dijous, 8 de febrer de 2018

Lluitar contra els estereotips, de Madrid estant.


Ja he comentat més d’un cop l'hostil uniformitat informativa sobre Catalunya que es percep vivint a la capital, que és extensiva a la major part del territori espanyol. No es estrany doncs que per les responsabilitats que tinc en el Congrés, com son, entre d’altres, educació, sanitat i serveis socials, em trobi, amb els molts contactes que faig amb entitats i persones de fora de Catalunya, una actitud  sovint recelosa que es torna en afectuosa quan més avança la relació. “No em pensava que fóssiu- fossis així...no es correspon a la imatge que tenia de vosaltres...”


Es cert que hi ha gent que te contacte regular amb Catalunya i afortunadament la seva visió no és aquesta, però ens faríem creus del nombre de persones amb responsabilitats associatives que no és així.  Plou sobre mullat. Si bé aquests darrers anys l’obsessió malaltissa i organitzada ha fet créixer la catalanofòbia, aquesta ve de lluny i el que abans era pluja fina ara és un aiguat torrencial.

El verí imprescindible en tota guerra, ni que sigui freda, te com objectiu deshumanitzar l’adversari, fer-lo diferent de tu i per tant, estrany i ,poc a poc a voltes, més ràpid d’altres, generar animadversió o indiferència. Allò que no toleraries que fessin als teus, ho acceptes o fins i tot ho veus amb entusiasme que ho facin al “diferent”.

La barreja de indiferència i animadversió en que es veuen els presos polítics catalans és un exemple, impensable fa un temps. D’ací la importància de desconstruir amb l’acció i l’exemple aquest relat. Encara prenen més valor aquells que son capaços de superar el prejudici amb el diàleg i encara més els que a contracorrent els tenim al costat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada