Les meves
entrades al bloc acostumen a ser breus. Avui faré una excepció, no perquè us vulgui escriure amb més paraules, sinó per a donar espai a les d'un mestre.
Crec que val la pena que les fem córrer per a tots aquells que ens agrada la
història.
Us faig
la transcripció de la classe magistral que el professor Josep Fontana va donar en el Memorial Salellas el passat dimecres dia 6, com a mostra del que
llegireu, una frase que em colpeix i m’inspira: “L’estudi de la història ha d’ajudar a crear una consciència de la
història”.
 |
| Font: llibertat.cat |
Josep Fontana
Historiador
Des de fa més de dos
segles hem estat educats en una concepció de la societat que es basava en la
creença que el progrés era el motor de la història. No m’estic referint a cap
mena d’interpretació esquerrana, menys encara marxista, sinó a una cosa tan
respectable i acceptada com el que els anglosaxons anomenen la “interpretació
whig de la història”, segons la qual “es representa el passat com una
progressió inevitable cap a cada vegada més llibertat i il·lustració”. O sigui
com un progrés continuat cap a una societat millor.
És possible que aquesta visió semblés una representació satisfactòria del que
passava al món a mitjans del segle XX, després de la victòria sobre el feixisme
ala Segonaguerra mundial, en un temps de grans promeses pel futur i de plena
implantació de l’estat del benestar. De fet aquesta concepció del progrés
s’havia convertit en la base dels programes polítics dominants i de les
previsions generals de futur. Els historiadors parlàvem d’un ascens sense
interrupcions des de la revolució neolítica que havia vist néixer l’agricultura
fins a la revolució industrial, que havia multiplicat la capacitat de producció
de béns. En el terreny de la societat, la conquesta de les llibertats individuals
perla Revoluciófrancesa venia seguida per la dels drets socials. Tot això havia
comportat que visquéssim en un món més lliure, en què havia anat millorant el
nivell de vida dels ciutadans. Semblava lògic pensar que el futur seguiria
aquestes mateixes pautes de progrés i llibertat.
En alguna mesura
aquestes coses eren veritat, però no eren, com potser pensàvem, el fruit d’una
regla interna de l’evolució humana, sinó el resultat de moltes lluites
col·lectives. La industrialització, per exemple, s’integrava en aquesta visió
com un pas endavant en el camí del progrés. Però en els seu primer segle, fins
a mitjans del segle XIX, la industrialització va comportar sobre tot misèria i
explotació per als treballadors. Coneixem bé la situació de la major part de l’Europa
avançada als anys quarantes del segle XIX, quan els teixidors morien de gana a
Manchester o a Silèsia. Avui tenim, a més, una evidència que està pel damunt de
tota sospita, que és la que ens han proporcionat els estudis d’història
antropomètrica, que ens mostren que a la major part d’Europa l’estatura de les
poblacions va minvar a la primera meitat del segle XIX, com a reflex d’un
empitjorament de la qualitat de vida de la major part dels seus habitants.
Aquesta situació no
va canviar pas perquè els governs o les classes benestants s’il·lustressin i
decidissin fer una política més generosa en el terreny del repartiment dels
guanys. Ho podeu veure en el que opinava el 1883 un intel·lectual nord-americà,
William Graham Sumner, que va ser el primer professor de Sociologia ala
Universitatde Yale: “Que quedi clar que no podem sortir d’aquesta alternativa:
llibertat, desigualtat i supervivència dels millors; no llibertat, igualtat i
supervivència dels pitjors. El primer porta la societat endavant i afavoreix tots
els seus millors membres; el segon porta la societat cap avall i afavoreix els
seus pitjors membres”.
Si les coses van
canviar va ser com a conseqüència de cent anys de lluites socials organitzades
pels treballadors: de vagues, protestes i revoltes, que van obligar a pactes i
concessions per tal de no veure subvertir l’ordre social com a conseqüència
d’intents revolucionaris com el dela Comunade París.
El 1917 es va produir
un esdeveniment, el triomf de la revolució bolxevic a Rússia, que va portar els
terrors al màxim. Això s’esdevenia, a més, en una societat europea sacsejada
per la guerra més terrible que fins aleshores havia conegut la humanitat.
Salvatore Quasimodo ha dit que després d’una guerra res no sembla igual que
abans. Els homes que s’han enfrontat amb la mort tornen de les trinxeres amb
una ment canviada, que no accepta les velles valors, i cal parlar-los en un
llenguatge nou. Un observador prou agut com era Keynes deia, a poc d’acabar-se
la guerra, que el creixement capitalista s’havia basat fins aleshores en un
doble engany. “Per una banda les classes treballadores acceptaven per
ignorància o impotència, o se les obligava a acceptar, persuadides o enganyades
pel costum (…), una situació en què no podien anomenar seva més que una petita
part del pastís que ells, la naturalesa i els capitalistes contribuïen a
produir. I, en canvi, els era permès a les classes capitalistes endur-se’n la
major part del pastís, i a més, eren lliures en principi per consumir-lo, amb
la tàcita condició que en la pràctica en consumissin molt poc. El deure
d’”estalviar” constituïa les nou dècimes parts de la virtut, i l’augment del
pastís va ser objecte d’una autèntica religió”. Però, afegia Keynes, la guerra
ha posat al descobert aquesta mentida. “Les classes treballadores potser que no
vulguin seguir més temps en aquesta àmplia renunciació, i les classes
capitalistes, perduda la confiança en el futur, poden tenir la pretensió
d’aprofitar-se més plenament de les seves facultats de consumir, mentre durin,
i accelerarien d’aquesta manera l’hora de la confiscació”.
Tota la història de
la resta del segle XX, fins cap a 1970, va estar condicionada per la gran por
del comunisme, agreujada en produir-se la crisi econòmica dels anys trenta, amb
les seves conseqüències d’atur i de fam. Una crisi que era, com havia previst
Keynes, el fruit de l’afany immoderat de guany de “les classes capitalistes”.
Va ser la gran por de la revolució la que va inspirar solucions com les del
feixisme italià i el nazisme alemany, que eren essencialment fórmules per
evitar el triomf del comunisme, en nom d’una suposada revolució popular, o la
que va dur, per altra banda, a la introducció de mesures reformistes, com les
que es van aplicar als Estats Units amb el “New deal”.
Nouriel Roubini, un
economista del que haureu sentit parlar, perquè darrerament ha estat molt
crític amb la forma en què el govern del PP gestiona l’economia espanyola, ha
explicat així el procés de pactes i negociacions del que us estic parlant:
“Fins i tot abans de
la gran depressió, les classes burgeses il·lustrades d’Europa reconeixien que,
per tal d’evitar revolucions, calia protegir els drets del treballadors,
millorar els salaris i les condicions de treball i crear un estat del benestar
per redistribuir la riquesa i finançar bens socials –educació, sanitat i una
xarxa social de protecció.(…) L’ascens de l’estat del benestar va ser, per
tant, una resposta (…) al temor a les revolucions populars, al socialisme i al
comunisme (…). Tres dècades de relativa estabilitat econòmica i social van
seguir, dels darrers anys 40s als mitjans del 70s: un període en què la
desigualtat va caure considerablement i els ingressos mitjos van créixer
ràpidament”.
La fi de la segona
guerra mundial, el 1945, va portar a una època de grans promeses de futur. Els
vencedors havien anunciat en plena guerra, enla Cartade l’Atlàntic de 1941, que
construirien un món en què estaria garantit “el dret que tenen tots els pobles
a triar la forma de govern sota la qual volen viure”, a la vegada que una pau
que havia de proporcionar “a tots els homes de tots els països una existència
lliure, sense por ni pobresa”.
I la veritat és que,
al menys en el pla de les relacions entre el capital i el treball, les coses no
van començar malament, potser perquè persistia la gran por del comunisme, a la
qual es va voler fer front amb el doble argument de convèncer-nos que estàvem
en un món on les coses anirien evolucionant cada vegada més favorablement en el
sentit de la llibertat i de la igualtat, i de mantenir la cohesió social amb un
dels enganys més grans que mai s’hagin inventat: el de fer-nos creure què hi
havia un enemic d’aquesta bona societat que era el comunisme soviètic, i que,
per resistir la seva voluntat de conquerir el món, calia, no solament armar-se,
sinó també mantenir una estricta disciplina social. Es a dir: equipar-se amb
bombes atòmiques i míssils per poder resistir a l’enemic exterior, i vigilar i
reprimir els possibles aliats interiors que pogués tenir el comunisme soviètic,
la qual cosa va servir per criminalitzar els sectors més avençats dels
sindicats i de l’esquerra. No ha estat fins fa pocs anys que bona part dels que
van ser víctimes d’aquest immens engany que va ser la guerra freda han començat
a descobrir que els havien estafat. Una estafa que, un cop liquidadala Unió
Soviètica, ha seguit altres anys més amb un altre ensarronada, la de “la guerra
contra el terror”, inventada per perllongar els efectes de control social, com
es va poder veure ambla Patriot Actde Bush, que va permetre fer grans retalls a
les llibertats dels ciutadans.
Però les velles
mentides han arribat a tenir tanta influència, que encara serveixen avui per a
usos diversos; fa pocs dies, quan uns treballadors de Nova York van reclamar un
modest augment del salari mínim, van rebre la resposta del mil-milionari
alcalde de la ciutat, Michael Bloomberg, de què fer-los cas era obrir una porta
al comunisme. Bloomberg sabia molt bé per què servia la guerra freda, i usava
l’argument per pura rutina; però, a quin comunisme s’estava referint a Nova
York i en 2012?.
Tornant endarrere cal
reconèixer que el període de1945 a1975 va ser en el conjunt dels països
desenvolupats una etapa de pau social, en què un repartiment més equitatiu dels
guanys va permetre millorar la sort de la majoria. Els salaris creixien al
mateix ritme que augmentava la productivitat i amb ells creixia la demanda de
béns de consum per part dels treballadors, cosa que comportava un estímul a
l’augment de la producció. És una realitat que s’ha definit com “una democràcia
de classe mitja” que implicava “un contracte social no escrit entre el treball,
els negocis i el govern, entre les elits i les masses”.
Aquesta etapa feliç
es va acabar en els anys setanta del segle passat, després de la crisi del
petroli, que va servir d’excusa per iniciar el canvi. La primera conseqüència
de la crisi econòmica havia estat que la producció industrial del món minvés en
un deu per cent i que milions de treballadors quedessin en l’atur, tant a
Europa occidental com als Estats Units. Aquests van ser anys de commoció
social, amb els sindicats mobilitzats a Europa en defensa dels interessos dels
treballadors, cosa que els va permetre de retardar unes dècades els canvis que
s’estaven produint als Estats Units i a Gran Bretanya, on els empresaris, sota
l’empara de Ronald Reagan i de la senyora Thatcher, van decidir que aquest era
el moment d’iniciar una política de lluita contra els sindicats, de
desballestament de l’estat de benestar i de limitació del paper dels governs en
el control de l’economia.
I és que cap a 1975
semblava clar que el triomf dela Unió Sovièticaa la guerra freda era impossible
i que no calia témer que el comunisme pogués impulsar cap revolució als països
desenvolupats. Els empresaris, i els polítics que representaven els seus
interessos, podien dormir tranquils. No hi havia cap necessitat de seguir
pactant: havia arribat l’hora de restaurar la plena autoritat del patró.
Així va començar el
que Paul Krugman anomena “la gran divergència”, el procés pel qual es va començar a produir un enriquiment
considerable dels més rics i l’empobriment de la major part dels altres; un
procés que segueix en plena vigència a l’actualitat. El resultat a llarg
termini es pot sintetitzar en aquestes dades referides als Estats Units: entre
1973 i 2011 la productivitat va créixer en un 80’4 per cent; però el salari mig
per hora treballada només ho va fer en un 10’7 per cent. És evident que ja no
hi ha repartiment equitatiu dels augments de riquesa entre empresaris i
treballadors: que s’ha acabat el pacte que havia estat la base de l’harmonia
social dels anys de postguerra.
Joseph Stiglitz,
Premi Nobel d’Economia, ho deia fa pocs dies en una entrevista: “Un treballador
a temps complet està pitjor avui als Estats Units que fa 44 anys. És sorprenent
–mig segle d’estancament. El sistema econòmic no funciona. No importa si unes
poques persones al cim es beneficien escandalosament- quan la majoria dels
ciutadans no milloren, el sistema econòmic no va bé”.
Si voleu un testimoni
de les causes que han produït aquest repartiment desigual de la riquesa en
favor dels de dalt ho podeu veure en la carta que Michael Cembalest, cap
d’inversions de JPMorgan Chase, va escriure el juliol de 2011 als clients del
banc, on deia: “els marges de benefici han aconseguit nivells que no s’havien
vist des de fa dècades”(…) “les reduccions de salaris i prestacions expliquen
la major part d’aquesta millora”. “La compensació pel treball està als Estats
Units en l’actualitat al mínim en cinquanta anys en relació tant amb les xifres
de venda de les empreses com del PIB dels Estats Units”.
Aquesta “gran
divergència” no va néixer de causes econòmiques, de la dinàmica dels mercats,
sinó d’unes causes polítiques, de “la manipulació de les lleis i les regles per
obra dels que podien pagar “negociadors”, legisladors i advocats per realitzar
els seus encàrrecs”. Les explicacions, per tant, s’han de cercar en el terreny
del poder, començant per la privatització de la política, que ha posat les
institucions de govern en mans dels interessos empresarials. Ho mostra
clarament l’exemple dels Estats Units, on s’ha pogut dir que: “Els caps d’estat
i els funcionaris elegits per al congrés són avui en gran mesura irrellevants.
Són els negociadors els que escriuen els projectes de llei i
aconsegueixen que s’aprovin. Ells són els que asseguren als polítics el diner
per sortir elegits i els donen treball quan deixen la política. Els que tenen
el poder avui són els membres de la reduïda elit que administra les grans
empreses”.
