Històricament
el catalanisme ha avançat, com també ho han fet els moviments socials, usant la
mobilització i la negociació. Dos parts indestriables sense les quals, o per
manca d’una d’elles, qualsevol avenç és impossible. Si la mobilització es
minoritza per la dispersió i un radicalisme excloent perd la força motriu. Al
meu parer això està passant avui en el sobiranisme.
La
negociació, per altra banda, es positiva si cada banda del possible acord te en
els que representa el consens necessari. Malauradament avui ni el govern del
PSOE ni la Generalitat el tenen i qualsevol pas es rebutjat per una part dels
qui representen acusant-los de trencar Espanya o de traïdors a l’1 d’Octubre. Des
de Madrid veiem com qualsevol possible acord de Carmen Calvo es boicotejat pels ministres
Borrell o Marlaska. I els conceptes pressupostos socials o acords per
desbloquejar el conflicte esdevenen titulars vuits. Foc d’encenalls!
I el judici
al bell mig d’un terreny que és mes polític que jurídic! On el maltracta impune, que Marlaska accepta ni que sigui per
omissió, qüestionen els pilars de la justícia. El millor del sobiranisme, el
seu discurs més sincer el trobarem en les declaracions dels encausats i la
sentència marcarà els límits i la credibilitat de l’estat.
D’ací l’esmena
de totalitat d’ERC als Pressupostos Generals de l’Estat, que es concretaran el
13 de febrer en el no als pressupostos. Sembla que solament després del judici i
d’eleccions generals, probablement també catalanes, tindrem cada part les
cartes adequades que desterrin promeses impossibles i jugades mestres, que son
solament fum propagandístic. Mentrestant a redós dels judicis recuperem les
mobilitzacions massives unitàries com a resultat d’una fulla de ruta
compartida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada