dimarts, 30 d’abril del 2013

Un 1er de maig combatiu, tots i totes al carrer!


Celebrarem un cop més la Jornada universal de reivindicació i protesta del moviment obrer, instaurada en el Congrés de constitució de la Segona Internacional (París, juliol de 1889). La resolució aprovada per unanimitat deia:

"S’organitzarà una gran manifestació internacional amb data fixa de manera que, en tots els països i ciutats a la vegada, el mateix dia convingut, els treballadors intimidin els poders públics a reduir legalment a vuit hores la jornada de treball i a aplicar les altres resolucions del Congrés Internacional de París .Vist que una manifestació semblant ja ha estat decidida per l’American Federation of Labor per al 1er. de maig de 1890, en el congrés de desembre de 1888 a Sant Louis, s’adopta aquesta data per a la manifestació internacional"

La data també volia recordar els fets sagnants a les jornades de protesta del obrers de Xicago, dels primers dies de maig de l’any 1886, i que acabaren amb l’execució (l’11 de novembre de 1887) dels dirigents anarquistes Albert Parsons, George Engel, August Spies i Adolh Fischer, acusats de llençar una bomba contra la policia que va causar 8 morts. Anys més tard es conegué la identitat de l’autor de l’atemptat, es tractava d’un anarquista alemany, sense connexió amb els dirigents condemnats a mort. L’any 1893 després d’una llarga revisió del procés de Xicago, s’hi van descobrir diverses irregularitats. Els que eren a la presó van ser alliberats i els quatre executats rehabilitats públicament. Han passat a la història del moviment obrer com "Els màrtirs de Xicago".

A Catalunya la jornada de reivindicació del Primer de maig se celebrà per primera vegada l'any 1890, amb manifestacions i mítings a Barcelona i en altres ciutats del Principat. La manifestació i el míting de Barcelona fou encapçalat per Antonio García Quejido, aleshores president de la UGT, que va ser qui va lliurar el manifest dels treballadors al governador civil de Barcelona.

El Primer de maig s’anà consolidant, amb vagues, mítings, manifestacions i també amb festes lúdiques durant tot el segle XX. Tot i que la dictadura de Primo de Ribera prohibí qualsevol manifestació, es continuaren celebrant mítings reivindicatius. Es reprengueren a la II República i la llarga nit del franquisme ho reconvertí en la “fiesta del Trabajo” on el règim aprofitava per fer actes d’exaltació al Caudillo. Acabada la dictadura es recuperà la jornada fent aflorar la lluita, les reivindicacions que no s’havien perdut en la clandestinitat i avui per avui pren més sentit que mai davant de la terrible crisi que s’acarnissa amb tants i tantes treballadores.

Sortirem aquest 1 de maig perquè s'ho estan carregant tot, perquè les polítiques impulsades pels governs de la Generalitat, l'Estat i de la Unió Europea (EU) no tenen límit i estan destruint els llocs de treball, els convenis col·lectius, els serveis públics, la protecció social, els mitjans de comunicació i la democràcia.

diumenge, 28 d’abril del 2013

Girona, ens dos anys, de ciutat exemplar a la cua en defensa del medi ambient

El Boc and Roll, una de les línies del Girona Tria per la prevenció de residus.
Font: blocs.xtec.cat

La llarga crisi i les terribles conseqüències que ens estan portant en la destrucció de llocs de treball fa que molts ciutadans angoixats prioritzin la seva mirada en sortit de l’atur i els que tenen feina, frenar la caiguda del seu nivell de vida. Temes fins fa ben poc cabdals poden quedar posposats o com a mínim relegats de les seves preocupacions més immediates.

Fins fa ben poc la neteja, els residus, eren una preocupació essencial de la ciutadania, la bústia d’avisos i les visites i reunions dels veïns amb els responsables municipals sovintejaven. Avui, amb una situació que solament de forma benèvola podríem parlar d’estancament i sense faltar a la veritat de retrocés, l’àrea de medi ambient navega entre la indiferència i la ignorància dels reptes que tenim mediambientalment a Girona.

El desplegament del nou contracte de neteja es fa tard i malament, amb un deficient control de l’Ajuntament a l’empresa i amb incompliments en el calendari. El que havia de ser el gran salt endavant no s’està complint i pot generar problemes seriosos de futur. Els barris estan més bruts i l’organització de la feina francament descurada.

Si observem el que és una peça clau en la gestió de residus, el reciclatge, amb tot el que significa de canvi de mentalitat, està estancat, ens salva la menor producció de residus com a conseqüència de la crisi, però la decisió d’acabar amb un programa d’èxit, com el Girona Tria, ha fet que la nostra ciutat hagi retrocedit sensiblement en dos anys.

Un trist balanç mediambiental ens està deixant aquest ajuntament i el seu responsable més directe, el primer tinent d’Alcalde. Dos anys de passivitat i “anar fent”, és el trist resultat quan qui ha de dirigir, ni es creu el que fa ni l’importa excessivament. Sense implicació no hi ha resultats, sense idees fortes que t’impulsin no hi ha tampoc alternatives. Cal donar un tomb i de nou la societat ha d’aixecar la veu, estarem al seu costat.

divendres, 26 d’abril del 2013

La prioritat és acabar amb l’atur, estúpids!

Font: elperiodico.com
A Catalunya, el total d'aturats és de 902.300, 65.300 més que durant el mateix període de l'any passat, i una taxa que trenca el màxim històric assolit el quart trimestre de 2012 (23,9%). Pel que fa al conjunt de l'Estat, el nombre d'aturats ja supera la barrera dels sis milions de persones, concretament 6.202.700, i la taxa d'atur s'alça fins un màxim històric del 27,16%. Espanya ha registrat 237.400 aturats més que el trimestre anterior i 563.200 més que ara fa un any.

Amb aquestes dades espantoses, la taxa d'atur supera el seu nivell més alt de la sèrie històrica comparable, que arrenca el 2001. Remuntant-se més enrere, utilitzant sèries no comparables, les dades només abasten fins a 1976. En cap trimestre des de llavors s'ha registrat una taxa d'atur tan elevada com l'actual legislatura? S’ho mira, obedient al que li diuen, indiferent al patiment, prepotent en les seves mentides, refugiats en la majoria absoluta que ha esdevingut en una dictadura de durada limitada, esperem...

Dels 322.300 llocs de treball destruïts fins al març, 251.000 pertanyien al sector privat (-1,8% respecte al trimestre anterior) i 71.400 al sector públic (-2,4%). La reforma laboral a quedat despullada de la retòrica que la va justificar, estava pensada i ha funcionat per a destruir llocs de treball i assegurar un equilibri dels balanços privats, eixugant pèrdues, sobre les esquenes dels que han deixat de tenir feina.

En el primer trimestre de 2013, el nombre d'assalariats va disminuir en 312.800 persones (-2,2%), dels quals 194.400 tenien contracte temporal (-6%) i 118.400 tenien contracte indefinit (-1,1%).

A les comarques gironines, l'atur ha augmentat de 2.400 persones fixant la taxa d'atur en el 25,11%. La demarcació compta amb 93.900 aturats, 9.300 menys que ara fa un any.

Pràcticament totes els comunitats autònomes presenten augments del número d'aturats aquest trimestre. Els increments de l'atur més grans es donen a Andalusia (31.100 més), el País Valencià (27.400) i les Illes Balears (24.900). A nivell anual, l'augment més marcat en el nombre de desocupats és a Andalusia (144.100 més), Catalunya (65.300), Comunitat de Madrid (49.500) i el País Valencià (46.100). Percentualment, el País Basc manté la taxa d'atur més baixa d'Espanya (16,28%), mentre que a l'extrem oposat hi ha Andalusia, amb una taxa del 36,87%.

Per sexes i al conjunt de l'Estat, l'atur creix en 130.400 en els homes i en 107.000 en les dones. La taxa d'atur masculina augmenta 1,2 punts fins al 26,78%, mentre que la femenina puja 1,06 punts i se situa en el 27,61%. Es manté la composició de l'atur observada des de l'any 2008, amb relativament poca distància entre les taxes masculina i femenina i major nombre d'homes en atur que dones, segons detalla l'EPA.

dijous, 25 d’abril del 2013

En record del 25 d’abril: és el poble el que mana!

El 25 d’abril de 1974 ens arriba la noticia que joves oficials portuguesos s’havien aixecat contra la dictadura, que el poble havia sortit al carrer a celebrar-ho. Els clavells als fusells foren la imatge colpidora que ens va emocionar, la metàfora d’un món millor que representava un exèrcit al servei del poble i no com a casa nostra, botxí i carceller. El de la “victòria” sobre el poble.

Érem uns joves estudiants de 20 anys, recordo la celebració a Can Panella el bar on ens trobàvem a la cantonada de la Casa de Cultura, seu del col·legi Universitari, amb l’Eudald Carbonell, l’Eduard Canal i molts d’altres. Després férem una assemblea al hall de la facultat i llegirem un manifest de solidaritat amb el poble portuguès i acabarem desafinant més que cantant “Gràndola vila morena”.

La nostra Unió Militar Democràtica no va poder emular als portuguesos, la majoria foren detinguts i jutjats, encara era el Ejército Nacional, ple d’ex-combatents de la Cruzada, però el poble havia parlat i la constitució portuguesa n’és un reflex. Clara separació de poders, afavorida per la neteja, que ací no es va fer mai, de col·laboradors de la dictadura. Com a mostra un botó, la decisió dels tribunals portuguesos contra les mesures d’austeritat.

En uns moments on la democràcia es vol supeditar als mercats, com abans es supeditava als dictadors, el record del 25 d’abril ens commou i ens mou a afermar un cop més que és “el poble el qui més ordena” i que d’ell emana la sobirania i els drets. Els exercirem, peti qui peti!

dimecres, 24 d’abril del 2013

La meva intervenció a la X Assemblea d'ICV

Us deixo amb el vídeo de la meva intervenció a l'Assemblea d'ICV celebrada els dies 19, 20 i 21 d'abril a Viladecans, com a portaveu de la Delegació de les Comarques Gironines.


 

No ens salva ni Sant Jordi!

Font: gironainfo.cat
Sempre, des de petit, he tingut una especial devoció pel jove cavaller que, generós i valent, salva la donzella del ferotge drac. La plaça de donzella es pot canviar pel poble i les llegendes han situat la creu de Sant Jordi en moltes banderes de països propers i distants.

La diada d’ahir fou especialment concorreguda, la gent necessita un bri d’optimisme per a suportar la quotidianitat, molts acabàvem d’escoltar un dels caps d’aquest drac contemporani, en Rossell de la CEOE condemnant als joves a la precarietat permanent amb els “minijobs”, un altre cap, en Montoro, defensava amb cinisme que el deute tot i ser més gran del que havia dit no tenia importància doncs era una mentida pietosa. Fèiem abstracció del drac de molts caps i desfruitàvem del llibres, de les roses, de la companyia i del temps.

Però avui ja no és sant Jordi i lamentablement aquest no ha matat el drac. Continua, el malparit, amb tots els seus caps destruint el teixit econòmic, desvertebrant l’estat social i provocant-nos una barreja de ràbia i impotència. No ens salva ni sant Jordi. No guanyem ni amb el Barça!

Caldrà que ens treiem la son de les orelles, que veiem que aquest sistema no es pot salvar, que és el problema i no la solució, que cal anar en una altra direcció. Que els nostres anhels nacionals, tan presents ahir al carrer, no els construirem sota la supervisió de Madrid però tampoc dels que avui manen a Europa. Potser no cal que Artur Mas es sacrifiqui i continui governant, amb les velles solucions econòmiques i polítiques, cap al no res. Potser cal que prenem les rendes amb una gran aliança social i política on Parlament i societat vagin pel mateix camí, per a poder decidir el nostre futur nacional, però també econòmic i social.

dilluns, 22 d’abril del 2013

Ha acabat la X Assemblea d’ICV. Una convocatòria per a un nou país

Ja he tornat a casa, i ja començo a estar en condicions de posar-me a valorar un xic els resultats. Comencem pels punts dèbils. El model d’assemblea, massa feixuc, rígid, poc flexible per a la participació i el debat. Uns documents massa llargs, sempre ho diem, moltes esmenes i un procediment per a debatre-les confús i poc fonamentat. És urgent, si volem una democràcia interna que afavoreixi la participació, que estudiem nous models de treball, de relació, d'elecció de la direcció que faci justícia a la gent que de forma desinhibida ha aguantat tot i més, amb ànim constructiu i amb bon humor. La gent, doncs, el gran punt fort, els més importants, un 10, i especialment els companys i companyes de la delegació Girona – que a gust m’heu fet sentir! -.

A nivell polític, força sintonia, especialment amb el dos nous coordinadors/es. Bona autoestima, però més humilitat que mai. Hem aprés dels errors de governar i som conscients que els canvis reals solament es poden fer des de la lluita i el compromís i que per a construir una àmplia majoria d’esquerres cal sumar i ser generosos. Ni sols podem, ni amb qualsevol, cal compartir voluntat de canviar el sistema, no de gestionar-lo millor. La unitat d’acció política, ha de ser fonamentalment social, no ha de ser solament electoral, ha de ser estratègica, sense por a perdre res, perquè cal guanyar-ho tot. Les intervencions de delegacions molt diverses, de forces polítiques i socials, la de l’Arcadi Oliveres, ens encoratgen a anar per aquest camí.

No hem pogut afrontar el debat de la sobirania nacional tot el que m’hauria agradat, però hem avançat força i el que és important ho hem fet junts, amb un alt grau de consens. El dret a decidir forma part del nostre ADN, en tots els àmbits i òbviament com a nació. I apostem per l’estat propi com a millor forma de sortir d’aquesta situació actual. I serà des de l’estat propi, exercint la nostra sobirania que en funció d’adversaris i aliats ací i a fora, optarem per federar-nos o confederar-nos o mantenir la nostra independència dins d’Europa. O ens mantenim en un autonomisme caduc, i aquest no era el pensament de l’amplíssima majoria, o obrim amb el dret a decidir un nou camí, fer de Catalunya un nou estat. Parlar de decidir el nostre model de relacions a partir de l’estat propi forma part de la nostra radicalitat democràtica.

He tingut més d’un minut de glòria, fins i tot més dels deu que va durar la meva intervenció en representació de la meva delegació, ha estat conseqüència d’aquella màgia de les paraules quan connectes amb la gent, amb molta gent, i que t'ho fa saber amb afecte. Gràcies a totes i tots els que m’heu comentat, abraçat, saludat, tot dient que us havia arribat molt a dins el que vaig voler comunicar. Sempre he cregut amb la paraula, amb la vessant revolucionària que genera quan ens sentim part d’un tot més ampli sense deixar de ser nosaltres mateixos, perquè som més d’un, de mil, som part de molts.

divendres, 19 d’abril del 2013

ICV. Una Assemblea Nacional en un moment d’excepcional!


Des de divendres a diumenge, a Viladecans, la gent d’ICV discutirem moltes coses, ens cal i ho farem. Però com a delegació, des de Girona proposarem que ho fem en base a idees fortes que donin sentit al que hem de fer els propers quatre anys.

Estat propi i canvi social, l’ordre dels factors no altera el producte. No volem ser oposició, no ens conformem amb tenir la raó i que governi qui no la té. Sense canvi social no hi haurà canvi nacional, sense canvi en el sistema no hi haurà sortida a la crisi. Som hereus de Josep Benet, Gregori Lopez Raimundo i Paco Candel, el dels “altres catalans” i no d’Isidre Fainé o el compte de Godó, que miren sempre més el seu interès que el del país. No són els cognoms sinó el que fas el que marca el teu destí.

Som conscients que sols o amb l’actual coalició no en som prous, fem falta, sense nosaltres no hi ha alternativa, però hem d’anar més lluny i hem de ser molt més.

El PSUC ho va saber veure el 1936, unificant quatre partits més diversos que els que avui ens movem en l’esquerra transformadora. Iniciativa, el 1987 va posar en comú l'experiència del PSUC i la de Nacionalistes d’esquerres, l’ecologisme, el nacionalisme d’esquerres i el socialisme, avançant-nos a la caiguda del mur.

Vàrem ser agosarats, no hem estat presoners de sigles, el nostre caldo de cultiu és la unitat.

Avui més enllà de la confluència política cal la social, per això valoro molt positivament la iniciativa d’Arcadi Oliveres i Teresa Forcades, compartim que cal anar a un procés constituent, creant un ampli bloc hegemònic que lideri aquest procés.

A nous reptes, noves solucions. Amb força i coratge.

dimecres, 17 d’abril del 2013

Els joves i l’hipocresia del Fòrum Impulsa

Font: diaridegirona.cat
La meva crítica, que argumentaré, no és producte ni del ressentiment ni del sectarisme ideològic. És cert que una monarquia que porta tants anys en el poder, no li havíem vist proposar gaire res a Girona fins fa ben poc, fet que es presta raonablement a malfiar-se’n.

Ara bé, no m’agrada el model de refregar l’èxit d’uns pocs front a les mancances que tenen molts, la majoria dels nostres joves, per obrir-se camí i construir un futur. Ensenyar els pastissos en l’aparador de la confiteria sense que els que ho veuen des de l’altre cantó se’ls hi doni l’oportunitat per poder menjar-se’ls, té més d’ignorància o mala fe que de proposta renovadora.

Treballo cada dia amb joves, majoritàriament entre 16 i 18 anys, plens d’il·lusions i creativitat, que quan se’ls dóna l’oportunitat responen amb escreix. L’exemple el tenim amb l’encàrrec que l’Ajuntament ha fet als joves del batxillerat artístic del meu institut des de fa uns anys per a fer el cartell de la “Setmana de les Flors” amb uns resultats excel·lents. Sols cal veure el cartell de la Sandra d’aquest any, escollit entre molts d'altres d’altíssima qualitat.

Quan veig que entre els que paguen els més d’un milió d’euros de pressupost de la Fundació, que promou el Fòrum Impulsa, hi ha Bancs i antigues Caixes que neguen dia sí i dia també crèdits a joves emprenedors, no puc més que qualificar d’hipocresia al que sustenten i promouen aquest esdeveniment. Si volen fer coses pels joves de Girona que converteixin aquest pressupost amb microcrèdits per a tants i tan joves que necessiten “impuls” de veritat per a construir el seu futur.

dimarts, 16 d’abril del 2013

Un Girona de primera a primera?

Font: gironafutbolclub.com
Queden encara 8 jornades per al final de Lliga. A Girona ja comencem a fer números perquè veiem un equip entossudit en lluitar fins al final. Ja no només és possible el que al començar la temporada es veia com a utòpic, la promoció, sinó que veu a prop, a tocar, l'ascens directe.

Queden molts partits per endavant, però es palpa entre els seguidors gironins que el segon lloc, no és tan sols un privilegi que, com a mínim ens durarà una setmana, sinó que es pot consolidar en el futur.

El secret ha estat un entrenador que ha sabut inculcar esforç i voluntat de superació, uns jugadors que han donat el millor i una afició que està responent com mai. Rubi, l’entrenador, feia unes declaracions ara fa dos setmanes que són un símptoma de l’estat d’ànim que es respira. “Lluitarem per fer la promoció, però si quan falten poques setmanes tenim el segon lloc ben a prop, no dubteu que ho donarem tot per atrapar-la". Ha estat premonitori.

Si es confirma, caldrà que la ciutat faci un esforç, en primer lloc la directiva, aclarint la situació de la propietat, avui més que fosca, i reorganitzant l’entitat per a fer-la capaç d’assumir els reptes de primera divisió. Els ciutadans donant un cop de mà ampliant la massa social i en funció de la seva capacitat econòmica cercant el mecenatge adequat i l’Ajuntament mantenint el seu esforç econòmic i contribuint a reforçar l’acció mancomunada de club i ciutadans.

És un repte més que interessant, ara cal que el bon joc i la sort ens acompanyin.

diumenge, 14 d’abril del 2013

El 14 d’abril, en la memòria, en el cor

Font: elpuntavui.cat
L’esclatant victòria de les candidatures republicanes i d’esquerra a les eleccions del 12 d’abril de 1931, triplicant el nombre de regidors aconseguits per la dreta, van portar Lluís Companys, cap de llista d’Esquerra Republicana de Catalunya a la ciutat de Barcelona, i Joan Lluhí i Vallescà a presentar-se a l’Ajuntament per fer-se càrrec. Cap a quarts de dues a la Plaça Sant Jaume ja onejava la bandera republicana i els dirigents republicans van sortir al balcó de l’ajuntament des d’on Companys va proclamar la República.

Poques hores després, Francesc Macià, va proclamar la República Catalana integrada en el si de la Federació de Repúbliques Ibèriques. Macià s’avançava així als esdeveniments que es succeïen a Madrid, potser per poder negociar amb més força, i constituïa, el 15 d’abril, el seu primer govern integrat per totes les formacions polítiques catalanes de caràcter progressista.

La iniciativa dels dirigents catalans, però, va provocar un conflicte amb el govern provisional de la República perquè, segons la seva interpretació, els acords del Pacte de Sant Sebastià fixaven que la descentralització de l’Estat i la manera d’articular les diferents nacionalitats havien de ser establerts per la futura Constitució. Així, durant uns dies Catalunya va viure independent de l’autoritat del govern espanyol. La reacció del govern provisional de Madrid, però, no va fer-se esperar ja que la instauració d’un projecte federal com el que pretenia Macià no entrava en els seus plans.

El 17 d’abril arribava a Barcelona una comissió del govern integrada per tres ministres (Nicolau d’Olwer, Marcel·lí Domino i Fernando de los Ríos) que serien els encarregats de negociar amb el president. D’aquests contactes van sortir la substitució de la República Catalana per la concessió immediata d’un règim d’autonomia concretat en el govern de la Generalitat i el compromís de l’elaboració d’un Estatut d’Autonomia que seria aprovat pel govern espanyol després de ser referendat pel poble català. El 21 d’abril, per signar aquest acord amb el president Macià, el mateix president de la República, Niceto Alcalá Zamora, va traslladar-se a Barcelona.

Els que hem lluitat contra el franquisme, hem mitificat la II República com un homenatge davant als que durant quaranta anys sobre les seves cendres la varen escarnir, però les ombres amb el tema català foren tant o més grans que els encerts. L’espanyolisme intransigent era transversal, com avui, potser si hagués tingut temps i a la constitució del 31 li hagués succeït una constitució federal com es volia des de Catalunya, les coses haurien estat diferents. El 18 de juliol però va matar el 14 d’abril.

divendres, 12 d’abril del 2013

El govern municipal té la Devesa descuidada i treuen els serveis educatius

Font: elpuntavui.com
El govern municipal de Girona té previst traslladar l'Oficina Municipal d'Escolarització (OME) i la Caseta de la Devesa a la seu que havia tingut Habitatge de la Generalitat, en una finca a tocar de la Mercè, de difícil accés i amagada. Es diu que es vol apropar el servei a les dependències municipals i els espais alliberats a la Devesa quedaran pendents del pla especial. No es tenen en compte ni els objectius d’aquests serveis ni les necessitats dels usuaris.

És un més dels “canvis “ a què ens té acostumat aquest govern. Moure les coses de lloc per semblar que es canvia sense que canviï res de important.

Si es vol millorar la Devesa que s’arreglin les barreres d’entrada que resten obertes omplint-se de cotxes tota la zona perimetral. Però no, sembla que costa diners i ens comentava l’inefable primer tinent d’alcalde Fàbregas que no valia la pena arreglar-ho. Molt Pla Especial pel futur i caos i deixadesa pel present.

Els serveis educatius i especialment la “caseta de la Devesa”, on es troben els recursos, estaven en aquest indret perquè sempre hem entès aquest parc com un recurs educatiu i què millor que en un espai cèntric i amable per a situar els instruments educatius de la ciutat. Sembla que veuen millor un bar, de concessió privada per suposat. Poc que anem bé!

dimecres, 10 d’abril del 2013

Palomares, esclata el PP a Girona

Font: lavanguardia.com
Recordo un NODO dels anys 60s, on un tal Fraga, ministre de Franco es deixava filmar amb un “Meiba” immens, banyant-se a la platja de Palomares. S’havien perdut unes bombes atòmiques al caure un avió que havia sortit d’una de les bases americanes que Franco va malvendre a canvi de que EEUU permetés al seu règim sobreviure i a ell morir en el poder. Venia a dir amb aquest gest: ací no passa res! Després hem sabut que la contaminació va fer estralls a la zona durant molts anys.

Aquesta imatge em venia al cap el dilluns al Ple, a l'escoltar a la Concepció Veray menystenir el fet que un dels tres regidors, de nom Palomares, sense que ella ho sabés, havia decidit abandonar el PP i el grup municipal. No passa res! L’altra regidora estava perplexa. Les paraules del regidor en fuga, en ruta del PP a no adscrit, foren clares, un atac contundent a la política social, econòmica i catalana del PP.

Però és que mai tan pocs havien mentit tant a tanta gent. El govern Rajoy passarà a la història com el pitjor govern de l’estat des de la transició democràtica i això que el govern Zapatero ho havia fet tan malament que sembla impossible haver-lo superat! Fent tot el contrari del que va prometre, farcit de casos de corrupció, fent de l’espanyolisme més tronat cortina de fum per a la pitjor involució social dinamitant el nostre esquifit estat del benestar. És d’esperar que es produeixin a casa nostra més casos com el de Palomares.

No dubto que en moments com aquest el PP pot aconseguir una petita parròquia espanyolista, des de fa un parell de plens se seu entre el públic un “friqui”, el dilluns acompanyat per una noia, que es trenca les mans aplaudint les intervencions de la Concepció Veray contra la independència. Però li treu centralitat i capacitat d’aglutinar a la dreta gironina.

Ara el PP es queda amb dos regidores, i és que els temps estan canviant!

dimarts, 9 d’abril del 2013

Un nou Parc Central, no podem caure en una nova frustració

Font: diaridegirona.es
La reposició i arranjament del parc central pot produir una nova frustració si no som capaços des de l’Ajuntament d’assegurar que el pressupost necessari el tenim i uns terminis que no eternitzin la “zona cero”. Sé que això no és fàcil, perquè la clau de la caixa la té el govern central i avui per avui no és un banquer de confiança, si és que en queda algun.

És perillós anar explicant un projecte si encara no té la confirmació dels que pagaran, no dic que no s’hagi de fer sinó que s’ha d’explicar millor. Sense fulla de ruta, sense pressupostos assegurats podem caure en prometre quelcom que no estem en condicions de complir. I avui per avui, el repetir que la culpa la té “Madrid” ja no té els efectes placebo de fa uns anys.

Sóc conscient de les dificultats, que des de Madrid no hi ha gaire interès en complir projectes quan els destinataris se’ls considera desagraïts i esquerps. Aquesta imatge d’una Girona que vol la independència l'agitaran com excusa alguns per explicar els incompliments, però és tan falsa com que el govern anterior de l’estat, socialista, era amic del govern d’esquerres, amb alcaldessa socialista, de Girona. Els incompliments foren flagrants i d’aquella pols, aquest llot.

Refer la unitat seria clau, enfortir els ponts amb les entitats que han estat lluitant des del primer moment per la dignitat de Sant Narcís i Girona, no caure en la política fàcil de dividir als ciutadans i enfrontar-los, doncs no porta enlloc i divideix i treu força a la ciutat. Fer una aposta realista, treballar per fases i fer un calendari pactat i raonable és, al meu parer, el camí. No maregem més o una nova frustració és la que trobarem al final del camí.

diumenge, 7 d’abril del 2013

Per què un problema català?


Font: labisbal.cat

Perquè Catalunya és conscient que s’articula com una comunitat amb trets que la diferencien de la resta de l’Estat espanyol. També existeixen d’altres trets que ens podrien apropar, per descomptat. Però la manca de reconeixement ens allunya.

L’herència romana i visigòtica que forgen un naixement paral·lel de la cultura hispànica es bifurca a l’edat mitjana. Les herències carolíngia, gòtica, humanística, mediterrània, comercial i renaixentista marquen la personalitat de Catalunya. Forgen la seva cultura. Una cultura paral·lela a la castellana. Aquestes cultures es retrobarien donant lloc al que anomenem Espanya. Primer per la via de la monarquia composta (segles XVI i XVII) i després en la construcció fallida de l’Estat nació (des del segle XVIII). Si bé l’Estat és una realitat, la nació mai va consolidar-se. Nació política des de 1812, la nació cultural espanyola ha fracassat per no voler ser espanyola sinó castellana.

I és que una cultura o identitat nacional espanyola no pot ser mai cultura o identitat nacional castellana. La cultura i la identitat castellana és la pròpia de Castella, com la cultura i la identitat catalana és la pròpia de Catalunya. Una cultura o identitat espanyola només pot ser una síntesi de totes les cultures que l’integren. Una identitat plural. Una identitat a la que Espanya ha rebutjat.

L’Estat espanyol posa entrebancs a la nostra identitat. Una identitat que es basa en la continuïtat d’una cultura pròpia nascuda en l’edat mitjana, en paral·lel al naixement de la mateixa Europa, i que busca ser reflectida en la defensa de la llengua i les institucions pròpies. Un encaix que permetés la presència d’aquests trets diferencials arrelats en la població hauria permès que la catalanitat se sentís representada per l’Estat sense renunciar a la nació pròpia (fins i tot compartint-la amb l’espanyola). És el que des del segle XIX ha intentat el catalanisme, burgés i obrer, monàrquic i republicà, de dretes i d’esquerres. Cadascun a la seva manera ha buscat transformar Espanya. Però sembla impossible.

L’Espanya eterna nascuda en la Nova Planta borbònica, l’Espanya uniforme somiada per Olivares i articulada per Felip V, sempre es resisteix. Herència de les essències nacionalistes de la retòrica franquista, aquesta Espanya creu que s’ha d’assimilar Catalunya, fer-la espanyola diluint la seva identitat.

El desafiament històric ha arribat al límit. És l’hora de la resposta definitiva. O encaix que respecti la voluntat de ser dels catalans des de les regles de joc que marca una democràcia madura o independència. No hi ha cap altra resposta. El mapa de l’Espanya assimilada de 1854 ja no serveix. No és acceptable. És hora que la política estigui a l’alçada de la història.

divendres, 5 d’abril del 2013

Tal dia com avui, 5 d’abril, Franco va signar el decret que abolia l’autonomia de Catalunya


Font: sapiens.cat

La victòria del bàndol franquista en la Guerra Civil va tenir unes característiques molt particulars a Catalunya ja que els sentiments identitaris d’aquest territori atemptaven contra el principi de la unitat d’Espanya que nodrien l’ideari del règim. En conseqüència, les manifestacions lingüístiques i culturals no castellanes que poguessin servir com a base pel manteniment d’actituds nacionalistes catalanes van ser prohibides i perseguides. I és que el triomf de les tropes nacionals va suposar per a Catalunya l’inici d’una dura repressió política i l’esclat d’un procés de descatalanització.

Així, la supressió de l’Estatut va anar acompanyada de la prohibició dels símbols de catalanitat, així com dels partits polítics i les centrals sindicals. Un dels principals efectes de la supressió de l’Estatut va ser el canvi de l’ordenació territorial de Catalunya. Així, de les 38 comarques i 9 vegueries que s’havien establert des del 1936 va retornar-se a la divisió territorial en quatre províncies (Barcelona, Girona, Tarragona i Lleida).

El règim franquista estructurarà les seves institucions polítiques i administratives a Catalunya sobre la base d’una duplicitat de poders: el militar i el civil. Els capitans generals eren la primera autoritat del règim a Catalunya, tot i que no tenien atribucions polítiques. En moltes ocasions els capitans generals van intervenir per resoldre conflictes, neutralitzar o desautoritzar els governadors civils. El càrrec de capità general de Catalunya tenia una considerable importància política i estava considerat com un dels més rellevants dins del comandament militar.

Amb el franquisme retornarà a Catalunya la figura dels governadors civils que havien desaparegut amb l’Estatut d’Autonomia. Aquest càrrec tindrà una gran rellevància perquè esdevindrà un dels símbols més clars del règim. Els homes que ocuparan el càrrec seran el blanc de les ires, les intrigues, les enveges i les adulacions més diverses. El governador civil serà també el cap provincial del Movimiento.

Tot i això, el canvi més proper i diferenciat per als ciutadans dins de l’administració local va produir-se als ajuntaments. Les persones que en formaven part en el final de la guerra van ser substituïdes amb l’entrada dels franquistes. Així, el mateix dia d’entrada de les tropes insurrectes a qualsevol població, el militar que les comandava es dirigia cap a l’ajuntament i nomenava una comissió gestora municipal entre les persones afins a les idees feixistes dels vencedors. El militar nomenava l’alcalde i els regidors a dit segons la seva voluntat o criteri. Posteriorment, aquesta pràctica es mantindria per part dels governadors civils.

