dilluns, 30 de juliol del 2012

Les compareixences al Congrés: lo vell i lo nou.

Font: youtube.com

Les compareixences d’alguns personatges –Rato, Salgado, Serra- a la comissió parlamentària ha estat la crònica d’una farsa anunciada. Vergonya aliena del to de satisfacció amb el que defensaven el que són malifetes per a la majoria i per a ells, a contracorrent, un camí d’encerts. Cap equivocació, totes per als altres, sovint els seus padrins o encara millor ningú més que la fatalitat!

El PSC, mirant de reüll al PSOE, es preocupa com aquest d’amagar les vergonyes dels de la seva corda que surten a garlar. Com que Convergència no està per tirar coets, després de l’enèsima implicació pel cas Millet i, les més recents, dels “bussines” amb les concessions d’ITV d’en Pujol Ferrusola, diuen vaguetats i qui dies passa anys empeny.

En tot cas, amb aquestes sessions quelcom vell es consolida: el descrèdit de l’activitat del parlament. Deien els romans: Senatores boni viri, Senatus mala bestia? La primera afirmació no sembla majoritàriament veritat i la segona comença a ser desgraciadament certa.

Ara bé, si es consolida allò més vell apareix també quelcom nou, representat pels diputats Joan Coscubiela i Alberto Garzon, diputats del grup parlamentari de l’esquerra plural. No solament perquè, connectats mitjançant Twitter, mantenien un fil conductor amb la gent que li feia arribar propostes i observacions, sinó també per una prosa directe, intel·ligible, que feia arribar la veu dels que des de fora del parlament no ens enganyen amb rodes de molí.

Aquest és el paper que en la nova política han de protagonitzar els parlamentaris, els diputats. Com a persona amb formació de “lletres” deixin-me recordar que la paraula diputat, que com moltes ve del llatí, vol dir representar, es a dir “deputare”. Representar als ciutadans i deure’t primer de tot a ells, una cosa tant senzilla i que molts han oblidat, sortosament, n’hi han que no. Endavant!

diumenge, 29 de juliol del 2012

Tisorada d’un 30% en els programes de formació per a aturats de la Generalitat

Font: ara.cat

Només una quarta part de les persones sense feina podran accedir a cursos de la Generalitat. Fa unes setmanes es va anunciar l'acomiadament de més de 300 empleats del SOC i la plantilla tem que es vulgui desmantellar el servei públic d'ocupació.

Catalunya registrava el 30 de juny 650.000 aturats –més del 20% de la població activa- però les polítiques actives per promoure l’ocupació, lluny de fomentar-se, també estan sent víctimes d’una reducció dràstica del pressupost. Aquest dilluns, la secretària d’Ocupació i Relacions Laborals de la Generalitat i directora del Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC) ha anunciat que el Govern de Mas destinarà enguany 111 milions d’euros en programes de formació per aturats, un 30% menys dels recursos destinats el 2011.

Amb aquestes xifres només un 23% dels aturats es podran acollir a la formació que ofereix la Generalitat.

Fa uns 20 dies també es va saber que el SOC perdria personal a partir del 31 d’agost, quan acabi el contracte temporal de 324 treballadors dedicats a tasques internes de gestió de programes i convocatòries. El gruix d’aquest personal es finançava amb fons estatals, que són els que el PP ha eliminat en els pressupostos.

El que hi ha darrera no és solament les nefastes retallades a l’àmbit social, també hi podem percebre l’objectiu de desmantellar els serveis públics d’ocupació i passar-los a mans privades.

divendres, 27 de juliol del 2012

Pacte Fiscal. Madrid diu que no. CiU fa com si plou...

Font: cadenaser.com

La reacció de Madrid a la resolució del pacte fiscal aprovada al Parlament era previsible. Però m’ha sorprès per la virulència. La Moncloa no ha trigat ni vint-i-quatre hores a emetre aquest judici negatiu. M’esperava el rebuig del PP i del PSOE, però m’ha estranyat més l’oposició d’alguns representants d’IU, Valderas d’Andalusia.

L’excusa de la crisi ha estat l’argument més visible, Montoro deia “És possible que en aquest moment de la crisi algú pensi que hi ha sortida des de la seva soledat?"

