dilluns, 30 d’abril del 2018

Professores i professors de l’IES El Palau, no esteu sols!



Les clavegueres mediàtiques de les que “el Mundo” és còmplice posen la diana en nou professors i professores de l’IES el palau de Sant Andreu. No és el primer cop, recordeu l’ABC amb les fotos del jutges catalans, segons ells independentistes, tretes de l’arxiu del DNI? La guerra bruta continua, però aquest cop l’inefable Albert Rivera -inculte i oportunista- s'hi afegeix amb entusiasme, conseqüent amb el seu paper de piròman per a aconseguir la futura presidència del govern espanyol, sigui com sigui.


El sistema educatiu és el seu principal enemic, solament cal veure el treball postelectoral del CIS on es demostra que a menys estudis més vots te Ciudadanos. La cultura, el educar a pensar per si mateix, a tenir criteri propi, avorreix a Albert Rivera. Fals liberal ara, com fals socialdemòcrata era fa un temps. L’obsessió pel control de l’educació és el reflex del seu model d’estat, del seu neo-falangisme.

Però l’escola no ens la tocaran, els i les mestres sempre seran nostres. A cada agressió, més solidaritat. A cada mentida mediàtica, la veritat dels fets. Refermem la nostra voluntat per una escola inclusiva i integradora, on la llengua vehicular, el català, no exclou les altres. On el domini de tres llengües ha de ser l’objectiu, com ho es el mitja de la immersió lingüística.

Ens ho diuen els presos, els atacs continuaran. Els combatrem amb tots els mitjans, per això es imprescindible recuperar la conselleria d’educació, de recuperar el govern. Res és més important que saber usar tots els mitjans, tots, per a fer més forta la nostra lluita. No hi ha alternativa a la República, però consolidar-la és un camí de fons, on tots i totes estem cridats, sense sectarismes aportant cada un la seva força...al carrer i a les institucions.

dimarts, 24 d’abril del 2018

El nostre Sant Jordi en temps de tribulacions.



Un Sant Jordi especial, amb continuïtat i trencament. Roman inalterable la convivència, l’alegria d’una diada que s’encomana al foraster i perviu en l’autòcton. Una jornada única que la vivim amb normalitat efusiva i efectiva. Però també un trencament moral de saber que no hi érem tots i totes. El groc, un color, un símbol, per a recordar la infàmia dels que ens volen dividits i derrotats. Doncs no, per mal que ens feu –i ens en feu molt- persistim!


Un matí de col·legis i de gent gran, aquests intenten fugir del tumult que a partir del migdia es fa abassegador. M’encanta veure els nens i nens, els mes menuts més, amb les seves fitxes per a triar comptes. Quina escola tenim i, millor encara, quina escola podem tenir, si ens deixen tranquils i aboquem tost els recursos que necessita! Sempre al costa dels mestres i solidaris amb ells, contra les mentides i difamacions!

Una tarda de relacions, de salutacions. Amb un i altres, amb la diversitat de pensaments i accions que ens fa un sol poble, amb diferents maneres de pensar però amb una voluntat comuna de convivència. Rosa groga o rosa roja, o les dos! Cap ni un d’incident, aquesta es la seva derrota. Un record especial per les dos-centes roses al filat d'Alcala Meco. Carme i Dolors sempre, les volem a casa!

I avui tornem a Madrid, més forts, més animats, amb tot l’oxigen acumulat. Defensarem un cop més la força de la raó, lluitarem contra el pensament únic, contra les mentides convertides en raó d’estat. Però no estem sols. Els que ens marquen el camí des de la presó o l’exili, tampoc ho estan. Indesinenter!

dimarts, 17 d’abril del 2018

Militarisme, un mort amb bona salut.



Surto de la comissió de defensa del Congrés amb la convicció de que son pitjors els militaristes que els militars. És a dir, aquells civils que amb l’adulació i paraules falsament castrenses respallen als uniformats perquè assumeixin un paper polític que no els correspon. Lamentablement aquesta visió que tant mal ha fet en la nostra història, és encara present en ple segle XXI.


El clericalisme, amb menys força, seria part també d’aquest confusió política, malgrat que sempre - i especialment a les nacionalitats-  l’església ha jugat un paper més plural, malgrat el nacional-catolicisme dominant, a redós del poder polític. Un i altre perviu en el vell PP i persisteix en Ciudadanos.

L’estat juga el paper de refugi i amalgama de tots ells i la monarquia borbònica esdevé un fidel reflex i aixopluc d’aquestes actituds  miserables. Avui per avui som com l’oli i l’aigua, d’ací la no negociació que l’estat ens ha ofert en tots aquests anys. Aquella alternativa republicana i socialista que intentà bastir una alternativa fa 87 anys sembla que va desaparèixer a les cunetes i a l’exili.

És cert que hi ha bona gent a Espanya que  no combrega amb el que els hi diuen i amb qui ho diu, me’ls trobo pels carrers de Madrid, però no s’albira una aliança política capaç de fer front a la dreta, la vella del PP  i la remasteritzada de Ciudadanos. De nou caldrà continuar, més sols del que voldríem, però més segurs del que volem. Els presos i les preses, els exiliats, ens marquen el camí.

divendres, 13 d’abril del 2018

Del 14 al 17 d’abril: els dies de la República catalana.




La nit del 12, Macià enviava el telegrama següent: “Niceto Alcalá Zamora, presidente del Gobierno Porvisional: Esquerra Republicana de Catalunya triunfa con 25 concejales, Lliga 10, radicales 15; total cuarenta republicanos, diez monarquicos. Esquerra Republicana de Catalunya saluda al presidente del gobierno provisional y espera con resolución inquebrantable triunfo de nuestros ideales. Viva Cataluña libre en una España libre y republicana” Durant el 13 al carrer, es sentien cada cop més el crits de “visca la República i visca la llibertat” i “A baix la monarquia”.



Sovint confosos en una muntanya d’anècdotes, la successiva cadena d’esdeveniments produïts aquells quatre dies d’abril, ha amagat el fet que sense una estratègia decidida hagués estat impossible el reconeixement de Catalunya com a subjecte polític i la possibilitat d’un pacte, de tu a tu, amb el govern provisional de la República espanyola.

Mentre que a Espanya continua vigent la monarquia, el matí del 14, a Catalunya, Companys n’havia canviat el règim polític, proclamant la república i Macià l’estat, al proclamar la república catalana. Al dia següent la República Catalana és una realitat inqüestionada i continua el seu camí. Els passos de Macià aniran per dues vies: primer, nomenar govern; segon, fer penetrar la República a tots els indrets del país.

Però des del primer moment, Madrid recela de la República catalana i alguns, com Maura i Lerroux, s’hi oposen rotundament. La pressió creix per moments i sembla que pot fer perillar la mateixa república. Des de les pròpies files del catalanisme se suggereix una solució pactada. Macià aleshores cerca entre els seus col·laboradors els que puguin anar a Madrid. Es reuneixen amb una delegació dels republicans espanyols i arriben a una acord.

El 17 serà el darrer dia de la República catalana i el primer de la Generalitat de Catalunya restaurada després de molts anys. No es tracta de comparar el present amb el passat però si d’entendre que hi ha un fil roig que els uneix i que ens explica com a poble. Audàcia i pragmatisme, sempre sumar i seguir. Recordem avui amb afecte i admiració a Macià i a Companys.

dimecres, 11 d’abril del 2018

Un dia gris a Madrid...un més.



Temps plujós, inestable, a Madrid, amb la duresa de les ciutats continentals, allunyades del mar. Clima polític crispat, la metàstasi de la corrupció amb el darrer episodi que esquitxa al mon universitari i a la comunitat de Madrid afecta en primer lloc al PP, però genera una reacció, en aquells que es veuen com a substituts,  barreja de precaució per a no fer moviments que els perjudiquin i triomfalisme contingut, Ciudadanos en estat pur.


L’optimisme en el que bona part de l’independentisme viu a Catalunya per la decisió dels jutges alemanys, a Madrid es tot el contrari, em sento com si entrés en un furat negre. La ràbia desfermada que tot ho engoleix. L’honor ferit, la repressió com a pensament únic i la competència de PP i Ciudadanos de veure qui és més dur i exigent amb Catalunya. En el brogit de la confrontació, no diferencien als independentistes del que no ho son. Avís per a navegants!

I l’opinió pública? Difícil saber-ho, les percepcions que tinc a peu de carrer son contradictòries, van de l’insult a l’abraçada. Si ens menteixen en els Màsters , ens diuen la veritat sobre Catalunya? Em deia un taxista...no tots escolten la COPE. Però es cert que la tasca adoctrinadora, de veritat, dels mitjans de comunicació estatals fan molt de mal. És una pluja fina i a voltes torrencial, que fa molts anys que dura.

Una constatació i una promesa. La primera, els molesta molt la nostra presència, no solament perquè si no hi fóssim tindrien els pressupostos aprovats i una majoria dretana confortable sinó perquè ha d’escoltar el que no volen. La segona, romandrem el temps que els nostres governants a casa i a l’exili considerin oportú, ni un dia més. I ens mantindrem ferms sense vinclar-nos a amenaces i càstigs.


dimecres, 4 d’abril del 2018

Escriure, Jordi, escriure...




Escriure, escriure , escriure ...una bona recomanació per aquells que des de l’activisme han accedit a les administracions públiques com electes i amb errors i encerts han copsat les limitacions i les potencialitats dels àmbits representatius. Reflexionar, cercar nous paradigmes teòrics, que reforcen l’experiència i et permeten nous reptes. Ahir a la 22, Jordi Navarro ens presentava el seu llibre: República i Ecologia.


Un llibre ben fet. Les seves 287 pàgines de densa informació són alhora fàcils de llegir, no és habitual aconseguir-ho. És mèrit de qui porta anys explicant el que creu i enfortint teòricament el que pensa. Espero davant d’unes braves de can Manolo, a la plaça Assumpció, tenir l’oportunitat de nou de compartir amb vells amics el que aquestes planes em, ens, motiven.

Una de les virtuts que hi he trobat és que defuig de la superioritat moral, que tanta gent de les esquerres traspua conscient o inconscientment i els allunya del comú de les persones, explicar no es pontificar i ser avantguarda no substitueix el fet que els canvis veritables, els que es consoliden,  necessiten de la majoria de la gent. Empatia i voluntat de convèncer és el secret.

Diuen que la reflexió ha de precedir a l’acció, hi estic d’acord. Però també de l’acció, del seu anàlisi, ha de sorgir la necessària reflexió que ens permeti avançar, defugint de tòpics i paraules sovint buides. La república que somiem es construirà amb moltes veus, amb molts matisos i d’entre ells els que somia i escriu en Jordi serà imprescindible.