dilluns, 30 de novembre del 2020

A més republicà, més independentista.

 


 

Soc independentista però no soc nacionalista, m’explicaré. Perquè soc  independentista? Ara que per edat tinc més passat que futur, soc procliu a analitzar, en la meva vesant social i política, el que he fet i com ho he fet i sempre trobo un comú denominador que m’ha impedit culminar propostes i accions -a part de les meves limitacions personals- xocar amb un marc legal i unes competències econòmiques sempre  llastrades per l'estat espanyol, que no respecta les minories nacionals que te i actua econòmicament de forma extractiva de la perifèria cap al centre. Marcat per un atàvic autoritarisme que exclou qualsevol alternativa de canvi que no sigui cosmètic. Per aconseguir el que vull -benestar i llibertat- necessito un nou estat, república i profundament democràtic, i aquest desig em porta indefugiblement ha constituir la república catalana. Per això estic independentista.




I perquè no soc nacionalista? Doncs no em crec superior a ningú, ni crec que la meva comunitat sigui superior intrínsecament a cap altre comunitat. Perquè quan parlo d’estat espanyol i manifesto que no vull viure sota la seva tutela, no menystinc ni insulto als que es senten espanyols i hi volen viure. Perquè en la meva nació no vull uniformitat, que tothom pensi igual com jo. Perquè sempre he pensat que on tothom pensa igual ningú pensa gaire. Si m’he sentit minoria nacional no respectada vull el màxim respecte per aquells que no se senten independentistes. La casa que vull, el país lliure que desitjo, hi cap tothom.

Per tot això soc republicà. Perquè crec en l’individu, en la seva creativitat, en la seva llibertat i alhora en la seva responsabilitat comunitària. República vol dir comunitat de dones i homes lliures, on ningú es més que ningú. On els dret no es queden en el paper ni s’apliquen arbitràriament. I els deures tels exigeixes i tels exigeixen. És cert que com molts conceptes, el nom no fa la cosa. Però han estat repúbliques les que més si han aproximat a aquest ideals i han estat republicans els que han lluitat per aconseguir-los.

En definitiva com més republicà em sento més independentista soc.

dissabte, 14 de novembre del 2020

Cal prendre partit

 


 

“Prendre partit”, es una frase que sempre m’ha agradat, representa el contrari de la indiferència, afirma la necessitat de que un mateix forgi el seu destí, és a dir, formi part de la solució dels seus problemes. Prendre partit no és fàcil. T’has de mullar i a voltes deixar l’espai confortable del que no sap o no respon. Ara bé, sempre he tingut present que la reflexió ha de precedir a l’acció. Que prendre partit ha de ser més una conseqüència del seny que de la rauxa. I mai, mai deixar d’escoltar els que tenen altres opinions, perquè hi pots trobar un millor parer.



Fer partidisme és el contrari, al meu parer, a prendre partit. En el primer cas la reflexió es desa en un calaix, predomina l’antagonisme fanàtic al debat de les idees, el seguiment cec a la lucidesa de l’anàlisi empíric. En el segon cas hi ha un posicionament autocrític del teu comportament fins aleshores i una necessitat d’intervenir en una realitat que sempre es complexa. De fet, prendre partit no és creure que has trobat la veritat, tant sols és un camí per apropar-te a ella.

En el mon real no és fàcil prendre partit ho es més seguir el partit, ho per dir-ho més senzill, l’adhesió és més fàcil que la col·laboració. Ací entrem en un altre conflicte d’interessos, el que te a veure entre el que és individual del que és col·lectiu. Si bé comparteixo l’expressió del poeta Joan Brossa quan deia que “ú no és ningú”, és imprescindible un ambient de col·laboració en el comú per a que frueixin les potencialitats individuals. Els equips d’investigadors en son un exemple.