Però darrera, hi ha una visió que converteix la desigualtat en solidaritat i la igualtat en el tracte com a desigualtat. No és un joc de paraules, forma part de l’ADN del centralisme de tota la vida. “Ens oposem a qualsevol pacte fiscal que suposi desigualtats entre els ciutadans d'Espanya”. Com deia el portaveu del govern andalús.

Em preocupa però tant o més la reacció del govern català traient importància a les declaracions del govern espanyol, “que ens diguin que no, ja s’empassaran el gripau com l’IVA”, l’inefable Felip Puig dixit.

Un govern en minoria, CiU, que fins ara s’ha recolzat amb el PP no serà capaç de tenir la fortalesa de tirar endavant una proposta d’aquesta magnitud. Ahir escrivia quins eren els tres escenaris, al meu parer, que apareixien davant del no de Madrid. Una lectora me'n va fer arribar un altre, “anar fent com si no passés res”, és a dir un escenari clàssic de CiU.

dijous, 26 de juliol del 2012

Hem aprovat per ampla majoria al parlament de Catalunya el pacte fiscal, ara cal passar a l’acció!

Font: intocabledigital.cat

Ahir es va celebrar el Ple del Parlament sobre el Pacte Fiscal. El text aprovat amb els vots favorables de CiU, Esquerra i ICV-EUiA proposa un sistema basat en el concert econòmic, on la gestió, la recaptació, la liquidació i la inspecció de tots els tributs estatals suportats a Catalunya corresponguin a l’Agència Tributària de Catalunya, depenent de la Generalitat, que disposarà de la capacitat normativa i que establirà una quota de retorn a l’Estat.

Ha estat clau per a la votació favorable per part d‘ICV-EUiA els elements que s’han introduït en el redactat final del model. En primer lloc el finançament local, en segon lloc la col·laboració amb d'altres administracions de forma singular pel que fa a la lluita contra el frau fiscal, en tercer lloc l'objectiu de la consecució efectiva del principi de progressivitat fiscal en el sistema impositiu i en darrer lloc l'aportació catalana a l'Estat sense que Catalunya perdi posicions respecte la seva situació en capacitat fiscal després d'haver fet la seva aportació a la solidaritat estatal.

Amb tot, sóc crític al veure la manca de voluntat del Govern a l'hora de voler deixar de forma clara i sense ambigüitats en el document que els recursos que s'haurien d'obtenir amb aquest canvi de model es destinaran a polítiques socials.

Per això comparteixo el que Joan Herrera va insistir en el torn de rèplica dirigint-se al president per dir-li que de la mateixa manera que ICV-EUiA ha acordat el pacte fiscal, "encarin vostès un pacte social que expressi que no acceptem la política de retallades d'Europa i Madrid i que no acceptem el repartiment del dèficit". "Entrin al pacte social de la mateixa manera que nosaltres hem entrat al pacte fiscal i abandonin aquesta ideologia que no defensa els interessos de tothom".

Un altre regust amarg d'aquest ple específic sobre el pacte fiscal que es va celebrar ahir al Parlament de Catalunya, va ser la coincidència amb l'anunci per part del Govern d'acollir-se al fons de liquiditat. En el moment que exigim màxima sobirania fiscal el nostre autogovern pot quedar reduït a la mínima expressió. Entre el projecte de transició nacional i l'acceptació submisa del ‘this is life', així és la vida, han optat per així és la vida. Per més INRI, qui supervisarà els comptes de la Generalitat serà aquell ministre Montoro que el portaveu del Govern va qualificar de "macarra".

Ara bé, si el govern espanyol diu no al Pacte Fiscal, el Govern de la Generalitat tindrà tres opcions: confeccionar una majoria alternativa al Parlament per fer un pas endavant, convocar una consulta sobre la independència o convocar unes eleccions constituents. No hi ha més opcions. Fer una altra cosa seria sucumbir a la intervenció de l’Estat. L’ambigüitat no juga a favor de la credibilitat de la política. I ja no ens ho podem permetre!

dimecres, 25 de juliol del 2012

El Foc de l’Empordà: Encara es aviat per treure lliçons. Però caldran.

Font: ara.cat

Encara és aviat per treure lliçons, el món de la política és donat a la precipitació en calent i a l’oblit quan ha passat un cert temps. L’afany de protagonisme d’alguns els porta a creure que han de tenir sempre la darrera paraula i molt sovint depenent de la seva situació en el poder, són martell quan estan a l’oposició i exegetes quan estan al govern.

Per treure lliçons caldrà primer de tot escoltar a veïns, veïnes i alcaldes. Preguntar també a bombers i ADF. Fer balanç de les pèrdues i de l’estat dels nostres boscos, calcular pèrdues i necessitats.

Més enllà del papanatisme polític ens cal el sentit comú que els protagonistes veritables de la lluita contra el foc han desfermat. Em sobren declaracions i em manquen anàlisis.

Els mitjans de comunicació, uns més que altres, però força en general han cobert bé els fets, ara caldrà amb claredat donar la veu a tècnics i veïns per a minimitzar futurs riscos i fer possible el desenvolupament de l’Empordà i el seu equilibri ecològic.

Encara avui és temps de solidaritat, de repensar el present i aprofitar les sinèrgies que la societat ha sabut crear. La Política no ha de protagonitzar, sinó facilitar que aquestes energies es consolidin i aprenent dels errors, reconstruïm i avancem.

dimarts, 24 de juliol del 2012

El foc continua. Homenatge als i a les periodistes!


Continua el foc i el patiment. Continuen esforçant-se els serveis públics i els voluntaris per apaivagar i controlar un front molt, massa extens. Desitgem que avui hi hagi un tomb i sigui el principi de la fi.

Ahir parlava dels que es troben en primera línia en les tasques d’extinció, avui voldria parlar dels que estan compartint els perills i fan una tasca també imprescindible, la informació.

Els i les periodistes han jugat un paper clau per mantenir-nos informats en una situació difícil per la seva feina. Han sabut cercar i contrastar informació i treure el gra de la palla dels comunicats oficials més tranquil·litzadors que veritables.

Ens han mantingut informats i han donat veu als afectats, hem pogut veure, escoltar i llegir veus plurals: alcaldes, veïns i veïnes, voluntaris... Ens han permès copsar la magnitud de la tragèdia, però també la grandesa dels valors humanistes, la solidaritat i la generositat.

Molts d’aquests periodistes pateixen incertesa en el seu futur laboral, d’altres tenen unes condicions de treball més que precàries, però han estat al nivell dels grans de la seva professió.

En moments com aquests sorgeix tota la grandesa de la llibertat d’expressió, de la llibertat d’informació. En moments de dificultats el dret d’estar informats, de conèixer la veritat pren tota la força d’un dels més importants valors democràtics. Gràcies a tots i totes les periodistes, una abraçada.

dilluns, 23 de juliol del 2012

L’Empordà al cor

Font: elsingulardigital.cat

Encara quan escric aquestes ratlles el foc no està controlat, espero que no hi tardem gaire, però no me’n puc estar d’escriure uns mots de solidaritat i esperança.

Sóc conscient del xoc en que encara viuen les persones que es troben a prop de d’incendi, de la nit d’angoixa i de la cruesa dels fets.

Quatre víctimes mortals; un centenar de ferits; desapareguts; milers de veïns de la Jonquera, Llers, Agullana, Capmany, Biure, Vilarnadal, Sant Climent Sescebes, Masarac i Pont de Molins desallotjats o tancats a casa; files de conductors atrapats a l'AP-7 i a l'N-II; i, a l'hora de tancar aquesta edició, 13.000 hectàrees a l'Alt Empordà ja havien estat arrasades per les flames.

És part del devastador balanç que està deixant el virulent incendi que es va originar a la una del migdia al costat de l'N-II, a la Jonquera, al quilòmetre 779,5, a prop del Pertús, a 500 metres de la frontera amb l'Estat francès.

Però un cop més els serveis públics, encara qüestionats per alguns, el voluntariat i els representants polítics varen estar a l’alçada. Aquests darrers han pogut treballar tranquils sense que ningú des de l’oposició els qüestionés, quina diferència quan els que governen ara estaven a l’oposició. Però cap rancúnia, així ha de ser.

Ens refarem però caldrà aprendre i emprendre, que de les tragèdies en sortim col·lectivament i que els sacrificis s’han de compartir, aquesta es la lliçó que dóna l’Empordà, que n’aprenguin!

diumenge, 22 de juliol del 2012

Sí hi ha alternatives





Les mesures es presenten com a inevitables i ens volen fer creure que és el sacrifici necessari a tants anys d’excessos econòmics. Ni s’explica com s’ha creat el deute, ni qui se n’ha beneficiat o qui n’ha estat el responsable. Volen que acceptem acríticament les mesures pel nostre bé, ja que som culpables de tots els mals en què ens trobem, i es presenten com les úniques possibles i acceptables. No es contrasta amb el que fan altres països, ni es presenten altres possibles alternatives. S’imposen.


Però no és veritat que no hi ha alternatives, hi ha altres països eurpeus que segueixen vies diferents, és el cas de França on el nou govern va en una direcció totalement oposada al govern espanyol.


Ací, és possible un altre camí, que vagi en la direcció d’un pacte de rendes, un pacte fiscal intern que es basi en una nova fiscalitat progressiva: 


• Elaborar un Pla Nacional de lluita contra el frau fiscal amb l’objectiu de reduir anualment un 10% del volum total del frau fiscal català.
• Impulsar un Pacte fiscal de rendes per la sostenibilitat i la qualitat dels serveis públics que permeti l’increment dels ingressos amb figures tributàries que garanteixin una fiscalitat més justa i redistributiva i amb nous tributs de fiscalitat verda:
• Creació d'un impost sobre les grans fortunes.
• Impost sobre els dipòsits de clients a les entitats de crèdit.
• Reduir el mínim exempt de l’impost de patrimoni i incrementar els tipus aplicables als trams superiors.
• Impost sobre l’energia nuclear.
• Impost sobre les emissions contaminants.
• Impost sobre les emissions de CO2. 
• Impost de successions gravant les rendes més altes.


Davant la profunditat de les mesures i els atacs al model social, hem d’evidenciar i fer créixer el suport social a les alternatives reals que existeixen.

dissabte, 21 de juliol del 2012

El Reial Decret Llei 20/2012, una política de dretes i inútil que ens podríem estalviar.





Som davant d’un conjunt de mesures que volen desmuntar l’actual model social. No és una resposta als problemes econòmics de la societat. És una bateria de propostes econòmiques, laborals, socials i institucionals que volen canviar les bases de l’organització social construïda al llarg dels darrers anys.


Les mesures es presenten com a inevitables i ens volen fer creure que és el sacrifici necessari a tants anys d’excessos econòmics. Ni s’explica com s’ha creat el deute, ni qui se n’ha beneficiat o qui n’ha estat el responsable. Volen que acceptem acríticament les mesures pel nostre bé, ja que som culpables de tots els mals en què ens trobem, i es presenten com les úniques possibles i acceptables. No es contrasta amb el que fan altres països, ni es presenten altres possibles alternatives. S’imposen.


Les mesures afecten els sectors socials més febles, els que viuen de la pensió, la prestació d’atur, el salari o la dependència. Sigui l’IVA, la prestació d’atur o la paga extra, són mesures que augmenten la pobresa relativa de les persones i faran caure el consum, contraient encara més la demanda interna i frenant tota recuperació de l’activitat econòmica.


A les retallades cal afegir dos fets igualment greus, l'atemptat contra la democràcia local, eliminant o privatitzant serveis públics, destruint l'autonomia local i abocant el món local a esdevenir "gestories" del Govern central, controlades i intervingudes pels seus tecnòcrates. I un segon aspecte que accentua la gravetat, és la vulneració de l'Estatut de Catalunya, una norma bàsica de l'Estat, que un cop més és menystinguda i menyspreada pel centralisme.


Cal deixar clar que la pressió i la mobilització han de ser continuades, creixents i unitàries per sumar forces i voluntats que obliguin el Govern a rectificar i refer les bases d’un model de cohesió social.


Per això hem de reclamar també la necessitat de sotmetre a vot popular les lleis i actes administratius dels governs (sigui a Catalunya, a través de la consulta ciutadana prevista a l’Estatut, o a l’Estat, amb un referèndum), perquè sigui el poble qui ratifiqui unes mesures que no han passat pels programes i el debat electoral.

divendres, 20 de juliol del 2012

Ahir es va fer sentir la veu del poble, la veu de la democràcia.





Una pancarta negra en senyal de dol va encapçalar molt encertadament la manifestació d’ahir a Girona contra les polítiques antisocials del govern espanyol del PP i el de la Generalitat de CiU. Érem molts, 7.000 persones segons els Mossos d'Esquadra, al meu parer més.
La manifestació va aplegar gent molt diversa, era una fotografia de la societat gironina, a més de gent de les entitats socials, organitzacions, sindicats i sobre tot hi havia moltes famílies amb avis, pares i fills.
El recorregut, un dels més llargs que recordo tant pel temps, va durar prop de dues hores, com pel trajecte -plaça Independència, Santa Clara, plaça Catalunya, Pompeu Fabra i un tram de Jaume I–, estirant-se la manifestació per evitar que la capçalera i la cua s'acabessin ajuntant.
Un sentiment de que estàvem fent allò que calia i que la democràcia també es defensa al carrer, en uns moments en que rau segrestrada per un govern que il·legítimament s’empara en la majoria absoluta per, sense consultar, fer disbarats que empobreixen a la majoria i porten al país a un carreró sense sortida.
Em quedo amb la consigna que cridàvem repetidament des de on ens trobàvem els de ICV-EUIA a la manifestació, on és el poble, el poble on està? El poble és al carrer defensant la llibertat!

dijous, 19 de juliol del 2012

Avui 19J sortirem al carrer, avui i tants cops com sigui necessari





Ens trobarem al carrer per a deixar clar que són uns mentiders, que el PP va guanyar les eleccions mentint, que ha fet tot el contrari del que es va comprometre amb els electors. Aprofiten la crisi i la seva majoria absoluta per ensorrar el país, per a destruir els drets de les treballadores i els treballadors. Són arrogants, corruptes i mentiders.
Ara més que mai cal sortir al carrer, no poden fer de la passivitat virtut i dir que els recolza la “majoria silenciosa” com deia Franco. Abans i ara el carrer és instrument de democràcia.
Serem els que serem, a molts encara els costa fer el pas però ens trobaran amb la mà oberta, no és moment de mirar l’adjectiu de cadascú, el que cal és el substantiu de defensar la democràcia dels que la tenen  segrestada, manipulant una majoria que el poble li ha donat per a defensar els revessos del comú, no d’uns pocs.
Aquesta tarda arreu de l’estat serem molts més dels que voldrien i sortirem tantes vegades com faci falta, per el nostre futur i el dels nostres fills. Fora corruptes, eleccions netes i ja!

dimecres, 18 de juliol del 2012

Una altra bretolada del PP: els peatges del tram Girona Nord i Girona Sud deixen de ser gratuïts.


Foto: Raul Muxach





Un cop més aquest govern del PP ens sorprèn i indigna: hem descobert pel Butlletí Oficial de l'Estat que s’ha derogat l'article de la llei que permetia les bonificacions en els peatges de les autopistes estatals.


A Girona, des de l’any 2000, acollint-nos a aquest article derogat ara, vàrem aconseguir que els moviments interns de l'AP-7 entre les peatges de Girona Nord i Girona Sud fossin gratuïts.


Ara, amb aquets decret, la gratuïtat en aquest tram queda en l'aire i sense cap base jurídica. De nou els de sempre pagarem més per a tot.


I, com no? Es queden les coses sense aclarir. No sabem quan es posarà en funcionament i per què no s’ha consultat a ningú.


Ja hem fet arribar a la Junta de Portaveus de l’Ajuntament de Girona, una proposta de Declaració institucional de rebuig, tenim un Ple extraordinari dilluns vinent, per ajustar-nos a una altra “cassicada”, la puja de l’IVA, serà un bon moment per a què manifestem el nostre desacord amb aquesta mesura i deixem clara la necessitat d’una rectificació que deixi sense efecte aquesta bretolada.

dimarts, 17 de juliol del 2012

Hi ha 445.000 polítics a Espanya que cobren dels ciutadans?



Aquesta notícia sortia d’un diari digital d’extrema dreta que ha estat reproduït i reenviat amb resums en molts llocs de la xarxa. M’ha picat la curiositat doncs em semblaven molts.
En una informació de l’ABC es parla de  80.000 polítics. L’objectiu del diari també era afirmar que eren masses, sobre tot les autonomies, amb l’objectiu de tornar al vell i comfortable estat centralista. Incloïa una infografia que detalla el nombre de càrrecs polítics electes: 73.515. la dada procedeix de la suma de 350 diputats del Congrés, 266 senadors, 1.218 diputats autonòmics, 68.462 alcaldes i regidors, 1.810 consellers comarcals (a Aragó i Catalunya) i 1.409 diputats provincials i consellers insulars. 
L’article no explica com es passa de 73.515 a 80.000, però en una enumeració inclou també a alts càrrecs de las Administracions i assessors directes de lliure designació...
Se’n poden reduir, sens dubte... però no arriben a la xifra abans esmentada.
La xifra més gran prové del cens d’alcaldes i regidors. A les darreres eleccions del 2011 es van escollir 68.462 regidors en 8.116 municipis. 4.731 d’aquestes localitats tenen menys de 100 habitants. El 90% dels alcaldes i regidors no tenen sou, segons la Federación Española de Municipios y Provincias (FEMP). Cal suposar però que reben alguna remuneració, així passa en les de més de 20.000 habitants.
Sigui com sigui em manquen 365.000 polítics...on son?

Una cosa és el cost de la política i una altra el cost de l’estat. Aquest és un debat legítim especialment ara quan s’augmenten els impostos i taxes i, a més, es redueix la despesa social. Ara bé, quant ens costaria la no política? Els que tenim uns anys sabem el cost de la dictadura!

El Govern de l’Estat, enmig del munt de mesures extorquidores, s’ha tret de la màniga la reducció en un 30% del nombre de regidors, encara es desconeix la lletra petita. Pot ser que l’estalvi no sigui molt gran i en canvi afavoreixi els dos partits que fins ara s’han repartit la part del lleó de la representació a Espanya, fent més difícil l’accés al govern municipal a les candidatures allunyades del bipartidisme.

Un vent perillós recorre el país: tots els polítics són culpables, la política és una merda, i quan toca anar a votar molts s’abstenen i sempre guanyen els mateixos. Solament en aquets clima s’entén que una mentida tan grotesca, les dels 445.000 polítics a sou que ensorren el país es doni com a bona a la xarxa i molta gent ben intencionada la transmeti sense contrastar-la.

I mentre els veritables causants de la crisi riuen i riuen...!

diumenge, 15 de juliol del 2012

Cal un PLA LOCAL DE RESPOSTES A LA CRISI

Estem treballant en una proposta que farem properament al Ple per elaborar un PLA LOCAL DE RESPOSTES A LA CRISI. Creiem que aquest pla ha de tenir com a objectiu, concretar quines mesures posa en marxa el nostre Ajuntament per tal d’apaivagar els efectes d’una crisi molt llarga que afecta a moltes ciutadanes i ciutadans de Girona. Tot i que queda clar que l’Ajuntament es l’administració que menys eines té per lluitar contra els efectes negatius de la crisi, sí que pot complementar les mesures que pertoca adoptar tant a l’Administració de l’Estat com a la de la Generalitat, i ho pot fer, per ser l’administració més propera i que li aporta un coneixement més concret de les necessitats específiques del municipi. Així: 


 ➢ En primer lloc, ha de garantir que bona part dels seus recursos es destinen a les partides “més socials”. Aquest increment en la “despesa social” ha de garantir les cobertures socials tradicionals del municipi, més l’aplicació més ambiciosa possible de les noves Lleis d’autonomia personal, de serveis socials i d’igualtat. 


 ➢ En el nostre Ajuntament que disposem de Servei Municipal d’Ocupació, aquest haurà d’adquirir una major rellevància en quant a recursos, així com una major dinàmica d’anticipació i/o d’adaptació a les noves necessitats que sorgeixin a mida que la crisi vagi destruint llocs de treball. Dit això, queda prou clar que el PLA bàsicament, s’ha de sustentar en quatre línies bàsiques d’actuació: 


 1. La primera, destinada a desenvolupar polítiques actives d’ocupació, apostant per la formació i el reciclatge de les treballadores i treballadors que estan quedant en atur per tal d’ampliar el seu ventall de possibilitats de reinserció laboral. Apostarem, tanmateix, per l’activació de plans d’ocupació específics pels perfils d’aturats i aturades. 


