diumenge, 31 de desembre del 2017

Un any que acaba, un altre que comença...


D’aquest 2017 que ara deixem ens manca encara la perspectiva del temps per a comprendre tot el que ha passat i la transcendència dels esdeveniments acumulats. Ens cal noves respostes a les preguntes que ens fem i els records del que hem vist i viscut romanen en la nostra memòria...i els presos...sempre en el cor els presos.


Hem arribat més lluny que mai en la reivindicació del catalanisme com a reconeixement de sobirania i l’enfrontament amb l’estat, no solament amb el govern Rajoy, ha estat descomunal. Tot just en el moment que escric aquestes lletres els milers de policies que ocuparen hotels, casernes i tres vaixells s retornen als seu llocs d’origen. La resistència no violenta del sobiranisme ha tingut com una única resposta: repressió i presó.

Ens resta però  l’anàlisi de què i com hem de fer per a avançar al bell mig d’una repressió continuada i la persistència d’un cert independentisme màgic que es resisteix a reinventar-se. Perquè ens cal un projecte compartit, però també la voluntat i els instruments per a ampliar la base del sobiranisme si no volem restar en un bucle que ens faci perdre el que hem guanyat.

La constitució del nou Parlament, de la seva mesa i la votació de president s’han de realitzar amb la màxima unitat, però defugint imatges com les dels dos dies de l’aprovació de les lleis del referèndum i de transitorietat. Ens cal   un govern que en la seva formació anul·li les mesures fetes a redós del 155. Les legitimitat no poden ser antagònica amb l’eficàcia necessària per a impedir la continuïtat de l’actual situació d’ocupació de les nostres institucions. No dubto que un cop més estarem a l’alçada.

divendres, 22 de desembre del 2017

Les eleccions d’ahir


Sempre he intentat compartir després d’unes eleccions les reflexions que em venen al cap, tot i ser conscient que cal deixar passar un temps per a tenir perspectiva i analitzar-les amb més profunditat. Però, al meu parer, la majoria independentista contra el 155, amb una conjunció de totes les forces de l’estat per a impedir-ho, ha acabat  imposant-se com el resultat més rellevant del que va succeir ahir.


No nego la importància de creixement de Ciudadanos, però ahir no anava de qui seria el partit més votat, tot i que els efectes colaterals de la gairebé desaparició del PP pot tenir molta rellevància en el futur. De fet, un dels “deures” que l’independentisme s’ha de posar és analitzar el perquè i trobar les vies per a fer efectiva la convivència i el respecte amb un sector dels nostres conciutadans, tant catalans com nosaltres, que aposten per la confrontació amb l'independentisme.

D’ací l’encert de presentar-nos els independentistes en llistes separades, amb les que hem sumat més de 100.000 vots respecte el 27S. Perquè no és irrellevant desconstruir la demagògia de la dreta espanyolista presentant-se com la defensora de les classes populars quan a Madrid legislen en la seva contra. El combat per a fer de l’Independentisme, del Republicanisme, un projecte amb creixement es donarà en els propers temps en els barris i viles on un sector de les classes populars opta pel nacionalisme espanyol en detriment de la millora de les seves condicions de vida, del seu futur.

Però per que hi hagi futur, ells i nosaltres, tots junts  l’hem de construir de Catalunya estant. Deixem aquella frase desafortunada de “ara toca independència i després ja parlarem dels canvis socials que calen...” . Les millores socials encetades, però no culminades, en el govern destituït pel 155, han de continuar i reforçar-se. En el camí que seguirem a partir d’avui, ser conseqüents amb el que hem promès - el President ha de venir a Catalunya- i ampliar la majoria independentista fins a que sigui hegemònica, son els reptes que tenim. Mai més silencis i tacticismes!

dimecres, 20 de desembre del 2017

La meva racionalitat està tenyida d’emocions.


Des del 27S en que vaig demanar el vot per a Junts pel Sí i la CUP no em sento gens decebut per l’actuació d’aquests  en els dos anys més difícils per al nostre poble des de la mort del dictador. Amb errors, amb presses pot ser innecessàries, amb discrepàncies internes, amb tots els peròs que vulgueu posar, han preservar el sentit del meu vot i han donat exemple personal  assumint dures conseqüències. Ara de nou recolzaré un dels tres partits, que no m’han decebut, ERC, el més proper a les meves conviccions i amb el que m’he compromès darrerament al Congrés de Diputats. Sumarem i guanyarem!


No hi ha dubte que ens esperen temps difícils, pot ser, fins i tot, més que els viscuts en aquests darrers anys. La repressió de l’estat continuarà però una victòria de les candidatures independentistes és la millor garantia per que acabi fracassant. Si us fixeu des del govern espanyol no ha sortit ni una sola proposta per al dia després, que no sigui “palo i tente tieso”. Ens volen acollonits i treballant per a ells, sense aixecar el cap.

Soc conscient que la meva racionalitat està tenyida d’emocions. Però les reclamo com a motor de canvi, com a vacuna contra la passivitat i la corrupció. Demà, amarat d’emoció, pensant en els presos i els exiliats, dipositaré el meu vot, amb la meva família. Amb la cara ben alta amb el convenciment de que el color vermell dels meus ideals avui es tenyeix de groc!

Sense rancúnies i amb emoció, com la imatge de la Marta i en Tardà a l’acte de tancament de campanya a Sant Vicenç dels Horts, amb els punys closos de dignitat des del 1-O, guanyarem. No pas per nosaltres, ni per a un partit, sinó per a guanyar un futur de llibertat i fraternitat!

dijous, 14 de desembre del 2017

Una carta en un discurs.


En l’acció parlamentària hi han molts moments tediosos, especialment en l’hemicicle del Congrés . Les intervencions son en general correctes, tot i que moltes d’elles al ser llegides perden espontaneïtat. No poques son dolentes o molt dolentes. Però n’hi ha, de tant en tant, de brillants. I algunes ho son molt i molt. Ahir Joan Tardà  va fer una d’aquestes perles, emoció continguda, rigor en la forma i en el fons. Tota una declaració de principis en temps de còlera.


Mai es podrà agrair a Joan tardà la tasca pedagògica que ha estat fent tots aquets anys, treballant des de l’epicentre del Congrés de Diputats però irradiant arreu el seu compromís republicà i la seva pedagogia de que és i que vol ser Catalunya. Destruint estereotips i construint ponts. La seva bonhomia embolcalla una gran rigor intel·lectual d’home llegit.

Ningú millor que ell per a llegir una carta de Junqueras a Rajoy en un hemicicle abassegadorament partidari del 155. L’autoritat que li dona la seva capacitat de treball i el seu tarannà integrador, van fer callar la ministra Dolors Montserrat. Aquesta va fer un dels seus pitjors discursos  -en una persona que confon parlar ràpid amb rapidesa argumental- ple de tòpics i referències mal escrites i pitjor llegides.

Tot confiant en un bon resultat el 21D, malgrat ser conscient que la repressió tot just ha començat, necessitem relat, persones que catalitzin i no monopolitzin els moviments. No podem esperar res d’homes –gairebé sempre homes.- que fan creure, o els hi atribuïm, saber tot i de tot. Ens calen menys messies de butxaca i més Joan Tardà.

dilluns, 11 de desembre del 2017

Sixena, com a pretext. Humiliar, com a rerefons.


Escric, amb les imatges a la retina de l’ús de la força de nou, de la retirada del Museu Diocesà de Lleida d’unes obres de la seva propietat, originaries del monestir de Sixena. Un jutge, ratificat per l’audiència provincial d’Osca, així ho ha decidit. Però el responsable és Iñigo Méndez de Vigo, que atribuint-se unes competències indegudes, mitjançant el 155, no ha continuat els recursos pendents i ha facilitat aquest espoli.


De fet, malgrat la impotència del fet, de la seva gravetat, de la unitat museística trencada, del precedent i de l’arbitrarietat que significa...no es un fet aïllat, es tracta de l’ús i abús de l’excepcionalitat política i jurídica en la que viu Catalunya des de l’aplicació de l’article 155, per a castigar-nos. Per a demostrar qui te la paella pel mànec.

Forma part d’aquesta campanya electoral atípica, com a resultat d’unes eleccions convocades de forma manifestament il·legal. De fer por, de provocar l’enfrontament, d’influir en l'oponió pública, mitjançant les amenaces i si s'escau la violència. Des de  fa molt de temps, s’ha intentat enverinar l’opinió pública espanyola i de retruc una part de la catalana, creant un imaginari del catalanisme, de l’independentisme, com si fos supremacista i excloent. No importa que no es correspongui a la realitat, perquè això dona vots.

Tenim presos, candidats que no poden expressar-se en normalitat. Un cap de llista, i vicepresident del govern cessat il·legítimament, que no pot fer campanya.  La humiliació té el comú denominador. Però no ens deixarem vèncer. Les urnes son un marc adient, malgrat que les garanties reclamades en altres moments ara sembla que no importa. Malgrat tot, guanyarem!


dimecres, 6 de desembre del 2017

La Constitució, entre Brussel·les i Madrid.


Avui, aniversari de la Constitució del 78, demà els carrers de Brussel·les s’ompliran de manifestants catalans contra l’abús que se’n ha fet d’ella amb l’article 155. Aquest us esbiaixat de la Constitució ha portat a la dissolució d’un govern legítim i al control de Catalunya per part del govern espanyol més corrupte de la història –que ja és dir-  i que tant sols representa el vuit per cent de l’electorat català. Feliç aniversari, valgui la ironia!


La Constitució, no pas com a garantia de l’exercici de les llibertats, sinó com a instrument del manteniment dels privilegis i les complicitats d’una trama corrupte que gestiona l’estat com si fos de la seva propietat. Quan parlen de la unitat de la pàtria, de fet parlen del seu statu quo, el que li permet fer i desfer sense por a un canvi del sistema de poder.

El vell estat centralista de la primera restauració, la del besavi del actual rei, que ens va portar a la cua d’Europa, solament perillà quan el seu desgast va portar a la Segona República. Catalunya hi jugà un paper central. No es estrany doncs  que el cop d’estat i la guerra feixista que provocà, tingué en Catalunya una resistència que no doblegà el llarg franquisme.

Vàrem ajudar a la recuperació de la democràcia com cap altre, contribuirem a la Constitució com un principi de solució, no pas com un punt final. Però passat l’ensurt dels franquistes amb la transició, l’autonomisme, malgrat alguns encerts , s’empelta de la corrupció i el anar fent que el sistema provocà. Quan el sistema començà a trontollar per envelliment i per la metàstasi de la corrupció de nou Catalunya s’aixecà. La por i la ràbia dels que no volen que res canviï l’hem patit durament. Però, com s’escolta en els carres de Brussel·les i a tot Catalunya, els del 155 no passaran!

Guanyarem! i els presos celebraran amb nosaltres a casa la victòria el 21D.