Un nou 20N en un context excepcional

Demà és 20N. Pels que tenim una edat aquesta data no l’oblidarem mai, el vell dictador s’apagava en un marc de patiment que es perllongà uns quants dies per la persistència de la família de lligar i ben lligar els seus interessos pel futur. Sordidesa i misèria humana en el context d’aquells comunicats del “equipo medico habitual”...El franquisme però no va acabar, no tingué que assumir cap conseqüència de la seva immunda i salvatge trajectòria. L’Amnistia pels antifranquistes presos, va esdevenir una llei de punt final pels botxins, una llei d’impunitat.

La mala fe dels que 43 anys després neguen l’holocaust provocat pel feixisme europeu més longeu, expressen cada dia  el seu odi venjatiu contra els demòcrates catalans empresonats o exiliats als que anomenen en el Congrés, dia sí, dia també, colpistes! Els hereus del colpisme més criminal, els que toleren o segueixen amb entusiasme l’apologia del franquisme, usen la coneguda transposició “goebbeliana”, d’acusar a l’altre del que tu ets. El principi de simplificació i de l’enemic únic.

Sempre he pensat i em reafirmo ara, que fins al 81 les concessions davant d’un enemic tant formidable com el vell règim podien estar justificades, el bany de sang de la guerra i la repressió continuada pesava com una llosa. Però superat el 23F, els governs posteriors, amb una dreta desconcertada fins que es va re-fundar amb JM Aznar,  perderen una gran oportunitat . El terrorisme, despietat i criminal -recordem Hipercor i els GAL- d’aquets anys, esdevingué també una coartada que amb el temps esdevingué justificació immobilista, conformisme pur i dur.

Avui de nou els vells fantasmes prenen cos, els aparells de l’estat manifesten el seu veritable rostre i la lluita per la democràcia és indestriable de la lluita per les llibertats dels pobles. Res serà fàcil, però res tampoc és inevitable. Com fa quaranta anys, la resistència als canvis es poderosa, però tenim lliçons apreses o estem a punt de fer-ho. Sense democràcia no hi haurà camí a l’autodeterminació. L’independentisme ha de ser el pinyol dels demòcrates contra el feixisme, de camisa blava o blanca.