Estimats Lluch i Joana, contes des de la presó...

En una de les primeres cartes que li vaig escriure a l’Oriol Junqueres, li recomanava- amb tota modèstia- que escrivís els seus quaderns de la presó. Si la dreta extrema espanyolista l’havia posat a la presó, com als seus companys i companyes, no era solament per escapçar el moviment independentista, sinó per apagar la seva veu. Ell i altres, afortunadament han anat escrivint, però de nou l’Oriol ens sorprèn amb aquests contes per als seus fills, publicats per Sàpiens. Nens i grans son els seus destinataris a traves de l’amor als seus fills.

Tanta i tanta baixesa i odi, ens cauen al cim, a Madrid, tants i tants motius per a caure en les seves provocacions. Que les respostes des de les presons generoses i plenes d’humanitat, els desconcerten i atien un cop i altre un odi que els despulla davant de la ciutadania i la comunitat internacional. El seu odi es la seva debilitat, la generositat és la nostra fortalesa. Quan anem a veure els presos i preses ens emportem serenitat i confiança, perquè en lloc de restar lluny, superen la distància física,  els tenim més i més a prop. Ells i els exiliats ens donen sentit i sensibilitat per superar la repressió i l’odi , per a continuar el camí.

L’espanyolisme intransigent és tranversal, hegemonitzat per la dreta extrema, però transversal. Debilitar-lo i enfortir-nos és una mateixa causa-efecte. Quan Borrell menteix davant tot el Congrés, acusant-nos als diputats d’ERC d’escopir-lo, demostra la fragilitat dels seus arguments i la seva indignitat. La mateixa que va denunciar Gabriel Rufian des de l’escó recordant les paraules del ministre burlant-se de “mossèn Junqueras a la presó”.

No ens fan por les eleccions, la democràcia és el millor marc on ens movem, no ens fan por les amenaces i la presó, perquè si la solidaritat és la tendresa dels pobles, la generositat és la base de la nostra unitat d’acció. Quin mal els hi ha fet avui l’enquesta europea del  “Real Instituto Elcano”, quan els hi diu que estan perdent la batalla de l’opinió pública europea, perquè la democràcia es imbatible.  Uns contes per a nens i nenes, una metàfora  carregada de futur.

Dos dies a Bèlgica amb la gent de l’exili

He d’assumir l’error en el que he caigut en aquests darrers mesos de repressió desfermada de l’estat espanyol. La injustícia i el patiment cap als nostres presos i preses em va fer, no tant menystenir com posar en segon pla, el patiment dels exiliats. El que gaudissin de relativa llibertat no treu l’enorme duresa vital del que no pot tornar a casa i refer la seva vida. Res ens havia preparat pel que estem vivint i malgrat la fortalesa dels que ho han viscut, a la presó i a l’exili,  hem necessitat temps per a situar cada cosa i cada mot en el nou relat de la crua realitat.

Dos dies d’entrevistes intenses i extenses amb el President Carles Puigdemont, la consellera Meritxell Serret i el conseller Toni Comin, m’han estat d’enorme ajuda. He estat testimoni de fermesa i sacrifici, de contradiccions i esperances. Hem coincidit en moltes coses i hem discrepat en altres, reflex del que és l’independentisme avui, dins i fora dels partits, a l’aixopluc organitzatiu o anant per lliure, amb i fora dels moviments socials. Riquesa en les contradiccions, fortalesa en la síntesi dialèctica...que cal fer encara.

Ara, sota aquesta llum, intentaré veure als presos i preses, conscient però de la dificultat que te compaginar l’escàs temps que tenen, per la llei penitenciària, i les prioritats familiars i polítiques que son les més importants i ho accepto com un fet incontestable. Des del petit paper que m’ha tocat fer a Madrid no vull deixar de reflexionar i que el dia a dia es mengi el sentit del que fem i perquè ho fem...i si ho hem de fer diferent.

Exili i presó son dos realitats que es complementen com a resultat de la injustícia i de la guerra freda que l’estat a desfermat contra Catalunya. La justícia i la veritat son les dos primeres víctimes de l’agressió de l’estat. Escolto i escoltaré més i més, per que la reflexió sempre ha de precedir a l’acció. Hem d’aconseguir que totes les peces funcionin i que l’independentisme recobri la confiança mútua i una direcció comuna. Perquè allò que pretesament es vol unir, dividint i desqualificant, sempre històricament ha estat un error.

Urdangarin a la presó...a la carta.

Iñaqui Urdangarin a la presó, penyora necessària per a que els negocis de la monarquia, de la que Nos era una petita mostra, continuïn amagats en la irresponsabilitat legal que el text constitucional atorga a la monarquia. La fortuna del rei emèrit i de l’actual restaran un secret d’estat i després d’un temps d’estada a la presó –feta a mida- el cunyat tornarà a fer el que sempre ha fet, fins i tot ara, viure a redós de la Corona. El sistema ha trontollat, però un complex joc d’interessos el mantenen en peus.

Bé, o això diuen,  els que han furtat des de  fa temps a les enquestes les preguntes sobre la monarquia. Més enllà de Catalunya, cada dia més republicana, no pocs dubtes apareixen com esquerdes en una opinió publicada que continua fent la pilota a la institució. Des de la crisi de l’elefant, el judici Nos i l’aparició d’una amant comissionista, que va portar a la dimissió de l’actual rei-emèrit, no en sabem res més. Més enllà del cotilleig benèvol del que fa o deixa de fer la reina.

Nosaltres no oblidem l’aparició a la televisió el 3-O del rei actual. Del seu discurs excloent i autoritari, de la seva manca d’empatia pels que havien patit l’1-O. Que tingui que anar a un restaurant particular a Girona per donar el premis Princesa d’Astúries, és un bo exemple de la seva popularitat avui a casa nostra. Mai tant ràpid un monarca havia aconseguit fer-se tant impopular a Catalunya!

Borbonejar, manipular la política en funció dels seus interessos particulars, te una llarga tradició en la monarquia borbònica. Per dos cops foren expulsats d’Espanya el 1871 i el 1931. Però de la ma d’un dictador, el més sagnant dels que hem tingut, varen tornar. Sense donar opció a la ciutadania sobre si desitjava la monarquia o una república, s’amagà sota les faldilles de la constitució. De puntetes, Urdangarín, va a la presó a la carta. De fet una nova cortina de fum per amagar els autèntics responsables.

Que les diferències no ens divideixin, que l’obcecació no ens paralitzi.

Soc d’aquells que creu que més enllà de les diferències, que mai hem amagat, dins del camp independentista, s’acabarà consolidant l’ètica de la responsabilitat. Hem arribat molt lluny en suport popular, organització i resultats electorals. Ens manca però eixamplar social i territorialment la nostra majoria. Rajoy no ha guanyat, però l’Estat no ha perdut. Si assumim aquestes constatacions, ens impliquen nous reptes per a aconseguir, amb mitjans renovats, el que ara no te marxa enrere, la República catalana.

Caldrà renovar acords i llimar desacords entre les tres forces que ens donen la majoria parlamentària. Ser més cauts en llançar acusacions sense el filtratge de la responsabilitat compartida. I ser conscients que si no es var anar a la confrontació directe al carrer amb l’estat, per fer efectiva la proclamació de la república en el seu moment, fou per que la resposta de l’estat –cruenta- no es podia assumir. Ara caldria explicar si es donen noves condicions per assumir-la.

La sortida de Catalunya del President i la presó del vicepresident marquen una realitat. L’exili i la lluita a l’interior. Mantenir un president a l’exili en el temps solament és possible si a l’interior tenim prou instruments per a mantenir vius els nostres anhels i construïm els camins definitius pel nostre alliberament.

Legitimitat a l’exterior i govern efectiu a l’interior, no son incompatibles sinó necessaris mútuament. President executiu (conseller en cap de fet) a l’interior i President legítim a l’exterior no son incompatibles. Espero que com en tants altres moments ens en sortim. Ni l’obcecació, ni el sectarisme, mai ens han ajudat. De fet alguns dels més sectaris avui, defensaven altres coses i altres persones, fa un temps, amb la mateixa obcecació.

Però atenció, malgrat ens en sortim, encara ens queda el pitjor. Articular la lluita contra la repressió d’un estat acostumat solament a firmar la pau quan el contrari està vençut i desarmat, i quan les tropes nacionals han aconseguit els seus darrers objectius. Aleshores per a ells acaba la guerra i per als vençuts comença la nit més llarga. Units i eixamplant, lluitant i construint, no els hi permetrem que la història es repeteixi.

Tornant de Madrid trist però orgullós!

Tornava ahir a la nit de Madrid amb un estat d’ànim contradictori. Cansat i fastiguejat de l’actitud dels poders de l’estat, venjatius, en un marc d’intoxicació de l’opinió pública espanyola que tant sols es pot comparar a una situació de pre-guerra. També orgullós de la dignitat mostrada per Oriol Junqueras davant del tribunal. Manifestant-se com un home de pau i diàleg, rebutjant les mentides del fiscal i ometent qualsevol acatament que ells entenen com a renuncia a les pròpies idees.

En la resistència a l’opressor el camí més dur és patir les seves presons, sofrir la seva justícia sense sotmetre’s. No hi ha res més poderós que l’exemple, que la tenacitat de les pròpies conviccions, que son les que comparteixes amb el teus electors, que t’han encomanat que els representis. Em repugnen, però, els bocamolls que es senten més valents que ningú però que serien incapaços d’aguantar ni un dia a la presó. En moments com aquests, difícils, veiem el verdader rostre de les persones.

Solament forjant l’acer de les nostres conviccions serem capaços de mantenir els nostres anhels i seguir camí davant d’un estat que ha estat disposat i ho continua estant a usar tots els mitjans en contra nostra. Com diuen ells:  “los pararemos por lo civil o lo criminal”. No ens rendirem i ens caldrà molta constància i bons lideratges. En el foc del patiment és forja l’acer de fer política en majúscules.

Continuo amb aquests estat d’ànim ambivalent, però predomina l’orgull pels companys i companyes compromesos i l’esperança de que la veu de més de dos milions de persones és tant potent i les seves conviccions tant fortes que guanyarem. Ho farem amb els altres, amb la ma oberta a tots i a tothom, pe que no hi ha dreceres per arribar a la República.