El personal polític de les diputacions i dels ajuntaments franquistes van ser majoritàriament d’origen català. Així, a la província de Girona el 95% dels alcaldes van ser catalans. Aquests alcaldes, regidors i diputats provincials eren les “forces vives tradicionals”, la gent de dretes de sempre. El 58% dels alcaldes i regidors provenien de la classe dominant local –industrials, grans comerciants i propietaris– i un 20% eren professionals –metges, advocats, etc–. Va haver-hi una continuïtat evident en el poder local de la classe conservadora tradicional que ja havia controlat els ajuntaments abans de 1931. La major part dels alcaldes, regidors i diputats provincials dels anys 40 es consideraven a si mateixos com “homes de dretes de sempre” i catòlics.

El franquisme va restaurar els vells poders econòmics i va posar de nou al front de l’administració local a la classe dominant tradicional, aquella que havia perdut la direcció de Catalunya el 1931. Han passat 75 anys i els vents centralistes bufant de nou ben fort, paga la pena recordar el passat, saber el que hem viscut, per a lluitar amb fermesa, per a que el futur no ens el dicti ningú més que la voluntat sobirana del nostre poble.

dimecres, 3 d’abril del 2013

La resignació no ens porta enlloc

Font: flickr.com
La resignació i el derrotisme es van instal·lant en la societat. És cert que tenim moviments que trenquen el conformisme i aporten alternatives i que sovint són injustament criminalitzats pels que ocupen el poder. Però encara avui la paciència és la nota dominant davant d’unes circumstàncies que molts veuen com a insuperables.

El que em preocupa més, però, és que aquesta, la resignació, s’instal·li entre els governants, i que pugui esdevenir la justificació de la impotència d’aquells que en el seu dia demanaren el poder per a fer possible que el poble decidís el seu destí. Sóc conscient que governar no és fàcil i més en temps de crisi, però ningú pot dir que això no se sabia al presentar-se a les eleccions.

Són molts els que milloren d’estatus si el partit del que formen part arriba al govern, hi ha una multitud de responsabilitats que el seu lloc depèn de la decisió de la direcció del partit i més enllà del projecte polític que es porta per a aplicar-lo des del govern, no són pocs els que acaben creient que el projecte acaba sent que ells governin... i tinguin càrrec.

Però ara els temps són molt més exigents, massa gent pateix perquè acceptin resignadament la ineficàcia de molts que tenen responsabilitats ben pagades. És cert que els poders econòmics ja els hi ha estat bé els polítics ineficaços i mal·leables. Mentre no els hi causin problemes i no es fiquin en els seus interessos, cap problema. Molts d’aquesta mena els hem tingut en els anys de la “bombolla” i ara, quan cal que actuïn, no saben què fer.

No es pot encapçalar un procés de canvi, si no t’ho creus o no et creus amb forces per aconseguir-ho. És més honest retornar al poble la decisió perquè decideixi amb el seu vot noves majories capaces d’engrescar i fer avançar un país que necessita lideratges sincers i programes que no es desvirtuïn al primer conflicte. La resignació és dolenta per a un poble, però és suïcida per a un govern.

dimarts, 2 d’abril del 2013

20 anys de variant. Que la vall Sant Daniel cicatritzi la ferida!


Font: elpuntavui.cat

La variant de Sant Daniel de Girona ha complert 20 anys en funcionament. Un aniversari que coincideix amb el projecte en execució per convertir l'autopista en la nova variant de circumval·lació de Girona. Paradoxalment aquesta darrera era l’alternativa que proposàvem alguns partits, pocs, i una bona part de les entitats civils, però que va topar amb la prepotència de l'aleshores alcalde, la indiferència dels seu partit a nivell local, català i espanyol i l'immobilisme del ministeri.

Era un 27 de març de l'any 1993 quan l'aleshores ministre socialista Josep Borrell i l'alcalde Joaquim Nadal presidien l'obertura d'una carretera que encara avui és el projecte més controvertit de la Girona de l'època democràtica. L'Estat va tirar pel dret, estalviant-se conflictes amb la concessionària de l’autopista i va acordar amb l’alcalde de la ciutat que es faria per la vall de Sant Daniel, amb un pressupost inicial de 3.800 milions de pessetes (22,8 milions d'euros), tot i que va acabar costant més de 10.000 milions de pessetes (60 milions d'euros), per a benefici de les constructores, els hi sona?

L'autopista AP-7 és realment la ronda de circumval·lació de Girona. I més enllà de la sortida Girona Oest, al sector de Domeny i Taialà, l'element clau serà la posada en marxa de l'enllaç entre l'N-II i l'autopista al sector de Fornells de la Selva. Aquest enllaç, portarà els conductors directament a la circumval·lació per l'AP-7 obviant el traçat per la vall de Sant Daniel, tot fa pensar que entrarà en funcionament durant el mes de juliol.

L'afectació a la vall de Sant Daniel va ser l'element clau dels grups opositors al projecte, érem molts els que pensàvem que allò no aniria bé, i així ha estat, una obra mal feta i que fins ara s’ha amagat per interessos particulars la veritable alternativa. Penso que ara caldria pensar a desmuntar la variant, per a restituir el dany causat.

Maleïdes majories absolutes!