Eleccions i reflexions

En una situació d’excepció- presos i exiliats- Catalunya viu la seva convivència amb Espanya a la seva manera. Res és igual ni comparable amb la resta de l’estat i solament l’excepció basca confirma la regla. Comportaments electorals diferents-molt diferents- son la conseqüència de realitats nacionals diferents. Quan més s’entestin a Espanya de no reconèixer-ho, més tensió i crisi en el sistema provocaran.

És cert que en aquets sistema, els partits estatals, viuen en bona part de la confrontació, de la que tant sols es salva Podemos - i de forma discontinua- el PSOE que governa amb el PNV a Euskadi, però que a Catalunya successives crisi li han fet perdre capacitat d’interlocució autònoma. Malgrat tot, la seva recuperació en les eleccions generals i municipals a Catalunya a costa de Ciutadans i del Comuns els torna a situar en posicions rellevants, però marginals.

L’empenta de l’independentisme, malgrat la pulsació caïnita d’una part minoritària però molt activa, continua sent molt important. És interesant la suma independentista a les Europees que frega el 50% dels votants. Viurem encara moments de molta tensió pels impediments de que presos i exiliats prenguin la seva acta d’europarlamentari i exerceixin els seus drets. També la sentència del judici marcarà el temps de la política i no per a bé.

ERC segueix avançant cap a l’hegemonia de l’espai independentista, que no vol dir uniformització sinó tot el contrari. És direcció amb respecte a la pluralitat, però amb un camí clar on la lluita per la independència no bloquegi el govern del país, al contrari, perquè cal fer compatible el camí per la nostra sobirania plena amb dirigir una nova centralitat i conduir el país cap a projectes gestionables amb majories amplies. És a dir un país millor i més sobirà que ens acosti dia a dia a la independència.