres i no res? Ho he vist, n'he estat testimoni, i,  encara més, llegint la història en tindríem un munt d’exemples. Quan la gent no valora ni defensa el que te és fàcil que amb un xic de demagògia acabi donant suport al que li treu el que necessita.

Per a construir calen moltes mans i també molta confiança mútua per acceptar el lideratge que et permet treballar en comú. Fer un nou govern  no es pas fàcil, però fer un nou país és un treball que empal·lideix els d’Hèrcules. La generació del meu avi va tenir l’oportunitat, la dels meus pares varen arribar tot just a la transició, amb més frustració que alegries, avui en tenim una nova oportunitat i com en ocasions anteriors és més fàcil promoure les divisions que la necessària unitat per a fer el que fins ara semblava impossible.

Espanya viu avui una enorme resistència al canvi, sacralitzada i momificada la Constitució del 78, no es veuen capaços de modificar les regles del joc polític per a fer possible una nova convivència. Catalunya te un gran repte i més que mai, sense punt de comparació, hem avançat en una proposta sobirana. Però una i altre situació es condiciona, serem capaços de transformar l present o ens deixarem portar per la divisió i el desànim? Els propers mesos respondrem a la pregunta. Jo aposto per construir!


dijous, 22 de setembre del 2016

Hi ha un perquè de tot plegat?


Aquests dies, com molts de vosaltres, li dono voltes a la crisi política espanyola. Per a què i perquè podem arribar a unes terceres eleccions? Quina societat tenim i quines son les bases del poder? Seria un error pensar la societat  en termes d’una sola relació de poder, o una d'essencial i les altres subordinades; crec que hem de pensar que hi ha un conjunt de diferents formes de poder, cadascuna amb la seva pròpia lògica. En l’Espanya actual, al meu parer,  n’hi han tres: la propietat, l’autoritat i la qualificació. Seria en el marc de la segona on hi trobarem l’atzucac actual.


El gran error de l’esquerra en el segle XIX i bona part del segle XX, fou probablement no comprendre que alliberant a la humanitat d’una forma de poder, la propietat, igualant la propietat, no desapareixerien les diferències socials, sinó tot el contrari, va permetre un desplegament sense límit de la segona forma de poder, que era l’autoritat burocràtica; tot sabem l’enorme preu que es va pagar a l’alliberar-la dels límits del control democràtic.

Si la primera forma de poder es bassa en posseir i la segona en tenir autoritat, la tercera, la qualificació, es fonamenta en monopolitzar el coneixement que altres necessiten. Un altre dia entrarem en aquesta forma de poder que en el segle XXI adquireix un paper més que rellevant, centrem-nos en l’autoritat. Ara i ací, tindríem govern, si els que governen a Espanya en funcions i en bona part de les autonomies no tinguessin uns rivals que qüestionen el poder central i de retruc el status quo autonòmic. No solament es juguen qui encapçala el poder central sinó també com es distribueixen les prebendes que dona.

A l'esclatar, el 20D, el bipartidisme amb la presència de nous partits i al qüestionar-se el sistema establert des de la transició per part d’una comunitat clau per al conjunt, Catalunya,  que te un paper fonamental en dos dels tres poders –propietat i coneixement- és quan el mal funcionament del sistema s'ha manifestat amb tota la seva cruesa. La crisi de representació, que s’hauria solucionat en una o dues eleccions, esdevé més dificil de solventar, tant, que ens pot portar més enllà d’unes terceres eleccions, a una ruptura democràtica o a un nou model autoritari. En aquest marc estem, al meu parer, i els canvis que es produeixin els continuaré narrant des d’aquesta talaia que és el Congrés de Diputats.

dimarts, 20 de setembre del 2016

Reflexions sobre la mort –homicidi- d’una llibreria.


Prop de la pensió on faig nit els dies que soc a Madrid, vaig trobar una llibreria de la que ja vaig escriure unes ratlles, llibres vells i joves llibreters. Malauradament no ha sobreviscut a l’estiu i ha tancat, no he pogut acomiadar-me d’ells i ja no podré fer-la petar sobre nous poetes o criticar la darrera novel·la històrica, tema que a un d’ells l’apassionava. Em resistiré a anar a la FNAC i cercaré una altra petita llibreria, malgrat hagi de fer més camí.


Sí,  ja se que Amazon te de tot i ho porta a casa; que la FNAC fa una rebaixa i ofertes, si ets soci, però em resisteixo  - i quedem pocs pel que sembla- a menystenir el paper comunitari que fan els llibreters i, si em permeteu, ho estendria a tots els que mantenen un petit negoci que te encant propi amb molt i molt de treball. Em manifesto cansat de grans superfícies i franquícies que empobreixen el teixit urbà.

Aquest dissabte a Salt voten si o no a fer un IKEA, no soc veí de Salt però com a regidor fa uns anys vaig votar l’ampliació, encara no executada, de l’Hipercor a Girona. Em vaig equivocar. Hi havia raons per votar que si, com avui a Salt, especialment econòmiques immediates, en un moment, abans i ara, en que el mal finançament dels ajuntaments no permeten fer allò que és necessari. Com els vots del meu grup eren imprescindibles vàrem fer un document en que els ingressos del conveni anaven a afers socials.

Eren molts diners, semblava una bona negociació, però el temps i la gestió dirigida a altres prioritats va convertir l’acord en paper mullat. Com m’he penedit de propiciar aquella votació! Recordo una llarga conversa amb l’enyorat Jordi Vilamitjana sobre el tema. Intentava convèncer-lo de l’acord. Em va dir: “ estic convençut de la teva bona voluntat, però no de la bondat de l’acord”. Tenia raó. I a Salt crec que passa el mateix.

diumenge, 18 de setembre del 2016

Tot es possible sense violència?


A Madrid quan parlen de terrorisme exclouen aquell que d’una manera o altre entronca amb les clavegueres de l’estat. El seu rebuig a la violència solament te en compte aquella en la que no es troben inclosos. Han fet d’una part de les víctimes bandera no contra els terrorismes sinó contra qualsevol causa que posi en perill el seu poder. El “tot es possible sense violència “ ha quedat oblidat si és que mai algú d’ells s’ho va creure. No creuen en la reconciliació, son fills i nets de la victòria, de l’esclafament de l’adversari.


L’ús de les mateixes clavegueres de l’estat contra un moviment pacífic i no violent com és el català explica la seva hipocresia. L’ús de les barreres, de l’apartheid, contra el mont abertzale són ara usades contra els independentistes catalans. L’exclusió de tot pacte amb l’independentisme basc, malgrat hagi rebutjat la violència, s’estén a l’independentisme català malgrat no l’hagi usada gairebé mai. Res es mou si posa en qüestió els fonaments del seu sistema autoritari.

Que aquest dilluns el portaveu al Congrés de l’antiga CiU, Francesc Homs, hagi de declarar al Tribunal Suprem, és un altre exemple d’exclusió del diàleg i de mal us, de la manipulació, de la justícia espanyola. Calen imputats polítics per a amagar els seu imputats per corrupció. S’entesten en judicialitzar els temes polítics i fer impossible el diàleg i la convivència. Es mouen bé en l’exercici de la violència i mol malament en els camins de la pau.

Prosseguiran en la seva persecució, intentaran dividir-nos i fer-nos por. Els propers mesos ens hi juguem nosaltres molt, però ells també. I si nosaltres farem el camí amb un govern enfortit i un parlament legislant la desconnexió, ells continuaran en la paràlisi governamental i amb un parlament esperant el compte enrere del rellotge fins a les noves eleccions.

divendres, 16 de setembre del 2016

Amb Rita al Senat i sense govern a Espanya!


Rita Barberà imputada per múltiples delictes roman al Senat. Un cas més dels múltiples casos que embolcallen el PP. Un partit tòxic, contaminat de corrupció fins la medul·la, és el primer partit, el més votat a l’Estat espanyol amb l’excepció de Catalunya i Euskadi. I en unes terceres eleccions probablement també. Un fet que explica el perquè de l’actual bloqueig per a formar govern.


 “Ni contigo ni sin ti”, podria dir el PSOE de Pedro Sánchez. Aquest ha fet un esforç enorme per a no votar-lo, però resta inmovil per a construir l’única alternativa possible per a netejar i democratitzar l’estat, obrir-se a Podemos i pactar amb els independentistes de Catalunya i Euskadi.

El referèndum no es accessori, no és prescindible amb l’excusa de fer fora al PP. És imprescindible per a assegurar que el canvi no es un maquillatge, un nou govern del vell PSOE del bipartidisme. És garantia d’un canvi de relat, antagònic amb el neofranquisme corrupte del PP i del seu soci, Ciudadanos.

Sense Catalunya i el seu sistema de partits propi, sense Euskadi i els seus privilegis forals, a Espanya, malgrat tot el que cau, s’hauria solucionat la crisi política amb una mica de xapa i pintura. Però no poden! Un amic em recordava la crisi de la primera Restauraració, del 1923, que va portar a la dictadura de Primo de Rivera. De fet no es produirà quelcom semblant, possiblement, no per manca de ganes de més d’un, sinó per Europa. Oh Europa!

dimecres, 14 de setembre del 2016

Dies de feina a Madrid, amarats d’11 de setembre.


De Madrid estant, constitució de comissions i reunions amb diferents col·lectius, una part de la feina més discreta i menys coneguda que les intervencions al Ple, de més recorregut mediàtic. A les comissions ens fan pagar les intervencions de Tardà i Rufian, sense que notem la més mínima solidaritat dels grups que es proclamen de la nova política. En aquest ball de les cadires hi ha qui s’adapta amb enorme facilitat. Ara bé, nosaltres rai, la prioritat es una altre. Pots fer el que dius, sense pagar els peatges de malbaratar la coherència i instal·lar-te en les mitges veritats.


Com a mostra del que he fet: m’he sentit útil en la reunió que ISGlobal, OXFAM i Salud por Derecho ens han convocat per a tractar la Conferència de reposició de recursos del Fons Mundial de lluita contra Sida, la tuberculosis i la malària que es celebra a Montreal, Canadà, a partir del 16 de setembre. El treball de la fundació ha permès reduir en més d’un 25% l’impacte d’aquestes pandèmies creant sistemes per a la salut resistents i sostenibles, invertint en igualtat de gènere, poblacions claus i drets humans.

Espanya va desaparèixer del Fons el 2010, l’empeny dels representants dels grups parlamentaris presents és incorporar-nos ara. La República Catalana, he afirmat, naixerà amb la voluntat de ser un exemple en aquets camps com en d’altres solidaris i cooperatius. Més enllà de la tensió provocada per les meves paraules , he afirmat que fins al darrer dia que siguem presents en aquets Congrés generarem accions compartides per a fer possible aquets objectius.

Reunions amb gent contrària a la Mat de Santa Coloma de Farners, posant en comú les accions a prendre. Constitució de les comissions de Educació i Esports i de Sanitat i Serveis Socials en les que soc portaveu del meu grup. Repeteixo responsabilitats, malgrat que tot fa pensar que aquesta legislatura tindrà tant curta durada com l’anterior. 

dilluns, 12 de setembre del 2016

Visca Catalunya, però Salt més!


Colpit per la mobilització, emocionat pel batec de la gent. De nou l'11 de setembre ha culminat en una resposta impressionant. A una proposta complexa per descentralitzada i difícil pel context de cinc anys seguits de mobilització la gent ha respost amb determinació i alegria. I Salt, ahir, fou capital! Els electes ens sentim amb un enorme deute amb la gent i assumim l’obligació de ser fidels a la veu d’aquest poble.


M’he sentit identificat amb el discurs de Jordi Cuixart, tant pel què com pel com ho ha dit. Representa l’independentisme integrador, obert al diàleg però alhora convençut del camí a seguir, la República catalana. Ens impulsa a un nou repte per a culminar el que hem estat fent els darrers anys, amb la força de la gent que ahir omplia els carrers i amb la ma estesa als que no van venir, tots junt ho aconseguirem.

M’agrada entretenir-me mirant a la gent, saludant als saludats i rebent interpel·lacions de gent desconeguda per a mi, però que em recorden d’una cosa o d'una altre. Me’n adono de l’enorme heterogeneïtat del moviment independentista, del la seva força unitària, de la seva enorme capacitat de representar la pluralitat de la nostra societat. Tota la gent dels nostre país hi es representada? no, evidentment. Però cap altre moviment representa millor la pluralitat de la nostra societat catalana.

Aquells que es tanquen en actes de partit sabran perquè abandonen de fet l’acció unitària al carrer. Si un creu en el que creu ho comunica als altres, obre el debat amb els que no pensen com ell però comparteixen moltes coses, un ha d’estar allà on la gent es mou. Situar tots els trumfos en els resultats electorals és efímer, sinó es correspon amb la societat mobilitzada. Estem a temps, en aquesta recta final, tots i totes som necessaris

divendres, 9 de setembre del 2016

11S: República Catalana!


Un cop més, aquest diumenge, deixarem amb un pam de nas a tots els que diuen que el procés cap a la independència fa fallida. Els seus desitjos un cop més els desmentirem al carrer, perquè és al carrer on batega el cor del canvi, on s’ha forjat la ruptura democràtica i el camí cap a la República catalana. No fallarem!


Amb samarreta blanca o d’un altre color ens donarem les mans, per a construir i vehicular l’energia necessària per a culminar el que hem construït en aquests darrers anys. Una majoria al parlament, un govern independentista son necessaris però és imprescindible l’alè de la gent. La confiança avui és imprescindible, electes i electors son dos elements indestriables.

Ens resta un any o un xic menys per a completar aquesta fase del camí, les lleis de desconnexió. Començarà després la més difícil en la que l’estat es confrontarà amb els representants de la sobirania catalana, de la que ha estat un pròleg els encausats pel 9N o l’atac judicial a la presidenta del parlament de Catalunya. Ningú es podrà mantenir neutral. I els electes assumirem totes les conseqüències, sabent que quan més forta sigui la repressió més inevitable, més irreversible serà la independència.

L’objectiu bé s’ho val, una República Catalana, on per fi serem sobirans del nostre destí. Lliures i aliats dels pobles que son o volen ser lliures. Per fi una relació amb Espanya que podrà ser fraternal, d’igual a igual, en la que els republicans espanyols sempre tindran un aliat en nosaltres. El diumenge fem un nou pas, afirmem el que som i reclamem el que volem. El carrer un cop més serà un gran espai de llibertat.

dimecres, 7 de setembre del 2016

Articular els 180 ‘no’, es possible?


Els múltiples portaveus del sistema recomanen a Pedro Sánchez acceptar Rajoy al capdavant del govern, abans i ara. Ha de ser conseqüent amb el projecte bipartidista, amb l’herència de la transició, diuen. Es cert que PP i PSOE son adversaris, d’ací les dificultats, però Podemos i els independentistes  són -per a ells- l’enemic!


El PSOE no vol subordinar-se al PP, però tampoc no vol/pot encapçalar una nova transició democràtica. Necessita unes noves eleccions per a deixar enrere a Podemos, com a mínim a vint o trenta escons de diferència, i des de una major força, pactar amb el PP unes reformes que estabilitzin el sistema. Però per això no pot semblar el culpable de les noves eleccions, cal una culpa col·lectiva per a difuminar la responsabilitat pròpia. 

En qualsevol ca els diputats independentistes, i especialment els d’esquerres, dificultem amb els nostres vots de bloqueig aquesta reforma de mínims a pactar. Primer perquè en aquests mínims s’exclou qualsevol canvi substancial de les relacions Catalunya-Espanya, i en segon lloc, perquè socialment parlant els canvis possibles són insuficients, molt insuficients.

Ens esperen moment se confusió, es la vella tàctica de la tinta de calamar que emmascara la fugida cap a endavant d’unes terceres eleccions. També continuarà la guerra de nervis que debiliti el lideratge del PSOE i si sona la flauta permeti canviar el rumb cap a un acord de mínims, no ho podem descartar, però al meu parer si han arribat fins ací no afluixarà. Ara bé, Sánchez comença converses excloent Bildu, no es pas una bona senyal.

I a casa nostra, caldrà de nou i van...no afluixar en no acceptar la demanda d’una llista única independentista, perquè seria un regal a les esquerres no independentistes i trencaria el que ha estat la gran revelació d’aquestes darreres legislatures, la veu clara i coherent, allunyada del vell i nou peix al cove, del grup d’ERC.

dilluns, 5 de setembre del 2016

Pere Vigo, uns mots d’amistat


Transcric els mots que li vaig adreçar al Pere Vigo el dissabte passat a Sant Martí Vell.

Hi ha moltes menes d’amistat, una d’elles, molt especial, és la que es construeix en la joventut. Amb el pas dels anys pot ser que no et vegis sovint, però quan les arrels són fortes, quan, per casualitat, et retrobes, ai las! sembla que fos ahir que ens vàrem acomiadar.


Som amb en Pere amics des del 1974, de pis d’estudiants a Barcelona; dels ferrocarrils catalans a Bellaterra; de la ruta Ho Chi Min; de llargues vetllades amb l’Eudald Carbonell, un altre company i amic de pis, sols o ben acompanyats; de passejar-se pels pis embolicats amb unes mantes perquè no teníem diners per a calefacció; de menjar usant l’enginy o en el teu cas amb llaunes que tenies de reserva quan ens havíem acabat cap al dimecres el que portàvem de casa...Recordes la intoxicació quan el metge et va preguntar si eres marino de permís al mancar-te vitamina C?

Era un temps, el temps de les cireres. Recordes la cançó que esdevingué homenatge als que lluitaren a la Comuna de París?

Quand nous en serons au temps des cerises
Et gai rossignol et merle moqueur
Seront tous en fête
Les belles auront la folie en tête
Et les amoreux du soleil au coeur
Quand nous chanterons les temps de cerises
Sifflera bien mieux le merle moqueur

El temps passa, els records ens alimenten, l’amistat perdura, avui, ací, som i serem amics d’en Pere Vigo.

dissabte, 3 de setembre del 2016

El dia desprès...


Ha succeït el previsible i Rajoy haurà d’esperar a setembre -al dia 25 per ser més exacte- per a encarar, o no, una nova investidura. Sessió monòtona de la que solament ha destacat en Gabriel Rufian, que amb la seva oratòria esmolada ha posat als representants del sistema dels nervis. Dimecres Tardà, divendres, Rufian, no guanyen per ensurts!


En un moment en que les institucions espanyoles es troben encallades, amb enormes dificultats  per a trobar la forma de superar una crisi de desgast dels materials amb els que es van construir els fonaments de la restauració del darrer terç del segle XX, s’intenta minimitzar la magnitud del problema reduint-lo a una picabaralla entre els dos partits centrals, PP i PSOE, en el que el darrer, obcecat segons ells, impedeixen al primer governar com deu mana.

Podemos que va néixer com l’instrument per a transformar de baix a dalt el sistema i Ciudadanos que fou la vàlvula de seguretat per a que el canvi fos un simple recanvi no han assumit les expectatives. El segon es avui comodí i crossa dels dos partits del sistema i Podemos perd la força que li donava la seva novetat i no troba ni un encaix intern ni un marc d’aliances que li permeti consolidar-se. D’ací que, més d’un, facin la hipòtesi d’un govern amb participació activa o passiva d’ambdós, amb el PSOE. Impensable a l’anterior legislatura, fa tant sols pocs mesos.

I nosaltres anar-hi anant, no sense dificultats, però al menys amb una estratègia pròpia i amb tot el que plou, factible. Més encara si es sumen aquells que, dubtosos del que es podria fer a Madrid, ara, vist el resultat, no poden confiar en cap canvi profund amb l’epicentre al centre. Si Rajoy donés un pas al costat –acció de la que no el veig capaç- el resultat no alteraria el producte.

dijous, 1 de setembre del 2016

No els tenim por!

Us he de confessar que quan vaig prendre la decisió d’anar com independent a la llista del Congrés el 20 D tenia dubtes. Les decisions importants que prens a la vida les han de produir. L’acollida de la gent d’ERC de les comarques aviat me’n aclariren un munt, però ha estat Joan Tardà, i les companyes i companys del grup parlamentari, les que m’han fet arribar a la conclusió de que vaig encertar.


Ahir escoltant el discurs de Joan Tardà a l’hemicicle, fonamentat, clar, vehement i alhora seré, ens vàrem omplir d’orgull. En una investidura, la no nata de Rajoy, en la que el discurs del candidat va centrar-se en el no a les aspiracions nacionals de Catalunya -gairebé la meitat del seu contingut-  calia una resposta contundent, una veu en la que ens sentíssim representats, més enllà de si votàrem o no ERC a les darreres eleccions. Al meu parer es va aconseguir. El silenci que es podia tallar amb un ganivet al final del seu discurs, fou la demostració de que havíem aconseguit el que preteníem.

Molts cops ens preguntaren, en aquestes dues eleccions tant seguides, que havíem de fer a Madrid? L’ imatge d’en Joan tardà, les seves paraules, la preocupació que traspuava la cara del Rajoy i dels mes llestos dels nostres adversaris, és la resposta més nítida que podíem donar. En el Front de Madrid som els que bloquegem que la dreta més casposa d’Europa pugui formar govern, som els que desconstruïm les aliances que Ciudadanos, els neo-falangistes, fan i desfan.


 I com vàrem fer ahir un cop més,  en el final de la seva intervenció, oferim a l’esquerra espanyola la ma estesa per a un canvi de rumb, per a deslligar-se del nacionalisme autoritari de la dreta i obrir un nou camí de llibertat. Sense referèndum a Catalunya l’esquerra espanyola farà seguidisme de la dreta més reaccionària del continent. Però si no s’aclareix i continua mirant a un altre cantó, nosaltres seguirem el nostre camí a Catalunya.