Aquesta degradació
d’una política que es compra i es ven permet als empresaris bloquejar lleis que
els obligarien a augmentar els seus costos, com l’augment del salari mínim que
es nega a acceptar Bloomberg, però també les que es refereixen al control de la
pol·lució o les que s’adrecen a la prevenció del canvi climàtic. A banda
d’això, els polítics s’encarreguen de rebaixar sistemàticament els impostos a
les grans fortunes i, el que és pitjor, accepten que utilitzin argúcies legals
per no pagar-los.
Tot això, no us
equivoqueu, pot ser de vegades més subtil del que sembla a primera vista. Tornem
a la reivindicació d’una pujada del salari mínim a Nova York. Que la refusés un
conservador -un Republicà, en termes dels partits nord-americans- com
Bloomberg, sembla lògic. Però què va fer el governador de Nova York, Andrew
Cuomo, que és membre del partit Demòcrata? Doncs oblidar-se d’aquesta qüestió i
dedicar els seus esforços, comptant amb suport econòmic empresarial, a una
campanya en favor del matrimoni homosexual, que era una qüestió que, a
diferència de la del salari mínim, no els costaria res als empresaris que
paguen la política.
Van ser els polítics
directament lligats als interessos financers els que van aconseguir durant la
presidència de Clinton que es deroguessin les lleis que posaven fre a
l’especulació i els que van dur l’economia nord-americana a la crisi. La crisi
no va ser un accident, sinó el lògic i natural producte d’una política dedicada
a afavorir exclusivament els interessos dels més rics i de les grans empreses,
incloent-hi la permissivitat davant l’especulació financera, portada fins a
extrems delictius. Però les conseqüències immediates les van patir només el de
baix: els bancs van ser recapitalitzats, mentre moltes famílies perdien les
seves cases en no poder seguir pagant les hipoteques, i l’atur augmentava sense
control. Segons l’oficina del cens en 2011 hi havia 47 milions de
nord-americans (un de cada sis) que vivien per sota del límit de la pobresa, i
19 milions, un terç d’aquests, eren nens en una situació d’“extrema pobresa”.
La crisi va durar
molt poc per a les grans empreses financeres i no gaire per a les industrials.
Des de l’estiu de 2009 es va començar a dir als Estats Units que la crisi
s’havia superat, al menys en el sector financer, i devia ser veritat, perquè
els beneficis repartits als seus dirigents van tornar a les grans xifres del
passat: la mitja dels 100 dirigents més ben pagats és de 14’4 milions a l’any,
sense comptar el que guanyen els gestors de fons d’inversió, una activitat més
arriscada, que poden arribar als mil milions.
Per al conjunt de la
producció la recuperació de l’economia nord-americana es donava per assegurada
al darrer trimestre de 2011. Una gran notícia, diria Robert Reich, però amb un
aspecte inquietant, perquè “encara que el país produeix avui més béns i serveis
que abans de la crisi (…), s’estan fent amb sis milions de treballadors menys”.
Què es pot fer amb aquests sis milions que resten al marge del procés
productiu?
El problema de l’atur
no és solament dels Estats Units. Ho sabem prou en aquest país nostre on el
dels joves passa ja del 50%. Però és que la pròpia Organització Internacional
del Treball ho confirma a escala mundial en un comunicat de 29 d’abril on diu:
“Malgrat els signes de què el creixement econòmic ha recomençat en algunes
regions, la situació global de l’ocupació no mostra signes de recuperació en el
futur proper”. A més, els llocs de treball que s’estan creant –als Estats Units
com a Espanya- són en la immensa majoria de baixa qualificació, de durada
insegura i de sous molt baixos, en especial pel que fa referència als que
s’ofereixen als joves.
El que es fàcil de
veure és que la crisi no ha fet més que afavorir el procés a llarg termini que
condueix a l’augment de la desigualtat –és a dir, a l’empobriment de la majoria
i a l’enriquiment de l’“u per cent”. Un procés que no solament segueix,
sinó que s’ha accentuat com a conseqüència de la crisi. Pel març passat l’equip
dirigit per Emmanuel Saez, professor dela Universitatde Califòrnia, publicava
les seves estimacions del repartiment de la riquesa creada, que mostraven que,
si en el conjunt del període de1993 a2010 la part del creixement total
“capturada” per l’u per cent dels més rics havia estat del 52 per cent, en els
anys de “recuperació de 2009 i2010”aquesta part va augmentar fins al 93 per
cent. Saez acabava el seu informe amb aquestes paraules: “Hem de decidir com a
societat si aquest augment de la desigualtat dels ingressos és eficient i
acceptable o, en cas contrari, quina combinació de reformes institucionals i
fiscals hem de desenrotllar per tal de frenar-la”.
Com es manté l’ordre
social en un context d’abús com aquest? La base està en el desenvolupament d’un
aparat repressiu de nova mena, que no adopta la violència externa i pública
dels temps del feixisme; però que és molt més eficaç, basat com està en
l’espionatge i la prevenció. La vigilància sobre els ciutadans s’ha convertit
en una seriosa amenaça per a les llibertats públiques. En l’actualitat, segons
William Binney, que ha estat funcionari dela NSA(National Security Agency)
durant trenta anys, aquesta institució té emmagatzemats 20 milions de
“transaccions” (emails, trucades telefòniques, etc.) de ciutadans
nord-americans, i una nova llei ja aprovada,la CISPA, converteix les xarxes
socials en “espies del govern”. Aquesta capacitat de vigilància augmentarà
considerablement quan es posi en marxa el Utah Data Center, que es calcula que
entrarà en funcionament pel setembre de 2013, on “s’emmagatzemaran tota mena de
comunicacions, incloent els continguts complets del correu electrònic privat,
de les trucades telefòniques i de les recerques a Google, i es registraran
dades personals, com itineraris de viatge o compres de llibres…”.
En un número recent
de The Economist se’ns parla de tota una sèrie de programes de
“computació social”, dedicats a l’“anàlisi dels sentiments”, que es
desenvolupen en diverses universitats, amb participació i finançament milionari
del govern. En la base de tots ells està un estudi sistemàtic de les
informacions disponibles, amb una especial incidència a l’anàlisi del que
circula per les xarxes socials, per tal d’identificar els possibles punts en
què es pot produir una protesta, i facilitar la forma de prevenir-la o de donar-li
resposta ràpidament.
Afegim-hi l’ús
d’avions no tripulats, “drones”, que comencen a ser utilitzats per diversos
departaments de policia i que permetran mantenir un control pràcticament total
dels ciutadans. El més angoixós és, a més, que, com és sabut, els drones no
solament s’utilitzen a Afganistan, Pakistan o Iemen per obtenir informació,
sinó per eliminar individus sospitosos de ser “enemics”. Que pot passar un dia
a les nostres ciutats, quan no es tracti només de desallotjar els joves de les
places sinó d’enfrontar-se a moviments més violents? I això que us dic no és
pas una fantasia; sabem ja d’un departament de policia de Texas que ha
manifestat la seva intenció d’armar un drone amb gasos lacrimògens i pilotes de
goma.
M’he ocupat
d’aquestes coses dels Estats Units perquè marquen una línia d’evolució que, ens
agradi o no, s’està repetint a casa nostra. Els problemes de l’atur ens són
comuns, com ho és la diferència creixent entre els guanys dels més rics i els
ingressos dels ciutadans comuns. Com sabeu, les pensions que rebem són prou
curtes, i tot apunta a què encara minvaran; però pareu-vos a mirar les
prejubilacions multimilionàries que reben els dirigents de la banca, com els
del senyor Goirigolzarri, que ha estat triat per a presidir Bankia, i que, a
més del sou d’aquest càrrec, seguirà cobrant uns 3 milions d’euros a l’any que
li corresponen pel pla de pensions que li va fer el BBVA quan es va prejubilar
a 55 anys.
Tornem, però, a
la història de l’inici de la gran divergència. A Europa la persistència de la
“xarxa social de protecció” creada pel moviment obrer va retardar inicialment,
excepte a Gran Bretanya, una evolució semblant; però els efectes de la crisi de
2008 van facilitar que el procés s’accelerés aquí, on les coses eren en principi
molt diferents. Per començar, la càrrega del deute públic era limitada i no
podia per ella mateixa provocar cap mena de crisi. Malgrat això, el procés
iniciat a partir de la crisi nord-americana va anar entre nosaltres més de
pressa i més enllà que als Estats Units, tant en el que fa referència a
l’eficàcia amb què la banca va aconseguir el control de la política econòmica,
com en els danys infligits a la ciutadania.
La seqüència va
començar de manera molt semblant: especulació, crisi, rescat de la banca,
empobriment dels treballadors i de les capes mitges. I amb una faula destinada
a convèncer-nos que la culpa era del que havíem “malgastat” en escoles i
hospitals, de manera que ens corresponia ara pagar per aquests excessos del
passat.
No era veritat. Sí
que ho era que hi havia hagut un mal ús de la despesa pública, que va resultar
escassament productiva; però no ho és que el deute públic hagi estat, com
encara ens volen fer creure avui, la causa de la crisi dels països del sud
d’Europa. Una anàlisi de les xifres de les últimes dècades mostra que els
dèficits i els deutes d’aquests governs estaven en2008, al’inici de la crisi,
en un mínim històric. El problema el va causar l’augment incontrolat del deute
privat, i l’actuació dels governs que el van assumir en arribar la crisi,
com havien fet els Estats Units, però de manera molt més àmplia i incontrolada,
com ho segueixen fent avui (Bankia n’és un exemple). Krugman mostra que la
relació entre l’endeutament públic i el PIB d’aquests països havia anat millorant
fins a 2007 i que no podia ser per ell mateix causa del conflicte: “El que
tenim en aquests moments, conclou, és el resultat de la crisi, no d’un excés de
despesa pública anterior”. De manera semblant s’expressa Joseph Stiglitz, que
ens diu que Espanya i Irlanda tenien superàvits al pressupost i una baixa
relació del deute al Producte interior brut. I us voldria recordar que l’un i
l’altre, Krugman i Stiglitz, són Premis Nobel d’Economia.
El deute públic
espanyol era baix, en efecte, però el deute privat és, en canvi, un dels més
grans del món, a proporció de les dimensions de la nostra economia. Un deute
privat que procedeix sobre tot dels negocis de construcció: de la bombolla que
amb la tolerància i la complicitat dels governs, del PSOE o del PP, i dels
dirigents de bancs i caixes d’estalvi va permetre que es concedissin crèdits de
manera incontrolada, arriscant els recursos dels que els havien confiat els
seus estalvis.
Referint-se a la
política d’austeritat que s’aplica a l’eurozona, Stiglitz deia fa poc en una
conferència a Viena: “Penso que Europa s’encamina al suïcidi”. Un suïcidi al
que ens porta el govern de Madrid, amb la plena col·laboració del de Barcelona,
decidit a salvar els bancs i sacrificar els éssers humans, malgrat que la major
part dels economistes de prestigi, als quals va acabar sumant-se l’opinió del
Fons Monetari Internacional, hagin criticat una política que es limita a la
retallada de la despesa pública i deixa de banda els estímuls per al creixement
de la producció.
La teoria legitimadora
de l’austeritat sosté que els efectes negatius de les retallades salvatges
vindran compensats per un canvi en la “confiança” que durà a un nou creixement
de la despesa dels consumidors i de la inversió als negocis, com a conseqüència
del qual es reactivarà l’economia. Però el que ha passat és el que totes les
lliçons de la història econòmica sostenien que havia de passar: la “confiança”
no s’ha presentat i, lluny de créixer, la despesa del sector privat ha seguit
caient (per exemple, les vendes al detall han caigut a Espanya a la vora d’un
25 % entre 2007 i 2012). “La bona notícia, explicava Krugman a finals d’abril,
és que moltes persones influents estan admetent que això de la “confiança” era
un conte de fades. La mala notícia, que, malgrat aquesta admissió, sembla
haver-hi poques probabilitats d’un canvi de ruta a curt termini”.
En termes generals
resulta innegable que l’austeritat ha agreujat la situació econòmica a tots els
països en què s’ha posat en pràctica. Grècia, Espanya i Irlanda, que van
adoptar una severa política de retallades, han vist com augmentava l’atur,
perquè els retalls afectaven sobre tot als productors. “I en cada cas la
reducció del dèficit del pressupost ha resultat menor del que s’esperava,
perquè els ingressos per impostos han caigut, com a conseqüència del col·lapse
de la producció i de l’ocupació”. Si es deixa que una economia es mantingui
deprimida hi ha moltes raons per esperar que la situació porti “a un cercle
viciós de disminució del potencial, que condueixi a més austeritat i així
successivament”. Amb la conseqüència d’empitjorar encara l’endeutament dels
governs. Com ha dit Landon Thomas, referint-se a Espanya, “com més promet el
govern retallar el pressupost, tant més s’apressen els inversors estrangers a
desfer-se dels seus títols espanyols de deute”.
Un dels errors més
evidents d’aquesta política, en la seva versió espanyola, ha estat el de
retallar en les despeses en l’ensenyament. Com deia el New York Times en
un editorial amb el títol d’“Una sobredosi de patiment”: “Escatimar en el que
necessita la força de treball del demà per pagar la bombolla immobiliària
d’ahir no té sentit en termes econòmics”. Com ha dit Stiglitz fa pocs dies:
“L’actiu més valuós de la societat, el seu capital humà, està essent malgastat
i fins i tot destruït. Els joves, privats a llarg termini d’un treball decent
(…), acaben alienats (…). La joventut és l’època en què es formen les
habilitats; d’aquesta manera, en canvi, s’atrofien (…). El patiment que sofreix
Europa, en especial els seus pobres i els seus joves, és innecessari”.
L’estèril
“sobredosi de sofriment” imposada a la ciutadania europea ha donat lloc a
moviments de protesta, en especial per part dels joves, que en sofreixen les
pitjors conseqüències amb la falta de treball. Per ara els governs europeus
estan responent a la situació de la mateixa manera que el nord-americà: amb un
enduriment semblant de les lleis encaminades a reprimir qualsevol forma de
protesta i amb la creació de nous mètodes d’investigació policial, des dels reconeixements
facials a les webs de denúncies. La resta ja vindrà.
Austeritat i
repressió són dues qüestions clarament relacionades, a Europa com als Estats
Units, ja que formen un dels elements definidors del nou sistema. Convé que
quedi clar: no es tracta de mesures temporals destinades a fer front a la
crisi, que desapareixeran quan es torni a la normalitat en el terreny de
l’economia. La criminalització de la protesta va encaminada sobre tot a imposar
unes mesures restrictives que contenen elements de canvi permanent en les
regles del joc social, destinats a persistir: reforma laboral, limitació del
dret de vaga, atacs als sindicats, privatització progressiva de la sanitat
pública, desballestament de l’educació pública…
Pel desembre de 2011
Robert Fisk comparava les revoltes àrabs amb les protestes dels joves europeus
i nord-americans en un article que es titulava “Els banquers són els dictadors
d’occident”, on deia que els partits polítics “d’occident” donen el poder que
han rebut dels votants “als bancs, els traficants de derivats i les agències
d’avaluació, sostinguts per la deshonesta panda d’experts de les grans
universitats nord-americanes, (…) que mantenen la ficció de què aquesta és una
crisi de la globalització, en comptes d’una trampa financera imposada als
votants”. Les eleccions als nostres països, afegia, “han acabat essent tan
falses com les que els àrabs es veien obligats a repetir, dècada darrere
dècada, per tal d’ungir els propietaris de la seva pròpia riquesa nacional”.
Hi ha, a més, un aspecte
preocupant en les perspectives que se’ns presenten. Fins ara hem estat parlant
només de la destrucció de l’estat de benestar. Però sembla que ens estem
adreçant a una nova etapa en què el que es privatitzarà no serà solament la
política, sinó l’estat mateix.
Analitzant el procés
de les privatitzacions del serveis públics a Anglaterra, James Meek diu que el
seu caràcter gradual oculta una metaprivatització: la dels ciutadans. El que es
ven no són els serveis, sinó els ciutadans que estan obligats a pagar per tota
una sèrie de serveis que el govern ha deixat que es degradin per justificar-ne
la privatització.
En el cas dels Estats
Units, que es bo d’observar per advertir les línies de futur que ens amenacen,
tenim una sanitat convertida en negoci en què un de cada sis ciutadans no té
cap mena d’assegurança i un 19% dels que en sol·liciten una –pagant, com està
clar- no la pot obtenir, perquè les companyies es neguen a assumir els
possibles costos dels que estan sotmesos a medicació o fins i tot dels que tenen
sobrepès.
En el terreny de
l’educació, on hi ha una campanya general per la destrucció de les escoles
públiques i la seva substitució per concertades, el que primer només era un
intent de control de l’ensenyament s’està convertint en una pròspera línia de
negoci. Més complex és encara el que passa amb les universitats, on l’elevació
de les matrícules obliga els estudiants a demanar crèdits que es suposa que
podran tornar quan tinguin un treball. Es calcula que hi ha 37 milions de
nord-americans que arrosseguen deutes d’aquesta mena, per un import total que
suma un bilió de dòlars. Un terç dels que han demanat crèdit no poden pagar els
interessos i queden agafats en una trampa que els obliga a acceptar treballs
mal pagats per fer front a la situació.
La més sinistra de
les privatitzacions, però, és la de les presons, administrades per grans
companyies, que estan creant una massa de treballadors esclaus que es lloguen a
entitats com Chevron, Bank of America o IBM, per treballar dins o fora de les
presons.
No és ja solament
l’estat del benestar el que està amenaçat, sinó l’estat democràtic mateix i la
societat civil en què aquest es sosté. Tot apunta a un futur de retorn cap a la
privatització total, com en els temps feudals, on potser no pagarem impostos, sinó
serveis de treball forçat a les empreses propietàries de tots els recursos i
tots els serveis de què dependran les nostres vides.
