dilluns, 27 de maig del 2019

Eleccions i reflexions



En una situació d’excepció- presos i exiliats- Catalunya viu la seva convivència amb Espanya a la seva manera. Res és igual ni comparable amb la resta de l’estat i solament l’excepció basca confirma la regla. Comportaments electorals diferents-molt diferents- son la conseqüència de realitats nacionals diferents. Quan més s’entestin a Espanya de no reconèixer-ho, més tensió i crisi en el sistema provocaran.


És cert que en aquets sistema, els partits estatals, viuen en bona part de la confrontació, de la que tant sols es salva Podemos - i de forma discontinua- el PSOE que governa amb el PNV a Euskadi, però que a Catalunya successives crisi li han fet perdre capacitat d’interlocució autònoma. Malgrat tot, la seva recuperació en les eleccions generals i municipals a Catalunya a costa de Ciutadans i del Comuns els torna a situar en posicions rellevants, però marginals.

L’empenta de l’independentisme, malgrat la pulsació caïnita d’una part minoritària però molt activa, continua sent molt important. És interesant la suma independentista a les Europees que frega el 50% dels votants. Viurem encara moments de molta tensió pels impediments de que presos i exiliats prenguin la seva acta d’europarlamentari i exerceixin els seus drets. També la sentència del judici marcarà el temps de la política i no per a bé.

ERC segueix avançant cap a l’hegemonia de l’espai independentista, que no vol dir uniformització sinó tot el contrari. És direcció amb respecte a la pluralitat, però amb un camí clar on la lluita per la independència no bloquegi el govern del país, al contrari, perquè cal fer compatible el camí per la nostra sobirania plena amb dirigir una nova centralitat i conduir el país cap a projectes gestionables amb majories amplies. És a dir un país millor i més sobirà que ens acosti dia a dia a la independència.

dilluns, 20 de maig del 2019

Presos polítics al Congrés i al Senat, el diumenge al Parlament europeu!




Veure les imatges del Raül Romeva entrant al Senat i de l’Oriol Junqueras -i els altres presos polítics electes- al Congrés, em produeix una barreja entre orgull i ràbia. Veure’ls deambular per uns passadissos i sales que conec bé, no donen una imatge equivoca de normalitat, perquè res és normal, han arribat amb cotxe policial i en sortiran també al cap de pocs minuts, de nou cap a Soto del real.

Sí, unes imatges valem més que mil paraules,  d'aquelles que l’estat, amb tot el seu poder, ha volgut anar intoxicant. Que no hi han presos polítics, que la divisió de poders funciona, que Espanya es una de les grans democràcies…tot mentida! que la realitat d’unes imatges reafirmen, mentida i venjança!

El senador més votat de l’estat i l'Oriol, que encapçalava la candidatura al Congrés més votada de Catalunya, signant els papers que els confirmen en les seves funcions. Bé, ara comença el paripé, per a veure com aquestes funcions se’ls hi neguen a la pràctica…de nou l’estat mou tots els seus fils per a fer de la venjança instrument, per modificar les forces parlamentaries i el sentit de vot, que qualsevol democràcia te com a sagrat.

I encara els carcellers ens parlen de cortesia! De nou el vot, l’instrument de la democràcia, els ha de desmentir. No hi ha rebel·lió, el que un cop i altre hi ha, és l’exercici de la voluntat popular. Per això aquets diumenge omplirem les urnes del vot compromès, del vot republicà, un altre cop votaré Junqueras i un alcalde independentista que camini al costat de tots nosaltres i que governi per a tothom. La millor manera d’educar és l’exemple. El nostre es guanyar, un cop i un altre a les urnes!