El gran repte dels partits polítics al segle XXI – bé, aquells que volen ser transformadors d’un present injust- és el potenciar la democràcia interna i la capacitat col·lectiva que no exclou els lideratges però defuig el personalisme, promou el debat i fomenta l’autocrítica. Fer més fàcil en definitiva que els individus prenguin partit al reconèixer que aquest pas, no pas fàcil, és correspost per unes estructures que ho faciliten. Tot i que encara hi estem lluny, confio en les noves generacions, en el seu compromís que em porten a veure el got mig ple.    

dilluns, 9 de novembre del 2020

El trumpisme i la toxicitat política

 

 

Trump no renovarà com a president dels EE.UU. Malgrat els escarafalls i el postureig per a no reconèixer que ha perdut, la diferència de vots en els estats en litigi es prou àmplia com per a descartar un tomb provocat per sentències judicials. És cert que, al no repetir, tindrà una altre oportunitat per a tornar-se a presentar d’ací a quatre anys i caldrà que Biden-Harris ho facin molt bé o el coixí de 70 milions de vots que te Trump pot imposar-se, si la frustració de les expectatives porta a un sector que ha votat demòcrata a abstenir-se en el futur.



Però això ho anirem veient en aquets propers quatre anys. El que ens ha quedat avui -em temo que serà persistent- és el trumpisme, que no és solament una dolència nord-americana. Tampoc es solament populisme, malgrat te algunes de les seves característiques, ni exactament feixisme, tot i mantenir bona part de les seves fòbies i agressivitat, és sobretot, al meu parer, un moviment reaccionari adaptat a les pors del segle XXI.

Reaccionari des del conservadorisme social, el proteccionisme econòmic i l’exclusió de les minories de tota mena. Veu en l’exterior enemics, però també a l’interior, fent del que no pensa com ells no pas un adversari sinó un enemic. Qualsevol mitjà és legítim, fins i tot la mentida, per a combatre al conciutadà que veus com a enemic. Encara més, fas de l’enemic interior, el de casa, el principal a abatre, el més perillós.

Aquesta toxicitat política és un virus per a la democràcia i destrueix alguns des seus principis bàsics que es fonamenten en la confiança en el sistema electoral i l’acceptació dels resultat malgrat aquests no et siguin favorables. Tota elecció tensiona la ciutadania, però el fet de que les eleccions siguin periòdiques et fa confiar en un resultat present o futur diferent, acceptant que guanyar o perdre no és tot o res. I que qui a votat diferent que tu avui, pot fer-ho al teu costat demà. Les raons, el dialogar, el voler convèncer s’imposa a l’exclusió de l’altre i enforteix i valida el consens social i polític.

No serà fàcil desempallegar-se de la toxicitat política, la tenim també a casa nostra i ha penetrat dins, ben dins, d’un sector de la ciutadania, pot ser minoritària però estrident i persistent que contamina bona part de l’arc polític.

dimecres, 4 de novembre del 2020

El trumpisme ha guanyat, Trump encara no ho sabem…

 


Escric aquestes paraules en un moment d’incertesa sobre el resultat de les eleccions presidencials nord-americanes. Incertesa sobre qui serà president però amb una afirmació clara el trumpisme ha guanyat. Victòria trumpisme com a moviment polític i social que ha vingut per quedar-se. Un neo-populisme que posa de manifest una evidència, la debilitat de la democràcia en aquest nou segle que ens ha tocat viure.




El professor Daniel Innerarity, ja fa quatre anys en explicava en un llibre dels que tinc com a capçalera, “Política para perplejos”, que el fenomen Trump es tant resistent per la interacció de quatre factors: el desconcert de les elits, la cultura populista del vell jeffersionisme, el capitalisme de la globalització financera i un esgotament del paradigma multicultural. Aquest anàlisis és fa més actual que mai a la llum dels resultats avui de Trump.

A ningú se li pot escapar que la crisi de la democràcia americana te un efecte multiplicador i facilita el que Alba Sidera, corresponsal del Punt a Roma, anomena com a “feixisme persistent”, a escala europea. El feixisme ni es crea ni es destrueix, solament es transforma. I les seves mutacions debiliten tant les democràcies més recents com les més arrelades.

D’ací unes hores, o pot ser dies, sabrem qui és el president dels EE.UU pel propers quatre anys. Però sigui quin sigui el resultat, òbviament prefereixo que no sigui Trump, el mal està fet i , avui per avui, no veig que hi hagi ni el més mínim símptoma de que hem après dels errors i que al feixisme, també el de nou tipus, solament se’l guanya combatent-lo. I el combat solament es pot guanyar amb una amplia aliança democràtica que transformi les arrels socials, econòmiques i culturals que ens han portat a aquesta perillosa situació.