El que pretenc
amb aquest plantejament és situar el que està passant en una perspectiva a
llarg termini. El que estem vivint és una nova etapa, iniciada fa uns
trenta-cinc anys, en una llarga història de pugna social. Les dificultats que
estem passant no procedeixen de l’evolució fatal dels mercats, sinó que formen
part d’una acció deliberada per canviar la línia d’evolució que ens havia dut,
amb l’estat de benestar, a l’establiment d’una societat relativament
equilibrada. El que estem perdent en l’actualitat no són concessions generoses
que se’ns havien fet, sinó els guanys acumulats de dos cents anys de lluites
socials que ens van permetre establir un sistema de negociació de les
condicions i de la remuneració del treball per l’intermedi dels sindicats, i
guanyar per a tots l’educació pública, la sanitat pública i el sistema de
pensions. Tot això ens ho estan arrabassant i, si ens ho deixem perdre, potser
tornarem a necessitar altres dos cents anys per recuperar-ho.
Com podem escapar
d’aquest destí? Hi ha avui a mig món moviments de protesta, protagonitzats
sobre tot pels joves, que són els majors damnificats d’aquesta evolució: hi ha
hagut l’onada de la primavera àrab als carrers de Tunis o d’Egipte, hi ha
encara avui ocupants a les places de les ciutats nord-americanes, indignats a
les de Madrid o Barcelona, estudiants en lluita a Xile, a Québec o a Mèxic. És
un fenomen prou interessant, entre d’altres raons perquè ha permès de tornar a
plantejar la discussió sobre la necessitat de reformar profundament el sistema
econòmic i social en què vivim. En alguns casos aquests moviments han guanyat
una nova força en establir solidaritats amb altres sectors afectats, com els
ecologistes o els treballadors. Però, ara per ara, esbandir els ocupants d’una
plaça resulta fàcil i el sistema ha demostrat la seva eficàcia en el camí de la
repressió.
Hi ha també propostes
de canviar les coses des de baix, amb procediments pacífics. Als Estats Units
s’està difonent una anomenada nova economia que proposa estendre la producció i
la banca cooperatives i que invoca l’exemple de Mondragón. Però Mondragón fa
mig segle que funciona, i no està clar que hagi servit per canviar globalment
les coses a l’estat espanyol. En la mesura en què el poder que avui exerceix
l’estat empresarial es basa en el control de la política, està clar que serà
molt difícil canviar les coses, si no se li arrabassa aquest poder.
Potser heu llegit –i,
si no, us recomano que ho feu- la carta que José Luis Sampedro ha adreçat a
Rajoy, on comença posant en dubte la legitimat de la seva ascendència per via
femenina. En aquest document Sampedro parla d’un dia en què: “la sociedad se rebela,
salimos a la calle, tomamos los poderes públicos, proclamamos una Asamblea
Constituyente, convocamos un referéndum sobre la forma de Estado, disolvemos
los partidos actuales y los obligamos a refundarse en partidos que atiendan a
las ideologías políticas y no a las económicas, establecemos un sistema de
elecciones realmente democráticas, nos salimos de la moneda alemana (llamada
también euro) y establecemos pactos bilaterales con los países importantes,
invertimos en educación e investigación…”.
M’hi apunto. Però,
com s’aconsegueix? El farmacèutic jubilat que es va suïcidar a Atenes, Dimitris
Christoulas, parlava de kalashnikovs i expressava la seva esperança en “els
joves sense futur que prendran un dia les armes i penjaran els traïdors
nacionals ala Plaça Syntagma, igual que els italians van penjar Mussolini“.
Entenc la seva desesperació, però dubto que hi hagi avui les condicions per
assaltar el poder amb el kalashnikov a la mà per tal de fer tots els canvis que
vol Sampedro.
Chris Hedges, que
denuncia que el que volen els nostres governants empresarials és establir “un
món de senyors i de serfs, un món en què la repressió serà la nostra dieta
quotidiana, un món de fam i de revoltes, un món de controls brutals, en que el
nostre esperit ha se ser esclafat”, té, però, fe en aquesta revolució universal
inspirada pel repudi del vell ordre establert i ens diu: “La lluita serà llarga
i hi haurà moments en què sembli que no ens porta enlloc. La victòria no està
assegurada. Però és l’única esperança que ens queda”.
Jo penso que no es pot
sostenir indefinidament un sistema que ens està arrabassant els drets socials
en què consisteix l’herència que hem rebut de les generacions passades i que,
per altra banda, no té res a oferir a les noves generacions, abocades a l’atur
i a la sobreexplotació. A la meva generació només li correspon ja la tasca
d’ajudar a explicar la naturalesa del problema i denunciar les mentides amb què
s’intenta convèncer-nos de què no hi ha cap alternativa, per tal d’induir-nos a
la resignació. Quan érem més joves vam intentar canviar les coses, però és
evident que no ens en vam sortir. No en vam saber prou i, a més, alguns dels
que s’havien ofert a dirigir-nos ens van enganyar per tal de desmobilitzar-nos.
Ara els toca als més joves la tasca de procurar canviar el món, perquè no pot
ser que es resignin a acceptar el que han heretat de nosaltres.
