D’aquest 2017 que ara deixem ens manca encara la perspectiva del temps per a
comprendre tot el que ha passat i la transcendència dels esdeveniments
acumulats. Ens cal noves respostes a les preguntes que ens fem i els records
del que hem vist i viscut romanen en la nostra memòria...i els presos...sempre
en el cor els presos.
Hem arribat més lluny que mai en la reivindicació del catalanisme com a
reconeixement de sobirania i l’enfrontament amb l’estat, no solament amb el
govern Rajoy, ha estat descomunal. Tot just en el moment que escric aquestes
lletres els milers de policies que ocuparen hotels, casernes i tres vaixells s
retornen als seu llocs d’origen. La resistència no violenta del sobiranisme ha
tingut com una única resposta: repressió i presó.
Ens resta però l’anàlisi de què i com hem de fer per a avançar al bell mig
d’una repressió continuada i la persistència d’un cert independentisme màgic
que es resisteix a reinventar-se. Perquè ens cal un projecte compartit, però
també la voluntat i els instruments per a ampliar la base del sobiranisme si no
volem restar en un bucle que ens faci perdre el que hem guanyat.