 2. En segon lloc, cal establir un programa d’ajuts per a la creació i el manteniment, d’ocupació estable i de qualitat. Aquests ajuts aniran especialment adreçats a les treballadores i treballadors autònoms, el comerç, les microempreses, les pime´s i aquelles empreses que, patint amb intensitat la crisi, optin per no tirar endavant ERO i vulguin cercar conjuntament amb l’administració altres sortides viables.


3. Una tercera línia encaminada a donar cobertura a les impossibilitats de moltes persones i famílies de fer front a les seves obligacions tributàries envers l’ajuntament, treballant cap a la subvenció de diferents percentatges en funció dels ingressos per aquelles persones amb ingressos nuls o especialment baixos i, tanmateix fent un nou plantejament del calendari fiscal i de l’abast dels ajornaments i pagaments fraccionats, així com del seu cost pel contribuent.


4. I una darrera línia, destinada a incrementar les disponibilitats municipals per cobrir les emergències socials que estan creixent enormement i que, segurament, ho seguiran fent el que queda del 2012 i, molt probablement també el 2013.

divendres, 13 de juliol del 2012

Els valors: el sentir, el conèixer i l’ actuar en política a la ciutat


Ara per desgràcia hi pot haver el perill de la inexistència d’un fil conductor entre el que sentim, el que coneixem i el que fem.
En l’esmentada primitivització de les relacions socials (i les relacions socials també són les econòmiques), es pot intal.lar un ànim o esperit on sabem i sentim què caldrà fer però no ho estructurem i no actuem  en conseqüència per por a ser massa diferents i precisament, aquí és on radica l’error.

El canvi de valors que ha de generar l’actual situació és el moment ideal per construir nous valors, noves polítiques i un canvi en la cultura de treball tant de l’administració com en l’actitud del ciutadà. Mai hi ha hagut millor ocasió que ara per a millorar els índexs d’allò que col.loquialment es coneix com el civisme.

Cal en l’àmbit ciutadà aconseguir que s’entengui que cal col.laborar tots, fins i tot amb aquells que no ens comprenen o no comprenem.

Aquí ens necessitem tots, els científics, els sindicats, els empresaris, el sector no lucratiu i òbviament l’administració. Fa molts anys per sort que a l’administració no li toca ja només administrar sinó que té el dret i el deure de promoure de mobilitzar agents i operadors. I quin millor lloc per fer-ho que el territori de la ciutat, que és el lloc per vocació on integrar i cossificar les polítiques.

dijous, 12 de juliol del 2012

El Govern Rajoy: ensorrar el país per salvar els amics corruptes



La crònica del ple del dilluns haurà d'esperar, el govern Rajoy amb les seves decisions salvatges m'obliga a posposar els comentaris de la discussió que vàrem fer sobre les noves ordenances i plantejar en unes poques ratlles el meu rebuig a unes decisions precipitades, contradictòries i abusives per a una gran majoria de ciutadans i ciutadanes.

Sempre m'han fet por les majories absolutes perquè habitualment els que les detenten les interpreten com un xec en blanc, creuen que poden desfer qualsevol promesa anterior i fer tot el contrari d'allò a què es comprometien per ser votats pels ciutadans.

Pero cap com Rajoy ha abusat tant en tan poc temps. La llana del franquisme que es percebia en el clatell de la dreta espanyola, ha esdevingut perruca de la que es presumeix descaradament.

Res més allunyat de la democràcia és abusar de les decisions sense compartir-les amb els ciutadans. Qualsevol justificació per la gravetat de la crisi es cau, perquè aquesta no ha començat fa uns mesos amb l'arribada dels Rajoy, De Guindos i Wert, sinó que fa anys que dura i ells des de l'oposició no van tenir cap escrúpol en agreujar-la per pujar al poder.

Apujaran l'IVA malgrat haver-ho negat repetides vegades, treuran prestacions als aturats sense promoure ni un lloc de treball, empitjoraran les condicions dels funcionaris sense tocar les estructures de l'administració de l'Estat obsoletes i ineficaces i tot això no pel bé dels ciutadans i ciutadanes sinó per salvar als amics corruptes que han ensorrat bona part del sistema financer espanyol. Destruiran la classe mitja i el món del treball abans de tocar ni un euro ni un pèl dels que han causat la crisi, l'estafa més gran de la trista història de l'Espanya contemporània.

Mai tan pocs havien fet mal a tants en tan poc temps.