Colpits
pels atemptats a Barcelona i Cambrils, les emocions donen pas a la reflexió.
Reacció solidaria de la ciutadania i competència policial han estat dos
elements claus que expliquen aquest sentiment de pesar, però també d’orgull, que
es respira entre la ciutadania. Els aplaudiment espontanis, les felicitacions als
mossos i a la guardià urbana -la policia de Catalunya- ha estat més que un símptoma, és el resultat
d’una solida confluència. La memòria de Jaume Curbet -el millor estudiós
català sobre policia- m’ha vingut al cap, tenyit del profund afecte que ens vàrem
tenir.
En el seu
primet llibre, publicat el 1987, que es titulava “la policia del Quebec: un
model per a Catalunya? La resposta seva s’intuïa positiva quan afirmava que “la
definició d’un nou model de seguretat pública per a Catalunya no pot refiar-se
de la simple intuïció, ni de bon tros de la improvisació. Del seu èxit depèn (m’atreviria
a dir) en bona part, el destí del procés de reconstrucció nacional que ha
emprés el nostre poble".
“No teníem referents”
-deia Jaume Curbet- , els Mossos d’Esquadra eren un precedent estimable però no
podia subministrar, per ell mateix, pautes de referència per a un model com el
que Catalunya necessitava. “Utilitzem el concepte de “model policial” per
definir l’orientació i objecte final de la nostra política policial (...). En
aquest cas, el model actua com a horitzó
de sentit per a les nostres accions transformadores".
Avui, crec
que estaria orgullós de la policia de Catalunya, de la que ell en fou un
pioner, i possiblement ens diria el mateix que deia, en el seu moment, de la policia del
Quebec: “Constitueix un model relativament jove i dotat d’una gran capacitat d’adaptació,
que utilitza cada cop més la planificació tant pel que fa a l’administració
dels seu serveis com a les operacions i que, com a principal resultat, ha
aconseguit una satisfactòria relació amb la comunitat a la qual serveix.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada