La vella política i la nova Catalunya que s’albira

Font: lavanguardia.com

Porto molt anys compromès amb la política, des de l’adolescència com a resultat de la meva inquietud personal i de les converses familiars que em feien qüestionar el franquisme. A la primera oportunitat de formar part d’un grup polític m’hi vaig apuntar i en plena clandestinitat per càlculs de probabilitat fou lògic raure en el PSUC, el “partit” que amb el sacrifici de molts homes i dones era hegemònic en la lluita antifranquista a Catalunya.

No idealitzo aquells anys ni els enyoro, massa por i moltes incerteses. A l'arribar la transició els partits naixeren, creixeren i no pocs desapareixerien. La debilitat dels partits els portà a crear un sistema intern molt autoritari i han gairebé monopolitzat la vida política fins ara. Els resultats no crec que siguin massa bons, desprestigi de la política i els polítics i desapegament de la ciutadania pels afers públics.

Avui hem entrat en una nova etapa, des del punt de vista social amb una crisi que no se soluciona amb les receptes neoliberals a l’ús sinó que l’agreuja. Des del punt de vista nacional “una gran il·lusió” s’ha desfermat i catalitzà el darrer 11 de setembre amb un clam per la independència de Catalunya.

En aquesta etapa els partits haurien de canviar o hauríem de canviar de partits. Veig amb espacial preocupació la deriva messiànica de CiU, no discuteixo el paper positiu que ha jugat el President Mas des de l’11 de setembre, però el seu entorn s’aprofita per amagar les vergonyes de dos anys de govern ineficaç que ha empobrit Catalunya, no tota la culpa la té Madrid. Però em preocupa i molt l’esquerra, un PSC que està fora de joc, una Esquerra que sembla conformar-se en ser el soci de CiU i una ICV, amb EUiA, que semblen molt confortables com a lleial oposició a sa majestat.

Estem a temps de canviar abans del 25 de novembre, així ho espero, però ho veig improbable. Ara bé estic segur que si no es canvia, el canvi ens farà canviar, qui es quedarà pel camí? Qui no s’adapti a una nova manera d’entendre la política i la sobirania de les ciutadanes i els ciutadans.

Cara i creu del Ple d’ahir al Parlament de Catalunya

Font: gironanotícies.com

La cara del dia, el parlament català ha aprovat aquest dijous, amb 84 vots a favor dels 131 emesos per la cambra, una proposta de resolució per convocar, prioritàriament durant la pròxima legislatura, una consulta perquè els catalans puguin determinar “lliurement i democràticament el seu futur col·lectiu”. Una decisió molt important i necessària.

La resolució aprovada, després de l'anunci d'avançar eleccions a Catalunya per al 25 de novembre, diu: “El Parlament de Catalunya constata la necessitat que el poble de Catalunya pugui determinar lliurement i democràticament el seu futur col·lectiu i insta el govern a fer una consulta prioritàriament dins de la pròxima legislatura”.

La creu: CiU no vota la resolució d’ICV-EUiA, de què el referèndum es faci en la propera legislatura i no amb l’ambigüitat de “preferentment”.

L’abstenció del PSC i Esquerra que ha evitat la reprovació de la gestió del govern de la generalitat pels 21 mesos de govern retallant.

El PSC ha salvat amb la seva abstenció al president de la Generalitat a aclarir davant la cambra si està implicat en el cas Palau.

Els vots dels PSC també salven la gestió del conseller de Salut, Boi Ruiz.

Es rebutja la proposta d’Iniciativa per a limitar la despesa electoral i compartir la bustiada en la propera campanya de les eleccions catalanes.

Aquest és el perill de la propera legislatura si no impedim la majoria absoluta de CiU i reforcem les posicions sobiranistes i radicalment socials.

Solidaritat amb “Café amb Llet”, el judici d’avui s’ha de sobreseure

Els editors de la revista Cafè amb llet se’ls jutjarà avui per denunciar una trama corrupte en el nostre servei nacional de Salut. El president del Parc de Salut de Barcelona i assessor de Presidència, Josep Maria Via Rodons, demandà als responsables de la publicació per “atemptat a l'honor" i reclama una indemnització de 20.000 euros.

Faig meves les paraules d'Albano Dante, director de la revista, "ells s'han gastat el diner del poble, se’ls pregunta en què i no responen, i encara qui ha de respondre som nosaltres davant dels tribunals per explicar-ho" .

En un vídeo, ha explicat com diferents alts càrrecs de la Generalitat s'han beneficiat de contractes milionaris per a les seves empreses privades, entre d'altres involucrats el director de l’Institut Català de Salut (ICS) Josep Prat, que a més de dirigir la principal empresa pública de serveis sanitaris de Catalunya, exercia de director general del holding Innova amb un sou de 280.000 euros anuals. Aquest vídeo a Youtube amb el títol de ‘El robo más grande de la historia de Cataluña‘, ha rebut més de 300.000 visites.

A més també s'explica la concessió de contractes per valor de 50 milions d'euros al grup Serhs, on el principal accionista és Ramón Bagó que des de fa dècades ocupa alts càrrecs al Consorci de la Salut i Social de Catalunya (CSC).

Tot i que l’oficina antifrau ho està investigant i es va obrir una comissió d'investigació al Parlament, que per les eleccions anticipades caldrà fer de nou en la propera legislatura, s'accepta una querella que el que fa és atacar al missatger.

Tota la nostra solidaritat als encausats que representen el dret a una informació lliure i veraç.

A Girona hi ha gana, que la reivindicació nacional no ens faci oblidar els ciutadans que pateixen

Font: voluntaris.cat

Ja sé que és un títol que pot incomodar i semblar injust per a un ajuntament que no ha reduït les aportacions que feia l’anterior govern en la lluita contra la pobresa, però la retirada del govern de la Generalitat en les inversions necessàries per a una Girona que ha vist augmentar les persones en risc d’exclusió, ha ampliat el llindar de la pobresa en la que han caigut moltes famílies.

L’Ajuntament està massa sol, les entitats no poden cobrir aquest buit, perquè, com a l’Ajuntament, la Generalitat ni tan sols paga el que els deuen. Al govern municipal hi manca decisió i valentia, cara enfora per reivindicar a la Generalitat el que és just i cara endins per implementar les accions urgents i de nou tipus que cal.

La retallada de la RMI ha tingut efectes devastadors. Més que injust, és èticament indecent. El conseller Mena ha actuat de manera cruel produint dolor entre els més vulnerables. Quants dels 10.000 infants a Catalunya que aquesta mesura ha empès a la pobresa severa, com denunciava el Síndic de Greuges en el seu recent informe, són gironins?

Des del meu grup municipal estem treballant en un Pla tranversal contra la Crisi, com a base per a la discussió dels propers pressupostos 2013. Som conscients que l’Ajuntament pot fer més i en una millor direcció, però és evident que no es pot tolerar més que la Generalitat es mantingui de forma irresponsable sense prioritzar la lluita contra la pobresa com un eix imprescindible en les polítiques de govern i de país.

Aquests darrers dies he escrit sobre el dret a decidir i l’estat propi, que calia fer eleccions anticipades per a preparar la transició nacional, però de cap manera aquest necessari camí pot emmascarar i amagar la necessària i imprescindible obligació que té la Generalitat de Catalunya per a lluitar contra la pobresa. No serem un país lliure si mantenim, tantes famílies, nens i gent gran en la pobresa extrema. Si no ho saben fer, que governin uns altres.

Visca Catalunya lliure i social!

Acabo de tornar de Barcelona, he assistit al Consell Nacional d’ICV del que formo part des de la creació d’aquesta organització política. Debat intens i un bon informe inicial del Joan Herrera. L’objectiu era aprovar els documents per a la propera Assemblea Nacional que havíem de fer a finals d’octubre. Ara bé, el debat dels darrers esdeveniments nacionals i la possibilitat d’eleccions anticipades han reorientat la discussió.

Entre la prudència i l’entusiasme pels nous esdeveniments, podríem resumir el debat. Som una organització que aplega federalistes i independentistes, resultat de l’evolució de la part de l’esquerra catalana que representem. Dels darrers, sobiranistes o independentistes, cada cop som més, però és evident que en aquests canvis hi juguen molts factors i variables, personals, locals, ideològics i polítics.

Té lògica que no vulguem perdre cap llençol en la bugada i per això un debat serè fins a l’assemblea nacional semblava el camí més assenyat. Però els esdeveniments ens han sobrepassat. Davant la contesa electoral, probablement imminent, hem de donar als ciutadans respostes clares a les seves preguntes i l’ambigüitat no serveix.

En paraules de Joan Herrera tots els d’Iniciativa volem el dret a decidir, nacional i socialment, ara bé hi ha companys i companyes que es resisteixen a veure esgotades les possibilitats d’un acord amb una Espanya, que no hauria de ser la del PP, que es voldria progressista i republicana. Al meu parer, aquesta avui no existeix ni se l’espera i davant de la d’avui, la política ens obliga a fer propostes sobre les bases reals. Solament des d’un estat propi és possible un futur federal amb Europa o amb qui el poble decideixi. Però ens hem de pronunciar avui per un estat propi per a fer-ho possible en el futur.

La conclusió d’avui ha estat la següent: ICV està pel dret a decidir i per un estat propi, un estat català que el volem social. És a dir entre Andorra o un altre paradís fiscal preferim Suècia.

Ens queden coses per aclarir, perquè som un reflex de la societat, però oferim a totes les forces socials i polítiques que volen la construcció d’un nou Estat català des de la vessant social, solidària i ecològica que donin un pas endavant amb nosaltres. No sé si estarem a temps, uns encara proposen un pacte amb CiU, altres no tenen clar que s’han de presentar a les eleccions.

Des d’ICV i la coalició amb EUiA hem de restar amb la mà oberta abans durant i després de les eleccions per aconseguir-ho.

Cal un estat propi, però si CiU aconseguís majoria, sola o amb altri, passarem de l’autonomia de les retallades a l’estat de les retallades. Volem un altre camí, cal una altra hegemonia.

La gallina ha dit que no, visca la revolució!

No ha estat cap sorpresa el no de Rajoy, potser la seva rotunditat - pacte fiscal ni ara ni mai! - no deixa un altre camí: o la rendició i fer a la Alicia Sánchez Camacho catalana de l’any o noves eleccions i obrir un procés constituent per a formar un nou estat.

Font: left.gr

Cada dia estic patint la nefasta política econòmica del govern Mas, avui tornarem a anar de negre a l’institut per la nefasta política educativa del seu govern. He anat veient com s’ha anat degradant la salut i els serveis socials des que governa CiU, però tot això no em porta a un tema tan important per al futur de Catalunya com la defensa d’un estat propi a declarar-me neutral perquè CiU, primer amb timidesa i ara amb el convenciment de no tenir un altre camí, també el demana.

Si la dreta catalana té un lideratge i les esquerres hem estat incapaces de tenir-lo, no per això hem de deixar de fer el que és necessari, estar al costat de la gent, que tot i rebutjar la política i els polítics, ens demana que estiguem a l’alçada, al seu costat.

Per tot això, hem de ser clars i situar-nos en la defensa de la independència de Catalunya com la única via que ens deixa “l’establishment PP-PSOE-Poders econòmics de Madrid” per preservar la nostra identitat i poder ajudar als pobles d’Espanya perquè s’alliberin d’aquesta trama corrupta.

Aquests propers dies s’aclarirà el qui és qui a Catalunya i la trama empresarial corrupta catalana, no els molt empresaris que en pateixen les conseqüències, s’unirà als seus germans espanyols per a defensar la unitat de mercat i la pàtria indivisible espanyola. Sí, els mateixos que ha ajudat CiU des del govern aquests darrers anys i els que el PSC quan governava sempre els mirava de reüll per agradar. Aquest els pagaran fent costat a Rajoy.

I nosaltres, les esquerres? Al meu parer caldria una gran coalició, els que alguns anomenen una Syriza Catalana, per la independència i un nou estat social per a Catalunya, encapçalada per un o una independent de prestigi, que disputi l’hegemonia a la dreta ara, durant i després del procés de secessió. Seria meravellós que les direccions d’ICV, EUiA, ERC, SI i CUP em sorprenguin i ràpidament s'hi posin a treballar. Però al menys parlem-ne i deixem de criticar que CiU ho manipularà tot, si nosaltres no som capaços de presentar una alternativa creïble als milions d’homes i dones que volen independència però també un estat del benestar del que sentir-se orgullosos. CiU té el seu camí, amb l’objectiu comú de l’estat propi anirem junts, PSC i PP que s’ho facin mirar, els altres, tots junts, ens toca saber estar a l’alçada.

"No em dóna la gana"

Us reprodueixo la columna del periodista Dani Vilà publicada avui al diari el Punt Avui.

Font: Manel Lladó, el Punt Avui

El ple de dilluns a Girona va suposar la tornada de la màxima activitat política després de la pausa de l'agost, i no va decebre. Els polítics són especialistes a trobar arguments per defensar una cosa o, si fa falta, just el contrari, i fer-ho gairebé amb la mateixa vehemència, però el portaveu d'ICV, Joan Olòriz, va innovar dilluns. Just després de tombar la moció ciutadana que reclamava fer una consulta popular pel projecte del tren convencional, s'havia de discutir una moció del PSC perquè s'implanti aquest any el servei de Rodalies. En la moció sobre la consulta, l'abstenció del PP i el vot contrari de CiU, va deixar en mans del PSC que prosperés la proposta, ja que ICV i la CUP hi donaven suport. Els socialistes veien precipitada la proposta malgrat estar-hi d'acord en el 90% del text i van decidir abstenir-se, recordant que sempre han vist el projecte com una gran oportunitat. L'abstenció final del PSC va impedir que s'aprovés el text que havia defensat l'associació veïnal de Sant Narcís.

Olòriz va ser el primer a parlar sobre la moció següent dels socialistes sobre el servei de Rodalies. “La moció és molt important i sóc el primer a defensar les rodalies, però podia haver esperat el mes que ve per donar un protagonisme més gran a la moció de les entitats”, va detallar l'ecosocialista. El final, però va ser apoteòsic. Per tot el que havia dit el més lògic era votar-hi a favor, “però, com que s'ha abstingut en la moció de la consulta, ara no em dóna la gana votar-ho i ens hi abstindrem”. El portaveu de la CUP, Jordi Navarro, va reblar el clau amb la seva intervenció, que ja va anunciar que seria molt curta: “Ídem, ídem, ídem.” La portaveu del PSC, Pia Bosch, no es va estar de respondre Olòriz tot dient-li que no els socialistes no busquen els aplaudiments: “Només treballem per millorar la vida dels gironins.”

Era un ple carregat de punts de l'ordre del dia, però potser per ser el primer del curs, la sessió es va aixecar cinc minuts abans de la una de la matinada, després de gairebé 5 hores de ple. Fins i tot es va acabar fent curt pels estoics que ja han aguantat sessions de gairebé 7 hores.

Una de les incògnites que caldrà aïllar als propers plens són dues abstencions del PP que va deixar a la corda fluixa el govern de CiU i a mercè de la resta de grups municipals. Potser Veray va decidir donar un toc d'atenció a Puigdemont, ja sigui pel clar tarannà independentista palesat per la Diada i que, de ben segur, no se'ls posa bé als populars, o per qüestions internes no acomplertes satisfactòriament. De segur que l'aprovació de les ordenances fiscals o, més tard, la dels pressupostos palesarà si les abstencions del PP a la moció del Ter i sobre la consulta del tren eren només un toc d'alerta, o posarà en perill l'estabilitat que ha garantit fins ara amb suports constants.

Primeres impressions del Ple: les entitats marquen el camí i els que s’hi oposen fan el ridícul!

Foto: Manel Lladó. 

Un Ple més que interessant on les entitats van tenir el protagonisme que es mereixen i ningú va poder fer-les ombra malgrat ho van intentar.

Primera victòria, es va aprovar la moció en defensa del Ter i contra la privatització que posa en perill el seu cabal. Excel·lent defensa del ponent en nom de l’Ateneu Naturalista i l’Associació Naturalista de Girona, que va argumentar i no va convèncer solament a qui no volia escoltar.

Es va donar la volta al primer intent de manipulació de la nit: una moció descafeïnada sobre el mateix tema que es va situar en un punt del ple que no pertocava per avançar-se a la proposada per les associacions, incompliment del ROM, va passar sense pena ni gloria i resta immediatament obsoleta per l’aprovació, en el lloc que li pertocava, de la de les entitats.

Victòria moral de la moció presentada per la mesa d’entitats sobre el soterrament del tren convencional. M’explicaré: Una intervenció magistral del Marti Carreras, sincera, didàctica i espontània. Traspuant credibilitat i esdevenint portaveu de tots els que han patit l’arbitrarietat amb la que s’ha desenvolupat el soterrament de l’AVE a la ciutat i especialment al sofert barri de Sant Narcís. De nou la deriva en la que es mou el PSC a la ciutat, el no saber què ha de fer i quan ho ha de fer, va portar a la derrota material de la moció, en lloc de votar a favor es van abstenir.  El seu vot a favor sumat a l’abstenció del PP, hauria portat a la victòria. En lloc de demanar perdó i rectificar, han perdut l’oportunitat de redreçar el mal causat, allà ells.

Per adobar-ho, el PSC es va voler rentar la cara presentant una moció per urgir a la Generalitat a implementar les rodalies. Intento ser equànime i ponderat però aquesta maniobra em va acabar la paciència i reconec que en una dura intervenció els hi vaig recriminar el fet.

Tinc molt clar que d’aquest Ple surt reforçada la democràcia participativa i malgrat els entrebancs és un procés imparable, qui no ho entengui serà escombrat de la política democràtica, força i ànims a les entitats de la ciutat, esteu marcant el camí!

Un Ple on el protagonisme l’han de tenir les entitats

Font: mesadentitats.blogspot.com

Recordo fa uns anys una polèmica entre el govern de la ciutat en una sessió de Ple. Jo defensava la necessitat que la democràcia representativa, els regidors, s’havia de complementar amb la democràcia participativa, els ciutadans, mitjançant les seves associacions. El meu contrincant fou en Joan Manel del Pozo, com a portaveu del PSC en aquells moments, que minimitzava el paper d’aquestes tot dient que la única representativitat legítima érem els regidors avalats pels vots.

Malauradament la posició Del Pozo va hegemonitzar les àrees governades pel PSC els darrers vuit anys i bona part de les decisions, on aquest grup s’imposava per majoria o per tenir l’Alcaldia, amb les atribucions que té el càrrec, va patir d'aquest mal.

No poques de les equivocacions dels governs dels darrers anys tenen, al meu parer, aquesta herència socialista de sacralitzar fins al despotisme el paper dels càrrecs electes i dels governants.

Afortunadament avui com a resultat de la confluència dels grups presents a l’Ajuntament s’han obert les portes a la participació en el Ple i en el d’avui plantegen dos fets de vital importància. El futur del cabal del Ter davant la privatització de la companyia subministradora de l’aigua que vol fer la Generalitat i el futur del soterrament del tren convencional davant de les incerteses i incompliments dels governs, donant la veu al poble.

És cert que els hereus del grup abans esmentat sembla que es resisteixen a perdre protagonisme i en lloc de posposar una moció, com hem fet altres grups, s’entesten en proposar-la i a més d’un tema que té a veure també amb el tren, en aquest cas sobre rodalies, que molts podríem haver acceptat pel mes vinent. Hi ha gent que no se n'adona que els temps estan canviant i es deleix per un minut de protagonisme!

Un breu resum de les comissions informatives preparatòries del ple del dilluns 17 de setembre

Font: el Punt Avui.

CI d'Alcaldia. Només un punt: s'aproven les festes locals pel 2013: el 25 de juliol i el 29 d'octubre.

CI Hisenda. Han creat les Normes de procediments per a la gestió del patrimoni municipal (ens donen un CD). Estimació i desestimació d'al·legacions del trenet turístic. Atermament definitiu del municipi de Girona.

CI Promoció. Tres temes d’urbanisme. Una modificació puntual del PGOU per a redefinir la zona del Pont de la Barca i les edificacions que voregen el riu Ter. Una modificació del PGOU per tal de deixar sense efectes les dues ARE ( àrees residencials estratègiques) que hi ha a la ciutat. Ens diuen que la Generalitat no les pensa promoure i que caldria reconvertir aquestes zones a partir de plans especials. Una modificació del PGOU per tal de facilitar que el Celler de Can Roca pugui tirar en davant un projecte d’abast cultural i gastronòmic de gran importància, cal una ampliació tot construint uns baixos a l'edifici del restaurant. El PGOU no preveu aquesta possibilitat, la zona ha esgotat l'edificabilitat i caldria modificacions. Demanem compensacions.

CI Ciutadania. Campanya de sensibilització contra els excrements de gossos. Comença el 17 de setembre. Espais tancats per a gossos: Parc Migdia, Devesa, Mas Masó. Dissabte: mercat de segona mà i fira d'intercanvi a la plaça del Barco. Registre d'ones electromagnètiques: s'amplia un control fix i un de mòbil. Els resultats al web municipal. Tema de Ple: una proposta d'acord per sumar-se a la Moció que van presentar al juliol el Consorci Alba-Ter. Considerem que ha d’anar a l’apartat de mocions i que duplica la primera Moció d'entitats presentada per l'ANG i l'Ateneu Naturalista sobre aquest tema, de fet l’únic punt de diferència és la privatització de l'ATLL. Setmana sense cotxes: l'ajuntament s'adhereix a la campanya de l'ATM, deñ 22 a 29 de setembre. Ajustaments semafòrics, semàfor amb comptador de vermell a plaça Marquès de Camps/ronda Ferran Puig. La L5 està funcionant en fase de proves. Tema de Ple: aprovació de l'actualització de la Xarxa Res.cat.

CI Serveis a les persones. Preinscripció EB Devesa del 12 al 18 de setembre. Obertura el 10 d'octubre. La directora (i la secretària) són treballadores actuals. Han contractat 6 educadores noves. Ja hi estan treballant. Es porta el Pla Local de Joventut com a assabentats. Diuen que no ho podien portar a aprovació del Ple perquè la convocatòria per rebre una subvenció per fer plans de Joventut va sortir a principi de juliol i s'havia de presentar a finals de juliol!!! Manca de previsió!! Atenció: per fi un tema de serveis socials! Però en negatiu: ens diuen que els números fets no fan sostenible el centre de dia, donen unes xifres sense cap ajuda de la Generalitat, per aquest camí no feia falta esperar tant, evidentment sense aportació de la Generalitat no surten els números.

Mocions: nosaltres i la CUP no presentarem mocions per a donar rellevància a les que presenten les entitats, el PSC i el PP de moment s’entesten en presentar una sobre rodalies i una altra per la creació de l'Agència de Promoció Económica de Girona, serien les úniques a banda de les esmentades.

A Girona el poble ha de tenir dret a decidir en els temes claus de ciutat

Font: aragirona.cat

El dilluns vinent al Ple, a iniciativa de la Mesa d’Entitats de Girona, tindrem sobre la taula una moció per a què els ciutadans i ciutadanes de Girona puguin decidir el futur de les infraestructures ferroviàries al seu pas per la ciutat.

La Mesa d’Entitats s’ha reunit amb totes les forces polítiques municipals per a donar raons per i facilitar el vot favorable a la seva iniciativa. Pel que sé avui no hi ha garantida una majoria favorable, però encara estaríem a temps per a reflexionar-hi un xic més i aconseguir els vots suficients per a fer-ho possible.

Entenc, però no comparteixo, els lligams que partits com el PP i el PSC tenen amb els governs anterior i actual de l’estat responsable d’unes obres com a mínim polèmiques i del retard i ara indefinició de la continuïtat d’aquest amb el tren convencional. No deu ser fàcil gestionar dos amors alhora i pel que he vist al govern i a l’oposició sempre s’acaba imposant el de Madrid. He dit doncs que no ho comparteixo perquè sempre he pensat que per a un representant municipal és prioritari allò que és local que els equilibris de la política nacional o estatal.

El que no entendria i menys encara compartiria és que una coalició com CiU que demana per a Catalunya el dret a decidir i això l’uneix amb els partits que a l’Ajuntament estem per donar també la veu als ciutadans de Girona en els afers claus de ciutat, ara es desentengui i s’arrengleri amb els altres dos partits.

La Diada d’ahir: la independència com a somni possible. Els polítics que no estiguin a l’alçada del repte que deixin pas

Font: rac1.org

Avui, a l'aixecar-me d’hora, ben d’hora, cansat físicament com a conseqüència d’una jornada intensa, em sento ple d’esperança en el nostre futur com a poble. De la crua realitat del meu institut, com del conjunt de l’educació catalana, amb més alumnes i menys professors, no tinc dubte que els mediocres i hipòcrites governants actuals seran rellevats per decisió d’un poble que vol un estat propi que es governi tenint-lo en compte com a sobirà i no per agradar a qui mana a Espanya o a Europa.

Això és el que sento el dia després i no és solament, n’estic segur, una apreciació o un desig personal. En companyia de la meva família i amics ens vàrem moure de dalt a baix de la manifestació, hi havia moments que gairebé no ens podíem moure i mirava al meu entorn i escoltava, veia una representació plural del nostre país.

Això si, no hi eren els caps d’Avertis, la Caixa ni el Grup Godó. Que curiós que el principals beneficiats fins ara per les polítiques de CiU no hi eren... I en canvi els protagonistes foren els treballadors i classes mitges, els més perjudicats per les seves polítiques. Contradicció, no: la gent va sortir per una altra Catalunya, lliure i generosa, per un futur millor, no per recolzar als governants que gestionen un trist present.

S’equivocarà CiU i Artur Mas si creuen que ahir es va referendar la seva política, el missatge fou inequívoc: obrir una nova via, la independència. I cansats de politiqueria i retallades aquesta via s’haurà de fer amb el poble i cap a un horitzó que consolidi un estat del benestar català. Els polítics que no estiguin a l’alçada del repte que deixin pas.

Diada: la unitat no pot ser indefinició. Volem la independència

Font: gencat.cat

Molt s’ha parlat de la Diada, des del 1977 no recordo un caliu tan gran, tanta gent parlant-ne i tants canvis en el món polític de darrera hora per a situar-se davant d’un fet que tots preveiem cabdal. Te lògica: som un país plural i no tothom diu el mateix ni tan sols quan parla del mateix concepte.

Però s’hauria desfermat aquest garbuix si l’ANC no hagués convocat amb un lema molt concret, un estat propi per a Catalunya? Sens dubte que no. Si en nom de la unitat cadascú, els partits, haguessin desfilat amb un lema diferent, autonomia, federalisme, independència... la majoria, la ciutadania se’n hauria anat a la platja.

Perquè la unitat es fa aplegant una majoria amb un objectiu que mobilitzi i entusiasmi, com va passar el 1977. En aquells moments la Unitat va conformar-se en torn a un lema: “Volem l’Estatut!". Gràcies a aquella unitat va retornar la Generalitat a l’exili i el seu president i es va crear un govern provisional. Possiblement l’únic acte de ruptura democràtica fet en la “transició”.

Avui, el 2012, la unitat s’aplega en “Volem un estat propi, volem la independència”. Gent tan plural i diversa, com en el 1977, que, esgotada la via de l’autonomia, aposta per un nou camí, que no exclou a ningú, que manté la unitat del poble, en la seva pluralitat. Però que diu clarament que no es pot continuar com fins ara, com en el 1977 no es podia esperar que Espanya atorgués l’autonomia, avui la independència ha de ser fruit de la voluntat popular.

Diada: què vull dir i per què quan parlo d’independència

Font: pbmediona.cat

En un seguit de petits articles (posts), he intentat explicar la meva evolució personal davant la cruïlla en la que ens trobem com a poble i com a país, resultat de dos esdeveniments que ens obliguen a definir-nos: les conseqüències de la crisi econòmica internacional a casa nostra i l’atzucac de la construcció autonomista a l’estat espanyol i la ofensiva de recentralització del Govern de Rajoy.

Hi ha moments, en la història dels pobles, que ens obliguen a definir-nos i major responsabilitat tenim els que exercim una responsabilitat per delegació dels ciutadans. Estic fart de tacticismes en política, en fer amb paraules d’un expresident, que del que denuncia en fou mestre, “fer la puta i la ramoneta”. No m’agraden tampoc els aventurerismes i em repugnen els populismes reduccionistes i manipuladors. Per això crec que cal sortir d’ambigüitats per encarar els reptes que tenim oferint a la ciutadania sinceritat i fermesa.

Definir-se per un estat propi i per un model d’estat república per a Catalunya que defensi l’estat del benestar i la defensa dels drets dels ciutadans per sobre dels interessos econòmics d’uns pocs (molts d’aquests pocs catalans) són el resultat d’un doble fracàs en la gestió de la crisi i de la convivència dels pobles a l’estat espanyol i a Catalunya.

Fracàs de l’estat de les autonomies com a resultat de la recentralització i la poca qualitat democràtica que el PSOE i el PP en els governs de l’estat han provocat i s’entesten a mantenir-ho com a paradigma. Fracàs del “govern dels millors” a Catalunya, supeditat als interessos econòmics dels poderosos en la seva gestió, que ha desmantellat i ho continua fent els serveis públics catalans, que han estat, potser, l’única aportació positiva del model autonòmic dels darrers trenta anys.

Davant de la desesperança i de que no hi ha res a fer, ha sorgit des de molts àmbits la idea de que cal un estat propi i atrevir-nos a fer una nova singladura pel futur de la nostra gent. Que hi ha ambigüitat? És clar que sí. Que no tothom diu el mateix quan parla d’independència? I tant. Però tot i això, aclarida la contradicció major, cal obrir el camí cap a l’estat propi, ara cal posar fil a l’agulla del que volem i com ho volem. Que se sentin veus plurals i el poble pugui decidir. Continuarem amb el tema.

Alguns li volen dir pacte fiscal però s'anomena independència

Des del govern de la Generalitat, i amb el president Mas al capdavant, s’entesten en plantejar la manifestació de la Diada com si fos un aplec de "suporters" al pacte fiscal. L'inefable portaveu Homs ho repeteix en cada compareixença com un mantra. Són com aquells nens que, per no escoltar el que no els agrada, repeteixen tapant-se les orelles en veu alta el que volen i no és, en aquest cas "pacte fiscal... pacte fiscal... pacte fiscal...".

Penso que la majoria del Parlament va fer bé d'aprovar-lo, però tots els indicadors apunten que té unes possibilitats de recorregut pràcticament nul·les. Es tracta d’un pla, com abans la reforma de l’Estatut, que s’havia de plantejar, malgrat la previsible negativa frontal de la part espanyola, la qual, legitima encara més la constitució d’un estat propi.

Però el cert és que el pacte fiscal no resulta avui creïble. No és realista. El govern central tractarà de presentar la obligada revisió del model de finançament (2013) com un acostament a les demandes catalanes. Però com sempre vendrà fum i retallarà competències.

A hores d’ara, la veu del poble a la Diada serà a favor de la independència de Catalunya. És l’únic que, a la pràctica, mereix consideració política i intel·lectual per part dels actors polítics i socials catalanistes. La resta de camins simplement, no existeixen. Les seves possibilitats pràctiques s’han evaporat.

El repte és decisiu. I no és fàcil. Per tenir èxit, els partits i les organitzacions de la societat civil hauran de posar el màxim de racionalitat en el procés. Caldrà un nou govern de la Generalitat que haurà de cercar el màxim recolzament dins Catalunya i això és incompatible amb continuar les retallades per agradar als governs espanyol i a la Troica europea. Cal una política social que ens pugui unir com un sol poble i gaudir de la màxima autoritat per negociar en fora.

La independència del país no depèn només de la voluntat explícita dels catalans, com sembla al sentir a alguns que confonen les declaracions amb els fets. Aquesta voluntat és la principal condició necessària per l’èxit del procés, però no és una condició suficient. Caldrà trobar aliats fora i aguantar les previsibles decisions del govern central i de l’estat a nivell polític, jurídic, econòmic, mediàtic i internacional.

Ser capaços de dibuixar un full de ruta creïble. I sobretot uns governants que a la primera no els tremolin les cames. En continuarem parlant.

Per què vull la independència? Perquè no hi ha fraternitat sense llibertat, ni igualtat!

Font: El Punt Avui

He estat educat políticament, i encara hi crec, en la utopia de la fraternitat entre els pobles, fraternitat ibèrica, europea i mediterrània. I sóc sobiranista, i vull la independència de Catalunya, perquè crec que no hi ha fraternitat sense igualtat ni llibertat.

En tota la nostra història contemporània hi ha hagut un nacionalisme espanyol caracteritzat pel xovinisme, la intolerància i el menyspreu. A voltes ha aparegut també en una part sempre minoritària, afortunadament, del nostre, però el catalanisme sempre ha estat plural i en els moments més difícils hegemonitzat per la seva vesant més progressista i integradora. Em repugna el xovinisme, el seu, i també el nostre. Crec sincerament que l'alliberament nacional l'hem de despullar de fanatisme o no serà alliberament nacional, serà una altra cosa, que estic segur que la gran majoria no volem.

El meu independentisme és el resultat no solament dels sentiments sinó també de la raó perquè constato cada dia com l'Espanya intolerant guanya terreny i ens exigeix per a acceptar-nos que deixem de ser el que som (i en primer lloc que abandonem el nostre idioma). La discussió de l'actual estatut, el linxament polític dels que volíem una altra relació amb Espanya, va enfortir i consolidar aquest sector excloent a lloms del monopoli mediàtic de l'extrema dreta.

En les darreries del Franquisme, i al començar la transició, vaig conèixer una altra Espanya, respectuosa i amiga, perquè és clar que hi ha una Espanya fraternal, però ara es minoritària o està atemorida també davant la marea extremista. Sobre els drets nacionals de Catalunya, sobre la seva llengua, o és molt minoritària o calla.

Per tot això m'adono que ells hauran de jugar les seves cartes, però ho hauran de fer-ho ells sols. Si nosaltres som lliures algun dia, segur que els  ajudarem. Ara no podem, entre d'altres coses perquè no ens deixen.

Aquest 11 de setembre no és la fi de cap camí, gairebé tot just el comencem, caldrà aclarir programa, mitjans, aliats i objectius però una nova pàgina es comença a escriure...

Setembre, maleït setembre! Però una raonable esperança és possible

Hem començat setembre amb por i amb més mentides de Rajoy. Han pujat l'IVA, aquell impost que l'actual president deia fa poc que no es podia pujar perquè perjudicaria l'economia del país. Han tret la tarja de salut a milers d'immigrants i contempla amb un mig somriure com Catalunya i altres comunitats autònomes demanen ser rescatades.

Més mentides i més diners per Bankia sense que el PP amb la seva majoria absoluta permeti una comissió parlamentària d'investigació. De Guindos mentint de nou, tot dient que el "Banc Dolent" -que n'hi han de bons?- no significarà cap despesa pels ciutadans!

Broca interna al PP per la política sobre els presos d'ETA, precampanya electoral al País Basc i Galicia, però no a Catalunya, Artur Mas ja no recorda el que fa poc va dir: convocaré eleccions anticipades si ens veiem obligats a demanar un rescat!

Cacera de bruixes a RTVE, desaparició de qualsevol pluralisme en els mitjans controlats per l'Estat, bé, els privats, majoritàriament estan controlats pels seus amics.

La cultura per terra després de la pujada de "l'IVA espanya!". Reducció de l'ajuda a la dependència, les noves dades de l'atur...

Es donen moltes raons per a la mobilització i es convoquen arreu, a més de la que farem a Barcelona, la Diada, d'altres ompliran els carrers. Diferents però complementàries, un adversari i propostes diferents.

Les nostres vides estan canviant a gran velocitat i potser no en som encara plenament conscients d'aquest fet. Apareixen moltes incerteses i probablement res serà com abans.

Necessitem nous lideratges i complicitat ciutadana, amb la veritat, sense enganys i de la mà d'una alternativa a construir que ens retorni la confiança i ens faci creure en sacrificis equitatius. Ens hem d'unir en una raonable esperança. Lluitem per aconseguir-ho!

Papandreu elegit president de la Internacional socialista: no és un acudit!

Font: elpais.com

Per qui no el coneix, es tracta de l’antic president socialista de Grècia, PASOK, que va sortir per cames substituït per un home designat a dit per la UE, i corresponsable amb el partit de la dreta, Nova Democràcia, de la tremenda crisi grega. Doncs bé, aquest personatge és premiat pels socialistes de tot el món i el fan president.

Els marxistes, amb Grouxo Marx al capdavant, es descollonen i deuen pensar que és la contribució d’aquesta internacional -se li desconeix que n’hagi fet d’altres en els darrers trenta anys- a fer més suportable la crisi fent riure al personal. Humor negre és veritat, fins i tot “gore” quan, milions de persones que confiaven amb els partits representats en aquesta organització, s’han vist decebuts i damnificats per les actuacions en el govern d’aquesta mena de sàtrapes.

Però encara resulta més xocant quan veus les fotos i el posat seriós davant dels aplaudiments dels correligionaris, i aleshores te n’adones que no és un acudit, que l’han escollit seriosament, que proposen com a cap el que no ha estat capaç de redreçar el seu país i complir les promeses fetes!

Sempre he pensat que la socialdemocràcia era una peça clau en la reconstrucció de l’esquerra europea, ho va ser en la postguerra mundial i als països del nord, més que del sud, foren peça clau per a l’estat del benestar. Resten illes en un mar de decepció i oportunisme. Ai Hollande... si li fas cas al Papandreu!

“Els mercats” i la dreta europea ho han tingut i ho tenen més fàcil un cop van aconseguir captivar i desarmar a la socialdemocràcia europea, per això actuen amb aquesta impunitat. Però hi ha prous forces socials i polítiques a Europa per refer ponts i avançar noves alternatives, llàstima que en aquest camí no  podrem comptar amb la socialdemocràcia.

Per cert, vicepresident de la Internacional socialista en Rubalcaba!