L'onada de refugiats a Europa, un crim de la geopolítica?

No crec en conspiracions, defujo de les explicacions simples, em nego a veure les coses en blanc negre, però com diu el vell acudit:  Eu non creo nas meigas, mais habelas, hainas”. En qualsevol anàlisi de política internacional aquesta frase es plenament vigent.

Com la majoria estic trasbalsat pels naufragis al Mediterrani i per les corrues de refugiats a les fronteres de la Unió Europea. Crec que cal un ampli esforç humanitari i que els governs europeus no estan fent el que caldria. Però em nego a veure aquest fet com exclusivament migratori i humanitari.

Iraq, Síria i Líbia, son els grans perdedors com a estats,  d’una pugna on la geopolítica, feta per aprenents -o no tant- de bruixots, ha desfermat la destrucció d'aquest darrer i una guerra sagnant als altres dos. Amb tots els dubtes sobre drets humans, aquests països eran l’excepció laica, o més aviat d’un arabisme no excloent a les altres minories. Eren però, l’adversari històric dels fonamentalismes, especialment d'Aràbia Saudí i Quatar, i recentment de l’islamisme califal d’Erdogan a Turquia.

EEUU amb la seva obsessió per Rússia i Iran ha apadrinat els conflictes i la Unió europea ha seguit dòcilment aquesta estratègia. El petroli, els gasoductes, la lluita per l’hegemonia, fa que “els enemics dels meus enemics siguin els meus amics”, malgrat que ho son de forma extremadament inestable com hem vist.

Sense un canvi de política internacional, sense un tomb en la estratègia europea i nord americana, sense un acord amb Rússia i Iran, la tragèdia continuarà i contaminarà els estats veïns i continuaran els fluxos de gent desesperada i el creixement del terrorisme i l’extrema dreta a Europa. Estem a temps de fer aquest tomb? No tinc la resposta.

No li digueu constitució si el que voleu dir és immobilisme.

He llegit repetidament que res que es faci democràticament fora de la Constitució de 1978 pot tenir cap validesa. L’acord refrendat en un referèndum que  l’amplia majoria dels ciutadans no van votar per que o no podien o no havien nascut fa 37 anys, esdevé un mur infranquejable. La clau d’una constitució tutelada pels aparells hereus del franquisme, especialment el judicial, el policial i el militar, impedeixen avui qualsevol canvi que no passi pel bipartidisme, font dels actuals problemes.

La llei amaga prejudicis, una part d’ells per tergiversació de la història, una visió de l’estat que el franquisme va voler fer etern, uns sectors que n’han sortit privilegiats i depenen per mantenir la seva riquesa particular, viuen de l’estat, extreuen del control d’aquest els mitjans que els fan poderosos.

Qualsevol canvi al que estan disposats solament pot ser cosmètic. La vella història ensenyada, arrelada en la majoria, veu qualsevol reivindicació nacional que no sia la pròpia, com un robatori, qualsevol reconeixement de singularitat com insolidaritat.

Aquests dies i encara més en el futur veurem com polítics de tota mena es tiraran la història pel cim. Alguns frivolitzaran i negaran a la història el caràcter de disciplina científica, però al meu parer, el fet de ser-ho, una ciència, fa que com totes sia manipulable.

Sempre he ensenyat a contrastar fonts, a cercar testimonis, a confrontar hipòtesis. Perquè no hi ha pitjor manipulació històrica que la que ha anat arrelant en segles de intolerància. Per això acusen a l’escola catalana, fonamentalment la pública, d’haver manipulat a les darrers generacions per a fer independentistes. No creuen que es puguin haver equivocat i com deia l’historiador E. P. Thompson: “ amb la teologia no pots discutir”.

Ai! Si em pogués estalviar la campanya electoral!

Amb sinceritat, m’agradaria poder-me estalviar aquest mes que manca fins al 27S. Amics tirant-se els plats pel cap, més d’un sobre el meu, i paraules amargues que el vent se les emportarà, però mai amb la velocitat que alguns voldríem. Què fàcil si el 9N hagués pogut ser, amb l’autorització del congrés de diputats, el referèndum desitjat. Però res ha estat i és fàcil en la nostra història, per tant, com qui pren un xarop amarg, aguantarem la campanya, perquè el 27S puguem decidir si volem ser independents o no!

Caldria que no perdéssim de vista això: qui és l’enemic i que avui l’adversari pot ser, ¡ ha de ser, l’aliat de demà. Però les campanyes son com un virus en que el diàleg no és possible, el monòleg que convenç als convençuts i els bloqueja a escoltar als altres. No perdem el senderi de que si ens trobem ací és perquè no ens han deixat la via democràtica més pertinent, el referèndum.

Perquè no creuen que hi tinguem dret, per que no ens veuen com a subjecte polític, per que el territori es propietat seva i els que hi vivim inquilins. I aquesta visió de PP i PSOE ha contaminat a una majoria dels nostres veïns i veïnes, fins i tots aquells que amb qualsevol altre tema estaríem d’acord.

I, com vull decidir, passaré amb tota la dignitat que pugui uns dies en que veuré, em temo, el pitjor de molts. Em fixaré, però, amb el millor que trobi, cercaré el punts d’encontre i miraré amb esperança el resultat. Tinc pressa, però sobre tot tinc confiança.

Tsipras o els límits de la política?

Fórem molts els que vàrem veure en l’elecció de Tsipras com a primer ministre com un camí d’esperança. Quant després de setmanes de negociació esgotadora signà el “dictat de retallades” la decepció fou també molt gran. Seria injust i un pel arrogant senyalar com una traïció aquest fet i al seu protagonista com un mentider, penso, que es millor per a l’esquerra, reflexionar sobre els fets i aprendre dels errors.

Hem aprés que amb les regles del joc sempre guanya la banca. És a dir, si el teòricament apolític i independent Banc Central Europeu, pot tancar l’aixeta a un govern d’esquerres, una política que s’orienti en principis democràtics i socials serà impossible. En un moment determinat has de ser insubmís i tenir un pla alternatiu.

Si Grècia el tenia, com diu Varoufakis, i no el va usar, no ho sabrem mai. Ara bé, en el futur si volem construir alternatives, aquestes no passen per una millor gestió en el marc de les regles existents, sinó per una estratègia de ruptura i negociació posterior si s’escau.

No estic gens d’acord, ni ací ni a Europa, amb aquells que creuen en una superior centralització i uniformització, si es fa serà a la baixa i possiblement amb geometria variable. Penso que democràcia i descentralització es requereixen mútuament. El codi europeu ha de ser reconstruït inspirant-se en els seu orígens de respecte a pobles i regions. De la mateixa manera que diem que, a l’estat, Catalunya sense independència no pot continuar.

Horitzó 2020 i innovació escolar

En el mon educatiu acostumen sempre a destacar-se les males notícies. Sovint els rànquings d’èxit o fracàs, la lectura sovint es posa èmfasi en el segon, acaparen portades i justifiquen apriorismes ideològics. No és difícil agitar la por de pares i mares i assegurar-los amb diners i segregació l’èxit dels seus fills.

Sempre he treballat a l’escola pública i en soc un ferm defensor, els meus filsl hi ha anat i n’estic content. Però no he menyspreat mai algunes escoles que sense ser públiques tenen afany d’innovació i de servei a la comunitat. D’entre altres, el jesuïtes han estat amatents als canvis i n’és un exemple el model “Horitzó 2020” a Catalunya.

En l’etapa intermèdia, els dos cursos finals de primària i els dos cursos primers d’ESO, amb les ratios ja existents i amb un xic d’esforç han aconseguit tres professors per grup que interactuen a l’aula junts. No és el primer cop que es fa fora de les nostres fronteres, però si que avui i ací és la primera vegada que forma part d’un projecte global.

Recordo que en els primers anys de la “Reforma”, la integral, la de 1990, no aquestes “refometes” incessants que hem tingut aquedts darrers anys, vàrem fer un projecte a ciències socials de primer d’ESO on interactuàvem dos professors a l’aula, en Josep Maria Carbó i jo mateix. Fou més que interesant i fou possible per la complicitat de la junta directiva, però cap més que aquesta, ni inspecció ni el departament li donaren la més mínima importància.

Aquest és el gran mal de confondre burocràcia amb sistema públic, de no promoure la creativitat i l'excel.lència quan es parapeten en l’administració educativa gent que te més en compte el seu estatus personal que el servei públic, no ens estranyi doncs que de forma hipòcrita tants i tants polítics amb responsabilitats no portin els fills a les escoles públiques que teòricament administren. A Finlàndia, els governants, han de portar obligatòriament els seus fills a la pública, serà una casualitat que s’escarrassin tant en el model escolar?

Frustració i obsessió o com equivocar el camí.

La frustració en la que varen viure, alguns, la desaparició del tripartit ha estat la causa de molts dels sectarismes que avui es troben en persones que varen tenir responsabilitats en aquella època. Alguns he conegut a ICV. Foren maltractats per uns mitjans  de comunicació privats, Godó especialment, que es posaren al servei d’una CiU en l’oposició, disposada a qualsevol mena de maledicència per a tornar al poder.

El primer any de retorn de CiU amb el “govern dels millors” fou paradigmàtic. Com no recordar aquella llei “òmnibus” que volia d’una tacada esborrar tot el fet en el període anterior en fou paradigma. Tot això fou tant dur que avui, malauradament, paralitzà l’anàlisi dels errors del període del tripartit i portà a un sector de l’esquerra a perdonar-se excessivament i a demonitzar l’adversari personificant-lo en CiU i Mas, gairebé en exclusiva.

Quan més necessària era i és la capacitat d’anàlisi, aquesta pot restar per alguns captiva de les fòbies i no copsar adequadament el grans canvis produïts del 2011 ençà. I hi ha el perill de percebre’ls com una maniobra de l’odiat enemic. Els mateixos que proposaven el govern del 99%, reduint a una minoria els “poderosos”, poden situar a una majoria de catalans i catalanes com un conjunt d’homes i dones manipulats, convertint a Mas amb el gran mag pervers, principi i fi de totes les desgràcies.

Aleshores negant l’objectiu de les plebiscitàries del 27S, aquest esdevé, solament derrotar Mas, prometent que si aquest desapareix, s’obrirà un període de govern sense neoliberalisme que, ara si! solucionarà totes les desigualtats. S’obliden de les migrades competències i finançament dels sistema autonòmic. S’obliden del bipartidisme estatal que comparteix taula i mantell i no el deixarà anar. S'obliden de l'ampli moviment popular que ha basculat cap a la independència. L’obsessió es mala consellera! 

Ni ara, ni mai? Doncs ara!

En un context internacional gens favorable, on la dreta extrema europea ha aconseguit posar de genolls al govern de Siritza a Grècia, obrim un procés de ruptura amb l’estat espanyol. No pas pocs se’n fan creus, diuen que ara no toca, que ho hem de posposar...però, de fet, quan és un bon moment? ni ara ni mai? Doncs ara!

Hem viscut un procés d'estabilització del capitalisme internacional, ferit per la crisi del 2008. Encara en el sud patim molt durament aquesta etapa que no ha acabat. No erren els que diuen que CiU ha estat un instrument d’aquesta reestructuració, però no diuen tota la veritat quan la situen avui en el mateix moment que fa cinc anys.

Primer, per que ja no és la mateixa per acció i omissió, s’ha trencat i han desaparegut persones claus i, no menys important, han perdut el recolzament de sectors determinants dels capitalisme català que ha estat i continua essent espanyol. En segon lloc, avui, el procés independentista ha modificat el pensament i l’actitud de molts dels que avui formen la dreta nacional catalana.

La importància del 27S està, doncs, en el resultat favorable a la independència que trenca els camins habituals, fora d’on el sistema se sent confortable. Si no hi ha un sí clar, en diputats i vots, no obrirem el camí a un govern d’esquerres on tot sigui possible.

Al contrari, al costat de la derrota de l’independentisme es viurà la de tot canvi. Sols cal veure com la dreta espanyola i el PSOE fan corre el que ha passat a Grècia, com una derrota de tots aquells que no segueixen les seves normes.

Per tot això, es clau, per a la gent compromesa en el cavi social, que diguem un clar sí a la independència nacional.

Què vol dir que anem a totes? La força de la raó. (i 3)

Del que hem dit en els anteriors dos posts, la hipòtesi més versemblant és la de que Espanya faci cas omís als procediments democràtics, aleshores el camí és aconseguir que els principals països europeus i les principals institucions financeres vegin que els costos de la no intervenció internacional siguin superiors als de la intervenció.

Les mesures de pressió real es basarien en la mobilització permanent (manifestacions, concentracions, acampades...); la desobediència institucional, des de tots els estaments institucionals no intervinguts; una acció exterior intel·ligent, des del les institucions públiques i privades cercant la complicitat de l’opinió pública internacional; i la més complexa i polèmica, la paralització econòmica, usant el mecanisme de la vaga general indefinida, plenament constitucional que ens portaria a la primera plana de l'escena internacional.

És en aquests marc que de nou els costos d’una via i altra s’imposen. Només en un escenari de continuada paralització es poden crear les condicions per a que el sector privat aposti per la mediació i que els costos de no intervenir siguin superiors als costos d’intervenció.

Al meu parer, en l’escenari que s’assumeixin els costos, en el cas que les mesures de pressió siguin continuades i amplament majoritàries, és pot desenvolupar una nova etapa que basada en la mediació exterior, on possiblement no s’accepti una independència per fet consumats, però, per fi, s’obligui a les parts a acceptar el resultat d'un referèndum d’independència.

Com tota hipòtesi, el que he desenvolupat, pot no concretar-se o anar per altres variables, però en qualsevol cas la mobilització permanent i la mediació internacional seran les peces claus.

Què vol dir que anem a totes? Confrontació o no. (2)

Si la negociació es impossible, com es de preveure, s’entén que un cop finalitzats els preparatius s’arribaria al punt del que s’ha anomenat “la desconnexió”, es a dir la ruptura del marc constitucional espanyol, que es manifestaria en una proclamació unilateral d’independència i una llei de transitorietat jurídica. I, després es convocarien noves eleccions i un Referèndum final que referendaria, si hi ha majoria, la independència.

No està clar en quin moment s’iniciaria l’escalada repressiva del govern espanyol, si abans o després de les eleccions generals, tot fa pensar que abans seria un excel·lent instrument electoral per al PP. Caldria veure si es donarà en la proclamació inicial o en la llei de transitorietat, també quina extensió tindrà –reducció de competències, suspensió de l’autonomia- però es pot assumir que el bloqueig legal hi serà.

És evident que una proclamació nominal de secessió no equival per si mateixa a la independència, doncs difícilment de manera automàtica tens el control efectiu sobre el territori i menys el reconeixement internacional, per això cal un període de temps en que cap dels dos règims tingui un control efectiu sobre el territori, que es doni de fet una situació de doble poder de duració incerta.

En aquest escenari es pot donar l’anul·lació de l’autonomia, en la que la única força des de Catalunya per a equilibrar la correlació de forces seria la mediació internacional, que obligui a Espanya a resoldre democràticament la qüestió catalana. És obvi que aquesta no vindrà de manera pro-activa per part de la comunitat internacional, caldrà assumir els costos i activar tota mena de mesures de pressió real que solament pot venir de la mobilització popular per a provocar aquesta necessària mediació internacional.

Què vol dir que anem a totes? El dia després. (1)

Aquestes ratlles volen ser una resposta a alguns dels que em pregunten com, sobre què cal i que proposem els que considerem la independència possible, difícil, però factible. Moltes del les coses que escriure han sortit de la reflexió de la lectura d’un article de Constantí Segarra a Boxed Press. De forma extensa, cosa que no faré jo, és planteja fonamentalment el mateix, i penso que paga la pena en tres post relativament curts fer-vos arribar aquestes reflexions.

Per a encarar el futur cal, al meu parer, que les candidatures de “Junts pel Sí” i la CUP superin el 50% dels vots. Són els que clarament parlen de plebiscit i el seu vot significa independència. És cert que, segons evolucioni la situació política, els electes de “Catalunya es pot” es podrien sumar al camí encetat, si més no una part d’ells.

Un escenari sense confrontació seria aquell que en un període d’un màxim de vuit mesos després de les eleccions, és faria una declaració solemne de l’inici del procés de secessió amb una petició expressa del Parlament per negociar-lo; s’obriria el procés participatiu per a una Constitució catalana; s’haurien de crear lnoves estructures o millorar les existents per a formar el nou estat.

Si en aquesta etapa les negociacions amb l’estat restessin obertes, es crearien els mecanismes per a desenvolupar un referèndum vinculant acceptat per les dues parts, seguint el model escòcia-Gran Bretanya.

Però amb la correlació de forces actual a Espanya descartaria aquesta via col·laborativa, la millor sens dubte, perquè a Madrid, al meu parer, el PP i també el PSOE, estan decidits a augmentar els costos de la independència, tot creient que aquest escenari de confrontació i no col·laboració, te mes possibilitats d’aturar la secessió que per la via de procediments democràtics.

Un agost estrany, preparem-nos pel setembre!

És un mes d’agost estrany, no solament pel temps, que mira que n’és de canviant, ho és especialment per una situació política a Espanya i Catalunya efervescent. Pot ser que tinguem uns dies de tranquil·litat en aquestes vacances mutants, però el 11 i el 27 de setembre son a tocar... Moltes ferides polítiques resten obertes i els partits es descomponen en confluències variades, això si, PSOE i PP, volen donar una imatge de seguretat que es queda amb això, façana.

No se si hi haurà canvi a Espanya, si es reformarà o no la sagrada constitució, si el bipartidisme, que passa per un mal moment, es recuperà amb les dues crosses a la dreta i a l’esquerra que han provocat. El que crec és que la única revolució o ruptura, si es produeix, serà a Catalunya.

Aquest dies de vacances llegeixo i escric, parlo i reflexiono, sento que no puc ser espectador, malgrat m’he guanyat la jubilació. No, al menys, en uns moments que tots haurem de contribuir a fer possible el que tant de temps em pensat que no ho era, que mai hi podríem arribar.

Han estat cinc anys que s’han fet llargs, on els oportunistes s’han barrejat, i encara ho fan, amb la gent honesta. Partits, com deia, s’han fet miques, altres es mouen entre el si i el ja veurem, i n’hi ha que han estat generosos i han fet els deures. Però tot es encara molt fràgil.

Els ull oberts, la oïda disposada a escoltar als altres i la ma estesa. En la presentació de Junts pel Sí Raül Romeva digué que s’aniria a per totes. Realment anar a per totes, assumir les conseqüències d’anar-hi, i deixar clar a l’adversari que s’hi va, és la única possibilitat d’aconseguir la independència.

Preparat per la Meridiana: m'he apuntat al tram 120.

Via lliure a la república catalana, aquesta és la frase que encapçala la mobilització de l’11 de setembre d’enguany. Després de la gran manifestació del passeig de gràcia, de la cadena humana de nord a sud del país, de la V...pensava que ja en tenia prou, però no me’n he pogut estar i ja soc inscrit en el trem 120.  Unes mobilitzacions que expliquen l’abast popular del moviment per la independència.

Des de fora ens bombardegen tot dient que Mas és el culpable de tot, que ens ha embarcat en un camí sense sortida, que tot es deu a la seva supèrbia i aventurisme. En definitiva, des de Madrid no volen veure ni creure una realitat, que si l’entenguessin, els obligaria a rectificar i a negociar. Que és un ampli moviment popular, un dels més grans de la darrers dècades a Europa, el causant d'aquesta situació.

És millor per a ells seguir el model Ibarretxe que tant bon resultat els hi va donar: menysprear, desmerèixer i ridiculitzar. No se’n adonen o no volen adonar-se’n,  que ha estat el moviment popular el que ha transformat els partits i als polítics, en aquests cinc darrers anys.

L’11 de setembre hi haurà, de nou, una gran mobilització. Soc del parer, que ha estat clau per a que els esforços unitaris reeixissin i per clarificar les opcions electorals, la por a presentar-se davant de la gent amb unes opcions independentistes barallades i/o sense una convocatòria electoral clara en aquesta diada.

El 27S, cal una majoria d’escons ...i de vots

Perquè creiem que les majories les fan les persones, els i les que van a votar. En els plebiscits s’han de comptar en votants a favor i en contra, això dona força al resultat i fermesa en les accions posteriors.

Perquè no tenim por, les campanyes són per a guanyar-les , i després de tants esforços, de tantes mobilitzacions i també de tants pals a les rodes, de tantes mentides i de tantes amenaces, volem que el resultat estigui a l’alçada d’un projecte, la independència, que ha de ser clarament majoritari.

Perquè volem construir un nou país, i aquets sols es pot fer amb la majoria, oberta i integradora, no son unes eleccions qualsevols, autonòmiques, de les que poden formar-se governs amb una minoria majoritària. D’aquets ja n’hem tingut i ara no ens valen pas.

Perquè el mon ens mirarà aquest dia i comparà vots. Aconseguir aliats ens el fonamentar els dret, la raó amb la força dels vots. Aquest voluntat inequívoca que dona una majoria que suma i obra nous camins.

Estic, doncs, d’acord amb tots aquells que, com la CUP, deixen clar que el 27S hem de guanyar amb una majoria d’escons ...i de vots. Perquè construirem un nou país amb la majoria, perquè aquest plebiscit el guanyarem i el resultat ha de ser clar ací i a fora.

Eleccions, per un sí o per un no!

Sí, ho confesso , era un dels que dubtava que es convoquessin eleccions, fins fa ben poc. No me’n refiava del president, es cert. L’herència del peix al cove, les seves polítiques neoliberals, les complicitat amb les llei més conservadores a Madrid, em feien dubtar que anés de debò. Però avui ha signat el decret i el 27S decidirem!

Pel camí, la ruptura de CiU, el suport a decisions del govern per part d’ERC que, de segur, els hi ha costat suor i llàgrimes, el pas endavant d’entitats com l’ANC i Òmnium empenyent cap a la unitat. Moltes passes, molts discursos i moltes contradiccions, no podia ser d’una altra manera donada l’heterogeneïtat de les opcions que reclamen la independència.

Davant la passivitat del govern del PP i de la complicitat poruga del PSOE, no hi ha més marge que l’exercici de la sobirania, amplis sectors que fa tres o quatre anys no haurien recorregut aquest camí hi estan, hi estem, disposats. Per primera vegada votaré una llista diferent de les que he votat des del 1977. Per què vull que el meu vot es compti com a sí, sense ambigüitat.

Clar que ens juguem mes coses que un sí o un no, però sense aclarir  la incògnita, ens quedem on estem. I on estem, governi qui governi, de polítiques socials poques...per manca de finançament i de capacitat d’endeutament, més enllà de la supeditació a unes polítiques econòmiques en les que el PSOE i PP solament tenen matisos diferencials.

La seixantena: ”il reste tant et tant a vivre”

Quan la vida ens deixa, a una edat en que encara hi han molts projectes a mitges i un gran desig de cercar noves fronteres, la mort, la vella companya, es fa profundament injusta. Sempre és dura pels que ens quedem, el dol per l’absència de la persona estimada és un camí feixuc i un cop fet, el record ens dona fiblades al cor.

Ara a la seixantena, tot i ser una edat, si gaudeixes de salut i d’un mínim benestar s’obren moltes portes que duen a la felicitat. El poder dedicar més temps als teus, família i amics, assenta les bases de nous reptes o de completar pistes obertes de fa molt temps. El temps, tot i corre en un compte enrere, és mes teu, en tens un major control, es a dir, ets més lliure.

En la cerimònia de comiat d’una persona apreciada i admirada, també en la seixantena, veia en els ulls clars dels seus fills tot l’amor que hi veig en els dels meus fills  i se’m trencava el cor al copsar el dolor de l’absència tot just oberta com un dolorosa ferida. Quin goig tenim els pares quan els veus ja grans, quan tenen, entre moltes virtuts, la de ser unes bones persones.

L’equilibri entre la vida pública i la privada no és fàcil, com no ho és, de fet, viure al mig de les contradiccions que tens al teu voltant i les que dins teu hi conviuen. Els referents que has compartit, aquells que has tingut la sort de gaudir-ne i la desgracia de perdre’ls, son els teus millors consellers, en un debat permanent entre fer i esperar.

Em ve al cap una cançó de Serge Regiani, que, de fet parla de la “cinquanteine”,  diu:

“Il reste tant et tant à vivre

qu’on pourra faire

un long detour

si tu veux, mon amour.”