Ens trobem
en una estranya segona quinzena d’agost, preludi d’un setembre que se’ns farà
molt llarg. Conseqüència d’un fet que políticament es fa cada dia més evident,
la única proposta a Catalunya, ara per ara, s’anomena referèndum. Cap altre proposta que no
giri en torn a ell. Per a defensar-lo i participar som molts, molts més dels
que volen i diuen. L’11 de setembre serà de nou un clam. I els nervis, molts, d'aquells que no el volen, que es mouen entre l’agitació, la propaganda i els previsibles
serveis del Tribunal Constitucional.
Qualsevol
error que es comet des del independentisme, o dels que senzillament creuen en
l’autodeterminació dels pobles, son i seran convenientment amplificats per part
dels servidors de les clavegueres o pels que es mouen per la rancúnia i la
ràbia de que els coses no son com voldrien. Aquells que creuen encara en la
anomenada “mentida del procés” i no desitgen de cap manera que la realitat els
desmenteixi.
Afortunadament
al carrer hi ha serenitat. Molta més de la que es viu a les xarxes, a la premsa
escrita o a les tertúlies televisives. La gent continua gaudint i patint en la
seva quotidianitat. Moltes d’ells, conscients del moment polític que vivim, saben també que el que volem fer a Catalunya forma part d’un profund i
arrelat sentiment democràtic, que exclou tota mena de violència. Per això estem
tranquils.
Per molt
que s’escarrassin en dramatitzar la situació, el problema el tenen els que no
tenen propostes a oferir. La resignació no és de rebut a Catalunya. D’ací a l’1
d’octubre anirem amb el pas segur i amb la ma estesa. El dia després
construirem un nou país amb tothom, malgrat els que s’escarrassen en
impedir-ho.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada